Un nou nivell d'empatia
General
La temporada de reconstrucció històrica del 2016 ja ha començat!
39 anys
El mes d’abril, com és habitual, ens ha portat els primers esdeveniments de reconstrucció històrica romana, donant inici a la successió de festivals i actes amb aquesta disciplina com a protagonista.
En el meu cas, a part de la ja habitual col·laboració de Barcino Oriens a la Magna Celebratio de Badalona (30 d’abril i 1 de maig), vam actuar a Premià de Mar, el meu poble, per celebrar l’aniversari de la inauguració del Museu Romà (17 d’abril). Va ser en aquest esdeveniment on em vaig estrenar en la meva nova faceta: la gladiatura. El fet de posar-me a la pell d’un gladiador (s’ha de tenir en compte que els combats són reals, sang a part) m’ha obert la possibilitat d’entendre una mica més la tumultuosa i morbosa mentalitat de la societat, tant l’actual com la romana. I és que, per molt que pregonem la civilització pròpia de ciutadans del primer món, la nostra part més salvatge ens empeny a gaudir d’espectacles amb un cert grau de violència, ja siguin pel·lícules d’acció, el rugby o els combats de gladiadors. Vist des de fora, la transformació que pateix el públic quan es submergeix en la història per seure a les grades d’un amfiteatre romà és fascinant perquè és natural i espontània.
I tornant al passat més recent, acabo de tornar de la nostra escenificació a Empúries, ni més ni menys que dins el jaciment greco-romà. Barcino Oriens s’ha convertit en el primer grup de reconstrucció històrica que actua dins el recinte, cosa que constitueix un gran honor, tractant-se del lloc per on la civilització romana es va estendre a la resta de la península ibèrica. A més, pel costat del públic devia ser impactant veure com el conjunt arqueològic prenia vida per un dia, donant-li la vitalitat perduda segles enrere, amb la presència de la Legio II Traiana Fortis (Barcino Oriens), de tallers d’oficis (cortesia del grup de reconstrucció històrica de Badalona) i de bellesa (gràcies a les noies de Barcino Oriens).
Malgrat que Júpiter Optimus Maximus no ens està sent gaire propici aquesta temporada pel que fa a la meteorologia (l’actuació de Premià va ser posposada pel mal temps), la pluja va donar una treva el dissabte i ens va permetre mostrar als turistes la panòplia dels legionaris, les tàctiques militars romanes i els tractaments de bellesa corporal (pentinats, maquillatge, manicura…). A continuació us mostro algunes fotos del nostre pas pel municipium Emporiae/’Εμποριον:
Participo a les III Jornades de reconstrucció històrica de la UAB!
09 anys
Aquest dimecres dia 16, la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona va rebre una visita peculiar i especial per part de cinc grups de reconstrucció històrica d’èpoques diferents: Ibercalafell (ibèrics), Athenea Prómakhos (grecs), Evocati Apri Scipioni (romans republicans), Barcino Oriens (romans imperials), Tarraco Ludus (gladiatura romana) i els Hereus de la història, que recreaven l’equipació de dos soldats germànics del segle V dC.
Cartell i programa de l’acte
Aquí dalt us deixo el programa, on podreu trobar informació sobre les activitats que es van dur a terme aquell dia, així com sobre els grups que hi van participar (si bé en aquest bloc teniu informació sobre els d’època romana). Malgrat això, voldria remarcar que la informació que es dóna sobre nosaltres (Barcino Oriens) en la propaganda no està gens actualitzada, i informa sobre activitats que el grup va dur a terme fa més de quatre anys, quan durant els últims dos anys hem fet actuacions bastant més rellevants, com les de Mallorca (Festival Antiga Mediterrània) o les nostres pròpies jornades (Barcino Colonia Romae). Podeu trobar informació actualitzada tant en aquest bloc com en el de Barcino Oriens.
Conferència prèvia a les demostracions a la sala d’actes de la Facultat de Lletres de la UAB
Jo hi vaig assistir com a representant de Barcino Oriens juntament amb deu companys, i vam mostrar al públic assistent (tant a la conferència com a les demostracions en viu) com funcionem i en què consisteixen les nostres seccions principals (en aquest cas només vam dur l’exèrcit i la cosmètica, malgrat que no són les úniques). Modèstia a part, el resultat va ser prou bo, tant en el nostre cas com en la resta de companys “recreadors”, i vam oferir un bon espectacle al mateix temps que ensenyàvem història.
Foto de l’ambaixada de Barcino Oriens a la UAB
Però per a mi, el més important no va ser difondre la reconstrucció històrica per se, sinó el fet que aquesta estigui introduint-se a les universitats, i, per tant, en el món acadèmic. Com a mostra cito un paràgraf del programa: “Conscients del paper cada vegada més important que tenen els grups de recreació en la divulgació històrica i en la promoció del patrimoni historicarqueològic, creiem que la Universitat no se’n pot quedar al marge, no només per l’important eina pedagògica que suposen aquest grups, sinó també i especialment pel seu potencial en relació a l’arqueologia experimental. Esperem que aquestes jornades suposin el començament d’una profitosa col·laboració.”
Per acabar, i a risc de demostrar massa orgull, voldria afegir que la meva universitat, la UB, també s’està obrint a la reconstrucció històrica, tant amb la creació d’un màster (dirigit per en Francesc Xavier Hernàndez Cardona) com amb l’organització d’activitats de demostració. Com a exemples, d’aquí a poc faré una pràctica en la qual un grup de recreació històrica (els Propugnatores Barcinonenses) ens mostrarà l’equipació d’un soldat baix-imperial. També voldria anunciar que Barcino Oriens farà una demostració de totes les seves seccions el dia 13 de maig a la Facultat de Geografia i Història de la UB.
El castell de Guédelon, o com construir un edifici medieval a la vella usança
09 anys
per alarioxtecblocs
a General
Porto un temps seguint el desenvolupament d’un projecte que té un cert simbolisme per a mi: va néixer el mateix any que jo. Aquest projecte consisteix ni més ni menys que en construir un castell medieval (estil·lísticament datable entre els segles XII i XIV) seguint escrupolosament tècniques i mètodes de l’època.
Posem-nos en context. El 1994, el propietari del castell de Saint Fargeau, Michel Guyot, va quedar impressionat per l’èxit de l‘espectacle de reconstrucció que ell organitzava per explicar la història del lloc (que té més de deu segles!). És per això que va començar a reunir un equip d’especialistes, incloent l’arqueòleg Nicolas Faucherre i el castellòleg Christian Corvisier (que ja treballaven a Saint- Fargeau) i Maryline Martin, que es converteix en la directora executiva del projecte. L’elecció del camp va assenyalar el lloc actual del Castell de Guédelon causa de la seva posició (en una lleugera prominència del terreny ideal per a la vigilància) i abundància de recursos naturals , com era costum en l’època medieval.
Foto des de satèl·lit de l’emplaçament del castell
Així, amb un pressupost d’uns 600.000 euros i diversos patrocinis, el 1997 es va començar a construir el castell. Hi treballaven 35 persones, seguint escrupolosament les tècniques medievals, tant en l’elaboració del material de construcció com en la seva instal·lació en l’estructura de l’edifici. A partir d’aquest moment, l’edifici va continuar construint-se, part per voluntaris, part per treballadors. Aquests últims eren (i són) joves en risc d’exclusió social, a qui se’ls dóna feina i un sou per la feina feta, fent així una tasca social important pels habitants de la la zona.
El 2014 es va acabar de construir el molí, un element essencial en la infraestructura de qualsevol castell, ja que aquest proveïa els seus habitants de la farina necessària per a fer pa, un element omnipresent a qualsevol taula medieval. Aquest edifici està inspirat en un que es va trobar a la localitat francesa de Thervay, de la mateixa cronologia.
A continuació trobareu una galeria amb fotos que il·lustren el procés de construcció, des del 2000 fins l’actualitat:
-
- 2000
-
- 2005
-
- 2006
-
- 2007
-
- 2008
-
- 2009
-
- 2011
-
- 2014
-
- 2015
L’objectiu principal de la construcció d’aquest edifici és mostrar als visitants com era un castell medieval des del moment de la seva construcció, amb una arquitectura i ambientació genuïna, sense les modificacions que la majoria dels quals pateixen al llarg del temps. Els organitzadors del projecte en van plantejar uns quants:
- Turisme: El lloc on s’està construint el castell pot ser visitat. S’organitzen visites diàries, i a més el recinte compta amb un restaurant medieval per als visitants. Ja avui en dia es tracta d’una gran atracció turística, de fet és la més gran de tot Yonne (la regió on es troba), amb més de 300.000 visitants el 2010.
- Educació: El projecte està obert i adaptat per recollir grups i excursions escolars. Els visitants poden conèixer les condicions de treball en l’edat mitjana i les diferents professions de l’època.
- Ciència i coneixement: L’equip del projecte fa servir i posa a prova el coneixement sobre tècniques de construcció medieval de científics i historiadors.
- Humà: En aquesta àrea rural aïllada, el projecte ha creat 55 llocs de treball i ha atret uns 200 voluntaris.
- Social: El lloc dóna feina a joves que tenen a dificultats, iniciant-los en el treball professional. A més, a través d’ell poden rebre certificacions professionals de picapedrer.
- Memorial: El projecte pot ser vist com un gran memorial que ofereix el somni d’enllaçar el buit que es va deixar entre el present i el passat medieval.
Plànol en alçat del castell. Hi podem veure les estances del Senyor, sis torres circulars de maons (quatre en les cantonades, dues que formen la porta d’entrada), connectades entre sí per murs coronats amb una passarel·la que farà un total de 150 metres de perímetre.
A part de tot el que puguin dir els directors del projecte, per mi el més important és que encara hi ha gent disposada a invertir en aquest tipus d’iniciatives, que la reconstrucció històrica pot esdevenir una part important de la difusió de la cultura i de la història, que a tots ens afecta i a tots ens hauria d’importar. Si, a més, té impacte social i genera llocs de treball, encara millor, ja que l’objectiu últim hauria de ser que la reconstrucció històrica (i la cultura en general) es mantingués sense patrocinis ni donacions, només a partir de l’activitat econòmica generada pel turisme.
Pel que fa a aquesta magnífica iniciativa, encara li queda molt camí a recórrer, i espero que progressi fins que el castell de Guédelon estigui completament construït i apte per a que els francesos coneguin millor el seu passat medieval.
Entrevista a José Miguel Gallego
09 anys
A principis de setembre vaig entrevistar en José Miguel Gallego, gerent de l’empresa ARTIFEX, dedicada a la conservació i recreació del patrimoni arqueològic i organitzadora de la VIA SCIPIONIS i VIA ANNIBALICA…
Per començar, va respondre a la pregunta que sempre faig als entrevistats: Què és la reconstrucció històrica per tu? Per ell, aquesta disciplina, clarament diferenciada de l’arqueologia experimental, és una eina excel·lent per apropar el nostre passat a la gent a partir de la reproducció d’eines o de teories, de manera que els arriba un coneixement complex que altrament no haurien rebut. D’altra banda, ell considera que l’arqueologia experimental és una disciplina científica que té el valor afegit d’agafar dades obtingudes mitjançant l’arqueologia, reproduir un seguit de característiques i demostrar empíricament una hipòtesi plantejada sobre la resistència d’un material, una tècnica constructiva o l’elaboració d’una recepta culinària de segles d’antiguitat, per exemple.
Pel que fa a Artifex, és una jove empresa de plantilla reduïda però experta que abarca tots els àmbits de l’arqueologia i la gestió del patrimoni: elaboració d’estudis de museïtzació, reproduccions de peces, excavacions d’urgència, projectes d’arqueologia experimental… Entre aquests últims, que conformen la faceta més visible de l’empresa, podem trobar la “Via Scipionis”, una iniciativa en la qual més de mitja dotzena de persones relacionades amb el món de la història van recrear la ruta que van fer els soldats d’Escipió l’Africà des del riu Ebre fins l’actual Cartagena en el marc de la segona guerra púnica. Una proesa i una innovació en el camp de la reconstrucció històrica que va assolir una gran expectació allà per on passava, i que va aportar, segons l’entrevistat, nombroses dades que més tard serien estudiades (no hem d’oblidar que la finalitat d’aquesta iniciativa era, en gran part, científica), tant sobre la despesa calòrica com el desgast físic que van patir els participants, entre els quals trobem el mateix Gallego.
L’estat actual del patrimoni arqueològic és una de les preocupacions de l’entrevistat, que, com podreu veure al vídeo, manifesta la necessitat dels jaciments arqueològics de ser humanitzats, és a dir, de ser apropats al públic d’una manera més dinàmica que l’actual, amb activitats que l’atreguin a conèixer el nostre passat. Un exemple podria ser la reconstrucció històrica, l’èxit de la qual ha quedat àmpliament demostrat en diverses ocasions.
Però això no és tot, sinó que “Artifex” té a la cartera un projecte molt més ambiciós i atractiu que la “Via Scipionis”: la “Via Annibalica” . Tot i que no sembla que hi hagi diferència entre els dos projectes, les diferències són moltes, ja que la segona no constitueix un estudi científic, sinó que pretén dinamitzar el patrimoni arqueològic romà situat a la zona on es desenvolupi aquesta. El problema és que la “Via Annibalica” requereix un finançament important per part de grans organitzacions, tant públiques com privades, cosa que dificulta la realització de la mateixa. Malgrat aquests inconvenients, el senyor Gallego veu factible la seva realització, com podreu veure al vídeo de l’entrevista:
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Yy_MNNbBEpI[/youtube]
Val a dir que aquest resum per escrit no reflecteix la totalitat de l’entrevista, que recomano veure sencera o, com a mínim, us animo a buscar el moment en què es parla d’un tema en concret si voleu aprofundir-hi.
Per acabar, vull agrair a l’entrevistat l’atenció i l’amabilitat que vaig rebre per part seva, així com l’agradable conversa que vam mantenir, tant dins com fora de càmera.
Una reflexió necessària entre l’institut i la Universitat
49 anys
Durant aquests primers dies de setembre, a part de preparar diversos projectes relacionats amb la reconstrucció històrica, he estat fent una revisió i anàlisi del contingut d’aquest bloc, que ja té gairebé dos anys de vida. Durant aquest temps he publicat 78 articles, entrevistat 14 personalitats en el camp de la recreació històrica i recorregut Catalunya per veure in situ tots els esdeveniments als quals feia referència mentre escrivia el Treball de recerca. I tot això des de l’experimentació més empírica i personal, tenint en compte que jo mateix formo part d’un grup que recrea la vida dels romans del segle II dC, de manera que he pogut viure en persona el que els historiadors expliquen als llibres d’història i el que (amb més o menys encert) surt a les novel·les i pel·lícules sobre Roma.
En un camp on hi ha poca cosa escrita que en parli és imprescindible fer recerca, i és el que he fet, majoritàriament amb l’ajuda d’experts en la matèria, els coneixements dels quals he recopilat aquí, de manera que qualsevol profà en aquest tema (com em continuo considerant jo, seguint el pensament del mestre Sòcrates) pot fer-se una idea de les línies generals de la reconstrucció històrica.
Ara que “oficialment” deixo de tenir lligams amb l’institut Premià de Mar del qual va néixer aquest bloc, cal fer una mirada enrere per veure d’on vinc però alhora anar cap endavant per continuar donant vida al lloc web i a la reconstrucció històrica, com ja prometia fa temps, amb l’únic objectiu de portar la reconstrucció històrica al màxim de persones, de manera que aquestes donin més importància al nostre patrimoni arqueològic i històric de la que es dóna actualment.
La Via Scipionis, 450 quilòmetres de marxa militar republicana
19 anys
per alarioxtecblocs
a General
El dia 3 d’agost van sortir de L’Aldea sis homes disposats a caminar fins Cartagena en 15 dies consecutius. Això seria una cosa més o menys usual si no fos perquè aquests anaven vestits amb les panòplies i equipament dels soldats romans i aliats peninsulars que van lluitar contra els cartaginesos durant les guerres púniques, concretament la segona (218-201 aC). Aquestes persones, entre les quals trobem en Javier García, a qui vaig entrevistar anteriorment, formen part del projecte “Via Scipionis”, que recrea la ruta que van fer les tropes comandades per Escipió l’Africà per prendre Qart Hadasht (Cartago Nova), la capital cartaginesa a la Península Ibèrica, durant la Segona Guerra Púnica. Fa dos dies van arribar a Cartagena (“Cartago Nova” en temps dels romans), en bones condicions físiques i contents d’haver aconseguit el seu objectiu.
Tant la població com les autoritats locals van rebre amb entusiasme aquesta iniciativa i els seus integrants, i van acollir els soldats amb la màxima hospitalitat possible en tots els casos. Durant les diferents parades que van fer (Traiguera, Les Coves de Vinromà, Borriol, Nules, Sagunt, València, Algemesí, Xàtiva, Moixent, Caudete, Elda, Elx, Rojales, Pilar de la Horadada i Cartagena) van contactar amb associacions culturals locals tals com museus, grups de reconstrucció històrica i els veïns en general, a més de fer demostracions de combat i explicacions sobre l’equipament que duien a sobre.
