CONTINGUT DE LA PÀGINA

1. La funció de relació

2. El sistema nerviós

2.1. Les cèl·lules del sistema nerviós

2.2. Elements del sistema nerviós

2.3. El Sistema Nerviós Central

2.4 El Sistema Nerviós Perifèric

2.5. Com funciona el sistema nerviós

3. El sistema endocrí

3.1. Les hormones

3.2. Les principals glàndules endocrines

4. Malalties del Stma. Nerviós i del Stma. Endocrí

5. Les drogues

1. La funció de relació

De les tres funcions vitals (nutrició, reproducció i relació) la que més costa de definir, inclús d’entendre, és la funció de relació.

D’entrada, entenem que és gràcies a aquesta funció que ens relacionem amb altres persones, i amb el medi que ens envolta. Sí, part de la funció de relació és aquesta: rebre estímuls del medi extern i donar resposta. La funció de relació ens permet veure, escoltar, olorar, percebre i notar el que passa al nostre voltant. I respondre de la millor manera als estímul.

Però també rebem informació o estímuls del nostre medi intern (temperatura interior, concentració de glucosa o d’oxigen en sang, pH,…). El nostre organisme, format per una diversitat d’òrgans i aparells, funciona com una unitat. Milers de cèl·lules que formen els aparells i sistemes treballen coordinadament. Això també forma part de la funció de relació.

La funció de relació és la que ens permet rebre informació del medi intern i extern, interpretar o processar la informació per poder donar resposta. És una funció doble, realment, perquè inclou relació i coordinació. Amb la RELACIÓ els éssers vius reben informació del seu medi, tant extern, com intern. Amb la COORDINACIÓ interpreten aquesta informació, elaboren respostes adequades i les porten a terme. I tot això mentre l’organisme segueix funcionant normalment!

El SISTEMA NERVIÓS i el SISTEMA ENDOCRÍ són els sistemes que s’ocupen d’aquesta tasca. Són els encarregats de relacionar l’organisme amb el món exterior, així com de coordinar l’activitat dels diferents òrgans i aparells que formen el nostre organisme. Són els centres de coordinació.

Els elements que interven en aquesta funció resumits en una imatge:

Els sistemes, aparells i òrgans implicats directament amb la funció de relació són:

– El sistema nerviós: Format per l’encèfal, la medul·la i la xarxa de nervis que s’estén pel cos. Coordina les funcions de l’organisme. Interpreta les informacions que arriben dels receptors, elabora una resposta i la comunica als òrgans efectors perquè l’executin.La resposta del sistema nerviós és ràpida i transitòria.

– El sistema endocrí: Format per les glàndules endocrines que secreten hormones (missatgers químics) que produeixen efectes concrets en òrgans diversos. Aquest tipus de coordinació és més lent i progressiu que la que duu a terme el sistema nerviós.

– Els receptors: són un conjunt de cèl·lules especialitzades en percebre les condicions exteriors i interiors i els canvis que s’hi produeixen. Alguns receptors estan agrupats formant òrgans especialitzats en la captació de determinats estímuls, són els òrgans dels sentits (vista, oïda, tacte, olfacte, gust i equilibri). La resta de receptors estan repartits per les vísceres, músculs i articulacions i constantment estan donant informació. No formen un sistema, ja que són cèl·lules i òrgans aïllats que estan en contacte íntim amb el sistema nerviós, al qual transmeten les informacions que obtenen.

– L’aparell locomotor: la resposta motora del sistema nerviós la realitza l’aparell locomotor: esquelet i musculatura, responsables del moviment del nostre cos.

vull tornar a l’índex del tema

2. El Sistema Nerviós

És el sistema del nostre organisme format per una xarxa de cèl·lules anomenades neurones, cèl·lules altament especialitzades en la transmissió d’impulsos nerviosos. Les neurones es troben formant l’encèfal, la medula i els nervis.

El sistema nerviós s’ocupa de captar els estímuls de l’entorn, processar-los i d’elaborar respostes. També dirigeix i coordina la resta de les funcions orgàniques del nostre cos.

Al seu òrgan principal, l’encèfal, també es desenvolupen tots els processos psíquics, ja siguin cognitius (percepció, imaginació, memòria, i en el cas específic dels humans, el pensament i el llenguatge) o afectius (sentiments i emocions). El sistema nerviós controla totes les activitats del nostre cos.

