Com es fa la història?

Publicat el per
Respon

Com es fa la història? Un matí amb Patrick Boucheron [J. MONCLÚS, ara, 16-11-2019]

“Sou el públic que més m’estimo per una raó molt senzilla: vaig néixer el 1965 i soc historiador, que és una manera de no fer-se gran completament, perquè per a mi l’exercici de la història i la manera com l’hem de dirigir a la gent és una manera d’agrair la joventut. L’hi dec tot, a la joventut. Per això intento que la meva vida d’adult com a professor consisteixi en no ser gaire infidel al que pensava i esperava a la vostra edat”. Amb aquestes paraules l’historiador francès Patrick Boucheron encetava el dijous 6 de novembre la seva intervenció al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) davant un públic format per 250 alumnes de secundària de diferents centres de la ciutat. Professor del prestigiós Collège de France, especialista en la Itàlia medieval i coordinador del celebrat volum Història mundial de França, Boucheron se citava amb els joves per reflexionar sobre l’ofici d’historiador i les implicacions ètiques i polítiques que comporta exercir-lo actualment.

“No podem creure que sempre tenim raó respecte al passat, que som més democràtics, més oberts, més tolerants i més liberals que aquells que van actuar abans que nosaltres. Els vostres professors us ensenyen a portar al moment d’ara el que creieu entendre del passat, a contextualitzar-ho. I això vol dir que la història és comprensiva. És a dir, ha d’entendre, ha de comprendre, no ha de jutjar ni ser superior o altiva, ni suscitar venjança. També ha de considerar que les dones i els homes fem el que podem sense poder-ho fer tot, i que en un moment concret potser van fer més del que pensem ara que podien fer”. Boucheron es va fixar en el cartell de l’exposició Feminismes! per expressar aquesta convicció i va afirmar que el feminisme és una presa de paraula que fa visible una situació en què les dones fan allò que no creien que serien capaces de fer possible: un alliberament que ateny tots els gèneres.

Boucheron es va citar amb els joves per reflexionar sobre l’ofici d’historiador i les implicacions ètiques i polítiques que comporta exercir-lo actualment

Davant d’un públic emmudit, Boucheron va anar desgranant els seus punts de vista sobre què és la història i com l’hem d’entendre. “Als historiadors no els demanem que siguin neutres, sinó que siguin justos i honestos, que tinguin un punt de vista. Així que, també en el meu cas, hi ha tot un seguit de determinacions socials, històriques, culturals i de gènere que determinen el meu punt de vista”, va dir.

Boucheron defensa que la història ha d’entendre, ha de comprendre, no ha de jutjar ni ser superior o altiva, ni suscitar venjança

D’HERÒDOT A INDIANA JONES

Al llarg de la seva dissertació, l’historiador va apuntalar les seves explicacions amb les valoracions que van fer de l’anàlisi historiogràfica en altres moments personatges com la filòsofa Hannah Arendt parlant dels “tresors perduts” o les relacions que va establir Heròdot entre la literatura del que és real i l’experiment. Fins i tot va parlar d’Indiana Jones -va dubtar de si la seva audiència sabia de qui es tractava-, l’arqueòleg de ficció que va utilitzar per afirmar que el millor de la història no és el resultat, sinó el camí. “L’historiador és un arqueòleg del temps present, que està fet de molts passats acumulats. Si realment volem ser contemporanis, no n’hi ha prou amb ser-ho amb els vius, també cal ser-ho amb els morts. I el que sabrem dels morts del passat ho sabrem a partir del que apareix en el present del passat més recent”.

“Els alumnes més exigents són els de secundària”, havia advertit durant la presentació de Boucheron Clàudia Pujol, periodista i directora de la revista de divulgació històrica Sàpiens. El torn de preguntes ho va confirmar. ¿La democràcia és un sistema decebedor? ¿Cal ser idealista per convertir-se en historiador? ¿Què el va inspirar per ser-ho? ¿La història com a concepte general es repeteix al llarg del temps? Aquestes van ser algunes de les qüestions que els estudiants van traslladar a Boucheron, que va respondre encoratjant-los a formar part d’aquesta història de la qual parlava. “Cada vegada és més difícil fer veure que el món no existeix. Engegueu l’ordinador i el món ja ve cap a vosaltres. La decepció de les esperances no pot desanimar, al contrari, ha de mobilitzar. No passa res si perdem combats. El que és greu és no lluitar”.

Resultado de imagen de Patrick boucheron en CCCB

Barbara Oakley: Ensenyar a aprendre

Publicat el per
Respon

Barbara Oakley, [ara, 20-10-2019, Laia Vicens]

És l’educadora amb més alumnes del món: el seu curs online Aprenent a aprendre té gairebé tres milions d’inscrits. Barbara Oakley és professora d’enginyeria a la Universitat d’Oakland, a Rochester (Califòrnia), i una de les referents internacionals en neuroeducació. Lamenta que els avenços en aquest camp no arriben al professorat i per això, convidada per l’ESIC, ha vingut a impartir seminaris i tallers per formar docents.

¿Creu que tots els alumnes poden ser bons en totes les disciplines?

Practicar inqüestionablement ajuda a desenvolupar habilitats. Jo, per exemple, era terriblement dolenta en matemàtiques i ciència quan era petita. Suspenia sempre. Vaig aprendre a aprendre matemàtiques en una llengua diferent, i això em va ajudar a entendre-les. Quan tenia 26 anys vaig començar a estudiar-les en el nivell més baix, utilitzant trucs que havia après abans. És important que els nens i nenes puguin practicar i tenir accés a maneres més ràpides i eficaces d’aprendre.

Aquí entra en debat quina és la millor metodologia.

És una qüestió molt difícil perquè en qualsevol mètode d’ensenyament hi ha aspectes positius i negatius. I qualsevol mètode d’aprenentatge pot fracassar si l’aplica un mal mestre. Hem estat molt ràpids tombant els mètodes tradicionals i fent-ho estem deixant enrere algunes bones pràctiques. El problema és que la gent vol sonar molt moderna dient que fa classe amb noves idees, però, per exemple, la memorització no és del tot dolenta i pot ajudar alguns estudiants. Els nous enfocaments, més creatius, també són útils, però és difícil comprovar si funcionen o no. La idea és fer una bona combinació dels avenços, les bones pràctiques tradicionals i unes mínimes reformes.

Quines habilitats ha de tenir un bon mestre?

[Pensa]. També ens hem de preguntar quines habilitats i característiques han de tenir els estudiants, perquè si l’alumne té les habilitats, encara que tingui un mal professor, serà capaç d’esquivar-ho i tenir èxit. No dic res de nou si dic que és imprescindible saber molt i molt bé la seva matèria, ser entusiasta, ser capaç de motivar els alumnes amb l’assignatura i mantenir-se al dia dels últims avenços de neurociència i mètodes d’aprenentatge.

Així, ¿la clau és millorar la formació inicial del professorat?

Per què sempre posem el focus en els professors? Per què no ensenyem els nens com aprendre de manera més efectiva? És increïble que passin tants anys a l’escola, més de deu rebent informació de tota mena, i que durant tot aquest temps no aprenguin a aprendre.

I qui ha d’ensenyar a aprendre?

Els pares i els professors.

Espanya és el país de la UE amb més fracàs escolar. Quines decisions prendria si fos ministra d’Educació?

No faria grans canvis perquè a llarg termini podrien portar coses molt negatives i perquè l’alta taxa de fracàs escolar no necessàriament s’explica per una fallada del sistema educatiu, sinó que intervenen altres factors, com el poc impuls o motivació per part de la família per completar els estudis. El més important és ensenyar als estudiants a aprendre, empoderar-los. Això comporta ensenyar als professors claus per garantir la permanència i la continuació dels estudis i eines perquè els estudiants no se sentin frustrats.

Quin paper juguen les noves tecnologies en aquest procés d’aprendre a aprendre? A França han prohibit els mòbils a l’aula, mentre que a Catalunya el Govern els impulsa.

Estic d’acord amb l’enfocament que li dona França. Hi ha evidències que els mòbils distreuen els alumnes i fan que moltes companyies guanyin molts diners a costa seva. L’ideal és no tenir els mòbils a l’aula.

¿Hi ha moltes diferències entre països a l’hora de parlar d’educació?

Sí, i tant, però al final tots els països diuen que tenen problemes en el seu sistema educatiu. I és veritat, cap model és perfecte, però crec que a Espanya estan oberts a canvis i són visionaris en aquest camp.

¿El referent són els països nòrdics?

No, el referent no ha de ser Finlàndia. Finlàndia és un país petit i una societat molt més homogènia que Espanya, Colòmbia o els EUA. Cada país ha de tenir els seus objectius: tots sabem que la Xina o Singapur són molt bons en matemàtiques, però nosaltres no volem la seva cultura del professor com a ésser suprem, oi? Hem d’importar les millors pràctiques de cada país, però també reivindicar les pròpies que ja són bones. A Espanya, per exemple, destaca el tractament de les humanitats i la història.

14 d’octubre: ¡Es la patria, estúpido!

Publicat el per
Respon

[ Antoni Bassas, ara, 14-10-2019] “Si segons la sentència del Suprem el Procés no va ser més que una “mera quimera”, a què treu cap la duresa de les penes? Si a Espanya hi ha hagut manifestacions molt violentes sense retret penal, per què s’aplica el delicte de sedició als 20-S i a l’1-O? La resposta és una sola paraula: Catalunya. Catalunya posa en guàrdia el sistema nerviós de la nació espanyola, tant en dictadura com en democràcia. És anomenar-la i disparar-se l’onada de patriotisme necessari perquè tothom canti l’” A por ellos, oé!” des dels patis de la casernes a la casa reial passant per tots els canals de televisió. Catalunya és el mot que fa dir al president del CGPJ que la unitat d’Espanya és el fonament de l’estat de dret, és el que porta Marchena a inventar-se una rebel·lió low cost. Per què és sedició? Es la patria, estúpido!”

“Para limpiar esto, hacen falta años” [Albert Om, ara, 14-10-2019]

Cinc pensaments, en estat de xoc, després de la sentència

1. Dilluns 14 d’octubre del 2019, quarts de deu del matí. Sento Mar Poyato a RAC1 anunciant les penes pel judici del Procés. Totes sumades: 99 anys i mig de presó. Un segle de vides escapçades.

2. Dissabte 12 d’octubre del 2019, sis de la tarda. Projecció de la pel·lícula d’Amenábar Mientras dure la guerra, a la sala 5 del Cinema Bosque de Barcelona. El personatge de Franco s’adona que una guerra ràpida no li convé i proclama: “ Para limpiar esto, hacen falta años”. En van venir tres de guerra i quaranta de dictadura. Encara no han fet net. Però Espanya, sigui en un règim o en un altre, continua encarant-se al problema català amb el mateix concepte – neteja– i amb la mateixa solució: una repressió llarga, dolorosa i absolutament ineficaç.

3. Dissabte, 12 del migdia. Celebració del 12 d’octubre a Madrid. La sensació que els militars que desfilen el 2019 per la Castellana podrien ser els mateixos que el 12 d’octubre del 1936, al paranimf de la Universitat de Salamanca, li van cridar “ Rojo, hijo de puta” a Miguel de Unamuno, quan suposadament ell va dir allò de “ Venceréis, pero no convenceréis”. O que els soldats que insultaven Unamuno a Salamanca el 1936 podrien ser els que ara, camí de Catalunya, bramen “ A por ellos”. Del 1936 al 2019 han passat 83 anys i han canviat moltes coses. Però la mentalitat uniformadora i repressora continua impregnada en el més profund dels uniformes que llueixen les estructures d’estat espanyoles, ja siguin botes militars o togues judicials.

4. Hem viscut els últims dies amb la sensació que arribava un huracà en forma de sentència. Finalment, ha tocat terra i ho ha fet amb una potència desfermada, que no admet discussions. No pot ser que es digui que la decisió del Tribunal Suprem no agradarà a cap de les parts, perquè ha desestimat la rebel·lió. Rebel·lió i sedició són dues paraules que sonen igual d’inflades, igual d’inventades. Aquell 20 de setembre del 2017 ningú, absolutament ningú, va parlar de violència. Van ser els dies següents quan va començar a aparèixer la paraula tumult, la base penal que ens ha portat fins aquí. Tot parteix d’una gran mentida.

5. I, finalment, la constatació trista que hi ha ciutadans del nostre país que pensen que la normalitat són unes penes de 99 anys i mig de presó, i la anormalitat, el que convé criticar durament, són els talls de carretera i les mobilitzacions de protesta que es multiplicaran per tot el país.

Se’n penediran [Salvador Cardús, ara, 14-10-2019]

Se’n penediran, d’aquesta sentència. I tant que se’n penediran! Però no perquè algun dia els sàpiga greu el mal que hauran fet a aquestes dones i homes injustament empresonats i condemnats. Ni pel mal que hauran fet al nostre país. Se’n penediran per les conseqüències irremeiables que se’n derivaran en contra seva. No sé què tardaran a adonar-se’n, si no és que alguns potser ja ho veuen sense que, per covardia o per conservar vells privilegis i no perdre’n de nous, s’atreveixin a reconèixer-ho. Però tant els que ja ho veuen com els que encara estan encegats d’odi patriòtic se’n penediran.

També se’n penediran els qui hagin relativitzat la gravetat de la sentència. Encara pitjor, se’n penediran els que l’hagin justificat dient que “estaven avisats” o que “s’ho van buscar”. I se’n penediran els que acatin aquest sistema judicial criminal-patriòtic dient-nos que la sentència s’ha de complir i que, en tot cas, ja veurem si se’ls indulta amb condescendència. Si jo fos d’aquests, la camisa no em tocaria la pell. Apuntar-se ara a una victòria judicial injusta, tan pírrica com covarda, els acabarà deixant en un molt mal lloc si volen participar en un futur de llibertat en aquest país.

Em sembla obvi que també es penediran de la sentència els qui per por abaixin el cap amb arguments d’ordre arnat. Que si cal preservar l’economia –una economia sistemàticament maltractada per l’Estat–; que si cal protegir les institucions –unes institucions postautonòmiques intervingudes a les quals no deixen governar–; que si cal tornar a la política –com si només fos política la que passa pel corró de l’ statu quo autoanomentat “constitucional”–, o que si no hauríem de plantar cara a la injustícia fins que no siguem majoria –com si la defensa dels drets civils més bàsics no tingués sentit encara que, com tantes vegades, hagi començat sostinguda per una sola veu.

Tampoc no tinc dubtes que se’n penediran els qui frivolitzen sobre les possibles respostes, rient-se de la força de la gent al carrer. Se’n penediran els qui consideren que les mobilitzacions no serviran de res, que són gresques inútils. I els qui suggereixen que hi ha dreceres més eficaces, es penediran de la sentència perquè els posarà davant del mirall de les seves fanfarronades de saló, fetes des del sofà, sense ni el més mínim sentit de la realitat. Torneu a escoltar els al·legats finals de qualsevol dels empresonats ara que ja sabem quin és el càstig que han de carregar per les seves decisions –les de Josep Rull, de Jordi Turull, de Jordi Cuixat…–, i atreviu-vos a dir-los a la cara que ens prenien el pèl, que són culpables de no haver previst la brutalitat de l’Estat o que en el fons volien fer fracassar la independència.

Les sentències d’ara, i les que voldran seguir dictant, seran una càrrega enorme, insuportable, per a tothom qui les aplaudeixi, hi contemporitzi, les minimitzi o les escarneixi. El sentit futur de les sentències no és el que ara se’ls donarà, un sentit pensat des de la perspectiva dels qui avui són guanyadors provisionals d’aquesta batalla. El present serà escrit pel futur. Perquè els fets seguiran sent els fets, però el sentit que prenguin dependrà d’on ens hagin dut. I es pot guanyar o es pot perdre, i tant, però en el pitjor dels casos, si l’independentisme no se’n sortís de moment, també entre els vencedors hi hauria els seus vençuts, que ja no podrien amagar de quina mena de victòria haurien estat còmplices.

El penediment, els diversos penediments, es produiran a mesura que s’acosti el final d’aquesta història, tant si és a prop com si cal que passi una generació més per tancar-la definitivament. Espanya sempre ha arribat tard a l’hora d’impedir les seves derrotes territorials, i ara els tornarà a passar el mateix. Se’n penediran, de la sentència, quan vegin fins a quin punt el seu acte venjatiu haurà fet avançar Catalunya en el camí cap a la independència.

Se’n penediran. Però ja hauran fet tard.

D’infàmies, sentències i mobilitzacions [Xavier Domènech, ara, 14-10-2019]
La ruptura emocional amb l’estat espanyol és avui molt més cruenta que ahir

Deia Pedro Sánchez en la seva declaració arran de la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans que el veredicte inicia una “nova etapa”. Una etapa, segons ell, basada en la concòrdia. Un es queda sense paraules, però ho intentarem. És difícil saber exactament en què “ajuda” a obrir una “nova etapa” la sentència que condemna a 13 anys de presó el vicepresident de la Generalitat de Catalunya, a més d’11 la presidenta del Parlament de Catalunya, a 12 Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa (a qui la sentència, en la vergonya de la vergonya, confon reiteradament amb la consellera d’Educació, Clara Ponsatí), a més de 10 els consellers Joaquim Forn i Josep Rull i a 9 anys Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Es fa, de fet, impossible saber com es parteix d’aquí per inaugurar una nova etapa basada en la “concòrdia”. Potser és que es pensa que la concòrdia s’assoleix amb la imposició de la pena que ha d’iniciar la penitència, l’expiació i el perdó. És a dir, que la concòrdia passa pel nostre viacrucis com a país. El president en funcions no dormia davant la possibilitat d’un govern de coalició, i per això va decidir convocar eleccions enmig de la sentència; ara tampoc no dorm, pel que es veu, per explicar-nos el que és la “concòrdia”.

Aquesta sentència és un trencament, un més en una cadena de trencaments que fa massa temps que dura

Probablement la independència de Catalunya és ara molt més lluny del que s’havia dit durant massa temps. Però el que és segur és que la ruptura emocional amb l’estat espanyol, i amb Espanya com espai de futur, és avui molt més cruenta que ahir. Hi haurà un abans i un després de la sentència, sens dubte, el que no està gens clar és que sigui per iniciar una “nova etapa”, perquè el problema és profund i alguns intenten aprofundir-lo a consciència. La mateixa sentència ho deixa clar, malgrat explicar de nou allò de “ No hay democracia fuera del Estado de Derecho”. Afirma clarament que el que hem viscut “ es un conflicto entre el concepto de legitimidad de unos […] y una legalidad al que muchos otros –no necesariamente menos– también consiedaran legítima […]. No es legitimidad contra legalidad. Es un conflicto entre las concepciones parciales de unos […] y las convicciones de otros que, además, cuentan con el respaldo de unas leyes…” Difícilment es pot descriure millor, entre aquestes “ concepciones parciales de unos” que en els altres són “ convicciones” gens parcials que, “ además, cuentan con el respaldo de unas leyes”, el procés accelerat de deslegitimació de tot un sistema a Catalunya. No és tan sols que un tribunal, a l’hora d’aplicar la sentència, ja reconeix en les seves pàgines que la llei ara mateix ja només la considera seva una part, i no el tot. La figura del cap d’estat, que en la persona de Felip VI simbolitza el conjunt del sistema, no supera la valoració d’1,8 sobre 10 entre els catalans i catalanes segons el CEO; el supera fins i tot per poc el Tribunal Constitucional amb un 2,2. D’altra banda, segons el mateix CIS, ja abans d’aquest sentència un 70% dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya no creien en la independència del Tribunal Suprem. Quan Aznar li va explicar a Tony Blair, a la cimera de les Açores, el poc suport que tenia la seva política d’intervenció a la Guerra del Golf el 2003, Blair li va contestar: “Creuen en tu els mateixos que creuen que Elvis Presley està viu”. Creuen en el poder judicial i en la monarquia a Catalunya més o menys els mateixos que creuen en la immortalitat d’Elvis. O, dit d’una altra manera, quan la pàtria estava davant l’abisme, els “servidors” de l’Estat no han dubtat a fer un pas endavant.

Nova etapa? Acceptem-ho, aquesta sentència és un trencament, un més en una cadena de trencaments que fa massa temps que dura. No crec que Pedro Sánchez ni els partits ara majoritaris del sistema polític espanyol, com tampoc aquells que els hi fan de rèplica a Catalunya, tinguin la capacitat, la legitimitat i, sobretot, la voluntat real d’obrir cap nova etapa. No ho faran i de ben segur que no ho faran per pròpia voluntat. És massa evident que fins i tot volen jugar amb aquesta sentència no pensant en un país, sinó només en unes eleccions. Aquesta sentència és una infàmia i no obre cap oportunitat ni aquí ni allà. La solució només vindrà de la mateixa mobilització i serà en aquest sentit una solució catalana. Una mobilització que haurà de ser al més àmplia possible, que haurà de mostrar fermesa, flexibilitat temporal i intel·ligència i que s’haurà de concentrar en assolir l’amnistia, com a veritable “nova etapa”. Només des de la força d’aquí es mouran allà. El que estem vivint és una infàmia i com deia el poeta enfilant aquesta agulla: “Som on som; més val saber-ho i dir-ho […]. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, …. que tot està per fer i tot és possible”

Societat de Nacions: 100 anys

Publicat el per
Respon

  1. [ara, dossier, 23-6-2019] Cronologia: un segle d’acords i desacords de la comunitat internacional

    El juny del 1919, finalitzada la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà Woodrow Wilson va plantejar la creació d’un ens de nacions per resoldre diplomàticament conflictes bèl·lics

    28 de juny del 1919

    Finalitzada la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà Woodrow Wilson planteja la creació d’un ens de nacions per resoldre diplomàticament conflictes bèl·lics. Dirigents d’una trentena de països signen el que es coneixerà com el Tractat de Versalles, que recull la constitució de la Societat de Nacions. Els Estats Units no s’hi adheriran mai.

    Juny del 1921

    La Societat de Nacions, que va arribar a tenir 54 membres, va intervenir en diversos conflictes territorials. Un dels primers va ser el de les illes Aland, al mar Bàltic, que involucrava Finlàndia, tot just independitzada de Rússia, i Suècia. L’ens multilateral va concloure que l’arxipèlag, de parla sueca, havia de ser territori finès desmilitaritzat.

    Agost del 1936

    Després del cop d’estat del 18 de juliol del 1936 del general Franco, França i el Regne Unit van impulsar el pacte de no intervenció a la Guerra Civil Espanyola, i la Societat de Nacions es va desentendre de les súpliques del govern republicà d’ajuda davant dels atacs dels sublevats amb suport dels exèrcits alemany i italià.

    Setembre del 1939

    Amb els exiliats espanyols camí de França, Europa torna a patir en carn pròpia l’horror de la guerra, que té en la invasió alemanya de Polònia la guspira que farà esclatar i escampar el conflicte bèl·lic a escala mundial i que paralitzarà el món durant sis anys. La Segona Guerra Mundial serà el fracàs definitiu de la Societat de Nacions.

    Octubre del 1945

    En plena Segona Guerra Mundial, el president Franklin D. Roosevelt impulsa la Declaració de les Nacions Unides, que donarà pas a l’Organització de les Nacions Unides (ONU), amb la firma de la Xina, els Estats Units, el Regne Unit, França i l’URSS. L’abril del 1946 la Societat de Nacions es dissol.

    Novembre del 1947

    La 181, sobre la creació de dos estats, és la primera de les resolucions aprovades per l’Assemblea General sobre el conflicte entre Palestina i Israel, que continua sent un dels punts negres per la incapacitat de la comunitat internacional de resoldre per la via diplomàtica una qüestió que traspassa les fronteres.

    Juliol del 1951

    L’ONU fa una reunió extraordinària per aprovar el reconeixement de l’estatus de refugiat, pensat només per als europeus desplaçats per la Segona Guerra Mundial, i no és fins al 1967 que s’amplia la protecció. Avui s’estima que hi ha més de 70 milions de desplaçats al món.

    Novembre del 1956

    L’Assemblea General convoca durant 10 dies la primera sessió especial d’emergència en un intent de resoldre la crisi del canal de Suez. De la trobada en surt la la Força d’Emergència de les Nacions Unides, un cos pensat per al manteniment de la pau que serà la llavor dels futurs Cascos Blaus, formats per soldats dels països membres.

    Novembre del 1963

    Es crea el Comitè Especial per a la Descolonització, que exigeix a les potències europees iniciar processos de descolonització, cosa que afavoreix l’aparició de nous països a l’Àfrica i l’Àsia. Actualment encara no s’ha completat el mandat, i països com ara Espanya, França i el Regne Unit mantenen colònies.

    Juliol del 2002

    Amb les experiències prèvies dels tribunals especials per a l’ex-Iugoslàvia i Ruanda, l’ONU obre a l’Haia el Tribunal Penal Internacional, el primer que permet perseguir els crims més greus contra la humanitat. El TPI neix amb les absències de grans estats, com la Xina, Rússia i els Estats Units, que no reconeixen la seva jurisdicció.

    Març del 2003

    Deu anys després del gran fracàs que va suposar per al multilateralisme la guerra iugoslava i el genocidi ruandès, l’ONU pateix un nou revés quan els Estats Units i el Regne Unit, amb l’ajuda d’Espanya, envaeixen l’Iraq de Saddam Hussein en una guerra que es va declarar “il·legal” perquè no comptava amb el suport del Consell de Seguretat. Mai es van trobar les armes de destrucció massiva que es van esgrimir per justificar la guerra.

    Juliol del 2011

    El Sudan del Sud es va convertir en el país 193 –i últim– que va ingressar al club internacional, després que gairebé el 99% de la seva població aprovés en referèndum separar-se dels veïns del Sudan. L’alegria de la independència va durar poc i l’ONU ha hagut d’enviar una missió de pau al territori sud-sudanès, que poc després de guanyar-se la sobirania va iniciar una guerra civil entre faccions pel control dels rics recursos naturals.

    Setembre del 2016

    La cruesa de la guerra de Síria expulsa milions de persones del país mentre els països europeus s’emboliquen en debats i cimeres per decidir finalment que no els donaran asil. Síria exemplifica el fracàs no només de la gestió col·lectiva dels conflictes, sinó també dels fluxos migratoris: els sirians han superat de llarg el rècord de refugiats de la Segona Guerra Mundial i van forçar una cimera extraordinària de l’ONU, també fallida.

2. 

ara, 23-6-2019

3.

De la guerra de trinxera a la protecció dels drets humans

L’aparició de nous actors bèl·lics ha transformat els conflictes [Marta Rodríguez, ara, 23-6-2019]

 

Accident de Txernòbil

Publicat el per
Respon

1.

2.

3.

L’accident de Txernòbil (Txernóbil) fou un accident nuclear,……..[Viquipèdia]

 

4. Txernòbil, una amenaça invisible [TEXT: JUAN CARLOS MENESES / INFOGRAFIA: ESTHER UTRILLA

Han passat 33 anys des que es va produir l’accident a la central nuclear ucraïnesa. Avui ha tornat a l’actualitat després de l’emissió de la sèrie ‘Chernobyl’ a la HBO, que ha sigut un èxit tant de crítica com d’audiència. En aquest reportatge s’analitzen les conseqüències del desastre nuclear més gran de la història de la humanitat

 

Tot va començar en els primers minuts d’un dissabte d’abril de l’any 1986. Era dia 26, i just quan el rellotge marcava la 1.23 es va produir una de les catàstrofes tecnològiques més grans de la història de la humanitat. Els enginyers de la central nuclear de Txernòbil realitzaven unes proves per augmentar la seguretat dels reactors. Però el resultat no va ser l’esperat. De fet, mentre buscaven aconseguir una central més segura, van caure en el caos absolut. El reactor 4 es va descontrolar, i quan els tècnics es disposaven a apagar-lo, va passar el que ningú pensava que podia passar: el nucli va explotar i va alliberar quantitats de radiació que l’ésser humà mai havia arribat a experimentar. La central de Txernòbil va deixar anar 100 cops més radiació que les bombes nuclears llançades sobre Hiroshima i Nagasaki.

La falta d’estudis dels efectes de la radiació sobre la població japonesa, amagats per la seva aliança amb els Estats Units, va provocar que moltes persones menyspreessin les conseqüències d’unes partícules capaces de travessar qualsevol ésser viu i destrossar-lo per dins. La radiació va esdevenir una amenaça invisible, per la falta d’informació i perquè és indetectable físicament fins que no n’arriben les primeres conseqüències.

Un impacte a llarg termini

Els treballadors de la central i liquidadors que van rebre altes dosis de radiació en van poder notar els efectes ràpidament. Però la resta de la població, exposada a nivells menors, no va poder saber quin n’era l’abast fins que van passar els anys. Com més baix sigui el nivell de radiació a què s’exposa una persona, més llarg serà el període de latència abans que n’esclatin les conseqüències. En aquest sentit, han calgut molts anys per saber si la radiació ha produït càncer en les poblacions que no van rebre dosis letals. A més, el càncer pot trigar molt de temps a mostrar els primers símptomes, en alguns casos fins a 25 anys.

Txernòbil també va demostrar que el càncer no és la principal conseqüència de la radioactivitat. El més freqüent és un envelliment prematur, que dona lloc al deteriorament del sistema nerviós, respiratori, digestiu i fins i tot a depressions i problemes psicològics. De fet, l’explosió de la central ha tingut conseqüències molt inesperades segons la comunitat científica. Normalment, sempre neixen més noies que nois, però a les zones més pròximes a l’accident aquesta tendència es va invertir en els anys posteriors a l’explosió.

La comunitat científica encara està lluny de saber quin serà l’impacte de Txernòbil a llarg termini. De fet, la radiació no s’atura en qui la rep, també es transmet als fills a través dels gens. Un dels principals efectes de l’explosió ha estat, precisament, la mortalitat infantil. L’alteració genètica dels pares ha provocat que neixin molts fills malalts o amb malformacions. I no s’atura aquí, ja que només un 10% del dany genètic esperat passa a la primera generació.

Els liquidadors

Va ser el col·lectiu més perjudicat per la catàstrofe nuclear. Després que es produís l’explosió, les autoritats soviètiques els van portar a Txernòbil des de tots els racons del país per eliminar la radiació, però no van ser informats de la dimensió del desastre ni de les conseqüències d’exposar-se a nivells tan elevats de material radioactiu. Els que es van acostar més a la central van haver de suportar nivells de radiació nou cops superiors a la dosi letal. Molts d’ells han mort i la majoria han quedat incapacitats, ja que han envellit de manera prematura i han desenvolupat diferents formes de càncer, leucèmia, malalties psiquiàtriques, psicològiques i cataractes. Els fills dels liquidadors nascuts després de la catàstrofe van heretar la radiació dels seus pares, cosa que els va provocar malalties i, en molts casos, la mort.

El nou sarcòfag

Les autoritats soviètiques van instal·lar una cúpula de formigó sobre el reactor 4 de Txernòbil per contenir la radiació, però era una solució a curt termini. Per aquest motiu, a finals dels anys 90 els països del G-7 van realitzar una inversió de 2.100 milions per construir una altra cúpula que contingués la radiació durant almenys 100 anys. La construcció va acabar el 2014 i ha estat un èxit. Tot i això, no es tracta del remei definitiu, ja que els residus radioactius de la central nuclear seguiran emetent altes dosis de radiació durant els pròxims 300.000 anys.

Mor NEUS CATALÀ: memòria de les deportades a Ravensbrück i de la lluita contra el feixisme

Publicat el per
Respon

Mor Neus Català, la veu guerrera de l’infern nazi

Va sobreviure a Ravensbrück i fins als 103 anys va lluitar per reivindicar la memòria de les seves companyes combatents [Silvia Marimon, 13-4-2019]

 

Neus Català va plantar cara als nazis, va lluitar a la Resistència francesa i va sobreviure a l’horror de Ravensbrück. Quan va ser alliberada de l’infern, el 5 de maig de 1945, es va prometre no oblidar les companyes. Fins al final es va mantenir  fidel a la seva lluita per la memòria: “Vaig intentar oblidar el patiment, però el que m’ha obligat a recordar coses és la voluntat de recuperar la memòria de les altres”, explicava. Menys de 20 anys després d’haver sortit de l’infern de Ravensbrück va recórrer tot França buscant el testimoni de les seves companyes de lluita. Reivindicava que elles també van donar la vida per la llibertat, però se’ls han dedicat poquíssims monuments. Va relatar la història de totes aquestes lluitadores a ‘De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas‘, publicat per primera vegada el 1984 per l’editorial Adgena, reeditat el 2000, i altra vegada el 2015 amb motiu del centenari de l’autora. 

Va voler saber què els havia passat a les seves companyes anys després. “Com altres supervivents, ella era conscient que era moltes veus; havia vist morir moltes companyes i va voler donar veu a les mortes i a les supervivents”, explica l’escriptora especialista en literatura testimonial Marta Marín-Dòmine. Recordar, reviure, no era gens fàcil. Al principi no volia explicar res davant els seus dos fills, el Lluís i la Margarita. “No només es va comprometre a difondre l’infern sinó que el va reviure; molta altra gent no n’ha sigut capaç –reflexiona Jaume Claret, director del grau d’història, geografia i història de l’art (UOC-UdL)–. Va assumir la càrrega de moltes altres dones que van ser doblement invisibles perquè eren víctimes i dones”. Català és una de les poques dones deportades del llibre de Montserrat Roig, ‘Els catalans als camps nazis’ i Carme Martí va convertit la vida d’aquesta dona valenta en una novel·la colpidora: ‘Un cel de plom’ (Amsterdam).

Neus Català: “Fa molts anys que em voldrien morta”

Neus Català: “Fa molts anys que em voldrien morta”

Aquesta dona tossuda i valenta, filla d’una família de camperols, nascuda als Guiamets, al Priorat, el 1915, ha mort als 103 anys, tranquil·lament al llit i envoltada pels seus fills i per la gent que estimava. Volia estudiar infermeria, però l’esclat de la Guerra Civil li va truncar el somni de treballar en un hospital. Es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i després al PSUC. Quan els franquistes van entrar a Barcelona, el 1939, Català va creuar la frontera francesa amb 180 nens. Amb ells va fer un llarg viatge des de la colònia de les Acàcies, a Premià de Dalt, fins a Darnius, Portbou i el Voló. Els perseguien els bombardejos. Català recordava amb tristesa l’entrada a França. Els tiraven trossos de pa i ella cridava: “No agafeu pa, que es burlen de nosaltres!”

Amagant guerrillers des del dia que es va casar

A França es va casar amb Albert Roger el 29 de desembre de 1942 i va entrar a la Resistència francesa. Sempre explicava que el mateix dia de noces van començar a amagar guerrillers. Amb l’ocupació alemanya, no només ocultava maquis, sinó que passava missatges –se’ls amagava als cabells–, obtenia armes i feia sabotatge. “L’exèrcit alemany anava ocupant França i nosaltres sabotejàvem tot el que podíem per posar-los obstacles”, deia aquesta combatent obstinada.

Margarita Català: “La manera de sobreviure de la mare ha sigut lluitar”

Margarita Català: “La manera de sobreviure de la mare ha sigut lluitar”

A ella i al seu marit els van detenir l’11 de novembre de 1943. Tenia aquell instant clavat a la retina: “Els alemanys van envoltar casa nostra, armats amb metralladores i bombes de mà”. Després va venir un periple per presons –el primer interrogatori va ser a Périgueux i després la van traslladar a Llemotges– i les tortures. El gener del 1944, un SS li va fer aquest anunci: “Ara comença un viatge molt llarg en tren. Allà on aneu hi estareu molt bé, és com una casa de repòs”. El seu marit no sobreviuria a l’infern nazi.

La van condemnar a treballs forçats a perpetuïtat. Va arribar a Ravensbrück la nit del 3 de febrer de 1944 i la van fitxar com a Neige Roger. Era el número 27.534. Relatava que no tenia records en color: el camp nazi només el podia evocar en blanc i negre. Hi havia una imatge que la perseguia, un grup de dones que va veure a l’entrar al camp: “Eren dones, però en veure-les ens vam pensar que eren mortes i que sortien d’una tomba. Totes uniformades, totes malaltes, totes lletges i fetes unes pelleringues… La intenció dels nazis era que deixéssim de ser persones per esdevenir números. Ens van posar una injecció per eliminar la menstruació; deien que així seríem més productives”, recordava. D’aquell infern encara podia sentir els brams de dolor de les mares a qui havien mort els fills, i no podia oblidar com obligaven les dones a fer de botxins i penjar les companyes, o com algunes es llançaven contra les tanques de filferro electrificades perquè ja no podien més. De caràcter fort i rebel, sempre deia que la solidaritat la va ajudar a sobreviure. El març de 1944 la van enviar a Holleischen, un petit camp que depenia de Flossenbürg. Fins i tot amb els nazis al clatell feia sabotatge.

La lluita des de l’exili

Després de la Segona Guerra Mundial va viure exiliada a França. Es va tornar a casar, amb un altre exiliat, Félix Sancho, amb qui va tenir la Margarita i el Lluís. No s’esperava poder ser mare, perquè creia que no podria tenir fills pels experiments que havia patit al camp nazi. Mai va deixar ni la política ni la lluita. El 1962, de forma clandestina i amb altres companys que havien patit la deportació, va crear l’Amical de Mauthausen. Va col·laborar amb Montserrat Roig en el llibre ‘Els catalans als camps nazis’ (Edicions 62). Català recordava amb molt d’afecte les converses amb Roig, que al pròleg del seu llibre va escriure: “No puc oblidar les converses amb Neus Català al barri llatí parisenc”.

“Des del primer moment va participar en el projecte d’un memorial de Ravensbrück amb antigues presoneres de diferents països. Ho feia sola i pagant-ho de la seva butxaca; no tenia cap govern al darrere però volia demostrar al món que hi havia deportades espanyoles”, diu Teresa del Hoyo Calduch, portaveu de l’Amical de Ravensbrück. Era l’única supervivent del Comitè Internacional de Ravensbrück, creat el 3 de febrer de 1965. “El Museu de Ravensbrück, construït en l’antic búnquer de les cel·les de càstig, té una cel·la per a cada comunitat nacional –explica Del Hoyo Calduch–. Com que Espanya no hi va tenir delegació oficial fins al 1977, les deportades espanyoles no hi tenien cap cel·la, i va ser la Neus la que la va reivindicar i la va aconseguir després de lluitar 30 anys”.

Amb la mort de Franco, Català va tornar amb el seu marit a Catalunya. La Generalitat de Catalunya la va guardonar amb la Creu de Sant Jordi el 2005, i posteriorment, el 2006, va ser escollida Catalana de l’Any per la seva tasca de defensa de la memòria de les més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück. El mateix any també va rebre el premi Alternativa, que dona Esquerra Unida i Alternativa. Va passar els últims anys al poble on va néixer, els Guiamets.

“La llibertat es conquereix cada dia”

En un homenatge que li van fer a Ripollet, també el 2006, va demostrar la seva vitalitat. Es va acomiadar amb un “Visca la República!” i va recordar: “S’ha de lluitar sense parar perquè la llibertat es conquereix cada dia”. “Va obrir la porta, a Catalunya i a Espanya, a la història de la deportació femenina, a la capacitat de resistència de moltes dones que no només van patir, com els homes, la mort i les tortures, sinó també els abusos, les agressions sexuals i la maternitat als camps de concentració”, explica Jordi Guixé, director de l’Observatori Europeu de Memòries. Al pròleg de la reedició que es va fer de ‘ De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas‘, els fills de la Neus relaten com la seva mare es va mobilitzar en el París de la postguerra per ajudar els refugiats i els opositors a la dictadura i com va lluitar perquè les dones no fossin oblidades: “La seva joventut consagrada i, sens dubte, desconeguda havia sigut un malson. Estaven sepultades, sense senyals d’identitat. La Neus mai va dubtar de la finalitat d’aquest llarg camí. No es tractava de posar punt final al record”.  Neus Català és tot un símbol d’aquesta batalla diària.

El llarg combat d’una defensora de la llibertat
La lluita a França
“Les dones vam combatre els nazis. Ens vam incorporar de mil i una maneres al combat. No vam ser simples auxiliars, vam ser combatents. Del nostre sacrifici, de la nostra sang freda, de la nostra rapidesa depenia moltes vegades la vida de desenes de guerrillers”.

La condemna 
“Ens acorralaren en un pati, i, sense judicis, anaven anunciant el nostre destí. A algunes les condemnaren a mort i a mi a treballs forçats a perpetuïtat. Mentre hi ha vida, hi ha esperança!, vaig contestar rient com una boja”.

L’infern
“Eren dones, però en veure-les ens vam pensar que eren mortes que sortien d’una tomba. Totes uniformades, totes malaltes, totes lletges i fetes pelleringues… La intenció dels nazis era que deixéssim de ser persones per esdevenir números”.

La reivindicació
“Vaig intentar oblidar el patiment, però el que m’ha obligat a recordar és la voluntat de recuperar la memòria de les altres. Algunes va costar que parlessin, altres estaven ressentides perquè els companys de lluita les havien fet invisibles, i altres de seguida van voler explicar la seva història”.

Desperteu!
“Hi ha dones fantàstiques i molt preparades, però encara estem poc representades al Parlament, tant al català com a l’espanyol. Jo sempre dic: Desperteu! Vam ser un moviment que semblava que ens havíem de menjar al món i ara estem callades; ara que tenim uns drets, no els sabem fer servir”.

Ruanda: genocidi dels matxets -Hutus i Tutsis- 1994

Publicat el per
Respon

25 anys del genocidi a Ruanda.[Fotografies d’una tragèdia]

Refugiats ruandesos creuant la frontera de Rusumo amb Tanzània des de Ruanda, el maig del 1994 REUTERS

 

25 anys després: les veus del genocidi dels matxets

El país africà intenta curar les ferides de la massacre de tutsis però ho fa amagant els crims contra els hutus [ZAHIDA MEMBRADO,ara, 7-4-2019]

Asseguda al sofà del seu petit saló, la Sandrine parla amb un fil de veu gairebé inaudible. No aparta la mirada de terra, i estreny les mans ben fort com si es donés força a si mateixa per fer el dur exercici de recordar. El seu poblat es va veure assaltat de la nit al dia per hutus alcoholitzats que anaven a la caça de tutsis per exterminar-los. Durant els 100 dies que van durar les matances, va fugir al bosc per amagar-se amb la seva mare, que va morir com a conseqüència de les ferides de matxet. A ella, que aleshores tenia 14 anys, els paramilitars hutus, els Interahamwe, van decidir perdonar-li la vida al preu de contagiar-li el VIH de manera brutal. Més de 200.000 nenes i dones van ser violades sistemàticament durant el genocidi ruandès, i si els criminals les deixaven viure era perquè patissin de per vida l’estigma de l’agressió, de la malaltia o del fill engendrat pel violador.

Avui fa 25 anys de l’inici del període de matances més salvatge de Ruanda. En només tres mesos, del 7 d’abril al 15 de juliol del 1994, 800.000 homes, dones, infants i ancians van ser assassinats, la majoria d’ells a cop de matxet. Durant aquells 100 dies de barbàrie, Occident va donar l’esquena a Ruanda i l’ONU va protagonitzar un dels episodis més deplorables de la seva història, ignorant les demandes d’intervenció procedents de l’interior d’aquest diminut país. Quan les televisions van començar a mostrar les imatges dels milers de cadàvers mutilats i abandonats als vorals, per als ruandesos ja era tard.

El 6 d’abril del 1994, l’avió en què viatjava el president de Ruanda, el general hutu Juvénal Habyarimana, juntament amb el seu homòleg de Burundi, Cyprien Ntaryamira, va ser derrocat per un míssil. El magnicidi es va utilitzar com a detonant d’unes matances planificades per les faccions més extremes del poder hutu per exterminar la població tutsi. “Vam sentir per la ràdio l’anunci del derrocament de l’avió presidencial i vam comprendre que una cosa terrible estava a punt de començar”, recorda la Sandrine, un nom fictici.

L’endemà, les milícies hutus van establir punts de control a les carreteres, bloquejant el pas, i van organitzar-se en grups de batudes de tutsis. El govern va fer públiques llistes de tutsis i va marcar les seves cases amb una creu per facilitar-ne la identificació i l’extermini. En 24 hores, els hutus van ser obligats a empunyar el matxet per aniquilar els seus veïns tutsis, i durant tres mesos el genocidi es va executar a un ritme de 8.000 assassinats al dia.

Per forçar a matar, primer calia tenir una arma molt poderosa. Durant els primers dies del genocidi, la ràdio va jugar aquest paper amb una efectivitat aclaparadora. “La ràdio animava a matar-nos, a exterminar-nos de manera cruel. Per això vaig fugir de casa i vaig amagar-me al bosc amb la meva mare, intentant no ser vistes pels milicians que anaven de caça”, relata la Sandrine, que durant setmanes va córrer presa del pànic entre muntanyes, escapant de l’alienació dels qui volien matar-la només per ser tutsi. “Em van atrapar i em van desplaçar a prop de la frontera amb el Congo. Allà em van utilitzar durant setmanes, fins que em van abandonar. Pel camí vèiem com el riu s’emportava milers de cadàvers, que suraven a l’aigua. No tinc paraules per descriure-ho”, rememora.

La principal artífex de la propaganda criminal durant el genocidi va ser Valerie Bemeriki. Des del seu lloc de locutora a la Radio Télévision Libre des Mille Collines, va instigar a l’odi i a l’aniquilació dels tutsis. Avui, 25 anys després, creua el recinte de la presó amb dificultat, sembla cansada, però durant l’entrevista articula un discurs eloqüent i meditat. “Em penedeixo del que vaig fer, però només vaig complir ordres dels meus superiors i del govern”, afirma. “Des de petita em van inculcar l’odi cap als tutsis, m’havien ensenyat que ens tenien dominats, que tot i ser minoria ens sotmetien a la seva voluntat”. El 2009 un tribunal popular la va condemnar a cadena perpètua.

Els colons belgues van introduir per primer cop a Ruanda uns documents identificatius d’hutus i tutsis, i van encomanar a aquests últims, que representaven el 14% de la població, el control de l’administració colonial, de manera que els van concedir una superioritat econòmica i de classe. Durant la segona meitat del segle XX, els hutus, que representaven el 85% dels ruandesos, van perpetrar diverses matances contra els tutsis, per intentar lliurar-se de la seva autoritat. Arran de les matances, el 1959 hi va haver un èxode de famílies tutsis que van fugir a la veïna Uganda. Els fills d’aquells exiliats van integrar, dècades després, el Front Patriòtic Ruandès (FPR), liderat per l’actual president de Ruanda, Paul Kagame, que durant el genocidi va fer front als militars hutus i va aconseguir frenar les matances. Una victòria que ha perpetuat Kagame davant el món com el salvador dels tutsis i el responsable de la fi de la barbàrie. Amb el final del genocidi el FPR va assolir el poder i l’any 2000 Kagame arribava a la presidència.

Les matances contra els hutus

Des d’aleshores, el president ruandès ha imposat un relat que obvia una part de la història, la que va venir després del genocidi, consistent en les persecucions d’hutus refugiats al Congo [aleshores Zaire] i en diversos camps de desplaçats dins de Ruanda. En aquestes regions, entre el 1995 i el 1997 el FPR va perpetrar matances que van superar en nombre de morts les causades pels extremistes hutus durant el genocidi. Però avui dia exposar aquesta part de la història és delicte a Ruanda, i qui ho fa és acusat de negar el genocidi. El govern obliga la població a sostenir un discurs en què les úniques víctimes a Ruanda van ser els tutsis, i els hutus la facció genocida. Un relat maniqueu que Occident accepta a canvi de protegir els seus interessos econòmics a la lucrativa regió dels Grans Llacs.

El primer que sobta a l’arribar a Kigali és la pulcritud de la capital. Exèrcits de neteja treballen les 24 hores perquè l’avantsala de la veritable Ruanda, la que està presa de la pobresa i el subdesenvolupament, brilli als ulls del món. Kigali té un centre de convencions més imponent que Barcelona, el transport públic és puntual i les bosses de plàstic estan prohibides a tot el país. L’economia creix per sobre de la mitjana i les grues treballen erigint edificis moderns a preus que només una ínfima elit pot permetre’s. “El govern ha imposat la pau entre hutus i tutsis. Existeixen les anomenades viles de la reconciliació, en què viuen junts víctimes i botxins. ¿És possible conviure amb l’assassí de la teva família?”, es qüestiona un periodista ruandès que omet la seva identitat. “Tot forma part del relat de reconciliació que imposa el govern i que tothom sense excepció ha de repetir”, recalca.

La imposició del discurs, l’arma política més poderosa del govern per silenciar la dissidència política, arriba fins a l’interior dels centres penitenciaris i l’articulen de manera mecànica els antics génocidaires, com es coneix a Ruanda els perpetradors del genocidi. L’Israel és un d’ells. El 1994 dirigia una administració local i cada matí elaborava llistes de tutsis que distribuïa entre els Interahamwe per identificar les preses. “Sortíem a caçar. Jo personalment vaig tirar una granada a una casa on hi havia un matrimoni de tutsis. Van morir tots dos. Al cap d’uns dies vaig matar una altra persona amb un fusell”, explica sense expressió al rostre. Fa més de 20 anys que compleix condemna a Ruanda. “Vam deixar de treballar. L’única obligació que teníem era l’extermini de tutsis, i així ho comunicava jo als meus subordinats. Ells forçaven la població a executar els crims i així vam actuar durant tot el genocidi”. Acaba la narració agraint al govern la seva heroica tasca per la reconciliació de la població, a la qual es prohibeix parlar d’hutus i tusis. “Tots som ruandesos” és el repetit mantra que perfectament podria ser el títol de l’himne d’un país que viu en una pau construïda sobre la base d’un silenci imposat.

