Author Archives: Yaiza

Declaració d’amor

Hola,

T’escric aquesta carta perquè ja no puc aguantar més sense dir-te el que em passa amb tu.

Des del primer dia que et vaig veure, vaig sentir una cosa que mai havia sentit, poc a poc ens varem anar coneixent una mica i cada vegada que parlava amb tu o que et veia pels passadissos m’agradaves més, la teva forma de pensar, la teva forma de ser, la teva mirada… jo veia que eres perfecta per mi.

Molts dies m’aixecava pels matins i només pensava en si et veuria, i si aquell dia et veia, només amb que em regalessis una mirada ja estava tranquil perquè havia vist a la noia més bonica de totes.

Aleshores, anàvem parlant, ens passàvem hores i hores parlant, i el temps passava rapidíssim. Desprès d’aquelles converses em vaig adonar que sentia alguna cosa per ella, que l’estimava.

Desprès quan sortia amb els meus amics, a la discoteca o on fos i la veia, no paràvem de mirar-nos , ens saludàvem, estàvem junts però ella no sentia el mateix que jo. Jo no et desagradava, però t’agradava un altre noi, encara que em veies simpàtic, guapo, agradable però en definitiva, no senties el que sentia jo. Jo era un noi que el feies servir per tenir-lo sempre, fins que un dia, va ser especial, va ser diferent, va ser el millor que varem passar junts, un d’aquells dies que no vols que s’acabin per res al món.

Va ser això o no se el que, però des de llavors, no era el mateix, varem passar d’hores i hores parlant i veure’ns a dir-nos “hola i adéu”. A causa d’això ens varem distanciar no se com però poc a poc ho varem fer…

Ara quan la veig, encara penso en el que ha significat per mi, però aquests pensaments es millor deixar-los còrrer.

César Liso 1BatxA

Declaració d’amor

Diuen que els principis no sempre són fàcils, i la veritat es que es cert, m’està costant moltíssim començar aquesta carta.

No se ni com començar, quan estic amb tu, trobo que tot el que m’envolta es millor, i això crec que és el mes important(substantiva). Em fas creure i sentir les coses d’una manera diferent, d’una manera que em fa sentir especial i m’agrada.

Ja fa temps que noto que hi ha alguna cosa especial entre nosaltres, però potser es una sensació meva. Seria molt fàcil dir, que se que m’estimes tant com jo t’estimo a tu i que saps que això no ho pots amagar, però la veritat es que no estic gaire segura de que això sigui així, si fós tan fàcil com dir-ho…

Els ulls tant intensos que tens fan que pugui veure realment com ets(adjectiva), el teu somriure em transmet tranquil•litat, i la teva manera de ser quan estàs amb mi fa que vulgui estar al teu costat per sempre, però contràriament quan estem junts se’m fa tant curt.

A vegades em poso a pensar, i si tu no hi fossis, res seria el mateix(adverbial), perquè sempre has estat al meu costat als moments difícils per treure’m un somriure, i s’ha de dir que sempre ho has aconseguit, i això ho valoro moltíssim.

Són tantes coses les que fan que et pugui veure com alguna cosa mes que un amic que només et puc dir que m’he adonat de que t’estimo, d’una manera tant i tant especial que fins i tot em costa d’expressar amb paraules.

Yaiza Fussimanya Ruiz

Llibertat d’acció

Proposta 15è conte del Cafè de la Granota per Yàiza Fussimanya Ruiz

L’Eduard, el meu pare, era un home primmirat però molt humil, a les nits tocava a la Melodia Club, i de dia, portava la sastreria que va dur el meu avi, és a dir, el seu pare, el seu avi… era d’herència familiar. Des de que vaig marxar del poble, gairebé no tenia relació amb el meu pare però ens trucàvem de tant en tant, i ara que havia tornat, estàvem millor que mai, recuperant tot el temps perdut.

Farà menys d’un mes, vaig anar amb ell a la Melodia Club, estava molt xiroi, perquè aquella nit havien quedat que li durien un saxòfon nou. Recordo que quan va arribar es va trobar, a la saleta on escalfava i esperava que comencés la funció, una petita nota on posava que no havien rebut el saxòfon, però que dintre de dos dies era segur que el tindrien. Sense el saxòfon no podia tocar, així que em va demanar que tornès a casa i li portés el vell i atrotinat saxòfon del seu pare que estava a les golfes, que potser li podia ser útil, per aquelles dues nits. Vaig anar-hi ràpidament, encara ho recordo perquè em vaig trobar a l’Horaci Campells, el sereno de la vila, que pel que he sentit tenia un afer amb la Carmeta Valls abans que ella se n’anés a l’altre món, i no tindria cap importància si no fos pel simple fet que ella estava casada i tenia dos fills. El cas, tornant al tema, li vaig dir que no em podia entretenir per l’encàrrec que m’havia fet el meu pare. Vaig anar a casa i vaig trobar a un vell bagul de les golfes el saxòfon. El vaig portar al Club i allà el meu pare el va provar. No funcionava, potser perquè les claus per fer les notes musicals s’havien oxidat. Al final, aquella nit no va poder tocar.

