Espai i temps de l’acció a Medea

Publicat el 7 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

– L’espai a Medea:

Els escenaris que apareixen a l’obra són la casa de Medea i el palau reial, tots dos es troben al regne de Corint. Al voltant de la casa de Medea hi apareixen la pròpia Medea, els seus fills, el pedagog, la dida, Egeu, el corifeu i el missatger. Al palau hi apareixen el matrimoni de Jàson i Creüsa, el rei Creont, els infants quan van a portar els regals i el missatger (que és un dels esclaus que són presents durant la mort del rei i de la princesa).

– El temps a Medea:

El temps de duració de la tragèdia és d’un dia aproximadament, de fet ens podem fixar quan Creont dóna de marge a Medea “fins que surti al sol” per a què abandoni el regne de Corint. Així doncs, l’acció no pot durar més de vint-i-quatre hores.

El temps històric de l’obra d’Eurípides és l’època micènica (1600-1100 aC) que va consistir en la repoblació de Grècia per pobles indoeuropeus del nord. L’organització política es basava en la divisió de diferents reialmes (Micenes, Tebes, Corint, Esparta, Ítaca…). Aquest període va conrear el grec primitiu i llavors també van sorgir la major part de mites que més endavant es recollirien en la literatura, quan arribés l’escriptura a Grècia (segle IX aC). Un exemple seria el cicle mític troià, que aparegué arran de la guerra de Troia que realment existí (segles XII-XIII aC).

Corint

Temple grec a Corint

Publicat dins de General, Gènere dramàtic, Mitologia, Tragèdia | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

La pervivència dels gèneres literaris grecs en la literatura occidental

Publicat el 6 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

L’èpica grega ha deixat una forta empremta en la literatura universal, tanmateix no va ser l’única civilització antiga que va conrear aquest gènere. Trobem obres com Enuma Elix o el Poema de Gilgameix a Mesopotàmia, Mahabhrata i Ramaiana a l’Índia o bé Shah-nameh (El Llibre dels Reis) a Pèrsia. Els màxims representants de l’èpica grega són Homer amb l’Ilíada i l’Odissea, i Hesíode amb la Teogonia i Els treballs i els dies, així com Apol·loni de Rodes amb Les Argonàutiques.

Alguns exemples de la seva enorme pervivència són: l’Eneida de Virgili (literatura llatina), el Cant dels Nibelungs (literatura germànica), el Cantar de Mio Cid (literatura espanyola) i les obres de Jacint Verdaguer com ara l’Atlàntida i Canigó (literatura catalana).

La mort de Dido

La mort de Dido de Claude-Augustin Cayot, 1711. Representa el suïcidi de la reina de Cartago arran de la fugida d’Eneas, el seu estimat. Escena del Llibre IV de l’Eneida de Virgili.

Tanmateix la lírica sí que és una aportació hel·lena a la literatura universal. En un primer moment es van distingir dos vessants: la lírica coral (cantada per un cor) i la lírica monòdica (cantada per una sola veu). També es pot dividir en diversos subgèneres: l’elegia, la poesia iàmbica o el troqueu. Els màxims representants de la lírica grega van ser Arquíloc de Paros, Píndar, Semònides d’Amorgos, Semònides de Ceos, Soló d’Atenes, Cal·límac de Cirene, Safo de Lesbos… La pervivència del gènere líric és força notòria, de fet els poetes del cercle de l’emperador romà August (segle I aC) van fer renéixer l’elegia, en concret l’elegia amorosa i eròtica, per exemple l’Ars Amatòria d’Ovidi.

Ovidi

Ovidi entre els escites d’Eugène Delacroix, 1859. Representa els últims anys del poeta elegíac romà per excel·lència durant el seu exili, l’emperador August el va desterrar a la vora del Mar Negre, llavors racó molt recòndit i desconegut.

En el cas del gènere dramàtic, sobretot en tragèdia i comèdia, la pervivència és indubtable. La tragèdia sempre ha estat considerada una manera de purificar-se dels mals humans així com desfer-se de les preocupacions de la ment. A través de la catarsi, els espectadors  acostumaven a compartir un sentiment comú (tristesa, fúria, ràbia…) durant la representació de l’obra i això els permetia desfogar-se i sentir-se com nous. En canvi, la comèdia servia perquè els espectadors s’evadissin de la realitat social i política del moment, sobretot si eren temps de crisi o de guerres. La comèdia utilitzava personatges normals i corrents que es comportaven absurdament en situacions quotidianes, amb el pretext de fer riure al públic i de criticar autoritats polítiques o intel·lectuals.

Per aquest motiu, la tragèdia i la comèdia han tingut tant èxit al llarg de la història. Basant-nos en les obres dramàtiques que hem treballat en Literatura grega a escena, alguns exemples de pervivència són:

Èdip i Antígona

Èdip a Colonos de Jean-Baptiste Hugues, 1885. Museu d’Orsay, París. Representa a Èdip, rei de Tebes, amb la seva filla Antígona.

Publicat dins de Comèdia, Èpica, General, Gènere dramàtic, Lírica, Tragèdia | Etiquetat com a , , , , , , , , , | 1 comentari

Antecedents de l’acció del drama a Medea d’Eurípides

Publicat el 4 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

Els antecedents de l’acció del drama de Medea d’Eurípides consisteixen en la història de Jàson i les aventures amb els argonautes per aconseguir el velló d’or, condició del rei Pèlias i també oncle de Jàson, si aquest últim volia recuperar el tron de Iolcos. Jàson va reunir els millors guerrers i navegants (els argonautes) per viatjar a la Còlquida, a recuperar el velló d’or.

A la Còlquida, el rei Eetes va posar unes terribles proves a Jàson si volia el velló. Eros va fer que Medea, la filla del rei Eetes, s’enamorés bojament de Jàson i amb els seus poders va ajudar a l’heroi tessali a superar les proves. Però Eetes es va oposar a cedir a Jàson el velló d’or i llavors la parella d’enamorats van arrebatar-lo i van fugir cap el regne de Iolcos. Després que Medea renunciés a la seva família i a la seva pàtria, es va casar amb Jàson. Tot i que no van ser acceptats pel poble de Iolcos i per tant no van poder regnar, van haver d’exiliar-se a Corint on van viure feliços durant deu anys i hi van tenir dos fills. Fins aquí els fets.

La Medea d’Eurípides és la continuació de la història de Jàson i Medea: com la infidelitat de Jàson amb Creüsa, la filla del rei Creont de Corint, va acabar amb el seu agraciat matrimoni i com Medea embogirà de còlera i estarà disposada a matar els seus propis fills per venjar-se de Jàson.

Jàson i Medea de Gustave Moreau, 1865. Museu d’Orsay.

Publicat dins de Èpica, General, Gènere dramàtic, Mitologia, Tragèdia | Etiquetat com a , , , , , , , | 4 comentaris

L’origen de la dona a la literatura, el mite de Pandora

Publicat el 28 febrer 2013 per nuriayela12

El dilluns 25 de febrer del 2013 els alumnes de segon de batxillerat de l’institut Premià de Mar vàrem assistir a la Universitat de Barcelona a les conferències destinades als alumnes de batxiller que ofereix la secció catalana de la SEEC. La conferència de grec, donada per Pilar Gómez, tractava de la importància de la figura de la dona en l’àmbit literari històric però, sobretot  en la literatura mitològica. Com en tot, crec que cal començar pel principi, per l’origen i l’origen de la dona en la mitologia grega esdevé a través del mite de Pandora, explicat amb els textos següents:

1. Hesíode, Teogonia 561-602

Però el coratjós fill de Jàpet el va enganyar i va robar el guspireig del foc que es veu de lluny, tot amagant-lo a l’interior d’una fèrula. Zeus, que trona en el cel, va sentir un fort enuig en el fons del seu cor i el seu esperit va irritar-se quan va veure en poder dels homes la guspira del foc que es veu de lluny. I a canvi de la guspira del foc va idear una calamitat, per  als homes. L’il·lústre Rancallós, per complaure la voluntat del Crònida, va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella. […] Després de crear aquesta bella calamitat, per compensar aquell guany (τεῠξε καλὸν κακὸν ἀντ’ ἀγαθοῐο), la va portar on vivien déus i homes, amb els ornaments afaiçonats per la deessa d’ulls blaus, filla de pare poderós. L’estupefacció s’apoderà dels déus immortals i dels homes mortals en veure el terrible engany (δόλον αἰπύν), mal ineludible per als homes. D’ella prové la raça femenina, la funesta generació de les dones (ὀλοίιόν ἐστι γένος), flagell (πῇμα μέγα), que habita entre els homes mortals. […] Zeus, que dona des del cel, per a desgràcia dels homes mortals, va crear les dones (ἄνδρεσσι κακòν θνητοῖσι γυναῖκας), sempre amatents a accions doloroses i, per compensar un bé, els ha proporcionat una altra desgràcia(ἔτερον δὲ πóρεν κακòν ἀντ’ ἀγαθοῐο).


(Trad. De Joan Castellanos, 1999 [Hesíode, Teogonia. Els treballs i els dies. Barcelona: Edicions la Magrana, L’esparver clàssic 35].

 

2. Hesíode, Els treballs i els dies 54-101

Fill de Jàpet, tu que tens esment de totes les coses, estaràs content d’haver-me robat el foc i d’haver frustat el meu desig, però això significarà una gran calamitat (μέγα πῇμα) per a tu i per a tots els homes que han de venir. A canvi del foc jo els donaré un mal (ἀντὶ πυρὸς δώσω κακόν) en quin tots es complauran i en qui lliuraran tot el seu amor i serà la seva pròpia desgracia (τέρπονται κατὰ θυμὸν ἑὸν κακὸν ἀμφαγαπῶντες).

Així va dir el pare d’homes i déus va esclafir a riure. va ordenar a l’ínclit Hefest que ben de pressa pastés terra amb aigua i que li infongués veu i vida humana, i que creés una donzella de bellesa gran i encisadora, semblant en tots els aspectes a les deesses immortals. va ordenar també a Atena que li ensenyés la seva tasca, els treballs dels teixits de la tela delicada. A Afrodita daurada va encomanar-li que vessés sobre el seu cap la gràcia, el desig vehement i el desassossec que corseca els membres. A Hermes, missatger Argifont, va ordenar-li que la dotés amb una ment insolent i amb un caràcter capriciós (κύνεόν τε νόον καὶ ἐπίκλοπον ἦθος).

Aquestes foren les seves ordres i tots ells obeïren Zeus, senyor fill de Cronos. De seguida l’il·lustre Rancallós va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella, per complaure els desigs del Crònida. La deessa d’ulls blaus, Atena li cenyí la cinturai va engalanar-la. Les divines Gràcies i la venerable Persuació (πότνια Πειθὼ) guarniren el seu coll amb collarets d’or i les Hores de cabellera bonica li posaren una corona de flors primaverals. Pal·las Atena va arranjar tots els guarniments en el seu cos. El missatger Argifont va dotar el seu pit amb paraules fal·laces i astutes i amb un caràcter maliciós (ψεύδεά θ’ αἱμυλίους τε λόγους καὶ ἐπίκλοπον ἦθος), d’acord amb la voluntat de Zeus que retruny amb força. Tot seguit l’herald dels déus va atorgar-li el do de la paraula i, present que era de tots els déus que viuen en palaus a l’Olimp, li posà el nom de Pandora, flagell per a tots els homes feinejadors (ὀνόμηνε δὲ τήνδε γυωαῐκα / Πανδώρην, ὅτι πάντες Ὀλύμπια δώματ’ ἔχοντες / δῶρον ἐδώρησαν, πῆμ’ ἀνδάσιν ἀλφηστῇσιν).

 

(Trad. De Joan Castellanos, 1999 [Hesíode, Teogonia. Els treballs i els dies. Barcelona: Edicions la Magrana, L’esparver clàssic 35].

 

Comentem el text i responem algunes preguntes!

Una vegada llegits aquests textos, quina visió penseu que tenien els grecs de l’arribada de Pandora a la terra? Amb quina intenció l’enviava Zeus i a causa de que?  Podeu comparar aquesta concepció de la dona amb d’altres més properes a nosaltres (religió, cultura…)?

Perquè tingueu més informació i els comentaris puguin ser més complerts us enllaço informació del mite de Pandora, el que hi havia a la seva capsa…

 

Núria Yela,

2n de batxillerat de Grec.

Publicat dins de Mitologia | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Poetes gregues antigues

Publicat el 25 febrer 2013 per Laia Muñoz Osorio

Antípatre de Tessalònica va crear en forma d’epigrama un cànon femení format per nou poetesses gregues, de totes les èpoques i indrets de Grècia:

  • Praxil·la de Sició: Praxil·la va ser una poetessa que va conrear diversos camps literaris: himnes, ditirambes, cançons de taula.
  • Mero de Bizanci: Mero va casar-se amb el filòleg Andròmac i van tenir un fill que conrearia el camp del teatre: Homer de Bizanci. Mero va conrear la poesia, de la qual només ens han arribat fragments de dues obres: Palatina i Mnemosine.
  • Ànite de Tègea: Ànite va destacar en l’epigrama i és recordada com “l’Homer femení“. Els seus epigrames eren fúnebres, votius, pastorils i bucòlics; no acostumaven a tractar temes relacionats amb l’amor o el vi. La seva obra ha tingut una gran influència posterior.
  • Safo de Lesbos: Safo va ser una gran poetessa i una gran mestra, va fundar una escola anomenada “la Casa de les servidores de les Muses”,  on Safo preparava les donzelles pel matrimoni amb l’aprenentatge de la poesia lírica i la música. Safo i les seves pupil·les feien culte a la deessa Afrodita. Els poemes de Safo són la millor mostra de lírica arcaica, juntament amb la d’Alceu. La seva obra consisteix en nou obres formades per una banda per cants nupcials i epitalamis i, per l’alta banda, de poemes amorosos més íntims i cultes amb un ritme propi i una estructura nova formada per estrofes sàfiques perquè va ser ella qui les va crear. L’únic poema sencer que ens ha arribat de la seva obra és Himne en honor a Afrodita.