La rutina era ben senzilla: llevar-se d’hora i caminar una mitjana de 30 quilòmetres al dia, arribar al destí i muntar el campament (tenda, taula, bancs i estris de cuina), menjar (històricament acurat), establir torns de guàrdia i dormir. No tenien contacte amb cap mena d’element modern (sempre tenint en compte que estaven forçosament envoltats d’infraestructures del segle XXI, tant per l’equip de suport com als pobles), i totes les accions que duien a terme eren el fruit d’una planificació i investigació exhaustives.
I us deureu estar preguntant: per què ho fan? Doncs la resposta és la mateixa que donaria qualsevol persona que es dediqui a la reconstrucció històrica: per experimentar les mateixes sensacions que els soldats que van seguir Escipió durant aquest trajecte, i com que cada tipus de soldat duia una panòplia diferent (segons l’estatus socioeconòmic de la seva família, cada recluta es podia permetre una equipació millor o pitjor), els diferents membres del grup anaven vestits de veles, triarius, mercenaris ibers, i un centurió.
Com moltes altres iniciatives d’aquesta índole, aquesta és una magnífica representació de l’esperit de la reconstrucció històrica, de com es pot arribar a sentir una experiència única tal i com ho van fer els homes que van viure i morir durant la Segona Guerra púnica, i és una bona manera d’adonar-se de l’immens esforç que van fer les tropes de Publi Corneli Escipió per fer aquest recorregut en una mitjana de 40 quilòmetres diaris en set dies (tot i que existeix certa controvèrsia respecte al tema), ja que no va ser fins segles després que les marxes forçades es van institucionalitzar a l’exèrcit, sobretot després de la reforma de Gai Mari.
Els Ludi Rubricati es casen amb les dones
29 anys
Ahir vaig anar a Sant Boi de Llobregat per assistir de nou als “Ludi Rubricati“, el festival de reconstrucció històrica d’època romana que s’organitza en aquestes dates cada any per donar visibilitat tant al poble com a les magnífiques restes d’unes termes operatives entre els segles II i V d.C.
Tot i que no havia canviat massa cosa (motiu pel qual a vegades no vaig a alguns festivals), hi vaig anar perquè s’hi representava una teatralització organitzada per en Francesc Sànchez, d’Arraona Romana, i el grup “Evocati Apri Scipioni“: un casament i un divorci en el temps dels romans, ja que aquest any el festival es centrava en la dona
Tot va començar amb una processó amb la qual tots els personatges van entrar a escena. El primer que es va fer va ser examinar les vísceres d’un pollastre per determinar el signe dels auspicis. L’encarregat de llegir l’oració als déus va ser l’harúspex (en Francesc Sánchez), que va donar el seu vistiplau. A continuació, el pare de la núvia va presentar la dot que otorgava a la seva filla, i just a continuació els diferents participants de l’unió (el pare de la núvia, el nuvi i la futura muller). Més tard, la pronuba va unir les mans del nuvi i la núvia i ambdós van pronunciar la famosa fórmula nupcial: ubi Gaius, ego Gaia / ubi Gaia, ego Gaius, a la qual va seguir la benedicció dels diferents elements de la llar, el pa, el foc i l’aigua. Finalment es va fer una oració a Juno per demanar-li protecció per la parella, i un cop aquesta es va acabar es va passar a la celebració.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=awx8DsGnXLQ[/youtube]
Durant la festa es va produir un fet cabdal: el pare de la núvia va mostrar (per enèsima vegada?) mostres d’adulteri, i quan la dona se’n va assabentar i li va demanar el divorci, que era un tràmit molt senzill.
L’espectacle em va agradar, ja que no coneixia gaire aquest tema i em va semblar molt interessant, sobretot per la immensa feina de recerca d’en Francesc Sánchez que la resta del públic no es podia ni imaginar i per la qualitat de la traducció. D’altra banda, haig de remarcar que hi havia alguns aspectes “tècnics” que no em van acabar de fer el pes, com els problemes de so (el micròfon no funcionava del tot bé i els altaveus feien un soroll molest) i algunes imprecisions i anacronismes en la vestimenta dels figurants, tot i que la resta del públic segur que no se’n va adonar.
Moment de les núpcies
Per tant, recomano visitar aquest festival, que és una mostra de que es pot fer bona feina amb poc pressupost i molt d’altruïsme, dedicació i passió.
Gràcies a la María Sánchez pel material audiovisual.
Els “Grands Jeux Romains” de Nîmes
110 anys
Durant els dies 2 i 3 de maig, es va desenvolupar a la ciutat francesa de Nîmes un espectacle de reconstrucció històrica diferent, curiós: els Grans Jocs Romans.
Aquestes celebracions, organitzades per Culturespaces (una empresa de gestió cultural) des de fa 6 anys, tenen cada edició un tema diferent, i el d’aquest any eren les guerres púniques, concretament la segona, amb Aníbal i Escipió com a protagonistes. El seu objectiu principal és la difusió i promoció del patrimoni i la història de la ciutat (en temps dels romans s’anomenava “Nemausus”), donant molta importància al turisme cultural interior, als mateixos francesos.
Naturalment, jo no vaig deixar passar aquesta oportunitat i vaig assistir a la sessió del dissabte (se’n fan dues, una cada dia), tot i que abans de que comencés vaig assistir a diferents representacions que es feien a les rodalies, tals com una entrega de condecoracions militars (dona militaria), una cerimònia religiosa gal·la i una pompa (desfilada) militar de tots els recreadors participants (uns 400), que representaven tres pobles diferents: romans, cartaginesos i gals. I de pas practicava el meu francès, per què no?
L’espectacle es desenvolupa a l’amfiteatre romà de la ciutat, les “Arènes de Nîmes” , un edifici perfectament conservat on es celebren regularment “corridas” de braus, una tradició fortament arrelada a la zona per molt estrany que pugui sonar (com a curiositat, el menjar típic de la ciutat és l’estofat de carn de toro).
L’acte va començar amb una cursa de sis cavalls (equiria), on els genets de tres corporacions diferents (representant tres barris de la ciutat antiga) corrien al voltant d’una spina (el centre de la pista al voltant del qual es corre en un circ) de manera violenta i desbocada degut a la falta de normes. Després va seguir el repartiment de pa perfumat, una altra tradició dels jocs d’amfiteatre.
Seguidament es va passar a un dels plats forts: els combats. Just després que uns presoners de guerra lluitessin contra homes vestits de minotaures, els gladiadors van passar a escena i ens van oferir combats molt vistosos, sense coreografia (cosa que valoro molt) i que van satisfer la set de “sang” del públic, que per un moment va fer sortir els seus instints més primaris (en realitat no hem canviat en tants anys).
La tercera part és la que més em va agradar, ja que explicava el viatge que va fer Anníbal des d’Hispània fins a les mateixes portes de Roma mitjançant representacions dels diferents grups de reconstrucció històrica de les batalles contra els Volques a la Gàl·lia (de la qual els cartaginesos van sortir airosos) i de Zama contra els romans, que va representar la fi de la guerra i la victòria de la Ciutat Eterna. Els combats, com podreu veure al vídeo, són multitudinaris i ben preparats, i aquest any van comptar amb la presència d’un elefant!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5r84YDhRJrI[/youtube]
Em va impressionar que la majoria dels espectadors fossin de la mateixa localitat, dels quals aproximadament la meitat del públic eren nens (un públic escolar/familiar), però el millor era l’ambient: milers de veus cridant a l’uníson, animant els gladiadors, els aurigues i els soldats amb una passió desbordada, fins un punt que si no fos per la roba, l’idioma dels crits i el narrador i la tecnologia hauria pensat que era feia més de dos mil·lennis.
M’entrevisten a Ràdio Premià
610 anys
Avui s’ha emès durant el magazín “Tot d’una” (de Ràdio Premià de Mar) l’entrevista que em van fer arran del meu 2n lloc al Premi Hèracles, on també hi era present la meva tutora, la Margalida Capellà.
Durant mitja hora, la Lola Busquets, la presentadora del programa, em va preguntar diferents aspectes de la meva vida, tant acadèmica com personal, de manera que aquesta és una bona manera de conèixer-me millor!
El que és més important és que xafardegeu una mica el document, que naturalment recomano d’escoltar al complet, per saber cap on va el bloc i què he fet per arribar fins aquí.
(a partir del minut 10:30)
L’Arnau Lario i la Margalida Capellà a Ràdio Premià de Mar. Fotografia: Lola Busquets
Comentaris recents