Catalunya és una terra d’acollida i la diversitat forma part del seu ADN. Més d’un milió de catalans són de nacionalitat estrangera i provenen d’almenys 167 països. Es tracta d’una dada molt rellevant, tenint en compte que al món, segons el criteri de l’ONU, hi ha 195 estats. Aquesta infografia recull les nacionalitats de la població estrangera resident a Catalunya el 2018, segons les dades de l’Idescat, comptant només les comunitats amb més de 200 persones
Els arxius secrets del gueto [Maria-Paz López ,LVG, 21-2-2019]
Davant l’evidència del terrorífic moment històric que afrontaven, l’historiador Emanuel Ringelblum va decidir crear un arxiu secret sobre la vida jueva al gueto, al que va cridar Oneg Shabbat (alegria del sàbat). Ringelblum va organitzar una xarxa clandestina de fins a 60 professors, periodistes, i altres professionals, que escrivien i consignaven informació. Objectiu: transmetre als historiadors del futur de la perspectiva jueva sobre els esdeveniments , per evitar que es nodrissin de la versió nazi.
La seva extraordinària gesta es relata en el documental Who will write our history? (Qui escriurà la nostra història?), De la realitzadora nord-americana Roberta Grossman, que va ser projectat simultàniament per iniciativa de la Unesco en diverses ciutats del món el passat 27 de gener, al 74º aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. “He vist milers de pel·lícules, moltes d’elles cruels i dures, però aquest film té una altra dimensió; com a historiador, Ringelblum volia que se sabés la història real, i ho va aconseguir “, va dir aquell dia a la projecció en un cinema berlinès Dieter Kosslick, director de la Berlinale, el festival de cinema de Berlín.
Amagatalls. L’actor Andrew Bering interpreta Israel Lichtenstein, encarregat d’enterrar caixes de l’arxiu (Anna Wloch / Anna Wloch)
Al novembre de 1940, dies després que els nazis van segellar 450.000 jueus al gueto de Varsòvia, una banda secreta de periodistes, acadèmics i líders de la comunitat van decidir lluitar. Dirigit per l’historiador Emanuel Ringelblum i conegut pel nom de codi Oyneg Shabes , aquest grup clandestí va prometre derrotar mentides i propaganda nazis amb pistoles o punys, però amb ploma i paper. Ara, per primera vegada, s’explica la seva història com a documental. Escrita, produïda i dirigida per Roberta Grossman i l’executiva produïda per Nancy Spielberg, Qui escriurà la nostra història, barreja els escrits de les Shabes Oyneg arxiu amb noves entrevistes, imatges rarament vistes i espectaculars dramatitzacions per transportar-nos dins del gueto i la vida d’aquests valents lluitadors de resistència. Van desafiar el seu enemic assassí amb l’arma definitiva, la veritat, i van arriscar-se tot perquè el seu arxiu sobreviuria a la guerra, encara que no ho fessin.
22 de febrer de 1939: fa 80 anys de la mort d’Antonio Machado
La maleta catalana de Machado [Josep Playà Maset, LVG, 21-2-2019]
Y hay cosas que sólo la guerra nos hace ver claras. Por ejemplo: qué bien nos entendemos en lenguas maternas diferentes”. Esta frase la escribió Antonio Machado en un artículo para La Vanguardia que se publicó el 6 de octubre de 1938, en plena guerra. Machado se había refugiado en la capital catalana, convertida en capital de la República Española ante el asedio de Madrid.
Machado escribió durante los últimos meses de la Guerra Civil 25 artículos para este diario. El último, el 6 de enero de 1939, y parece que tenía otro a punto sobre el general republicano Vicente Rojopero ya no llegó a tiempo porque el 22 de enero fue evacuado de Barcelona y un mes después moría en Cotlliure.
Mañana viernes se cumplen 80 años de la muerte de Machado y el cementerio de la población rosellonesa donde está enterrado será escenario de varios actos conmemorativos a los que el presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, ha prometido su asistencia. El domingo está previsto que Sánchez viaje a Montauban, para visitar la tumba del presidente de la República Manuel Azaña, fallecido en 1940 –será la primera visita de un presidente de Gobierno español en activo–, y posteriormente se desplazará hasta Cotlliure, al cementerio donde reposan los restos del poeta, y a Argelers, en cuyas playas hubo uno de los mayores campos de internamiento después de la retirada.
Machado y su familia son un símbolo de una retirada en la que participaron casi medio millón de personas. El poeta salió de Barcelona acompañado de su madre, Ana Ruiz, su hermano José y la mujer de este, Matea Monedero. Con ellos iban también el filósofo Joaquim Xirau Palau y su hermano Josep. Un año antes este diario anunció sus colaboraciones con una ditirámbica presentación: “Don Anto- nio, cargado de años, de laureles y de achaques, ha renunciado a su derecho al descanso y mantiene vivo, juvenil y heroico el espíritu liberal que informó su obra y su obrar”.
Esta foto, que es probablemente la última de Antonio Machado (sentado con bastón), se hizo en la masía de Can Santamaria, en Cervià de Ter, poco antes de partir hacia el exilio (.)
Machado llegó a Barcelona en abril de 1938 y pasó el primer mes en el hotel Majestic, convertido en centro de refugiados ilustres, donde coincidió con León Felipe y José Bergamín. Pero el ajetreo le molestaba y logró que lo alojaran en la torre Castanyer, un palacete situado en Sant Gervasi. Allí pasó otros ocho meses en los que apenas salió a la calle. “En esa egregia Barcelona –hubiera dicho Mairena en nuestros días–, perla del mar latino (…) gusto de releer a Juan Maragall, a Mosén Cinto, a Ausias March, grandes poetas de ayer, y otros, grandes también, de nuestros días”. Su amigo Joaquim Xirau, con quien solía reunirse para escuchar canciones al piano o compartir lecturas, lo recordaba “físicamente decaído” pero con “la cabeza firme y el espíritu sano, lleno de bondad”. Lo atendía el médico José Puche, atento a su delicado corazón. “Me di cuenta –escribió– de que tenía ante mí una máquina gastada”.
El camino del exilio auguraba una derrota prolongada e iba acompañada de una tristeza que sólo quienes la vivieron fueron capaces de describir. Machado lo había presentido: “Y cuando llegue el día del último viaje / y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, / me encontraréis ligero de equipaje, / casi desnudo, como los hijos de la mar”.
Los últimos textos
Machado escribió 25 artículos para ‘La Vanguardia’ mientras estuvo en Barcelona
El taxi que los llevaba hacia Francia enfiló la carretera de la costa hacia Montgat. Por radio llegaban noticias de que el ejército franquista había entrado ese día en Sitges y Manresa, pero nadie sabía a ciencia cierta hasta qué punto había capacidad de resistir. De madrugada llegaron a Girona y atravesaron sus calles atiborradas de refugiados buscando un lugar seguro. Su destino era la masía Can Santamaria, en Raset, al lado de Cervià de Ter (una casa que hoy es la sede de la colección privada Bueler-Bernard de arte contemporáneo). En esa mansión señorial del siglo XV se reunieron con otro grupo de intelectuales entre los que estaban el psiquiatra Emili Mira, el médico Joaquim Trias i Pujol, el periodista Corpus Barga, el pedagogo Joan Roura y el lingüista Tomás Navarro. La masovera Llúcia Teixidor contaba la anécdota de que un débil Machado sufrió un desmayo y lo reanimaron con una copa de aguardiente. En el patio de la casa se hicieron una foto de grupo que es la última de Machado con vida. Aparece sentado, apoyado ya en un bastón y sin mirar a la cámara. Allí permanecieron tres días hasta que vino a recogerlos una ambulancia. Marcharon el 26 pero al intentar entrar en la carretera nacional la encontraron colapsada y optaron por pasar la noche siguiente en el Mas Faixat, de Viladasens, a apenas cinco kilómetros.
Se trataba de otra masía histórica, cuya capilla había sido asaltada a principios de la guerra. Se da la circunstancia de que un hijo de la casa, el sacerdote Lluís Faixat, había sido fusilado a escasa distancia de la casa por unos milicianos cuando lo descubrieron en un registro pocos días después del 18 de julio. En esta masía, donde pasaron la noche del 26 de enero, se les unió otro grupo de intelectuales, entre ellos Josep Pous i Pagès, Carles Riba y Clementina Arderiu.
La siguiente etapa fue la definitiva. Buscaron carreteras secundarias por l’Escala, Castelló d’Empúries, El Port de la Selva, para evitar los bombardeos y el colapso, y llegaron ya al anochecer a Portbou. En el paso fronterizo había otra enorme cola de vehículos y tuvieron que seguir a pie. Antonio Machado, de 63 años, y su madre, de 84, llegaron agotados. Estaban en Francia pero la primera noche tuvieron que dormir en un vagón de tren abandonado en la estación de Cervera. En la ambulancia que los llevó quedó atrás la maleta de Machado con sus últimos originales. Se quedaron con una manta.
[ara, 17-2-2019, SÒNIA SÁNCHEZ / INFOGRAFIA: EDUARD FORROLL]
Una enquesta del 2015 a 9 països preguntava a la gent si creia que el món millora o empitjora. Només van dir que millorava un 3% dels francesos, un 4% dels alemanys i britànics i un 6% dels estatunidencs. Els suecs eren els més optimistes amb un escàs 10%. Per poder valorar-ho, diu Our World in Data, no n’hi ha prou mirant 50 anys enrere, cal una perspectiva històrica més àmplia. Per això, aquesta web acadèmica ha volgut demostrar estadísticament que en molts aspectes primordials per a la humanitat estem molt millor que fa 200 anys i que els canvis radicals en les condicions de vida d’aquest període obren una finestra a l’optimisme.
POBRESA EXTREMA
Viure amb menys d’1,9$ al dia
L’any 1820 només una petita elit tenia la sort de viure amb més d’1,9 dòlars al dia, mentre que la gran majoria de la població (94%) vivia en condicions que avui consideraríem com d’extrema pobresa. La industrialització, i l’augment de la productivitat que va comportar, han permès que l’explosió de la població mundial no es traduís en una creixent bossa de població en la pobresa màxima. Si el 1950 hi havia encara dos terços de la població mundial en la pobresa extrema, l’any 1980 ja era el 42% i el 2015 s’havia reduït a només el 10%. Són avui 734 milions de persones, quan el 1820 eren 965 milions (sobre una població total de 1.080 milions). La davallada des de llavors ha estat la més dràstica en nombres absoluts.
EDUCACIÓ BÀSICA
Majors de 15 anys
La universalització de l’educació primària i secundària és un dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU) per al 2030 . Era també un Objectiu del Mil·lenni per al 2015 només per a l’educació primària, però encara no s’ha aconseguit del tot. Però més enllà de la població escolar actual, els més grans de 15 anys que han rebut alguna mena d’educació (bàsica o més) han passat del 17% de la població fa dos segles a representar-ne el 86% actualment. L’educació és ara mateix un dret bàsic i ha estat aquesta concepció, adoptada internacionalment a mitjans del segle passat, la que ha permès un augment tan ràpid de les taxes d’alfabetització.
ALFABETISME
Majors de 15 anys
Llegir i escriure era el privilegi de ben pocs fa només dos segles. El 88% dels majors de 15 anys eren illetrats el 1820. Avui encara hi ha un 14% que no tenen aquestes eines bàsiques, però la gran majoria són gent gran. En total hi ha 4.600 milions de persones al món (amb més de 15 anys) que saben llegir i escriure, mentre que l’any 1820 eren només 100 milions de persones les que tenien aquestes habilitats, indispensables per poder prosperar en el món actual. Amb tot, les taxes són molt desiguals per països: mentre als estats més rics se situa en prop del 100% de la població, en països de l’Àfrica no arriba a la meitat, amb Sudan del Sud com el més mal situat amb només un 27% de la població que sap llegir i escriure (dades del 2009).
DEMOCRÀCIA
Població que no viu en anocràcies, en autocràcies, en colònies o en un estat en transició
El final de la Segona Guerra Mundial queda marcat clarament a la gràfica com el principal moment d’expansió de les democràcies al món. La fi de la Guerra Freda és el segon. El sistema democràtic és avui hegemònic, amb més de la meitat de la població mundial sota aquesta fórmula, però encara hi ha un 44% d’habitants del planeta que viuen sota règims no democràtics. La majoria, un 23% de la població mundial (1.700 milions de persones), viuen en un estat autocràtic. Un 15% més de la població del món viu sota una anocràcia -o un sistema similar-, caracteritzada per la inestabilitat política, la ineficàcia i una barreja de pràctiques autoritàries i democràtiques.
VACUNACIÓ
Contra la diftèria, la tos ferina i el tètanus
El 1967 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va llançar la primera gran campanya de vacunació de la verola. En poc més de deu anys, el 1980, la malaltia s’havia erradicat. Tot i que la gent pensa que el percentatge de població vacunada és encara baix, la realitat és que és molt majoritari. Fins al 86% de la població mundial està vacunada contra la diftèria, la tos ferina i el tètanus. Les campanyes impulsades a partir dels anys 70 i 80 del segle passat han estat exitoses i han servit per reduir àmpliament la prevalença d’aquestes malalties, un fet que ha contribuït també a la reducció de la mortalitat infantil i a la millora de la salut en general.
MORTALITAT INFANTIL
Menors de 5 anys
Fa dos segles, prop de la meitat dels nens morien abans de complir els 5 anys. A mitjans del segle passat encara eren al voltant d’un 20%, però avui són només un 4%. Pot semblar (i ho és) una xifra encara massa alta, però són deu vegades menys que fa 200 anys. No tot és gràcies a l’avenç de la medicina. Només la millora de l’habitatge i de les condicions sanitàries, especialment l’aigua potable i el sanejament, ja incrementa enormement les taxes de supervivència dels més petits. Les mesures d’higiene en el sistema sanitari i el descobriment de la teoria dels gèrmens a finals del segle XIX, a més de la vacunació i les millores en la dieta per l’increment de la producció agrícola són altres claus d’aquest gran avenç.
Un “mur humà” omple Barcelona per defensar que votar no és delicte
La manifestació es converteix en un crit de denúncia contra la repressió en l’inici del judici als presos[ara, 16-2-2019]
Fiscals que defensen l’Estat i els partits fent d’acusació popular [ara, DAVID MIRÓ /MONTSE RIART, 16-2-2019]
Els fets jutjats
¿Els jutgen per l’1-O i per la declaració d’independència?
El procediment parteix de molt abans. De fet, l’escrit d’acusació de la Fiscalia es refereix fins i tot a fets anteriors a la consulta del 9-N. Sobretot el procediment se centra en els preparatius del referèndum, les votacions al Parlament el 6 i 7 de setembre, la protesta davant d’Economia del 20-S, la votació de l’1-O i la declaració d’independència.
El paper de la Fiscalia
Per què hi ha dues acusacions en nom de l’estat espanyol?
En realitat, és només l’advocacia de l’Estat la que hauria de representar els interessos del govern espanyol en el judici. Segons els seus estatuts orgànics, la Fiscalia té la missió de defensar els interessos generals dels ciutadans i la llei. El problema és que, en aquest cas, la Fiscalia ha acabat assumint un paper que no li toca, aprofitant la idea que defensa els interessos de la majoria d’espanyols. El mateix fiscal Javier Zaragoza ho deixava clar parlant del judici “de la democràcia espanyola”.
L’acusació popular
Per què hi ha un partit polític d’ultradreta com Vox al judici?
La figura de l’acusació popular no existeix en la resta de sistemes judicials europeus i és pròpia només de la justícia espanyola. En teoria, ha de permetre a entitats i institucions que representen un conjunt de ciutadans poder actuar com a perjudicats en fets que els hagin afectat. Poques vegades un partit polític ha exercit d’acusació. El problema no és tant aquesta figura sinó com i per quins interessos s’utilitza. En altres procediments, l’acusació popular ha servit per condemnar grans casos de corrupció. La Federació de Veïns de Barcelona va ser una de les impulsores del cas de l’espoli del Palau de la Música.
Noves declaracions
¿Oriol Junqueras podria contestar d’aquí uns dies a les acusacions?
Passat el torn d’interrogatori, Junqueras ja no pot contestar a les preguntes que volien formular-li les acusacions. Això no vol dir que no tingui noves oportunitats per intervenir durant el judici: com que els advocats encara no han rebut tota la documentació del cas, el tribunal ha decidit que podran tornar a demanar que els seus clients valorin alguna prova quan s’estigui visualitzant al judici. A més, els acusats disposen d’una nova oportunitat per intervenir en l’últim torn de paraula que se’ls ofereix al final del judici, tot i que es tracta d’un al·legat final i no d’un format pregunta-resposta.
______________
El judici dels presos polítics.
______________
[José Antich, El Nacional.cat, 14-2-2019]
Quan els destinataris de bona part de les crítiques per part d’amplis sectors de la dreta dura ―lamentablement, ja no n’hi ha cap altra― són el fiscal i l’advocat de l’Estat, en acabar la primera jornada de declaracions dels presos polítics catalans, vol dir que alguna cosa se’ls ha torçat. Que no ha sortit com estava previst. El Tribunal Suprem ha viscut aquest dijous les compareixences com a acusats del vicepresident Oriol Junqueras ―la fiscalia demana 25 anys, l’advocacia de l’Estat, 12 i Vox, 74― i del conseller Quim Forn ―la fiscalia en demana 16, l’advocacia 11 anys i sis mesos i Vox, 74― i les seves intervencions, marcades per estratègies de defensa diferents, reeixides. Junqueras i Forn van demostrar ideals, fermesa, convicció, ironia i professionalitat. Molta professionalitat.
El fiscal Fidel Cadena i la representant governamental Rosa María Seoane, bastant més la segona que el primer, van naufragar significativament. Errors importants en els fets, aparent desconeixement de molts aspectes de la causa, malaptesa en l’interrogatori i falta de cintura, cosa que fins i tot va provocar alguna estirada d’orelles del president de la sala, Manuel Marchena, que es van repetir una, dues i fins i tot tres vegades al llarg de les més de vuit hores que van durar les explicacions de Junqueras i Forn al Tribunal Suprem. Realment, a un profà no pot deixar de sorprendre’l el baix nivell de les acusacions. A un costat hi havia dos presos polítics que s’havien preparat a fons la seva defensa i a l’altre costat dos professionals del dret que van fer mèrits per ser substituïts pels errors que van cometre.
Fora d’això, Junqueras va plantejar la seva defensa des del principi com el que és: un pres polític. A la taula tan sols una gerra d’aigua i un vas. Cap paper. Va contestar només al seu advocat, Andreu Van den Eynde, com un senyal inequívoc que era en una farsa judicial i que no es podia legitimar ni la fiscalia ni les altres acusacions. El vicepresident va tirar d’actitud professoral per impartir en molts moments una master class sobre drets civils, drets individuals, democràcia, llibertats, pacifisme, història d’Esquerra Republicana, condemna de la violència i dret a l’autodeterminació. Va ser convincent en la seva exposició política i en la defensa de convocar referèndums. Va ser una pena que un brillant polemista com Junqueras no pogués confrontar-se amb la fiscalia i l’advocacia de l’Estat. Però va ser la seva decisió, sabent que potser perdia una oportunitat. Va demostrar que el temps a la presó ―interminable i injust― no ha minvat la seva capacitat dialèctica i el nivell aclaparador de les seves explicacions.
El plantejament de Quim Forn i del seu advocat, Xavier Melero, va ser diferent. Potser, també, perquè les acusacions eren més concretes en la seva condició de conseller d’Interior el 20 de setembre, l’1 d’octubre i el 27 del mateix mes. Per començar, la taula atapeïda de papers, que no va deixar d’utilitzar durant tot l’interrogatori. El cara a cara amb Fidel Cadena va ser certament antològic i deixa respostes suficients davant del desconcertat fiscal perquè es faci amb rapidesa un vídeo que reculli totes les situacions, algunes hilarants, que es van produir. Forn hauria sortit a coll de la sala si no hagués hagut de tornar per un injust càstig a Soto del Real.
És probable que res de tot el que estem veient no canviï el sentit de la sentència i que les greus acusacions es mantinguin. Però sabien que tenien un problema amb la instrucció del jutge Pablo Llarena i avui la preocupació ha de ser bastant més gran.
Quan la Xina desperti el món tremolarà Alain Peyrefitte en el seu llibre “Cuando China despierte….el mundo temblará [Barcelona: Plaza Janés, nov. 1974[ diu:
“Atribuïda a Napoleó, la profecia de la que s’ha pres el títol d’aquest llibre no figura en cap dels seus escrits. L’Emperador la pronunciaria en 1816, després d’haver llegit el relat -que es citarà sovint en aquestes págians- del viatge a la Xina i a Tartaria, de Lord Macartney, primer ambaixador del rei d’Anglaterra a la Xina. Llevat que ho fes amb motiu de la visita de Lord Amherst- desgraciat successor de Lord Macartney-, qui al seu retorn de Pequín, va fer escala a Santa Elena. Lenin va fer seu aquest pronòstic en el seu últim text, dictat el 2 de març de 1923: menys nombrosos, però millors”.[Aquest és l’últim article escrit per Lenin. Continuant la seva batalla contra el burocratisme, a la qual va dedicar gran part dels seus últims combats, Lenin descàrrega implícitament un furibund atac contra Stalin, el qual fins feia poc temps tenia al seu càrrec la Inspecció Obrera i Camperola. Això explica els extraordinaris esforços per evitar que surti a llum. Va ser publicat finalment en Pravda el 4 de març de 1923, alterant la data de l’article (2 de març), per dissimular el retard]
Amb les seves inversions, el país està aconseguint dominar vies estratègiques, expandir-se militarment i fins i tot fer trontollar la UE.[P.S. GOODMAN / J. PERLEZ]
Sota un sol inclement, una dotzena d’obrers xinesos fan un reconeixement d’una gran extensió de desert, que es disposen a transformar en el cor d’una nova capital egípcia.
Aquests obrers treballen per a l’empresa xinesa China Construction i estan edificant el barri de negocis de la nova capital, que tindrà 21 gratacels, un dels quals serà tan alt com l’Empire State. Un consorci de bancs estatals xinesos ha concedit crèdits per un total de 3.000 milions de dòlars per finançar la primera fase d’aquesta ciutat, que previsiblement estarà enllestida d’aquí tres anys.
La presència de mà d’obra xinesa al desert egipci reflecteix les aspiracions mundials de la Xina. Després de segles de debilitat i aïllament, reivindica el que, segons els seus dirigents, és el seu destí natural: la supremacia a l’Àsia i el respecte de tot el planeta. A través de grans projectes empresarials a Egipte i altres llocs, Pequín vol estendre la seva influència geopolítica i se serveix de les seves inversions per seduir governs que controlen recursos vitals.
Egipte, aliat tradicional dels Estats Units, controla el canal de Suez, una via de navegació vital a la qual la Xina necessita accedir si es vol moure per tot el món. Construint un element fonamental de la nova capital futurista d’Egipte, la Xina es congracia el principal guardià del canal, el president egipci Abdel Fattah al-Sissi. Per la seva banda, Al-Sissi anhela inversions i aliats en un moment en què a gran part del món l’eviten, esfereïts per la seva brutal repressió contra la dissidència.
A més, oferint suport a la nova capital la Xina ha donat ales a una antiga aspiració de tots els governants egipcis: domesticar el desert. El projecte té com a objectiu construir una ciutat de 6,5 milions de persones i substituir el Caire, que cau a trossos, per una metròpoli tecnològica dissenyada per rivalitzar amb Dubai. Es preveu que tardaran 15 anys a construir-la i que costarà 200.000 milions de lliures egípcies, més d’11.000 milions de dòlars.
L’ascens social dins el gegant asiàtic depèn d’aprovar la selectivitat i aconseguir estudiar en una universitat prestigiosa [Ara, A. QIN / J.C. HERNÁNDEZ]
Als polsosos turons d’una de les regions més pobres de la Xina, Gong Wanping es lleva cada dia a les cinc del matí per anar a buscar aigua al pou i preparar-li l’esmorzar al seu fill. Li renta els peus mentre el noi es concentra en els llibres d’anglès i química. I si aixeca la vista per mirar el mòbil de la seva mare, ella li dona un copet.
Per a aquesta dona de 51 anys que va deixar l’escola prematurament, el futur del seu fill Li Qiucai, de 17 anys, és la seva màxima prioritat. Si Qiucai aprova l’examen d’ingrés a la universitat, si aconsegueix entrar en una de les universitats més prestigioses i fa realitat el seu somni de treballar com a executiu en una empresa tecnològica, tot canviarà. “Ell ens farà sortir de la pobresa”, diu la mare convençuda.
Per aconseguir tot això, Gong i milions de xinesos tenen un acord tàcit amb el Partit Comunista del poder. El govern promet una bona vida a tots els que s’hi esforcin molt, fins i tot els fills dels camperols. A canvi, s’han de mantenir al marge de la política, han de mirar cap a una altra banda quan els manifestants s’enfilen a la teulada per denunciar la demolició forçosa de casa seva i han d’acceptar els pòsters de propaganda governamental enganxats per tota la ciutat.
Gong està orgullosa de l’èxit econòmic de la Xina i vol un tros del pastís. Diu que la política no influeix en la seva vida: “Ni m’importen els polítics ni jo els importo a ells”. Durant anys, molts analistes occidentals creien que el poble xinès, després de patir dècades de penúries sota el govern de Mao, acceptaria un règim de partit únic a canvi de més ingressos i més llibertat social fins al dia que aquest país, ara pròsper, comencés a exigir també llibertats polítiques.
Estudiants del primer any a l’acte d’inici de curs de la Universitat Tsinghua de Pequín, l’agost passat. / GETTY
La influència xinesa a les pel·lícules de Hollywood [ara, 31-12-2108]
A la versió original de la pel·lícula nord-americana Aurora roja sobre la Guerra Freda, es veuen enemics xinesos que envaeixen una ciutat dels Estats Units. Això va enfurismar Pequín. Finalment, la distribuidora Metro-Goldwyn-Mayer es va gastar fins a un milió de dòlars per esborrar frame per frame la presència dels soldats xinesos al film i substituir-los per nord-coreans.
La Xina exerceix una enorme influència sobre la manera com el gegant asiàtic és representat a les pel·lícules que es fan als EUA. El govern xinès vol agafar el control de la seva narrativa global i presentar una imatge més amigable i menys amenaçant de la Xina al món. I Hollywood hi ha sucumbit per l’espectacular augment d’espectadors a la Xina i per la reducció de la taquilla als Estats Units a causa de la competència d’Amazon i Netflix. Però això està tenint conseqüències.
Per exemple, els creadors de la comèdia d’acció Pixels volien mostrar a la pel·lícula com uns extraterrestres feien volar pels aires una part de la Gran Muralla Xinesa. Però directius de Sony de seguida van témer que aquesta escena podria evitar que el film s’estrenés a la Xina, així que finalment van preferir que a la pel·lícula aparegués com es dinamitava el Taj Mahal, a la Índia.
Tot plegat també explica que en l’actualitat sigui difícil la producció de films com Set anys al Tibet, que mostra la brutalitat dels soldats xinesos contra la població tibetana i va ser una de les millors cent pel·lícules produïdes el 1997. També aquell any es va estrenar Kundun, de Martin Scorsese, que és una simpàtica biografia dels primers anys de vida del Dalai Lama a la Xina de Mao i el seu posterior exili a l’Índia. “No tornarem a veure més pel·lícules com aquesta”, adverteix Larry Shinagawa, que és professor a la universitat internacional Hawaii Tokai, especialitzada en estudis asiàtics i nord-americans. Està en joc que un film es pugui estrenar a la Xina. “Cal explicar bé la història de la Xina”, ha insistit el president del gegant asiàtic, Xi Jinping, deixant clar com han de ser els films perquè no fereixin la sensibilitat de les autoritats del país.
Pequín també ha incrementat la seva influència a Hollywood amb el finançament de pel·lícules. Entre el 1997 i el 2013, la Xina només va ajudar a finançar 12 dels cent millors films produïts per Hollywood. Durant els últims cinc anys, en canvi, ha cofinançat fins a 41 pel·lícules. A més, durant el primer trimestre d’aquest any, els ingressos en taquilla van ser superiors a la Xina que als mateixos Estats Units. Per tant, tancar el mercat xinès a les pel·lícules nord-americanes podria ser simplement devastador per al sector.
“Tenim un mercat enorme i volem compartir-lo”, va advertir l’any 2013 a Los Angeles Zhang Xun, llavors president de l’empresa estatal China Film Co-Production Corp. “Volem imatges positives de la Xina”, també va afegir. I això és el que Hollywood està fent actualment.
El turisme xinès també té cada cop més pes, i Barcelona torna a ser una de les seves principals destinacions [ara,31-12-2018, MÒNICA BERNABÉ]
Contenidors al port de Barcelona. / FRANCESC MELCION
De la mateixa manera que empreses estatals xineses han construït o controlen ports clau a l’Àsia i l’Àfrica -com ara el de Hambantota a Sri Lanka, Gwadar al Pakistan i el de Doraleh a Djibouti-, també estan fent el mateix a casa nostra. Hutchison, un conglomerat xinès amb interessos en diversos sectors, va adquirir l’any 2006 fins a un 70% de la companyia Terminal de Contenedores -que aleshores era el segon operador portuari espanyol-, i es va encarregar de construir la nova terminal de contenidors del Port de Barcelona, inaugurada el 2012 com una de les més avançades tecnològicament del sud d’Europa. Actualment aquesta mateixa corporació empresarial xinesa treballa en l’ampliació del port barceloní. D’aquesta manera, la capital catalana s’ha convertit en un dels principals llocs d’entrada de productes xinesos a Europa. Però no és l’únic.
Una altra companyia xinesa, Cosco Shipping Ports, va prendre el control l’any passat de Noatum, el primer operador de terminals portuàries d’Espanya, quan va comprar un 51% del seu capital per 203,49 milions d’euros. Això va permetre a Pequín dominar una altra terminal clau de contenidors: la del port de València.
“La Xina ja no és només un gran mercat i la gran fàbrica del món, sinó també el nou banc del món”, afirma Guillermo Martínez, responsable d’economia i empresa de la Casa Àsia. Amb les seves inversions, el gegant asiàtic està obtenint infraestructures estratègiques que garanteixen l’exportació dels seus productes a l’estranger, i també la dinamització del seu propi mercat domèstic. “La demanda de productes manufacturats xinesos va caure amb la crisi econòmica d’Occident”, destaca Martínez. Ara Pequín es vol assegurar que el seu propi mercat intern pugui mantenir viva la seva indústria.
Sense anar més lluny, el grup industrial xinès Bright Food -un autèntic gegant del sector de l’alimentació i el primer del país asiàtic- va comprar el 2015 el mític distribuïdor gironí Miquel Alimentació, precisament amb l’objectiu d’exportar productes espanyols a la Xina, com ara l’oli d’oliva. En aquell moment l’empresa facturava uns 900 milions l’any i donava feina a 2.500 persones. Des del desembarcament del capital xinès, aquesta distribuïdora no ha fet sinó créixer.
L’atractiu de Barcelona
“Huawei té una presència molt important en totes les fires que es fan a Barcelona, com el Mobile World Congress i l’Smart City Expo”, afirma també l’expert de la Casa Àsia per destacar que la multinacional d’alta tecnologia xinesa cada cop té més incidència en el mercat internacional, i per descomptat en el català. “Els seus preus són molt competitius. L’empresa té poc marge de guanys per a cada producte, però el que intenta és ocupar el mercat”, afegeix. I, de fet, ho està aconseguint. Com Xiaomi, la companyia també xinesa que està captant una bona part del mercat dels populars patinets elèctrics.
El turisme xinès també té cada cop més pes, i Barcelona torna a ser una de les seves principals destinacions, després de París i Londres. L’any 2017 fins a 718.000 turistes procedents de la Xina van visitar Espanya, gairebé quatre vegades més que el 2012, segons dades de l’Associació Turisme Espanya-Xina. Un 40% d’aquests turistes van visitar Barcelona.
Un estudi estima que els nazis van aniquilar a tres mesos a 1,5 milions de jueus, el 25% de l’Holocaust, recolzats en la seva eficiència per traslladar víctimes [El Periódico de Aragón, 3-1-2019]
Selecció de presos a Auschwitz II-Birkenau (maig-juny de 1944). Els que s’enviaven a la dreta eren assignats a treballs forçats, els de l’esquerra anaven a les cambres de gas. “Selecció” de Jueus-Hugaros en Judenrampe, al maig o juny de 1944. Vrba va treballar aquí des d’Agost de 1942 – juny de 1943. L’Entrada d’Auschwitz II-Birkenau es pot observar al fons.Cortesia de Yad Vashem.
Alguns dels episodis més violents de l’Holocaust nazi semblen haver ocorregut en el més absolut sigil. Pràcticament ningú va sobreviure als camps d’extermini de Belzec, Sobibor i Treblinka, els tres en territori polonès. Els informes sobre aquests van ser destruïts. Els camps, tancats. Més enllà d’un parell d’estimacions més o menys prudents sobre el nombre de víctimes, ningú sap amb total certesa a quantes persones se’ls va arrabassar la vida en aquestes instal·lacions dissenyades per matar. Ara, un nou estudi publicat a la revista Science Advances, el biomatemático Lewi Stone estima que en tan sols tres mesos 1,47 milions de jueus van ser aniquilats en els camps de concentració de Polònia ocupada. Això equivaldria a una mitjana de 445.700 de morts per mes. Uns 15.000 per dia, tots els dies.
Aquesta campanya d’extermini a gran escala, de les més difícils d’investigar per la manca de registres o supervivents que poguessin relatar el que havia passat, hauria estat revelada a través de les dades dels trens que es van utilitzar per a aquestes deportacions forçades durant l’Operació Reinhard ( 1942-1943). L’eficiència del sistema ferroviari, a més del disseny dels camps de concentració, podria haver estat clau en l’extermini. Estudis anteriors van estimar que en aquesta campanya de l’Holocaust es van realitzar unes 480 deportacions des 393 ciutats i guetos polonesos cap a Belzec, Sobibor i Treblinka. Ara, una nova anàlisi d’aquestes mateixes dades demostra que la gran majoria dels assassinats va passar en només tres mesos. Stone calcula que en 105 dies, entre agost, setembre i octubre de 1942,van tenir lloc el 25% de les morts ocorregudes durant tot l’holocaust.
L’investigador argumenta que el pols de la mort dels nazis hauria estat subestimat fins ara. «Les nostres anàlisis llancen nova llum sobre aquest període de l’Holocaust i brinden una imatge més clara i detallada de la dinàmica i les taxes dels principals esdeveniments que es van desenvolupar durant l’Operació Reinhard», argumenta Stone en el seu article.
Aquesta estratègia d’aniquilació ideada pels nazis es va desenvolupar amb total sigil. Tot va començar al març de 1942, amb l’obertura del camp de concentració de Belzec i l’inici de la construcció dels camps de Sobibor i Treblinka. Els primers trens carregats de presoners, la majoria jueus que habitaven la Polònia ocupada, van emprendre un camí sense retorn cap a aquests llocs d’extermini. El 19 de juliol del mateix any, l’oficial nazi Heinrich Himmler va ordenar que per a finals d’any «tots els jueus, amb comptades excepcions, havien de ser exterminats».
Les deportacions van ser augmentant a un ritme estable fins el 15 d’agost de 1942 quan, segons es recull en els informes de l’oficial alemany Kurt Gerstein, el Führer també va donar l’ordre de «accelerar totes les accions». A partir de llavors, el nombre de trens que arribava als camps de concentració va ser augmentant de manera dràstica durant aquells mesos d’agost, setembre i octubre. Les dades apunten que al novembre de 1943, després de 21 mesos, ja no quedaven pràcticament presos als quals matar, amb la qual cosa l’Operació Reinhard quedava tancada amb un total de 1,7 milions morts a l’esquena.
L’1 de desembre Jordi Turull i Jordi Sànchez van iniciar una vaga de fam per reclamar que el TC no aturi els recursos que van presentar ara fa un any per poder acudir al Tribunal d’Estrasburg. Tres dies després, el 4 de desembre Josep Rull i Joaquim Forn es va unir a la vaga de fam des de la presó de Lledoners.[Vilaweb]
La vaga de fam dels presos polítics: l’última hora de la protesta
Sànchez, Turull, Rull i Forn han iniciat una vaga de fam per reclamar que el TC no aturi els recursos que van presentar ara fa un any per poder acudir al Tribunal d’Estrasburg
Aquestes setmanes, la vida política i social de Catalunya Nord, i de la resta de l’estat francès, ha estat marcada per les protestes de les armilles grogues, un moviment poc estructurat, gairebé espontani, que ha aturat el país. La mobilització ha posat contra les cordes el president de la República francesa, Emmanuel Macron, que s’ha vist obligat a rectificar les seves polítiques.
La protesta va néixer a les xarxes socials, on molts usuaris es queixaven de l’augment de l’impost dels carburats. Han estat mobilitzacions contundents i multitudinàries, amb milers de carreteres blocades, marxes lentes i manifestacions. La primera gran acció va ser el 17 de novembre, i d’aleshores ençà no s’han aturat, amb pics d’intensitat el dissabte. De moment, hi ha hagut quatre morts, més de 1.150 ferits i 1.200 detinguts.
Tot i que el moviment van començar arran d’una indignació comuna i amb un objectiu concret, durant aquest temps les reivindicacions s’han anat diversificant.
Un moviment contra l’elit L’any 2013, el preu del dièsel era de 0,43€ per litre (0,53€ per la gasolina). L’any 2022, amb l’increment constant de l’impost dels carburants, serà de 0,78€. A més, com que és un preu fix per litre, l’augment del preu del petroli al mercat ha fet que el carburant s’hagi encarit un 23% en un any.
Un ex-ministre de Macron, Nicolas Hulot, responsable de la transició energètica, va dir que havien augmentat els imposts que afectaven la gent, però que, en canvi, no havien gravat el querosè dels avions ni el combustible dels vaixells de càrrega, i que, per tant, no calia ‘portar armilla groga per indignar-se’.
Els activistes es queixen que l’impost no té com a objectiu fer cap transició, sinó que simplement implica més despeses, principalment, als particulars, i en canvi, els grans negocis i certes activitats professionals en surten beneficiats per exempcions parcials o totals.
Assenyalen com a principal culpable Emmanuel Macron, que va assumir la presidència francesa fa un any i mig després d’haver-se erigit com a candidat de les elits. Aquesta és una de les raons que quatre milions de ciutadans votessin en blanc o nul en la segona volta. Durant aquest temps al capdavant del govern, encara ha reforçat més aquesta imatge i avui té una popularitat força baixa. En canvi, el suport de les armilles grogues és majoritari i transversal, i això l’ha obligat a rectificar, congelant l’increment d’impostos sis mesos. Però, a hores d’ara, aquesta mesura sembla que és del tot insuficient per a una gran part de la població.
Suport/Simpatia al moviment de les armilles grogues. Enquestes de les empreses demoscòpiques Ifop i Elabe.
Segons les enquestes, el moviment té el suport de més de dos terços de la població. Un percentatge més alt considera que està justificat (84%) i que és una lluita per l’interès general (78%). La majoria hi continua donant suport tot i que no està d’acord amb la violència que es va veure a París el cap de setmana passat.
Una classe mitjana empobrida En el moviment, hi predomina un sentiment d’indignació per un sistema fiscal que consideren injust. El preu del combustible ha estat només un detonant.
En el període 2008-2016, les famílies de l’estat francès van perdre 440€ anuals en la renda disponible, és a dir, els diners que romanen després d’impostos i contribucions. Un 67% de les famílies de classe mitjana han perdut poder adquisitiu en aquest temps i, segons diversos estudis, la causa principal han estat les reformes fiscals i socials.
Però la precarització pot anar més enllà i, segons un informe del senat, l’augment d’imposts en diferents components energètics tindrà un impacte mitjà de 79€ per família el 2018 i de 313€ el 2022, en funció del tipus d’habitatge, la calefacció, i altres factors. A aquesta situació s’afegeix una desacceleració del creixement econòmic. Si bé el PIB de la Unió Europea va créixer un 2,7% el 2017, a l’estat francès va ser només de l’1,8% i hom preveu que en el període 2018-2019 encara sigui menor, de l’1,6%.
La protesta principal és pel combustible, però dins el moviment hi ha protestes contra les desigualtats, reivindicacions relacionades amb l’educació i les pensions, i moltes altres demandes d’un sistema que en crisi i que neixen del descontentament pel poder adquisitiu d’una població que treballa, paga imposts, però que cada dia viu més malament.
La reivindicació dels territoris El moviment de les armilles grogues també té un fort component territorial, principalment de zones rurals i perifèriques. Tot i que les imatges dels enfrontaments més conegudes han estat a París, s’hi van aplegar uns vuit mil manifestants, mentre que a la resta del territori s’han mobilitzat centenars de milers de persones.
Vora un terç dels ciutadans considera que el seu territori ha estat descuidat pels poders públics i hi ha un sentiment d’abandonament geogràfic i social. Una de les queixes més habituals sobre l’impost del combustible és que hi ha alternatives de transport a les grans ciutats (autobús, metro, tramvia), però, en canvi, a moltes regions cal agafar el cotxe tant sí com no.
Les regions tenen poc poder i els municipis són petits (una mitjana de 450 habitants) i disgregats, cosa que sovint fa impossible l’ús habitual del transport públic. Cal remarcar que a l’estat francès hi ha més municipis (35.357) que no a la suma d’Itàlia (8.101), Bèlgica (589), l’estat espanyol (8.124), Portugal (308) i Alemanya (12.013).
La majoria del poder en les preses de decisió encara es concentra a París, amb una centralització molt forta, i això genera un sentiment de rebuig contra una ‘elit parisenca’ preocupada pels seus problemes mentre a les regions, sobretot les del nord i est de l’estat, hi ha un procés de desindustrialització, incrementat arran de la crisi començada el 2008.
Hi ha una clara percepció que les desigualtats han crescut, especialment fora de les principals zones urbanes. El perfil dels manifestants és transversal: treballadors, mares solteres, jubilats, que senten una distància amb l’anomenada ‘elit urbana’, desconnectada del territori i personificada en els polítics. Es queixen de la manca de serveis, de l’estigmatització de la seva forma de vida i els salaris baixos. Són persones que van comprar una propietat, treballen i ara veuen que els fills potser no tindran un futur millor.
Un moviment sense dirigents Tenint en compte el gran suport que tenen les armilles grogues, no és estrany que tota l’oposició hagi volgut fer seva la reivindicació, sobretot els antisistema, com Marine Le Pen, des de l’extrema dreta, i Jean-Luc Mélenchon, dirigent de la França Insubmisa, que va qualificar d’històrica la jornada de protestes i la va definir com una insurrecció contra ‘el macronisme i el món dels diners’. No són els únics: el diputat occitanista Jean Lassalle es va posar una armilla groga a l’Assemblea Nacional, i partits de la dreta com Els Republicans també han canalitzat les reivindicacions.
Per organitzar el moviment, que no està estructurat ni centralitzat, trenta representants territorials van triar vuit portaveus per a gestionar les relacions institucionals i amb els mitjans. Tanmateix, aquesta decisió no ha estat ben rebuda per tots els manifestants, que no saben d’on han sortit els suposats representants ni a quins interessos responen. És per això que difícilment acceptaran els acords als quals s’arribin ni es desmobilitzaran perquè ells els ho diguin.
Aquests representants van fer quaranta reclamacions relacionades amb el transport (aturar l’augment dels imposts sobre combustible i desenvolupar un impost sobre combustible marí o el querosè), afers socials (salari mínim de 1.300€, rebaixar l’edat de jubilació), habitatge i salut, entre altres.
Paral·lelament, un col·lectiu anomenat Armilles Grogues Lliures va publicar un article a Le Journal du Dimanch, en què demanava una Conferència Social Nacional, referèndums sobre les qüestions principals i un sistema electoral representatiu.
Un esment a banda mereixen les protestes a l’Illa de la Reunió (regió d’ultramar), on hi ha hagut incendis, pillatges i enfrontaments, s’ha arribat a desplegar l’exèrcit i s’ha anunciat un toc de queda. En aquest cas, sembla que les causes són les males condicions de vida d’una societat en què el 40% de la població viu sota el llindar de la pobresa i un 60% dels joves no tenen feina.
Un moviment ja vist El moviment de les armilles grogues ha tingut paral·lelismes amb altres protestes. Pel que fa a la reivindicació, hi ha una clara similitud amb el ‘gasolinazo’ de Mèxic, on les protestes per l’augment excessiu del preu de la gasolina van acabar amb cinc morts i 1.461 detinguts.
També hi ha un precedent a l’illa de Sicília el 2012, quan camioners, pescadors, agricultors i ramaders es van mobilitzar contra el preu de la gasolina, que havia augmentat un 40% en un any. Comerciants, estudiants i desocupats es van acabar afegint a les protestes, que van tenir lloc durant el mandat de Mario Monti, un president que no havia estat escollit a les urnes.
A l’estat francès, el 2013 va haver-hi la protesta dels barrets vermells, un moviment bretó contra l’ecotaxa a vehicles pesants pel perill que destruís més llocs de feina. S’hi va unir gran part de la societat, i les protestes van derivar en demandes de reunificació bretona, l’oficialitat de la llengua i la cultura bretona i una autonomia política similar a la de Còrsega o els lands alemanys. La gran diferència entre un moviment i un altre és que els barrets vermells sí que tenien una certa organització, amb dirigents destacats com el batlle de Carhaix, Christian Troadec, i la federació de sindicats agrícoles, que tenien la capacitat d’aturar les protestes si es desbordaven.
També es podria vincular amb els indignats del 15-M, un moviment principalment urbà, encara que el perfil dels manifestants i les accions van ser molt diferents.
En aquest cas, el fet que no tinguin cap estructura ni objectius delimitats fa que difícilment es puguin aturar les protestes amb l’anunci de la congelació de l’augment de l’impost, perquè les demandes del moviment van molt més enllà: de reformes fiscals a la dimissió de Macron.
Pot ser que les protestes afluixin o s’aturin per fatiga o per una resposta contundent del govern, però el malestar i la indignació continua, i si no s’aborda el problema, les protestes tard o d’hora tornaran.
