Presentació – PAU– UNIVERSITAT
Les Brigades Internacionals foren unitats militars formades per voluntaris d’esquerra vinguts d’arreu del món per lluitar contra el feixisme en la Guerra Civil espanyola, a favor de la República i en contra dels militars insurrectes del general Franco reforçats pels règims totalitaris d’Alemanya i Itàlia.
Les Brigades Internacionals van participar en les més cruentes batalles de la guerra com a unitats de xoc, fins que el 23 de setembre del 1938 es retiraren del conflicte a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comitè de No-intervenció, després d’haver patit enormes baixes.
“Mai cap home ha estat enterrat amb més honor que aquells que van morir a Espanya”
Ernest Hemingway, 1939
Joris Ivens i Ernest Hemingway amb Ludwig Renn, comandant de l’XI Brigada Internacional, durant la preparació del rodatge del documental The Spanish Earth
Segons estudis fets per la l’associació americana d’amics de la Brigada Lincoln, van ser 59.380, dels quals en van morir 9.934. En realitat, però, de militants només n’hi hagué 35.252 i mai més de 20.000 alhora. La procedència principal era França, uns 10.000 homes, la majoria dels voltants de París. A diferència dels exèrcits regulars italians i alemanys que ajudaven a Franco, els brigadistes internacionals generalment no eren soldats sinó treballadors reclutats pels partits comunistes o, com a molt, veterans de la primera guerra mundial.
La numeració de les brigades internacionals començà amb l’11 (XI) perquè, anteriorment, ja s’havien creat deu brigades formades per combatents de l’Estat espanyol. Les successives unitats que es constituïren foren:[7]
Vicente Rojo, Juan Modesto, Juan Negrín i Enrique Líster a l’acte d’acomiadament de les Brigades Internacionals a Barcelona
La ‘Desbandá’ y las Brigadas Internacionales: el último apoyo de la República en la mayor tragedia de la Guerra Civil [Maria Sierra,Público, 7-2-2018]
La madrugada del 7 al 8 de febrero de 1937, hace ahora 81 años, miles de ciudadanos huyeron de Málaga hacia Almería perseguidos y bombardeados por las tropas franquistas. Los batallones Tchapaiev y Henri Viullemin, compuestos por voluntarios extranjeros de 21 nacionalidades, ayudaron a defender el frente republicano.
“La mayoría eran huérfanos. Pero de entre todos esos niños no había ninguno tan adorable como aquel grupo en la plaza circular. Al frente de una familia estaba una chiquilla de once años que respondía al nombre de Valeria García Vargas, procedente de Vélez Málaga. Cuidaba de sus tres hermanos menores. Y de un bebé de pecho que sostenía en sus brazos. Su madre había sido acribillada por una ráfaga en Castell de Ferro y su padre desesperado se había colgado de una rama de un olivo. El Socorro Rojo la había recogido a Valeria y a sus hermanos a la entrada de Almería en medio de una cuneta donde se habían echado para morir”.
Portada de la revista francesa Regards
Tina Modotti, fotógrafa italiana, cuenta esta historia a su llegada a la carretera de la muerte. Quedaría marcada por el dolor de aquellos refugiados, víctimas del más absoluto desastre. No era para menos. Conocería muy de cerca el drama del episodio de la Desbandá desde 7 al 12 de febrero de 1937. La acompañarían en su periplo el médico canadiense Norman Bethune, al que conoció en Madrid como parte del grupo de la Brigadas Internacionales que ante una última maniobra desesperada del ejército republicano llegaron para intentar aliviar, a duras penas, el último trago de casi 300.000 refugiados que hicieron la marcha, según documentan los historiadores Andrés Fernández y Maribel Brenes.
La presencia internacional de voluntarios en la Debandá es un episodio oculto de aquellos días. El mando militar de la República decide movilizar ante el desastre que se está viviendo en la carretera a voluntarios de las Brigadas Internacionales. Milicianos de la XIII División que pudieron sostener el frente en la línea Mulhacén-Motril, tomada ya por el ejército de Queipo de Llano, y proteger la retirada de los refugiados en su marcha hasta Almería. Todavía territorio republicano.
Pérez de los Cobos, coronel de la Guàrdia Civil que va coordinar l’operatiu de l’1-O, va dir que havia advertit el conseller Forn “que el compliment de la llei està per sobre de la convivència ciutadana”. Peculiar manera de confondre l’instrument amb el fi. Si ens dotem d’una llei és per tenir regles que facilitin el bon conviure entre les persones. És obvi: la llei hi és per complir-la. Però, com explica Josep María Ruiz Simón, des que a l’època medieval l’Església catòlica va acceptar el principi de tolerància, sabem que a vegades s’ha de permetre un mal menor per evitar-ne un de més gran. I si això valia per a la llei divina més ha de valdre per a la humana. De fet, l’aplicació de la tolerància en el món teocràtic era arbitrària i excepcional; en democràcia forma part del principi de llibertat.
¿El mal menor de celebrar un referèndum il·legal, per tant, sense efectes pràctics, justificava el mal major d’impedir-lo amb càrregues policials indiscriminades contra ciutadans? Només es pot concloure que el govern necessitava deixar constància de la seva força.
La llei hi és per protegir la ciutadania. I per això la prudència és una virtut cardinal en l’exercici de les funcions de govern. Sembla que a De los Cobos li han ensenyat una altra cosa: en nom de la llei tot està permès. Té molt a veure amb el clima creat pel combat ideològic contra l’independentisme. Quants cops hem sentit de Rajoy i altres portaveus de l’oficialisme l’apel·lació a l’“ imperio de la ley ”? Més enllà de les connotacions negatives d’una expressió familiar del franquisme, la idea d’imperi remet a un poder absolut que no és el que correspon a una democràcia, en tant que sistema per evitar els abusos dels que manen. Parlar d’imperi de la llei transmet inseguretat i autoritarisme.
“El dret és la moral escrita d’una societat”, vaig llegir en un article del catedràtic Francesc de Carreras. I vaig quedar perplex. Precisament una de les conquestes de la tradició liberal és separar la moral de les exigències de conducta emanades del poder (religiós o civil). Ni és moral tot el que és legal ni és immoral tot el que és il·legal. No ho tornem a barrejar.
HI HA FRASES que retraten una mentalitat. “ El cumplimiento de la ley estaba por encima de la convivencia ciudadana ”. En versió original, perquè no es perdi cap matís: és el que va dir al jutge el coronel Pérez de los Cobos per explicar l’actuació de la Guàrdia Civil i la policia espanyola l’1-O. I per carregar contra els Mossos. Aquesta contraposició entre fer complir la llei i preservar la convivència ja és per ella mateixa significativa, sorprenent. Figura que la llei existeix precisament per preservar la convivència. Els Mossos van intentar fer-ho compatible. Per a Pérez de los Cobos, fer complir la llei està per damunt de la convivència, és un bé superior a qualsevol altre. Que es noti qui mana. Per això la policia i la Guàrdia Civil no tenien cap noció de proporció, aquell dia, perquè la convivència és secundària, perquè la imposició de la llei és el valor suprem. No m’imagino cap responsable policial d’un país democràtic dient una frase com aquesta. S’agraeix la sinceritat. Perquè em fa l’efecte que aquesta idea, que per fer complir la seva llei paga la pena trencar la convivència de la societat catalana, és la divisa de l’Estat no tan sols l’u d’octubre, sinó molts dies abans i molts dies després. Fins avui mateix.
“LA DEMOCRÀCIA I LA LLEI són indissociables”. Aquesta frase de Stephan Dion, antic ministre d’Exteriors del Canadà, federalista quebequès, ha estat llegida per l’unionisme espanyol com un triomf i un aval. Ho veieu? No hi ha democràcia si no es compleix la llei. Però la frase també es pot llegir al revés: aquesta llei ha de ser indissociable dels principis essencials de la democràcia. Si només es llegís a la manera unionista, també durant el franquisme s’havia de complir la llei. En democràcia la llei, que s’ha de complir, ha de ser democràtica de forma i de fons. I un principi de la democràcia és que quan una part molt rellevant de la població d’un estat, que a sobre és majoria en el seu territori, planteja pacíficament un conflicte, aquest conflicte no pot ser negat i reprimit. És el principi que va aplicar el Canadà. La majoria quebequesa volia poder decidir la seva relació amb el Canadà. La llei va escoltar aquesta petició i es van arbitrar formes legals per donar-hi sortida. I aquesta llei democràtica es va complir plenament: es va fer un referèndum. No és el que ha fet Espanya. La frase de Dion és la d’un federalista canadenc i cobreix del tot allò que va fer el Canadà. Si és que renya els catalans, renya encara més Espanya.”
Definicions històriques
Aristóteles: El común consentimiento de la ciudad.
Bascuñan, Aníbal Valdés. “Introducción al estudio de las ciencias jurídicas y sociales”.
Gayo: Es lo que el pueblo manda y establece.
Recopilación Justiniana. Derecho Romano.
Aftalion: Es la norma general, establecida mediante la palabra por el órgano competente (legislador).
Rocha, Cesáreo Ochoa. Manual de introducción al Derecho.
Kelsen: En sentido específico, legislación significa establecimiento de normas jurídicas generales, cualquiera que sea el órgano que lo realice.
Bascuñan, Aníbal Valdés. Introducción al estudio de las ciencias jurídicas y sociales.
Santo Tomás de Aquino: Ordenación de la razón dirigida al bien común y promulgada solemnemente por quien cuida a la comunidad.
Conde de Lautréamont: “Bueno es que se obedezcan las leyes. El pueblo comprende lo que las hace justas. No se las abandona. Cuando se hace depender su justicia de otra cosa, es fácil tornarla dudosa.”
CRECIMIENTO [editorial Diari de Terrassa 3-2-2018]
Terrassa ha vuelto a la senda del crecimiento demográficamente hablando. A 1 de enero de 2017 Terrassa tenía algo más de 1.300 habitantes más que un año antes. Se trata de una cifra considerable si tenemos en cuenta que el saldo de los cuatro años inmediatamente anteriores resultaba negativo en algo más de quinientos habitantes. Terrassa es ya formalmente la tercera ciudad de Catalunya, sólo por detrás de Barcelona y l’Hospitalet. Está bien subir al tercer cajón del podio, pero debemos reflexionar sobre lo que eso significa, simplemente plantearnos si es bueno o si es malo iniciar otra vez una carrera demográfica como la que ha protagonizado la ciudad en lo que llevamos de siglo.
En primer lugar, debemos plantearnos si la ciudad puede permitirse, otra vez, aumentos de población tan importantes en tan escasos márgenes de tiempo. Por poner un ejemplo, l’Hospitalet, que es una ciudad que ha recibido mucha población centrifugada de Barcelona como consecuencia de la crisis de la vivienda, ha visto aumentar su censo desde el año 2.000 en un total de 15 mil vecinos. El impacto es importante, pero pensemos en el impacto que ha significado para Terrassa, con menos población, asimilar la llegada de 44 mil personas en el mismo tiempo. Podemos estar satisfechos de cómo Terrassa ha encajado la migración. Ha crecido desde un punto de vista demográfico y lógicamente también desde un punto de vista urbanístico. Pero ¿estamos preparados para algo parecido? Pensemos en Barcelona se viven nuevamente momento de gran complejidad en torno a la vivienda. La crisis de los alquileres está volviendo a centrifugar población fuera de la capital y Terrassa siempre es ciudad de destino.
Dicen los expertos que no puede producirse una nueva burbuja inmobiliaria como la que provocó la crisis de 2008, pero no hay ninguna garantía de que nos dejemos llevar nuevamente por el entusiasmo y eso hay que, al menos, controlarlo. Un crecimiento sostenido de unas cinco mil personas anuales como ocurrió inmediatamente después del año 2.000 puede ser complicado de digerir. Es a través de los planes generales de ordenación como la ciudad debe decidir cómo llevar a cabo su crecimiento y sobre todo, cuantificarlo para dimensionar sus servicios a lo que puede ser una nueva realidad.
SARS [síndrome respiratòria aguda greu]
Descobert l’origen de l’epidèmia de SARS del 2002 [Salvador Macip, Ara, 3-2-2018]
La síndrome respiratòria aguda greu, coneguda com a SARS segons la sigla en anglès, és una malaltia semblant a la grip que pot arribar a ser mortal. Es va donar a conèixer a finals del 2002, arran d’una epidèmia que va començar a la Xina i ràpidament es va estendre fins a països allunyats com Irlanda i el Canadà. La velocitat a què es globalitzava i un percentatge de mortalitat pròxim al 10% d’infectats (que pujava al 50% en persones d’edat avançada), gairebé cinc cops més alta que la pitjor de les grips, feia témer un desastre sanitari imprevisible. Per sort, es va poder controlar a temps i es va donar per superada l’estiu del 2003, després de deixar 775 morts i gairebé 8.000 afectats. El microbi responsable, un virus desconegut fins aquell moment, es va anomenar SARS-CoV. El principal misteri era d’on havia sorgit. Quinze anys després sembla que ja se n’ha trobat la resposta: ens el van contagiar uns ratpenats que vivien a mil quilòmetres del brot original.
La SARS es transmet molt fàcilment, o bé directament per la tos i els esternuts o bé tocant una superfície contaminada, si després es freguen els ulls o la boca. No té cap característica específica, només febre molt alta, dolors i altres símptomes típics de nombroses infeccions severes, per això al principi no es va reconèixer com una malaltia diferent i no es van prendre precaucions especials. La causa un virus de la família dels coronavirus, uns microbis que són els responsables de prop d’un terç dels refredats comuns. Però el SARS-CoV és molt més perillós que els seus parents pròxims. El principal problema és que encara no existeix cap fàrmac que el mati, ni tampoc se n’ha pogut fabricar una vacuna. Per això l’única cosa que es pot fer per als afectats és controlar-los la febre i els problemes respiratoris, i aïllar-los de tothom per evitar més contagis.
Des del principi s’ha sabut que la SARS era una zoonosi, una infecció que havia saltat dels animals als humans (com la grip aviària i la porcina, l’àntrax, etc.), i que s’havia originat als mercats rurals. La falta de transparència de les autoritats locals va fer que, quan finalment es va comunicar que hi havia un brot d’una malaltia nova, ja estava molt escampada. Però una acció coordinada a escala internacional va aconseguir frenar l’epidèmia al cap d’alguns mesos. Des de llavors el virus ha desaparegut. Només n’hi ha hagut casos aïllats de científics que treballaven amb el SARS-CoV i es van infectar en un laboratori. Malgrat tot, saber quin és el reservori, l’animal on el virus pot sobreviure i escampar-se, és crucial per evitar futures epidèmies. La civeta, un gat mesquer, molt popular als mercats xinesos, n’és un. Per això, perquè no continuessin infectant, se’n van sacrificar un gran nombre. Però l’origen del virus continuava sent desconegut.
A finals de novembre es va publicar un article a la revista Plos Pathogens que descrivia les llargues i minucioses investigacions que havien dut a terme uns microbiòlegs de l’Institut de Virologia Wuhan, de la Xina, en una cova remota de la província de Yunnan. Allà van estar-se cinc anys agafant mostres d’una colònia de ratpenats de ferradura, dels excrements o directament dels anus, i van veure que actuaven com a reservoris del SARS-CoV. Estudis genètics dels microbis van demostrar que el virus era el mateix que havia començat l’epidèmia, segurament saltant a les civetes i després a les persones que hi interaccionaven. El que no se sap encara és com va viatjar, sense que fos detectat, els mil quilòmetres que separen Yunnan de Guangdong, on va començar l’epidèmia.
Els resultats d’aquests estudis, a part de solucionar l’enigma, serveixen de toc d’atenció: malgrat que el virus està amagat, el risc d’una nova epidèmia no ha desaparegut. El fet que les coves dels ratpenats només siguin a un quilòmetre del poble més pròxim i que es continuïn venent animals salvatges als mercats asiàtics, amb pocs controls sanitaris, implica que el virus podria tornar a fer el salt als humans en algun moment. Com que el SARS-CoV és especialment agressiu, caldrà estar preparats i actuar amb rapidesa si se’n detecta un brot en el futur, per evitar una mortalitat tan elevada com l’últim cop.
Se sap que l’epidèmia de SARS del 2002 va començar a la Xina rural. Un granger va infectar pacients i personal sanitari d’un hospital de Canton, al sud-est del país, on estava sent tractat. Entre els infectats hi havia un metge que després va anar a Hong Kong per assistir a un casament. Allà va contagiar el virus a una persona d’origen xinès que s’estava a l’Hotel Metropole, on el virus també va entrar en contacte amb altres viatgers. Un cop a l’organisme d’aquests viatgers, que el van escampar als seus països d’origen, el virus es va globalitzar. En el trajecte a bord de l’avió, un passatger va infectar 22 dels seus companys de vol. D’una altra banda, quan els malalts van ser atesos van continuar contagiant: un dels hostes de l’hotel va infectar 116 persones en un hospital de Hong Kong, i un alemany va agafar el virus en un de Singapur. Ara es coneix la malaltia millor i es podrien prendre precaucions per evitar que s’escampés tan de pressa.
[Vilaweb, Pau Vidal, 21-1-2018]
A Els bàrbars, el novel·lista Alessandro Baricco feia una incursió en l’assaig per descriure el canvi de paradigma sòcio-cultural que ja teníem a sobre. La història és cíclica i la mutació que ens ha tocat veure a nosaltres, deia, és el pas de la profunditat (el saber entès com a immersió, com a aprofundiment) a la navegació en superfície (la comunicació com a antisaber: conceptes breus, rapidesa, acumulació d’experiències que deixen poc rastre). L’escriptor no volia ser apocalíptic, només constatar la transformació. De bussejar en cerca de saviesa hem passat a surfejar, de fer-nos preguntes per comprendre el món a consumir i ensenyar-ho (via Instagram) al món. De l’intel·lectual a l’exhibicionista, de La clave a Sálvame. D’aquí ve el títol: l’home antic s’autoanomena civilitzat i qualifica de bàrbar allò que no coneix. Però aquest és un fenomen recurrent, perquè el bàrbar és l’home nou, el que ha d’assolar l’univers existent per poder bastir el seu. En el moment que la barbàrie se civilitza, conclou, recollint la tesi que ja exposava Tomasi di Lampedusa a El gattopardo, comença a esdevenir feble i obre la porta al sorgiment de l’invasor que el succeirà. Es completa el cercle.
El canvi de paradigma que anuncia Baricco és planetari, però a cada casa pren, com és natural, formes pròpies. Quan la meva generació érem canalla, dels bàrbars en dèiem gamberros, perquè ens prenien el tigretón i penjaven la pilota. De més grandets es convertien en quinquis: ara ens fotien el rellotge (‘el peluco’) i les peles. Els seus dominis eren els parcs i els voltants de les escoles, però socialment eren uns marginats, carn de desocupació i alcoholisme.
La prova que Baricco l’encerta és que el quinqui ha fet un salt de qualitat: està conquerint espais de poder. Als parcs n’hi continua havent, perquè algú ha d’ocupar els estrats més baixos: segueixen bevent i pipant en horari laboral i trepanant-se els timpans amb regató, treballant per la seva marginació. Però amb l’atomització dels mitjans certs codis de conducta de la marginalitat han deixat de ser malvistos, i ara pots arribar a ser diputat sense deixar de comportar-te com el Vaquilla. García Albiol ha representat una frontissa entre les dues civilitzacions, és una mena de mutant. Precisament la inversió radical de la relació de forces entre PP i Ciudadanos ho palesa: la dreta tradicional, llastada per les formes sòlides del passat, està agonitzant, mentre emergeix la nova, la dreta líquida. Les intencions són idèntiques (o pitjors), però canvien els modes. Els nous quinquis del parlament ens exigeixen el peluco i la cartera a crits, amb fatxenderia, amb el mateix posat que al parc. Ho van aprendre a casa, en aquestes llars on la pedagogia s’imparteix a cop de tepartolaboca i el tutecallasporquelodigoyo, i després la televisió i les xarxes, amb un discurs oposat al de l’escola, ho han sedimentat. Com constatava el príncep de Salina, han entès que l’educació i l’aburgesament afebleixen l’home, i el fan poruc. Si feu un cop d’ull als seus perfils de Twitter, us en fareu creus. Com pot ser que un parlamentari busqui brega com si fos un carreter? Només l’home antic s’esgarrifa per això.
Insultar i provocar, mentir i amenaçar, han estat estratègies tradicionals de l’espanyolisme, que no les considera immorals sinó simplement eines per aconseguir l’objectiu: fotre’t el peluco i la cartera. És a dir, pispar-te el país. És el codi del parc. Codi que, en temps sòlids, quan es tractava de l’acció institucional incloïa la consigna del fiscal Villalpando (‘sin que se note el cuidado’). Al món de la immediatesa ja no cal. Per a aquests nous quinquis amb maneres de tavèrnia (un arquetipus castellà secular que es reactualitza permanentment: abans d’ahir el llàtzer, ahir el Torrente, avui el Yoyas), el parlament no és diferent del plató d’un reality. El guió no el marca un protocol amb tirada a la solemnitat sinó el llumet vermell d’una càmera de televisió, i el diputat actua: xiula, provoca, interromp, desafia.
Com és natural, aquesta mutació dels codis també afecta l’element més delicat de tots. Volen rebentar el consens que preserva la llengua pròpia del país com el millor instrument per a l’ascens social, tot presentant-la com a eina de marginació. Intercanviar víctima i botxí, una estratègia canònica de l’opressió. Busquen el conflicte amb una argumentació descaradament supremacista i sense vergonya de faltar a la realitat històrica, perquè la veritat, el respecte o l’educació són valors de covards, de perdedors. Amb bel·ligerància, amb agressivitat. Perquè és en el conflicte, en la batalla, on l’home nou trobarà l’escenari per a la successió. Entonant el mantra del bilitrilingüisme però amb perfils públics exquisidament monolingües.
Ens queixem que aquest nou espanyolisme no canta ‘Els segadors’, quan els hauríem d’agrair l’honestedat (tu cantaries una cosa que et repugna, com el disco-hit ‘Yo soy eppañó’?). Per a l’home nou, la hipocresia és una sofisticació innecessària. Els bàrbars han entrat al parlament, i és feina nostra no deixar que l’assolin.
Los bárbaros. Ensayo sobre la mutación(Fandango Libri, 2006, Universale Economica Feltrinelli, 2008).Traducción de Xavier González. Anagrama. Madrid, 2008
“Tener resumir, diría esto: todo lo que escuchas, en el aire, un apocalipsis inminente incomprensible; y, en todas partes, esta voz que corre: vienen los bárbaros. Ver mentes refinadas escudriñar la llegada de la invasión con los ojos fijos en el horizonte de la televisión. Los profesores son capaces, de sus sillas, medir en el silencio de sus alumnos las ruinas dejaron atrás el paso de una horda que, en efecto, pero nadie fue capaz de ver. Y en torno a que se escribe o se imagina cierne la mirada desconcertada de exégetas que, consternado, contar una depredadores de la tierra saqueados sin cultura.
Bárbaros, aquí están.
Ahora: la falta de honestidad intelectual en mi mundo, pero no la inteligencia. No están todos locos. Ellos ven algo que está allí. Pero lo que hay, no puedo mirarlo con esos ojos allí. Algo no me viene a la mente “.”
Cada uno de nosotros está donde todos están, en el único lugar donde hay, dentro de la corriente de la mutación, donde lo que conocemos se llama civilización , y lo que aún no se ha llamado barbarismo. A diferencia de otros, creo que es un gran lugar ”
Convertidos el saber y la cultura en un “sistema de paso”, el movimiento se transforma en valor supremo capaz de sacrificar el alma de las cosas. Y así es cómo el bárbaro se inventa al hombre horizontal que surfea la superficie de cualquier realidad. Degradada la reflexión, lo que queda es espectáculo, aceleración y un pasado convertido en ruinas asaltadas por bárbaros capaces de utilizar un capitel corintio para hacerse una barbacoa.
El Parlament de Catalunya és l’òrgan legislatiu de la Generalitat de Catalunya. És una de les institucions que formen la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Presidència de la Generalitat de Catalunya, el Consell Executiu o Govern, el Consell de Garanties Estatutàries, el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. L’article 55 de l’Estatut de Catalunya de 2006[ defineix el Parlament com aquell que:
La seva composició ha de ser d’entre 100 i 150 diputats, actualment està format per 135 diputats, que s’elegeixen per sufragi universal. Les seves sessions són dutes a terme al Palau del Parlament al parc de la Ciutadella de Barcelona.
Els primers antecedents es remunten al segle XI. El Parlament actual es va restablir l’any 1980.
El president de la Mesa d’Edat, Ernest Maragall
Roger Torrent ha estat escollit avui quinzè president del Parlament de Catalunya amb els vots de Junts per Catalunya, ERC i la CUP. El nou president ha dit que la democràcia i la convivència serien els pilars del seu mandat. En aquest sentit, ha demanat respecte per la voluntat popular dels catalans i ha dit: ‘He de defensar la veu de tots, especialment dels que no hi són.’
“I en una democràcia sempre fa lleig que els jutges, o els mitjans de comunicació, o els poders fàctics, hagin de corregir els votants”.
“S’ha creat un diàleg de sords (…) La República s’ha de poder explicar a tothom. I també s’ha d’explicar a Espanya. I aquesta és la meva lluita personal. Aconseguir que s’entengui de què va la República catalana a Espanya.”
“Veus de l’1-O”, conduït per Xavi Rosiñol, dóna la veu a alguns dels protagonistes, ciutadans anònims, de la jornada electoral del referèndum per la independència, el passat 1 d’octubre.
El dia 6 de setembre del 2017, el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat la prohibició del govern espanyol, l’1 d’octubre, en un dia plujós i en un ambient extremadament hostil, milers de persones van acudir als centres de votació.
“1-O” és la crònica del que va passar en cinc d’aquests centres en un dia terrible i alhora inoblidable en què més de dos milions de persones van lluitar pacíficament per exercir el seu dret a decidir.
L’1 d’octubre van votar 2.286.217 persones a Catalunya en el referèndum per la independència. Les imatges de les urnes clandestines, les votacions i les càrregues policials, que van causar 1.066 ferits, van donar la volta al món. Mai havíem estat testimonis d’una votació d’aquestes característiques.
En aquest treball no apareix cap polític, sinó que es posa èmfasi en l’organització i la participació d’un poble el dia del referèndum. Ciutadans anònims van sortir als carrers i es van organitzar per fer-lo possible, malgrat els obstacles. La seva col·laboració va contribuir perquè la ciutadania pogués exercir el seu dret al vot. El seguiment de com es va desenvolupar la jornada en cinc centres electorals posa de relleu que a tot arreu es van viure els mateixos neguits, incerteses, pors i il·lusions. En cadascun dels centres filmats, un ciutadà anònim narra des del seu punt de vista aquella jornada. El seu testimoni, registrat temps després, correspon a un relat elaborat després de la reflexió sobre el que va succeir aquell dia. Entre els testimonis, hi ha una cara coneguda, la de l’actriu Sílvia Bel. El documental també recull el cas de Roger Español, el jove que va perdre un ull a causa de l’impacte d’una bola de goma. Tot i que de seguida va ser tractat en un centre hospitalari, finalment en va perdre la visió.
MEMÒRIA AUDIOVISUAL DE L’1-O.