Al dia següent, ja entrant el migdia, amb una calor que ofegava, que feia notar que l’estiu estava arribant, ens varem posar en camí cap a la ferreteria d’en Víctor Cardona, per demanar-li un oli especial per treure l’òxid al saxòfon i també per demanar-li algunes de les seves eines. Ens les va deixar, suposo que per compromís, ja que es sabut per tothom que l’única cosa que l’interessa és la pela i per això és bastant garrepa. El meu pare va començar a netejar i engreixar les claus del saxòfon. Em va dir que li semblava que ja sabia on era el problema, que hi havia un paper rebregat entre la part de llautó i la canya i per això no podia passar l’aire. Era com una carta, semblava d’amor, però la meva àvia es deia Pepa i a la carta posava Marieta Solé. Des d’aquell dia el meu pare va canviar molt, estava com absent.

Estava molt capficat en aquella carta, qui seria la tal Marieta Solé, aquella misteriosa dona, que per les dates, era possiblement la dona amb la qual el seu pare li va posar banyes a la seva mare. A la vila tot es sap, sempre corren les veus de tot el que passa ràpidament. No posi aquesta cara senyor policia, sap del cert que és veritat. El cas es que el meu pare va pensar que si el meu avi havia tingut una amant o alguna cosa per l’estil algú ho havia de saber.

Uns dies desprès va pensar que podia mirar les fotografies de jove del seu pare per veure si trobava alguna cosa, i entre elles en va trobar una molt vella en blanc i negre amb tots els seus amics, hi havia 4 homes i 2 dones molt somrients. A la part de darrera de la fotografia posava: “Gràcies per tots els moments que hem viscut junts, perquè aquella època cap de nosaltres l’oblidarà mai. Anselm, Jesús, Julià, Marieta, Isidre i Pepa”. El meu avi era l’Anselm, la Pepa la meva àvia, i el meu pare coneixia l’Isidre i al Julià de veure’ls el dia de l’enterrament del meu avi. Els únics que no coneixia a la foto eren la ja famosa Marieta Solé i en Jesús. Ara ja sabia com era de jove la tal Marieta i a qui preguntar sobre ella, encara que no sabia si en Julià i l’Isidre seguien vius.

Va venir aquí mateix, on estem nosaltres ara, al Cafè de la Granota i li van afirmar que l’Isidre havia mort d’un refredat mal curat, el mateix que li va passar a un home que estava al calabós de l’ajuntament, abans que el jutgessin, es va posar malalt i al final… està bé, està bé, ja continuo… Tenia una bona notícia, en Julià encara era viu, li van dir que feia un temps havia marxat cap a la capital a viure amb el seu fill perquè no estava gaire fi de salut. Al dia següent, marxaríem cap a la capital. En Julià ens va dir que si que coneixia a la Marieta, que feia uns mesos havia rebut una carta seva i que vivia a la part alta de la vila de Mequinensa.

El que ens va costar arribar a on vivia la tal Marieta, el camí estava molt malament i les males herbes havien.. si, ja continuo, ja sé que no té tot el dia… doncs això, vivia a una casa enorme amb grans jardins i l’entrada estava ben decorada i hi havia cotxes luxosos aparcats a la porta. És l’únic que vaig guipar, perquè el meu pare em va dir que ja entrava ell sòl, que l’esperés afora, i així ho vaig fer.

I no ho sé, no puc saber el que va passar a dintre, l’única cosa que sé és que va eixir pàl•lid d’allà dintre, va eixir en orris, va estar callat tot el camí de tornada a casa i gairebé no va sopar aquella nit. Al dia següent al aixecar-me ja s’havia esmunyit. Ja està, aquesta és l’ultima vegada que vaig veure al meu pare.

Aquesta història pot semblar bastant corrent, sinò fos perquè dies després es va saber pel poble que els del tricorni van rebre una carta de l’Eduard Planelles on confessava que quan va entrar a casa de la ja senyora Marieta Solé, i la va veure amb totes aquelles riqueses, va pensar que l’única cosa per la qual el seu pare havia pogut estar amb ella i fer-li això a la seva família era per les seves peles, ja que a casa seva no passaven per un bon moment. Ella li va dir que no, que ells s’estimaven i que havien estat molt de temps junts. Més tard, quan ella li va confessar que l’únic motiu pel qual l’Anselm i la Pepa seguien junts era per ell, una ràbia esfereïdora es va apoderar de l’Eduard, no li cabia al cap que aquella dona pogués dir allò del seus pares, perquè eren la família més unida de Mequinensa.

Així que en un obrir i tancar d’ulls la ja senyora i ara indefensa Marieta Solé estava estesa al terra i ell amb una figura de forja, més aviat cara, a la mà plena de sang.

El cafè de la Granota

treball-catala-001.jpg
1. Títols dels contes.
Absoltas i sepeli de Nicolau Vilaplana.

Els delfins.

2. Expliqueu en cinc línies l’argument de cada conte.
Absoltas i sepeli de Nicolau Vilaplana: Nicolau un home molt estimat pel seu poble, mor, això significà que la gent del poble tindria que anar a l’enterrament, però just en el moment de la despedida del difunt, es jugava un partit de futbol molt important, i la gent del poble va quedar força insatisfeta.

Els delfins: L’home encarregat de donar el condol als enterraments, està sotmès a molta pressió, la gent del poble el critica massa, i sense raons de pes. Té un greu problema, creu que ninguna persona esta capacitat per substituir-lo en la seva tasca de donar el condol als familíars dels morts, i no para de donar-li voltes al assumpte.

3. Qui narra les històries? Hi ha narradors secundaris que aportin informacions? Qui són els narrataris? Té alguna importància la tria d’aquests narradors? Quines semblances hi ha entre els dos textos?
Al capítol tres, el narrador es omnipresent. I al nou el narrador es l’encarregat de donar el condol a la família dels difunts.
Els narradors secundaris son gent del poble, reforçant el que pensa el narrador, no tenen gaire importància.
Els dos protagonistas son residents al poble de Vilaplana.
Son històries curtes, i narran un problema puntual.

4. Indiqueu deu mots típicament mequinensans que hàgiu trobat en els textos. Definiu-los, si podeu.
D’escopetada: ràpidament, s’encistella: surt bé, eixen rodones: surten los coses bé, patolla: sense organització, envestir: topar, feix de bitllets: molts bitllets, bocí de pa: bona persona, borratxeria de personal: molta gent, ataüllar: matar, pansida: sense vida.

5. Feu una descripció de l’espai de Mequinensa a partir de dades del text
Es un poble petit, situat al nord de Catalunya, on hi viuen persones emblemàtiques, hi ha un cafè on es reuneixen tots, per esmorzar, o prendre unes copes despres de la feina. Sembla que part del poble es dedica a la mineria. No es un poble gaire creient, i els hi agrada molt el futbol, diria que es l’esport líder del poble. La manera de ser dels ciutadans es tranquil•la, i valoren els savis del poble. Els moments d’oci són molt importants per a ells.

6. Quina gràcia tenen aquests contes? Hi ha algun element irònic que afavoreixi la genialitat del text?
Tenen força gràcia ja que els textos narren problemes del dia a dia d’un petit poble, i en cada un dels capítols ens posan a la pell d’un dels ciutadans en concret.
Penso que l’element irònic que afavoreix la genialitat del text son las expressions, i las aportacions narratives d’altres ciutadans del poble. Resulta còmic pel lector, el tipus de problema que narra el protagonista.

7. Creeu una imatge que il•lustri els dos contes. Ha de ser una imatge pròpia. Justifiqueu la vostra feina.

Absoltas i sepeli de Nicolau de Vilaplana Els delfins

El primer dibuix plasma el capítol tres, podem apreciar com el partit de futbol es veu eclipsat per la mort.

En el segon dibuix que he fet sobre el capítol nou, podem veure com l’encarregat de donar el condol ( esquerra ) somriu satisfet del seu treball, mentre que els seus possibles substituts, carreguen amb la creu (dreta).

Treball fet per: Marc Pelegrín i Cesar Liso.

El cafè de la Granota

imgcccc.jpgEls títols dels contes que ens han tocat llegir són: Paraules des d’un oliver i Preludi del traspàs.
El conte Paraules des d’un Oliver parla sobre un home que està collint les olives d’un altre que es diu Isidre. Parla amb ell. Li diu que a pogut collir moltes olives, i que si no les hagués collit ell s’haguessin fet malbé. Diu que si a rebut el missatge que li va dir a la Basilissa que li digués, que aniria ell a collir les olives. Per les exclamacions del narrador es pot deduir que l’Isidre no s’ho creu massa que li volgués collir les olives sinó que se les estava robant, ja que al poble si havia parlat molt de que el narrador era un lladre.
El conte Preludi de traspàs parla d’un noi a punt de perdre la seva àvia, explica el problema que té l’àvia en morir per coses que van passar en el passat. Ens parla de la tia Ramona, que era la germana del seu avi, recorda tot el que passa i tenia al cap el perquè l’àvia tenia tanta por a morir. Va ser perquè el seu marit ja difunt, volia plantar una figuera, però ella s’hi negava, sempre li buscava qualsevol excusa per no posar-la. Fins que la va posar, però l’àvia només mort el marit no fa altre cosa que tallar-la . Amb tot això que va passar, l’àvia té por a morir per si el seu marit l’està esperant per demanar-l’hi comptes.
El narrador es l’únic que parla al conte de Paraules des d’un oliver, té un diàleg ell sòl, excusant-se del que a fet, amb un altre personatge que es diu Isidre però que no diu res en tot el conte. Les accions que fa l’Isidre les va dient el narrador del conte.
La història de Preludi de traspàs la narra el net de l’àvia que és apunt de morir, és un narrador omniscient. Els seus actors secundaris són la tia Ramoneta que és qui ha explicat i recordat la història del figuer. El narrador és el net.
Els dos contes tenen en comú que els narradors apareixen dintre de la historia i que són habitants de la vila de Mequinensa. Creiem que si que té importància la tria dels narradors, perquè depenent de qui sigui el narrador enfocarà l’historia d’una manera o d’un altre.
Als contes apareixen molts mots típics de Mequinensa, com, per exemple: Guaita, mira; afitora; ablanir, suavitzar; galindaines, tonteries; no anar a mau; mosca balba; ufanosos, que es glorieja; codís, Palet de riera; Rampinya; marres.
Al conte Paraules des d’un oliver són citats llocs que formen part de Mequinensa, com la botiga de l’Isidre, els olivers, el mas de Vidallet etc. Però sempre parlant de dintre de Mequinensa. Els personatges d’aquest conte són mesquins, no tenen escrúpols, arreglen les coses a baralles. Es veu clarament al conte quan l’Isidre es pensa que li està robant les olives i agafa un bastó per picar al narrador. Al poble, segons el conte i han pagesos i botiguers, són personatges masculins els que apareixen.
I al conte de Preludi de traspàs també hi surten llocs de Mequinensa, s’esmenten el Segre i l’Ebre, i la casa de l’àvia. El noi parla de la seva àvia i de la seva tia Ramona també esmenta una tia que es diu Teresa. Són personatges que tenen molt present a la mort, tant per al seu avi com per la por que sent la seva àvia.
Això es el que fa especials els contes del cafè de la Granota, que casi tots parlen sobre la mort. Al de Paraules des d’un oliver no es veu tan clar perquè no diu clarament el final però es pot deduir, i a Preludi de traspàs es veu amb claredat.
La genialitat del conte Paraules des d’un oliver es troba en que només parla el narrador, però ell amb les seves paraules ens explica el que fa l’altre personatge sense que en tot el conte digui res. Crec que es una forma d’explicar el conte molt enginyosa i que per això agrada. Utilitza frases curtes, i les paraules exactes per fer que el conte no sigui avorrit ni cansat, per això són tan breus.
A Preludi de traspàs, el més significatiu es troba en que d’una figuera es desencadena tota la acció i que l’àvia tingui por a que l’avi l’estigui esperant quan es mori, son fets que fan que l’historia prengui un aire humorístic encara que parli de la mort. També utilitza frases curtes com a l’altre conte i fa que no es faci molt llarga la historia, ja que explica el que vol de manera directa.
La imatge, il•lustra d’alguna manera els dos contes, a la primera, de Paraules des d’un oliver es veu a l’Isidre am el bastó, tot enfadat perquè el lladregot li vol prendre les olives. Al segon, que pertany a Preludi de traspàs, es veu a l’avia, amoïnada perque quan es mori, l’avi que ja es mort, li passarà comptes per haver tallat l’olivera, i això es el que està pensant des del seu llit.

Anabel Torredeflot
Yaiza Fussimanya