Si no fos per aquell atemptat, jo tindria una fotografia dins de les Torres Bessones en el World Trade Center. Perquè va tenir que passar això? Ja fa anys d’aquest terrible succes, però jo encara no m’ho he tret del cap. Amb quina finalitat volien tirar a terra dos edificis, per no dir els més importants del cor de Manhattan? Sincerament, quan surts de l’estació de metro i veus totes aquelles grues i excavadores en obres se’t possen els cabells de punta. Allà van haver milers i milers de morts, i allà un dia hi van haver dues majestuoses torres. Em vaig parar allà al mig i ho vaig contemplar uns segons, mentre que per el meu cap corrien varies preguntes, respecte a tot allò que veia.

Just sortint, hi havia milers de noms escrits en una paret de pedra. Cada nom era una victima del 11 de septembre. Cada nom era una persona que havia mort sense haver fet res. Cada nom representava una petita part d’aquell país. Cada nom representava un treballador, un secretari o un vigilant. Cada nom era una injusticia més.

Després d’això hi havia un altre cartell on apareixia la fotografía de com seria el proper edifici que construiran allà. En memòria de totes les morts. The Future World Trade Center Site. El més alt i majestuós del món. Perquè com diuen en castellà: “si quieren té, toma dos tazas”.

Realment, em va impressionar moltíssim.

Un món de pobresa, un món de desgracia,..  Gent sense sostre, gent sense rius. Cares tristes de nens inoscents, espantats per no saber què passa, afamats, callats. Gent que es lleva cada matí preguntan-se si  avui, els  tocarà, o no, la mossegada d’aquell tros de pa sec i absent en moltes ocasions. Nens barallant-se per abiam qui es queda la branca que acaba de caure de l’arbre sec per a fer-la servir d’espasa per jugar. I és que amb això s’entretenen tota una tarda, no necessiten res més.  Persones morint-se per un trist encostipat.. vestits amb roba bruta i petita, passant fred. Llocs  on és impossible de poder-se satisfer amb les primeres necessitats, aquelles necessitats que, nosaltres, obrint la mà, ens hi cauen sense fer gairebé res.

Obrir els ulls i veure mons perduts, deserts de sorra seca i assolallada, o barris mig desfets, enrunats..  cases que s’aguanten per un pal sense porta, carrers  de deixalles, foscos.. i d’altres països on a sobre,  viuen sense saber quan els hi caurà la última bomba, esperant ser la darrera, però rebre’n contínuament. Aquells països sense desenvolupar i  pobres..  sense cap mena d’esperança, allà on viuen per sobreviure.. aquells països que ningú coneix, que ningú pateix, racons del món perduts en la misèria. No hi estem tan lluny, però no es tenen en compte, són insignificants, i tot i així, tenint nosaltres la millor sort del món,  volem més, i més, i més, i més, deixant de pensar en totes aquelles persones que no en tenen ni per començar.

Laia Anguera

La Maisie viu a L’Agrabah, un país pobre, on els pares decideixen el futur de les seves filles, com per exemple l’home amb qui s’han de casar. Segurament, tots els pares,  escolliran un home ric que pugui mantenir-les, però no escolliran un home amb qui la seva filla viurà feliç.
            La Maisie tan sols té 14 anys, encara pot gaudir de dos anys de llibertat. A ella no li agrada pas viure en aquest món, té por al dia que hagi de dir adéu als seus i viure amb una persona que tan sols pot oferir-li una casa estable, diners…però amor? No podrà mai tenir aquella sensació d’estar enamorada, de dir t’estimo amb el cor, havent sopat explicar els seus problemes amb la persona que es troba bé, viure bons moments, en fi, viure feliç. Dos anys enrere es va plantejar com podria ser el seu futur, ja que la seva germana Bugra acabava de fer setze anys i s’havia de casar. Els seus pares parlaven amb la Bugra abans de celebrar els seus setze anysi li deien que aviat es casaria amb un home que la pogués mantenir i més endavant tenir els seus propis fills. La Bugra pensava com la Maisie, però no podia fer pas una altra cosa. Ara ja viu amb el seu marit, té dos fills, no tenen problemes económics, però la sensació de ser feliç no la coneix. Això és al que té por la Maisie, a viure, com la seva germana, infeliç.
            A la fotografia es pot observar a la Maisie i la Bugra quan eren més petites, sense cap tipus de preocupacions.

                                                                                          Carla Martinez Martinez