El sistema nerviós es divideix en el sistema nerviós central, format per l’encèfal i la medul·la espinal, i el sistema nerviós perifèric, format per una xarxa de nervis que connecten el sistema central amb la resta del cos.

vull tornar a l’índex del tema

2.1 Les cèl·lules del sistema nerviós

Les cèl·lules especialitzades del sistema nerviós són les neurones, i juntament amb les cèl·lules acompanyants o cèl·lules glials formen el teixit nerviós. S’estima que ha d’haver cent mil milions de neurones en el nostre sistema nerviós!

Les neurones són les cèl·lules més especialitzades del nostre cos, la seua diferenciació és tan concreta que han perdut la capacitat de nodrir-se, dividir-se o defensar-se soles. És per això que hi ha una sèrie de cèl·lules acompanyants o cèl·lules glials que nodreixen, donen protecció i donen suport a les neurones: astròcits, oligodendròcits, cèl·lules de Schwann, etc.

La forma de les neurones pot ser diversa, però tenen un patró comú: la part principal d’ella s’anomena soma o cos neuronal i conté un nucli. Del cos neuronal surten moltes prolongacions curtes i ramificades que anomenem dendrites per on es reben els impulsos nerviosos procedents d’una altra neurona o receptor i una o dues extensions diferenciades, perquè són més llargues anomenades àxons o fibra nerviosa que condueixen l’impuls nerviós cap a una altra neurona o un efector .

Les neurones són cèl·lules especialitzades en la transmissió d’informació gràcies a que la seva membrana és capaç de generar febles corrents elèctriques que avancen d’un extrem a l’altre, l’anomenat impuls nerviós.

Les cèl·lules de Schwann es disposen abraçant l’àxon d’algunes neurones, de manera que la mielina (sbst. de naturalesa lipídica) que porten les membranes d’aquestes cèl·lules actua d’aïllant. Aquesta capa de mielina s’interromp en alguns punts: són els nòduls de Ranvier. Amb això s’aconsegueix que l’impuls nerviós es transmetre a salts (de nòdul a nòdul) i amb gran rapidesa. Les neurones mielíniques (com per exemple el nervi òptic) són més ràpides que les amielíniques (neurones sensitives del dolor, per ex).

Segons la seva funció les neurones poden ser:

• Sensitives : condueixen l’impuls nerviós des dels receptors cap al sistema nerviós central (medul·la i encèfal)
• Motores: les que condueixen l’impuls nerviós des del sistema nerviós central cap els músculs i les glàndules
• D‘associació o interneurones: permeten comunicar les neurones sensitives amb les motores. Aquest tipus de neurona es troba exclusivament en el sistema nerviós central formant circuits molt complicats als centres nerviosos. Reben aquest nom perquè estableixen connexions múltiples entre elles, i d’aquesta manera queden associades per tractar en conjunt tota la informació que reben i elaborar les respostes més adients.

– Qui va ser el descobridor de la morfologia i el funcionament de la neurona? En biografies pots saber més de la vida de Santiago Ramon i Cajal, premi Nobel de Medicina el 1906, juntament amb Camillo Golgi.

vull tornar a l’índex del tema

2.2. Elements del Sistema Nerviós: el S.N.C i el S.N.P.

El sistema nerviós humà conté dos subsistemes: el sistema nerviós central o SNC i el sistema nerviós perifèric o SNP.

El SNC és el centre regulador de l’organisme, integra totes les informacions de l’organisme i del medi extern, envia impulsos als músculs i a les glàndules, coordina les activitats de l’organisme. Està constituït per l’encèfal i la medul·la espinal.

El SNP està format per la xarxa de nervis i ganglis que s’estenen per l’organisme.

Inclou dos subsistemes: per una banda, el SN autònom que regula automàticament les funcions vitals de l’organisme de manera independent de la nostra voluntat, com és ara les funcions vegetatives i viscerals (digestió, circulació, sudoració, tec.), i així manté l’equilibri del nostre medi intern. L’altre subsistema és el sistema nerviós somàtic relaciona l’organisme amb el món exterior a través dels nervis sensorials o aferents (traslladen al SNC les informacions dels sentits externs i interns) i a través dels nervis motors o eferents (traslladen els impulsos del SNC als músculs i les glàndules).

vull tornar a l’índex del tema

2.3 El Sistema Nerviós Central (SNC):

El Sistema nerviós Central constitueix el centre de control i de coordinació de l’organisme.  El sistema nerviós central està constituït per l’encèfal i la medul·la espinal.

Vols veure un dibuix de l’Anatomia del SNC ?

Ambdós òrgans estan protegits per ossos (crani i columna vertebral respectivament) i recoberts per tres membranes protectores denominades meninges, existint un líquid amortidor, el líquid cèfalo-raquidi, entre la més interna i la segona.

El SNC és l’encarregat de rebre i interpretar els impulsos sensitius i generar els impulsos motors.

L’encèfal és la part principal del S.N.C.

En els vertebrats i especialment en la nostra espècie (l’Homo sapiens, el “Home que sap, pensant”) arriba a un desenvolupament i una importància fonamental per a la vida. (Tot el que hauries de saber sobre el teu encèfal )

L’encèfal rep la informació dels òrgans dels sentits, elabora les respostes, controla als altres òrgans, ens permet tenir memòria, aprendre i, en la nostra espècie, tenir sentiments.

L’encèfal es divideix en tres parts: cervell, cerebel i el tronc de l’encèfal. El tronc de l’encèfal consta de tres parts: el bulb raquidi, la protuberància i el mesencèfal.

La medul·la espinal és un cordó de teixit nerviós protegit per la columna vertebral, té 40 o 45 cm de longitud i s’estén des del bulb raquidi fins la regió lumbar.

La seva funció més important és conduir, mitjançant les vies nervioses , el corrent nerviós que condueix les sensacions fins a l’encèfal i els impulsos nerviosos que duu les respostes del cervell als músculs.

De la medul·la surten 31 parells de nervis que li donen un aspecte segmentat: 8 cervicals, 12 toràcics, 5 lumbars, 5 sacros i coxígeo. Presenta substància grisa per dintre i substància blanca per fora.

Una web per conéixer més sobre l’encèfal

Què pot passar si tens una lesió a la medul·la espinal?

vull tornar a l’índex del tema

2.4. El Sistema Nerviós Perifèric (SNP)

El Sistema Nerviós Perifèric (SNP) és el conjunt de nervis i ganglis que connecten el sistema nerviós central (l’encèfal i la medul·la espinal) amb les diverses parts del cos.

Un nervi és una estructura en forma de cordó constituïda per un conjunt de d’axons, agrupats en fibres nervioses i reunides i associades en fascicles per mitjà de teixit conjuntiu.

Els nervis formen part del sistema nerviós perifèric i la seva funció és la de relacionar els centres nerviosos o els ganglis perifèrics amb les diferents parts del cos. A través d’ells es transmeten impulsos nerviosos.

Un gangli és una agrupació de somes (cos cel·lular) de neurones, situades fora dels centres nerviosos .

Els nervis formen part del sistema nerviós perifèric i la seva funció és la de relacionar els centres nerviosos (l’encèfal i la medul·la espinal) o els ganglis perifèrics amb les diferents parts del cos. A través d’ells es transmeten impulsos nerviosos

Un nervi és una estructura en forma de cordó constituïda per un conjunt d’axons de diferents neurones, agrupats en fibres nervioses i reunides i associades en fascicles.
Cada fascicle del nervi està envoltat per una capa de teixit conjuntiu anomenada perineuri.  Si el nervi té més d’un fascicle, tots ells estan envoltats per altra capa anomenada epineuri.

Els nervis poden ser molt llargs, com els quals van des de la medul·la espinal fins a la punta del dit d’un peu.

Els nervis es poden classificar segons tres criteris:

1) Segons el sentit en què transmeten l’impuls nerviós es diferencien tres tipus de nervis:

–  el sensitius (condueixen l’impuls nerviós cap al sistema nerviós central), són nervis aferents que porten els senyals sensorials, per exemple, de la pell cap el cervell.

–  els motors (condueixen l’impuls nerviós cap els músculs i les glàndules) són nervis eferents que porten els senyals del cervell cap als músculs o les glàndules..

–  els mixtes (condueixen l’impuls nerviós en els dos sentits).

2) Segons del lloc d’on surten es diferencien dos tipus de nervis: els nervis cranials que surten del crani i els nervis espinals o raquidis que surten de la medul·la espinal.

– Nervis cranials, units a l’encèfal. Només són 12 parelles (12 cap a l’esquerra i 12 cap a la dreta). Uns són sensitius , altres motors i altres mixtos. Bàsicament controlen els músculs del cap i el coll, exceptuant un, el nervi vague que regeix moltes vísceres..

– Nervis raquidis units a la medul·la. Són 31 parelles. Tots són de tipus mixt. informació de la pell i dels òrgans. L’arrel ventral és motora, és a dir porta informació cap a la pell i els òrgans.

3) Segons coordinen actes involuntaris o voluntaris es diferencien dos tipus de nervis: els nervis del Sistema Nerviós Somàtic i els nervis del Sistema Nerviós Autònom.

– Sistema Nerviós Somàtic o Voluntari. És el que controla totalment o parcialment les accions voluntàries del nostre cos. Aquestes poden ser accions conscients, com per exemple agafar un objecte que volem, o inconscient, com per exemple avançar la cama dreta al caminar o els actes reflexes. Està controlat pel cervell i el cerebel. El nervis estan formats totalment per fibres mielíniques. És el sistema nerviós que innerva els músculs de contracció voluntària. La resposta del S.N.Somàtic pot ser un acte reflex o un acte voluntari.

– Sistema Nerviós Autònom o Vegetatiu. La seva principal característica és ser completament involuntari i inconscient, ja que la seva funció és controlar el funcionament dels nostres òrgans interns (controla les funcions que realitzen les nostres vísceres independentment de la nostra voluntat). Està controlat per l’hipotàlem, el bulb raquidi i la medul·la espinal. Està constituït per alguns nervis cranials (surten del crani) i per alguns nervis raquidis (surten de la medul·la). Els nervis estan formats quasi totalment per fibres amielíniques.

Es distingeixen dos tipus de sistema nerviós autònom:

El Sistema Nerviós Autònom Parasimpàtic. És el que predomina en els moments de relaxació o repòs. Aquestes accions són: disminució del ritme cardíac, disminució del ritme respiratori, disminució de la sudoració, augment del peristaltisme intestinal, vasodilatació de les artèries, contracció de les pupil·les, etc. Està constituït pel nervi cranial vague i comparteix els nervis raquidis de la regió sacre.

El Sistema Nerviós Autònom Simpàtic. És el que predomina en els moments de tensió o perill. Provoca les accions adequades per a la resposta ràpida com són: augment del ritme cardíac, dilatació dels bronquis per afavorir l’entrada i sortida de gasos, augment de la sudoració, disminució del peristaltisme intestinal per disminuir l’energia invertida en la digestió, vasoconstricció de les artèries, dilatació de les pupil·les per a que entri més llum, etc. Està constituït per nervis que comparteixen la resta dels nervis raquidis. Les fibres nervioses d’aquest sistema estan parcialment separades de la resta dels nervis raquidis i formen dues cadenes de ganglis, una a cada costat de la columna vertebral.

vull tornar a l’índex del tema

2.5. Com funciona el sistema nerviós?

Les neurones són cèl·lules especialitzades en la transmissió d’informació gràcies que la seva membrana és capaç de generar febles corrents elèctriques que avancen d’un extrem a l’altre, l’anomenat impuls nerviós.

L’impuls nerviós és una ona de naturalesa elèctrica que es crea en les neurones i en algunes cèl·lules sensorials, en incidir sobre elles algun tipus d’estímul, extern o intern. Aquest estímul pot ser qualsevol cosa, una substància química, una pressió, els nivells d’algun compost químic, una ona mecànica, la llum, el fred o la calor, etc.

La transmissió de l’impuls nerviós està polaritzada , de manera que sempre es realitza en un determinat sentit, des de la dendrita fins el soma i des d’aquí fins l’àxon.

 

La transmissió, que no és més que un desplaçament de càrregues elèctriques per la membrana neuronal, constitueix l’impuls nerviós. Aquest impuls és la base de totes les funcions nervioses, incloses les superiors

L’impuls nerviós és un fenomen electroquímic: Normalment la membrana de la neurona està polaritzada (l’interior es troba carregat elèctricament respecte a l’exterior).

Aquesta diferència de potencial , que rep el nom de potencial de membrana , és originada per una distribució asimètrica dels ions als dos costats de la membrana (permeabilitat selectiva) i mantinguda mitjançant mecanismes de transport actiu. En arribar un estímul es produeix un canvi en la permeabilitat de la membrana i aquesta es despolaritza . Posteriorment (escala de mil·lisegons) la membrana es repolaritza.
Al mateix temps es crea una ona de despolarització , és a dir , el potencial d’acció s’estén ràpidament d’una zona a una altra de la membrana , de la mateixa forma que crema la metxa d’un coet.

Aquestes ones elèctriques que han estat originades com a conseqüència dels canvis iònics en les membranes neuronals constitueixen l’impuls nerviós que pot atènyer velocitats de fins 100 m / s.

LES SINAPSIS

Les neurones no estan connectades directament entre elles. Hi ha una separació mínima anomenada sinapsi entre l’extrem de l’àxon (element presinàptic) i d’una dendrita de la neurona següent (element postsinàptic).

El pas de l’impuls nerviós d’una neurona a una altra o des d’una neurona a un múscul o glàndula es realitza a través de les sinapsis. Una neurona pot establir entre 100 i 150.000 sinapsis.

Hi ha dos tipus de sinapsi:

–Elèctrica: el pas de l’impuls nerviós es dóna mitjançant el pas d’ions a traves de canals. Es donen entre neurones molt properes. Són més ràpides, però en mamífers són menys abundants (es troben principalment en la retina)

– Química: El senyal elèctric que arriba a l’element presinàptic , provoca l ‘alliberament d’unes substàncies emmagatzemades en unes vesícules, anomenades neurotransmissors o missatgers químics que travessen l’espai sinàptic i s’uniran a un receptor específic de la membrana de la neurona postsinàptica, la qual cosa provocarà un canvi elèctric en la membrana. La unió provoca un canvi en el potencial de membrana d’aquesta cèl·lula. Aquest canvi de potencial pot ser de dues maneres: o bé es produeix una despolarització ( sinapsis excitatòries) o bé es produeix una hiperpolarització (sinapsis inhibitòries). Visita aquest enllaç si vols veure quin és el mecanisme de la sinapsi química.

Una animació sobre les sinapsis.També trobeu animacions a la web de McGraw : una sobre la  transmissió de l’impuls nerviósi dues sobre la sinapsi química (primera i segona). Aquí podeu veure una altra animació sobre la transmissió sinàptica. També podeu veure un vídeo animació sobre l’impuls nerviós.

El dialeg de les neurones: lliçó animada sobre la neurona i la sinapsi neuronal.

Les característiques dels neurotransmissors són:

• Són sintetitzats per la neurona presinàptica.
• El neurotransmissor s’acumula al final de la neurona presinàptica fins que la neurona és estimulada i alliberada a l´espai sinàptic, s’unirà a receptors de la membrana plasmàtica de la neurona postsinàptica (els receptors són proteïnes de membrana).
• La neurona postsinàptica s’estimula o bé s’inhibeix (depèn del tipus de neurotransmissor).
• El neurotransmissor no es queda a l’espai intersinàptic. Si es queda, es degrada o és recaptat per la neurona presinàptica.

Els neurotransmissors poden classificar-se com a excitatoris o inhibitoris.
La funció dels neurotransmissors excitatoris és activar receptors a la membrana postsinàptica i augmentar els efectes del potencial d’acció. En contrapartida, els neurotransmissors inhibitoris actuen reduint o evitant un potencial dacció. A més de ser classificats en excitatoris i inhibitoris, els neurotransmissors també es poden classificar segons la seva estructura química:

Aminoàcids – GABA, glutamat
Monoamines – serotonina,
Catecolamines (una subcategoria de les monoamines) – dopamina, norepinefrina, epinefrina

Els principals neurotransmissors són: acetilcolina, serotonina, adrenalina, noradrenalina, dopamina (el dèficit de la qual produeix la malaltia de Parkinson), GABA, glutamat, glicina, histamina…
Pots veure una taula dels neurotransmissors més importants.

LES RESPOSTES DEL SISTEMA NERVIÓS

El sistema nerviós realitza tres tipus d’actes:

El sistema nerviós somàtic porta a terme dos tipus de respostes

• Actes voluntaris: estan controlats pel cervell És el que es dóna quan la resposta s’elabora en el cervell. La seva coordinació nerviosa consisteix en una neurona sensitiva que comunica amb una neurona de la medul·la, la qual comunica amb una neurona que va fins el cervell, allí intervenen diverses neurones (neurones d’associació) i s’emet un impuls nerviós de resposta que descendeix per la medul·la i, a través d’una neurona motora, arriba fins el múscul. En aquest cas sí hi ha consciència de la resposta decidida.
• Actes reflexes: estan controlats per la medul·la espinal

El Sistema Nerviós Autònom realitza els actes involuntaris, que no estan controlats per la nostra consciència.

• Actes involuntaris: estan controlats pel bulb raquidi

– I aquí teniu el PowerPoint que hem vist a classe i que us pot ser útil per repassar tot el que has de conèixer del Sistema Nerviós.

vull tornar a l’índex del tema

 + ENLLAÇOS PER AL SISTEMA NERVIÓS…

– Passa’t per la videoteca de NaturalsOM, una entretinguda manera d’aprendre sobre L’univers del cervell o El cervell i la parla

– Entra dins el cerebro humano d’ El Cuerpo Virtual

– La funció de Relació. El Sistema Nerviós Humà (I). Apunts, bones il·lustracions, exercicis i activitats . La segona part del tema

– Com funcionen les neurones. Una web per a l’educació sobre la malaltia de l’Alzheimer amb molta informació sobre aquesta greu malaltia.

