Bellesa emmirallada, dibuix original de Valèria 5è EP
La fama de l’endeví Tirèsias era ben coneguda per tota Beòcia des que Júpiter li havia concedit la facultat de veure el futur quan Juno l’havia privat de la vista per haver revelat el secret del major plaer que senten les dones en els afers amorosos. Ell ho sabia bé perquè tot i que era home de naixement, durant uns anys havia estat dona per haver maltractat els cossos de dues serps. La gent anava a consultar-lo perquè les seves respostes sempre eren encertades. La primera que hi va anar va ser una bella nimfa, la blavosa Liríope que tenia un fill preciós, Narcís, i volia saber si viuria molts anys. L’endeví va vaticinar: ‘Si no s’arriba a conèixer’. El temps provaria la certesa d’aquesta resposta sense sentit.
Narcís ja tenia setze anys i gaudia d’una bellesa delicada. Molts joves i moltes noies el desitjaven, però tenia tanta arrogància que ningú no li havia tocat el cor. Un dia mentre caçava cérvols, el va veure la nimfa de veu sonora, Eco. Llavors tenia cos i no era només una veu; però, tot i que era molt xerraire només podia repetir les darreres paraules de tot el que li deien. Juno l’havia castigada perquè, sempre que podia sorprendre les nimfes amb braços de Júpiter, ella l’entretenia amb una llarga conversa i donava a les nimfes temps de fugir. Eco tan bon punt va veure Narcís se’n va enamorar bojament. Va començar a seguir-lo d’amagat; com més el seguia més s’encenia d’amor com quan s’inflama el sofre que recobreix els extrems de les torxes en contacte amb una flama. Ja no pot parlar, sols repetir mots. Narcís sentia remor i va dir: ‘Hi ha algú per aquí?, i Eco li va contestar: ‘Per aquí’. Ell, sorprès, no veu ningú i les frases que formula les rep com a resposta. Insisteix i exclama: ‘Aquí, reunim-nos!’, i Eco va repetir: ‘Reunim-nos!’ i va sortir del bosc i se li va tirar al coll, tal com desitjava. Ell fuig i li diu: ‘Treu aquests braços del meu coll; m’estimo més morir que unir-me a tu.’ Repeteix els mots i, en veure’s refusada, s’amaga al bosc, i avergonyida, viu des d’aleshores en coves solitàries. El seu amor, però, no desapareix i creix amb el dolor de sentir-se desdenyada; neguitosa, no dorm i s’aprima fins a esvanir-se en l’aire. Li queden la veu i els ossos; la veu roman i diuen que els ossos es van acabar transformant en pedres, per això ningú no la veu; però tothom la sent en les muntanyes. En ella sols hi viu un so, el que li donem perquè ens el retorni.
Així Narcís va jugar amb els sentiments d’Eco. Ho va fer també amb els d’altres nimfes i homes fins que una persona desdenyada, va suplicar a la dea Nèmesis, la dea de la venjança, que ell estimés i no fos correspost. Hi havia una font límpida, d’aigües resplendents com la plata, que mai ningú no havia tocat. Era tota envoltada d’herba, nodrida per la proximitat de l’aigua, i d’un bosc que no deixava passar el sol. Aquí un dia el noi es va allargassar, fatigat per la cacera i la calor de l’estiu i atret per la bellesa de l’indret i de la font. Es va apropar a la font per apaivagar la set, i va sentir créixer una altra mena de set; mentre bevia va quedar corprès per la imatge que veia i va enamorar-se d’un cos que sols és aigua. Esbalaït, es queda immòbil com una estàtua de marbre blanc de Paros. Contempla els seus ulls, els seus cabells, les seves galtes imberbes, el seu coll d’ivori, la gràcia de la seva boca i aquell rubor que es barreja amb aquella blancor de neu. Admira sense saber-ho el que els altres havien admirat. Es desitja a si mateix tot ignorant-ho. Fa petons a la font enganyadora sense reeixir-ne, vol abraçar i no pot atènyer res. Busca el que no és enlloc.
Ja no vol menjar ni pot dormir. Estès damunt l’herba, contempla amb un esguard insaciable la imatge il·lusòria i se sent morir per uns ulls que són els seus. Es plany per desitjar alguna cosa que no pot aconseguir, tot i que sembla que té a prop. Sols l’aigua els separa. La imatge també el desitja, li estira els braços, el mira, li somriu, li plora, li mou la boca… fins que se n’adona que s’ha enamorat d’ell mateix reflectit en l’aigua. Es vol separar del seu cos per poder-lo abraçar. Es vol morir, però no suporta pensar que amb ell també morirà la seva pròpia imatge. Plora i les seves llàgrimes en caure mouen l’aigua i la figura reflectida s’enterboleix.
_ On fuges? Queda’t, no m’abandonis. Almenys, deixa’m veure el que no puc tocar.
Va amollar el seu vestit i es va colpejar el pit amb les mans blanques com el marbre. La seva pell blanca enrogeix, com els fruits que són blancs per un costat i vermells per l’altre o els grans de raïm quan canvien de color i es tenyeixen de porpra. De nou, es veu reflectit en l’aigua, tornada altre cop nítida, i ja no ho pot aguantar, devorat a pleret per un foc interior. Consumit per l’amor, defalleix i es desfà com la cera groguenca amb una flama suau o el gebre del matí amb l’escalfor del sol. Quan Eco el veu, malgrat el ressentiment, es va entristir i repetia els ais que ell deixava anar. L’últim mot de Narcís, abans que la mort l’embolcallés, va ser un adéu per a aquesta imatge tan estimada i desitjada, que és la seva; i Eco també va repetir: ‘Adéu!’.
En els estatges infernals, continuava emmirallant-se a les aigües de l’Estix.
Els déus van transformar el cos del dissortat Narcís en una flor groga al mig, envoltada de pètals blancs, el narcís. Des d’aleshores, trobem aquesta flor als marges dels estanys, vinclada sobre l’aigua.
Adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi (Narracions de mites clàssics, de M. capellà ed. Teide)
Què n’opines d’aquest mite? Què és un narcisista? En coneixes algun? Ho ets tu? Esmenta’n la seva pervivència (ara segur que ho encertes!) o fes-ne una recreació o actualització…
Potser ara ha arribat el moment de llegir el mite en llatí en aquesta adaptació del grup Galatea aquí.
Responde Latine:
* Quis erat Narcissus?
* Quis erat Echo?
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
* Quis est Iuppiter?
* Et Iuno, quis est?
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?
Et felicito, Valèria, ets tota una artista! No veig el moment d’anar a la teva primera exposició…
Moltes gràcies, Teresa. Aquest dibuix va ser exposat en una exposició dels cinc sentits a la casa de cultura dels Amics del Masnou. Representava la vista!
Fins aviat!
Valèria,
Estàs feta una ARTISTA! Sí, sí, en majúscules! Enhorabona!
Felicitats Valeria ets una artista fantàstica!
En aquest dibuix porta tan de contrast amb els colors expressant sentiment es una meravella.
Ave!:D
La pintura és ideal, m’encanta.
Aquesta llegenda va donar origen al “narcisisme” que es refereix a aquells homes o dones que estan més pendents de sí mateixos que dels altres. Es pot relacionar amb l’egoisme i la falta d’altruisme.
El jove bell Narcís era fill de Cefis i de Liríope. Que havent nascut, l’endeví Triesias, va preveure que al veure la seva pròpia imatge en un mirall patiria la perdició. La seva mare va evitar tot tipus de miralls durant la seva vida, així va créixer sense poder contemplar la seva enorme bellesa, tornant-se en un noi introvertit. A ell li agradava fer llargs passejos i va tenir oportunitat de passar per la cova on hi era Eco. Un dia, la nimfa perdudament enamorada el va seguir, i ell la descobrí, li prguntà que feia allà,però no va poder dir que l’estimava. Finalment, Eco va poder confessar el seu amor amb ajuda dels animals del bosc. Esperançada, només rebé una simple riallera que li trencà el cort i fugir ràpidament plorant cap a la cova. Allà va habitat silenciosa, repetint les últimes paraules de Narcís “Que tonta, que tonta…” i així es va consumir.
Una altra versió explica que Eco va ser una nimfa de l’aigua i va conèixer a Narcís,ja que aquest es passava hores i hores mirant-se reflectit en l’aigua. Aleshores, Eco sí podia parlar. Ell l’ignorava, i ella demanà ajuda a Afrodita, ella ho aconseguí per uns minuts, en els que ella havia d’enamorar-lo.Com no ho va aconseguir, estava condemnada a repetir les últimes paraules de l’ humanitat.
Eco, va ser una nimfa del bosc, simpàtica i coquetona, i devia entretenir a la deessa Hera, mentres tant Zéus li era infidel. Quan Hera s’adonà, la castigà deixant-la sense el parla, sinó que només deixava repetir les últimes paraules que pronunciava la gent.
ADÉU!
Salve!
Per començar felicitaré a la Vàleria per el seu dibuix realment m’impressiona que el dibuixi una noia tan jove set dona molt bé!Felicitats!:)
Principalment ja fent referència al mite de Narcís,penso que es un mite bastant diferent i no hem sorprèn la historia en si sinó el fet de estimarse ací mateix i perdre el seny, i de quina manera nomes en veure la seva imatge reflectida a l’aigua, per un altre banda també els sentiments que sent i que pitjor venjança que estimar-te a tu mateix amb tants extrems i d’una manera tan forta desbota es veu com el amor que sent s’enfonsa com si res i es basa en un trist reflex de ell a l’aigua.
La malaltia s’anomena Narcisisme és quan algú es capaç de emmirallar-se de si mateix com en aquest cas Narcís, aquest sentiment no els permet que puguin sentir el mateix amb un altre persona, es a dir, que mai podrà enamorar-se d’ algú altre que no sigui ell.
Narcís és fill de Liríope, era un noi jove amb una gran bellesa. Eco era una nimfa dels boscos, és una Orèada, és a dir, una nimfa de la muntanya de l’Helicó. Va ser criada per nimfes i educada per les Muses.
Júpiter com ja coneixeu és el déu del cel i que te com atribut el tro. També espòs de Juno la de del matrimoni amb els atributs del paó i la diadema.
Vale!
Hola Margalida!
M’ha agradat molt llegir aquesta entrada al blog. M’ha recordat el meu treball de recerca. Com ja et vaig explicar en el correu, el meu propòsit era demostrar la pervivència d’aquests mites i Narcís era un d’ells. Per fer-ho, vaig escollir obres d’art de diferents èpoques i estils. A l’exposició oral, vaig recollir les paraules d’Ovidi sobre la la pervivència de la seva obra: “pertot arreu seré llegit pel poble i viuré en la fama per tota l’eternitat” (Metamorfosis, XV, 878-879). És per això que m’interessaven sobretot les obres més modernes. Si ho hagués sabut, hagués inclòs aquesta pintura de la Valèria, ja que compleix tots els requisits: original i actual.
Respecte a la pregunta, crec que és molt dificil conviure amb persones narcisistes, ja que la seva personalitat tan egocèntrica pot fer que les persones del seu voltat se sentin malament perquè es poden arribar a sentir inferiors.
Fins aviat!
Quin èxit, Valèria! Ja ho pots fer saber a les teves mestres de Blancdeguix!
Cristina, ens podries fer una entrada o les que calguin a Aracne, els alumnes del Cristòfol Ferrer i de l’Albéniz han tingut el seu moment de glòria al bloc i ens han fet cinc cèntims de la seva recerca clàssica o han parlat de les seves conclusions o han exposat directament el seu TR. Esperem el teu apunt amb candaletes!Almenys un tastet per anar fent boca!
Salve!
Primer felicito a la Vàleria per el seu dibuix és fantàstic.
Lida intentare contestar les preguntes :
– Narcís era el fill de Sísifo, i la nimfa Liriope
-Echo és una nimfa que s’enamora de Narcís , i en el mite per la veu .
-Perquè ha vist Jupiter amb altre amant.
Ave!
Ave!
Valèria et felicito! Tan de bo jo dibuixés tan bé!
He fet la traducció Lida, i m’ha semblat més difícil que la de Píram i Tisbe. Demà la porto a classe.
RESPONDE LATINE
* Quis erat Narcissus?
Narcissus filium nymphae Liriope est.
* Quis erat Echo?
Nympha Echo verba novissima iterabat et Narcisso vidit et desideravit.
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
Quod Iuno ea punievit.
* Quis est Iuppiter?
Iuppiter deorum hominumque pater est.
* Et Iuno, quis est?
Iuno dearum regina est.
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?
In fontem.
Pel que fa les preguntes, he tingut alguns, sobretot a la tercera pregunta…com per exemple la forma en tercera persona del verb ‘punio’ que no se si està bé, i tampoc no estic segura si el pronom ‘ea’ en llatí és el correcte.
*Quis erat Narcissus? Nacisso iam iuvene.
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?nympha Echo, quae deae Iunonis causa.
verba novissima iterabat, eum vidit et desideravit.
* Quis est Iuppiter?-
* Et Iuno, quis est?-
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat? Narcissus studio venandi lassus procubuit dumque bibit imaginem, quam videt, amat et eam alterum corpus esse putat.
demà les acabaré en classe!:D
Lida,Que nena més artista … la veritat és que vull conèixer la seva mare per que segur que ho hi haurà heretat d’ella: D. M’encanta el dibujo.Para tenir una mica d’autoestima, però d’altra banda dóna la visió de ser una mica egoista.Este és el tema del mite de Nacís,i va evitar el miralls per sempre.
Stefanny, ja coneixes la seva mare!
Ave lida!
Primer de tot vull felicitar a la Valèria ets una artista ja és nota que el talent és hereditari.
El mite de Narcís m’agrada molt.
Aquest mite a desembocat al narcicisme que és una malaltia que quan algú es capaç de emmirallar-se de si mateix com en aquest cas Narcís, aquest sentiment no els permet que puguin sentir el mateix amb un altre persona, es a dir, que mai podrà enamorar-se d’ algú altre que no sigui ell mateix.
Aquí deixo les meves respostes:
RESPONDE LATINE:
* Quis erat Narcissus?
Narcissus arrogante iuvene erat.
* Quis erat Echo?
Echo pulchra nympha erat.
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
Echo extrema verba sunt “Narcissus amabit sed ipse amato non potietur”.
* Quis est Iuppiter?
Jupiter deorum hominumque pater est.
* Et Iuno, quis est?
Iuno, dearum regina, Iovis atque uxor est.
Salve Lida!
El mite es molt bonic, m’ha agradat molt.
Aqui deixo la meva recreació:
Eric era un noi de disset anys. Ell era un noi molt guapu, per no dir el més guapu de l’institut. Totes les noies suspiraven per ell, totes estarien encantades de sortir amb ell. Pero pasava una cosa, per ell ninguna era prou bona, ell sempre anava de noia en noia, les novies no li duraven més de 2 semanas. Ell mai s’havia enamorat, ni tan sols sabia prou bé que volia dir “estar enamorat”. Eric sempre anava trencant cors, pero a ell no li importava. Cap noia mai li havia tocat el cor el suficient perquè ell es posés a plorar per una noia, de fet, mai no ho havia fet. Fins que un dia, una noia nova a la classe va arribar, era una noia amb un somriure espectacular, uns ulls foscos, un cabell llarg i llis, cabell castany fosc. En aquell moment a Eric mil sensacions li recorrien el cos, i el cor li bategava tan fort que semblava que, en un moment o un altre, li sortiria del lloc. Ell es va quedar amb la boca oberta, que es l’ho que ell estava sentint? Se estaria enamorant a primera vista? No, això no podia ser. La hora es va pasar molt curta i avorrida, volia que fos l’hora del pati per poder parlar amb la nova noia. Ella estava asseguda sola en un banc, ell es va apropar i es va presentar, ella li va citar a asseure’s al seu costat, ell encantat va acceptar. Cada dia a l’hora del pati s’asseient allà per parlar. Ell cada cop sentia coses més fortes, fins que un dia es va decidir a explicar-li tot el que sentia per ella.
Dit i fet. Li va confesar tot el que sentia, tot el que li arribava a estimar en unes quantes setmanes. Però per malgrat, la noia li va ignorar, ella no sentia el mateix. Ell no s’ho podia creure, com que algú no volia estar amb ell?! Si era el noi més guapu i el més popular de tot l’institut. Així, que va pensar que tot en la vida no es ser guapu, ni ser popular. Ella només li va dir que no, perquè ella sabia enterat de com tractava les altres noies, i perque ell només pensava en si mateix. Des d’aquell dia Eric, ja no és el mateix noi.
Espero que t’agradi Lida.
Ave!
Patricia, m’ha encantat! Ara li hauríem de treure les faltes d’ortografia… i posar-lo amb la resta de recreacios del mite de Narcís que trobaràs aquí! M’encanta que treballeu fins i tot amb allò que no toca.
Felicitats Valèria, increíble!
Narcís va ser fill de Sísifo, i de la nimfa Liriope.
Echo era un de les dones que s’enamora de Narcís.
http://img267.imageshack.us/img267/1315/lamaldiciondenarciso.jpg
una foto que reflexa a Narcís
Aquí va la meva actualització del mite d’Eco i Narcís, un dels que més m’agraden de les Metamorfosis d’Ovidi:
La va mirar; tornava a passar ràpidament pel seu costat al passadís de l’institut. A Àlex li agradava dir que era com un estel fugaç: ràpida, blanca i que veure-la portava sort. Per això abans dels exàmens importants la buscava per les classes i el pati fins a trobar-la, es quedava una estona observant els seus àgils moviments, i anava segur a la prova.
Paula, l’estel fugaç, tenia uns pares bastant estrictes, per això denotava un aspecte fràgil i immadur que tornava bojos a molts nois. Tot i tenir aquest aspecte, Paula guardava en el seu interior un afany de superació que no era capaç de controlar: volia ser la millor en tot i era incapaç de suportar ser comparada. Però el que més li agradava era sentir-se desitjada, encara que això no significava tenir cap contacte físic.
Un dia, d’aquells en els que Àlex tenia un gran examen, ell es va quedar massa prop seu, Paula va sortir corrents mirant cap a una altra banda i van topar-se. Paula va quedar-se enganxada als ulls verds d’Àlex. Ell no va poder evitar posar-se vermell i això, naturalment, va agradar a la noia.
Després de conèixer-se aquell dia van començar a deixar-se bonics comentaris al Facebook, fins que finalment van quedar. El temps en aquell cita s’escorria molt ràpid entre les mans del noi, tant que li hagués agradat aturar-lo i quedar-se mirant-la per tota l’eternitat, però va arribar l’hora d’acomiadar-se. Àlex no va poder-se estar d’intentar robar-li un petó a la freda Paula, que va apartar-se depressa, enfadant-se terriblement amb ell.
Mai més van parlar, però en el seu silenci Àlex continuava espiant-la de tant en tant. No va passar gaire temps, quan Paula estava al lavabo rentant-se les llàgrimes: havia suspès un examen per primer cop a la vida i no estava acostumada a ser l’última en res. L’aigua freda va esquitxar-li les mans i un calfred que li va pujar per l’esquena la va fer clavar els ulls al mirall que tenia davant. Va quedar-se mirant fixament al centre de les seves pupil·les, apropant-se cada cop més i més al seu reflex. No se’n va adonar de que Àlex també estava al lavabo, just darrera seu i en veure’l va espantar-se tant que va trencar el mirall amb un cop de cap.
Els seus pares no ho van poder entendre: tant intel·ligent que era la seva filla, com va poder suspendre? Tant maca que era, com va poder acabar amb incomptables talls a la cara? On era la perfecció que sempre havien buscat?
—-
Responde Latine:
* Quis erat Narcissus?
Narcissus erat Liriope filium.
* Quis erat Echo?
Echo nympha erat, quae deae Iunonis causa
verba novissima iterabat.
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
Echo ultionem peterunt et dea dixit: ‘Narcissus amabit sed ipse amato non potietur’
* Quis est Iuppiter?
Iuppiter deorum hominumque pater est fulminaque in terras de caelo facit.
* Et Iuno, quis est?
Iuno dearum regina, Iovis soror atque uxor est.
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?
In aquam.
Coty, copia la teva meravellosa actualització del mite i deixa-la en comentari aquí. Moltes gràcies!
Lida, els verbs tornen a estar en present històric,oi?, ho dic per què no els he traduït tots així, no quedaven massa bé, a més, hauria d’haver passat les oracions a passiva si volia que quedessin bé en català.
TRADUCCIÓ
La nimfa Liriope ha engendrat l’infant més bell i l’ha designat amb el nom de Narcís. L’endeví Tiresias ha revelat que Narcís viurá el periode de vellesa, si no es coneix. La veu de l’auguri és en va i fugaç(?) durant molt de temps.
A Narcís ja jove, la nimfa Eco, la qual repeteix les últimes paraules per ordre/culpa de la dea Juno, el desitja i observa. Des d’aleshores segueix furtivament el seu rastre. Narcís ha escoltat un sorol i ha dit ‘Hi ha algú per aquí?’, Eco ha repost ‘Per aquí!’, i s’ha llençat al coll de Narcís; ell ha fugit i la nimfa s’ha amagat al bosc dens; en l’aire veu el seu cos desaparèixer, li queden la veu i els ossos.
Némesi, la dea de la justícia, s’ha venjat anunciant: ‘Narcís estimarà, però els seu estimat no podrà.’ En mig del bosc hi ha una font amb herba al voltant. Narcís ha arribat d’estudiar l’indret fatigat i s’ha inclinat davant la font, mentre beu, es reflecteix la seva imatge, quan la veu, estima el seu altre cos purificat(reflectit en l’aigua).
Sense saber-ho es desitja; introdueix el braç dintre de l’aigua i cau.
Ceres diu això: ‘Per què dirigir-se a ningú?, per què—
per què caure en una imatge que provè de l’ombra?’ Però ningú d’allà es pot allunyar, mentre la mort clou amb la seva forma.
Molt bé, Valèria! Vull veure l’original quan vengui a ca teva!
Margalida, no et deix les meves respostes perquè crec que ja estan ben respostes i perquè no som una alumna. Encara que conec una espècie de narcisista, encara que sigui un personatge fictici representa la vanitat (més pròpia d’una altra religió que la llatina, però tot es relaciona) i sempre s’està mirant al mirall. Unes pistes: és de color blau, tenen un líder i un bruixot els persegueix. Sabeu qui és?
Quina alegria, Sònia, retrobar-te per aquí i plantejant-nos enigmes! Per molts anys!
Bé, com ja et vaig dir Lida, la meva història no és exactament una actualització o recreació, potser una adaptació, però com en part tracta el tema d’aquest article, aquí la deixo, per saber que opineu 🙂
Hi ha un petit problema i és que està escrita en castellà, llengua amb la que més còmode em sento a l’hora d’escriure…
Aquí deixo la cançó de Yann Tiersen que em va inspirar…
http://www.youtube.com/watch?v=ogMMGC9aDpA
NARCISOS Y ROSAS
Era un pequeño pueblo, casas de piedra y calles de arena. Era la luz de las mañanas, dorada y roja. Era la juventud, estación del año en que la tormenta se mezcla con el sol. Era la felicidad, que tan solo con eso, ellos ya se sentían llenos. Eran las flores que crecían en su jardín, Narcisos y Rosas.
Vivían en una acogedora casita al borde del río, para que el molino de agua rodara con fuerza. Absolutamente nadie les decía que hacer, que decir, que amar. Como era un pequeño pueblo, eran jóvenes, libres y felices, cada mañana iban al campo. Quizás, observaban el amanecer. Quizás, corrían entre los arboles del bosque, sin mas cobijo que el de sus brazos. Quizás, se reían de la luz que quedaba atrapada entre los pétalos de los narcisos que recogían.
-Sabes como se llaman esas flores?- preguntó Rosa, asomándose por la ventana de la cocina. Desde allí tenia una esplendida visión de como florecían los narcisos de su jardín.
Cuando Narciso giró su cabeza para atenderla, su rubia cabellera lanzó tales destellos, que, tal y como Rosa pensaba, luchaban contra los mismísimos rayos de sol matinales que se colaban dentro de la casa.
El tocaba el piano, y esas notas danzaban por el aire, caminando sobre él con cuidado, bailando con las motas de polvo y con el olor a pan recién hecho.
Narciso disfrutaba las palabras de Rosa, se sentía lleno de alegría, fuerte, valiente, ya que junto a ella no temía nada, con ella se sentía bravo, bello.
Y se amaron. Una vez mas. Como nunca y como siempre. Porque era lo que mejor hacían y porque era lo que mas querían. La vida para ellos jamas había sido tan plena, se tenían el uno al otro y eso era lo único que necesitaban.
Pero la vida, aunque a veces sea fantástica y maravillosa, otras es temible y traicionera. Y todos sabemos que la juventud no dura para siempre. Ellos también lo sabían. Pero jugaron contra el tiempo y el tiempo es el poder más irremediable, más indestructible. Llegó el invierno y la casa se lleno de hielo. Los rosales marchitaron con el frío. Porque las rosas son frágiles, y les es imposible la vida sin su color.
En el jardín solo florecían narcisos.
Narciso se quedó solo, o peor.
¿Conoceis ese sentimiento? No, porque lo que él sintió fue exactamente lo que se siente cuando te quitan la vida. Y así quedó él, sin vida.
Vagó por el limbo, topándose con la gente como si de borrosos recuerdos se tratasen. Gritaba de dolor todas las noches, agarrado a las sabanas de su cama. Golpeaba el piano con duras melodías de odio, que hacían llorar a los pájaros de su jardín. Se sentaba en un rincón viendo pasar el tiempo con la mirada vacía, porque tiempo es lo único que le quedaba.
Hubo un momento en que sintió que explotaba, que la pena no podía comerle más por dentro, que todo era imposible. Así que, dejándolo todo tal y como estaba, cogió una pequeña bolsa de objetos sin valor y huyó. Huyó del dolor, porque el dolor suele acomodarse en los sitios mucho tiempo, y si lo que tenia que hacer Narciso es dejarlo pasar, eso haría.
Se fue y busco un lugar totalmente distinto. Una ciudad grande, casas de hierro y calles negras. Luz oscura por las mañanas y tormenta sin sol. Monotonía y gente, eso era lo que encontró mas allá de los campos de flores. Era una visión espeluznante, tan solo caras tristes allá donde miraba, sin espacio para respirar aire de verdad. Y eso fue lo que le hizo decidirse para quedarse, el hecho de que la pena que allí reinaba camuflaba todo lo que el sentía. Y se fundió con la gente, se hizo uno de mil, para eliminar sus sentimientos de raíz.
Allí no habían ríos, ni molinos, ni campos, así que tubo que buscar un trabajo, sin agua, sin aire, sin colores, pero era un trabajo que lo distraía y hacia que cada día, cada segundo que pasaba, fuera convirtiéndose más y más en un espectro sin vida, como todos aquellos que convivian con él, sin sentimientos.
Pero la felicidad, aunque haya veces que creas que no existe, vuelve a ti, como una ráfaga de viento, como una ola en el mar o como un arcoiris en el cielo.
Ese día, fue exactamente ese día, entre la multitud (y lo supo porque era diferente) la vio.
Y supo que era ella porque estaba envuelta en luz. ¡Si, era ella! La podía ver perfectamente, aunque millones de personas la taparan. Ella caminaba alegremente por las calles ennegrecidas por el carbón con una sonrisa en los labios carmesí. Su pelo llameante flotaba en el aire y sus mejillas coloradas se hinchaban de felicidad. Su risa repiqueteante danzaba en el aire, como antaño. Rosa. Decidido, dejó todo lo que llevaba encima y Narciso corrió hacia ella, hacia su hermosura de amanecer, hacia la única luz que había en esa maldita ciudad. Corrió con todas sus fuerzas, con todas sus ganas. Le faltaba el aire, le fallaban los brazos, las piernas, cada vez le costaba más ver, sentía que se quedaba sin algo, pero eso a él no le importaba, porque estaba a punto de alcanzarla, y si la alcanzaba, volvería a vivir.
Corrió y cuando llegó a ella, no la encontró. Desconcertado, giró la cabeza, buscándola, y ahí estaba de nuevo, como flotando, bajo un parasol dorado, a conjunto con su vestido de flores. Estiró el brazo para cogerla pero solo obtuvo nada. Corrió de nuevo hacia ella, pero su cuerpo se alejaba. ¿Porque? ¿Porque se iba?
La lluvia estalló derramándose sobre la masa de gente que aglomeraba las calles, pero ni se inmutaron. Narciso, impotente, gritó el nombre de su amor bajo el cielo de nubes y retumbó sin sentido. De repente todos y cada uno de los ciudadanos giraron sus caras vacías hacia él, dándose cuenta por fin de que algo en sus miserables vidas ocurría. Seguían caminando pero sin perder de vista a Narciso, que arrodillado en el suelo, gritaba el nombre de la verdadera razón de su existencia, percatándose de que vivía alimentado de falsas esperanzas, de sueños, de fantasmas del pasado que jamas volverían a el. Y así quedó el, clavado en el suelo, con millones de personas a su alrededor pero solo, con un único pensamiento en la cabeza que se repetía una y otra vez, pero que jamas se haría realidad.
Podía ver claramente su reflejo en los charcos que la lluvia gris dejaba en el asfalto. Su cara, antes llena de color, ahora apeas tenía rasgos, apenas tenía luz.
La lluvia caía lánguidamente y la noche fue tragándose al triste día de esa ciudad. Con el paso de las horas, la gente volvá a sus casas, simplemente a esperar al día siguiente, como hacían día tras día. Las calles se quedaron desiertas, silenciosas. Las turbias luces de las farolas parpadeaban lúgubremente, produciendo un sonido rítmico eléctrico.
En medio de la calle yacía un cuerpo frío, mojado por la lluvia, inerte, marchito.
Hola Gali! Quan de temps sense escriure al bloc…
M’ha agradat molt aquest article ja que jo vaig centrar el meu treball de recerca en la pervivència dels mites d’ovidi i un dels que vaig treballar va ser justament el de Narcís, encara que després em vaig centrar en els amors de Júpiter.
Aquest mite m’agrada molt i té bastanta pervivència avui en dia. El més conegut és el de donar nom de narcisista a la persona que s’agrada tant que no pot trobar aquesta admiració per cap altre persona.
A part d’això hi ha algunes obres que també representen aquest mite:
-Salvador Dalí, La metamorfosi de Narcís.
-Caravaggio, Narcís.
-Eco y narciso de John William Waterhouse.
Aquests són alguns dels quadres que representen aquest mite però hi ha infinitats de quadres i escoltures que representen aquesta metamorfosi.
Rebeca, m’he quedat impressionada. Fantàstic! Et veus en cor ara d’escriure’l a català. Dimarts acaba el termini per presentar-ho. Posa almenys l’enllaç on indico en el comentari 21.
Sara, quina alegria retrobar-te per aquí. I tant que me’n recordo de tota la teva feina. La podries deixar en comentari? És bonic com exalumnes encara es passen per aquí i recorden els seus apunts i treballs i senten el bloc com a seu. Ho sentiu així perquè, Sara, és vostre. Saps, has millorat moltíssim en l’expressió i ortografia. Continua així.
Fins ben aviat, Sara.
Ave Lida!
És un mite molt bonic, però també m’ha fet recordar a algunes persones que s’estimen més del compte.
Doncs bé, deixant de costat la meva opinió et deixo la meva recreació sobre el mite:
Marcos era un noi molt desitjat per totes les jovenetes del seu poble i estava acostumat a rebutjar la noia que volgués. Una d’aquestes noies, Anine, estava perdudament enamorada d’ell, però aquest no li feia cas, i ella ni tan sols s’atrevia a dir-li alguna cosa.
Va passar un temps en que Anine no va veure al seu estimat, fins que un dia se’l va trobar i es va atrevir a saludar-lo, però aquest girant-se li va dir: -vols deixar-me passar que no tinc temps per parlar amb desconeguts?. La noia molt trista va traslladar-se de ciutat per començar una nova vida.
Des d’ aquell dia la sort i l’èxit de Marcos va canviar per complet, ja que es va enamorar perdudament d’una dona molt maca, però aquesta no li feia cas. Ell va intentar enamorar-la per tots el mitjans però mai va poder i finalment va morir sol i trist per no haver aconseguit l’amor de la seva estimada.
També et deixo la traducció:
La nimfa Liríope va engendrar al bell infant Narcís. L’endeví Teresia va revelar a Narcís que en el temps de la seva adultesa no coneixeria la veritat. La veu buida de l’àugur ho va examinar. La nimfa Eco a causa de la dea Juno repetia totes les paraules que el seu desitjat jove Narcís deia. Des de aquell moment persegueix furtivament la petjada. Narcís va escoltar un soroll i va dir: és algú? I Eco va respondre a Narcís en el coll ‘ algú? ‘, aquest va fugir i la nimfa es va perdre per l’ample bosc, lloc on es va despendre de tot el seu cos, la veu tant ressonant i els ossos que també li restaven.
La nimfa Liríope va engendrar al bell infant Narcís. L’endeví Teresia va revelar a Narcís que en el temps de la seva adultesa no coneixeria la veritat. La veu buida de l’àugur ho va examinar. La nimfa Eco a causa de la dea Juno repetia totes les paraules que el seu desitjat jove Narcís deia. Des de aquell moment persegueix furtivament la petjada. Narcís va escoltar un soroll i va dir: és algú? I Eco va respondre a Narcís en el coll ‘ algú? ‘, aquest va fugir i la nimfa es va perdre per l’ample bosc, lloc on La nimfa Liríope va engendrar al bell infant Narcís. L’endeví Teresia va revelar a Narcís que en el temps de la seva adultesa no coneixeria la veritat. La veu buida de l’àugur ho va examinar. La nimfa Eco a causa de la dea Juno repetia totes les paraules que el seu desitjat jove Narcís deia. Des de aquell moment persegueix furtivament la petjada. Narcís va escoltar un soroll i va dir: és algú? I Eco va respondre a Narcís en el coll ‘ algú? ‘, aquest va fugir i la nimfa es va perdre per l’ample bosc, lloc onL’altra nimfa, deessa Nèmesi, el castigà dient: Narcís t’enamoraràs del teu mateix reflex.
Era al mig del bosc, al voltant de l’herba hi havia una font. Narcís interessat cansat de la caça, s’ajeu a terra mentre que s’amarà d’imaginació, de la mateixa manera que es va veure, estimat i un dels seus dos cossos valorat. Ignorant del seu deig; en mig de l’aigua submergeix els braços, sense descobrir-se. Ceres li diu: qui demana no és ningú, qui estima perd com quan s’ allunya, aquest que s’allunya és una imatge d’una ombra. Però ningú d’aquí d’aquell que s’aparta del poder, fins que jo mateix moro amb la bellesa enclaustrada.
TRADUCCIÓ
La nimfa Liríope va engendrar al bell infant posant-li de nom Narcís. L’endeví Teresia revelà a Narcís que viuria durant la seva vellesa, sinó coneix la veritat. La veu de l’àugur ho endevinà. La nimfa Eco, la qual a causa de la deessa Juno, repeteix totes les paraules que el desitjat Narcís deia. Des de aquell moment segueix furtivament la petjada. Narcís escoltà un soroll i digué: Hi ha algú? Respon Eco. “Per aquí!” i es va llançar al coll de Narcís; aquest va fugir i la nimfa s’amagà pel extens bosc; on veu es desaparèixer tot el seu cos, la veu encara li resta i els ossos que també. L’altra nimfa, Nèmesi, deessa de la justícia el va castigar dient-li: Narcís t’enamoraràs del teu mateix reflex.
Al mig del bosc, al voltant de l’herba hi havia una font. Narcís cansat s’inclinà a la font mentre que s’amarà d’imaginació, de la mateixa manera que es va veure reflectit, estimat i un dels seus dos són cossos purificats. Sense saber ell es desitja; submergeix els braços a l’aigua i caigué. Ceres li diu: per què ningú li demana, qui estima perd com quan s’en va, aquest que s’allunya és una imatge d’una ombra. Però ningú es pot apartar, fins que mort amb la bellesa aïllada.
VALE
Margalida, acabo de recordar que quan anava a la Salle, ja fa temps, uns alumnes van representar una obra de teatre que tractava sobre un noi bellíssim, al que de petit vigilaven que no es veies a cap mirall, aquest jove es feia famós per la seva bellesa, sense ell haver-se vist mai al mirall. Peró un dia es veu reflexat a un pou i queda enamorat de si mateix.
Si no recordo malament l’obra anava així, és una versió moderna de Narcís.
I aqui et deixo les preguntes:
Responde Latine:
* Quis erat Narcissus?
Narcissus fillum Liriope erat.
* Quis erat Echo?
Eco nimpha erat.
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
“Narcissus amabit sed ipse amato non potietur”
* Quis est Iuppiter?
Iuppiter deorum hominumque pater est fulminaque in terras de caelo iacit
* Et Iuno, quis est?
Iuno, dearum regina, Iovis soror atque uxor est.
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?
In fluvius
Lida, et deixo les preguntes contestades en llatí:
* Quis erat Narcissus?
Narcissus erat persona Ovidii qui fitus est planta ab diis
* Quis erat Echo?
Echo erat nympha qui amavit Narcissum.
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
Echo modo extrema verba orationum dicere poterat cum vidit adulterium Iovis.
* Quis est Iuppiter?
Iuppiter est deus potentissimus.
* Et Iuno, quis est?
Iuno est Iovis uxor.
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?
Narcissus videbat in fonte suam imaginem.
És increïble la traça que te la Valèria per a dibuixar, esta feta tota una artista, l’enhorabona.
El mite de Narcís tracta d’un jove de gran bellesa que tant noies com nois s’enamoraven de Narcís a causa de la seva bellesa, però ell els rebutjava i era indiferent als requeriments amorosos de les nimfes. La nimfa que més l’estimava era Eco, la qual havia sigut castigada per Juno i per això aquesta l’havia condemnada a repetir les últimes paraules de tot allò que se li digués. Eco va ser, per tant, incapaç de parlar a Narcís del seu amor, però un dia, quan ell estava caminant pel bosc, va acabar apartant-se dels seus companys. Quan ell va preguntar , Eco va respondre, incapaç de veure-la, amagada entre els arbres, Narcís li va cridar després de respondre , Eco va sortir d’entre els arbres per abraçar-lo. Narcís cruelment es va negar a acceptar el seu amor i la nimfa, es va amagar en una cova i allà es va consumir fins que només va quedar la seva veu. Per a castigar Narcís, Nèmesi, la deessa de la venjança, va fer que s’enamorés de la seva pròpia imatge, reflectida a les aigües d’una font de la qual era incapaç d’apartar-se. Finalment va acabar llançant-se dins les aigües. Al lloc on el seu cos havia caigut, va créixer una bella flor, que va fer honor al nom i la memòria de Narcís. Sobre el seu mite perduren diverses versions, entre les quals compta la d’Ovidi, que va ser el primer a combinar les històries d’Eco i Narcís, i relacionar-les amb l’anterior història del vident-cec Tirèsias.
-Preguntes:
* Quis erat Narcissus? Narcís era un jove de gran Bellesa, fill de Cefis i de Liríope.
* Quis erat Echo? Eco era nimfa dels boscos, de la muntanya de l’Helicó.
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat? Eco era molt xerraire però només podia repetir les darreres paraules de tot el que li deien perquè, la deessa Juno l’havia castigada perquè, sempre que podia sorprendre les nimfes amb braços de Júpiter, ella l’entretenia amb una llarga conversa i donava a les nimfes temps de fugir. * Quis est Iuppiter?En la mitologia Júpiter/Zeus és el déu suprem de l’Olimp, els seus atributs són el llamp, l’àliga, el toro, i el roure. * Et Iuno, quis est? Juno/Hera era l’esposa de Júpiter i protectora de les dones i l’encarregada de vetllar per la felicitat i la prosperitat domèstiques. * Ubi Narcissus suam imaginem videbat? A la font.
Salvete!
Primer de tot, he de dir que al veure la pintura de Narcís que encapçala aquest article, pensava que era d’algun pintor conegut, i al veure que era de la Valèria, que només fa 5è de primària, he quedar al·lucinada, moltes felicitats!
Seguidament dir que, jo vaig fer l’entrada al glossari de les metamorfòsis de Narcís, i aquest mite m’agrada i a la vegada em fa ràbia!
Em recorda a la gent que es egocèntrica, que només pensa en ella mateia i en el que ella vol, sense importar la opinio ni els sentiments dels demés, ja que Narcís només s’estima a ell mateix i a la seva imatge, per tant diem que un Narcisista és aquella persona que es té amor a sí mateix i a la seva pròpia imatge. Jo no sóc narcisista, i bé, no conec a ningú que ho sigui, crec que no és un bon adjectiu per a cap persona.
Actualment, és un mite que té força pervivència, sobretot en l’art, com bé ha dit la Sara Pérez.
Aquí deixo les meves respostes del Responde Latine que, no sé si estaran bé, m’ha costat una miqueta contestar-ne algunes!
Responde Latine:
* Quis erat Narcissus?
-Narcissus filium Liriope erat.
* Quis erat Echo?
-Echo nympha erat.
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
-Echo verba dicere: Narcissus amabit sed ipse amato non potietur.
* Quis est Iuppiter?
-Iuppiter deorum pater est.
* Et Iuno, quis est?
-Iuno dearum regina erat.
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?
-Narcissus suam imaginem videbat in aquam.
Valete!
Lida, et deixo la primera part de la traducció. Quan la tingui acabada et deixaré la resta!
TRADUCCIÓ:
La nimfa Lírop va engendrar el fill més maco, i el va anomenar Narcís. L’endeví Tiresias va anunciar que Narcís sera testimoni de l’edat senil si no s’arriba a conèixer. La veu buida del àugur durant molt de temps ho ha vist tot.
Ja quan narcís era jove, la nimfa Echo, per culpa de la deesa Juno repetia la última paraula, el va veure i el va desitjar. Des d’aquell moment les petjades van ser seguides furtivament. Narcís va sentir un soroll i va dir “Qui hi ha?” i “hi ha!” va respondre Echo i va tirar els braços al coll de Narcís. Ell va fugir i la nimfa es va amagar al bosc dens; (…)
Salve a tothom!
En primer lloc haig de dir:Felicitats a la Valeria.Es una gran artista i espero que en un futur li mitovi més l’art.Es una verdaderament obra mestre i es un honor que hagis dibuixat a Narcís amb aquest goix que fa en aquesta pintura.
Segons la mitologia grega, Narcís (en grec Νάρκισσος) va ser un fill de Cefis i de Liríope.
En segon lloc haig de dir que Narcís com home de bellesa enamoradora, va enamorar a moltes nifes i donzells i també va trencar cors a l’hora de veritat.
Aquest mite especialment está dedicat aquelles persones que es pensen que són l’atenció del món i que es pensent que poden fer mal a qualsevol persona que sigui inferior a ell.
I haig de dir en tercer lloc que aquest mite reflecteix molt la realitat de moltes persones a l’hora d’estimar i del ser no estimat.
Aquí deixo unes paraules per aquelles persones que a l’hora de ser rebutjades per u altre ser individu ue pensint en si mateixos i no el que realment senten.
No estimis aqeull que és estimat, stima el que no és estimat,pensa en el amor i dòna l’opurtunitat de ser tú el ser estimat no per la teva bellesa sinó per l’imatge i bona persona que mostrás el mon….1
Espero que ús hagi agradat la meva reflexió, alguns els hi agradará i d’altres no!
Vale!
Pingback: L’EMPREMTA D’ORFEU » De què és eco?
Salve!
Aquest mite esta molt be!
Un narcisiste és una persona, que com Narcis, està enamorada de si mateixa i li agrada molt mirarse i dir-se lo guapo que és.
vale 🙂
*Narcís era fill de la nimfa Liríope i a més era molt guapo.
*Eco és la nimfa de veu sonora, que més tard Narcís es va enamorar d’ella.
El mite és molt bonic per part de la noia, ja que rep ella i decideix aguantar, però per part del noi és molt groller perquè juga amb totes les noies.
Actualment es pot veure molts casos com aquest, però la majoria de nois i també puc afegir-hi les noies surten escaldats.
Recreació:
Començava el meu nou any d’institut, dic nou perquè m’acabava de mudar i no coneixia res. Els grups ja sabien casi format, el grups dels frikis (els més llestos), el grup dels guapos i populars i el grup dels normalets. Això també passava en el meu antic cole.
Jo anava tan tranquila buscant la meva classe fins que em donc un cop al cap amb una guixeta oberta. Aquesta resulta que era del tio més guapo i més popular de tot l’intitut.
-Estàs bé maca? -Digué ell, amb la seva veu dolça.
-Si.. si si..- Vaig dir-li amb la veu tremolosa.
-Com et dius?-Em va preguntar amablament.
-Maria i tu?- Li digué el nom ràpid.
-Joan, encantat llavors. I quin curs fas?-Afegir després de dir el seu nom.
-4t d’Eso. Bueno doncs, marxo perquè sinó aquest pas no trobarè la classe…- Li digué preocupada.
-Però jo et puc acompanyar, perquè faig 4t també.-Va dir amb amabilitat.
Tots dos varem anar cap a la classe, fins que va apareixer el seu grupet i ens vam dispersar.
Aquell noi em va fer quedar en blanc, només feia que pensar en ell i la seva bellesa, era tan guapo… El mateix dia d’haver parlat amb ell vaig veure com es morrejava amb una noia, segurament era la seva novia, perquè de la manera com li feia el petó, era per cagar-s’hi! Vaig fer com si res, total era un noi que acabava de coneixer i que era casi segur que no podria tenir res amb ell.
Anaven passant els dies i en Joan estava cada cop més bo. Però em va sorprendre perquè justament aquest dia el vaig veure amb una altre noia, i estaven molt engaxats, quan estava sortin amb una altre noia.
Era molt extrany, tan fiel que semblava, i mira, tontejant amb la primera que passa. La veritat es que ell i jo ens haviem fet bastant i m’explicava alguna cosa sobre les seves històries i els seus mal de caps. Però no sabia res de cap altre noia, només sabia que estava amb la Karen i que l’estimava molt.
Després de dos mesos es va anant acostan a mi, no de la mateixa manera que feia sempre, sinó d’una manera més propera, es podria dir tontejant. Jo li anava seguint el rotllo perquè em sabia fer perdre el cap però la novia no sabia res i en Joan feia com si res.
Fins i tot un dia em va dir que li agradava…
No se com, el contacte entre ell i jo va desparèixer i quan circulavem per els passadissos no em mirava a la cara i passava de mi. Com es podia explicar això? Perquè havia tallat amb la seva novia un dia després? Perquè ninguna noia li mirava a la cara? Les conclucions que em feia abans de tontejar amb ell eren certes, era un complet egoísta que només pensava en ell i li donava igual el mal que causava a les noies, perquè abans era ell i la seva satisfacció.
Vale Lida!
Hola 🙂
Un dibuix guapisim. El fragment esta molt ben detallat i estructurat. El mite de Narcis es un dels que mes m’agraden.
Fins aviat!!! 🙂
Ja et deia en un altre fil que tindràs oportunitat de gaudir de l’escriptura i de la lectura de les recreacions mitològiques i artístiques dels companys.
Bon cap de setmana!
Responde Latine:
1. Quis erat Narcissus? Narcissus erat Liriope filium.
2. Quis erat Echo? Echo nympha erat, quae deae Iunonis causa verba novissima iterabat.
3. Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat? Echo ultionem peterunt et dea dixit: ‘Narcissus amabit sed ipse amato non potietur’
4. Quis est Iuppiter? Iuppiter deorum hominumque pater est fulminaque in terras de caelo facit.
5. Et Iuno, quis est? Iuno dearum regina, Iovis soror atque uxor est.
6. Ubi Narcissus suam imaginem videbat? In aquam.
Quis erat Narcissus?
-Narcissus filium Liriope erat
* Quis erat Echo?
-Echo nympha erat.
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
-Echo verba dicere: Narcissus amabit sed ipse amato non potietur.
* Quis est Iuppiter?
-Iuppiter deorum pater est.
* Et Iuno, quis est?
-Iuno dearum regina erat.
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?
-Narcissus suam imaginem videbat in aquam.
Aquest dibuix és marevellós! El mite de Narcís és molt curiós, i per això crec que ens agraden tant les seves retroaccions i recreacions. Felicitats Valèria!
Aquest article està molt bé, però no és només pel text, sinó que el dibuix de la Valeria és realment impressionant.
Ja havia vist alguns dibuixos seus, i té un talent digne d’una futura gran artista.
Deixo les resposts a les preguntes:
* Quis erat Narcissus? Narcisus filium Liriope erat.
* Quis erat Echo? Echo nympha erat.
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat? Echo modo extrema verba orationum dicere poterat cum vidit adulterium Iovis.
* Quis est Iuppiter? Iupiter deorum pater est.
* Et Iuno, quis est? Iuno dearum regina erat.
Salve!!
Veig que aquest dibuix està molt ben fet.
El mite és molt bonic per part de la noia, ja que rep ella i decideix aguantar, però per part del noi és molt poc bonica perquè juga amb totes les dones.
Això és algo que és molt comú ara en l’actualitat.
Vale!!
Un narcissista és una persona més aviat egocentrista i molt orgullosa, en alguns cassos també molt presumida. És un mite que ens explica força bé el comportament egoista dels humans i a més ens introdueix el personatge d’Eco, que jo personalment el desconeixia. Actualment hi ha una flor amb el nom de narcís.
* Quis erat Narcissus?
– Narcissus pulchrer puer est.
* Quis erat Echo?
– Echo pulchra puella est et illa amat Narcissum.
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
– Echo verba dicere: Narcissus amabit sed ipse amato non potieur.
* Quis est Iuppiter?
– Iuppiter dei dei est.
* Et Iuno, quis est?
– Illa dea et Iovis femina est.
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?
– Narcissus in aquam videt.
Salve!!
Trobo que el dibuix esta molt bé. I a més a mé sés motl maco, exepte la part del noi, que l\’únic que fa és jugar amb elles. I per part de la noia, és molt bonic.
Per tan, avui dia, en l\’actualitat encara ens podem trobar amb uan situació de semblant.
Salve!!
Aquí estan les respostes a les preguntes:
– Quis erat Narcissus?
Narcissus erat Liriope filium.
– Quis erat Echo?
Echo nympha erat.
– Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat? Echo modo extrema verba orationum dicere poterat cum vidit adulterium Iovis.
– Quis est Iuppiter?
Iupiter deorum pater est.
– Et Iuno, quis est?
Iuno, dearum regina, Iovis soror atque uxor est.
– Ubi Narcissus suam imaginem videbat?
Narcissus videbat in fonte suam imaginem.
Vale!!
El dibuix es molt maco i el mite es molt bonic en algunes parts.
Responde Latine:
1. Quis erat Narcissus? Narcissus erat filium Lirope
2. Quis erat Echo? Echo nympha erat.
3. Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
4. Quis est Iuppiter? Iuppiter deorum hominumque pater est
5. Et Iuno, quis est? Iuno dearum regina
6. Ubi Narcissus suam imaginem videbat? aquam
* Quis erat Narcissus?
Narcissus filium Liriope erat
* Quis erat Echo?
Echo nympha erat.
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
‘Narcissus amabit sed ipse amato non potietur’
* Quis est Iuppiter?
Iuppiter deorum pater est.
* Et Iuno, quis est?
Iuno dearum regina erat.
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?
Narcissus suam imaginem videbat in aqua.
Aquest mite és un dels que més m’agraden.