El dia 3 d’agost van sortir de L’Aldea sis homes disposats a caminar fins Cartagena en 15 dies consecutius. Això seria una cosa més o menys usual si no fos perquè aquests anaven vestits amb les panòplies i equipament dels soldats romans i aliats peninsulars que van lluitar contra els cartaginesos durant les guerres púniques, concretament la segona (218-201 aC). Aquestes persones, entre les quals trobem en Javier García, a qui vaig entrevistar anteriorment, formen part del projecte “Via Scipionis”, que recrea la ruta que van fer les tropes comandades per Escipió l’Africà per prendre Qart Hadasht (Cartago Nova), la capital cartaginesa a la Península Ibèrica, durant la Segona Guerra Púnica. Fa dos dies van arribar a Cartagena (“Cartago Nova” en temps dels romans), en bones condicions físiques i contents d’haver aconseguit el seu objectiu.

Sense títol

Tant la població com les autoritats locals van rebre amb entusiasme aquesta iniciativa i els seus integrants, i van acollir els soldats amb la màxima hospitalitat possible en tots els casos. Durant les diferents parades que van fer (Traiguera, Les Coves de Vinromà, Borriol, Nules, Sagunt, València, Algemesí, Xàtiva, Moixent, Caudete, Elda, Elx, Rojales, Pilar de la Horadada i Cartagena) van contactar amb associacions culturals locals tals com museus, grups de reconstrucció històrica i els veïns en general, a més de fer demostracions de combat i explicacions sobre l’equipament que duien a sobre.

La rutina era ben senzilla: llevar-se d’hora i caminar una mitjana de 30 quilòmetres al dia, arribar al destí i muntar el campament (tenda, taula, bancs i estris de cuina), menjar (històricament acurat), establir torns de guàrdia i dormir. No tenien contacte amb cap mena d’element modern (sempre tenint en compte que estaven forçosament envoltats d’infraestructures del segle XXI, tant per l’equip de suport com als pobles), i totes les accions que duien a terme eren el fruit d’una planificació i investigació exhaustives.

I us deureu estar preguntant: per què ho fan? Doncs la resposta és la mateixa que donaria qualsevol persona que es dediqui a la reconstrucció històrica: per experimentar les mateixes sensacions que els soldats que van seguir Escipió durant aquest trajecte, i com que cada tipus de soldat duia una panòplia diferent (segons l’estatus socioeconòmic de la seva família, cada recluta es podia permetre una equipació millor o pitjor), els diferents membres del grup anaven vestits de veles, triarius, mercenaris ibers, i un centurió.

Com moltes altres iniciatives d’aquesta índole, aquesta és una magnífica representació de l’esperit de la reconstrucció històrica, de com es pot arribar a sentir una experiència única tal i com ho van fer els homes que van viure i morir durant la Segona Guerra púnica, i és una bona manera d’adonar-se de l’immens esforç que van fer les tropes de Publi Corneli Escipió per fer aquest recorregut en una mitjana de 40 quilòmetres diaris en set dies (tot i que existeix certa controvèrsia respecte al tema), ja que no va ser fins segles després que les marxes forçades es van institucionalitzar a l’exèrcit, sobretot després de la reforma de Gai Mari.