– Sembla increïble la perfecció del cos humà. Tot i així, el sistema nerviós també té errades. Sabies que la ment ens enganya?

– Apunts del Sistema Nerviós

– Dins el Proyecto Biosfera aquesta unitat explica molt bé els conceptes relacionats amb el sistema nerviós, la neurona i el seu funcionament. Us la recomano. (en castellà)

– La coordinació nerviosa: una presentació en flash

– Per completar els vostres apunts: aquest enllaç us porta a unes bones explicacions acompanyades de làmines i gràfics molt il·lustratius del Sistema Nerviós. I aquí en teniu un altre. (Tots tres en castellà)

– El Sistema nerviós. Apunts en castellà. Aquí si en voleu més, amb moltes il·lustracions animades.

– Explora el cerebro y la medula espinal.Després de passar per aquesta web ja no et pot quedar cap pregunta sobre el teu sistema nerviós.

– Molts links, moltes il·lustracions i moltes explicacions en l’Enciclopèdia Virtual de Icarito.

– Relació i coordinació

– La función de coordinación en el ser humano

– Autoavaluació: l’ésser humà: la funció de relació

– Uns apunts amb explicacions ben senzilletes sobre el sistema nerviós humà.

– Més apunts del tema, esquemàtics però complets.

– Del web de National Geographic: “El cerebro durante el sueño“.

– Viendo, oyendo y oliendo el mundo!

vull tornar a l’índex del tema

3. El sistema endocrí

La captació dels estímuls ambientals (externs i interns) la realitzen les cèl·lules sensorials (distribuïdes per la pell o formant part dels òrgans dels sentits), les quals tradueixen l’estímul a la forma d’impuls nerviós. Aquest impuls es transmet a través de les neurones fins a un centre nerviós (encèfal o medul·la espinal) on es produirà la integració de tots els impulsos nerviosos que hi arriben i, finalment, en sortirà un altre impuls nerviós que transmetrà la resposta més idònia a un òrgan efector que serà l’encarregat d’emetre la resposta.

Hi ha dos tipus generals de resposta als estímuls:

• La resposta motora que comporta un moviment proporcionat pel teixit muscular,
• i la resposta secretora, que consisteix en la secreció de substàncies anomenades hormones per part d’una glàndula. El conjunt de glàndules endocrines que té el nostre cos forma el sistema endocrí.

El sistema endocrí no té una localització anatòmica única, sinó que està dispers en tot l’organisme en glàndules endocrines. Aquestes produeixen unes substàncies anomenades hormones, missatgers químics que són vessats directament des de la glàndula al torrent sanguini.

El sistema endocrí té una manera d’actuar característica. En primer lloc perquè actua a concentracions molt baixes (el que fa que les seves accions perduren en el temps). D’altra banda les hormones actuen en localitzacions anatòmiques que disten molt del seu lloc originari d’alliberament. La funció del sistema endocrí és aconseguir una resposta generalitzada (que afecta un gran nombre de cèl·lules, òrgans i teixits) i sostinguda (d’efectes prolongats), diferenciant-se en això del sistema nerviós.

vull tornar a l’índex del tema

3.1 Les hormones

Les hormones són substàncies orgàniques de composició química variada, fabricades en glàndules endocrines, que són vessades a la sang i després, a través de la circulació sanguínia, arriben a un òrgan especific, on s’encarreguen de regular alguna funció orgànica. Són missatgers químics i poden ser qualificats com biocatalitzadors.

Una vegada alliberades al medi intern, les hormones es dispersen en ell, i a concentracions molt baixes, actuen provocant una resposta fisiològica a certa distància del lloc on s’han segregat. Les hormones, tot i que es desplacen per totes les parts del cos solament afecten a determinats òrgans o cèl·lules diana, a causa de la presència en aquests de receptors específics per a l’hormona. Aquests receptors poden trobar-se en la superfície d’aquestes cèl·lules, o bé en l’interior d’elles.

Les funcions de les hormones són diverses i entre elles destaquen l’acció que efectuen sobre tot el metabolisme ( l’acció d’activació / inhibició que realitzen sobre els enzims ) l’acció morfogenètica sobre el creixement , l’acció dinàmica sobre diversos òrgans (contracció muscular) i , en general, l’acció coordinadora per mantenir l’equilibri homeostàtic del cos. El nostre cos fabrica una gran varietat d’hormones per aconseguir-ho.

La seva funció és aconseguir una resposta generalitzada (que afecta un gran nombre de cèl·lules, òrgans i teixits) i sostinguda (d’efectes prolongats), diferenciant-se en això del sistema nerviós. Moltes vegades controlen processos de metabolisme, creixement, reproducció, diferenciació, conducta…

Mecanisme d’acció de les hormones proteiques

Mecanisme d’acció de les hormones lipídiques

vull tornar a l’índex del tema

3.2 Principals glàndules endocrines

El sistema endocrí és l’únic sistema de l’organisme les estructures del qual no tenen continuïtat , tot i formar una unitat funcional.

Els diversos òrgans (glàndules endocrines) que formen el sistema endocrí són: hipotàlem-hipòfisi, tiroide i paratiroide, pàncrees, les glàndules suprarrenals i les gònades (ovaris, en dones i testicles, en homes).

Podeu vore el PowerPoint que passem a classe:

4. Malalties del sistema nerviós i endocrí.

Entre les malalties pròpies del Sistema nerviós trobem: l’epilèpsia, l’esclerosi múltiple, l’Alzheimer, la malaltia de Parkinson, la meningitis, l’esquizofrènia, la poliomielitis,…

Per conèixer les causes, símptomes i tractament d’aquestes malalties visita els següents enllaços:

Malalties del cervell i els nervis

Malalties del sistema nerviós

Processos degeneratius del cervell. La malaltia d’Alzheimer

Enfermedades del sistema nervioso, un altre enllaç més

La malaltia de Huntington, una malaltia neurodegenerativa que és hereditària, també anomenada “Corea Hereditària” i antigament “el mal o ball de San Vito”

L’esclerosi múltiple

En el cos existeixen diverses glàndules endocrines íntimament relacionades, que fabriquen i alliberen a l’organisme les seves hormones. El dèficit o excés d’aquestes hormones provoca malalties que poden produir manifestacions clíniques de severitat molt variable, des de lleus fins a suficientment greus com per a posar en risc la vida. L’endocrinologia és la part de la medicina que estudia aquestes glàndules, les seves hormones i les seves alteracions.

Entre les malalties del Sistema Endocrí més freqüents trobem: hipertiroïdisme i hipotiroïdisme, goll (tiroides), acromegàlia, nanisme i gegantisme(hipòfisi), diabetes mellitus (pàncreas), síndrome d’Addisson (gl.suprarrenals)

Enfermedades del Sistema Endocrino

Més malalties del Sistema Endocrí

Hipertiroïdisme i hipotiroïdisme

La diabetes

vull tornar a l’índex del tema

5. Les drogues

Droga és tota substància química d’origen natural o sintètic, que introduïda en l’organisme per qualsevol via d’administració, produïx una alteració, d’alguna manera, del natural funcionament del sistema nerviós central de l’individu i és, a més, susceptible de crear dependència, ja sigui psicològica, física o ambdues. També es denominen psicoactius. Aquestes substàncies són capaces d’inhibir el dolor, modificar l’estat anímic o alterar les percepcions, per exemple.

Les drogues es poden consumir de diverses maneres: fumant (tabac, cànnabis), per via oral (amfetamines, èxtasi,…), aspirant-les a través de la mucosa nasal (cocaïna), inhalant-les (dissolvents) o injectant-les (heroïna).

Sovint una mateixa droga es pot consumir per diferents vies.

Les drogues operen influint sobre les accions d’un o més tipus de neurotransmissors. Això pot succeir de qualsevol de les següents formes:

1. L’emissió de transmissors és intensificada o disminuïda, provocant que grans o petites quantitats d’aquests entrin en l’espai sinàptic (com succeïx amb el speed).

2. Destrueixen les proteïnes encarregades de netejar l’espai sinàptic de NT neurotransmissors, de manera que aquests romanen per més temps.

3. La droga actua com a NT , encaixant amb els receptors (com el cas del Cannabis)

4. S’inhibeix la producció de nous NT.

La millor manera de classificar les drogues és pels seus efectes sobre el sistema nerviós. Tot i que sovint hagis pogut sentir parlar de drogues legals o il·legals, o també de drogues dures i toves, aquestes són classificacions artificials que porten a confusió.

El que realment és important és saber què vol dir droga i quins són els seus efectes i quines són les conseqüències de l’abús.

Segons aquest criteri, les diferents drogues podrien classificar-se en una o vàries (drogues mixtes) de les següents categories: depressores, estimulants i al·lucinògenes.

DROGUES DEPRESSORES DEL SISTEMA NERVIÓS

Inhibeixen el funcionament del sistema nerviós central, alentint l’activitat nerviosa i el ritme de les funcions corporals. Entre els efectes que produïxen es troben relaxació, sedació, somnolència, somni, analgèsia i fins i tot coma.

Exemples d’aquestes substàncies els constituirien l’alcohol, els diversos tipus de opiàcis (heroïna, morfina, metadona, etc.), el Cannabis, certs psicofàrmacs (com per exemple els tranquil·litzants, les benzodiacepines , els ansiolítics i antidepressius, els barbitúrics), els inhalants (cola).

Dins del terme genèric de sedant, s’inclouen una gran varietat de medicaments depressors del SNC que es fabriquen de forma legal als laboratoris farmacèutics.

El 1883 es va sintetitzar la primera substància sedant, l’hidrat de clorat i, anys més tard, es van desenvolupar els barbitúrics, que el 1903 es van introduir per al seu ús clínic. El 1961 es va elaborar la primera benzodiazepina, el clordiazepòxid, i des de llavors se n’han fabricat més de tres mil.

En l’actualitat, l’ús de barbitúrics i altres depressors ha decaigut notablement i tenen una especial importància les benzodiazepines, que són el grup de fàrmacs hipnotic-sedants més utilitzats.

Les benzodiazepines tenen acció sedant i s’usen per als tractaments de l’ansietat, insomni, epilèpsia, atacs de pànic, etc.

– Què és l’alcohol?

L’alcohol és una substància depressora del sistema nerviós central; a part de fer efecte sobre el cervell i variar algunes de les seves funcions (coordinació, atenció, memòria…), el seu ús continuat també afecta altres òrgans com el ronyó, el fetge o el sistema circulatori.

L’alcohol, encara que inicialment produeix una desinhibició, després ocasiona una disminució dels reflexos, una falsa apreciació de les distàncies, una subestimació de la velocitat. No fa falta afegir res més per entendre que “alchohol+conducció al volant” pot ser una combinació mortal.

– Beure alcohol (o no)

DROGUES ESTIMULANTS DEL SISTEMA NERVIÓS

Produïxen una activació general del sistema nerviós central, donant lloc a un increment de les funcions corporals.

S’estableix una distinció entre estimulants majors (tals com la cocaïna, l’speed, l’èxtasi (MDMA), les amfetamines) i menors (com la nicotina o les xantines: cafeïna, teïna que és la cafeïna del te, teobromina).

DROGUES AL·LUCINÒGENES:

Produeixen un estat de consciència alterat, deformen la percepció i evoquen imatges sensorials sense entrada sensorial. Exemples d’aquestes substàncies els constituirien el LSD o les drogues de síntesis (que pels efectes que produïxen serien més aviat considerades com substàncies mixtes estimulants-al·lucinògens)

MÉS ENLLAÇOS SOBRE DROGUES…

– Informació que cal conèixer sobre els porros, pastis i cocaïna

– Drogues, que cal saber-ne?

– Informació sobre drogues: com es diuen, com es classifiquen, quins són els efectes

– Experimenta amb ratolins i comprova l’efecte de les drogues en aquest joc interactiu sobre les drogues. (en anglès)

– Les drogues: classificació i definició de substàncies

– Què és el doping?

– Índice de los principales psicoactivos

– La legislació sobre les drogues

vull tornar a l’índex del tema

EL DEBAT SOBRE LES DROGUES: Una visió antiprohibicionista

A qui beneficia el fet que moltes de les drogues siguin substàncies il·legals? Per què l’alcohol i el tabac són substàncies legals,… pot ser són menys perilloses a nivell de salut? Què podria passar si es despenalitzes el consum de drogues? La prohibició contribueix positivament al control de les drogues?

La il·legalització de les drogues en realitat alimenta les màfies del narcotràfic i el crim que en diuen organitzat, dóna peu a la corrupció policial, judicial i política, omple les presons de gent (el 85% de la població carcerària està relacionada amb delictes per drogues), mata més gent de la que pretén salvar, per crims o per consum de substàncies sense control de qualitat o sanitari (adulteracions, sobredosi,…), i manté el món de les drogues sota un vel mediàtic d’ignorància i por que fa impossible el seu coneixement per part de la població consumidora i per tant el control del que realment es consumeix i com.

La prohibició en lloc d’arreglar el consum i el narcotràfic ho agreuja encara molt més, i davant el augment sense parar, any rere any, del consum i el narcotràfic no és lògic ni comprensible no cercar alternatives més eficaces a l’actual política de drogues després de quasi un segle de fracassos.