CONTINGUTS

1. Què és un ecosistema?

2. Components abiòtics

2.1. El biòtop.

2.2. Els factors abiòtics.

3. Components biòtics

3.1. La biocenosi.

3.2. Relacions de la biocenosi

– Relacions intraespecífiques.

– Relacions interespecífiques.

3.3. Habitat i Nínxol ecològic.

4. Les relacions tròfiques

4.1. Nivells tròfics

4.2. Cadenes i xarxes tròfiques

4.3. Cicle de la matèria

4.4. Flux d’energia

5. Els biomes

Més enllaços encara

1. Què és un ecosistema?

L’ecosistema pot definir-se com el nivell d’organització més complexe de la matèria viva.

L’ecosistema està integrat pel conjunt d’éssers vius que viuen en un determinat espai i les relacions que s’estableixen entre aquests éssers vius i entre ells i el medi on viuen.

L’extensió dels ecosistemes és variable. Els seus límits són difícils de precisar. Això significa que alguns poden ser molt grans i altres molt petits. Un ecosistema pot ser la selva equatorial, un alzinar, una roureda, la mar Mediterrània, un llac. Però també es pot considerar un ecosistema una clariana d’un alzinar, o un arbre caigut en descomposició dins d’aquesta clariana, una platja, o una roca de la platja. Les barreres geogràfiques que delimiten un ecosistema no són clares, ja que existeixen interrelacions entre dos ecosistemes contigus; per exemple un llac i les seues ribes, un bosc i una clariana del seu interior o la praderia del seu voltant, les zones de marees, etc.

L’ecosistema més gran és la biosfera, que inclou tots els organismes vius de la Terra. És un ecosistema que agrupa tota la resta d’ecosistemes del món: aquàtics i terrestres.

Un ecosistema és una unitat formada per una biocenosi i un biòtop, és a dir, un ecosistema és una comunitat d’éssers vius (animals, plantes, …) i el medi físic (el clima, el sòl, l’aigua, …) on aquests éssers vius viuen i es relacionen.

ECOSISTEMA  =  BIOCENOSI  +  BIÒTOP

El medi físic en el qual està establert l’ecosistema s’anomena biòtop. El conjunt d’éssers vius que habiten en aquest biòtop s’anomena biocenosi.

Quan estudiem els ecosistemes ens interessa conèixer, més que els elements en si , les relacions i interaccions entre aquests elements. Aquí teniu un article sobre l’herbei de posidònia de les Illes Medes.

Per entendre bé un ecosistema necessitem saber qui es relaciona amb qui i com és aquest tipus de relació, estudiar el flux d’energia i materials i parar atenció a com això influencia a tot el sistema o sistemes veïns o a tota la biosfera.

Ens adonem que per definir un ecosistema necessitem parlar d’uns components abiòtics (sense vida) que ens defineixen el lloc i d’uns components biòtics ( bio= vida), que fan referència als éssers vius i les relacions que estableixen.

Comprova que saps distingir-los!

tornar a l’índex del tema

2. Els components abiòtics

Són els components que formen part de l’ecosistema i no tenen vida. Parlarem del biòtop i dels factors ambientals que el determinen.

EL BIÒTOP

El biòtop és el medi físic en què viu una comunitat d’organismes o biocenosi :

Els biòtops queden definits per:

1) El medi o fluid que envolta els organismes. En la biosfera hi ha dos medis: el medi aeri format per la zona de l’atmosfera pròxima a la superfície terrestre i el medi aquàtic, representat pels mars, rius i llacs.

2) El substrat és la superfície sobre la qual es fixen o es desplacen els organismes (el sòl on arrela un arbre, la superfície de l’aigua on sura una planta aquàtica, sorra sobre la que viu el cranc, roca , el cos d’un ésser viu on es troba un bacteri paràsit, etc)

tornar a l’índex del tema

3) Els factors abiòtics són els factors físics i químics que determinen les característiques d’un biòtop : la lluminositat, pressió, temperatura, humitat, pH, salinitat, etc.  Els factors abiòtics que condicionen els ecosistemes terrestres ( temperatura, precipitacions, humitat,…) són diferents dels que determinen als ecosistemes aquàtics (salinitat, per ex.).

Depenent de la combinació dels dits factors, les espècies varien i es distribueixen pel nostre planeta.

