Igualtat o desigualtat entre els espanyols?

[Carles Castro, LVG, 17-9-2017] La igualtat dels espanyols és un objectiu que sembla que obsessiona tots els governs centrals, fins i tot aquells amb una ideologia que s’oposa obertament a l’igualitarisme. I, de passada, la igualtat és un dels principals arguments de l’immobilisme autonòmic.

Tot i això, la suposada igualtat dels espanyols és un dels mites que pitjor se sostenen quan se’ls confronta amb la realitat. Diferents nivells de finançament, diferent dotació en infraestructures, desigual qualitat en els serveis públics… Un simple repàs dels diferents indicadors autonòmics deixa al descobert la magnitud d’aquesta desigualtat.

Per començar, la desigualtat és especialment visible entre les comunitats de règim comú –Catalunya per exemple– i les de règim foral ( País Basc i Navarra, que es financen directament amb els impostos que recapten, que són gairebé tots). És veritat que aquestes últimes suposen només un 6% de la població i menys del 8% del producte interior brut (PIB) espanyol.

Infografía sobre la España desigual

Tot i això, alguns indicadors molt vinculats a la qualitat dels serveis públics reflecteixen un nivell de desigualtat clamorós. Per exemple, en despesa sanitària per habitant, el País Basc és l’autonomia que més inverteix (més de 1.600 euros segons dades del 2015), fins al punt de superar en un 60% la que menys diners en destina: Andalusia (1.090 euros per habitant). I una distància similar s’aprecia en la despesa pública per alumne en ensenyaments no universitaris. Mentre que el País Basc gasta gairebé 9.000 euros per alumne, la mitjana espanyola se situa en poc més de 5.000.

Tot i això, Navarra i Euskadi no són els únics territoris amb un règim fiscal diferenciat. També les Canàries gaudeixen d’un règim econòmic i fiscal especial, amb l’objectiu de “mantenir una significativa menor pressió fiscal que la mitjana de la resta d’ Espanya”. I això s’explica per les característiques geogràfiques de l’arxipèlag canari.

Ara bé, la desigualtat també es reprodueix entre les autonomies de règim comú… encara que no sempre en la mateixa direcció. En molts casos, a més, les diferències estan determinades per l’ús de les competències i dels recursos que fa cada comunitat autònoma. Per exemple, la despesa pública per alumne situa Catalunya en la part baixa de la taula (4.746 euros), a una distància sideral del País Basc, Navarra, Cantàbria, Astúries i Galícia (totes molt per sobre dels 6.000 euros per alumne). Però la cua l’ocupen Madrid, Andalusia i Castella-la Manxa (amb 4.500 euros per alumne). I això repercuteix en el nombre d’escolars per professor: més de 13 a Andalusia i Catalunya, i més de 14 a Madrid, però menys d’11 a Galícia o Astúries. I a tot això cal afegir una dada que influeix en la complexitat del repte educatiu: Catalunya i Madrid tenen un dels percentatges d’alumnat estranger més importants d’ Espanya (entre l’11% i el 13%), mentre que Galícia només en té un 2,6%.

El que és significatiu d’aquestes dades és que els pitjors registres se solen produir en les comunitats que més aporten al PIB espanyol: Catalunya (19%), Madrid (18,9%), Andalusia (13,3%) i Comunitat Valenciana (9,4%). El contrast s’accentua en l’àmbit de la despesa sanitària per habitant. Al marge del cas ja esmentat d’ Andalusia, les comunitats de Madrid (amb 1.243 euros per habitant), València (amb 1.308) i Catalunya (amb 1.312) se situen a la banda baixa de la taula (llocs 16, 12 i 11, respectivament). A la banda alta, a més del País Basc, figuren Astúries (1.526 euros), Navarra (1.510) i Extremadura (1.501).

Tenen res a veure aquestes diferències de despesa amb les necessitats objectives de cada territori? Les taxes de pobresa podrien ser-ne un indicador. Andalusia, però, que és la que menys gasta en sanitat per habitant (i que és als llocs de cua pel que fa a la despesa educativa per alumne) és precisament l’autonomia que encapçala el rànquing de pobresa: un 35,7% el 2015, seguida de Múrcia (31,8%), Extremadura (29%) i les Canàries (28,5%). Al costat contrari, els territoris amb menys nivell de pobresa són les dues autonomies forals (Navarra, 9,6%, i País Basc, 10,9%), seguides de Catalunya (13,9%) i Aragó (14,4%). Madrid (15,1%) ocupa la sisena plaça.

L’atur podria ser un altre indicador de la situació social de cada comunitat. I aquí, de nou, les autonomies forals (Navarra i País Basc) mostren els millors indicadors, amb taxes d’atur entorn de l’11% (que comparteixen amb La Rioja i Aragó), mentre que les més mal col·locades són Extremadura i Andalusia, amb percentatges per sobre del 25%. Catalunya i Madrid se situen a la zona mitjana, amb índexs d’atur del 13%, quatre punts per sota de la mitjana estatal. La paradoxa, una vegada més, rau en el fet que les autonomies que disposen de més recursos són, justament, les que menys pobresa i atur pateixen.

Quins indicadors podrien explicar, llavors, el malestar i la desafecció catalana? O potser no és només una qüestió de diners? Algunes xifres revelen una heterogeneïtat en el desplegament de l’administració pública que podria alimentar el sentiment de greuge. Per exemple, la distribució territorial dels empleats públics. És veritat que Catalunya és la tercera comunitat amb més efectius al servei de l’administració (més de 300.000), per darrere d’ Andalusia (gairebé 460.000) i Madrid (amb prop de 400.000). Però, en termes relatius, mentre que a Catalunya hi ha 40 empleats públics per cada mil habitants, a Extremadura n’hi ha 82, i a Aragó, Castella i Lleó i Madrid n’hi ha més de 60. I la resta d’autonomies, tret de la Comunitat Valenciana (amb 45 per cada 1.000 habitants), tenen més de 50 empleats públics per cada mil habitants.

En aparença, les xifres que explicarien més bé el sentiment objectiu de greuge se situen en l’àmbit històric de les infraestructures. I això més enllà d’un model radial que permet viatjar en alta velocitat de Conca a Albacete o de Segòvia a Zamora, però no de València a Barcelona (on encara queda algun tram de via única com passava en bona part de les línies entre Saragossa i Barcelona abans de l’obertura de l’AVE). El nucli del problema s’ha anat situant al capítol de les inversions. I si res reflecteix més bé aquestes desigualtats és la xarxa de carreteres estatals i autonòmiques. Amb dades del 2015, la correlació entre autovies lliures i autopistes de peatge ofereix la millor imatge del greuge comparatiu. Mentre que Catalunya té la xarxa de pagament més extensa d’ Espanya (633 quilòmetres, quatre vegades més que Madrid, el triple que Andalusia i les dues Castelles o el doble que Galícia, amb una superfície similar), els seus quilòmetres d’autovia (815) gairebé suposen una tercera part dels construïts a Andalusia o Castella i Lleó, la meitat que a Castella-la Manxa i només un 30% més que a Madrid, malgrat que Catalunya quadruplica la seva superfície.

I un altre exemple vistós de la discriminació inversora s’aprecia en el tracte que rep l’aeroport de Barcelona en contrast amb el de Madrid, malgrat que el Prat registra un trànsit de passatgers (44 milions anuals) bastant proper al de Barajas (50 milions) i uns resultats (339 milions d’euros) molt per sobre dels de Madrid (27 milions). La inversió a ­Barajas per als pròxims quatre anys, en canvi, triplica la destinada al Prat.

El gràfic dibuixa una radiografia completa d’aquesta Espanya desigual, però els nombres no ho diuen tot. La desafecció catalana també té a veure sense cap dubte amb el seu nivell d’autogovern i el respecte a la seva identitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *