Judici al procés: declaració d’independència i l’1-O

 

15 febrer 2019

Un “mur humà” omple Barcelona per defensar que votar no és delicte
La manifestació es converteix en un crit de denúncia contra la repressió en l’inici del judici als presos[ara, 16-2-2019]

 

 

Fiscals que defensen l’Estat i els partits fent d’acusació popular [ara,  DAVID MIRÓ /MONTSE RIART, 16-2-2019]

Els fets jutjats

¿Els jutgen per l’1-O i per la declaració d’independència?

El procediment parteix de molt abans. De fet, l’escrit d’acusació de la Fiscalia es refereix fins i tot a fets anteriors a la consulta del 9-N. Sobretot el procediment se centra en els preparatius del referèndum, les votacions al Parlament el 6 i 7 de setembre, la protesta davant d’Economia del 20-S, la votació de l’1-O i la declaració d’independència.

El paper de la Fiscalia

Per què hi ha dues acusacions en nom de l’estat espanyol?

En realitat, és només l’advocacia de l’Estat la que hauria de representar els interessos del govern espanyol en el judici. Segons els seus estatuts orgànics, la Fiscalia té la missió de defensar els interessos generals dels ciutadans i la llei. El problema és que, en aquest cas, la Fiscalia ha acabat assumint un paper que no li toca, aprofitant la idea que defensa els interessos de la majoria d’espanyols. El mateix fiscal Javier Zaragoza ho deixava clar parlant del judici “de la democràcia espanyola”.

L’acusació popular

Per què hi ha un partit polític d’ultradreta com Vox al judici?

La figura de l’acusació popular no existeix en la resta de sistemes judicials europeus i és pròpia només de la justícia espanyola. En teoria, ha de permetre a entitats i institucions que representen un conjunt de ciutadans poder actuar com a perjudicats en fets que els hagin afectat. Poques vegades un partit polític ha exercit d’acusació. El problema no és tant aquesta figura sinó com i per quins interessos s’utilitza. En altres procediments, l’acusació popular ha servit per condemnar grans casos de corrupció. La Federació de Veïns de Barcelona va ser una de les impulsores del cas de l’espoli del Palau de la Música.

Noves declaracions

¿Oriol Junqueras podria contestar d’aquí uns dies a les acusacions?

Passat el torn d’interrogatori, Junqueras ja no pot contestar a les preguntes que volien formular-li les acusacions. Això no vol dir que no tingui noves oportunitats per intervenir durant el judici: com que els advocats encara no han rebut tota la documentació del cas, el tribunal ha decidit que podran tornar a demanar que els seus clients valorin alguna prova quan s’estigui visualitzant al judici. A més, els acusats disposen d’una nova oportunitat per intervenir en l’últim torn de paraula que se’ls ofereix al final del judici, tot i que es tracta d’un al·legat final i no d’un format pregunta-resposta.

______________

El judici dels presos polítics.

______________

[José Antich, El Nacional.cat, 14-2-2019] 
Quan els destinataris de bona part de les crítiques per part d’amplis sectors de la dreta dura ―lamentablement, ja no n’hi ha cap altra― són el fiscal i l’advocat de l’Estat, en acabar la primera jornada de declaracions dels presos polítics catalans, vol dir que alguna cosa se’ls ha torçat. Que no ha sortit com estava previst. El Tribunal Suprem ha viscut aquest dijous les compareixences com a acusats del vicepresident Oriol Junqueras ―la fiscalia demana 25 anys, l’advocacia de l’Estat, 12 i Vox, 74― i del conseller Quim Forn ―la fiscalia en demana 16, l’advocacia 11 anys i sis mesos i Vox, 74― i les seves intervencions, marcades per estratègies de defensa diferents, reeixides. Junqueras i Forn van demostrar ideals, fermesa, convicció, ironia i professionalitat. Molta professionalitat.

El fiscal Fidel Cadena i la representant governamental Rosa María Seoane, bastant més la segona que el primer, van naufragar significativament. Errors importants en els fets, aparent desconeixement de molts aspectes de la causa, malaptesa en l’interrogatori i falta de cintura, cosa que fins i tot va provocar alguna estirada d’orelles del president de la sala, Manuel Marchena, que es van repetir una, dues i fins i tot tres vegades al llarg de les més de vuit hores que van durar les explicacions de Junqueras i Forn al Tribunal Suprem. Realment, a un profà no pot deixar de sorprendre’l el baix nivell de les acusacions. A un costat hi havia dos presos polítics que s’havien preparat a fons la seva defensa i a l’altre costat dos professionals del dret que van fer mèrits per ser substituïts pels errors que van cometre.

Fora d’això, Junqueras va plantejar la seva defensa des del principi com el que és: un pres polític. A la taula tan sols una gerra d’aigua i un vas. Cap paper. Va contestar només al seu advocat, Andreu Van den Eynde, com un senyal inequívoc que era en una farsa judicial i que no es podia legitimar ni la fiscalia ni les altres acusacions. El vicepresident va tirar d’actitud professoral per impartir en molts moments una master class sobre drets civils, drets individuals, democràcia, llibertats, pacifisme, història d’Esquerra Republicana, condemna de la violència i dret a l’autodeterminació. Va ser convincent en la seva exposició política i en la defensa de convocar referèndums. Va ser una pena que un brillant polemista com Junqueras no pogués confrontar-se amb la fiscalia i l’advocacia de l’Estat. Però va ser la seva decisió, sabent que potser perdia una oportunitat. Va demostrar que el temps a la presó ―interminable i injust― no ha minvat la seva capacitat dialèctica i el nivell aclaparador de les seves explicacions.

El plantejament de Quim Forn i del seu advocat, Xavier Melero, va ser diferent. Potser, també, perquè les acusacions eren més concretes en la seva condició de conseller d’Interior el 20 de setembre, l’1 d’octubre i el 27 del mateix mes. Per començar, la taula atapeïda de papers, que no va deixar d’utilitzar durant tot l’interrogatori. El cara a cara amb Fidel Cadena va ser certament antològic i deixa respostes suficients davant del desconcertat fiscal perquè es faci amb rapidesa un vídeo que reculli totes les situacions, algunes hilarants, que es van produir. Forn hauria sortit a coll de la sala si no hagués hagut de tornar per un injust càstig a Soto del Real.

És probable que res de tot el que estem veient no canviï el sentit de la sentència i que les greus acusacions es mantinguin. Però sabien que tenien un problema amb la instrucció del jutge Pablo Llarena i avui la preocupació ha de ser bastant més gran.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *