Aquesta fotografia no m’ofereix cap dubte -em va etzibar la Gramola, la dona més xafardera del poble- és el qui coneixem com a vell Cristòfol. Però noi, em sembla que vas ben errat, aquest bon home és impotent des que va néixer, tothom ho sap -continuà dient amb un somriure burleta als llavis. Tot i això vaig decidir buscar el meu possible pare, convençut que aquella dona no tenia raó.

            Després de donar un tomb per Mequinensa, vaig arribar al Cafè de la Granota, on el vaig veure, assegut en una taula, xerrant animadament mentre al costat uns homes havien començat una partida de botifarra que donaria molt a parlar per la famosa trampa de Florenci. Al veure’m, o això em va semblar, va sortir disparat del cafè sense que li pogués dir ni mitja paraula. Al cap d’una estona tot el poble anava ple sobre que un suposat fill del vell Cristòfol, personatge emblemàtic i venerat a les deu riberes de l’Ebre. Tot el poble se’m va tirar al damunt i van començar a afusellar-me amb més mala fe que un exèrcit a un enemic, a preguntes és clar. Tanta va ser l’eufòria o l’angoixa que va despertar dins seu, que fins i tot la Gramola i en Ramon de les olives van acabar discutint i treien tots els draps bruts l’un de l’altre, l’enfrontament, lògicament el va guanyar la Gramola, després que deixés anar que el Ramon va ser verge fins als trenta-quatre anys, fet que el va convertir en la burla del poble. Al acabar aquest duel de xafarderies per a la història, un home, visiblement alegre, va decidir que faríem un judici en el qual seria present tot el poble.

            Les setmanes següents es van fer llarguíssimes: unes quantes dones grans van iniciar una campanya a favor del vell Cristòfol, dient que era impotent i que jo estava sonat i que haurien de trucar al manicomi; en canvi, la majoria dels homes es van mantenir indiferents, fet que va fer que les seves dones s’enfadessin. El dia del judici va arribar i sense quasi adonar-me’n em trobava assegut en un banc, davant d’en Crònides, el jutge del poble, i a la meva esquerra tenia el meu pare, o això és el que jo creia. Tots els ulls de la sala estaven sobre meu. Així va començar el judici en el que jo m’ havia de defensar i presentar proves per demostrar que aquell vell era el meu pare. I així ho vaig fer, o vaig intentar fer, ja que l’únic que tenia era una fotografia que m’havia donat la meva mare abans de morir i les seves ultimes paraules. A Mequinensa el trobaràs -em va dir, amb una veu molt feble en les seves penúltimes paraules. Després d’explicar-ho al jutge i ensenyar la foto on tot i que anys més jove es podia reconèixer el vell Cristòfol, o pare per a mi. Ell es va defensar dient que ell sempre ha estat impotent i que, per tant, no havia tingut cap fill.

            Com es diu la teva mare- va preguntar la Gramola, que sense que ningú li hagués demanat va començar un particular interrogatori. La mare, en pau descansi, es deia Assumpció i de joveneta es va quedar embarassada de mi i va marxar del poble. Al dir el nom tota la gent gran del poble va començar a parlar fins que el jutge Crònides els va fer callar amb un cop sec. Així que ets fill de la Bacallà -em digué l’Adelaida amb el mateix to burleta amb que uns dies abans li havia parlat la Gramola. Pel que he pogut saber després, aquest mot venia que el seu pare era el peixater del poble i ella sempre feia molta pudor a peix. Després d’unes quantes preguntes més en les quals es va desviar completament del tema preguntant-me per la meva vida i la de la meva mare, va decidir que ja n’hi havia prou i va dir que era l’hora que el jutge donés el seu veredicte i la condemna. Això em va deixar gelat, em podrien condemnar per allò? Quan el jutge, que semblava que durant bon tros del judici estava adormit, va dir amb una veu autoritària: noi, et declaro culpable! Els veïns de Mequinensa van aplaudir, mentre jo pensava quina mena de condemna em podrien imposar per allò.

