Atracció turística

La temporada de reconstrucció històrica del 2016 ja ha començat!

3

El mes d’abril, com és habitual, ens ha portat els primers esdeveniments de reconstrucció històrica romana, donant inici a la successió de festivals i actes amb aquesta disciplina com a protagonista.

En el meu cas, a part de la ja habitual col·laboració de Barcino Oriens a la Magna Celebratio de Badalona (30 d’abril i 1 de maig), vam actuar a Premià de Mar, el meu poble, per celebrar l’aniversari de la inauguració del Museu Romà (17 d’abril). Va ser en aquest esdeveniment on em vaig estrenar en la meva nova faceta: la gladiatura. El fet de posar-me a la pell d’un gladiador (s’ha de tenir en compte que els combats són reals, sang a part) m’ha obert la possibilitat d’entendre una mica més la tumultuosa i morbosa mentalitat de la societat, tant l’actual com la romana. I és que, per molt que pregonem la civilització pròpia de ciutadans del primer món, la nostra part més salvatge ens empeny a gaudir d’espectacles amb un cert grau de violència, ja siguin pel·lícules d’acció, el rugby o els combats de gladiadors. Vist des de fora, la transformació que pateix el públic quan es submergeix en la història per seure a les grades d’un amfiteatre romà és fascinant perquè és natural i espontània.

I tornant al passat més recent, acabo de tornar de la nostra escenificació a Empúries, ni més ni menys que dins el jaciment greco-romà. Barcino Oriens s’ha convertit en el primer grup de reconstrucció històrica que actua dins el recinte, cosa que constitueix un gran honor, tractant-se del lloc per on la civilització romana es va estendre a la resta de la península ibèrica. A més, pel costat del públic devia ser impactant veure com el conjunt arqueològic prenia vida per un dia, donant-li la vitalitat perduda segles enrere, amb la presència de la Legio II Traiana Fortis (Barcino Oriens), de tallers d’oficis (cortesia del grup de reconstrucció històrica de Badalona) i de bellesa (gràcies a les noies de Barcino Oriens).

Malgrat que Júpiter Optimus Maximus no ens està sent gaire propici aquesta temporada pel que fa a la meteorologia (l’actuació de Premià va ser posposada pel mal temps), la pluja va donar una treva el dissabte i ens va permetre mostrar als turistes la panòplia dels legionaris, les tàctiques militars romanes i els tractaments de bellesa corporal (pentinats, maquillatge, manicura…). A continuació us mostro algunes fotos del nostre pas pel municipium Emporiae/’Εμποριον: 

De ruïna a monument, val la pena?

2

A continuació, trobareu un article d’en Pol Bragulat, creador del bloc d’opinió “El corcó.cat“, que us convido a visitar. En Pol, estudiant de Relacions Internacionals, és un company l’opinió del qual tinc en gran estima, i, per tant, la seva col·laboració en aquest bloc és tot un plaer.

“Quan un és convidat a escriure un article al espai de difusió d’una altra persona dóna la

sensació de ser un intrús en la casa d’un altre. Més encara si es tracta de l’espai d’una

persona a la que li guardes un profund respecte i afecte. Per tant, és un honor per mi.

Primer de tot, cal dir que no sóc ni especialista ni tinc grans coneixements de com

funciona la reconstrucció històrica. Tanmateix, sí que tinc experiència amb el contacte

de restes arqueològiques i exposició divulgativa de la història, de la mateixa manera que

procuro ampliar constantment els coneixements que tinc sobre la matèria. És per això

que plantejo la següent qüestió: què fer amb les restes en ruïnes de llocs amb interès?

Llocs com les restes de Pompeia o Emporiae han estat excavats de sota terra després de

que restessin una pila de segles amagats per a delit de la informació que ens

proporcionen ara. El resultat de les excavacions és espectacular, però aquestes no

cobreixen el cost de la excavació en si, la qual ha de confiar el seu pressupost al govern.

Tenint en compte la seva despesa en cultura, ja sabem que les activitats de restauració i

preservació de la majoria d’espais d’interès històric avancen amb una lentitud

exasperant. Tant, que fins hi tot un setanta per cent de la ciutat romana d’Emporiae

encara no ha estat excavada!

A més a més, Pompeia és un clar exemple dels problemes que poden derivar-se si no es

té en compte els efectes de deixar a la intempèrie restes tan antigues. Ja hi ha hagut dos

esfondraments de parets i trencament dels terres en només dos anys, després del temps

que porten desenterrades i per la falta de pressupost del govern italià durant la crisi.

No existeix cap solució màgica ni fàcil a la situació en qüestió, com amb la majoria de

casos, però bàsicament se’n poden veure dues sortides. La primera és aconseguir

l’augment de la despesa en manteniment i restauració de tots els espais que es

considerin necessaris. Hem de tenir en compte que aquesta despesa serà un cost fix que

s’allargui al llarg dels anys per a que no degeneri la situació de les restes.

La segona i a considerar a llarg termini és la de invertir en la reconstrucció de tots

aquestes ruïnes que resten malmeses. D’aquesta manera es milloraria permanentment la

solidesa de les restes i milloraria l’interès públic del lloc. Es tracta però d’un projecte a

llarg termini i de difícil realització, amb una mirada de futur per al nostre patrimoni.

Prenc com a exemple hipotètic les restes arqueològiques d’Emporiae per descriure la proposta.

En un principi, es podria fer una prova reconstruint solament una petita secció de la ciutat,

com la del fòrum –que ja té una cantonada feta. Llavors s’hauria de vincular aquest

espai renovat a diverses activitats de divulgació, passant per explicacions teatrals (com

les que comencen a fer-se) a tallers per a grups escolars. L’atractiu del lloc augmentaria

i, per tant, podria esperar-se un augment de les visites, amortitzant a mitjà o llarg termini

la inversió. Si funciona, podria ampliar-se a altres seccions de la ciutat incorporant als ja

reconstruïts d’altres activitats relacionades amb les ruïnes. D’aquesta forma, s’arribaria a

tot el conjunt a llarg termini. A partir d’aquell moment, podria involucrar-se, fins i tot,

en activitats culturals i d’art, ja que seria un espai magnífic per a la realització

d’activitats com aquestes. En ser un atractiu més ampli que no pas unes ruïnes, la visita

podria allargar-se a tot el dia, amb la possibilitat d’afegir al voltant negocis de

restauració derivats de la fundació encarregada. En resultat, no només adquiriria un

valor cultural i de divulgació més gran sinó també un prestigi com a espai arquitectònic.

Tanmateix, el problema més gran que s’enfrontaria el projecte és el del finançament,

tenint en compte que el benefici que es pot treure és mínim o nul. Però sempre es poden

trobar vies de finançament per les quals no es malmeti el valor professional i qualitatiu

del projecte. Un és l’augment del preu de l’entrada en la mesura en què l’atractiu del

lloc és més gran. Un altre és el lloguer dels espais per a les activitats culturals i/o

artístiques o la concessió dels negocis de restauració. L’últim seria el de buscar

inversions privades de donants o altres fundacions o del govern, atorgant crèdits amb

bones condicions o emetent bons específics per a aquestes inversions.

Finalment, presenta un dilema ètic per als qui es dediquen a aquest món. Tot i que les

restes es conservessin al mateix lloc i no es malmetessin, l’activitat seria a costa de la

modificació de les ruïnes del seu estat actual. Caldria veure si el projecte realment val la

pena a través d’estudis financers i tècnics sobre la matèria, a més d’un debat paral·lel

sobre l’ètica d’aquesta decisió o no.”

Entrevista a José Miguel Gallego

0

A principis de setembre vaig entrevistar en José Miguel Gallego, gerent de l’empresa ARTIFEX, dedicada a la conservació i recreació del patrimoni arqueològic i organitzadora de la VIA SCIPIONIS i VIA ANNIBALICA…

Per començar, va respondre a la pregunta que sempre faig als entrevistats: Què és la reconstrucció històrica per tu? Per ell, aquesta disciplina, clarament diferenciada de l’arqueologia experimental, és una eina excel·lent per apropar el nostre passat a la gent a partir de la reproducció d’eines o de teories, de manera que els arriba un coneixement complex que altrament no haurien rebut. D’altra banda, ell considera que l’arqueologia experimental és una disciplina científica que té el valor afegit d’agafar dades obtingudes mitjançant l’arqueologia, reproduir un seguit de característiques i demostrar empíricament una hipòtesi plantejada sobre la resistència d’un material, una tècnica constructiva o l’elaboració d’una recepta culinària de segles d’antiguitat, per exemple.

Pel que fa a Artifex, és una jove empresa de plantilla reduïda però experta que abarca tots els àmbits de l’arqueologia i la gestió del patrimoni: elaboració d’estudis de museïtzació, reproduccions de peces, excavacions d’urgència, projectes d’arqueologia experimental… Entre aquests últims, que conformen la faceta més visible de l’empresa, podem trobar la “Via Scipionis”, una iniciativa en la qual més de mitja dotzena de persones relacionades amb el món de la història van recrear la ruta que van fer els soldats d’Escipió l’Africà des del riu Ebre fins l’actual Cartagena en el marc de la segona guerra púnica. Una proesa i una innovació en el camp de la reconstrucció històrica que va assolir una gran expectació allà per on passava, i que va aportar, segons l’entrevistat, nombroses dades que més tard serien estudiades (no hem d’oblidar que la finalitat d’aquesta iniciativa era, en gran part, científica), tant sobre la despesa calòrica com el desgast físic que van patir els participants, entre els quals trobem el mateix Gallego.

L’estat actual del patrimoni arqueològic és una de les preocupacions de l’entrevistat, que, com podreu veure al vídeo, manifesta la necessitat dels jaciments arqueològics de ser humanitzats, és a dir, de ser apropats al públic d’una manera més dinàmica que l’actual, amb activitats que l’atreguin a conèixer el nostre passat. Un exemple podria ser la reconstrucció històrica, l’èxit de la qual ha quedat àmpliament demostrat en diverses ocasions.

Però això no és tot, sinó que “Artifex” té a la cartera un projecte molt més ambiciós i atractiu que la “Via Scipionis”: la “Via Annibalica” . Tot i que no sembla que hi hagi diferència entre els dos projectes, les diferències són moltes, ja que la segona no constitueix un estudi científic, sinó que pretén dinamitzar el patrimoni arqueològic romà situat a la zona on es desenvolupi aquesta. El problema és que la “Via Annibalica” requereix un finançament important per part de grans organitzacions, tant públiques com privades, cosa que dificulta la realització de la mateixa. Malgrat aquests inconvenients, el senyor Gallego veu factible la seva realització, com podreu veure al vídeo de l’entrevista:

Imatge de previsualització de YouTube

Val a dir que aquest resum per escrit no reflecteix la totalitat de l’entrevista, que recomano veure sencera o, com a mínim, us animo a buscar el moment en què es parla d’un tema en concret si voleu aprofundir-hi.

Per acabar, vull agrair a l’entrevistat l’atenció i l’amabilitat que vaig rebre per part seva, així com l’agradable conversa que vam mantenir, tant dins com fora de càmera.

Els Ludi Rubricati es casen amb les dones

2

Ahir vaig anar a Sant Boi de Llobregat per assistir de nou als “Ludi Rubricati“, el festival de reconstrucció històrica d’època romana que s’organitza en aquestes dates cada any per donar visibilitat tant al poble com a les magnífiques restes d’unes termes operatives entre els segles II i V d.C.

festa_romana_2015_rev2_baixa

Tot i que no havia canviat massa cosa (motiu pel qual a vegades no vaig a alguns festivals), hi vaig anar perquè s’hi representava una teatralització organitzada per en Francesc Sànchez, d’Arraona Romana, i el grup “Evocati Apri Scipioni“: un casament i un divorci en el temps dels romans, ja que aquest any el festival es centrava en la dona

