Arxiu de la categoria: General

14 d’octubre: ¡Es la patria, estúpido!

Publicat el per
Respon

[ Antoni Bassas, ara, 14-10-2019] “Si segons la sentència del Suprem el Procés no va ser més que una “mera quimera”, a què treu cap la duresa de les penes? Si a Espanya hi ha hagut manifestacions molt violentes sense retret penal, per què s’aplica el delicte de sedició als 20-S i a l’1-O? La resposta és una sola paraula: Catalunya. Catalunya posa en guàrdia el sistema nerviós de la nació espanyola, tant en dictadura com en democràcia. És anomenar-la i disparar-se l’onada de patriotisme necessari perquè tothom canti l’” A por ellos, oé!” des dels patis de la casernes a la casa reial passant per tots els canals de televisió. Catalunya és el mot que fa dir al president del CGPJ que la unitat d’Espanya és el fonament de l’estat de dret, és el que porta Marchena a inventar-se una rebel·lió low cost. Per què és sedició? Es la patria, estúpido!”

“Para limpiar esto, hacen falta años” [Albert Om, ara, 14-10-2019]

Cinc pensaments, en estat de xoc, després de la sentència

1. Dilluns 14 d’octubre del 2019, quarts de deu del matí. Sento Mar Poyato a RAC1 anunciant les penes pel judici del Procés. Totes sumades: 99 anys i mig de presó. Un segle de vides escapçades.

2. Dissabte 12 d’octubre del 2019, sis de la tarda. Projecció de la pel·lícula d’Amenábar Mientras dure la guerra, a la sala 5 del Cinema Bosque de Barcelona. El personatge de Franco s’adona que una guerra ràpida no li convé i proclama: “ Para limpiar esto, hacen falta años”. En van venir tres de guerra i quaranta de dictadura. Encara no han fet net. Però Espanya, sigui en un règim o en un altre, continua encarant-se al problema català amb el mateix concepte – neteja– i amb la mateixa solució: una repressió llarga, dolorosa i absolutament ineficaç.

3. Dissabte, 12 del migdia. Celebració del 12 d’octubre a Madrid. La sensació que els militars que desfilen el 2019 per la Castellana podrien ser els mateixos que el 12 d’octubre del 1936, al paranimf de la Universitat de Salamanca, li van cridar “ Rojo, hijo de puta” a Miguel de Unamuno, quan suposadament ell va dir allò de “ Venceréis, pero no convenceréis”. O que els soldats que insultaven Unamuno a Salamanca el 1936 podrien ser els que ara, camí de Catalunya, bramen “ A por ellos”. Del 1936 al 2019 han passat 83 anys i han canviat moltes coses. Però la mentalitat uniformadora i repressora continua impregnada en el més profund dels uniformes que llueixen les estructures d’estat espanyoles, ja siguin botes militars o togues judicials.

4. Hem viscut els últims dies amb la sensació que arribava un huracà en forma de sentència. Finalment, ha tocat terra i ho ha fet amb una potència desfermada, que no admet discussions. No pot ser que es digui que la decisió del Tribunal Suprem no agradarà a cap de les parts, perquè ha desestimat la rebel·lió. Rebel·lió i sedició són dues paraules que sonen igual d’inflades, igual d’inventades. Aquell 20 de setembre del 2017 ningú, absolutament ningú, va parlar de violència. Van ser els dies següents quan va començar a aparèixer la paraula tumult, la base penal que ens ha portat fins aquí. Tot parteix d’una gran mentida.

5. I, finalment, la constatació trista que hi ha ciutadans del nostre país que pensen que la normalitat són unes penes de 99 anys i mig de presó, i la anormalitat, el que convé criticar durament, són els talls de carretera i les mobilitzacions de protesta que es multiplicaran per tot el país.

Se’n penediran [Salvador Cardús, ara, 14-10-2019]

Se’n penediran, d’aquesta sentència. I tant que se’n penediran! Però no perquè algun dia els sàpiga greu el mal que hauran fet a aquestes dones i homes injustament empresonats i condemnats. Ni pel mal que hauran fet al nostre país. Se’n penediran per les conseqüències irremeiables que se’n derivaran en contra seva. No sé què tardaran a adonar-se’n, si no és que alguns potser ja ho veuen sense que, per covardia o per conservar vells privilegis i no perdre’n de nous, s’atreveixin a reconèixer-ho. Però tant els que ja ho veuen com els que encara estan encegats d’odi patriòtic se’n penediran.

També se’n penediran els qui hagin relativitzat la gravetat de la sentència. Encara pitjor, se’n penediran els que l’hagin justificat dient que “estaven avisats” o que “s’ho van buscar”. I se’n penediran els que acatin aquest sistema judicial criminal-patriòtic dient-nos que la sentència s’ha de complir i que, en tot cas, ja veurem si se’ls indulta amb condescendència. Si jo fos d’aquests, la camisa no em tocaria la pell. Apuntar-se ara a una victòria judicial injusta, tan pírrica com covarda, els acabarà deixant en un molt mal lloc si volen participar en un futur de llibertat en aquest país.

Em sembla obvi que també es penediran de la sentència els qui per por abaixin el cap amb arguments d’ordre arnat. Que si cal preservar l’economia –una economia sistemàticament maltractada per l’Estat–; que si cal protegir les institucions –unes institucions postautonòmiques intervingudes a les quals no deixen governar–; que si cal tornar a la política –com si només fos política la que passa pel corró de l’ statu quo autoanomentat “constitucional”–, o que si no hauríem de plantar cara a la injustícia fins que no siguem majoria –com si la defensa dels drets civils més bàsics no tingués sentit encara que, com tantes vegades, hagi començat sostinguda per una sola veu.

Tampoc no tinc dubtes que se’n penediran els qui frivolitzen sobre les possibles respostes, rient-se de la força de la gent al carrer. Se’n penediran els qui consideren que les mobilitzacions no serviran de res, que són gresques inútils. I els qui suggereixen que hi ha dreceres més eficaces, es penediran de la sentència perquè els posarà davant del mirall de les seves fanfarronades de saló, fetes des del sofà, sense ni el més mínim sentit de la realitat. Torneu a escoltar els al·legats finals de qualsevol dels empresonats ara que ja sabem quin és el càstig que han de carregar per les seves decisions –les de Josep Rull, de Jordi Turull, de Jordi Cuixat…–, i atreviu-vos a dir-los a la cara que ens prenien el pèl, que són culpables de no haver previst la brutalitat de l’Estat o que en el fons volien fer fracassar la independència.

Les sentències d’ara, i les que voldran seguir dictant, seran una càrrega enorme, insuportable, per a tothom qui les aplaudeixi, hi contemporitzi, les minimitzi o les escarneixi. El sentit futur de les sentències no és el que ara se’ls donarà, un sentit pensat des de la perspectiva dels qui avui són guanyadors provisionals d’aquesta batalla. El present serà escrit pel futur. Perquè els fets seguiran sent els fets, però el sentit que prenguin dependrà d’on ens hagin dut. I es pot guanyar o es pot perdre, i tant, però en el pitjor dels casos, si l’independentisme no se’n sortís de moment, també entre els vencedors hi hauria els seus vençuts, que ja no podrien amagar de quina mena de victòria haurien estat còmplices.

El penediment, els diversos penediments, es produiran a mesura que s’acosti el final d’aquesta història, tant si és a prop com si cal que passi una generació més per tancar-la definitivament. Espanya sempre ha arribat tard a l’hora d’impedir les seves derrotes territorials, i ara els tornarà a passar el mateix. Se’n penediran, de la sentència, quan vegin fins a quin punt el seu acte venjatiu haurà fet avançar Catalunya en el camí cap a la independència.

Se’n penediran. Però ja hauran fet tard.

D’infàmies, sentències i mobilitzacions [Xavier Domènech, ara, 14-10-2019]
La ruptura emocional amb l’estat espanyol és avui molt més cruenta que ahir

Deia Pedro Sánchez en la seva declaració arran de la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans que el veredicte inicia una “nova etapa”. Una etapa, segons ell, basada en la concòrdia. Un es queda sense paraules, però ho intentarem. És difícil saber exactament en què “ajuda” a obrir una “nova etapa” la sentència que condemna a 13 anys de presó el vicepresident de la Generalitat de Catalunya, a més d’11 la presidenta del Parlament de Catalunya, a 12 Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa (a qui la sentència, en la vergonya de la vergonya, confon reiteradament amb la consellera d’Educació, Clara Ponsatí), a més de 10 els consellers Joaquim Forn i Josep Rull i a 9 anys Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Es fa, de fet, impossible saber com es parteix d’aquí per inaugurar una nova etapa basada en la “concòrdia”. Potser és que es pensa que la concòrdia s’assoleix amb la imposició de la pena que ha d’iniciar la penitència, l’expiació i el perdó. És a dir, que la concòrdia passa pel nostre viacrucis com a país. El president en funcions no dormia davant la possibilitat d’un govern de coalició, i per això va decidir convocar eleccions enmig de la sentència; ara tampoc no dorm, pel que es veu, per explicar-nos el que és la “concòrdia”.

Aquesta sentència és un trencament, un més en una cadena de trencaments que fa massa temps que dura

Probablement la independència de Catalunya és ara molt més lluny del que s’havia dit durant massa temps. Però el que és segur és que la ruptura emocional amb l’estat espanyol, i amb Espanya com espai de futur, és avui molt més cruenta que ahir. Hi haurà un abans i un després de la sentència, sens dubte, el que no està gens clar és que sigui per iniciar una “nova etapa”, perquè el problema és profund i alguns intenten aprofundir-lo a consciència. La mateixa sentència ho deixa clar, malgrat explicar de nou allò de “ No hay democracia fuera del Estado de Derecho”. Afirma clarament que el que hem viscut “ es un conflicto entre el concepto de legitimidad de unos […] y una legalidad al que muchos otros –no necesariamente menos– también consiedaran legítima […]. No es legitimidad contra legalidad. Es un conflicto entre las concepciones parciales de unos […] y las convicciones de otros que, además, cuentan con el respaldo de unas leyes…” Difícilment es pot descriure millor, entre aquestes “ concepciones parciales de unos” que en els altres són “ convicciones” gens parcials que, “ además, cuentan con el respaldo de unas leyes”, el procés accelerat de deslegitimació de tot un sistema a Catalunya. No és tan sols que un tribunal, a l’hora d’aplicar la sentència, ja reconeix en les seves pàgines que la llei ara mateix ja només la considera seva una part, i no el tot. La figura del cap d’estat, que en la persona de Felip VI simbolitza el conjunt del sistema, no supera la valoració d’1,8 sobre 10 entre els catalans i catalanes segons el CEO; el supera fins i tot per poc el Tribunal Constitucional amb un 2,2. D’altra banda, segons el mateix CIS, ja abans d’aquest sentència un 70% dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya no creien en la independència del Tribunal Suprem. Quan Aznar li va explicar a Tony Blair, a la cimera de les Açores, el poc suport que tenia la seva política d’intervenció a la Guerra del Golf el 2003, Blair li va contestar: “Creuen en tu els mateixos que creuen que Elvis Presley està viu”. Creuen en el poder judicial i en la monarquia a Catalunya més o menys els mateixos que creuen en la immortalitat d’Elvis. O, dit d’una altra manera, quan la pàtria estava davant l’abisme, els “servidors” de l’Estat no han dubtat a fer un pas endavant.

Nova etapa? Acceptem-ho, aquesta sentència és un trencament, un més en una cadena de trencaments que fa massa temps que dura. No crec que Pedro Sánchez ni els partits ara majoritaris del sistema polític espanyol, com tampoc aquells que els hi fan de rèplica a Catalunya, tinguin la capacitat, la legitimitat i, sobretot, la voluntat real d’obrir cap nova etapa. No ho faran i de ben segur que no ho faran per pròpia voluntat. És massa evident que fins i tot volen jugar amb aquesta sentència no pensant en un país, sinó només en unes eleccions. Aquesta sentència és una infàmia i no obre cap oportunitat ni aquí ni allà. La solució només vindrà de la mateixa mobilització i serà en aquest sentit una solució catalana. Una mobilització que haurà de ser al més àmplia possible, que haurà de mostrar fermesa, flexibilitat temporal i intel·ligència i que s’haurà de concentrar en assolir l’amnistia, com a veritable “nova etapa”. Només des de la força d’aquí es mouran allà. El que estem vivint és una infàmia i com deia el poeta enfilant aquesta agulla: “Som on som; més val saber-ho i dir-ho […]. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, …. que tot està per fer i tot és possible”

Societat de Nacions: 100 anys

Publicat el per
Respon

  1. [ara, dossier, 23-6-2019] Cronologia: un segle d’acords i desacords de la comunitat internacional

    El juny del 1919, finalitzada la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà Woodrow Wilson va plantejar la creació d’un ens de nacions per resoldre diplomàticament conflictes bèl·lics

    28 de juny del 1919

    Finalitzada la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà Woodrow Wilson planteja la creació d’un ens de nacions per resoldre diplomàticament conflictes bèl·lics. Dirigents d’una trentena de països signen el que es coneixerà com el Tractat de Versalles, que recull la constitució de la Societat de Nacions. Els Estats Units no s’hi adheriran mai.

    Juny del 1921

    La Societat de Nacions, que va arribar a tenir 54 membres, va intervenir en diversos conflictes territorials. Un dels primers va ser el de les illes Aland, al mar Bàltic, que involucrava Finlàndia, tot just independitzada de Rússia, i Suècia. L’ens multilateral va concloure que l’arxipèlag, de parla sueca, havia de ser territori finès desmilitaritzat.

    Agost del 1936

    Després del cop d’estat del 18 de juliol del 1936 del general Franco, França i el Regne Unit van impulsar el pacte de no intervenció a la Guerra Civil Espanyola, i la Societat de Nacions es va desentendre de les súpliques del govern republicà d’ajuda davant dels atacs dels sublevats amb suport dels exèrcits alemany i italià.

    Setembre del 1939

    Amb els exiliats espanyols camí de França, Europa torna a patir en carn pròpia l’horror de la guerra, que té en la invasió alemanya de Polònia la guspira que farà esclatar i escampar el conflicte bèl·lic a escala mundial i que paralitzarà el món durant sis anys. La Segona Guerra Mundial serà el fracàs definitiu de la Societat de Nacions.

    Octubre del 1945

    En plena Segona Guerra Mundial, el president Franklin D. Roosevelt impulsa la Declaració de les Nacions Unides, que donarà pas a l’Organització de les Nacions Unides (ONU), amb la firma de la Xina, els Estats Units, el Regne Unit, França i l’URSS. L’abril del 1946 la Societat de Nacions es dissol.

    Novembre del 1947

    La 181, sobre la creació de dos estats, és la primera de les resolucions aprovades per l’Assemblea General sobre el conflicte entre Palestina i Israel, que continua sent un dels punts negres per la incapacitat de la comunitat internacional de resoldre per la via diplomàtica una qüestió que traspassa les fronteres.

    Juliol del 1951

    L’ONU fa una reunió extraordinària per aprovar el reconeixement de l’estatus de refugiat, pensat només per als europeus desplaçats per la Segona Guerra Mundial, i no és fins al 1967 que s’amplia la protecció. Avui s’estima que hi ha més de 70 milions de desplaçats al món.

    Novembre del 1956

    L’Assemblea General convoca durant 10 dies la primera sessió especial d’emergència en un intent de resoldre la crisi del canal de Suez. De la trobada en surt la la Força d’Emergència de les Nacions Unides, un cos pensat per al manteniment de la pau que serà la llavor dels futurs Cascos Blaus, formats per soldats dels països membres.

    Novembre del 1963

    Es crea el Comitè Especial per a la Descolonització, que exigeix a les potències europees iniciar processos de descolonització, cosa que afavoreix l’aparició de nous països a l’Àfrica i l’Àsia. Actualment encara no s’ha completat el mandat, i països com ara Espanya, França i el Regne Unit mantenen colònies.

    Juliol del 2002

    Amb les experiències prèvies dels tribunals especials per a l’ex-Iugoslàvia i Ruanda, l’ONU obre a l’Haia el Tribunal Penal Internacional, el primer que permet perseguir els crims més greus contra la humanitat. El TPI neix amb les absències de grans estats, com la Xina, Rússia i els Estats Units, que no reconeixen la seva jurisdicció.

    Març del 2003

    Deu anys després del gran fracàs que va suposar per al multilateralisme la guerra iugoslava i el genocidi ruandès, l’ONU pateix un nou revés quan els Estats Units i el Regne Unit, amb l’ajuda d’Espanya, envaeixen l’Iraq de Saddam Hussein en una guerra que es va declarar “il·legal” perquè no comptava amb el suport del Consell de Seguretat. Mai es van trobar les armes de destrucció massiva que es van esgrimir per justificar la guerra.

    Juliol del 2011

    El Sudan del Sud es va convertir en el país 193 –i últim– que va ingressar al club internacional, després que gairebé el 99% de la seva població aprovés en referèndum separar-se dels veïns del Sudan. L’alegria de la independència va durar poc i l’ONU ha hagut d’enviar una missió de pau al territori sud-sudanès, que poc després de guanyar-se la sobirania va iniciar una guerra civil entre faccions pel control dels rics recursos naturals.

    Setembre del 2016

    La cruesa de la guerra de Síria expulsa milions de persones del país mentre els països europeus s’emboliquen en debats i cimeres per decidir finalment que no els donaran asil. Síria exemplifica el fracàs no només de la gestió col·lectiva dels conflictes, sinó també dels fluxos migratoris: els sirians han superat de llarg el rècord de refugiats de la Segona Guerra Mundial i van forçar una cimera extraordinària de l’ONU, també fallida.

2. 

ara, 23-6-2019

3.

De la guerra de trinxera a la protecció dels drets humans

L’aparició de nous actors bèl·lics ha transformat els conflictes [Marta Rodríguez, ara, 23-6-2019]

 

Mor NEUS CATALÀ: memòria de les deportades a Ravensbrück i de la lluita contra el feixisme

Publicat el per
Respon

Mor Neus Català, la veu guerrera de l’infern nazi

Va sobreviure a Ravensbrück i fins als 103 anys va lluitar per reivindicar la memòria de les seves companyes combatents [Silvia Marimon, 13-4-2019]

 

Neus Català va plantar cara als nazis, va lluitar a la Resistència francesa i va sobreviure a l’horror de Ravensbrück. Quan va ser alliberada de l’infern, el 5 de maig de 1945, es va prometre no oblidar les companyes. Fins al final es va mantenir  fidel a la seva lluita per la memòria: “Vaig intentar oblidar el patiment, però el que m’ha obligat a recordar coses és la voluntat de recuperar la memòria de les altres”, explicava. Menys de 20 anys després d’haver sortit de l’infern de Ravensbrück va recórrer tot França buscant el testimoni de les seves companyes de lluita. Reivindicava que elles també van donar la vida per la llibertat, però se’ls han dedicat poquíssims monuments. Va relatar la història de totes aquestes lluitadores a ‘De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas‘, publicat per primera vegada el 1984 per l’editorial Adgena, reeditat el 2000, i altra vegada el 2015 amb motiu del centenari de l’autora. 

Va voler saber què els havia passat a les seves companyes anys després. “Com altres supervivents, ella era conscient que era moltes veus; havia vist morir moltes companyes i va voler donar veu a les mortes i a les supervivents”, explica l’escriptora especialista en literatura testimonial Marta Marín-Dòmine. Recordar, reviure, no era gens fàcil. Al principi no volia explicar res davant els seus dos fills, el Lluís i la Margarita. “No només es va comprometre a difondre l’infern sinó que el va reviure; molta altra gent no n’ha sigut capaç –reflexiona Jaume Claret, director del grau d’història, geografia i història de l’art (UOC-UdL)–. Va assumir la càrrega de moltes altres dones que van ser doblement invisibles perquè eren víctimes i dones”. Català és una de les poques dones deportades del llibre de Montserrat Roig, ‘Els catalans als camps nazis’ i Carme Martí va convertit la vida d’aquesta dona valenta en una novel·la colpidora: ‘Un cel de plom’ (Amsterdam).

Neus Català: “Fa molts anys que em voldrien morta”

Neus Català: “Fa molts anys que em voldrien morta”

Aquesta dona tossuda i valenta, filla d’una família de camperols, nascuda als Guiamets, al Priorat, el 1915, ha mort als 103 anys, tranquil·lament al llit i envoltada pels seus fills i per la gent que estimava. Volia estudiar infermeria, però l’esclat de la Guerra Civil li va truncar el somni de treballar en un hospital. Es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i després al PSUC. Quan els franquistes van entrar a Barcelona, el 1939, Català va creuar la frontera francesa amb 180 nens. Amb ells va fer un llarg viatge des de la colònia de les Acàcies, a Premià de Dalt, fins a Darnius, Portbou i el Voló. Els perseguien els bombardejos. Català recordava amb tristesa l’entrada a França. Els tiraven trossos de pa i ella cridava: “No agafeu pa, que es burlen de nosaltres!”

Amagant guerrillers des del dia que es va casar

A França es va casar amb Albert Roger el 29 de desembre de 1942 i va entrar a la Resistència francesa. Sempre explicava que el mateix dia de noces van començar a amagar guerrillers. Amb l’ocupació alemanya, no només ocultava maquis, sinó que passava missatges –se’ls amagava als cabells–, obtenia armes i feia sabotatge. “L’exèrcit alemany anava ocupant França i nosaltres sabotejàvem tot el que podíem per posar-los obstacles”, deia aquesta combatent obstinada.

Margarita Català: “La manera de sobreviure de la mare ha sigut lluitar”

Margarita Català: “La manera de sobreviure de la mare ha sigut lluitar”

A ella i al seu marit els van detenir l’11 de novembre de 1943. Tenia aquell instant clavat a la retina: “Els alemanys van envoltar casa nostra, armats amb metralladores i bombes de mà”. Després va venir un periple per presons –el primer interrogatori va ser a Périgueux i després la van traslladar a Llemotges– i les tortures. El gener del 1944, un SS li va fer aquest anunci: “Ara comença un viatge molt llarg en tren. Allà on aneu hi estareu molt bé, és com una casa de repòs”. El seu marit no sobreviuria a l’infern nazi.

La van condemnar a treballs forçats a perpetuïtat. Va arribar a Ravensbrück la nit del 3 de febrer de 1944 i la van fitxar com a Neige Roger. Era el número 27.534. Relatava que no tenia records en color: el camp nazi només el podia evocar en blanc i negre. Hi havia una imatge que la perseguia, un grup de dones que va veure a l’entrar al camp: “Eren dones, però en veure-les ens vam pensar que eren mortes i que sortien d’una tomba. Totes uniformades, totes malaltes, totes lletges i fetes unes pelleringues… La intenció dels nazis era que deixéssim de ser persones per esdevenir números. Ens van posar una injecció per eliminar la menstruació; deien que així seríem més productives”, recordava. D’aquell infern encara podia sentir els brams de dolor de les mares a qui havien mort els fills, i no podia oblidar com obligaven les dones a fer de botxins i penjar les companyes, o com algunes es llançaven contra les tanques de filferro electrificades perquè ja no podien més. De caràcter fort i rebel, sempre deia que la solidaritat la va ajudar a sobreviure. El març de 1944 la van enviar a Holleischen, un petit camp que depenia de Flossenbürg. Fins i tot amb els nazis al clatell feia sabotatge.

La lluita des de l’exili

Després de la Segona Guerra Mundial va viure exiliada a França. Es va tornar a casar, amb un altre exiliat, Félix Sancho, amb qui va tenir la Margarita i el Lluís. No s’esperava poder ser mare, perquè creia que no podria tenir fills pels experiments que havia patit al camp nazi. Mai va deixar ni la política ni la lluita. El 1962, de forma clandestina i amb altres companys que havien patit la deportació, va crear l’Amical de Mauthausen. Va col·laborar amb Montserrat Roig en el llibre ‘Els catalans als camps nazis’ (Edicions 62). Català recordava amb molt d’afecte les converses amb Roig, que al pròleg del seu llibre va escriure: “No puc oblidar les converses amb Neus Català al barri llatí parisenc”.

“Des del primer moment va participar en el projecte d’un memorial de Ravensbrück amb antigues presoneres de diferents països. Ho feia sola i pagant-ho de la seva butxaca; no tenia cap govern al darrere però volia demostrar al món que hi havia deportades espanyoles”, diu Teresa del Hoyo Calduch, portaveu de l’Amical de Ravensbrück. Era l’única supervivent del Comitè Internacional de Ravensbrück, creat el 3 de febrer de 1965. “El Museu de Ravensbrück, construït en l’antic búnquer de les cel·les de càstig, té una cel·la per a cada comunitat nacional –explica Del Hoyo Calduch–. Com que Espanya no hi va tenir delegació oficial fins al 1977, les deportades espanyoles no hi tenien cap cel·la, i va ser la Neus la que la va reivindicar i la va aconseguir després de lluitar 30 anys”.

Amb la mort de Franco, Català va tornar amb el seu marit a Catalunya. La Generalitat de Catalunya la va guardonar amb la Creu de Sant Jordi el 2005, i posteriorment, el 2006, va ser escollida Catalana de l’Any per la seva tasca de defensa de la memòria de les més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück. El mateix any també va rebre el premi Alternativa, que dona Esquerra Unida i Alternativa. Va passar els últims anys al poble on va néixer, els Guiamets.

“La llibertat es conquereix cada dia”

En un homenatge que li van fer a Ripollet, també el 2006, va demostrar la seva vitalitat. Es va acomiadar amb un “Visca la República!” i va recordar: “S’ha de lluitar sense parar perquè la llibertat es conquereix cada dia”. “Va obrir la porta, a Catalunya i a Espanya, a la història de la deportació femenina, a la capacitat de resistència de moltes dones que no només van patir, com els homes, la mort i les tortures, sinó també els abusos, les agressions sexuals i la maternitat als camps de concentració”, explica Jordi Guixé, director de l’Observatori Europeu de Memòries. Al pròleg de la reedició que es va fer de ‘ De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas‘, els fills de la Neus relaten com la seva mare es va mobilitzar en el París de la postguerra per ajudar els refugiats i els opositors a la dictadura i com va lluitar perquè les dones no fossin oblidades: “La seva joventut consagrada i, sens dubte, desconeguda havia sigut un malson. Estaven sepultades, sense senyals d’identitat. La Neus mai va dubtar de la finalitat d’aquest llarg camí. No es tractava de posar punt final al record”.  Neus Català és tot un símbol d’aquesta batalla diària.

El llarg combat d’una defensora de la llibertat
La lluita a França
“Les dones vam combatre els nazis. Ens vam incorporar de mil i una maneres al combat. No vam ser simples auxiliars, vam ser combatents. Del nostre sacrifici, de la nostra sang freda, de la nostra rapidesa depenia moltes vegades la vida de desenes de guerrillers”.

La condemna 
“Ens acorralaren en un pati, i, sense judicis, anaven anunciant el nostre destí. A algunes les condemnaren a mort i a mi a treballs forçats a perpetuïtat. Mentre hi ha vida, hi ha esperança!, vaig contestar rient com una boja”.

L’infern
“Eren dones, però en veure-les ens vam pensar que eren mortes que sortien d’una tomba. Totes uniformades, totes malaltes, totes lletges i fetes pelleringues… La intenció dels nazis era que deixéssim de ser persones per esdevenir números”.

La reivindicació
“Vaig intentar oblidar el patiment, però el que m’ha obligat a recordar és la voluntat de recuperar la memòria de les altres. Algunes va costar que parlessin, altres estaven ressentides perquè els companys de lluita les havien fet invisibles, i altres de seguida van voler explicar la seva història”.

Desperteu!
“Hi ha dones fantàstiques i molt preparades, però encara estem poc representades al Parlament, tant al català com a l’espanyol. Jo sempre dic: Desperteu! Vam ser un moviment que semblava que ens havíem de menjar al món i ara estem callades; ara que tenim uns drets, no els sabem fer servir”.

Els arxius secrets del gueto: Who will write our history? (Qui escriurà la nostra història?)

Publicat el per
Respon

Els arxius secrets del gueto [Maria-Paz López ,LVG, 21-2-2019]

 

Davant l’evidència del terrorífic moment històric que afrontaven, l’historiador Emanuel Ringelblum va decidir crear un arxiu secret sobre la vida jueva al gueto, al que va cridar Oneg Shabbat (alegria del sàbat). Ringelblum va organitzar una xarxa clandestina de fins a 60 professors, periodistes, i altres professionals, que escrivien i consignaven informació. Objectiu: transmetre als historiadors del futur de la perspectiva jueva sobre els esdeveniments , per evitar que es nodrissin de la versió nazi.

La seva extraordinària gesta es relata en el documental Who will write our history? (Qui escriurà la nostra història?), De la realitzadora nord-americana Roberta Grossman, que va ser projectat simultàniament per iniciativa de la Unesco en diverses ciutats del món el passat 27 de gener, al 74º aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. “He vist milers de pel·lícules, moltes d’elles cruels i dures, però aquest film té una altra dimensió; com a historiador, Ringelblum volia que se sabés la història real, i ho va aconseguir “, va dir aquell dia a la projecció en un cinema berlinès Dieter Kosslick, director de la Berlinale, el festival de cinema de Berlín.

Who Will Write Our History (2018)

Els arxius secrets del gueto

Amagatalls. L’actor Andrew Bering interpreta Israel Lichtenstein, encarregat d’enterrar caixes de l’arxiu (Anna Wloch / Anna Wloch)

Al novembre de 1940, dies després que els nazis van segellar 450.000 jueus al gueto de Varsòvia, una banda secreta de periodistes, acadèmics i líders de la comunitat van decidir lluitar. Dirigit per l’historiador Emanuel Ringelblum i conegut pel nom de codi  Oyneg Shabes , aquest grup clandestí va prometre derrotar mentides i propaganda nazis amb pistoles o punys, però amb ploma i paper. Ara, per primera vegada, s’explica la seva història com a documental. Escrita, produïda i dirigida per Roberta Grossman i l’executiva produïda per Nancy Spielberg,  Qui escriurà la nostra història,  barreja els escrits de les  Shabes Oyneg arxiu amb noves entrevistes, imatges rarament vistes i espectaculars dramatitzacions per transportar-nos dins del gueto i la vida d’aquests valents lluitadors de resistència. Van desafiar el seu enemic assassí amb l’arma definitiva, la veritat, i van arriscar-se tot perquè el seu arxiu sobreviuria a la guerra, encara que no ho fessin.

Resultat d'imatges de Emanuel Ringelblum

 

80 anys de la mort d’Antonio Machado

Publicat el per
Respon

22 de febrer de 1939: fa 80 anys de la mort d’Antonio Machado

La maleta catalana de Machado

La maleta catalana de Machado [Josep Playà Maset, LVG, 21-2-2019]

Y hay cosas que sólo la guerra nos hace ver claras. Por ejemplo: qué bien nos entendemos en lenguas maternas diferentes”. Esta frase la escribió Antonio Machado en un artículo para La Vanguardia que se publicó el 6 de octubre de 1938, en plena guerra. Machado se había refugiado en la capital catalana, convertida en capital de la República Española ante el asedio de Madrid.

Machado escribió durante los últimos meses de la Guerra Civil 25 artículos para este diario. El último, el 6 de enero de 1939, y parece que tenía otro a punto sobre el general republicano Vicente Rojopero ya no llegó a tiempo porque el 22 de enero fue evacuado de Barcelona y un mes después moría en Cotlliure.

Mañana viernes se cumplen 80 años de la muerte de Machado y el cementerio de la población rosellonesa donde está enterrado será escenario de varios actos conmemorativos a los que el presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, ha prometido su asistencia. El domingo está previsto que Sánchez viaje a Montauban, para visitar la tumba del presidente de la República Manuel Azaña, fallecido en 1940 –será la primera visita de un presidente de Gobierno español en activo–, y posteriormente se desplazará hasta Cotlliure, al cementerio donde reposan los restos del poeta, y a ­Argelers, en cuyas playas hubo uno de los mayores campos de inter­namiento después de la retirada.

Machado y su familia son un símbolo de una retirada en la que participaron casi medio millón de personas. El poeta salió de Barcelona acompañado de su madre, Ana Ruiz, su hermano José y la mujer de este, Matea Monedero. Con ellos iban también el filósofo Joaquim Xirau Palau y su hermano Josep. Un año antes este diario anunció sus colaboraciones con una ditirámbica presentación: “Don Anto- nio, cargado de años, de laureles y de achaques, ha renunciado a su derecho al descanso y mantiene vivo, juvenil y heroico el espíritu liberal que informó su obra y su obrar”.

Esta foto, que es probablemente la última de Antonio Machado (sentado con bastón), se hizo en la masía de Can Santamaria, en Cervià de Ter, poco antes de partir hacia el exilio

Esta foto, que es probablemente la última de Antonio Machado (sentado con bastón), se hizo en la masía de Can Santamaria, en Cervià de Ter, poco antes de partir hacia el exilio (.)

 

 

Machado llegó a Barcelona en abril de 1938 y pasó el primer mes en el hotel Majestic, convertido en centro de refugiados ilustres, donde coincidió con León Felipe y José Bergamín. Pero el ajetreo le molestaba y logró que lo alojaran en la torre Castanyer, un palacete situado en Sant Gervasi. Allí pasó otros ocho meses en los que apenas salió a la calle. “En esa egregia Barcelona –hubiera dicho Mairena en nuestros días–, perla del mar latino (…) gusto de releer a Juan Maragall, a Mosén Cinto, a Ausias March, grandes poetas de ayer, y otros, grandes también, de nuestros días”. Su amigo Joaquim Xirau, con quien solía reunirse para escuchar canciones al piano o compartir lecturas, lo recordaba “físicamente decaído” pero con “la cabeza firme y el espíritu sano, lleno de bondad”. Lo atendía el médico José Puche, atento a su delicado corazón. “Me di cuenta –escribió– de que tenía ante mí una máquina gastada”.

El camino del exilio auguraba una derrota prolongada e iba acompañada de una tristeza que sólo quienes la vivieron fueron capaces de describir. Machado lo había presentido: “Y cuando llegue el día del último viaje / y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, / me encontraréis ligero de equipaje, / casi desnudo, como los hijos de la mar”.

 

 

Los últimos textos

Machado escribió 25 artículos para ‘La Vanguardia’ mientras estuvo en Barcelona

El taxi que los llevaba hacia Francia enfiló la carretera de la costa hacia Montgat. Por radio llegaban noticias de que el ejército franquista había entrado ese día en Sitges y Manresa, pero nadie sabía a ciencia cierta hasta qué punto había capacidad de resistir. De madrugada llegaron a Girona y atravesaron sus calles atiborradas de refugiados buscando un lugar seguro. Su destino era la masía Can Santamaria, en Raset, al lado de Cervià de Ter (una casa que hoy es la sede de la colección privada Bueler-Bernard de arte contemporáneo). En esa mansión señorial del siglo XV se reunieron con otro grupo de intelectuales entre los que estaban el psiquiatra Emili Mira, el médico Joaquim Trias i Pujol, el periodista Corpus Barga, el pedagogo Joan Roura y el lingüista Tomás Navarro. La masovera Llúcia Teixidor contaba la anécdota de que un débil Machado sufrió un desmayo y lo reanimaron con una copa de aguardiente. En el patio de la casa se hicieron una foto de grupo que es la última de Machado con vida. Aparece sentado, apoyado ya en un bastón y sin mirar a la cámara. Allí permanecieron tres días hasta que vino a recogerlos una ambulancia. Marcharon el 26 pero al intentar entrar en la carretera nacional la encontraron colapsada y optaron por pasar la noche siguiente en el Mas Faixat, de Viladasens, a apenas cinco kilómetros.

 

 

Se trataba de otra masía histórica, cuya capilla había sido asaltada a principios de la guerra. Se da la circunstancia de que un hijo de la casa, el sacerdote Lluís Faixat, había sido fusilado a escasa distancia de la casa por unos milicianos cuando lo descubrieron en un registro pocos días después del 18 de julio. En esta masía, donde pasaron la noche del 26 de enero, se les unió otro grupo de intelectuales, entre ellos Josep Pous i Pagès, Carles Riba y Clementina Arderiu.

La siguiente etapa fue la definitiva. Buscaron carreteras secundarias por l’Escala, Castelló d’Empúries, El Port de la Selva, para evitar los bombardeos y el colapso, y llegaron ya al anochecer a Portbou. En el paso fronterizo había otra enorme cola de vehículos y tuvieron que seguir a pie. Antonio Machado, de 63 años, y su madre, de 84, llegaron agotados. Estaban en Francia pero la primera noche tuvieron que dormir en un vagón de tren abandonado en la estación de Cervera. En la ambulancia que los llevó quedó atrás la maleta de Machado con sus últimos originales. Se quedaron con una manta.

200 anys: un món millor?

Publicat el per
Respon

[ara, 17-2-2019, SÒNIA SÁNCHEZ / INFOGRAFIA: EDUARD FORROLL]

Una enquesta del 2015 a 9 països preguntava a la gent si creia que el món millora o empitjora. Només van dir que millorava un 3% dels francesos, un 4% dels alemanys i britànics i un 6% dels estatunidencs. Els suecs eren els més optimistes amb un escàs 10%. Per poder valorar-ho, diu Our World in Data, no n’hi ha prou mirant 50 anys enrere, cal una perspectiva històrica més àmplia. Per això, aquesta web acadèmica ha volgut demostrar estadísticament que en molts aspectes primordials per a la humanitat estem molt millor que fa 200 anys i que els canvis radicals en les condicions de vida d’aquest període obren una finestra a l’optimisme.

POBRESA EXTREMA

Viure amb menys d’1,9$ al dia

L’any 1820 només una petita elit tenia la sort de viure amb més d’1,9 dòlars al dia, mentre que la gran majoria de la població (94%) vivia en condicions que avui consideraríem com d’extrema pobresa. La industrialització, i l’augment de la productivitat que va comportar, han permès que l’explosió de la població mundial no es traduís en una creixent bossa de població en la pobresa màxima. Si el 1950 hi havia encara dos terços de la població mundial en la pobresa extrema, l’any 1980 ja era el 42% i el 2015 s’havia reduït a només el 10%. Són avui 734 milions de persones, quan el 1820 eren 965 milions (sobre una població total de 1.080 milions). La davallada des de llavors ha estat la més dràstica en nombres absoluts.

EDUCACIÓ BÀSICA

Majors de 15 anys

La universalització de l’educació primària i secundària és un dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU) per al 2030 . Era també un Objectiu del Mil·lenni per al 2015 només per a l’educació primària, però encara no s’ha aconseguit del tot. Però més enllà de la població escolar actual, els més grans de 15 anys que han rebut alguna mena d’educació (bàsica o més) han passat del 17% de la població fa dos segles a representar-ne el 86% actualment. L’educació és ara mateix un dret bàsic i ha estat aquesta concepció, adoptada internacionalment a mitjans del segle passat, la que ha permès un augment tan ràpid de les taxes d’alfabetització.

ALFABETISME

Majors de 15 anys

Llegir i escriure era el privilegi de ben pocs fa només dos segles. El 88% dels majors de 15 anys eren illetrats el 1820. Avui encara hi ha un 14% que no tenen aquestes eines bàsiques, però la gran majoria són gent gran. En total hi ha 4.600 milions de persones al món (amb més de 15 anys) que saben llegir i escriure, mentre que l’any 1820 eren només 100 milions de persones les que tenien aquestes habilitats, indispensables per poder prosperar en el món actual. Amb tot, les taxes són molt desiguals per països: mentre als estats més rics se situa en prop del 100% de la població, en països de l’Àfrica no arriba a la meitat, amb Sudan del Sud com el més mal situat amb només un 27% de la població que sap llegir i escriure (dades del 2009).

DEMOCRÀCIA

Població que no viu en anocràcies, en autocràcies, en colònies o en un estat en transició

El final de la Segona Guerra Mundial queda marcat clarament a la gràfica com el principal moment d’expansió de les democràcies al món. La fi de la Guerra Freda és el segon. El sistema democràtic és avui hegemònic, amb més de la meitat de la població mundial sota aquesta fórmula, però encara hi ha un 44% d’habitants del planeta que viuen sota règims no democràtics. La majoria, un 23% de la població mundial (1.700 milions de persones), viuen en un estat autocràtic. Un 15% més de la població del món viu sota una anocràcia -o un sistema similar-, caracteritzada per la inestabilitat política, la ineficàcia i una barreja de pràctiques autoritàries i democràtiques.

VACUNACIÓ

Contra la diftèria, la tos ferina i el tètanus

El 1967 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va llançar la primera gran campanya de vacunació de la verola. En poc més de deu anys, el 1980, la malaltia s’havia erradicat. Tot i que la gent pensa que el percentatge de població vacunada és encara baix, la realitat és que és molt majoritari. Fins al 86% de la població mundial està vacunada contra la diftèria, la tos ferina i el tètanus. Les campanyes impulsades a partir dels anys 70 i 80 del segle passat han estat exitoses i han servit per reduir àmpliament la prevalença d’aquestes malalties, un fet que ha contribuït també a la reducció de la mortalitat infantil i a la millora de la salut en general.

MORTALITAT INFANTIL

Menors de 5 anys

Fa dos segles, prop de la meitat dels nens morien abans de complir els 5 anys. A mitjans del segle passat encara eren al voltant d’un 20%, però avui són només un 4%. Pot semblar (i ho és) una xifra encara massa alta, però són deu vegades menys que fa 200 anys. No tot és gràcies a l’avenç de la medicina. Només la millora de l’habitatge i de les condicions sanitàries, especialment l’aigua potable i el sanejament, ja incrementa enormement les taxes de supervivència dels més petits. Les mesures d’higiene en el sistema sanitari i el descobriment de la teoria dels gèrmens a finals del segle XIX, a més de la vacunació i les millores en la dieta per l’increment de la producció agrícola són altres claus d’aquest gran avenç.

Judici al procés: declaració d’independència i l’1-O

Publicat el per
Respon

 

15 febrer 2019

Un “mur humà” omple Barcelona per defensar que votar no és delicte
La manifestació es converteix en un crit de denúncia contra la repressió en l’inici del judici als presos[ara, 16-2-2019]

 

 

Fiscals que defensen l’Estat i els partits fent d’acusació popular [ara,  DAVID MIRÓ /MONTSE RIART, 16-2-2019]

Els fets jutjats

¿Els jutgen per l’1-O i per la declaració d’independència?

El procediment parteix de molt abans. De fet, l’escrit d’acusació de la Fiscalia es refereix fins i tot a fets anteriors a la consulta del 9-N. Sobretot el procediment se centra en els preparatius del referèndum, les votacions al Parlament el 6 i 7 de setembre, la protesta davant d’Economia del 20-S, la votació de l’1-O i la declaració d’independència.

El paper de la Fiscalia

Per què hi ha dues acusacions en nom de l’estat espanyol?

En realitat, és només l’advocacia de l’Estat la que hauria de representar els interessos del govern espanyol en el judici. Segons els seus estatuts orgànics, la Fiscalia té la missió de defensar els interessos generals dels ciutadans i la llei. El problema és que, en aquest cas, la Fiscalia ha acabat assumint un paper que no li toca, aprofitant la idea que defensa els interessos de la majoria d’espanyols. El mateix fiscal Javier Zaragoza ho deixava clar parlant del judici “de la democràcia espanyola”.

L’acusació popular

Per què hi ha un partit polític d’ultradreta com Vox al judici?

La figura de l’acusació popular no existeix en la resta de sistemes judicials europeus i és pròpia només de la justícia espanyola. En teoria, ha de permetre a entitats i institucions que representen un conjunt de ciutadans poder actuar com a perjudicats en fets que els hagin afectat. Poques vegades un partit polític ha exercit d’acusació. El problema no és tant aquesta figura sinó com i per quins interessos s’utilitza. En altres procediments, l’acusació popular ha servit per condemnar grans casos de corrupció. La Federació de Veïns de Barcelona va ser una de les impulsores del cas de l’espoli del Palau de la Música.

Noves declaracions

¿Oriol Junqueras podria contestar d’aquí uns dies a les acusacions?

Passat el torn d’interrogatori, Junqueras ja no pot contestar a les preguntes que volien formular-li les acusacions. Això no vol dir que no tingui noves oportunitats per intervenir durant el judici: com que els advocats encara no han rebut tota la documentació del cas, el tribunal ha decidit que podran tornar a demanar que els seus clients valorin alguna prova quan s’estigui visualitzant al judici. A més, els acusats disposen d’una nova oportunitat per intervenir en l’últim torn de paraula que se’ls ofereix al final del judici, tot i que es tracta d’un al·legat final i no d’un format pregunta-resposta.

______________

El judici dels presos polítics.

______________

[José Antich, El Nacional.cat, 14-2-2019] 
Quan els destinataris de bona part de les crítiques per part d’amplis sectors de la dreta dura ―lamentablement, ja no n’hi ha cap altra― són el fiscal i l’advocat de l’Estat, en acabar la primera jornada de declaracions dels presos polítics catalans, vol dir que alguna cosa se’ls ha torçat. Que no ha sortit com estava previst. El Tribunal Suprem ha viscut aquest dijous les compareixences com a acusats del vicepresident Oriol Junqueras ―la fiscalia demana 25 anys, l’advocacia de l’Estat, 12 i Vox, 74― i del conseller Quim Forn ―la fiscalia en demana 16, l’advocacia 11 anys i sis mesos i Vox, 74― i les seves intervencions, marcades per estratègies de defensa diferents, reeixides. Junqueras i Forn van demostrar ideals, fermesa, convicció, ironia i professionalitat. Molta professionalitat.

El fiscal Fidel Cadena i la representant governamental Rosa María Seoane, bastant més la segona que el primer, van naufragar significativament. Errors importants en els fets, aparent desconeixement de molts aspectes de la causa, malaptesa en l’interrogatori i falta de cintura, cosa que fins i tot va provocar alguna estirada d’orelles del president de la sala, Manuel Marchena, que es van repetir una, dues i fins i tot tres vegades al llarg de les més de vuit hores que van durar les explicacions de Junqueras i Forn al Tribunal Suprem. Realment, a un profà no pot deixar de sorprendre’l el baix nivell de les acusacions. A un costat hi havia dos presos polítics que s’havien preparat a fons la seva defensa i a l’altre costat dos professionals del dret que van fer mèrits per ser substituïts pels errors que van cometre.

Fora d’això, Junqueras va plantejar la seva defensa des del principi com el que és: un pres polític. A la taula tan sols una gerra d’aigua i un vas. Cap paper. Va contestar només al seu advocat, Andreu Van den Eynde, com un senyal inequívoc que era en una farsa judicial i que no es podia legitimar ni la fiscalia ni les altres acusacions. El vicepresident va tirar d’actitud professoral per impartir en molts moments una master class sobre drets civils, drets individuals, democràcia, llibertats, pacifisme, història d’Esquerra Republicana, condemna de la violència i dret a l’autodeterminació. Va ser convincent en la seva exposició política i en la defensa de convocar referèndums. Va ser una pena que un brillant polemista com Junqueras no pogués confrontar-se amb la fiscalia i l’advocacia de l’Estat. Però va ser la seva decisió, sabent que potser perdia una oportunitat. Va demostrar que el temps a la presó ―interminable i injust― no ha minvat la seva capacitat dialèctica i el nivell aclaparador de les seves explicacions.

El plantejament de Quim Forn i del seu advocat, Xavier Melero, va ser diferent. Potser, també, perquè les acusacions eren més concretes en la seva condició de conseller d’Interior el 20 de setembre, l’1 d’octubre i el 27 del mateix mes. Per començar, la taula atapeïda de papers, que no va deixar d’utilitzar durant tot l’interrogatori. El cara a cara amb Fidel Cadena va ser certament antològic i deixa respostes suficients davant del desconcertat fiscal perquè es faci amb rapidesa un vídeo que reculli totes les situacions, algunes hilarants, que es van produir. Forn hauria sortit a coll de la sala si no hagués hagut de tornar per un injust càstig a Soto del Real.

És probable que res de tot el que estem veient no canviï el sentit de la sentència i que les greus acusacions es mantinguin. Però sabien que tenien un problema amb la instrucció del jutge Pablo Llarena i avui la preocupació ha de ser bastant més gran.

 

 

Quan la Xina desperti….

Publicat el per
Respon
  • Quan la Xina desperti el món tremolarà
    Alain Peyrefitte en el seu llibre “Cuando China despierte….el mundo temblará [Barcelona: Plaza Janés, nov. 1974[ diu:

“Atribuïda a Napoleó, la profecia de la que s’ha pres el títol d’aquest llibre no figura en cap dels seus escrits. L’Emperador la pronunciaria en 1816, després d’haver llegit el relat -que es citarà sovint en aquestes págians- del viatge a la Xina i a Tartaria, de Lord Macartney, primer ambaixador del rei d’Anglaterra a la Xina. Llevat que ho fes amb motiu de la visita de Lord Amherst- desgraciat successor de Lord Macartney-, qui al seu retorn de Pequín, va fer escala a Santa Elena.
Lenin va fer seu aquest pronòstic en el seu últim text, dictat el 2 de març de 1923: menys nombrosos, però millors”.[Aquest és l’últim article escrit per Lenin. Continuant la seva batalla contra el burocratisme, a la qual va dedicar gran part dels seus últims combats, Lenin descàrrega implícitament un furibund atac contra Stalin, el qual fins feia poc temps tenia al seu càrrec la Inspecció Obrera i Camperola. Això explica els extraordinaris esforços per evitar que surti a llum. Va ser publicat finalment en Pravda el 4 de març de 1923, alterant la data de l’article (2 de març), per dissimular el retard]

 

  • Els llargs tentacles de la Xina per controlar el món [ara, 31-12-2018]

    Amb les seves inversions, el país està aconseguint dominar vies estratègiques, expandir-se militarment i fins i tot fer trontollar la UE.[P.S. GOODMAN / J. PERLEZ]

     

    Sota un sol inclement, una dotzena d’obrers xinesos fan un reconeixement d’una gran extensió de desert, que es disposen a transformar en el cor d’una nova capital egípcia.

    Aquests obrers treballen per a l’empresa xinesa China Construction i estan edificant el barri de negocis de la nova capital, que tindrà 21 gratacels, un dels quals serà tan alt com l’Empire State. Un consorci de bancs estatals xinesos ha concedit crèdits per un total de 3.000 milions de dòlars per finançar la primera fase d’aquesta ciutat, que previsiblement estarà enllestida d’aquí tres anys.

    La presència de mà d’obra xinesa al desert egipci reflecteix les aspiracions mundials de la Xina. Després de segles de debilitat i aïllament, reivindica el que, segons els seus dirigents, és el seu destí natural: la supremacia a l’Àsia i el respecte de tot el planeta. A través de grans projectes empresarials a Egipte i altres llocs, Pequín vol estendre la seva influència geopolítica i se serveix de les seves inversions per seduir governs que controlen recursos vitals.

    Egipte, aliat tradicional dels Estats Units, controla el canal de Suez, una via de navegació vital a la qual la Xina necessita accedir si es vol moure per tot el món. Construint un element fonamental de la nova capital futurista d’Egipte, la Xina es congracia el principal guardià del canal, el president egipci Abdel Fattah al-Sissi. Per la seva banda, Al-Sissi anhela inversions i aliats en un moment en què a gran part del món l’eviten, esfereïts per la seva brutal repressió contra la dissidència.

    A més, oferint suport a la nova capital la Xina ha donat ales a una antiga aspiració de tots els governants egipcis: domesticar el desert. El projecte té com a objectiu construir una ciutat de 6,5 milions de persones i substituir el Caire, que cau a trossos, per una metròpoli tecnològica dissenyada per rivalitzar amb Dubai. Es preveu que tardaran 15 anys a construir-la i que costarà 200.000 milions de lliures egípcies, més d’11.000 milions de dòlars.

      La prova d’accés a la universitat, l’arma de control social de Pequín

    L’ascens social dins el gegant asiàtic depèn d’aprovar la selectivitat i aconseguir estudiar en una universitat prestigiosa [Ara, A. QIN / J.C. HERNÁNDEZ]
     

    Als polsosos turons d’una de les regions més pobres de la Xina, Gong Wanping es lleva cada dia a les cinc del matí per anar a buscar aigua al pou i preparar-li l’esmorzar al seu fill. Li renta els peus mentre el noi es concentra en els llibres d’anglès i química. I si aixeca la vista per mirar el mòbil de la seva mare, ella li dona un copet.

    Per a aquesta dona de 51 anys que va deixar l’escola prematurament, el futur del seu fill Li Qiucai, de 17 anys, és la seva màxima prioritat. Si Qiucai aprova l’examen d’ingrés a la universitat, si aconsegueix entrar en una de les universitats més prestigioses i fa realitat el seu somni de treballar com a executiu en una empresa tecnològica, tot canviarà. “Ell ens farà sortir de la pobresa”, diu la mare convençuda.

    Per aconseguir tot això, Gong i milions de xinesos tenen un acord tàcit amb el Partit Comunista del poder. El govern promet una bona vida a tots els que s’hi esforcin molt, fins i tot els fills dels camperols. A canvi, s’han de mantenir al marge de la política, han de mirar cap a una altra banda quan els manifestants s’enfilen a la teulada per denunciar la demolició forçosa de casa seva i han d’acceptar els pòsters de propaganda governamental enganxats per tota la ciutat.

    Gong està orgullosa de l’èxit econòmic de la Xina i vol un tros del pastís. Diu que la política no influeix en la seva vida: “Ni m’importen els polítics ni jo els importo a ells”. Durant anys, molts analistes occidentals creien que el poble xinès, després de patir dècades de penúries sota el govern de Mao, acceptaria un règim de partit únic a canvi de més ingressos i més llibertat social fins al dia que aquest país, ara pròsper, comencés a exigir també llibertats polítiques.

     

    Estudiants del primer any a l’acte d’inici de curs de la Universitat Tsinghua de Pequín, l’agost passat. / GETTY

    Estudiants del primer any a l’acte d’inici de curs de la Universitat Tsinghua de Pequín, l’agost passat. / GETTY

     

  • La influència xinesa a les pel·lícules de Hollywood [ara, 31-12-2108]

    A la versió original de la pel·lícula nord-americana Aurora roja sobre la Guerra Freda, es veuen enemics xinesos que envaeixen una ciutat dels Estats Units. Això va enfurismar Pequín. Finalment, la distribuidora Metro-Goldwyn-Mayer es va gastar fins a un milió de dòlars per esborrar frame per frame la presència dels soldats xinesos al film i substituir-los per nord-coreans.

    La Xina exerceix una enorme influència sobre la manera com el gegant asiàtic és representat a les pel·lícules que es fan als EUA. El govern xinès vol agafar el control de la seva narrativa global i presentar una imatge més amigable i menys amenaçant de la Xina al món. I Hollywood hi ha sucumbit per l’espectacular augment d’espectadors a la Xina i per la reducció de la taquilla als Estats Units a causa de la competència d’Amazon i Netflix. Però això està tenint conseqüències.

    Per exemple, els creadors de la comèdia d’acció Pixels volien mostrar a la pel·lícula com uns extraterrestres feien volar pels aires una part de la Gran Muralla Xinesa. Però directius de Sony de seguida van témer que aquesta escena podria evitar que el film s’estrenés a la Xina, així que finalment van preferir que a la pel·lícula aparegués com es dinamitava el Taj Mahal, a la Índia.

    Tot plegat també explica que en l’actualitat sigui difícil la producció de films com Set anys al Tibet, que mostra la brutalitat dels soldats xinesos contra la població tibetana i va ser una de les millors cent pel·lícules produïdes el 1997. També aquell any es va estrenar Kundun, de Martin Scorsese, que és una simpàtica biografia dels primers anys de vida del Dalai Lama a la Xina de Mao i el seu posterior exili a l’Índia. “No tornarem a veure més pel·lícules com aquesta”, adverteix Larry Shinagawa, que és professor a la universitat internacional Hawaii Tokai, especialitzada en estudis asiàtics i nord-americans. Està en joc que un film es pugui estrenar a la Xina. “Cal explicar bé la història de la Xina”, ha insistit el president del gegant asiàtic, Xi Jinping, deixant clar com han de ser els films perquè no fereixin la sensibilitat de les autoritats del país.

    Pequín també ha incrementat la seva influència a Hollywood amb el finançament de pel·lícules. Entre el 1997 i el 2013, la Xina només va ajudar a finançar 12 dels cent millors films produïts per Hollywood. Durant els últims cinc anys, en canvi, ha cofinançat fins a 41 pel·lícules. A més, durant el primer trimestre d’aquest any, els ingressos en taquilla van ser superiors a la Xina que als mateixos Estats Units. Per tant, tancar el mercat xinès a les pel·lícules nord-americanes podria ser simplement devastador per al sector.

    “Tenim un mercat enorme i volem compartir-lo”, va advertir l’any 2013 a Los Angeles Zhang Xun, llavors president de l’empresa estatal China Film Co-Production Corp. “Volem imatges positives de la Xina”, també va afegir. I això és el que Hollywood està fent actualment.

  • La Xina també controla els ports de València i Barcelona

    El turisme xinès també té cada cop més pes, i Barcelona torna a ser una de les seves principals destinacions [ara,31-12-2018,  MÒNICA BERNABÉ]

    De la mateixa manera que empreses estatals xineses han construït o controlen ports clau a l’Àsia i l’Àfrica -com ara el de Hambantota a Sri Lanka, Gwadar al Pakistan i el de Doraleh a Djibouti-, també estan fent el mateix a casa nostra. Hutchison, un conglomerat xinès amb interessos en diversos sectors, va adquirir l’any 2006 fins a un 70% de la companyia Terminal de Contenedores -que aleshores era el segon operador portuari espanyol-, i es va encarregar de construir la nova terminal de contenidors del Port de Barcelona, inaugurada el 2012 com una de les més avançades tecnològicament del sud d’Europa. Actualment aquesta mateixa corporació empresarial xinesa treballa en l’ampliació del port barceloní. D’aquesta manera, la capital catalana s’ha convertit en un dels principals llocs d’entrada de productes xinesos a Europa. Però no és l’únic.

    Una altra companyia xinesa, Cosco Shipping Ports, va prendre el control l’any passat de Noatum, el primer operador de terminals portuàries d’Espanya, quan va comprar un 51% del seu capital per 203,49 milions d’euros. Això va permetre a Pequín dominar una altra terminal clau de contenidors: la del port de València.

    “La Xina ja no és només un gran mercat i la gran fàbrica del món, sinó també el nou banc del món”, afirma Guillermo Martínez, responsable d’economia i empresa de la Casa Àsia. Amb les seves inversions, el gegant asiàtic està obtenint infraestructures estratègiques que garanteixen l’exportació dels seus productes a l’estranger, i també la dinamització del seu propi mercat domèstic. “La demanda de productes manufacturats xinesos va caure amb la crisi econòmica d’Occident”, destaca Martínez. Ara Pequín es vol assegurar que el seu propi mercat intern pugui mantenir viva la seva indústria.

    Sense anar més lluny, el grup industrial xinès Bright Food -un autèntic gegant del sector de l’alimentació i el primer del país asiàtic- va comprar el 2015 el mític distribuïdor gironí Miquel Alimentació, precisament amb l’objectiu d’exportar productes espanyols a la Xina, com ara l’oli d’oliva. En aquell moment l’empresa facturava uns 900 milions l’any i donava feina a 2.500 persones. Des del desembarcament del capital xinès, aquesta distribuïdora no ha fet sinó créixer.

    L’atractiu de Barcelona

    “Huawei té una presència molt important en totes les fires que es fan a Barcelona, com el Mobile World Congress i l’Smart City Expo”, afirma també l’expert de la Casa Àsia per destacar que la multinacional d’alta tecnologia xinesa cada cop té més incidència en el mercat internacional, i per descomptat en el català. “Els seus preus són molt competitius. L’empresa té poc marge de guanys per a cada producte, però el que intenta és ocupar el mercat”, afegeix. I, de fet, ho està aconseguint. Com Xiaomi, la companyia també xinesa que està captant una bona part del mercat dels populars patinets elèctrics.

    El turisme xinès també té cada cop més pes, i Barcelona torna a ser una de les seves principals destinacions, després de París i Londres. L’any 2017 fins a 718.000 turistes procedents de la Xina van visitar Espanya, gairebé quatre vegades més que el 2012, segons dades de l’Associació Turisme Espanya-Xina. Un 40% d’aquests turistes van visitar Barcelona.

Una vaga de fam per reclamar que el TC no aturi els recursos

Publicat el per
Respon

L’1 de desembre Jordi Turull i Jordi Sànchez van iniciar una vaga de fam per reclamar que el TC no aturi els recursos que van presentar ara fa un any per poder acudir al Tribunal d’Estrasburg.  Tres dies després, el 4 de desembre Josep Rull i Joaquim Forn es va unir a la vaga de fam des de  la presó de Lledoners.[Vilaweb]

La vaga de fam dels presos polítics: l’última hora de la protesta

Sànchez, Turull, Rull i Forn han iniciat una vaga de fam per reclamar que el TC no aturi els recursos que van presentar ara fa un any per poder acudir al Tribunal d’Estrasburg