La pervivència dels gèneres literaris grecs en la literatura occidental

L’èpica grega ha deixat una forta empremta en la literatura universal, tanmateix no va ser l’única civilització antiga que va conrear aquest gènere. Trobem obres com Enuma Elix o el Poema de Gilgameix a Mesopotàmia, Mahabhrata i Ramaiana a l’Índia o bé Shah-nameh (El Llibre dels Reis) a Pèrsia. Els màxims representants de l’èpica grega són Homer amb l’Ilíada i l’Odissea, i Hesíode amb la Teogonia i Els treballs i els dies, així com Apol·loni de Rodes amb Les Argonàutiques.

Alguns exemples de la seva enorme pervivència són: l’Eneida de Virgili (literatura llatina), el Cant dels Nibelungs (literatura germànica), el Cantar de Mio Cid (literatura espanyola) i les obres de Jacint Verdaguer com ara l’Atlàntida i Canigó (literatura catalana).

La mort de Dido

La mort de Dido de Claude-Augustin Cayot, 1711. Representa el suïcidi de la reina de Cartago arran de la fugida d’Eneas, el seu estimat. Escena del Llibre IV de l’Eneida de Virgili.

Tanmateix la lírica sí que és una aportació hel·lena a la literatura universal. En un primer moment es van distingir dos vessants: la lírica coral (cantada per un cor) i la lírica monòdica (cantada per una sola veu). També es pot dividir en diversos subgèneres: l’elegia, la poesia iàmbica o el troqueu. Els màxims representants de la lírica grega van ser Arquíloc de Paros, Píndar, Semònides d’Amorgos, Semònides de Ceos, Soló d’Atenes, Cal·límac de Cirene, Safo de Lesbos… La pervivència del gènere líric és força notòria, de fet els poetes del cercle de l’emperador romà August (segle I aC) van fer renéixer l’elegia, en concret l’elegia amorosa i eròtica, per exemple l’Ars Amatòria d’Ovidi.

Ovidi

Ovidi entre els escites d’Eugène Delacroix, 1859. Representa els últims anys del poeta elegíac romà per excel·lència durant el seu exili, l’emperador August el va desterrar a la vora del Mar Negre, llavors racó molt recòndit i desconegut.

En el cas del gènere dramàtic, sobretot en tragèdia i comèdia, la pervivència és indubtable. La tragèdia sempre ha estat considerada una manera de purificar-se dels mals humans així com desfer-se de les preocupacions de la ment. A través de la catarsi, els espectadors  acostumaven a compartir un sentiment comú (tristesa, fúria, ràbia…) durant la representació de l’obra i això els permetia desfogar-se i sentir-se com nous. En canvi, la comèdia servia perquè els espectadors s’evadissin de la realitat social i política del moment, sobretot si eren temps de crisi o de guerres. La comèdia utilitzava personatges normals i corrents que es comportaven absurdament en situacions quotidianes, amb el pretext de fer riure al públic i de criticar autoritats polítiques o intel·lectuals.

Per aquest motiu, la tragèdia i la comèdia han tingut tant èxit al llarg de la història. Basant-nos en les obres dramàtiques que hem treballat en Literatura grega a escena, alguns exemples de pervivència són:

Èdip i Antígona

Èdip a Colonos de Jean-Baptiste Hugues, 1885. Museu d’Orsay, París. Representa a Èdip, rei de Tebes, amb la seva filla Antígona.

Aquest article s'ha publicat dins de Comèdia, Èpica, General, Gènere dramàtic, Lírica, Tragèdia i etiquetat amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La pervivència dels gèneres literaris grecs en la literatura occidental

  1. Retroenllaç: L’Eneida, baula romana de pervivència homèrica | El fil del mite grec

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *