Proposta 15è conte del Cafè de la Granota per Yàiza Fussimanya Ruiz

L’Eduard, el meu pare, era un home primmirat però molt humil, a les nits tocava a la Melodia Club, i de dia, portava la sastreria que va dur el meu avi, és a dir, el seu pare, el seu avi… era d’herència familiar. Des de que vaig marxar del poble, gairebé no tenia relació amb el meu pare però ens trucàvem de tant en tant, i ara que havia tornat, estàvem millor que mai, recuperant tot el temps perdut.

Farà menys d’un mes, vaig anar amb ell a la Melodia Club, estava molt xiroi, perquè aquella nit havien quedat que li durien un saxòfon nou. Recordo que quan va arribar es va trobar, a la saleta on escalfava i esperava que comencés la funció, una petita nota on posava que no havien rebut el saxòfon, però que dintre de dos dies era segur que el tindrien. Sense el saxòfon no podia tocar, així que em va demanar que tornès a casa i li portés el vell i atrotinat saxòfon del seu pare que estava a les golfes, que potser li podia ser útil, per aquelles dues nits. Vaig anar-hi ràpidament, encara ho recordo perquè em vaig trobar a l’Horaci Campells, el sereno de la vila, que pel que he sentit tenia un afer amb la Carmeta Valls abans que ella se n’anés a l’altre món, i no tindria cap importància si no fos pel simple fet que ella estava casada i tenia dos fills. El cas, tornant al tema, li vaig dir que no em podia entretenir per l’encàrrec que m’havia fet el meu pare. Vaig anar a casa i vaig trobar a un vell bagul de les golfes el saxòfon. El vaig portar al Club i allà el meu pare el va provar. No funcionava, potser perquè les claus per fer les notes musicals s’havien oxidat. Al final, aquella nit no va poder tocar.

Al dia següent, ja entrant el migdia, amb una calor que ofegava, que feia notar que l’estiu estava arribant, ens varem posar en camí cap a la ferreteria d’en Víctor Cardona, per demanar-li un oli especial per treure l’òxid al saxòfon i també per demanar-li algunes de les seves eines. Ens les va deixar, suposo que per compromís, ja que es sabut per tothom que l’única cosa que l’interessa és la pela i per això és bastant garrepa. El meu pare va començar a netejar i engreixar les claus del saxòfon. Em va dir que li semblava que ja sabia on era el problema, que hi havia un paper rebregat entre la part de llautó i la canya i per això no podia passar l’aire. Era com una carta, semblava d’amor, però la meva àvia es deia Pepa i a la carta posava Marieta Solé. Des d’aquell dia el meu pare va canviar molt, estava com absent.

Estava molt capficat en aquella carta, qui seria la tal Marieta Solé, aquella misteriosa dona, que per les dates, era possiblement la dona amb la qual el seu pare li va posar banyes a la seva mare. A la vila tot es sap, sempre corren les veus de tot el que passa ràpidament. No posi aquesta cara senyor policia, sap del cert que és veritat. El cas es que el meu pare va pensar que si el meu avi havia tingut una amant o alguna cosa per l’estil algú ho havia de saber.

Uns dies desprès va pensar que podia mirar les fotografies de jove del seu pare per veure si trobava alguna cosa, i entre elles en va trobar una molt vella en blanc i negre amb tots els seus amics, hi havia 4 homes i 2 dones molt somrients. A la part de darrera de la fotografia posava: “Gràcies per tots els moments que hem viscut junts, perquè aquella època cap de nosaltres l’oblidarà mai. Anselm, Jesús, Julià, Marieta, Isidre i Pepa”. El meu avi era l’Anselm, la Pepa la meva àvia, i el meu pare coneixia l’Isidre i al Julià de veure’ls el dia de l’enterrament del meu avi. Els únics que no coneixia a la foto eren la ja famosa Marieta Solé i en Jesús. Ara ja sabia com era de jove la tal Marieta i a qui preguntar sobre ella, encara que no sabia si en Julià i l’Isidre seguien vius.

Va venir aquí mateix, on estem nosaltres ara, al Cafè de la Granota i li van afirmar que l’Isidre havia mort d’un refredat mal curat, el mateix que li va passar a un home que estava al calabós de l’ajuntament, abans que el jutgessin, es va posar malalt i al final… està bé, està bé, ja continuo… Tenia una bona notícia, en Julià encara era viu, li van dir que feia un temps havia marxat cap a la capital a viure amb el seu fill perquè no estava gaire fi de salut. Al dia següent, marxaríem cap a la capital. En Julià ens va dir que si que coneixia a la Marieta, que feia uns mesos havia rebut una carta seva i que vivia a la part alta de la vila de Mequinensa.

El que ens va costar arribar a on vivia la tal Marieta, el camí estava molt malament i les males herbes havien.. si, ja continuo, ja sé que no té tot el dia… doncs això, vivia a una casa enorme amb grans jardins i l’entrada estava ben decorada i hi havia cotxes luxosos aparcats a la porta. És l’únic que vaig guipar, perquè el meu pare em va dir que ja entrava ell sòl, que l’esperés afora, i així ho vaig fer.

I no ho sé, no puc saber el que va passar a dintre, l’única cosa que sé és que va eixir pàl•lid d’allà dintre, va eixir en orris, va estar callat tot el camí de tornada a casa i gairebé no va sopar aquella nit. Al dia següent al aixecar-me ja s’havia esmunyit. Ja està, aquesta és l’ultima vegada que vaig veure al meu pare.

Aquesta història pot semblar bastant corrent, sinò fos perquè dies després es va saber pel poble que els del tricorni van rebre una carta de l’Eduard Planelles on confessava que quan va entrar a casa de la ja senyora Marieta Solé, i la va veure amb totes aquelles riqueses, va pensar que l’única cosa per la qual el seu pare havia pogut estar amb ella i fer-li això a la seva família era per les seves peles, ja que a casa seva no passaven per un bon moment. Ella li va dir que no, que ells s’estimaven i que havien estat molt de temps junts. Més tard, quan ella li va confessar que l’únic motiu pel qual l’Anselm i la Pepa seguien junts era per ell, una ràbia esfereïdora es va apoderar de l’Eduard, no li cabia al cap que aquella dona pogués dir allò del seus pares, perquè eren la família més unida de Mequinensa.

Així que en un obrir i tancar d’ulls la ja senyora i ara indefensa Marieta Solé estava estesa al terra i ell amb una figura de forja, més aviat cara, a la mà plena de sang.