La Primera Guerra Mundial (1914-1918)

Publicat el 11 gener 2013 per jlacueva

Objectius

1. Conèixer les causes que van desencadenar la Primera Guerra Mundial.

2. Descriure les relacions internacionals prèvies a la guerra, els interessos de les grans potències i els conflictes que van afavorir l’esclat de la guerra.

3. Reconèixer les aliances establertes entre els països dels dos blocs enfrontats.

4. Explicar les causes immediates de l’esclat de la Gran Guerra.

5. Descriure el potencial militar dels països que van participar en el conflicte, les estratègies militars i l’evolució dels moviments de les forces enfrontades.

6. Analitzar les causes de l’extensió i mundialització del conflicte.

7. Explicar el resultat dels tractats de pau i valorar la funció de les organitzacions nascudes després de la guerra per garantir la pau.

8. Analitzar les repercussions demogràfiques, econòmiques, polítiques i territorials de la Gran Guerra, i centrar-se en el nou mapa d’Europa després del conflicte.

9. Explicar els canvis socials que es produeixen quan s’acaba el conflicte. Valorar fins a quin punt la guerra va contribuir a l’emancipació de la dona.

El 28 de juny del 1914 l’hereu de la corona austríaca, l’arxiduc Francesc Ferran, i la seva esposa van ser assassinats a Sarajevo, capital de Bòsnia (territori eslau ocupat per l’Imperi Austrohongarès)

Soldats francesos marxen cap el front

Soldats francesos a la batalla de Verdun [febrer-desembre 1916]

Soldats alemanys i gossos equipats (amb caretes antigàs) per fer front a la guerra química

Desenvolupament del tema

1. Les grans potències europees.

Gran Bretanya.
França
El Segon Reich Alemany
La Russia dels Romanov
L’Imperi Austrohongarès
L’Imperi Otomà

2. Les causes de la guerra

Un complex sistema d’aliances internacionals: la Triple Aliança i la Triple Entesa.
Els enfrontaments armats entre les potències: hostilitats entre imperialismes rivals al nord d’Àfrica; el conflicte balcànic [1912-1913]
La crisi de l’estiu del 1914: el 28 de juny l’arxiduc Francesc Ferran i la seva esposa van ser assassinats a Sarajevo.

3. El desenvolupament del conflicte.

La guerra de moviments (agost de 1914): pla Schlieffen, batalla del Marne [setembre del 1914], Tannenberg i llacs Masurians [setembre del 1914]; entrada en la guerra de l’Imperi Otomà [novembre de 1914] al costat dels imperis centrals. La mobilització dels imperis colonials va fer que el conflicte arribés a uns altres continents més enllà d’Europa.Les colònies alemanyes de l’Àfrica van ser conquerides pels britànics -excepte Tanganyka- i les d’Àsia, pel Japó. A l’Orient Mitjà els aliats van ocupar les possessions otomanes de Palestina, Síria, Aràbia i l’Iraq, amb l’ajuda dels nacionalistes àrabs.
La guerra de posicions (1914-1917): pel maig del 1915 Itàlia entra en guerra al costat dels aliats; els britànics van intentar prendre el Bòsfor i els Dardanels per aïllar Turquia, però van fracassar a Gal·lípoli [1915]; entrada en la guerra de Bulgària al costat dels imperis centrals [octubre del 1915]; batalla naval a la zona de Jutlàndia , amb un enfrontament angloalemany que no tingué ni vencedors ni vençuts [1916]; batalla de Verdun [febrer 1916]; batalla del Somme [juliol de 1916].

La crisi del 1917: els Estats Units entren en guerra [van aportar al bloc aliat més d’un milió de soldats i la seva potent indústria]; la Revolució Russa i l’ascens dels bolxevics al poder va provocar un canvi molt important de la situació. Al desembre del 1917 el nou govern soviètic va signar l’armistici de Brest-litovsk i al març del 1918 el tractat de pau del mateix nom, pel qual Rússia va abandonar la guerra i va cedir una gran quantitat de territori a Alemanya; batalla de Caporetto [novembre del 1917].

L’ofensiva del 1918 i el final de la guerra: fracàs de la gran ofensiva d’Alemanya al front de l’oest [victòria decissiva dels aliats, enfortits per l’ajut nord-americà, a la zona del Marne; ofensiva general dels aliats [britànics, francesos i italians van derrotar, respectivament, els turcs, els bulgars i els austriacs al front dels balcans – setembre i octubre del 1918]. Col·lapse alemany: la marina alemanya es va amotinar a Kiel, desmoralització de la població; una revolució inspirada en el model rus va esclatar a tot el país; Guillem II va abdicar el 9 de novembre de 1918 i es va proclamar la república; un govern dirigit pel partit socialdemòcrata alemany va signar l’armistici el dia 11 de novembre al bosc de Compiègne (Rethondes) davant militars francesos i anglesos. La guerra s’havia acabat.

4. Els tractats de pau

[ pel gener de 1919 es va inaugurar a París una conferència de pau en què van participar els representats de les quatre potències vencedores: Wilson (Estats Units), Clemenceau (França), Lloyd George (Gran Bretanya) i Orlando (Itàlia). La pau de París va crear un mapa europeu totalment nou, en què van desaparèixer dos imperis tradicionals (l’austíac i l’otomà) i van aparèixer en lloc seu estats nous. Alemanya va ser declarada responsable de la guerra, juntament amb els seus aliats, i fou castigada amb pèrdues territorials i amb el pagament d’elevadíssimes reparacions de guerra.]

Versalles
Saint Germain
Trianon
Neully
Sèvres

4. Les conseqüències de la guerra

Els efectes demogràfics i econòmics
Conseqüències polítiques i territorials
Els canvis socials: nova estructura social, manifestacions nacionalistes d’alguns pobles colonitzats i emancipació de la dona.

XIPRE, UNA ILLA ESTRATÈGICA

Publicat el 2 juliol 2012 per jlacueva

Respon

L’escriptor britànic Lawrence Durrell (1912-1990) va residir a l’illa de Xipre entre els anys 1953 i 1957.Volia aïllar-se després d’haver recorregut diversos llocs del món com a diplomàtic i buscava un indret tranquil on poder escriure. Durant la seva estada a l’illa col·laborarà amb el govern colonial anglès i impartirà classes de literatura en el Pancyprian Gymnasium. La lectura del seu llibre Limones amargos, publicat l’any 1957 (reeditada com a Bitter Lemons of Cyprus el 2001), és tot un viatge per copsar l’entorn natural, les costums i la vida quotidiana de l’illa d’afrodita, abans no quedi submergida en una explosió de violència entre les comunitats turques i gregues. L’editorial edhasa ha reeditat aquesta obra en un volum (Trilogía mediterránea) on s’apleguen dos llibres més: La celda de Próspero (un viatge per l’illa de Corfú durant la Segona Guerra Mundial) i una narració sobre la seva experiència en Rodes a Reflexiones sobre una Venus marina (1953).

“En Chipre me topé con muchos más de esos ecos de momentos olvidados de la historia, momentos para iluminar el presente. Invasores como Harún -al -Rashid, Alejandro, Corazón de León; mujeres como Catalina Cornaro y Elena Paleólogo… la confluencia de distintos destinos que tocaban y esclarecían la historia de una islita situada en la cuenca oriental del Levante, otorgándole significación y profundidad de foco.

Diferentes invasiones la curtieron y erosionaron, apilando monumento sobre monumento. Las discordias de monarcas e imperios la tiñeron de sangre, fatigaron y refrescaron repetidas veces su paisaje con mezquitas y catedrales y fortalezas. En el flujo y reflujo de historias y culturas se convirtió, una vez y otra vez, en el punto de encuentro donde arios y semitas, cristianos y musulmanes, se estrecharon en mortífero abrazo. San Pablo recibió allí una merecida tunda a manos de los pafiotas. Antonio le dio a Cleopatra la isla como un regalo. Afrodita…”

L’agressió de la Itàlia feixista contra Grècia, per l’octubre del 1940, obligà les autoritats britàniques a abandonar la política repressiva i demanar la col·laboració de la població de l’illa. Acabada la Segona Guerra Mundial, els grecoxipriotes reclamaren de nou l’adhesió a Grècia, sense èxit. Gran Bretanya proposà la promulgació d’una carta constitucional atorgant l’autonomia limitada, en la redacció de la qual haurien d’intervenir turcoxipriotes i grecoxipriotes; aquests darrers rebutjaren la proposta, una vegada més exigiren l’enosi, organitzaren (1950) un plebiscit que palesà llur voluntat d’unió a Grècia (més del 95% de vots afirmatius) i feren conèixer llur situació a l’ONU. El fracàs de les negociacions del govern d’Atenes i els dirigents grecoxipriotes, encapçalats per l’arquebisbe Makàrios, amb el govern de Londres —que a l’agost del 1954 afirmà que mai no abandonaria totalment l’illa—, exasperà un sector de la comunitat grecoxipriota, que optà per la lluita armada. Els britànics, d’altra banda, intentaren d’aconseguir el suport de la minoria turca —que fins aleshores s’havia mantingut al marge de la qüestió—, i aviat disposaren de la participació del govern de Turquia, que en l’anomenat problema de Xipre trobà un mitjà per a desviar l’atenció dels mateixos turcs dels problemes interns del seu país. D’aquesta manera, la Gran Bretanya obtingué la col·laboració dels turcoxipriotes, entre els quals començà a estendre’s la tesi de la partició de l’illa. La guerra civil xipriota deteriorà l’estructura defensiva de l’OTAN, a causa de l’enfrontament de Grècia i Turquia, fet que mogué els EUA a pressionar a favor d’una solució ràpida i satisfactòria per a tothom. Al març del 1956 era decretat l’exili de l’etnarca Makàrios, mesura que intensificà encara més les discòrdies entre ambdues comunitats, les quals, el 1958, estigueren a punt de provocar una guerra entre Grècia i Turquia.

Aleshores intervingueren els EUA i forçaren a la celebració d’unes discussions preliminars, amb l’absència dels xipriotes. Aquests contactes entre els representants dels governs d’Atenes i Ankara conduïren a l’acord grecoturc de Zuric (11 de febrer de 1959), ratificat i desenvolupat per l’acord anglogrecoturc de Londres (19 de febrer de 1959): hom preveia la independència de Xipre sota la garantia —o tutela— de la Gran Bretanya, Grècia i Turquia, la repartició de les funcions administratives i governatives entre els grecs i els turcs de l’illa i l’existència de dues bases navals britàniques. L’arquebisbe Makàrios fou elegit president, i F.Küçük, turcoxipriota, vicepresident, i el 16 d’agost de 1960 fou proclamada la independència de la República de Xipre.

El 1963 una temptativa d’unificació administrativa i executiva motivà greus enfrontaments entre les dues comunitats de l’illa i entre els governs de Grècia i Turquia, que mobilitzaren llurs exèrcits: un cos armat de l’ONU, arribat pel març-abril del 1964, restablí precàriament la pau. A partir del 1967 la tensió minvà, en part pel temporal abandó de la idea de l’enosi, arran de la implantació a Atenes d’una dictadura militar. Makàrios fou reelegit president el 1968 i el 1973, però el 15 de juliol de 1974 fou desplaçat del poder per un cop militar protagonitzat per la guàrdia nacional, que actuà com a instrument de la dictadura grega.

Mentrestant, el 20 de juliol es produí la invasió i l’ocupació de l’illa per part de l’exèrcit turc, que al·legava la necessitat de garantir la integritat de la comunitat turcoxipriota. Desoint les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU, els turcs s’empararen del 40% del territori de l’illa —el més important des del punt de vista econòmic— i obligaren més de 200 000 grecs a abandonar llurs terres i possessions, els quals restaren com a refugiats en la part no ocupada de l’illa. Makàrios, per la via de les negociacions, intentà d’obtenir la retirada de l’exèrcit turc i el retorn a la normalitat constitucional, i per això regressà a l’illa, però no pogué fer recular els invasors, els quals, seguint un pla preestablert (el pla Àtila), colonitzaren les zones ocupades amb colons enviats forçosament de les poblacions de l’Àsia Menor, amb el propòsit de justificar, amb un augment de la comunitat turca, la creació d’una federació.

El 1974, la invasió turca del nord de Xipre donà lloc a dues entitats polítiques separades de fet: d’una banda, la República de Xipre, reconegut internacionalment i que constitueix el mateix estat anterior. De l’altra, la República Turca del Nord de Xipre, proclamada el 1983 i només reconeguda per Turquia. La capital, Nicòsia, es troba dividida també entre un sector grec i un sector turc.[Enciclopèdia.cat]

“Cuando se produjo el enfrentamiento entre Grecia i Turquía, que había invadido Chipre en el verano de 1974, Kissinguer i Ford trataron de manejar el asunto con prudencia, conscientes de la necesidad de no perder la amistad de Turquía, que proporcionaba a los Estados Unidos unas bases de inestimable valor; pero el Congreso, decidido a intervenir por su cuenta, e influido por el lobby griego en los Estados Unidos, impuso un embargo de la ayuda militar a Turquía que dañó seriamente las relaciones entre los dos paises”[Josep Fontana. Por el bien del imperio,Barcelona:PASADO&PRESENTE, PAG.572-573].

Mapa de Xipre

DOS COLOSOS PUJAN POR CHIPRE [M.A.Sánchez Vallejo, EL PAÍS DOMINGO, 010712]

La Segona Guerra Mundial-MAPES

Publicat el 1 abril 2012 per jlacueva

Respon

La Segona Guerra Mundial

HOLOCAUST

Principals camps nazis-1944

Presentació de 27 mapes sobre la Segona Guerra Mundial

L’Alemanya nazi (1933-1939).

Publicat el 27 març 2012 per jlacueva

Respon

Objectius:

1. Relacionar la situació de crisi econòmica dels anys 30 i els antecedents històrics d’Alemanya amb l’aparició del nazisme alemany.

2. Analitzar els factors que van provocar la crisi de la República de Weimar i que van contribuir a l’èxit electoral dels nazis.

3. Descriure la gestió politicosocial i econòmica de la dictadura nazi.

4. Identificar els principals trets de la ideologia nazi: fanatisme, puresa racial, persecució de les minories, antisemitisme, etc.

5. Analitzar els objectius econòmics del nazisme i relacionar-los amb la seva política territorial expansionista.

Apocalipsis. El ascenso de Hitler

El Tercer Reich

El 30 de gener de 1933, la designació d’Adolf Hitler com a canceller
d’Alemanya posa fi a la democràcia en aquest país. Guiats per idees
racistes i autoritàries, els nazis van abolir les llibertats bàsiques i
van buscar crear una comunitat “*Volk”. En teoria, una comunitat “*Volk”
unia a totes les classes socials i les regions d’Alemanya sota el
control d’Hitler. En realitat, el Tercer *Reich ràpidament es va tornar
un estat policial, on les persones eren sotmeses arbitràriament a
l’arrest i a l’empresonament.
En els seus primers mesos com a
canceller, Hitler va començar a concertar una política de
“sincronització” mitjançant la qual forçava a les organitzacions, els
partits polítics i els governs estatals a alinear-se amb els objectius
nazis i a posar-los sota el domini nazi. La cultura, l’economia,
l’educació i la llei van quedar baix major control nazi. Els sindicats
van ser abolits i els treballadors, els empleats i els ocupadors van ser
forçats a incorporar-se a organitzacions nazis. A mitjan juliol de
1933, el partit nazi era l’únic partit polític permès a Alemanya. El
Reichstag (parlament alemany) no feia més que confirmar automàticament
la dictadura d’Hitler. La voluntat del *Führer es convertirà a la base
de la política de govern.
El nomenament de membres del partit nazi en
càrrecs de govern va augmentar l’autoritat d’Hitler sobre els
funcionaris estatals. D’acord amb el principi de lideratge del partit
nazi, l’autoritat venia d’a dalt i s’esperava absoluta obediència al
superior en cada nivell de la jerarquia nazi. Hitler era amo i senyor
del Tercer Reich.

27 DE FEBRER DE 1933
L’EDIFICI DEL REICHSTAG (PARLAMENT ALEMANY) ÉS DESTRUÏT PEL FOC
Després de declarar que els comunistes van ser els responsables de l’incendi
premeditat que va destruir l’edifici del Reichstag (parlament alemany) a
Berlín, Adolf Hitler utilitza aquest fet per *arrogarse poders
extraordinaris a Alemanya. Hitler convenç al president alemany, Paul
*von *Hindenburg, de declarar l’estat d’emergència. D’aquesta manera,
les llibertats personals protegides per la constitució queden suspeses.

5 DE MARÇ DE 1933
ELS NAZIS NO OBTENEN LA MAJORIA DE VOTS EN LES ELECCIONS DEL REICHSTAG (PARLAMENT ALEMANY)
Malgrat
la declaració de l’estat d’emergència al febrer de 1933 i dels poders
extraordinaris assumits per Adolf Hitler, els nazis no aconsegueixen
guanyar una majoria de govern en les eleccions parlamentàries. Els nazis
guanyen solament el 45 per cent dels vots. Més endavant, al març de
1933, Hitler presenta un projecte de llei que li atorgaria al seu govern
el poder de decretar lleis sense sotmetre-les a votació al parlament
alemany. El projecte de llei s’aprova, en part a causa de l’arrest de
diversos oponents comunistes i socialistes abans de la votació per al
projecte.

23 DE MARÇ 1933
EL REICHSTAG (PARLAMENT ALEMANY) VOTA PEL PODER LEGISLATIU PER A HITLER
Després del fracàs del partit nazi en el qual no obté la majoria al parlament,
Adolf Hitler presenta un projecte de llei que li atorgarà al seu govern
l’autoritat legislativa. Els nazis, els conservadors i el partit centro
catòlic recolzen l’anomenada “Llei *habilitante” que li garantiria al
govern d’Hitler el poder per decretar lleis sense una votació al
parlament durant un període de quatre anys. Abans de la votació, els
oponents comunistes i molts socialistes van ser arrestats. Finalment,
solament els socialistes que encara quedaven s’oposen a la mesura. El
projecte és acceptat i Hitler aviat declara il·legals a tots els partits
polítics a Alemanya, a excepció del partit nazi.

30 DE JUNY DE 1934
NIT DELS GANIVETS LLARGS
Hi ha una purga en la cúpula de les tropes d’assalt (*SA) i d’altres
supòsits oponents al règim d’Adolf Hitler. A aquesta purga se li coneix
com la “Nit dels ganivets llargs”. Més de 80 líders de les *SA són
arrestats i afusellats sense un judici. Hitler sosté que la purga és la
resposta a un complot de les *SA per enderrocar al govern. Les *SA, al
comandament de *Ernst *Roehm, han intentat assumir el lloc de l’exèrcit
alemany. L’eliminació de *Roehm li val a Hitler un major suport de
l’exèrcit.

2 D’AGOST DE 1934
EL PRESIDENT *VON *HINDENBURG MOR Als 87 ANYS
El president alemany Paul *von *Hindenburg mor als 87 anys. Després de la
seva defunció, Adolf Hitler assumeix els poders de la presidència.
L’exèrcit fa un jurament de lleialtat personal a Hitler, la dictadura de
la qual es basa en la seva posició com a President del *Reich (cap
d’estat), Canceller del *Reich (cap de govern) i *Führer (líder del
partit nazi). Ara, el títol oficial d’Hitler és “*Führer i Canceller del
*Reich”.

La propaganda dels nazis

El sistema de camps nazi

Crema de llibres

10 de maig de1933: En la seva campanya per eliminar el país de tot el que consideraven
“contra alemany”, els Nazis van cremar llibres públicament en ciutats
per tot Alemanya. Aquí davant del Teatre de l’Opera a Berlín, una
multitud crida i crema llibres escrits per jueus i intel·lectuals de
l’esquerra. Joseph *Goebbels, el ministre de propaganda i informació
publica d’Hitler, parla de la re-educació planejada d’Alemanya.

El nom de “Nit dels vidres trencats”
és una referència al nombre incalculable de finestres trencades de les
sinagogues, de les botigues jueves, de centres comunitaris i de cases
saquejades i destruïdes en els aldarulls i els actes de violència que
van tenir lloc la nit del 9-10 de novembre de 1938. Els manifestants van cremar o destruir
267 sinagogues, van saquejar 7.500 negocis jueus, i van matar almenys a
91 persones jueves. També es van profanar cementiris jueus, i es van
destrossar hospitals, escoles i llars de famílies jueves.

Sol a Berlín

En els carrers del Berlín de Hitler, el pànic, les
delacions i la traïció estan instaurades. Entre moltes altres víctimes,
hi ha un matrimoni que planta cara al nazisme sense gairebé mitjans. La
lluita és desigual però així i tot li aconsegueixen fer mal, prou mal
com per molestar-lo.(Edició castellana de Maeva.) Si algú s’ha preguntat què feien els
alemanys del carrer mentre Hitler era al poder, aquest és el seu llibre.
Un gruixut expedient obert per la Gestapo de Berlín i tancat pel
Tribunal Popular de la mateixa ciutat conté el destí d’un matrimoni de
mitjana edat que vivia al nord de la capital. Entre el 1940 i 1942
aquestes dues persones sense recursos ni capacitats específiques,
emprenen una lluita contra l’estat nazi.

Història d’un alemany s’ha convertit en un clàssic de la literatura
*memorialística germana del segle XX i, al mateix temps, en una obra
imprescindible per comprendre els complexos processos que van permetre
l’aparició i consolidació del moviment nazi en la societat alemanya
entre els anys 1914 i 1933. Sebastian *Haffner, en aquesta
peculiar autobiografia de joventut, descriu la seva vida com la d’un
home qualsevol, que es veu obligat per les circumstàncies a combatre
contra un estat totalitari pel dret a la seva intimitat i ens ofereix
també una impecable i aguda reconstrucció dels efectes emocionals que
els esdeveniments històrics d’aquesta època van tenir sobre el poble
alemany. *Haffner, en aquesta magnífica exposició de la seva pròpia
vida, narra l’itinerari d’un jove de dretes durant l’exaltació
nacionalista de l’estiu de 1914 al rebuig del mateix moviment en l’estiu
de 1933. El seu objectiu és entendre els motius que han fet possible el
triomf d’Hitler, el monstre vulgar i groller que descriu amb paraules
fulminants i el seu veredicte sobre Alemanya i els alemanys és
veritablement desesperançat. Història d’un alemany, és, sense cap dubte,
una de les grans obres de la literatura.

“La historia que va a ser relatada, versa sobre una especie de duelo. Se trata del duelo entre dos contrincantes muy desiguales: Un estado tremendamente poderoso, fuerte y despiadado, frente a un individuo particular, pequeño, anónimo y desconocido.
El individuo está en todo momento a la defensiva. No pretende mas que salvaguardar su propia personalidad, su propia vida y su honor personal. Todo ello es atacado sin cesar por el Estado en el que vive.
Dicho Estado exige a este particular, bajo terribles amenazas, que renuncie a sus amigos, que abandone a su novia, que deje a un lado sus convicciones y acepte otras preestablecidas, que salude en forma distinta, que niegue su pasado y su propio yo, y en especial, que al hacer todo ello, muestre continuamente un entusiasmo y agradecimiento máximo de l’exili”

Haffner ens explica la situació d’Alemanya després
de la “Gran Guerra” (La Primera Guerra Mundial), la humiliació alemanya
en el Tractat de Versalles, la inestabilitat econòmica i la inflació
d’Alemanya en els anys ‘20, els intents de “putsch” de
Kapp i d’Hitler, la guerra del Ruhr, el col·lapse econòmic
inflacionista, l’obsessió passatgera per l’esport, el liberalisme, o “el
control de divises” que va fer impossible els viatges a l’estranger…