Es denominen límits de tolerància els límits màxim i mínim dels factors ambientals que toleren els organismes vius. L’interval entre aquests valors és l’amplada de tolerància. Un factor limitant és qualsevol factor que ultrapassa el límit de tolerància.

Un concepte molt important relacionat és el d’adaptació. Podem definir adaptació com la capacitat que tenen els éssers vius per a, al llarg del temps, modificar el seu organisme (tant pel que fa a la seua estructura anatòmica com al seu funcionament o al seu comportament) i adequar-lo a les condicions del medi ambient on viuen o habitat. Podeu descarregar-vos aquests apunts.

Els principals factors abiòtics que condicionen i determinen el biòtop i que influeixen en la vida dels éssers vius són:

* La temperatura:

En el medi aeri les diferències de temperatura poden ser molt extremes, molt més que en el medi aquàtic. La temperatura varia segons la latitud, i també amb l’altura (+ altura, – temperatura). Els organismes es distribueixen segons la temperatura.

La vida és possible des d’uns pocs graus sota zero fins a uns 50 ºC ( alguns bacteris poden viure per damunt d’aquestes temperatures).

Els vegetals també resisteixen millor les temperatures extremes (la flora alpina suporta fins -30 ºC, la del desert per sobre els 60 ºC).

En el medi aquàtic la temperatura presenta menys variacions que en els ecosistemes terrestres. És diferent segons el mar o oceà. La Tª disminueix amb la fondària però quan arriba a certa profunditat es manté constant.

La temperatura i els éssers vius (en castellà). Adaptacions dels éssers vius a la temperatura

tornar a l’índex del tema

* La llum

L’arribada de la llum als organismes fotosintètics és fonamental per al manteniment de la vida.

En els ecosistemes terrestres, la llum provoca una estratificació dels vegetals(distribució per capes: estrat arbori, arbustiu, herbaci). La intensitat de llum que arriba als diferents medis influeix en el comportament de molts organismes: hi ha plantes heliòfiles, que prefereixen llocs assolellats per créixer i altres d’esciòfiles, que ho fan en zones ombrívoles.

La durada diària de la il·luminació solar, que està en relació amb la latitud, sincronitza el ritme biològic intern de molts organismes, regulant processos com la floració, caiguda de les fulles, reproducció, mudes, migracions, hàbits nocturns i diürns…

Els animals presenten també determinades adaptacions a la llum, la més important de les quals és la visió (els animals de vida nocturna, com el mussol, solen tenir les pupil·les dels ulls molt grans per poder veure millor durant la nit.)

Estretament relacionada amb la visió està la coloració dels animals que pot ser: críptica, com la del camaleó, que confon l’animal amb el medi; aposemàtica o d’advertiment, com la coloració de les vespes o de les serps verinoses que adverteix la seua perillositat i mimètica o batesiana, com la d’alguns insectes inofensius el quals, per no ser atacats pels depredadors, presenten coloracions paregudes a la dels insectes perillosos.

La llum provoca una estratificació dels organismes també en el medi aquàtic: l’aigua actua com a filtre impedint que la llum penetre cap a l’interior.

-Això explica que la capa amb organismes fotosintètics quede reduïda als primers 50 o 100 m de profunditat, es coneix com zona eufòtica o epipelàgica.

– Entre 100 i 500 m ens trobem amb la zona oligofòtica, on la llum és molt escassa i de tonalitat blava i únicament pot ser absorbida per organismes amb pigments vermells.

– Més enllà dels 500 metres és la zona afòtica, on la foscor és total i no es presenten organismes fotosintètics. En zones molt profundes apareixen organismes amb bioluminescència.

* La humitat

És un factor de vital importància ja que els organismes animals i vegetals estan constituïts en gran part d’aigua, i aquesta és imprescindible per a les funcions vitals. El grau d’humitat influeix en el procés de transpiració dels organismes.

Els organismes terrestres han hagut d’adoptar una sèrie d’estratègies per evitar la dessecació.
Pel que fa a l’adaptació a medis de diferent humitat, els organismes es classifiquen en aquàtics (adaptats a viure a l’aigua), hidròfils (que necessiten medis molt humits), mesòfils (adaptats a una humitat moderada) i xeròfils ( que viuen en medis molt secs)

* El sòl

El sòl és una estructura complexa, que es forma per l’acció conjunta dels organismes i l’atmosfera sobre les roques.

Factors com la humitat, textura, estructura, salinitat, pH, etc, tenen una gran importància sobre el tipus de comunitat que hi pot viure, especialment la vegetal.

Així la carrasca (Quercus rotundifolia ) viu preferentment sobre sòls calcaris, mentre que la surera (Quercus suber ) ho fa sobre sòls àcids. Un altre exemple molt conegut és el de les plantes carnívores, que habiten substrats molts pobres en sals (N) i l’incorporen a través dels insectes que poden capturar. Les plantes que viuen a les platges estan adaptades per suportar sòls amb molta sal.

* La salinitat

És un factor abiòtic determinant en els ecosistemes aquàtics. L’aigua dolça conté 0,5 g de substàncies dissoltes per litre, l’aigua marina uns 35g/l de mitjana. La major part dels organismes estan adaptats a viure en un estret marge de salinitat.

Unes poques espècies, com el salmó i l’ anguila han aconseguit de viure en medis amb un ampli marge de salinitat.

– L’ecosistema marí. Les zones del biòtop marí

– Delimitant la mar: les regions i zones marítimes

Una presentació sobre els conceptes d’adaptació, diversitat i hàbitat (pots visualitzar-la també des d’aquest enllaç):

tornar a l’índex del tema

3. Els components biòtics de l’ecosistema

Són els relacionats amb els éssers vius que habiten en un biòtop. Parlarem de la biocenosi i de les relacions que s’estableixen entre la biocenosi anomenades factors biòtics:

3.1.LA BIOCENOSI

La biocenosi o comunitat es defineix com el conjunt d’organismes que conviuen en un medi determinat.

Tots els organismes que són de la mateixa espècie i que viuen al mateix lloc formen poblacions, i el conjunt de les diferents poblacions que conviuen en un determinat indret s’anomena comunitat o biocenosi.

Per l’estudi d’una biocenosi és important estudiar cadascuna de les poblacions que formen part. S’utilitzen paràmetres com: densitat, distribució de les poblacions, taxa de creixement…

Cal dir que el biòtop determina les comunitats que es troben a l’ecosistema i, alhora, que les comunitats d’éssers vius modifiquen el medi.

La biocenosi del medi aquàtic:

– Segons la zona on habitin, els organismes aquàtics es divideixen en:

Plàncton: Conjunt de petits organismes (algues, protistas, petites gambetes, ous i larves de molts peixos i invertebrats) que suren, no neden activament, viuen contínuament suspesos en la columna d’aigua. La majoria són microscòpics. Està formats per vegetals, fitoplàncton i animals, el zooplàncton.

Nècton: Format pels animals que tenen un sistema actiu de natació, és a dir, que no es deixen portar pels corrents ni les marees. Dins el nècton podem classificar la majoria de peixos, cefalòpodes, mamífers marins i rèptils marins com les tortugues. Generalment tenen forma hidrodinàmica, solen presentar una marcada diferència entre el color del dors (fosc) i el ventre (clar).

Bentos: El formen els organismes que viuen relacionats amb el fons marí: enterrats, fixats, amagats en coves,… A poca fondària trobarem moltes algues, perquè aquestes necessiten la llum del sol per fer la fotosíntesi, però a mesura que anem baixant trobarem molts més animals. Alguns cacen les seves preses activament, com ara el pop; d’altres viuen fixos al substrat, com serien les esponges, i fins i tot n’hi ha que viuen mig enterrats i només treuen el “cap” per filtrar els nutrients que porta l’aigua, com per exemple els sifons de mar.

tornar a l’índex del tema

+ ENLLAÇOS SOBRE LA BIOCENOSI MARINA

– El bioma marí

– Introducció a l’ecologia marina

– La biocenosi del mar

– Definim Bentos, Plàncton i Nècton

– Les comunitats pelàgiques

– Adaptacions a la vida aquàtica: bentos, nècton i plàncton

– Un Quadern Virtual sobre el Plàncton, nècton i bentos

3. 2 LES RELACIONS DE LA BIOCENOSI

Entre els organismes que conviuen a l’ecosistema s’estableixen una sèrie de relacions: alimentàries, de competència pel territori, per la parella, per la llum, pels nutrients…, que es poden donar entre els individus d’una mateixa població (relacions entre els pins d’una pineda, per ex. o entre els conills d’un bosc) i entre individus de poblacions diferents ( relacions entre un pi i un esquirol, per ex.). També s’estableixen relacions de benefici o d’ajuda mútua, anomenades simbiosi, o d’aprofitament, conegudes amb el nom de parasitisme.

Tipus de relacions de la biocenosi

Relacions intraespecífiques:

Són les relacions biòtiques que s’estableixen entre els individus d’una mateixa espècie, i poden ser temporals o permanents, de cooperació o de competència. Generalment, tenen com a finalitat el benefici del grup, dins el qual s’ajuden per protegir-se, reproduir-se, tenir cura de la descendència, buscar aliment i desplaçar-se.
Les relacions intraespecífiques poden ser de tipus: associacions familiars, gregàries, colonials i socials

– Apunts sobre les relacions intraespecífiques

– Una altra web (en castellà) que pot ajudar-te a revisar els teus apunts

– Les abelles són un exemple de relació social.

– Domines el tema? Posa’t a prova, fent aquest test autoavaluatiu.

Relacions interespecífiques:

Són les relacions biòtiques que s’estableixen en una comunitat entre individus d’espècies diferents. En general, tenen com a finalitat obtenir aliment, protegir-se, desplaçar-se i ajudar-se durant la reproducció. N’hi ha d’agressives i de no agressives.

Les relacions interespecífiques poden classificar-se en funció de les conseqüències que tenen per a aquestes espècies . De forma clàssica es simbolitzem amb : 0 (si les conseqüències manquen d’importància), + (quan la interacció suposa un benefici) i – (quan suposa un perjudici).

Les més importants són:

a) competència (-/-)

b) depredació (+/-)

c) parasitisme (+/-)

d) comensalisme (inquilinisme) (+/0)

e) mutualisme (+/+)

d) simbiosi (+/+)

– Uns apunts del tema

– Un exercici?

– Una presentació en diapositives que recull les idees bàsiques

Aquest Power Point recull el més important sobre les relacions de la biocenosi ( si no el visualitzes pots veure’l aquí):

[slideshare id=198922&doc=relacions-de-la-biocenosi-1197325267343324-3]

tornar a l’índex del tema

3.3. HÀBITAT I NÍNXOL ECOLÒGIC

L’àrea on un organisme pot viure i on rep el seu aliment rep el nom d’hàbitat. L’hàbitat és, doncs, el conjunt de biòtops d’una espècie. L’hàbitat de molts líquens és la superfície de roques o l’escorça dels troncs. Cada espècie ocupa hàbitat específics i hi realitza determinades funcions.

El nínxol ecològic és el conjunt d’interrelacions que manté un organisme tant amb el seu medi físic com amb altres organismes veïns, d’on deriva la posició que ocupa dins l’estructura de l’ecosistema; és, doncs, la funció que desenvolupa una espècie dins el seu ecosistema.

Així per exemple, tots els herbívors que mengen fulles fins a una determinada alçada pertanyen al mateix nínxol ecològic; zebres i girafes pertanyen a diferents nínxols. L’hàbitat del gat salvatge – Felix sylvestris – són els boscos caducifolis de muntanya, mentre que el seu nínxol és el de ser caçador nocturn de rosegadors. Hàbitat i nínxol ecològic són conceptes diferents. Quan en una àrea habiten espècies amb un mateix nínxol ecològic, s’estabeix una competència. Si hi ha una forta competència entre dos espècies disminueix l’amplitud dels seus nínxols ecològics.

El nínxol ecològic permet que en un àrea determinada convisquin moltes espècies herbívores o carnívores o omnívores, havent-se especialitzat cadascuna en una determinada planta o presa, sense fer-se competència unes a altres. Això s’ha assolit a través d’un llarg procés d’especialització i adaptació.

S’anomenen espècies vicàries o vicariants aquelles que pertanyen a un mateix grup taxonòmic, ocupen hàbitats semblants, pertanyen al mateix nínxol ecològics però ocupen àrees biogeogràfiques diferents.

Són doncs, equivalents ecològics. Si les barreres que separaven les dos espècies desapareixen, s’estableix una relació de competència.

La rata bruna (Rattus norvegicus) arribà a Europa, procedent d’Àsia, en el segle XVIII i desplaçà a la rata negra (Rattus rattus) que era l’originària.

– Diferències entre hàbitat, nínxol ecològic i nivell tròfic

– Cada espècie té el seu nínxol

tornar a l’índex del tema

4. Les relacions tròfiques

Els organismes necessiten incorporar del medi ambient matèria i energia per tal de desenvolupar les seves funcions vitals, créixer o renovar el seu cos.

I d’on treuen els èsser vius aquesta matèria i energia? L’obtenen de l’aliment.

* Font de matèria

• Autòtrof: són els éssers vius que es nodreixen de matèria inorgànica.
• Heteròtrof: són els éssers vius que s’alimenten de matèria orgànica, és a dir, de plantes i d’animals.

* Font d’energia

• Química: són els éssers vius que utilitzen la energia química que es desprèn d’una reacció química, per tal de fabricar matèria orgànica.
• Lumínica: són els éssers vius que utilitzen la energia lumínica per crear la seva matèria orgànica

El funcionament de tots els ecosistemes és semblant. També necessiten matèria i energia.

La matèria i l’energia en els ecosistemes va passant, doncs, d’uns organismes a uns altres a mesura que uns serveixen d’aliment als altres. Sovint això ho representem mitjançant les cadenes tròfiques.

El flux d’energia és obert, hi ha una energia que arriba a l’ecosistema, és utilitzada pels éssers vius per mantenir les seves funcions vitals, en aquesta utilització l’energia es degrada, es perd en forma de calor i no pot ser reutilitzada pels organismes.

La matèria, al contrari, té un recorregut cíclic dins dels ecosistemes: és un cicle tancat, la matèria és sotmesa a una sèrie de transformacions en el si dels diferents cicles biogeoquímics, però no és perd, sempre es torna a recuperar.

tornar a l’índex del tema

 4.1. ELS NIVELLS TRÒFICS

Un nivell tròfic és el conjunt d’organismes que tenen una forma similar d’obtenir la matèria i l’energia. Productors, consumidors, descomponedors i transformadors són els principals nivells tròfics.

Els productors

Inclouen tots els organismes autòtrofs: bacteris fotosintètics, algues i plantes que són capaces de fabricar la seva matèria orgànica mitjançant la fotosíntesi. Constitueixen el primer nivell tròfic.

Els consumidors

Són tots aquells organismes que han d’alimentar-se de la matèria orgànica sintetitzada per d’altres organismes. Són els organismes heteròtrofs: bacteris, fongs, protozous i animals. Segons el tipus d’alimentació els podem agrupar en:

Consumidors primaris. Són els organismes herbívors, és a dir s’alimenten dels organismes productors. Constitueixen el segon nivell tròfic.

Consumidors secundaris. Són els animals carnívors que s’alimenten dels consumidors primaris, és a dir dels herbívors i per tant es situen en el tercer nivell tròfic.

Consumidors terciaris. Són animals carnívors que s’alimenten d’altres consumidors, tant herbívors com carnívors. També se’ls anomena superdepredadors.

En aquesta classificació dels organismes segons la forma d’obtenir la matèria els productors representen el primer nivell tròfic, els herbívors el segon i així successivament. De fet, però, un organisme pot ocupar diferents nivells tròfics, com és el cas dels omnívors, entre ells l’home, que poden ocupar el segon i el tercer nivell tròfic.

Els descomponedors

Són organismes que s’alimenten de restes orgàniques com excrements, animals morts, restes vegetals, etc. D’aquesta manera transformen la matèria orgànica en matèria inorgànica aprofitant l’energia que encara contenen aquests nutrients.
Entre els organismes descomponedors trobem els bacteris i els fongs. Aquests procés és molt important ja que retornen a la natura la matèria inorgànica que les plantes necessiten per fabricar els nutrients que necessiten mitjançant la fotosíntesis.

Els transformadors

Transformen els compostos inorgànics anteriors en substàncies aprofitables pels productors. Formen aquests nivells alguns tipus de bacteris com els nitrificants. La funció d’aquests organismes és la de transformar matèria inorgànica que es troba en un estat que no pot ser absorbida pels organismes fotosintètics en d’altres formes de matèria inorgànica que si pot ser-ho. És el cas dels bacteris del gènere Rhizobium.
Aquests bacteris viuen en les rels d’algunes plantes i transformen el nitrogen atmosfèric, que no pot ser utilitzats pels vegetals, en altres substàncies nitrogenades que si que poden utilitzar.

tornar a l’índex del tema

4.2 CADENES I XARXES TRÒFIQUES

Les diverses seqüències que es poden establir en un ecosistema entre organismes que s’alimenten els uns dels altres es coneixen amb el nom de cadenes tròfiques .

Una cadena tròfica està formada per un organisme productor, un consumidor primari i un o dos consumidors secundaris. De fet les cadenes tròfiques no poden ser massa llargues tal com veurem més endavant. El fet que un individu serveix d’aliment a un altre s’indica mitjançant una fletxa, com a l’exemple següent:

Difícilment, però, una cadena tròfica ens pot donar una idea de la complexitat dels ecosistemes ja que un mateix individu sol alimentar-se de diferents preses, és a dir forma part de més d’una cadena tròfica. A més els organismes omnívors poden situar-se en diferents nivells tròfics. És com si les diferents cadenes tròfiques s’encreuessin entre si. És per això que utilitzem les xarxes tròfiques que ens donen una idea més acurada de les relacions alimentàries que es donen en els ecosistemes.

Comencem fent la miniunitat didàctica: Bon profit! Cadenes i xarxes tròfiques.Has d’entrar en les tres lliçons: Productors i consumidors, Nivells tròfics i cadenes alimentàries i Cadenes i xarxes alimentàries. En acabar no t’oblidis de fer l’avaluació.

Cadena tròfica o alimentària: és la seqüència d’organismes d’un ecosistema, cadascun en un nivell tròfic diferent, que s’alimenten els uns dels altres.

Xarxa tròfica o alimentària: és el sistema format per dues o més cadenes alimentàries que estan interconnectades perquè tenen una o més baules comunes.

– Cadenas y redes tróficas

– Les xarxes tròfiques a l’oceà

– Un vídeo que ens presenta les xarxes tròfiques marines a la mediterrània.

tornar a l’índex del tema

4.3. CICLE DE LA MATÈRIA

Els elements químics que formen els éssers vius (oxigen, carboni, hidrogen, nitrogen, sofre i fòsfor, etc.) van passant d’uns nivells tròfics a uns altres. Les plantes els recullen del sòl o de l’atmosfera i els converteixen en molècules orgàniques (glúcids, lípids, proteïnes i àcids nucleics).

Els animals els prenen de les plantes o d’altres animals. Després els van retornant a la terra, l’atmosfera o les aigües per la respiració, la femta o la descomposició dels cadàvers, quan moren.

D’aquesta forma, trobem en tot els ecosistema uns cicles de l’oxigen, el carboni, hidrogen, nitrogen, del fòsfor, etc… l’estudi del qual és essencial per a conèixer el seu funcionament.

A diferència del que passa amb l’energia, en un ecosistema, no es perd la matèria, sinó que aquesta es recicla, descrivint un cicle, passant d’un nivell tròfic a un altre.

4.4. FLUX D’ENERGIA

Per poder realitzar les funcions vitals (nutrició, relació i reproducció) els éssers vius necessiten energia.
La font d’energia que utilitzen gairebé tots els ecosistemes és el Sol. Si la Terra és un planeta viu és gràcies a l’energia inesgotable que proporciona el Sol.

La energia lluminosa del Sol és captada per les plantes gràcies a la presència de pigments (clorofil·les, carotens, xantofil·les) que la utilitzen per fer la fotosíntesi (té lloc a l’interior dels cloroplasts de les cèl·lules fotosintètiques).

La fotosíntesis permet captar l’energia que prové del sòl i transformar-la en energia química, mitjançant l’elaboració de molècules de glucosa que retenen aquesta energia. Posteriorment aquesta glucosa pot ser utilitzada com a font d’energia o bé ser transformada en d’altres molècules necessàries per al desenvolupament dels organismes, com proteïnes, lípids o d’altres tipus de glúcids. Els organismes autòtrofs són, per tant, la porta d’entrada de tota l’energia que fa funcionar els ecosistemes. Tot això els situa en la base de l’alimentació de la resta d’éssers vius.

Els organismes heteròtrofs obtenen mitjançant l’aliment l’energia que acumulen les plantes i les algues. Això ho fan mitjançant un procés anomenat respiració. La respiració és el procés contrari de la fotosíntesi. En aquest cas els organismes “cremen” la matèria orgànica per obtenir l’energia que conté.

Aquesta energia química que conté la glucosa, es gastada tant en els animals com en les plantes, per fabricar parts del cos, relacionar-se amb l’entorn, mantenir-se viu, mantenir la temperatura, reproduir-se, etc.

