Actualment, les investigacions sobre l’ús de cèl·lules mare embrionàries per produir diferents tipus de teixits o fins i tot òrgans simples constitueixen la promesa més ferma per a la medicina del futur.

Aquestes cèl·lules indiferenciades i totipotents poden, en les condicions adequades, convertir-se en qualsevol tipus de teixit, per la qual cosa és previsible que, en un horitzó no gaire llunyà, es puguin obtenir, per exemple, neurones per tractar malalties neurodegeneratives, com ara la malaltia d’Alzheimer o la de Parkinson, obtenir illots pancreàtics per tractar la diabetis o reparar les regions del cor necrosades (mortes) per un infart de miocardi.

Actualment, les investigacions sobre l’ús de cèl·lules mare embrionàries per produir diferents tipus de teixits o fins i tot òrgans simples constitueixen la promesa més ferma per a la medicina del futur. Aquestes cèl·lules indiferenciades i totipotents poden, en les condicions adequades, convertir-se en qualsevol tipus de teixit, per la qual cosa és previsible que, en un horitzó no gaire llunyà, es puguin obtenir, per exemple, neurones per tractar malalties neurodegeneratives, com ara la malaltia d’Alzheimer o la de Parkinson, obtenir illots pancreàtics per tractar la diabetis o reparar les regions del cor necrosades (mortes) per un infart de miocardi.

A més a més, es tracta de cèl·lules que admeten amb facilitat la incorporació de gens forans, la qual cosa les converteix en un vehicle idoni per a la teràpia gènica pal·liativa, utilitzant cèl·lules mare transformades.

Per a la producció de cèl·lules mare embrionàries cal obtenir embrions in vitro, mitjançant la fecundació d’un òvul per un espermatozoide, cultivar l’embrió fins a la fase de blastocist (cinquè dia després de la fecundació), separar les cèl·lules mare contingudes a la massa cel·lular interna i cultivar-les fins a obtenir cèl·lules mare.

També hi ha la possibilitat d’obtenir cèl·lules troncals de teixits fetals o adults. Tot i que aquesta possibilitat s’està investigant, les cèl·lules fetals o adultes tenen menys capacitat de diferenciació que les cèl·lules embrionàries, la qual cosa en dificulta la transformació en altres teixits.

En ambdós casos, les cèl·lules mare, un cop diferenciades, són cèl·lules estranyes a l’individu, per la qual cosa provocaran els mateixos problemes que qualsevol al·lotrasplantació.

Per solucionar aquest problema, s’estan explorant altres vies, consistents a utilitzar cèl·lules del mateix individu, i generar així un autotrasplantament.
D’aquesta manera, cada individu podria disposar de la seva pròpia línia de cèl·lules mare. Una d’aquestes vies, que es troba en les primeres fases d’experimentació, consisteix a utilitzar les tècniques de trasplantament nuclear per introduir el nucli d’una cèl·lula somàtica en un oòcit al qual s’ha extret el material genètic.

Fins aquí, el procés és idèntic al que s’utilitza per al clonatge. Però, en aquest cas, l’embrió tan sols es deixa desenvolupar fins a la fase de blastòcit, i en aquest moment s’obtenen les cèl·lules mare de la seva massa cel·lular interna.

L’ús d’embrions  per a l’obtenció de línies de cèl·lules mare també ha donat lloc a fots i complexos debats . Actualment, l’ús d’aquestes tècniques no està prohibit en molts països, com ara els Estats Units, Suècia o Israel. Aquests països són els proveïdors de cèl·lules mare per a investigadors d’altres nacionalitats on el clonatge terapèutic no està permès, i la situació creada ja ha provocat els primers casos de migració de científics a països on la investigació amb cèl·lules mare està autoritzada.

Pots trobar el document original i complet que ha donat lloc a aquest article en aquest enllaç del Parc Científic de Barcelona.