Tot va començar amb una processó amb la qual tots els personatges van entrar a escena. El primer que es va fer va ser examinar les vísceres d’un pollastre per determinar el signe dels auspicis. L’encarregat de llegir l’oració als déus va ser l’harúspex (en Francesc Sánchez), que va donar el seu vistiplau. A continuació, el pare de la núvia va presentar la dot que otorgava a la seva filla, i just a continuació els diferents participants de l’unió (el pare de la núvia, el nuvi i la futura muller). Més tard, la pronuba va unir les mans del nuvi i la núvia i ambdós van pronunciar la famosa fórmula nupcial: ubi Gaius, ego Gaia / ubi Gaia, ego Gaius, a la qual  va seguir la benedicció dels diferents elements de la llar, el pa, el  foc i l’aigua. Finalment es va fer una oració a Juno per demanar-li protecció per la parella, i un cop aquesta es va acabar es va passar a la celebració.

Imatge de previsualització de YouTube

Durant la festa es va produir un fet cabdal: el pare de la núvia va mostrar (per enèsima vegada?) mostres d’adulteri, i quan la dona se’n va assabentar i li va demanar el divorci, que era un tràmit molt senzill.

L’espectacle em va agradar, ja que no coneixia gaire aquest tema i em va semblar molt interessant, sobretot per la immensa feina de recerca d’en Francesc Sánchez que la resta del públic no es podia ni imaginar i per la qualitat de la traducció. D’altra banda, haig de remarcar que hi havia alguns aspectes “tècnics” que no em van acabar de fer el pes, com els problemes de so (el micròfon no funcionava del tot bé i els altaveus feien un soroll molest) i algunes imprecisions i anacronismes en la vestimenta dels figurants, tot i que la resta del públic segur que no se’n va adonar.

Foto de María Sánchez

Moment de les núpcies

Per tant, recomano visitar aquest festival, que és una mostra de que es pot fer bona feina amb poc pressupost i molt d’altruïsme, dedicació i passió.

Gràcies a la María Sánchez pel material audiovisual.

Els “Grands Jeux Romains” de Nîmes

1

Durant els dies 2 i 3 de maig, es va desenvolupar a la ciutat francesa de Nîmes un espectacle de reconstrucció històrica diferent, curiós: els Grans Jocs Romans.

Aquestes celebracions, organitzades per Culturespaces (una empresa de gestió cultural) des de fa 6 anys, tenen cada edició un tema diferent, i el d’aquest any eren les guerres púniques, concretament la segona, amb Aníbal i Escipió com a protagonistes. El seu objectiu principal és la difusió i promoció del patrimoni i la història de la ciutat (en temps dels romans s’anomenava “Nemausus”), donant molta importància al turisme cultural interior, als mateixos francesos.

Naturalment, jo no vaig deixar passar aquesta oportunitat i vaig assistir a la sessió del dissabte (se’n fan dues, una cada dia), tot i que abans de que comencés vaig assistir a diferents representacions que es feien a les rodalies, tals com una entrega de condecoracions militars (dona militaria), una cerimònia religiosa gal·la i una pompa (desfilada) militar de tots els recreadors participants (uns 400), que representaven tres pobles diferents: romans, cartaginesos i gals. I de pas practicava el meu francès, per què no?

L’espectacle es desenvolupa a l’amfiteatre romà de la ciutat, les “Arènes de Nîmes” , un edifici perfectament conservat on es celebren regularment “corridas” de braus, una tradició fortament arrelada a la zona per molt estrany que pugui sonar (com a curiositat, el menjar típic de la ciutat és l’estofat de carn de toro).

L’acte va començar amb una cursa de sis cavalls (equiria), on els genets de tres corporacions diferents (representant tres barris de la ciutat antiga) corrien al voltant d’una spina (el centre de la pista al voltant del qual es corre en un circ) de manera violenta i desbocada degut a la falta de normes. Després va seguir el repartiment de pa perfumat, una altra tradició dels jocs d’amfiteatre.

Seguidament es va passar a un dels plats forts: els combats. Just després que uns presoners de guerra lluitessin contra homes vestits de minotaures, els gladiadors van passar a escena i ens van oferir combats molt vistosos, sense coreografia (cosa que valoro molt) i que van satisfer la set de “sang” del públic, que per un moment va fer sortir els seus instints més primaris (en realitat no hem canviat en tants anys).

Copyright V Formica

La tercera part és la que més em va agradar, ja que explicava el viatge que va fer Anníbal des d’Hispània fins a les mateixes portes de Roma mitjançant representacions dels diferents grups de reconstrucció històrica de les batalles contra els Volques a la Gàl·lia (de la qual els cartaginesos van sortir airosos) i de Zama contra els romans, que va representar la fi de la guerra i la victòria de la Ciutat Eterna. Els combats, com podreu veure al vídeo, són multitudinaris i ben preparats, i aquest any van comptar amb la presència d’un elefant!

Imatge de previsualització de YouTube

Em va impressionar que la majoria dels espectadors fossin de la mateixa localitat, dels quals aproximadament la meitat del públic eren nens (un públic escolar/familiar), però el millor era l’ambient: milers de veus cridant a l’uníson, animant els gladiadors, els aurigues i els soldats amb una passió desbordada, fins un punt que si no fos per la roba, l’idioma dels crits i el narrador i la tecnologia hauria pensat que era feia més de dos mil·lennis.

Una Magna grisa i vermella

1

Aquest cap de setmana he participat a la XI Magna Celebratio com a membre del grup Barcino Oriens, i com l’any passat he fet de vexilifer, tot portant el nou estendard de la nostra legio, que hem tingut el plaer de presentar en aquest festival, juntament amb l’àguila, com podeu veure en aquestes imatges, extretes del Facebook: 

Foto del Museu de Badalona

Legionaris en repòs. Vegeu les insígnies de la nostra “legio” (Foto del Museu de Badalona)

Desfilada per les parades del festival (Foto del Museu de Badalona)

Aquest any hem passat de ser només una cohort a constituïr-nos com una legió, la II Traiana Fortis, tot i que ens seguim considerant membres de la primera cohort, la I Barcinonensis. 

Pel que fa a la nostra participació a la Magna, vam obrir el festival amb una desfilada pel barri antic de Badalona fins arribar a l’ajuntament, on vam promocionar les dues representacions que faríem durant els dos dies, tant la píndola de reclutament com l’explicació de la impedimenta que duien a sobre els legionaris romans, que més tard vam desenvolupar satisfactòriament.

El festival es va desenvolupar (amb un cert descens de visitants, probablement a causa del temps i del futbol, ja que jugava el Barça) durant dos dies ennuvolats, tot i que sembla que a Júpiter li va agradar la Magna, ja que no va ploure fins el diumenge a la tarda, quan tots ja havíem plegat.

Foto del Museu de Badalona

Desfilada per Badalona (Foto del Museu de Badalona)

Aquest any no s’han presentat gaires novetats, ja que el grup està en un any de transició cap a una diversificació de seccions que aportarà moltes novetats al públic i una gran quantitat de diferents disciplines dins del món romà, tot i que hem presentat una innovació pel que fa a les formacions de combat. Durant les demostracions d’impedimenta vam realitzar (amb èxit) un testudo de quatre agmina (columnes) i una “coreografia” de la nostra invenció, el “pila iacite”  (llenceu les javelines).

Per odre esquerra-dreta: jo, en Ricard Llop i en Guillem Acien, un company de la “legio” i també alumne de l’IPM (Foto Fil de les Clàssiques)

Vet aquí el vídeo-resum de la Magna Celebratio, publicat a Aracne fila i fila amb les fotografies de la Valèria:

Imatge de previsualització de YouTube

Un bergantí a Premià de Mar

0

Fa uns dies em vaig assabentar que a les drassanes del port de Premià (a les quals han trigat molt a donar-les un ús) hi havia un vaixell “antic”, segons em van dir. Gran va ser la meva sorpresa en comprovar que, a més de ser cert, es tractava d’un bergantí del segle 18, de 24 metres d’eslora i 25 d’alçada i exactament com eren els vaixells d’aquella època!

Per contextualitzar, aquesta embarcació és propietat del capità Josef Dvorský i l’armador Daniel Rosecký, dos txecs que el 2008 van començar a construir-lo en unes drassanes egípcies (on encara es feien els vaixells de manera artesanal), i el 5 de desembre de 2010, La Grace va ser botada al canal de Suez, i després d’un viatge de prova va ser batejat a Atenes (després d’haver fet la pertinent ofrena a Posidó per obtenir el seu favor).

“La Grace” la nit del seu bateig, al Pireu

La seva construcció es basa en models publicats en 1768 per l’almirall suec Fredrik Henrik af Chapman en el llibre mercatoria Architectura navalis. Chapman és considerat com el primer arquitecte naval, i va posar els fonaments de la construcció naval moderna confiant en plànols precisos . Ell va introduir la producció de parts dels vaixells utilitzant segments preconstruïts molt abans que Henry Ford. Molts vaixells, tant de guerra com mercants, es van construir utilitzant els seus plànols, incloent rèpliques modernes dels vaixells històrics de vela del segle XV fins el XVIII. Encara que La Grace està concebuda de tal manera que fins i tot l’almirall Nelson no notaria cap error històric o anacronisme a primera vista, està equipat amb tecnologia moderna a l’interior, sistemes de seguretat i l’equip necessari per permetre una navegació segura i condicions de vida agradables per la seva tripulació.

Naturalment, no vaig perdre l’oportunitat de veure el vaixell, i tot i que he vist vaixells d’aquest tipus molt més grans, vaig quedar impressionat per la seva majestuositat i fidelitat històrica. A continuació passo fotos tant d’aquest vaixell com del que vaig visitar a Holanda, que recomano de visitar:

vaixell de la Companuyia de les Índies Occidentals a Amsterdam

Aquest tipus d’embarcacions han tingut força protagonisme, i s’han introduït en el negoci dels creuers i els viatges marítims, de manera que actualmen no és difícil trobar vaixells, tant tradicionals com reconstruccions de vaixells antics (com ja vaig mostrar en el cas de l’Stella noviomagi) que realitzin passejos per rius i mars per grups de turistes.

Legionaris de Iesso

0

Creació: 2001

Època recreada: segles I-II dC

Àmbit de recreació: Exèrcit

Ubicació: Guissona (Segarra)

 

“Els legionaris de Iesso” són un grup creat cap a l’any 2001 en el marc del Mercat romà de Guissona, i que durant onze anys es va dedicar a fer desfilades militars romanes només durant els dies en què es desenvolupava aquesta festivitat, sense cap pretensió de constituir-se com un grup de reconstrucció històrica pròpiament dit.

Per diferents circumstàncies, el 2012 l’agrupació va tenir problemes estructurals i l’Ajuntament de Guissona va assumir-ne el control per evitar-ne la dissolució i desaparició. L’any següent, un grup de joves del poble amb ganes de formar un grup de reconstrucció històrica seriós va decidir prendre les regnes d’aquest projecte i es van unir al grup.

Aquests nois són els membres actuals dels “legionaris de Iesso”, i actualment ja han “sortit del poble” i han actuat a la Fira de Sant Isidre de Cervera, la Fira de Montfalcó Murallat, han augmentat la seva presència al Mercat Romà de Iesso i han pres part en els espectacles de Drakònia Emporion i Coliseum.

Actuació dels legionaris de Iesso a Empúries

El seu objectiu com a grup és oferir una visió més lúdica del passat a cavall entre la recreació i l’espectacle, i entenen la reconstrucció històrica com un mitjà amè per difondre els coneixements sobre l’antiguitat clàssica que ells mateixos van adquirint de manera progressiva.

Pendents de l’aprovació dels seus estatuts, aquest grup de recent refundació és una mostra del creixement gradual que aquesta manera de fer història està experimentant a Catalunya des de fa dues dècades i la passió que la recreació històrica desperta en joves amants del món romà delerosos de compartir els seus coneixements sobre la matèria.

Entrevista a Jose Antonio Ruiz Rodrigo

1

Aquest diumenge vaig anar a entrevistar una persona molt interessant en el camp de la reconstrucció històrica: José Antonio Ruiz Rodrigo, membre de Projecte Phoenix, amant de la història romana i creador i impulsor, conjuntament amb altres socis com Carmelo Farfan, del festival Ilurum vita.

Per a ell, la reconstrucció històrica és un acte en el qual torna a viure un període concret de la història, ja sigui a través de tallers, actes teatralitzats, sopars, per trencar la barrera del museu i convertir aquests actes en una experiència única. A més, veu que aquest moviment ha rebut un impuls gràcies als actes del Tricentenari, tot i que encara ens falta molt per fer per arribar a nivells europeus.

Una de les eines que el senyor Ruiz utilitza molt són les xarxes socials, que ell considera imprescindible per donar-se a conèixer i estar en contacte amb les novetats d’aquest “sector”.

L’altra tasca de l’entrevistat és la creació i difusió d’assajos sobre la reconstrucció històrica: ha publicat un estudi sobre l’impacte d’aquest moviment a Catalunya i sobre els instruments musicals militars d’època republicana (romana), fruit de la seva experiència com a exmilitar i de la seva investigació acadèmica sobre l’exèrcit romà de totes les èpoques.

Pel que fa a la seva opera magna, el festival Ilurum vita (14-16 d’agost), el projecte va néixer del seu desig de “fer la història més interactiva, encara més propera, a diferència del que passa a altres festivals”. En aquesta primera edició té planejat reivindicar el paper del Maresme en les batalles ocorregudes a Hispània en el marc de la Segona Guerra Púnica (218 aC – 201 aC), a més d’expandir el nombre d’esdeveniments dedicats a aquest importantíssim període de la història de Roma, molt minso a tota Europa.

Algunes de les activitats que em va avançar són:

  • Tabernae
  • Desembarcament de la flama de Vesta (al port)
  • Construcció del temple de Mercuri
  • Zones civil (zona de conferències) i militar (dividida en dues zones, legions i enemics de Roma)
  • Cinema romà
  • Demostracions de medicina militar
  • Combats (militars i de gladiadors)
  • Parc infantil per a nens
  • Terrors de Roma (passatge del terror amb éssers fantàstics d’època clàssica)
  • Sopars amb teatre

Aquí teniu l’entrevista completa:

Imatge de previsualització de YouTube

Ara bé, abans i després de la gravació vam estar parlant sobre diferents aspectes de la situació de la reconstrucció històrica, com per exemple el fet que ni a Catalunya (ni a Espanya) no hi ha espais on posar en pràctica l’experiència amb el material reconstruït, com pila (javelines) o tècniques de construcció de campaments…

Primilianus ha tornat a la vida

3

Diumenge es va inaugurar el jaciment romà de Can Ferrerons, sota el nom de “Museu romà de Premià de Mar, i jo no m’ho vaig perdre.

Però no vaig ser allà com a visitant, sinó que estava vestit de legionari romà com a part de Barcino Oriens, que juntament amb el grup de reconstrucció històrica del Museu de Badalona participava en aquest acte, on els premianencs van poder gaudir de la cultura romana de dues maneres diferents reconstruïda i museïtzada.

Cartell de l’acte

Durant les hores prèvies a la inauguració, i mentre els visitants feien temps per entrar, tant els soldats com els civils vam entretenir la gent amb formacions de combat i tallers (respectivament), on es mostraven detalls de la vida quotidiana dels habitants de la vil·la que hi havia sota els nostres peus. En el meu cas, la jornada va passar entre testudines (formació de tortuga) repelere equites (mur d’escuts contra la cavalleria enemiga).

Però no estava sol. Entre els meus companys de Barcino Oriens hi havia un altre premianenc, en Guillem Acie,. que estava vivint la seva primera experiència com a “reconstructor històric”. Al principi estava nerviós, però el contacte amb els companys de grup i la posada en escena de les formacions i “píndoles” (petites representacions teatrals que mostren aspectes de la vida quotidiana dels romans) el van fer oblidar el pes de l’armadura i el cansament. A més, com en el meu cas, el fet d’estar “jugant a casa” li va ajudar a passar el “bateig de foc” d’una manera més que excel·lent.

Jo (Arnau Lario, a l’esquerra) i en Guillem Acien (dreta) Foto d’Agustí Acien

Go to Top