Una part d’aquesta energia química que es gastada es transforma en calor i escapa del cos. Aquesta calor també es una forma d’energia, l’energia calorífica. Aquesta energia calorífica no pot tornar a ser aprofitada per cap organisme viu.
L’energia en els ecosistemes flueix en una sola direcció, des del Sol als descomponedors, passant per tots els nivells tròfics (fotosintetitzadors, herbívors, carnívors), és a dir, presenta un flux unidireccional.

En una cadena tròfica o alimentària hi ha pèrdues d’energia (en forma de calor) cada vegada que hi ha una transferència d’energia d’un nivell a un altre, per la qual cosa, al final de la cadena, s’ha dissipat gairebé tota l’energia que havien captat els fotosintetitzadors inicialment. De fet es calcula que només entre un 10% i un 20%, o fins i tot menys, de l’energia d’un determinat nivell tròfic passa al nivell tròfic superior

Per això és diu que l’energia circula en forma de flux obert, seguint un camí linial: arriba als ecosistemes a través de l’energia lluminosa que es transforma en química i després va passant d’uns animals a uns altres per mitjà de l’alimentació. Finalment es perd en forma de calor.

Per això el manteniment dels ecosistemes, i de la vida en general, requereix una aportació contínua d’energia. Així doncs, l’energia flueix unidireccionalment a través del sistema, el qual es pot considerar con un sistema obert que necessita l’aportació constant d’energia per al seu funcionament.

Tot això fa que la quantitat total de matèria i energia que hi ha en un determinat nivell tròfic sigui molt menor que la que s’acumula en el nivell tròfic següent. En cada baula o nivell tròfic d’una cadena alimentària, s’origina una pèrdua de matèria i energia, les quals, per tant, van disminuint al llarg d’aquesta cadena.

Això és així perquè cada nivell tròfic consumeix una part d’aquests elements per a portar a terme la seva activitat vital. L’energia, per a producció de calor o treball. La matèria, per la pèrdua que sofreix amb els productes de deixalla.

Com a conseqüència d’aquesta pèrdua progressiva de matèria i d’energia -especialment d’aquesta última- les cadenes alimentàries poden representar-se gràficament com una piràmide formada per diversos estrats en la qual els superiors (més petits) es nodreixen dels inferiors (més grans).

En general, els estrats superiors no són només més petits que els inferiors quant a la quantitat de matèria i d’energia, sinó també quant al nombre d’individus.

tornar a l’índex del tema

5. Els biomes

La biosfera terrestre es divideix en biomes: són les regions naturals que es caracteritzen pel clima i per la fauna i flora que hi viu adaptada a aquestes condicions ambientals. Dins de cada bioma hi ha diferents ecosistemes.

El terme bioma va ser proposat per Clements en 1916 per a designar una comunitat biòtica integrada per plantes i animals. Posteriorment, altres científics precisarien més el seu significat matisant que el bioma posseïx una uniformitat fisionòmica determinada per una formació vegetal madura i estable. Els biomes terrestres es diferencien entre si pels factors climàtics, com són temperatures i pluviositat.

Una altra definició de bioma podria ser aquesta:”les comunitats essencials del món, classificat segons la vegetació predominant i caracteritzat per les adaptacions dels organismes a aquell ambient particular” (Campbell 1996).

Els principals biomes terrestres són: Tundra; Taigà; Bosc caducifoli; Bosc mediterrani; Praderia; Desert i Selva. Aquest PowerPoint us dóna informació sobre cadascun:

Si necessites més informació per ampliar els teus coneixements sobre els biomes pots visitar els següents enllaços:

– Dins de la unitat didàctica Ecosistemas terrestres, una lliçó interactiva (en castellà)

– Què són els biomes? (en castellà), t’interessa si vols explicacions senzilles i fàcils d’entendre.

– Los biomas terrestres (en castellà) dins d’aquest llibre electrònic amb bones explicacions

– Posa a prova els teus coneixements fent aquest test sobre Biomes i ecosistemes

– Navega dins d’aquesta web d’Ecologia per trobar informació sobre la selva, les praderes, la tundra i la taigà, els boscos, …

– I una altra lliço virtual sobre els biomes terrestres (en castellà)

– The world’s Biomes

Més enllaços encara…

– Passa’t per la nostra Videoteca d’Ecologia

– Més apunts sobre Ecosistemes

– Exercicis amb resposta.

– Moltíssimes activitats sobre els ecosistemes que t’ajudaran a estudiar.

– El cicle de la matèria i el flux d’energia en el mar

– La convivencia en la naturaleza on trobaràs explicats els tipus de relacions entre els éssers vius.