Un paradís balcànic a Barcelona

 

Un paradís balcànic amb seu a Barcelona

 

De Bulgària a Sèrbia, hi ressonen acords ràpids i intensos protagonitzats per instruments de vent metall lluminosos. La festa està servida i la música balcànica s’ha expandit arreu fins a arribar a Barcelona. Una de les bandes que s’està fent un lloc a l’escena local és Balkan Paradise Orchestra, una fanfàrria formada per deu músiques a la qual avalen tres concursos musicals, un EP l’any 2016 i el seu primer llarga durada, K’ataka(Microscopi, 2018).

Però què és K’ataka? “És una onomatopeia, la transcripció del so que fan els contratemps de la música balcànica, molt típics; normalment els toquen el trombó i la trompa. Als assajos sempre ho cantem”, revela la clarinetista Laura Lacueva.

Guanyadores de la darrera edició del Concurs Sons –gràcies al qual han publicat el seu debut– també han estat premiades al concurs internacional de música al carrer Haizetara 2017, celebrat al País Basc, i al projecte Cabal Musical 2015. Després d’agafar rodatge i amb un calendari d’assajos intensos, el seu primer disc recull el repertori variat que defensen: “El balkan n’és l’eix vertebrador, però també bevem d’altres tradicions i per això hi hem inclòs melodies catalana, grega, romaní o macedònia”, valora la clarinetista.

La seva fórmula, que vesteix la música balcànica amb altres músiques, proposa una nova òptica de “La cançó del lladre”, rebatejada com a “Bolero del lladre” amb una aclucada d’ull a l’obra del compositor Maurice Ravel, i fins i tot la banda sonora de Star Wars: “Hem fet una mica el gamberro, la idea va sorgir d’un assaig i la vam integrar. La cançó és més aviat trista, però ens ha abocat a un vessant més humorístic”, explica Lacueva, que s’ha encarregat dels arranjaments del disc, juntament amb la trompetista Mila González.

Connexió Catalunya-Romania
El dissabte 28 d’abril hi haurà un bon sarau a la sala Apolo de Barcelona, una nit doblement balcànica amb Balkan Paradise Orchestra Fanfare Ciocarlia, referents de les barcelonines i de bona part de l’escena.

De fet, la BPO els ha versionat al nou disc a “Golden Days”, i la creació de la formació va sorgir arran d’un concert dels romanesos: “Els vam fer de teloneres en un concert fa un parell d’anys, a peu de públic, com una fanfàrria itinerant. Però ara que tornen podrem ser al mateix escenari i ens fa molta il·lusió”, comenta Lacueva.

Aquest estiu les barcelonines presentaran les noves cançons arreu de Catalunya i ja tenen concerts programats a Terol, Vitòria i fora de l’Estat espanyol a Escòcia i Hongria.

Parlament de Catalunya – 28 de març de 2018

Maragall a Iceta: “Fan com si arribessin d’un altre planeta”Crònica
[Antoni Bassas, Ara, 29-3-2018]

Ni en el supòsit que els desitjos de respecte expressats pels diputats al ple fossin sincers podrien portar-los a la pràctica, perquè els fets ho impedeixen: el bloc del 155 es va sentir expulsat per la unilateralitat del 6 i 7 de setembre i per haver estat assenyalats com a no grats aquests dies, i al costat independentista no cal que en parlem: violència policial l’1-O, 155, presó preventiva, boicot de l’Estat a tres candidats sorgits del 21-D, més les recents presons de Bassa, Forcadell, Romeva, Rull i Turull. Parlar de reconciliació en un saló de plens que cada dia té més escons buits és com tractar una pulmonia amb una aspirina. Així està el Parlament perquè així està Catalunya.

Hi va haver tantes intervencions que els grups van haver de moure la banqueta. Des del faristol es van sentir des de redaccions d’ESO (el sobiranisme necessita entendre d’una vegada les necessitats de comunicació al segle XXI) fins a confessions personals, catarsis, veritats com punys a la cara i un insuperable moment Ernest Maragall – Miquel Iceta. I una constant de fons: Ciutadans intentant deslegitimar Torrent, no fos cas que l’única presidència institucional catalana efectiva fos digna de respecte.

L’oferta del dia d’Arrimadas va ser “barbaritat”, que va col·locar molt bé. Va referir-se a la incapacitat dels sobiranistes d’investir un president com “el joc de la cadira”, i això que el ple anava d’empatia i aquestes coses. Gerard Gómez del Moral (ERC) no es va contenir i va estar elèctric castigant Arrimadas allà on li fa més mal, és a dir, en els pactes amb el PP. Albiol va anar directe a clavar el missatge perquè l’entenguessin els seguidors de Sálvame : no cal sentir cap pena pels presos perquè “Sànchez és a la presó per haver assaltat un cotxe de la Guàrdia Civil”. En canvi, Alejandro Fernández, diputat popular per Tarragona, va sonar sincer quan va demanar respecte pels sentiments dels que se senten dir “botiflers, colons i són declarats persones no grates”.

Eva Granados (PSC) va parlar en català excepte quan es dirigia a Cs (o sigui, als votants de Cs) en un d’aquells episodis que fan preguntar-se quan acabaran de tocar fons els socialistes catalans, que estan en l’origen, precisament, de la immersió lingüística. Jéssica Albiach va repartir a base de bé, fins a arribar al tuit d’Albert Rivera sobre Marta Rovira (“L’últim colpista que apagui el llum”). Quan va parlar de la “falta d’humanitat” de Cs va aixecar els aplaudiments indepes. I va rematar-ho amb un “¿No els fa reflexionar que havent guanyat no puguin pactar amb ningú?”

Però el més intens encara havia d’arribar. Iceta proposa i Artadi contesta: “Quants anys fa que treballes amb Turull? Visita els teus companys a la presó”. I Maragall, 75 anys, inclinat d’espatlles, va rejovenir: “No he aconseguit creure-me’l. Fan com si arribessin d’un altre planeta. Demani diàleg a qui el nega des de fa vuit anys”. Com va dir Natàlia Sànchez, de la CUP, “El 155 no són els pares, són vostès”. Iceta va haver d’obrir el paraigua abans de defensar-se per no haver tingut cap gest d’humanitat amb els familiars dels presos a l’últim ple: “Els gestos, als Parlaments, són polítics”. Molt trist. La reconciliació trigarà anys.

El nen que ens va protegir contra la malària

El nen que ens va protegir de la malària [Carl Zimmer / New York Times] ara, 24-3-2018

Un estudi determina que la mutació genètica que confereix immunitat contra la malària va aparèixer fa 7.300 anys al Sàhara, quan aquest territori encara no era un desert

Fa milers d’anys, al Sàhara hi va néixer un nen molt especial. En aquella època no era un desert, sinó una franja verda plena de sabanes, boscos, llacs i rius. Les colles de caçadors-recol·lectors hi vivien còmodament, pescant peixos i caçant hipopòtams. Una mutació genètica va alterar l’hemoglobina del nen, que és la molècula dels glòbuls vermells que transporta l’oxigen per tot el cos. Però no li va passar res, perquè tenim dues còpies de cada gen, i l’altre gen de la seva hemoglobina era normal. El nen va sobreviure, va tenir fills i va transmetre la mutació a les generacions següents.

De caçadors a agricultors

Com que la vegetació del Sàhara es va convertir en desert, els descendents dels caçadors-recol·lectors van esdevenir pastors i agricultors, i es van traslladar a altres parts de l’Àfrica. Aquella mutació ha subsistit durant generacions, i per un bon motiu: les persones que la tenien estaven protegides contra una de les principals amenaces per als humans d’aquella regió, la malària.

Però aquest avantatge genètic comportava un problema: de tant en tant, dos descendents d’aquell nen s’aparellaven i tenien fills. Alguns dels seus fills heretaven dues còpies del gen mutant de l’hemoglobina en lloc d’una. Aquests nens ja no podien produir hemoglobina normal. En conseqüència, les seves cèl·lules vermelles es tornaven defectuoses i els obstruïen els vasos sanguinis. Aquesta malaltia, ara coneguda com a anèmia de cèl·lules falciformes o drepanocítica, causa uns dolors fortíssims, dificultats per respirar, insuficiència renal i fins i tot vessaments cerebrals. En les primeres societats humanes, la majoria de nens amb anèmia falciforme segurament no passaven dels 5 anys. De tota manera, la protecció contra la malària es va continuar propagant gràcies a l’herència d’una única mutació de cèl·lules falciformes.

Avui, després de més de 250 generacions, milions de persones de tot el món han heretat aquesta mutació. Tot i que la majoria de portadors viuen a l’Àfrica, n’hi ha molts al sud d’Europa, el Pròxim Orient i l’Índia. Aquests portadors tenen un total anual de 300.000 fills amb anèmia falciforme.

L’origen d’una malaltia

El motiu pel qual va aparèixer la mutació de cèl·lules falciformes entre els humans és una llarga odissea, tal com es desprèn de les noves investigacions dutes a terme al Centre de Recerca en Genòmica i Salut Global pels investigadors Daniel Shriner i Charles N. Rotimi, director del centre. El seu estudi ha aparegut recentment a l’ American Journal of Human Genetics.

Shriner i Rotimi han analitzat els genomes de gairebé 3.000 persones per reconstruir la història genètica de la malaltia. Han arribat a la conclusió que la mutació va sorgir fa aproximadament 7.300 anys a l’Àfrica occidental. Posteriorment, les migracions la van estendre a gran part de l’Àfrica i després a altres llocs del món. Allà on hi havia malalts de malària, el gen protector ha subsistit, però ha donat lloc també a l’aparició de l’anèmia de cèl·lules falciformes. Avui dia aquesta anèmia és encara una pesada càrrega per a la sanitat pública. En molts països pobres, la majoria de nens amb aquesta malaltia encara moren molt aviat. Als Estats Units la mitjana de vida dels malalts s’ha allargat fins als 45 anys. Charles N. Rotimi diu que, si entenguéssim millor la història de l’anèmia falciforme, milloraria l’atenció mèdica: els investigadors serien capaços de diagnosticar qui patirà els símptomes greus o lleus de la malaltia: “No hi ha dubte que això podria ajudar els metges a tractar els pacients de tot el món”.

Descobriment als Estats Units

Els metges nord-americans van descobrir l’anèmia falciforme a principis de la primera dècada del segle XX. El nom de la malaltia prové del canvi d’aspecte dels glòbuls vermells, que deixen de ser rodons per adquirir una forma anormal de falç. Els metges es van adonar que la majoria de casos apareixien en afroamericans. Però, tot i que com a mínim el 8% d’afroamericans tenien cèl·lules sanguínies falciformes, la gran majoria no presentava símptomes de cap mena. El 1950, però, els investigadors ja havien resolt aquesta paradoxa perquè van descobrir la diferència entre tenir una còpia mutada del gen de l’hemoglobina i tenir-ne dues. Aleshores també se sabia ja que l’anèmia falciforme no era exclusiva dels Estats Units.

La malaltia a la resta del món

A l’Àfrica els investigadors van trobar glòbuls vermells falciformes en persones d’una àmplia franja, des de Nigèria, a l’Àfrica occidental, fins a Tanzània, a l’est. També van aparèixer índexs elevats d’aquestes cèl·lules al Pròxim Orient i l’Índia i en països del sud d’Europa, com ara Grècia. Des del punt vista genètic, això no tenia cap sentit. Atès que heretar dues còpies del gen és letal, la mutació hauria d’esdevenir més infreqüent amb el pas de les generacions, no més corrent. El 1954 el genetista sud-africà Anthony C. Allison va observar que els ugandesos portadors d’una còpia de la mutació de cèl·lules falciformes contreien menys sovint la malària que les persones amb una hemoglobina normal. Investigacions posteriors van confirmar el descobriment d’Allison. Pel que semblava, la mutació de cèl·lules falciformes protegia de la malària matant d’inanició el paràsit unicel·lular que causa la malaltia. Aquest paràsit s’alimenta d’hemoglobina i, per tant, segurament no es pot desenvolupar en la versió falciforme de la molècula. “La cèl·lula falciforme és un dels pocs exemples de l’evolució humana en què tenim una idea molt clara del que va passar i per què”, diu Bridget Penman, experta en malària de la Universitat de Warwick, a Anglaterra.

L’origen d’una mutació

Els primers estudis genètics apuntaven que cinc tipus diferents d’ADN, coneguts com a haplotips, envolten la mutació. Aquests haplotips reben la denominació dels llocs on són més habituals (àrab/indi, Benín, Camerun, República Centreafricana i Senegal) i van esdevenir importants per diagnosticar l’anèmia de cèl·lules falciformes perquè, segons semblava, la gravetat de la malaltia depenia del tipus d’haplotip. A més, van permetre als científics estudiar la història de la mutació.

Segons Bridget Penman: “No se sabia si la mutació de cèl·lules falciformes havia sorgit diverses vegades o només una”. Per a alguns investigadors, els cinc haplotips demostraven que la mutació havia sorgit en cinc ocasions diferents i cinc llocs diferents. A d’altres, però, els semblava poc probable que aquest fenomen genètic es repetís tantes vegades.

Un estudi amb 3.000 persones

Rotimi i Shriner van estudiar els genomes de 2.932 persones de tot el món. Van descobrir que n’hi havia 156 -sobretot de l’Àfrica, però també de Barbados, els Estats Units, Colòmbia i Qatar- que tenien una còpia de la mutació de cèl·lules falciformes. Els investigadors van analitzar l’ADN que envoltava la mutació. Tot i que en bona part era idèntic en totes les persones, en alguns aspectes presentava diferències. Combinant les seves descobertes, van concloure que les 156 persones havien heretat la mateixa mutació d’una única persona que va viure fa aproximadament 7.300 anys. “Això sol és ja és una gran aportació per entendre les coses”, afirma Bridget Penman.

L’expansió d’una mutació

El nou estudi també dona algunes pistes sobre la manera com la mutació es va estendre a milions de descendents. La seva versió més antiga s’ha trobat en persones de l’Àfrica occidental i central. És possible que l’hagin heretat d’un avantpassat del Sàhara quan encara era aquella franja verda plena de sabanes, boscos, llacs i rius. Més endavant, potser es va estendre a altres parts de l’Àfrica arran de l’expansió dels bantus.

Aquests grups humans van aparèixer fa uns 5.000 anys al que avui és el Camerun i Nigèria, i van convertir gran part dels boscos en terres de conreu. És possible que, en desbrossar les terres per cultivar-les, contribuïssin a propagar la malària a través dels mosquits. Els insectes es multiplicaven ponent ous en aigües estancades al costat dels cultius i s’alimentaven dels cada vegada més nombrosos agricultors. La intensificació de la malària en alguns col·lectius humans potser va accelerar també la propagació de la mutació de cèl·lules falciformes, que tenia un efecte protector contra la malaltia.

Daniel Shriner i Charles N. Rotimi han arribat a la conclusió que, durant els següents mil·lennis, els bantus van transportar la mutació a bona part de l’Àfrica oriental, central i meridional. Als llocs on la malària era prevalent, la mutació representava una protecció. Però la malària és menys freqüent al sud de l’Àfrica, on la mutació de cèl·lules falciformes també es presenta menys habitualment.

De l’Àfrica a la resta del món

L’estudi apunta que, posteriorment, els africans van portar la mutació a altres parts del món. Diverses onades migratòries es van desplaçar al Pròxim Orient. Gent de diversos orígens ètnics s’anava aparellant i, així, la mutació es desplaçava més lluny, cap a Europa i l’Índia. Alguns africans occidentals capturats per al tràfic d’esclaus van portar la mutació de cèl·lules falciformes a les Amèriques. Però en llocs com els Estats Units, on la malària era poc freqüent o inexistent, la mutació ja no representava un avantatge evolutiu. En conseqüència, la incidència de l’anèmia de cèl·lules falciformes entre els afroamericans és més baixa que entre els actuals africans.

Reptes pendents

Frédérick B. Piel, epidemiòleg de l’Imperial College de Londres, afirma que li agradaria molt que apareguessin estudis més complets i basats en el genoma sobre la mutació de cèl·lules falciformes. Diu que encara no sabem si aquestes pautes es troben en milers de portadors o només en 156.

Penman diu que els científics també haurien d’estudiar les diferents variacions genètiques identificades en aquesta nova investigació. Aquestes variacions poden ajudar a explicar per què a algunes persones la mutació de cèl·lules falciformes els provoca símptomes letals i a d’altres només lleus, una cosa que els científics encara són incapaços d’explicar. Segons Penman: “Saber això ja serviria de base per impulsar nous tractaments”.

________________________________

Per saber-ne més: La malaria.com
                               
 L’Alfredo, investigador de la malària
                                Eliminació de la malària- ISGLOBAL

Parlament de Catalunya – 24 de març de 2018

Torrent insta a bastir un front democràtic ampli contra la repressió / PERE VIRGILI

El President del Parlament, Roger Torrent insta a bastir un front democràtic ampli contra la repressió
[Xavi Tedó, Ara, 24-3-2018]

 

En un discurs solemne a l’auditori del Parlament després de la segona sessió del debat d’investidura, el president del Parlament, Roger Torrent, ha instat a formar des d’ara mateix un front comú en la defensa de la democràcia i els drets fonamentals a tots els grups i entitats compromesos en els drets civils i polítics com a resposta als últims empresonaments dictats pel Tribunal Suprem.

“El que vam patir ahir és un atac al cor de la democràcia i això ens interpel·la a tots”, ha denunciat Torrent, que s’ha mostrat molt dur amb els últims empresonaments i la impossibilitat d’escollir un nou president de la Generalitat. “Ja n’hi ha prou. Han suspès la democràcia i només la podrem recuperar des de la unitat de tots els demòcrates”, ha anotat Torrent. Per aquest motiu, ha instat a bastir un front democràtic que acabi amb els empresonaments i la repressió: “Ens comprometem a no descansar fins que sigueu a casa”, ha afirmat en referència als presos i exiliats enmig d’una gran ovació i crits de “Llibertat presos polítics”. “Us volem a casa i ho aconseguirem”, ha afegit.

Davant la gravetat de la situació i d’una involució democràtica sense precedents, perquè ahir es va produir un nou salt empresonant gent per les seves idees polítiques que té com a únic objectiu acabar amb la llibertat”, Torrent ha fet una crida a la unitat política per impulsar un front comú contra la via judicial imposada per l’Estat. Una crida que ha circumscrit també a la societat espanyola. “Això no és un embat de banderes, sinó de valors democràtics”, ha assenyalat Torrent, que ha reclamat posar la política en el centre del debat.

“Aquest país sempre tira endavant i vull transmetre un missatge d’esperança perquè si ens mantenim ferms no només posarem fi a les imposicions i a la repressió, sinó que construirem un país més lliure i més just”, ha recordat el president de la cambra catalana. “Avui més que mai, visca la democràcia i visca Catalunya”, ha sentenciat Torrent en un discurs que ha fet al costat dels últims presidents del Parlament i dels líders sobiranistes i que s’ha acabat amb el cant d”Els segadors’.

Trece Rosas Rojas

Fue uno de los episodios más crueles de la represión franquista. El 5 de agosto de 1939, trece mujeres, la mitad menores, fueron ejecutadas ante las tapias del cementerio del Este. Su historia sigue viva hoy en forma de libros, teatro, documentales y cine.
[Lola Huete Machado] 

 El día 1 de abril de 1939, con la entrada en Madrid de las tropas del general Franco, se termina la guerra civil. Franco dice que sólo serán castigados quienes hayan cometido delitos de sangre. Carmen, de 16 años, nunca poseyó ninguna arma; ni Virtudes, que ayudaba a sus abuelos en el Socorro Rojo; o Julia, que hacía deporte en las instalaciones de las Juventudes Socialistas Unificadas; o Blanca Brisac, católica, que protegió a un músico comunista. Las detuvieron al cabo de un mes de haberse acabado la guerra porque pretendían seguir ejerciendo los derechos de reunión y expresión, justo durante los días en que se produjo un atentado contra un comandante de la Guardia Civil. Éstas y otras mujeres, sin tener nada que ver con ello, serán detenidas y condenadas a muerte.

 

“Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermana y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. Tu hija que ya jamás te podrá besar ni abrazar. Que no me lloréis. Que mi nombre no se borre de la historia”. Fueron éstas las últimas palabras que dirigiría a su familia una muchacha de 19 años llamada Julia Conesa.
Corría la noche del 4 de agosto de 1939. Hacía cuatro meses que había terminado la Guerra Civil. Madrid, destruida y vencida tras tres años de acoso, de bombardeos y resistencia ante el ejército sublevado, intentaba adaptarse al nuevo orden impuesto por el general Franco, un régimen que iba a durar cuatro décadas.

 

En el ambiente de ese verano de posguerra -tristísimo para unos y glorioso para otros-, se mezclaban las ruinas de los edificios y la pobreza de sus pobladores con las dolorosas secuelas físicas y psicológicas de la contienda. Y, sobre todo, abundaban ya la propaganda y la represión. El día a día de la capital estaba marcado por las denuncias constantes de vecinos, amigos y familiares; por la delación, los procesos de depuración en la Administración, en la Universidad y en las empresas; por las redadas, los espías infiltrados en todas partes, las detenciones y las ejecuciones sumarias.

En junio habían comenzado, incluso, los fusilamientos de mujeres. “Españoles, alerta. España sigue en pie de guerra contra todo enemigo del interior o del exterior, perpetuamente fiel a sus caídos. España, con el favor de Dios, sigue en marcha, una, grande, libre, hacia su irrenunciable destino”, voceaban las radios de Madrid. “Juro aplastar y hundir al que se interponga en nuestro camino“, advertía Franco en sus discursos.

Sería aquélla la última carta de Julia Conesa. Y ella lo sabía. Porque, junto a otras catorce presas de la madrileña cárcel de Ventas, había sido juzgada el día anterior en el tribunal de las Salesas. “Reunido el Consejo de Guerra Permanente número 9 para ver y fallar la causa número 30.426 que por el procedimiento sumarísimo de urgencia se ha seguido contra los procesados .responsables de un delito de adhesión a la rebelión . Fallamos que debemos condenar y condenamos a cada uno de los acusados a la pena de muerte”, dice la sentencia. A Julia la acusaban hasta de haber sido “cobradora de tranvías durante la dominación marxista”.

Y apenas 24 horas más tarde, 13 de aquellas mujeres y 43 hombres fueron ejecutados ante las tapias del cementerio del Este. El momento lo recuerdan así algunas compañeras de presidio: “Yo estaba asomada a la ventana de la celda y las vi salir. Pasaban repartidores de leche con sus carros y la Guardía Civil los apartaba. Las presas iban de dos en dos y tres guardias escoltaban a cada pareja, parecían tranquilas” (María del Pilar Parra). “Algunas permanecimos arrodilladas desde que se las llevaron, durante un tiempo que me parecieron horas, sin que nadie dijera nada. Hasta que María Teresa Igual, la funcionaria que las acompañó, se presentó para decirnos que habían muerto muy serenas y que una de ellas, Anita, no había fallecido con la primera descarga y gritó a sus verdugos: ‘¿es que a mí no me matan?” (Mari Carmen Cuesta). “Si fue terrible perderlas, verlas salir, tener que soportarlo con aquella impotencia, más lo fue ver la sangre fría de Teresa Igual relatando cómo habían caído. Entre las cosas que nos dijo, fue que las chicas iban muy ilusionadas porque pensaban que iban a verse con los hombres [con sus novios y maridos, también condenados] antes de ser ejecutadas, pero se encontraron que ya habían sido fusilados” (Carmen Machado).

Quince de los ajusticiados ese 5 de agosto de 1939 eran menores de edad, entonces establecida en los 21 años. Por su juventud, a estas mujeres se las comenzó a llamar “las trece rosas”, y su historia se convirtió pronto en una de las más conmovedoras de aquel tiempo de odio fratricida y fascismo. Un episodio sobre el que nunca se habrá escrito mucho.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Carmen Barrero Aguado (20 años, modista). Trabajaba desde los 12 años, tras la muerte de su padre, para ayudar a mantener a su familia, que contaba con 8 hermanos más, 4 menores que ella. Militante del PCE, tras la guerra, fue la responsable femenina del partido en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Martina Barroso García (24 años, modista). Al acabar la guerra empezó a participar en la organización de las JSU de Chamartín. Iba al abandonado frente de la Ciudad Universitaria a buscar armas y municiones (lo que estaba prohibido). Se conservan algunas de las cartas originales que escribió a su novio y a su familia desde la prisión.

Blanca Brisac Vázquez (29 años, pianista). La mayor de las trece. Tenía un hijo. No tenía ninguna militancia política. Era católica y votante de derechas. Fue detenida por relacionarse con un músico perteneciente al Partido Comunista. Escribió una carta a su hijo la madrugada del 5 de agosto  de 1939, que le fue entregada por su familia (todos de derechas) 16 años después. La carta aún se conserva.

Pilar Bueno Ibáñez (27 años, modista). Al iniciarse la guerra se afilió al PCE y trabajó como voluntaria en las casas-cuna (donde se recogía a huérfanos y a hijos de milicianos que iban al frente). Fue nombrada secretaria de organización del radio Norte. Al acabar la guerra se encargó de la reorganización del PCE en ocho sectores de Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Julia Conesa Conesa (19 años, modista). Nacida en Oviedo. Vivía en Madrid con su madre y sus dos hermanas. Se afilió a las JSU por las instalaciones deportivas que presentaban a finales de 1937 donde se ocupó de la monitorización de estas. Pronto se empleó como cobradora de tranvías, ya que su familia necesitaba dinero, y dejó el contacto con las JSU. Fue detenida en mayo de 1939 siendo denunciada por un compañero de su “novio”. La detuvieron cosiendo en su casa.

Adelina García Casillas (19 años, activista). Militante de las JSU. Hija de un guardia civil. Le mandaron una carta a su casa afirmando que sólo querían hacerle un interrogatorio ordinario. Se presentó de manera voluntaria, pero no regresó a su casa. Ingresó en prisión el 18 de mayo de 1939.

Elena Gil Olaya (20 años, activista). Ingresó en las JSU en 1937. Al acabar la guerra comenzó a trabajar en el grupo de Chamartín.

Virtudes González García (18 años, modista). Amiga de María del Carmen Cuesta (15 años, perteneciente a las JSU y superviviente de la prisión de Ventas). En 1936 se afilió a las JSU, donde conoció a Vicente Ollero, que terminó siendo su novio. Fue detenida el 16 de mayo de 1939 denunciada por un compañero suyo bajo tortura.

Ana López Gallego (21 años, modista). Militante de las JSU. Fue secretaria del radio de Chamartín durante la Guerra. Su novio, que también era comunista, le propuso irse a Francia, pero ella decidió quedarse con sus tres hermanos menores en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo, pero no fue llevada a la cárcel de Ventas hasta el 6 de junio. Se cuenta que no murió en la primera descarga y que preguntó “¿Es que a mí no me matan?”.

Joaquina López Laffite (23 años, secretaria). En septiembre de 1936 se afilió a las JSU. Se le encomendó la secretaría femenina del Comité Provincial clandestino. Fue denunciada por Severino Rodríguez (número dos en las JSU). La detuvieron el 18 de abril de 1939 en su casa, junto a sus hermanos. La llevaron a un chalet. La acusaron de ser comunista, pero ignoraban el cargo que ostentaba. Joaquina reconoció su militancia durante la guerra, pero no la actual. No fue conducida a Ventas hasta el 3 de junio, a pesar de ser de las primeras detenidas.

Dionisia Manzanero Salas (20 años, modista). Se afilió al Partido Comunista en abril de 1938 después de que un obús matara a su hermana y a unos chicos que jugaban en un descampado. Al acabar la guerra fue el enlace entre los dirigentes comunistas en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Victoria Muñoz García (18 años, activista). Se afilió con 15 años a las JSU. Pertenecía al grupo de Chamartín. Era la hermana de Gregorio Muñoz, responsable militar del grupo del sector de Chamartin de la Rosa. Llegó a Ventas el 6 de junio de 1939.

Luisa Rodríguez de la Fuente (18 años, sastre). Entró en las JSU en 1937 sin ocupar ningún cargo. Le propusieron crear un grupo, pero no había convencido aun a nadie más que a su primo cuando la detuvieron. Reconoció su militancia durante la guerra, pero no la actual. En abril la trasladaron a Ventas, siendo la primera de las Trece Rosas en entrar en la prisión.

——————————————————————————–

Un exconcejal del PP sobre las 13 Rosas: eran “terroristas” que querían un régimen “como el de Stalin” [eldiario.es, 6-4-2018]

Las Trece Rosas eran “terroristas” que querían implantar en España un “régimen tan demócrata como el de Stalin en la URSS”, son los argumentos de un exconcejal del PP en el Ayuntamiento de Palomares del Río (Sevilla), Alejandro Romero. El edil –ahora en el grupo de no adscritos– usó esta argumentación para oponerse a que el pueblo tenga una calle dedicada a estas mujeres ejecutadas por el franquismo.

Las Trece Rosas es el nombre colectivo con el que se conoce a otras tantas jóvenes, con edades entre los 18 y 29 años, que fueron fusiladas en la madrugada del 5 de agosto de 1939 ante las tapias del cementerio de La Almudena de Madrid. La mitad de ellas militaba en la organización Juventudes Socialistas Unificadas (JSU).

Fueron condenadas por un Consejo de Guerra acusadas de un delito de “adhesión a la rebelión” por defender la legalidad de la Segunda República Española. Antes fueron torturadas con el objetivo de sacar información sobre otros militantes y encarceladas en el centro penitenciario de mujeres de Ventas, en Madrid.

Como reseñó el edil Alejandro Romero en el pleno de Palomares, un atentado de algunos miembros de la JSU contra el Guardia Civil Isaac Gabaldón, que fue asesinado, acabó por acelerar las ejecuciones de las Trece Rosas.

PAU 2018 – GEOGRAFIA – Estructura de l’examen i criteris d’avaluació

Estructura de l’examen

  1. La prova té una part comuna, valorada en 4 punts, i una part optativa, de 6 punts.
  2. La part comuna consta de dos exercicis (1 i 2). Cada exercici té un valor de 2 punts.
  3. La part optativa consta de tres exercicis (3, 4 i 5) i n’has de triar només dos. Cada exercici té un valor de 3 punts.
  4. Cada exercici està introduït per una font que pot ser un mapa, un gràfic, una taula de dades, una fotografia, un esquema gràfic, un text breu, etc.
  5. A cada exercici s’hauran de respondre 2 o 3 preguntes.
  6. Les preguntes estan orientades a l’avaluació de competències i poden ser de tipologia diversa, com per exemple:
    • Descriure, explicar, raonar i justificar un fenomen o fet geogràfic introduït per una font.
    • Relacionar unes dades amb les causes i conseqüències d’un determinat fet geogràfic.
    • Completar les dades d’una taula.
    • Localitzar comunitats autònomes, províncies, comarques, ciutats i els principals accidents geogràfics en un mapa d’Espanya i de Catalunya.
    • Definir els principals conceptes utilitzats en Geografia.

En totes les preguntes es valorarà positivament els continguts conceptuals i la utilització de la terminologia geogràfica, la precisió, l’ordre i la claredat en l’exposició.

Criteris d’avaluació

Es tenen en compte els següents criteris:

  • Has de respondre les quatre qüestions amb concreció i claredat.
  • En tots els exercicis es valora la utilització dels termes i els conceptes de la Geografia i les capacitats d’anàlisi i de comunicació o síntesi dels elements, agents i processos implicats en els fenòmens geogràfics.
  • Es tenen en compte els següents aspectes generals: una correcta estructura i organització de la resposta, l’ordre lògic, la precisió i el rigor conceptual, la capacitat d’argumentació, la comprensió i comunicació dels coneixements, la riquesa del llenguatge emprat (especialment pel que fa a la utilització del vocabulari específic de la Geografia).
  • La correcció gramatical, l’ortografia, la presentació i una cal·ligrafia llegible també es valoren.

Informació addicional de la matèria

ORIENTACIONS PER A L’EXAMEN DE GEOGRAFIA. PAU 2018

PROVES MODEL EXAMEN

PAUTES DE CORRECCIÓ DEL MODEL DE NOU EXAMEN

 

PAU 2018 – HISTÒRIA – Estructura de l’examen i criteris d’avaluació

 

Estructura de l’examen

1. Cada prova té dues opcions (A i B). Has de triar-ne una.

2. Cada opció consta de dos exercicis. Un es refereix a un tema anterior al 1936 (temes 1, 2 i 3) i l’altre a un tema posterior a 1936 (temes 4, 5 i 6). El temari és:

Tema 1. La Restauració: evolució política, social, econòmica i demogràfica (1875-1931).
Tema 2. El catalanisme polític: precedents, aparició i evolució (1833-1931).
Tema 3. La Segona República (1931-1936).
Tema 4. La Guerra Civil (1936-1939).
Tema 5. El franquisme (1939-1975).
Tema 6. La transició i la democràcia (1975-1986).

3. Cada opció inclou un exercici referit concretament a la Història de Catalunya.

4. Cada opció compta amb un exercici amb qüestions referides a un text i un altre amb qüestions referides a una font no textual (mapa, organigrama, gràfic, sèrie estadística, fotografia, etc). Cada exercici té un valor de 5 punts i inclou dues preguntes. La primera pregunta està subdividida en tres qüestions i la segona pregunta està subdividida en dues preguntes, de les quals només n’has de contestar una. Les dues qüestions de cada exercici responen a aquest esquema:

En la 1ª pregunta es demana el següent:

a. La descripció de la font:

  • Has de descriure de quin tipus de font es tracta (text, gràfica, mapa, etc).
  • Si es tracta d’un text, has de distingir-ne l’origen entre les fonts primàries o històriques (les contemporànies dels fets) i les secundàries (documents elaborats posteriorment als fets).
  • Els textos poden ser polítics (constitucions, discursos, lleis, decrets, etc), econòmics, socials, culturals, historiogràfics, etc.
  • Després de classificar el text has d’explicar breument de què tracta, quina és la idea fonamental.
  • Si es tracta d’ un mapa, gràfic, sèrie estadística, etc, has d’indicar a què es refereix, descriure-la i explicar la idea fonamental de manera breu.

b. La contextualització de la font.
c. L’anàlisi dels aspectes rellevants de la font.

En total, la primera pregunta té un valor de 2,5 punts que es distribueixen de la següent manera: 1a) 0,75 punts; 1b) 0,75 punts, i 1c) 1 punt.

En la segona pregunta has de sintetitzar alguns aspectes del tema en el qual s’inscriu el contingut de la font proposada a través d’una qüestió que escollireu (a) o (b). En total la pregunta tindrà un valor de 2,5 punts.

5. Entre les preguntes dels dos exercicis de cada opció es procura, en la mesura del possible, que hi hagi un equilibri entre aspectes polítics, socials i econòmics.

Criteris general d’avaluació

1. Has de respondre les qüestions referides a cada font amb correcció, concreció i claredat. Has de definir i explicar els conceptes i aspectes fonamentals.

2. En tots els exercicis es valora la comprensió de conceptes històrics i la capacitat d’anàlisi de fonts i de comunicació o síntesi de coneixements històrics.

3. En els exercicis amb suport no textual (mapa, gràfic, quadre estadístic, organigrama, esquema, il·lustració, fotografia, etc) es valora especialment, entre d’altres aspectes, la teva capacitat per identificar i definir conceptes, així com d’establir relacions.

4. En qualsevol cas es tenen en compte els següents aspectes generals: la claredat conceptual; l’ordre lògic i el rigor en l’exposició; la capacitat d’argumentació, comprensió i comunicació dels coneixements; la riquesa del llenguatge (utilització del vocabulari específic de la història); la correcció gramatical; la presentació, la cal·ligrafia llegible i altres aspectes procedimentals pertinents en aquest tipus de prova.

Informació addicional de la matèria

En el següent enllaç pots consultar els continguts de la matèria.

Entrevista a Rob Rieman: sobre feixisme, cultura i ignorància

  • Video : Ara, 25-2-2018. Antoni Bassas conversa amb Rob Riemen, assagista, president del Nexus Instituut i autor del llibre “Per combatre aquesta època”. L’holandès parla de les noves formes del feixisme present a Europa i als Estats Units.
  • Vostè diu que anomenem populisme al que, de fet, hauria de ser anomenat feixisme . Quin problema hi ha amb populisme ?

    Que és una paraula sense significat. Parlem de populisme simplement per evitar feixisme, perquè tenim por de dir una veritat incòmoda. El dia que abandonem el nostre estat de negació i admetem el fet horrible i vergonyós que el feixisme ha tornat al món occidental, podrem començar a pensar a com lidiar-hi i com combatre’l.

    Donald Trump és feixista?

    I tant! I Viktor Orbán és feixista, i també en tenim a Holanda. Miri, el feixisme és un fenomen que va de baix a dalt, que prové de dins de la societat. Aquesta és la gran diferència amb la tirania, que va de dalt a baix. Thomas Mann i Albert Camus ja van dir després de la Segona Guerra Mundial: “La guerra ha acabat però el feixisme no ha desaparegut”. Per què? Perquè sabien que el feixisme és aquest fenomen en què la civilització no vol cultivar valors espirituals i morals ni elevar-se ella mateixa per anar més enllà dels instints i els desitjos, ni entén el significat de la llibertat com la responsabilitat de viure la vida d’una manera justa. Quan tot això ja no hi és, quan només es tracta de por i avarícia, estàs obrint les portes als demagogs, que explotaran la por i el sentiment de ressentiment.

    ¿Llavors no calen camps de concentració o polítics uniformats com el Führer, el Duce i el Caudillo per creure que això és feixisme?

    Aquesta és la qüestió: Donald Trump no és Hitler, no, no ho és. Però no comparem el feixisme d’ara amb el feixisme del final dels anys 40, de la guerra i els camps d’extermini, sinó amb el del principi, el dels anys 20, amb la violència verbal i la intimidació. A vegades em diuen que ara no hi ha violència, però el que està fent Trump és incitar a la por i a l’odi constantment, i això fa preveure que hi haurà una explosió social. Estem vivint en un temps que és extremadament violent i en què la gent se sent confusa i les coses poden explotar. El feixisme no té cap ideologia al darrere perquè cultiva la buidor en la societat. El feixisme és antidemocràtic, miri com tracten els mitjans de comunicació o els jutges que no els agraden. I diuen mentides perquè no poden dir la veritat, només se serveixen a si mateixos. Trump o Orbán, o qui sigui, no faran res per la gent que els va votar. Necessiten i exploten el ressentiment, sempre necessitaran caps de turc i enemics. Mai és culpa seva, sinó que són els altres. El feixisme és l’expressió política dels nostres pitjors instints, això és el que és.

    ¿Això vol dir que el feixisme és dins nostre?

    Sí. Federico Fellini, que durant la seva joventut va ser membre del moviment feixista de Benito Mussolini, va dir al final de la seva vida: “El feixisme no és res més que el nostre costat estúpid i frustrat”. Això és molt potent perquè, miri, la democràcia és una cosa relativament nova en la història de la humanitat i està basada en un acte de fe: la llibertat. Recordi El gran inquisidor d’ Els germans Karamàzov de Dostoievski. Jesús de Nazaret torna. Un cardenal l’empresona immediatament i li diu: “Per què tornes? Som l’Església, nosaltres som els que manem. Perquè tu, senyor Crist, has comès un error molt gran. Creus que la gent vol ser lliure? Nosaltres, l’Església, t’ho podem dir: la gent no vol ser lliure. La gent vol ser feliç, i tota aquesta idea estúpida que han de triar entre el bé i el mal l’hem eliminat, perquè els fa infeliços. El que la gent vol és misèria, autoritat, duresa, i nosaltres, l’Església, els hi donem, per tant demà també et cremarem”. Nietzsche i Ortega y Gasset ho van entendre. Erich Fromm en el seu gran llibre La por a la llibertat ho va entendre. No volem ser madurs. La majoria de les nostres elits són força incompetents, però la seva incompetència està amagada pel fet que ja no accepten cap responsabilitat. Sempre és l’altre el que s’ha equivocat.

    El més trist és que aquesta ignorància es dona en una època en què la majoria dels països proporcionen educació pública assequible per a tothom.

    Això també és part de les mentides. Si ens fixem en les anomenades “universitats d’elit”, estan totes basades en les STEM (ciències, tecnologia, economia i matemàtiques, per les seves sigles en anglès). Tota la societat pateix un rentat de cervell amb la idea que has d’estudiar això, però el preu que n’estem pagant és la ignorància total. El nostre món occidental està enmig d’una baralla entre dues forces. Una força és que tot gira al voltant de la ciència, la tecnologia, els diners, i això ho resoldrà tot. Això ho diuen Obama, Bill Gates, Mark Zuckerberg i tota la ideologia de Silicon Valley. I l’home no viu únicament de la raó. També som morals. Si l’ànima fos només una activitat neuronal, tu li diries a la teva dona: “Bla, bla, crec que t’estimo perquè la meva activitat neuronal està elevada”. De què estem parlant? I com a reacció a tot això, ara tenim l’altra força, que és el retorn del feixisme. El feixisme és l’expressió del “món dels perdedors”, persones que senten amenaçada la seva identitat, que se senten insegurs, que perden la feina, més una pila d’intel·lectuals reaccionaris. Cap de les dues és bona, però són les forces que ens guien en aquests moments. La democràcia social està desapareixent perquè no tenim una resposta als que estan en el poder.

    Així doncs, què suggereix per lluitar contra el retorn del feixisme?

    Hem d’acceptar que la democràcia, els drets humans, certa prosperitat… tot això és vulnerable, i ha de ser defensat. En una societat decent cuides la gent que està malalta o a l’atur, la gent gran, el planeta, els animals i la cultura, perquè la cultura també és vulnerable. Aquesta noció de cuidar la idea de l’ésser humà va començar amb els profetes hebreus i amb Sòcrates. Es tracta de trobar significat a la teva pròpia vida, i entendre el que passa al món. Per a això la ciència no et pot ajudar, per a això necessites la història i la filosofia.

    La ciència ens allibera de les malalties.

    Sí, però també va construir les càmeres de gas als camps de concentració. La ciència pot anar en les dues direccions. Però el que no pot fer la ciència i sí les humanitats és ajudar-nos a entendre’ns a nosaltres mateixos. A ser capaços d’expressar les nostres pròpies emocions i a comunicar-nos. Miri, per viure junts necessitem compassió, però no podem tenir compassió sense imaginació. La imaginació no ens la proporciona veure pel·lícules estúpides, la imaginació la proporciona el món. Per això les muses són tan importants.

    Les muses?

    S í, el contrari de l’entreteniment. L’entreteniment t’allunya, les muses t’ajudaran a descobrir qui ets. Per això la literatura, la poesia, la música són tan importants. Per entendre l’estupidesa i l’horror dels nostres temps, només cal que mirem el que estem fent amb les humanitats, la filosofia, amb la noció de ser lliures. Perquè la democràcia ve acompanyada d’exigències. Spinoza ja ho va dir: sí, per ser lliures ens cal llibertat política, però per mantenir la llibertat política primer has de ser lliure tu mateix. ¿I com ens ho fem per ser lliures, o sigui, civilitzats i madurs? No en termes de fer el que vulguem, sinó d’alliberar-nos nosaltres mateixos dels propis prejudicis i les pròpies pors. Només llavors aprens a ser valent, a no obeir les normes o a ser capaç de viure en la llibertat.

    Ja ho va dir Raimon Panikkar, “som alguna cosa més que un mico evolucionat”.

    Vostè deu ser una de les deu persones que encara citen Raimon Panikkar. Moltes gràcies! Hem d’admetre que el nostre sistema educatiu està malmès. A Barcelona teniu Jordi Savall, que no només és un gran músic, sinó també un gran intel·lectual, i amb els seus programes vol que coneguem la mentalitat europea. Ho necessitem, com una obligació amb la generació futura.

    Quan parla de la importància de tenir una ànima, ¿és un concepte religiós?

    Sòcrates va dir: “És l’ànima el que ens fa humans”. I per què l’ànima? Doncs perquè té a veure amb la noció de la dignitat de ser humà. D’una banda som com els animals, necessitem menjar, beure, tenim un instint de matar, de sexe, és part de la nostra natura. Però de l’altra també tenim una natura espiritual: coneixem la veritat, l’amor, l’amistat, la llibertat. Això és el que pot evitar que ens comportem com animals. Hi ha una cosa anomenada humanisme religiós. Mahler en formava part, també Beethoven, Thomas Mann, Pasternak i molta altra gent. Tenir cura de l’ànima significa preguntar-se com puc arribar a ser un ésser humà millor del que soc.

    Què significa Europa per a vostè?

    Deixi’m citar La flauta màgica de Mozart. Al final de l’òpera hi ha tot de sacerdots maçons i un d’ells diu: “Oh, mira, és un príncep!”, i l’altre diu: “És molt més que això: és un ésser humà”. La riquesa d’Europa és que pots desplaçar-te cent o dos-cents quilòmetres i ets en una cultura diferent. Això no passa a Amèrica. Però els europeus no hauríem de deixar-nos empresonar per una identitat particular. Sòcrates, Ciceró i Marc Aureli volien ser ciutadans del món. Aquest cosmopolitisme només es pot intentar si coneixes bé la teva pròpia tradició, però també si parles més idiomes i entens millor altres tradicions. Europa té moltes coses a oferir al món.

    No és el que vam veure amb els refugiats sirians.

    El que passa és que la recent Unió Europea és una unió econòmica i no funciona. ¿Com és possible que als Estats Units la gent pugui arribar-hi de tot el món i en qüestió de moments sentin que són americans? Si és possible a Amèrica, per què aquí no? Per això, primer, s’ha de “parlar una llengua universal”. I la llengua universal d’Europa la trobem en les humanitats. El nostre món musical és europeu. Cervantes, Goethe, és tot un regal per al món que tinguem aquestes llengües universals, com el castellà, el francès i l’anglès. Segon, les nostres idees. La democràcia l’hem vist en altres llocs, però és bàsicament europea. Els drets individuals són una idea europea. Així que expressem-la. L’única manera d’assegurar-nos que la Unió Europea no s’enfonsarà és que sigui, per començar, una unió política.

Mestres en tres moments històrics

 

1923

1931

Vegeu video………Las maestras de la República

Vegeu Video…….. HILDA FARFANTE. [Filla de mestres republicans] 

“Van afusellar els meus pares per ser mestres de la República”


[ELISABET ESCRICHE, Ara, 27-11-2014] Les restes de la seva mare són en algun voral de carretera i les del seu pare en alguna fossa comuna asturiana. Tots dos eren mestres republicans. A la Hilda Farfante, de 83 anys, encara se li posen els ulls plorosos quan recorda “els quatre dies d’espant”. Tenia només cinc anys quan a la seva mare, de 35, la van agafar un grup de falangistes just quan anava a obrir l’escola que dirigia -i on també treballava el seu pare-, un centre del municipi asturià de Cangas del Narcea. A la mare la van portar a una presó. Era el 9 de setembre del 1936. L’endemà, quan la família se’n va assabentar, el seu pare va anar a buscar-la. També el van agafar. “Aquell mateix matí ja havien matat la mare, i a la tarda el pare”. El matrimoni tenia dues filles més. La petita tenia quatre anys i la gran set. L’avi, espantat, va decidir portar-les amb un oncle que vivia a les muntanyes. Passats quatre dies, la família les va haver de separar perquè ningú tenia prou poder adquisitiu per fer-se càrrec de les tres. “Les he vist, però mai més hem tornat a estar juntes, mai més…”, diu mentre se li trenca la veu. En elrepartiment a ella li va tocar anar a viure amb una tieta (una germana de la seva mare). També era mestra i republicana, una professió que la Hilda ha exercit. “Mai he sortit d’una escola. Quan penso en casa meva veig una escola i quan penso en la meva mare veig la mestra”, diu. Amb només nou anys ja ajudava la seva tieta en les tasques de docència. Va estudiar batxillerat i, després, pedagogia.

Fa 32 anys va començar a buscar el seu pare. Una veïna, a la qual també li havien matat el marit, sospitava que les seves restes del seu home estaven amb les del pare de la Hilda i li va proposar excavar una de les onze fosses de la zona on es pensava que les trobaria. L’ajuntament, governat en aquell moment pels socialistes, els va donar un permís “oral” i “ràpid”. “Tenien por que els periodistes se n’assabentessin”, relata. Amb un equip de manobres sense gaire experiència van estar tot un matí movent terra. “No vam trobar res”, explica. La Hilda es va jurar que “mai més” tornaria a fer res pel seu compte per localitzar les restes del seu pare. “L’Estat és qui me’ls ha de tornar tots dos”, deixa clar. Aquell punt d’inflexió la va portar a dedicar la resta de la seva vida a investigar quines eren les idees que defensaven els seus pares i per què van tenir aquest tràgic final. “La meva tia no m’explicava gaires coses perquè tenia molta por que la matessin, i jo no preguntava pel mateix temor”, apunta. Al final de la carrera docent la informació començava a arribar-li en comptagotes. “Al final he descobert que als meus pares els van afusellar per ser republicans, però, sobretot, per ser mestres, uns docents que lluitaven, com passa ara, per una escola de tots i per a tots”, comenta.

Ha plorat molt. Primer d’amagat i després, a mesura que ha anat explicant la seva història, en públic. “Però no s’ha de plorar sinó explicar, i fins i tot cridar”, reivindica. El testimoni de la Hilda és un dels protagonistes del documental Les metres de la República, que vol reconèixer el llegat que han deixat aquestes mestres i la seva contribució a la defensa dels drets de les dones i a la modernització de l’educació. La Hilda està preocupada per la situació actual. “El franquisme no ha marxat mai”, diu. Tot i així té clar que continuarà cridant. “Mentre tingui veu ho seguiré fent per explicar la vida dels meus pares, perquè deixin de ser invisibles”, raona. La seva història -insisteix- s’ha de saber. “No podem girar full com si no hagués passat res, no ho podem permetre”, sentencia.

 

1939………….