La mala conciencia de Francia por el genocidio de Ruanda [Eusebio Val, LVG, 8-4-2019]

Macron crea una comisión para investigar la presunta complicidad de París con la masacre perpetrada por los hutus

La mala conciencia de Francia por el genocidio de Ruanda
Los genocidas Miles de hutus como los de esta foto siguen presos por su participación en el genocidio. Ayer se sumaron a la conmemoración. La mayoría de los que salen de la cárcel ocupan sus antiguas casas, junto a sus víctimas (Andrew Renneisen / Getty)
La grandeur también puede tener mala conciencia. Francia, que conserva una presencia y una influencia notables en África, arrastra remordimientos por el genocidio ruandés. Emmanuel Macron, que era un adolescente cuando se produjo la carnicería, acaba de crear una comisión para que investigue, sin límites, las presuntas responsabilidades de París. El Gobierno francés de aquella época, con François Mitterrand en el Elíseo, mantuvo un vínculo muy estrecho con los extremistas hutus. Por eso, aún hoy, la relación entre París y Kigali no se ha normalizado. Y en la misma Francia el debate sobre la complicidad sigue provocando desgarros, incluso entre los militares que fueron protagonistas.

Como muestra de la incomodidad francesa, Macron no participó ayer en Ruanda en los actos de recuerdo de aquella barbarie. Recurrió a la mentira piadosa –pero poco creíble– de los problemas de agenda. Lo representó en la ceremonia Hervé Berville, un joven diputado de su partido, La República en Marcha (LREM), de origen ruandés. Berville tenía sólo cuatro años cuando él y su hermano mayor, huérfanos, subieron a un avión militar francés en el aeropuerto de Kigali. Era abril de 1994. Aquella evacuación les salvó.

La comisión de investigación, de ocho miembros, deberá presentar sus conclusiones dentro de dos años. Macron ha prometido que tendrán acceso a todos los archivos, militares y civiles, incluidos los de Mitterrand. Está por ver si será cierto o si se pondrán barreras sobre la marcha. La puntillosa responsable de los archivos de aquel presidente socialista, Dominique Bertinotti, ha hecho saber que no habrá “ningún obstáculo particular”, si bien advirtió que el acceso a los documentos está reglado y “nada es automático”.

Ha levantado suspicacias que entre los investigadores escogidos, todos historiadores y especialistas en genocidios (de la Shoah, del exterminio armenio y otras tragedias), no haya ninguno que se haya ocupado a fondo del caso ruandés. Los dos franceses que más lo conocen y lo han estudiado, Hélène Dumas y Stéphane Audoin-Rouzeau, han sido excluidos del grupo. Para más inri, Dumas es la única investigadora francesa del genocidio ruandés que habla kinyarwanda, una de las principales lenguas del país africano. El Elíseo justificó su decisión con el argumento de que deseaba garantizar “una libertad intelectual total” y no crear otro “lugar de enfrentamiento entre las diversas tesis”.

La investigación debe determinar la amplitud de la ayuda militar prestada por Francia al régimen del presidente ruandés (hutu) Juvénal Habyarimana entre 1990 y 1994. Se deberá aclarar asimismo quién fue el responsable del ataque que costó la vida a Habyarimana (su avión fue derribado por un misil) el 6 de abril del 1994. Aquel atentado desencadenó la despiadada caza a los tutsis.

Ruanda y Francia rompieron relaciones diplomáticas en el 2006, después de que un juez de París acusara al presidente Paul Kagame y a nueve de sus colaboradores de estar detrás de magnicidio. El líder ruandés rechazó de plano la acusación. Las relaciones no se restablecerían hasta el 2009, aunque la tensión permanece hasta hoy. Las autoridades de Kigali reprochan a París hacer la vista gorda con genocidas ruandeses que viven plácidamente en su territorio.

Nicolas Sarkozy fue el primer presidente francés que visitó Ruanda después de las matanzas y aprovechó para hacer un discreto mea culpa. Era el 2010. “Lo que pasó dejó trazas indelebles, inaceptables, y obliga a la comunidad internacional, incluida Francia, a reflexionar sobre sus errores que le impidieron frenar aquel crimen espantoso”, admitió Sarkozy.

En las páginas del diario Le Monde, los remordimientos franceses fueron expresados de modo muy crudo por Guillaume Ancel, exteniente coronel. En un artículo, titulado “Ruanda es un desastre francés”, el antiguo militar sostuvo que Francia facilitó armas a los genocidas antes de que cometieran las masacres, durante y después. Lo más grave, según Ancel, es que París lo hizo bajo la cobertura de la supuesta misión humanitaria de la ONU, la operación Turquesa, dirigida por los franceses y con otros siete países africanos. Las entregas de armas se habrían realizado en el aeropuerto de Goma, en Zaire (hoy República Democrática del Congo). Para el exteniente coronel, “Ruanda es, sin duda, un desastre francés, el Chernobil de nuestras intervenciones exteriores”.

Una opinión frontalmente opuesta es la del almirante Jacques Lanxade, exjefe del Estado Mayor. Según su versión, también expuesta en un artículo en Le Monde, los ataques que se vierten contra Francia por su actuación en Ruanda “son a la vez incomprensibles y gravemente injustos”, y la consulta de los archivos lo demostrará.

Para Francia, que todavía digiere con mucha dificultad la guerra de Argelia, resulta esencial aportar luz definitiva y ser creíble sobre su conducta en Ruanda. Lo es por razones internas y de imagen internacional. Hoy los franceses están implicados, con tropas sobre el terreno, en despliegues de envergadura en el continente, como la operación Barkhane, contra los yihadistas, en Mali. Burkina Faso, Níger y otros países del Sahel. Es un imperativo moral saber la verdad sobre Ruanda y revelarla.

l’1 d’abril de 1939: inici de la Negra Nit del Franquisme

Publicat el per
Respon

 

Imagen relacionada

 

 Finalitzada la Guerra Civil s’instaura un clima de terror, delacions i sotmetiment d’una població per part d’un exercit d’ocupació, tal com es van autoqualificar els vencedors. Es tractava d’instaurar un règim feixista de por i de silenci que, sustentat amb els consells de guerra, els afusellaments, la presó o les deportacions, fes impossible cap plantejament d’una esperança de canvi republicà i, en definitiva, d’impedir qualsevol inquietud per a recuperar les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya. Amb la derrota de la República s’enfonsen unes estructures polítiques democràtiques i s’interrompen unes reformes mai acceptades per un món conservador, caciquil i eclesial, molt refractari a qualsevol canvi que posés en perill els seus privilegis. Des de la mateixa Guerra Civil els nacionals articulen un nou sistema totalitari –el que desprès coneixerem com dictadura franquista- amb un aparell legal repressor que pretenia controlar la vida social, econòmica i política del país. L’1 d’abril de 1939 formalment s’havia acabat una guerra, però una altra continuava de forma sòrdida i cruel contra tota aquella part de la població que no s’identificava amb el nou règim dirigit pel general Franco. [J.L. Lacueva, M. Márquez i L. Plans. COMBAT PER LA LLIBERTAT.Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa 1939-1979.]

Refugiats arribant al Pertús, poble nord-català de França, el 1939 KEYSTONE/ GETTY IMAGES

Civils i soldats en un camp de refugiats al Pertús, poble nord-català de França, l’any 1939 KEYSTONE/ GETTY IMAGES