Safo

Safo de Lesbos, conservada al Museu Nacional de Nàpols.

  • Erinna de Telos: Erinna va ser una gran poetessa, precursora de la poesia hel·lenística. Els seus versos parlen de la vida i la mort, l’enyorança de la infantesa i la mort de la seva amiga Baucis. Només ens ha arribat fragments de la seva obra Filosa.
  • Telesil·la d’Argos: Telesil·la és descrita com una dona il·lustre, estimada per les seves companyes i apreciada en l’àmbit poètic, i fins i tot en l’àmbit militar. Va ensenyar poesia, música i altres requisits pel matrimoni a les donzelles d’Argos. Les seves alumnes cantaven la seva poesia durant les festivitats religioses dedicades a Apol·lo i Àrtemis.
  • Corinna de Tànagra: Corinna és autora d’una gran creació poètica i és un dels pocs testimonis del dialecte beoci. Va escriure poemes per execucions corals en festivals locals, va tractar diversos mites (un d’ells parlava d’Atena, per exemple) i va plantejar diversos dubtes. També va crear diversos esquemes mètrics.
  • Nossis de Lòcrida: Nossis és descrita com a “veu femenina”, perquè tractava temes especialment femenins i era molt admirada entre les dones. La seva temàtica era: l’amor, el teler, el culte a les deesses relacionades amb l’amor i el matrimoni (Afrodita, Àrtemis i Hera), i antics poetes.
  • Mirtis d’Antèdon: Mirtis és descrita com a “dolços sons”. No ens ha arribat res de la seva obra directament, sinó a través de Plutarc: la història amorosa i tràgica d’Eunost i Òcna.

Aquestes poetesses, juntament amb altres que ni tan sols coneixem, van trencar el silenci imposat pels homes i van ser valorades i recordades pels propis grecs, sobretot durant l’època hel·lenística, quan les dones van aconseguir més reconeixement públic. La seva poesia buscava el realisme, el costumisme i reflecteix la vida quotidiana dels grecs, especialment les dones.

També Van dominar esquemes mètrics ben complicats i van crear-ne de nous. A més a més cadascuna va utilitzar el seu propi dialecte, fet que afavoreix la conservació dels diferents tipus de grec antic. Les nou poetesses escollides per Antípatre de Tessalònica no eren pas unes aficionades a la lírica, sinó unes veritables mestres i professionals d’aquest art.


Ver Topobiografies de poetes gregues antigues en un mapa més gran

Poetes gregues antigues

Poetes gregues antigues a PAMSA

Publicat dins de General, Lírica, Personatges | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | 4 comentaris

Semònides d’Amorgos

Publicat el 19 febrer 2013 per Laia Muñoz Osorio

Sèmonides d'Amorgos

Sèmonides d’Amorgos

Semònides d’Amorgos va viure a la illa de Samos entre els segles VII-VI aC. Segons Suïdes, Semònides va marxar de la seva illa natal per governar a l’illa veïna d’Amorgos, llavors una colònia.

Semònides d’Amorgos ha passat a la història com a un dels més grans dels poetes iàmbics grecs, juntament amb Arquíloc de Paros. Es conserven dos iambes i diverses elegies. El fragment més extens entre els conservats és El iambe de les dones, on el poeta compara els diferents tipus de dones amb animals.

“Iambe de les dones” de Semònides d’Amorgos

Les diverses dones que presenta Semònides al seu iambe són:

– L’híspida truja que és bruta.
– La pèrfida guineu que està alerta de qualsevol cosa que passi.
– La gossa que és tafanera.
– La que ve dels olímpics i no en sap res.
– El mar que té dues cares: una calmada i l’altra furiosa.
– L’ase que és gandul i fàcil d’enganyar.
– La mostela que és lletja, desagradable i malvada.
– L’euga que té molts aires de grandesa i no vol fer cap feina que requereixi esforç i és molt presumida.
– La mona que és baixeta, poc agraciada i malvada.
– L’abella, que és treballadora i amable.

Publicat dins de General, Lírica, Personatges | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris