Archive for febrer, 2015

Antígona en versió romana

3

Aquests dies he estat immers en diferents projectes en relació amb la reconstrucció històrica , i un d’ells és llegir un fragment (versos de 890 a 924) de l’Antígona de Sòfocles en llatí vestit com un senador romà. El vídeo em mostra amb la túnica de franges porpres (que remarca la classe social dels patricis) i la toga, una peça de roba de cinc metres que, ben col·locada al voltant del cos, era un signe d’elegància i poder dels mandataris romans.

Imatge de previsualització de YouTube

Recordo l’argument de l’obra: La història comença un cop Etèocles i Polinices han mort i el rei Creont, oncle dels nois, prohibeix el sepulcre de Polinices, ja que el considera culpable de l’infortuni d’Etèocles i de Tebes. Les germanes dels nois, Antígona i Ismene, se senten destrossades en el seu interior per la mort dels dos joves i Antígona decideix desobeir el seu oncle i donar sepultura a Polinices. Creont ordena que Antígona sigui enterrada viva. A continuació, el fill de Creont, Hèmon, promès d’Antígona, es treu la vida i més endavant ho fa Eurídice, la seva mare. Creont se n’adona del seu error i quan decideix desenterrar Antígona, és massa tard, ja és morta.

Oli que mostra una escena de la tragèdia, quan Antígona intenta enterrar el seu germà en contra de la llei

Això forma part dels ecos d’Antígona, un projecte de la professora de clàssiques Margalida Capellà, consistent en llegir el mateix fragment en diferents idiomes per mostrar la multiculturalitat de la cultura grega. Aquí teniu el fragment en grec i en llatí:

 

ὦ τύμβος, ὦ νυμφεῖον,

ὦ κατασκαφὴςοἴκησις ἀείφρουρος, οἷ

πορεύομαιπρὸς τοὺς ἐμαυτῆς,

ὧν ἀριθμὸν ἐν νεκροῖς

πλεῖστον δέδεκται Φερσέφασσ᾽ ὀλωλότων·

ὧν λοισθία ᾽γὼ καὶ κάκιστα δὴ μακρῷ

κάτειμι, πρίν μοι μοῖραν ἐξήκειν βίου.

ἐλθοῦσα μέντοι κάρτ᾽ ἐν ἐλπίσιν τρέφω

φίλη μὲν ἥξειν πατρί, προσφιλὴς δὲ σοί,

μῆτερ, φίλη δὲ σοί, κασίγνητον κάρα·

ἐπεὶ θανόντας αὐτόχειρ ὑμᾶς ἐγὼ

ἔλουσα κἀκόσμησα κἀπιτυμβίους

χοὰς ἔδωκα. νῦν δέ Πολύνεικες, τὸ σὸν

δέμας περιστέλλουσα τοιάδ᾽ ἄρνυμαι.

καίτοι σ᾽ ἐγὼ ᾽τίμησα τοῖς φρονοῦσιν εὖ.

οὐ γάρ ποτ᾽ οὔτ᾽ ἄν, εἰ τέκνων μήτηρ ἔφυν,

οὔτ᾽ εἰ πόσις μοι κατθανὼν ἐτήκετο,

βίᾳ πολιτῶν τόνδ᾽ ἂν ᾐρόμην πόνον.

τίνος νόμου δὴ ταῦτα πρὸς χάριν λέγω;

πόσις μὲν ἄν μοι κατθανόντος ἄλλος ἦν,

καὶ παῖς ἀπ᾽ ἄλλου φωτός, εἰ τοῦδ᾽ ἤμπλακον,

μητρὸς δ᾽ ἐν Ἅιδου καὶ πατρὸς κεκευθότοιν

οὐκ ἔστ᾽ ἀδελφὸς ὅστις ἂν βλάστοι ποτέ.

τοιῷδε μέντοι σ᾽ ἐκπροτιμήσασ᾽ ἐγὼ

νόμῳ Κρέοντι ταῦτ᾽ ἔδοξ᾽ ἁμαρτάνειν

καὶ δεινὰ τολμᾶν, ὦ κασίγνητον κάρα.

καὶ νῦν ἄγει με διὰ χερῶν οὕτω λαβὼν

ἄλεκτρον, ἀνυμέναιον, οὔτε του γάμου

μέρος λαχοῦσαν οὔτε παιδείου τροφῆς,

ἀλλ᾽ ὧδ᾽ ἔρημος πρὸς φίλων ἡ δύσμορος

ζῶσ᾽ εἰς θανόντων ἔρχομαι κατασκαφάς.

ποίαν παρεξελθοῦσα δαιμόνων δίκην;

τί χρή με τὴν δύστηνον ἐς θεοὺς ἔτι

βλέπειν; τίν᾽ αὐδᾶν ξυμμάχων; ἐπεί γε δὴ

τὴν δυσσέβειαν εὐσεβοῦσ᾽, ἐκτησάμην.

ἀλλ᾽ εἰ μὲν οὖν τάδ᾽ ἐστὶν ἐν θεοῖς καλά,

παθόντες ἂν ξυγγνοῖμεν ἡμαρτηκότες·

εἰ δ᾽ οἵδ᾽ ἁμαρτάνουσι, μὴ πλείω κακὰ

πάθοιεν ἢ καὶ δρῶσιν ἐκδίκως ἐμέ.

O tumule, o antrum, o lapide perfosso domus,

Custos perennis, quo semel gressum ferens,

Meis fruar, iam clade quorum maximum

Torva numerum deglutiit Prosperpina,

Quorum ultima ego sum, quae (malum) diem antea

Claudo supremum, fagta quam vitae exeant.

Spes firma, si abeam, pectus invasit meum,

Charam profecturam patri, et charam tibi,

Mater,.tibi charamque, germanum caput.

Nam mortuos vos propria lavi manu,

Magnificum et ornatum dedi, tum funebres

Moesta attuli inferias. At, o Polynices, hoc

Iam praemium habeo funus exornans tuum.

Recte hoc decus tulisse sapientes putant.

Soboles mihi si adsit parenti plurima,

Si mihi maritus lue perisset tabida,

Nunquam istud invitis periclum civibus

Ingrederer. Haec quae ratio prolectat loqui?

Nam mihi marito adesset extincto novus,

Proleque vir alius sereret ablata novam. At

Parente utroque Orco receptis, quis novum

In posterum generare germanum potest?

Tali te honorans fratris occisum manu

Pacto, Creonti immane flagitium putor

Crimenque dirum ausa esse, germanum caput.

Nuncque ad necem sic manibus apprensis rapit,

Sine thalamis toroque nec iunctam viro,

Nec laeta sobolis turba matrem amplectitur,

Sed orbata amicis sic miseriis obruta,

Vivens ad ima trudor inferni loca,

Quam ex legibus transgressa divinis nihil?

Quid ad deos misera allevarem lumina?

Quemve sociorum iure posthac alloquar?

Etenim reporto iniqua pietatem colens.

Quod si deum censura iusta esse haec probat,

Veniam libenter crimine obstrictae damus. red

Sin crimen horum est, plura caveant ne mala,

Quam in me intulerunt, iure cogantur pati.

 Però no ens hem de quedar amb el que hi ha a la superfície, ja que el vídeo que forma part d’un altre projecte, amaga un missatge: tenint en compte que Antígona es rebel·la contra el rei Creont, un aristòcrata, no és estrany que un patrici, i a sobre masculí, llegeixi un text en el qual va en contra del govern? Heus ací una ironia que només és advertida per les persones que coneixen el rerefons polític de la tragèdia, i és per això que ho aclareixo aquí, perquè la reconstrucció històrica serveix per això, per enriquir la cultura i ensenyar història sense que es noti.

L’amor per la història romana ara i en temps dels romans

0

L’amor, què és l’amor? Qualsevol persona diria que és l’atracció envers una altra persona, i no els faltaria la raó. Però i l’amor per la teva feina, la teva dedicació, les teves aficions? I és que hi ha una relació molt estreta entre allò que ens apassiona i nosaltres, un vincle irrompible que ens acompanya des del nostre naixement fins que anem a l’Hades, i en el cas el que ens ocupa aquesta vegada, és l’amor per la història.

Per què m’encanta fer reconstrucció històrica? Perquè és la màxima expressió de tot el que m’agrada, representa moltes de les coses a les quals hi dedicaria el meu temps de manera desinteressada i voluntària, i així és actualment, igual que milers de persones de tot el món que posen totes les seves forces en reproduir el modus vivendi de persones de les quals ja no en queden ni els ossos (en el cas de la reconstrucció d’època romana, òbviament). En realitat, gran part dels grups que s’hi dediquen (inclòs el meu) ho fan amb gran dedicació i esforç, suant sota una armadura, sagnant si és necessari, tot per més que una afició.

Els mateixos romans ja tenien passió per la seva història, i un exemple en són les naumàquies que s’organitzaven, que reflecteixen, a part d’un gran talent per la publicitat, l’admiració cap als ancestres i les seves gestes.

Per tant, la meva afició per tot el que tingui a veure amb el món clàssic (grec i romà, però amb preferència per aquest últim) és una cosa inexplicable, que ve de dins, impossible d’expressar en paraules i, per aquest motiu, ho demostro posant-me una armadura, agafant un escut i una espasa i sortint al carrer a intentar transmetre aquest amor a la gent.

Barcino Oriens

Barcino Oriens a la Magna Celebratio. Foto AracneFil

Go to Top