            Alto el foc! -va dir un vell que havia entrat a la sala, es deia Josep però tothom el coneixia per “mocamullat”, segons ser perquè de petit sempre li penjava el moc del nas. Aquí hi ha molt a explicar encara, així que ningú es mogui. Jo em crec completament la història del noi. Primer de tot, perquè s’assemblen molt i segon perquè crec que no és l’únic fill que té. Per demostrar que el meu client té raó -va continuar, com si fos el meu advocat, cosa que em feia pensar si l’hauria de pagar- vull que el vell Cristòfol pugi aquí dalt on tothom el pugui veure. Susi ja pots passar i ensenyar la cuixa. Mirin! Es gran eh! Jo diria que els pantalons li explotaran, bé amb això queda demostrat  que aquest home d’impotent no en té res, la seva famosa impotència va durar un més i va ser degut a que va fer servir en excés la seva virilitat. Així podrem dir que és més que probable que aquest pugui ser el seu fill, com molts dels homes del poble que tenen més o menys la seva edat. Dones del poble, s’ha acabat la mentida! És hora de que tothom sàpiga que la majoria dels vostres fills comparteixen pare, el vell Cristòfol, o com molts el coneixem, el repoblador de Mequinensa.

Arnau Gómez Mateu

15è conte del Cafè de la Granota proposat per Adrian Jagustin

Era el mes d’abril, tot el camp estava ple de maduixes. L’Antonieta estava celebrant el seu aniversari amb les seves amigues. Feia setze anys que vivia a Mequinensa. No paraven de riure, de ballar, de cantar tan fort, que de cop i volta van aparèixer dos joves que volien veure que estava passant.

-Oh! Quins cabells més bonics que té! És la noia més maca que he vist mai!

En Sufi li dóna un cop al cap:

-Estàs boig! Si ho fas, i el nostre amo ens enxampa, tornaràs en patera en primera classe.

Quan L’Antonieta s’aproxima per agafar la pilota, i se n’adona que la estan mirant.

-Qui ets tu? Que vols?-preguntant amb por-

-Ets segur la meva mitja maduixa. Tu i jo ens casarem

-Plaff,taronja imbècil.-li diu a en Sufi-

L’Antonieta es va començar a riure i se’n va anar amb les seves amigues amb la pilota corrents. Des d’aquest moment va sorgirà una gran amistat entre en Bubu i L’Antonieta, però sempre amagats del pare de l’Antonieta. Cada dia L’Antonieta li deia al pare que volia anar a buscar maduixes, però el pare no sabia que era per veure en Bubu. En Pere l’havia avisat que no s’ajuntés amb els sensepapers.

Uns mesos més tard, l’Antonieta confessà desesperada a la seva millor amiga.

-Laura estic embarassada. No ho puc dir a ningú i menys al meu pare. Què faré ara? Ajuda’m!

-Però, que m’estàs dient? Segur que tindrà els ulls de color mel com el seu pare. Hauries de demanar ajuda a la teva tieta. Segur que ella t’ajudarà.

-Si pot ser, però no ho diguis a ningú, ni tan sol a en Bubu.

– I per que no ho puc dir a en Bubu?

-Perquè no té papers i si el pare ho sap, el matarà.

Antonieta va trucar a la seva tieta a l’endemà. Li va dir que volia anar amb ella a treballar per establir alguns diners per estudiar a la universitat. Li va dir que primer hauria de convèncer al pare d’aviar-se.

En Sufi li va dir en Bubu que l’Antonieta ja no hi era.

-L’última vegada la vaig veure a l’estació de tren, estava plorant.

-Com pot ser? Se’n va i no em diu res? Segur que no m’estima.

-Que et penses tonto, que s’ha enamorat amb un xiquet com tu? Tu somnies molt.

En Bubu es va sentir molt malament i se’n va anar corrents plorant. Va sentir com els seus somnis anaven desapareixent.

Octubre, Antonieta va arribar a Marselle i li va confessar la veritat.

-No et preocupis filla meva, tot sortirà bé! Jo et cuidaré de tu i del teu fill durant el teu embaràs.

-Si tieta, sabia que nomes podia confiar en tu!

Va arribar el dia! Era un 15 de maig assolellat i tot va anar bé. Va ser una criatura molt sana de pell marró amb els ulls de color mel com ella havia somniat.

-Tingui senyora Montserrat, els diners del tracte que havíem pactat.

-Estic segura que sereu uns bons pares, i que el nen creixerà millor amb vostès que amb la meva neboda. Encara és molt jove.

L’Antonieta li va preguntar a la Montserrat.

-Per què no em porten el nadó? He de donar-li llet.

-Ho sento filla meva, això és el millor que podia haver fet.

-Que vols dir, que l’has adoptat? Mai més a la vida confiaré amb tu. Em sento albardada. M’has tret el cor de la meva vida.

Quan va tornar a Mequinensa, va anar a buscar en Bubu.

-Sufi, on és en Bubu?

-I que t’interessa d’ell ara? Li has partit el cor i se’n va anar cap al seu poble. No el veuràs mai més. Ell t’estimava molt! Tu vas ser la seva mitja maduixa!

-En aquest moment em vaig sentir mol trista, i vaig consolar a la meva millor amiga, Antonieta.

Proposta 15è conte del Cafè de la Granota per Yàiza Fussimanya Ruiz

L’Eduard, el meu pare, era un home primmirat però molt humil, a les nits tocava a la Melodia Club, i de dia, portava la sastreria que va dur el meu avi, és a dir, el seu pare, el seu avi… era d’herència familiar. Des de que vaig marxar del poble, gairebé no tenia relació amb el meu pare però ens trucàvem de tant en tant, i ara que havia tornat, estàvem millor que mai, recuperant tot el temps perdut.

Farà menys d’un mes, vaig anar amb ell a la Melodia Club, estava molt xiroi, perquè aquella nit havien quedat que li durien un saxòfon nou. Recordo que quan va arribar es va trobar, a la saleta on escalfava i esperava que comencés la funció, una petita nota on posava que no havien rebut el saxòfon, però que dintre de dos dies era segur que el tindrien. Sense el saxòfon no podia tocar, així que em va demanar que tornès a casa i li portés el vell i atrotinat saxòfon del seu pare que estava a les golfes, que potser li podia ser útil, per aquelles dues nits. Vaig anar-hi ràpidament, encara ho recordo perquè em vaig trobar a l’Horaci Campells, el sereno de la vila, que pel que he sentit tenia un afer amb la Carmeta Valls abans que ella se n’anés a l’altre món, i no tindria cap importància si no fos pel simple fet que ella estava casada i tenia dos fills. El cas, tornant al tema, li vaig dir que no em podia entretenir per l’encàrrec que m’havia fet el meu pare. Vaig anar a casa i vaig trobar a un vell bagul de les golfes el saxòfon. El vaig portar al Club i allà el meu pare el va provar. No funcionava, potser perquè les claus per fer les notes musicals s’havien oxidat. Al final, aquella nit no va poder tocar.

Al dia següent, ja entrant el migdia, amb una calor que ofegava, que feia notar que l’estiu estava arribant, ens varem posar en camí cap a la ferreteria d’en Víctor Cardona, per demanar-li un oli especial per treure l’òxid al saxòfon i també per demanar-li algunes de les seves eines. Ens les va deixar, suposo que per compromís, ja que es sabut per tothom que l’única cosa que l’interessa és la pela i per això és bastant garrepa. El meu pare va començar a netejar i engreixar les claus del saxòfon. Em va dir que li semblava que ja sabia on era el problema, que hi havia un paper rebregat entre la part de llautó i la canya i per això no podia passar l’aire. Era com una carta, semblava d’amor, però la meva àvia es deia Pepa i a la carta posava Marieta Solé. Des d’aquell dia el meu pare va canviar molt, estava com absent.

Estava molt capficat en aquella carta, qui seria la tal Marieta Solé, aquella misteriosa dona, que per les dates, era possiblement la dona amb la qual el seu pare li va posar banyes a la seva mare. A la vila tot es sap, sempre corren les veus de tot el que passa ràpidament. No posi aquesta cara senyor policia, sap del cert que és veritat. El cas es que el meu pare va pensar que si el meu avi havia tingut una amant o alguna cosa per l’estil algú ho havia de saber.

Uns dies desprès va pensar que podia mirar les fotografies de jove del seu pare per veure si trobava alguna cosa, i entre elles en va trobar una molt vella en blanc i negre amb tots els seus amics, hi havia 4 homes i 2 dones molt somrients. A la part de darrera de la fotografia posava: “Gràcies per tots els moments que hem viscut junts, perquè aquella època cap de nosaltres l’oblidarà mai. Anselm, Jesús, Julià, Marieta, Isidre i Pepa”. El meu avi era l’Anselm, la Pepa la meva àvia, i el meu pare coneixia l’Isidre i al Julià de veure’ls el dia de l’enterrament del meu avi. Els únics que no coneixia a la foto eren la ja famosa Marieta Solé i en Jesús. Ara ja sabia com era de jove la tal Marieta i a qui preguntar sobre ella, encara que no sabia si en Julià i l’Isidre seguien vius.

Va venir aquí mateix, on estem nosaltres ara, al Cafè de la Granota i li van afirmar que l’Isidre havia mort d’un refredat mal curat, el mateix que li va passar a un home que estava al calabós de l’ajuntament, abans que el jutgessin, es va posar malalt i al final… està bé, està bé, ja continuo… Tenia una bona notícia, en Julià encara era viu, li van dir que feia un temps havia marxat cap a la capital a viure amb el seu fill perquè no estava gaire fi de salut. Al dia següent, marxaríem cap a la capital. En Julià ens va dir que si que coneixia a la Marieta, que feia uns mesos havia rebut una carta seva i que vivia a la part alta de la vila de Mequinensa.

El que ens va costar arribar a on vivia la tal Marieta, el camí estava molt malament i les males herbes havien.. si, ja continuo, ja sé que no té tot el dia… doncs això, vivia a una casa enorme amb grans jardins i l’entrada estava ben decorada i hi havia cotxes luxosos aparcats a la porta. És l’únic que vaig guipar, perquè el meu pare em va dir que ja entrava ell sòl, que l’esperés afora, i així ho vaig fer.

I no ho sé, no puc saber el que va passar a dintre, l’única cosa que sé és que va eixir pàl•lid d’allà dintre, va eixir en orris, va estar callat tot el camí de tornada a casa i gairebé no va sopar aquella nit. Al dia següent al aixecar-me ja s’havia esmunyit. Ja està, aquesta és l’ultima vegada que vaig veure al meu pare.

Aquesta història pot semblar bastant corrent, sinò fos perquè dies després es va saber pel poble que els del tricorni van rebre una carta de l’Eduard Planelles on confessava que quan va entrar a casa de la ja senyora Marieta Solé, i la va veure amb totes aquelles riqueses, va pensar que l’única cosa per la qual el seu pare havia pogut estar amb ella i fer-li això a la seva família era per les seves peles, ja que a casa seva no passaven per un bon moment. Ella li va dir que no, que ells s’estimaven i que havien estat molt de temps junts. Més tard, quan ella li va confessar que l’únic motiu pel qual l’Anselm i la Pepa seguien junts era per ell, una ràbia esfereïdora es va apoderar de l’Eduard, no li cabia al cap que aquella dona pogués dir allò del seus pares, perquè eren la família més unida de Mequinensa.

Així que en un obrir i tancar d’ulls la ja senyora i ara indefensa Marieta Solé estava estesa al terra i ell amb una figura de forja, més aviat cara, a la mà plena de sang.

15è conte del Cafè de la Granota proposat per Javi González

    – Caterina? Vaja, ja era hora que arribessis, feia estona que t’esperava… Sí, és clar que t’estava esperant! Com que t’estranya? Va, no diguis bajanades, que sempre comencem així i acabem com tu i jo sabem.

    » Què fas plantada davant la porta? Que si et trobo diferent? Què vols que et digui, et veig igual que sempre… Com dius, que has anat a la perruqueria un altre cop? Doncs qui ho diria, perquè la Dolors et deu haver tallat dos o tres cabells i, per variar, cobrar-te un ull de la cara. Si ja t’ho dic sempre que has d’anar a una altra perruqueria, que ben segur que hi vas dues vegades al mes perquè no te’l tallen com Déu mana! Quan jo vaig a la barberia de la Clenxa, m’hi assec al tamboret i li dic: «Ja saps, Miquel, xolla-me’l com sempre, ben curtet», i per pocs cèntims ja em puc estar dos mesos o més sense preocupar-me d’anar a xollar-me el cabell.

    » Només t’ho dic perquè no acostumes a controlar els calés que gastes tota sola. A més, ja saps que últimament a la botiga les coses no van gaire bé. Fa uns dies vaig haver de pujar el preu de les espardenyes, i en Pere Torres, ja saps, el contrabaixista de l’orquestra, no va dubtar de queixar-se: «Renoi, Jaume, i aquesta pujada de preus?» em va dir i se’n va anar tan ràpid com va entrar a la botiga. I abans d’ahir el vaig tornar a veure i em vaig fixar que tenia unes espardenyes noves. Li vaig preguntar on les havia comprades. «No te les vaig comprar a tu -deia ell- perquè fa poc un xiquet acaba d’obrir una botiga al costat del cafè de Silveri, on ven espardenyes i sabates de mudar molt més barates que les teves, i què vols que et digui, m’estimo més estalviar-me uns quants cèntims que no pas gastar-me’ls!». I no, no només ell anava amb calçat nou. Durant aquesta setmana m’he fixat que molts del poble en porten de sabates noves, fins i tot l’Elies, qui ho diria sent tant garrepa com és ell! Sí, vaig entrar a la nova sabateria per veure si era cert, i la veritat és que la diferència de preus era bastant gran, i per rematar em va costar eixir de la botiga de la quantitat de gent que hi havia a dins!

    » T’ho dic per a que vegis que les coses no van gaire bé, i si a sobre vas gastant ximplement els diners anant a la perruqueria cada dos per tres, m’agafes espardenyes de la botiga per a tu i a les teves amigues, et compres mil coses innecessàries per a tu sola… En fi, què vols que et digui? Bé, no vull acabar discutint com ahir, i entra ja a casa, dona, que encara segueixes en el rebedor!

    » Per cert, et volia preguntar una cosa abans que se m’oblidi… Com dius, que per què hi ha una maleta al costat de la porta? Per res, dona, per res… Vaja, ja no me’n recordo què volia dir-te… I que per què porto el ganivet del pernil a la mà? Ah, sí, sobre això volia parlar-te… Saps on és l’esmolador de ganivets? És que he de fer una cosa… Si, ja sé que no tenim pas pernil a casa! És una sorpresa que segur que no te l’esperes… No t’ho penso dir pas, ja pots demanar-m’ho tants cops com vulguis!

    » Bé, mentre me’l busques baixaré una mica les persianes, que entra molta claror. I em sembla que també tancaré la porta amb clau, que últimament corren els rumors que hi ha un espanyaportes rondant per la vila. Diuen que és un tal Valerià, però tampoc n’estic gaire segur. Sí, sí, tranquil·la, ja he abaixat les persianes i he tancat la porta amb clau.

    » Gràcies, les coses que busques sempre són en el lloc que menys t’esperes. Mentre esmolo el ganivet, per què no fas una becaina? Sí, dona, deus estar una mica cansada… Però per què no vols fer-me cas? Com dius, que em notes una mica estrany avui?

    » Doncs sí, Caterina, potser tens raó. I és que avui és un dia especial. Per als dos. Avui comença una vida nova perquè l’altra desapareixerà. Són coses que a vegades passen quan les coses no van bé, s’han de buscar solucions, a vegades difícils de prendre, tot i que d’altres vegades es resolen per sí soles. Ja saps el que deia el meu oncle, que les decisions s’han de prendre de forma decidida. I la veritat és que fa dies que discutim, per qualsevol cosa, i això em fa pensar que no som del tot feliços. Ja ho has vist ara, has arribat de la perruqueria i ja hem començat a discutir dels diners. Diners, sí. Els maleïts diners que necessitem per viure i que últimament no passen sovint per casa. Diners que, vulguis o no, són menys pels impulsos que tens de malgastar-los en la perruqueria i en altres ximpleries! Diners que no arriben a casa perquè tu regales unes quantes espardenyes a les teves amigues! Diners que no tinc per culpa de la nova botiga de calçat del poble!

    » Però s’ha acabat, Caterina. A partir d’ara les coses seran diferents, t’ho asseguro! Què et passa, per què estàs tan callada? I per què hauria de deixar anar el ganivet? I per què vols obrir la porta ara? Si no fa res m’has preguntat si l’havia tancada amb clau… Et veig una mica nerviosa. No, el telèfon no funciona, aquest matí m’he ensopegat amb el cable i l’he trencat sense voler. Però per què el vols? Caterina, però per què crides?! Caterina!

    » A veure, no sé per què t’estàs comportant d’aquesta manera, però vaja, et diré la raó per la qual t’estava dient tot això. Caterina, el meu oncle Gervasi ha mort, i gràcies a això rebrem una gran quantitat de diners! Com que no tenia fills i jo era el seu únic nebot, en el seu testament va deixar ben clar que jo era l’hereu de tota la seva fortuna, que ben saps que no és poca! Per això t’estava dient que a partir d’avui les nostres vides serien diferents! He decidit vendre la sabateria i a partir d’ara treballaré en el que sempre m’ha agradat, l’hostaleria! I per aquest motiu, al matí he anat a comprar una pota de pernil, per celebrar-ho com Déu mana! T’ha canviat la cara de cop i volta, eh? No sé pas en què estaries pensant, però m’alegro que estiguis tan contenta. Ara dintre d’una estona hauré de marxar al vetllatori del poble del meu oncle Gervasi, i potser m’hi estic uns quants dies, per això m’he preparat la maleta amb tres o quatre coses. Però abans mengem uns talls de pernil, perquè això ho hem de celebrar!

Capítol 15                                             Sara Pérez 

 A
la Maria Antonieta Rodriguez, veïna de Mequinensa, li’n va passar una de ben grossa. D’això ja fa bastant de temps, concretament fa uns 2 anys i mig. Ella era més jove, més guapa i més innocent que ara. Explicaré el que va passar basant-me en el que m’han explicat el vell Cristòfol i la gent del poble.  

La Maria Antonieta vivia al costat del Cafè del Silveri, aleshores encara no havia arribat l’autobús de Lleida i no hi anava tanta gent per allà. Un dia,
la Maria Antonieta va eixir de casa seva a passejar per la vila. Es va trobar a en Jaume Vilanova, el sabater, a la seva botiga que estava a la costera del forn. Van estar parlant una bona estona de moltes coses  i en Jaume li va dir que havia arribat un home misteriós al poble. Ella va quedar molt parada, normalment no arribaven estrangers al poble i menys misteriosos. Després va marxar. Més endavant es va trobar a uns xiquets que anaven a jugar al camp de futbol. Per cert, un camp molt peculiar, els va dir que anessin amb compte amb les crescudes del riu o podien sortir-ne mal parats. Més tard va tornar a casa a descansar perquè ja era molt tard. Al dia següent
la Maria Antonieta es va despertar amb molta calor, era l’estiu i el sol brillava amb molta intensitat. Va esmorzar, es va vestir i es va mirar a l’espill a veure quina cara feia. Estava una mica adormida, blanca i despentinada però bastant bé. Volia anar a l’altre banda del riu per veure el bosc i per passejar en calma, no com pel poble, que no parava de trobar-se gent.  

Va haver de passar amb la barca del Miquel Garrigues perquè en aquells temps el pont encara no s’havia construït, per sort del Miquel, així tenia molta feina. Ella anava passejant riu avall quan va veure que se li acostava un home. No  l’havia vist mai i va pensar que seria l’home misteriós de qui li havia parlat en Jaume, el sabater. Van començar a parlar tot passejant per la riba del riu Ebre amunt. Ell li va explicar que es deia Bartolomeu, que venia de Flix. Allà havia passat tota la seva vida, però ja no li quedava res i va decidir anar a Mequinensa a veure si les coses li anaven millor. Mentre anaven passejant veien el llaüts baixar pel riu tot carregats. Ell, en Bartolomeu li va explicar moltes coses de les seva vida.
La Maria Antonieta li va preguntar  on vivia en aquell moment. Ell li va dir que vivia al carrer major, a casa del senyor Jeroni Salses, l’agutzil del poble, que ja el coneixia de Flix. Es veu que l’agutzil anava a Flix a vegades amb la família. Anaven passant els dies i a
la Maria Antonieta cada dia li agradava més en Bartolomeu. Van començar a sorgir coses entre ells i mica en mica va anar sorgint l’amor.  Va anar passant el temps i ells estaven molt bé junts. Anaven a passejar per la plaça de l’església, per la vora del riu on es van conèixer i pel cafè més important del poble, el Cafè de
la Granota. Un dia en Bartolomeu li va dir a
la Maria Antonieta que volia viure amb ella, però a ella no li va semblar bé perquè no estaven casats. El dia següent estaven prenent un cafè al Cafè de
la Granota i van estar parlant amb el vell Cristòfol, que els va explicar coses sobre l’Elisenda, la dona de l’agutzil. Més tard van anar a fer una copia de la clau de casa perquè així a la nit en Bartolomeu podria entrar a casa de
la Maria Antonieta sense que ningú se’n adonés. A en Bartolomeu li havia donat feina el de la fruiteria, no li pagaven molt però el suficient per poder menjar. Li va costar bastant trobar una feina decent, perquè tothom anava parlant de la seva relació. Van passar les setmanes i en Bartolomeu cada cop estava més allunyat d’ella i
la Maria Antonieta s’estava donant conte que ell s’allunyava. Va decidir que aniria a Flix a veure si era veritat el que li havia dit. Perquè últimament ella havia descobert que algunes coses que li havia explicat en Bartolomeu eren mentida, així que va anar a Flix. De camí a Flix, la gent la mirava malament, perquè encara que ho volguessin amagar, tothom sabia que a la nit en Bartolomeu anava a casa
la Maria Antonieta. Quan va arribar va anar al centre del poble i va preguntar a la gent que si sabien alguna cosa d’en Bartolomeu, li va costar molt però finalment una dona li va explicar que era un home molt dolent i que no havia viscut sempre allà. Que anava pels pobles aprofitant-se de les dones com ella.
La Maria Antonieta no s’ho podia creure i van continuar parlant. Mentre a Mequinensa en Bartolomeu va aprofitar que no hi era
la Maria Antonieta per agafar les coses de màxim valor de la casa i anar-se’n del poble per vendre-ho desprès. Quan
la Maria Antonieta va arribar al poble va començar a plorar, el plany va alertar la del forn que li va dir que havia vist a en Bartolomeu amb les maletes. I va començar a dir-li que ja ho sabia tothom que aquella relació no anava en lloc i moltes coses més. Ella se’n va anar corrents. Va arribar a casa va trobar les altres claus tirades al terra i que li faltaven totes les joies i els diners que tenia. No s’ho podia creure.Aquesta és la historia de
la  Maria Antonieta, va patir molt la pobre. Com ja no li quedava res de valor va haver de tornar a Riba Roja on vivia la seva família i mai més ha tornat, suposo que li porta mals records.