1. La reproducció asexual de les plantes
2. La reproducció sexual de les plantes.
2.1. Els cicles vitals dels vegetals
2.2. La flor com a estructura reproductora.
3. Pol·linització i fecundació
4. Formació de llavors i fruits
1. La reproducció asexual de les plantes
La reproducció asexual anomenada també reproducció vegetativa és la multiplicació de les plantes a partir d’un tros de la planta mare, ja sigue de les arrels, les tiges o les fulles. Existeixen mecanismes de reproducció asexual naturals i artifícials (esqueixos, injerts, estaques).
Les plantes originades seran idèntiques a les originals.Les principals formes de reproducció asexual en vegetals són:
ESTOLONS
Brot lateral més o menys prim que neix a la base de la tija de certes plantes herbàcies i que creix horitzontalment, damunt el sòl o subterràniament. Pot arrelar en els nusos i donar origen a nous individus. La reproducció vegetativa mitjançant estolons és important en plantes tals com la maduixera o les violes.
TUBERCLES
Els tubercles són un tros molt engruixit de tiges subterrànies modificades per tal d’acumular substàncies de reserva, generalment un glúcid com el midó.
Com a tija que és, un tubercle té gemes axil·lars en els costats i en l’extrem.
La reproducció vegetativa de les plantes amb tubercle és molt més ràpida que a través de les llavors. Com a exemples de plantes amb tubercles es poden citar la patata i la begonia.
BULBS
Òrgan, ordinàriament subterrani, constituït per una tija curta i engruixida, amb una gemma destinada a originar la tija aèria en donar-se les condicions adequades, i envoltada de fulles carnoses i riques en reserves, entre les quals hi ha altres gemmes, que originaran nous bulbs. El bulb representa un òrgan de resistència que permet a un gran nombre de geòfits de travessar l’època desfavorable (freda o seca) de llur cicle vegetatiu. Per llur riquesa en substàncies de reserva, diverses espècies bulboses tenen interès alimentari. Exemples de bulbs els troben en alls, cebes, calçots, safrà, lliris, …
RIZOMES
Són tiges subterrànies gruixudes, de creixement horitzontal que produeixen rels adventícies. Són similars a les arrels però la seva estructura és la d’una tija. Cap amunt emeten branques i cap avall arrels. Normalment els rizomes són propis de plantes vivaces que perden les parts aèries en l’estació desfavorable. Plantes com les canyes i els bananers es reprodueixen d’aquesta forma.
A PARTIR DE LES ARRELS
A partir d’algunes arrels també es pot formar una planta sencera.
Les arrels mostren unes gemmes amb capacitat d’originar llucs i esdevenir futures tiges.
Així ho presenten alguns arbres: xops, Populus ; pomeres (Pyrus malus) i algunes plantes herbàcies com la corretjola (Convolvulus arvensis), bàbol (Cardaria draba), card (Cirsium arvense), gerdera (Rubus idaeus) i moniato (Ipomoea batatas), rave (Raphanus sativus), pastanaga (Daucus carota), nap (Brassica napus).
2. La reproducció sexual de les plantes
La reproducció sexual és possible gràcies a la formació de cèl·lules especialitzades anomenades gàmetes. Els gàmetes masculins de les plantes s’anomenen anterozoides i els gàmetes femenins oosferes. La fusió de les dos gàmetes, fenomen anomenat fecundació, originarà un zigot que es transformarà en un embrió que acabarà convertit en una nova planta.
2.1 El cicle vital de les plantes
Els vegetals alternen dins el seu cicle vital* una etapa de reproducció asexual i una etapa de reproducció sexual.
* El cicle biològic o vital d’un organisme és la seqüència completa de les fases de creixement i desenvolupament, des de la formació del zigot fins a la formació dels gàmetes.
Això fa que distingim dues generacions: l’esporòfit, que és diploide (2n) i forma per meiosi espores (n) dins d’unes estructures anomenades esporangis, i el gametòfit, que és haploide (n), especialitzat en la reproducció sexual i en la formació dels gàmetes.
Aquestes dues generacions es succeeixen: quan l’espora que ha produït l’esporòfit germina apareix un gametòfit. El gametòfit produirà gàmetes que després de la fecundació originaran de nou un esporòfit. Aquest cicle es coneix com a alternança de generacions.
– Llegeix l’article Alternança de generacions en vegetals, arxivat en la categoria “Curiositats de les ciències…del Regne Vegetal”
L’esporòfit i el gametòfit no són igual d’importants en tots els tipus de plantes. A mesura que els vegetals evolucionen la generació del gametòfit va quedant reduïda fins a convertir-se en un petit grup de cèl·lules que no podem veure a simple vista.
MOLSES (Briòfits): gametòfit és la generació més important, la que reconeixem com a molsa i l’esporòfit és tan sols un brot en forma de fanalet.
FALGUERES (Pteridòfits): el gametòfit és petit, poc aparent i es troba al sòl, l’esporòfit pren la forma que reconeixem com falguera.
ESPERMATÒFITS: L’esporòfit es distingeix per la producció de dos tipus d’espores, unes de petites (masculines) anomenades micròspores, i d’altres de grosses (femenines) dites megàspores. La generació gametofítica, per la seva banda, presenta un gametòfit masculí (el gra de pol·len) i un gametòfit femení que mai no arriba a independitzar-se de l’esporòfit i que pot considerar-se gairebé “paràsit” d’ella.
– Una animació sobre el cicle vital d’un arbre.
En els briòfits i pteridòfits, el gametòfit necessita la presència d’aigua a l’ambient per poder reproduir-se sexualment, mentre que els espermatòfits poden prescindir-ne. Els espermatòfits han superat aquesta dificultat reduint el gametòfit a la mínima expressió i situant-lo a l’interior de les flors. Aquesta independència total de l’aigua ambiental, pel que fa a la reproducció, s’ha aconseguit amb la formació de flors i llavors.
– Briòfits i Pteridòfits. Dins d’aquesta pàgina trobaràs els cicles vitals explicats ben detalladament.
2.2 La flor com estructura reproductora
RECORDES?: Les plantes es poden classificar en dos grans grups en funció de si presenten o no flors. Aquests són:
– Criptògames. Són les plantes que no tenen flors i que, per tant, no produeixen pol·len ni després produeixen llavors. Compren a les molses i a les falgueres.
– Espermatòfits o Fanerògames. Són les plantes que presenten flors i que, per tant, produeixen pol·len i després llavors. Comprenen a les gimnospermes i a les angiospermes.
Gimnospermes:
Són les plantes que produeixen llavors però no fruits. A causa de això les seves llavors no es troben tancades dintre de fruits.
Per exemple el pi.
Són les plantes que produeixen llavors i també fruit que engloben i protegeixen a les llavors. Per exemple l’ametller.
Els òrgans reproductors masculins i femenins dels espermatòfits es troben situats a les flors. La flor és l’òrgan que permet la reproducció sexual d’una planta sense necessitat d’aigua en el medi per poder traslladar-se els gàmetes masculins, ja que aquests es traslladen a través de l’aire dintre dels grans de pol·len.
No totes les flors són molt vistoses, sinó que hi ha flors com les dels pi o las del blat, que són molt poc aparents. És a dir que hi ha plantes amb flors, com el pi o el blat, que a primer cop d’ull no ho semblen. El per què hi ha flors vistoses i altres que no ho són està relacionat amb quina estratègia segueix la planta per dispersar el pol·len que produeixen les seves flors.
Una flor està formada per un conjunt de fulles molt modificades i disposades habitualment en verticils. Les parts de la flor són:
* CALZE: format per les peces més externes i amb aspecte de petites fulles, generalment verdes anomenades sèpals.
* COROL·LA: formada per les fulles més internes anomenades pètals. Els pètals solen ser grans i de colors ben visibles, per atraure els agents pol·linitzadors (els de color viu són fàcilment detectables pels insectes diürns i els blancs pels insectes nocturns), tot i que poden mancar en algunes flors. A la seva base pot haver-hi glàndules nectaríferes que segreguen nèctar que, com el mateix pol·len, serveix d’aliment a molts insectes. Això indueix les visites dels insectes i amb això la transmissió de pol·len entre una flor i altra, és a dir la pol·linització per insectes.
* ANDROCEU : És el conjunt d’estams de la flor. Cada estam consta d’un filament que sosté, a l’extrem, l’antera. Cada estam està constituït per:
– Un filament, que és una tija fineta que serveix de suport i té funció d’ancoratge i de transport a través dels vasos conductors que conté.
– Antera, formada per dues meitats simètriques i cadascuna s’anomena teca. Cada teca té 2 sacs pol·línics (microsporangis). Dins aquests sacs pol·línics hi ha espores haploides que formaran petitíssims gametòfits masculins. Són els grans de pol·len i en el seu interior es formaran els anterozoides (gàmetes masculins)
– El pol·len.
– Tens al·lergia al pol·len?

Androceu i gineceu
* GINECEU: És la part femenina de la flor. Està formada per una o més estructures en forma de botella de coll allargat denominades pistils. Cada pistil està formada per una o per diverses fulles modificades que reben el nom de carpels.
En un pistil es pot distingir tres parts:.
– estigma: zona situada a l’extrem de l’estil, generalment eixamplada i enganxosa, destinada a la captació dels grans de pol·len. La forma de l’estigma afavoreix que el pol·len transportat pel vent o els insectes resti a sobre del pistil en presentar una major superfície.
– estil: part allargada que comunica l’ovari amb l’estigma.
– ovari: part inferior i eixamplada del pistil. A l’interior del ovari hi ha una o més formacions anomenades òvuls a l’interior dels quals es troben els gàmetes femenins o oosferes.
– Les flors: parts. Una web amb explicacions per a completar els teus apunts i amb activitats al final de la pàgina per a que practiques.
– Estructura d’una flor. Fes clic sobre el nom de les parts i apareixerà una explicació ben completa.
– Les parts d’una flor. I un esquema senzill del gineceu.
– Les flors. Definicions de les seues parts.
– Diccionari visual: la flor.
3. Pol·linització i fecundació
La pol·linització és el procés pel qual els gàmetes masculins continguts en els grans de pol·len són transportats fins l’òrgan sexual femení.És un procés de vital importància per a la reproducció sexual de les plantes.
La pol·linització és el viatge (en el temps i l’espai) dels grans de pol·len; que s’inicia en el lloc on es formen, els sacs pol·línics de les anteres i que finalitza quan són rebuts per l’estigma del gineceu.
L’estigma que rep el pol·len pot ser el de la mateixa flor, parlem d’autopol·linització, o bé el d’una altra flor, però de la mateixa espècie, aleshores en diem pol·linització creuada.
– La pol·linització: explicació molt senzilla i un test al final per a que et pose a prova.
– Polinización. Uns apunts ben complets, clica sobre les paraules subratllades i apareixeran les imatges.
Podem dividir la pol·linització en tres etapes :
1) La formació del pol.len i el seu alliberament: les parets de l’antera es trenquen i el pol·len surt. Aquest fenomen es diu dehiscència.
2) El viatge del pol.len. El pol·len per realitzar el viatge requereix d’un “vehicle o transport” que li faciliti el desplaçament. En diem agent pol·linitzador. Els tipus de pol·linització segons l’agent pol·linitzador:
Anemòfila: La pol·linització es fa amb l’ajut del vent. Com que en el procés de pol·linitzacio no hi intervenen altres éssers vius, els vegetals anemòfils, no han desenvolupat flors oloroses ni nèctar. Normalment els òrgans reproductius mascle i femella estan en flors separades. Les flors mascle tenen llargs filaments acabats en estams exposats a l’aire com els aments i les flors femenines tenen els estigmes en forma de ploma.
Entomòfila: La pol·linització es fa a través d’insectes.
Coleòpters (escarabats, marietes,…) dípters, abelles i papallones són els agents més importants. Els insectes acudeixen a les flors en busca de pol·len i sobretot, nèctar i atrets pels colors i els aromes.
Aquesta pol·linització és la més especialitzada, ja que trobarem insectes que sols estan adaptats per anar a unes determinades flors degut a la seva estructura xucladora.
Zoomòfila: La transferència del pol·len es fa gràcies a vertebrats, especialment d’ocells. Va lligada a flors grosses, de colors vermells o grocs, no aromàtiques, amb molt de nèctar fluid.
Els colibrís pol·linitzen sense necessitat de cap suport, gràcies a la seva capacitat de sostenir-se en vol.
Però també trobem exemples en rat-penats i encara altres grups d’animals pol·linitzadors, menys corrents, entre els quals el caragols i llimacs, alguns rèptils, alguns petits mamífers, alguns simis … i els humans.
– L’abella de la mel és un dels principals insectes pol·linitzadors que existeixen a la natura. Una abella en plena feina pol·linitzadora.
– Adaptacions de les plantes als tipus de pol·linització.
3) La recepció del pol·len . Els grans de pol·len han de dipositar-se sobre l’estigma adequat, de la mateixa flor o d’una altra, però de la mateixa espècie.
– Algunes plantes aprofiten el curs de l’aigua per a traslladar els grans de pol·len, aquest tipus de pol·linització es coneix amb el nom d’ hidrofília.
La fecundació
És el procés pel qual els anterozoides conduïts pel tub pol·línic penetren dins del sac embrional i es fusionen amb l’ovocèl·lula. Com a resultat apareixerà un zigot que es transformarà en un embrió.
El gra de pol·len fixat sobre l’estigma genera un llarg tub anomenat tub pol·línic que recorre l’estil fins arribar a l’ovari. Dins l’ovari estan els òvuls. Cada òvul és un gametòfit femení. Per l’interior del tub pol·línic descendeixen els dos gàmetes masculins. Els dos gàmetes masculins que arriben a l’ovari són fèrtils i tindrà lloc una doble fecundació:
– Un d’ells es fusiona amb el nucli de l’oosfera, de manera que es forma un zigot diploide. Les divisions mitòtiques d’aquest zigot formaran l’embrió.
– La fecundació de les angiospermes (en castellà)
– Una animació per entendre la fecundació
– L’altre gàmeta es fusiona amb els dos nuclis polars, de manera que es forma una cèl·lula triploide. Les divisions mitòtiques d’aquesta cèl·lula formaran el teixit nutritiu que envolta l’embrió dins la llavor, anomenat endosperma.
– Com ho portes? Ets capaç de respondre aquestes preguntes sobre la pol·linització i la fecundació?.
4. Formació de llavors i fruits
L’òvul es transforma en llavor
La llavor és una estructura consistent en l’embrió amb els teixits de reserva protegits per una coberta protectora que anomenem testa.
Després de la fecundació la corol·la i el calze de la flor comencen a pansir-se, es sequen i cauen. Al mateix temps l’ovul fecundat es transforma en una llavor. Aquesta transformació consisteix en:
– el zigot es divideix ràpidament i es transforma en un embrió. L’ embrió continua creixent i aviat apareixen una plúmula i una radícula, que donaran lloc a la tija i a les arrels, respectivament.
– apareix unes fulles anomenades cotiledons (un en les monocotiledònies i dos en dicotiledònies). Aquestes fulles actuen de reserva alimentària i també fan la fotosíntesis fins que apareixen les primeres veritables fulles.
– les parets de l’òvul es converteixen en la coberta exterior o testa.
Els teixits de reserva de la llavor emmagatzemen midó, algunes proteïnes i alguns lípids que serveixen d’aliment durant la germinació i les primeres etapes de la plàntula. Es troben als cotilèdons (llavors cotiledospermàtiques), a l’endosperma, que és el teixit que resulta de la doble fecundació del gra de pol·len (llavors endospermàtiques) o repartides entre ambdós teixits.
Algunes llavors (macrollavors) contenen grans quantitats de reserves i poden créixer durant un cert temps amb independència de la fotosíntesi (aglans, llegums…). Altres llavors (microllavors) contenen molt poques reserves i depenen de la capacitat fotosintètica dels cotilèdons des del moment de la germinació (Arabidopsis, enciam…).
Els espermatòfits disposen d’estratègies per allunyar les llavors : algunes tenen «ales», o plumalls o pèls per dispersar-se, altres suren a l’aigua. Les angiospermes tanquen les llavors dins de fruits i això col·labora en la dispersió de les llavors.
L’ovari es transforma en un fruit
El fruit és l’ovari desenvolupat que conté la llavor o les llavors formades.
Després de la pol·linització de la flor, els òvuls esdevenen llavors i tot l’ovari es modifica profundament; es fa carnós, s’endureix o canvia de forma. Moltes vegades afecta a altres estructures de la flor.
Les principals funcions del fruit són les següents:
- Contenir les llavors en tant l’embrió no hagi finalitzat la seva maduració.
- Proporcionar a l’embrió les substàncies nutrícies que li són necessàries.
- Protegir l’embrió abans no arribi el moment de la dispersió de les llavors.
- Contribuir, en molts casos, a la disseminació de les llavors.
Mentre es forma la llavor, les parets del ovari s’engrosseixen i es transformen en les diferents capes del fruit. Si són tendres es denominen fruits carnosos. Per exemple la poma, el préssec, el raïm, la taronja o el meló. Si són de parets no carnoses es denominen fruits secs. Per exemple les pipes de gira-sol, el gra dels cereals (blat, civada, ordi,…), la gla, les anous, les llegums (el pèsol , la mongeta).
Existeix una gran varietat de tipus de fruits.
– Frutos. Una completíssima web sobre els fruits. Clica sobre el tomàquet, les cireres, la llimona,… i apareixerà tota la informació.
– Pipes de gira-sol?….Fruits que semblen llavors (en castellà)
– T’atreveixes ja a contestar les preguntes d’aquest test sobre la reproducció de les plantes? (és en castellà)
– Existeix una gran varietat de fruits i també moltes formes de classificar-los. Si en vols saber més pots visitar aquest enllaç Frutos: clasificación
La germinació de la llavor
La germinació consisteix en l’entrada sobtada en activitat de l’embrió latent quan les condicions d’humitat i temperatura són adequades. Es manifesta per la sortida de la radícula fora de la testa.
Amb la imbibició de la llavor amb aigua i l’acció dels estímuls ambientals i hormonals s’activa la síntesi d’enzim hidrolític i comença la degradació del midó i les proteïnes. D’aquesta manera, l’embrió comença a rebre aliments (sucre i aminoàcids) per al creixement.
Les llavors comencen a germinar només quan les condicions externes són favorables, mentre aquestes no apareixen la llavor és manté en repòs, esperant unes bones condicions. En diem que la llavor està en període de repòs o latència.
Les llavors poden tenir un període de latència molt llarg, sense perdre la capacitat d’entrar en germinació quan les condicions seran favorables; en part depèn de la quantitat i del tipus de reserves que tenen.
Pingback: Tema 08. La vida en acció |
M’AGRADAT MOLT AQUESTA PAGINA AMB MOLTA INFORMACIO QUE POTS BUSCAR PER APRENDRE MOLT DE LES PLANTES ,FLORS……. ETC .EN COM ES REPRODUEIXEN NO BEN BE COM EL HUMANS !!!!! AL GRA M’ HA AGRADAT MOLT NO HI HIA UNA PAGINA WEB IGUAL 😉
Pingback: Preguntas Ciencias Naturales | exploraflors
moltisimes gracies e tret molt bona nota en un treball graciees a aquesta web
M’agradat molt aixo! I gracies a vosaltres e aprovat aquest temari.
Radicula: arrel futura
Plumula: tija futura
Pingback: Reproducció de les plantes | BLOC DE SISÈ DE L'ESCOLA DE SERÒS
I si no és de la mateixa espécia alhora de la pol·linització???¿¿
Aquesta pagina esta molt be, m’ha ajudat molt 🙂 🙂
M’agrada aquesta pagina perque tinc un examen i m’ha ajudat a estudiar
gracias me ha servido de mucho esta pagina. Espero sacar buena nota en el examen ya os contare.
Aquesta web m’ha encantat, la meva professora de naturals ens l’ha posat a la seva web. M’he llegit la pàgina de cabo a rabo. Una pregunta, què és la gèmmula?
aquesta pagina esta moltt bee 🙂 m’ha servit d’ajuda per un trebal d’estiuu :)encara que no posa lo que son els petals y sepasss :/ proo molt bee graciess 🙂
Cual es la funició del midó a les llavors¿?
Hola Lideina
El midó és un glúcid (és a dir un sucre) que fa la funció de reserva energètica. Podríem dir que és com el “rebost” de la llavor (la llavor conté l’embrió). El midó proporcionarà els nutrients i l’energia que li permetran créixer i desenvolupar-se.
m’agradat molt gracies aquesta web e tret un 3,5 a l’examen. Bon treball. amics
m’agrada molt això
aquesta pag web m’ha anat molt be per a un temari
aquesta pagina esta molt be m’agrada molt i tanseña moltes coses
la ra dícula i la plúmula?
Qué són la ra dícula i la plúmula?