Reconstrucció històrica

A continuació, trobareu un article d’en Pol Bragulat, creador del bloc d’opinió “El corcó.cat“, que us convido a visitar. En Pol, estudiant de Relacions Internacionals, és un company l’opinió del qual tinc en gran estima, i, per tant, la seva col·laboració en aquest bloc és tot un plaer.

“Quan un és convidat a escriure un article al espai de difusió d’una altra persona dóna la

sensació de ser un intrús en la casa d’un altre. Més encara si es tracta de l’espai d’una

persona a la que li guardes un profund respecte i afecte. Per tant, és un honor per mi.

Primer de tot, cal dir que no sóc ni especialista ni tinc grans coneixements de com

funciona la reconstrucció històrica. Tanmateix, sí que tinc experiència amb el contacte

de restes arqueològiques i exposició divulgativa de la història, de la mateixa manera que

procuro ampliar constantment els coneixements que tinc sobre la matèria. És per això

que plantejo la següent qüestió: què fer amb les restes en ruïnes de llocs amb interès?

Llocs com les restes de Pompeia o Emporiae han estat excavats de sota terra després de

que restessin una pila de segles amagats per a delit de la informació que ens

proporcionen ara. El resultat de les excavacions és espectacular, però aquestes no

cobreixen el cost de la excavació en si, la qual ha de confiar el seu pressupost al govern.

Tenint en compte la seva despesa en cultura, ja sabem que les activitats de restauració i

preservació de la majoria d’espais d’interès històric avancen amb una lentitud

exasperant. Tant, que fins hi tot un setanta per cent de la ciutat romana d’Emporiae

encara no ha estat excavada!

A més a més, Pompeia és un clar exemple dels problemes que poden derivar-se si no es

té en compte els efectes de deixar a la intempèrie restes tan antigues. Ja hi ha hagut dos

esfondraments de parets i trencament dels terres en només dos anys, després del temps

que porten desenterrades i per la falta de pressupost del govern italià durant la crisi.

No existeix cap solució màgica ni fàcil a la situació en qüestió, com amb la majoria de

casos, però bàsicament se’n poden veure dues sortides. La primera és aconseguir

l’augment de la despesa en manteniment i restauració de tots els espais que es

considerin necessaris. Hem de tenir en compte que aquesta despesa serà un cost fix que

s’allargui al llarg dels anys per a que no degeneri la situació de les restes.

La segona i a considerar a llarg termini és la de invertir en la reconstrucció de tots

aquestes ruïnes que resten malmeses. D’aquesta manera es milloraria permanentment la

solidesa de les restes i milloraria l’interès públic del lloc. Es tracta però d’un projecte a

llarg termini i de difícil realització, amb una mirada de futur per al nostre patrimoni.

Prenc com a exemple hipotètic les restes arqueològiques d’Emporiae per descriure la proposta.

En un principi, es podria fer una prova reconstruint solament una petita secció de la ciutat,

com la del fòrum –que ja té una cantonada feta. Llavors s’hauria de vincular aquest

espai renovat a diverses activitats de divulgació, passant per explicacions teatrals (com

les que comencen a fer-se) a tallers per a grups escolars. L’atractiu del lloc augmentaria

i, per tant, podria esperar-se un augment de les visites, amortitzant a mitjà o llarg termini

la inversió. Si funciona, podria ampliar-se a altres seccions de la ciutat incorporant als ja

reconstruïts d’altres activitats relacionades amb les ruïnes. D’aquesta forma, s’arribaria a

tot el conjunt a llarg termini. A partir d’aquell moment, podria involucrar-se, fins i tot,

en activitats culturals i d’art, ja que seria un espai magnífic per a la realització

d’activitats com aquestes. En ser un atractiu més ampli que no pas unes ruïnes, la visita

podria allargar-se a tot el dia, amb la possibilitat d’afegir al voltant negocis de

restauració derivats de la fundació encarregada. En resultat, no només adquiriria un

valor cultural i de divulgació més gran sinó també un prestigi com a espai arquitectònic.

Tanmateix, el problema més gran que s’enfrontaria el projecte és el del finançament,

tenint en compte que el benefici que es pot treure és mínim o nul. Però sempre es poden

trobar vies de finançament per les quals no es malmeti el valor professional i qualitatiu

del projecte. Un és l’augment del preu de l’entrada en la mesura en què l’atractiu del

lloc és més gran. Un altre és el lloguer dels espais per a les activitats culturals i/o

artístiques o la concessió dels negocis de restauració. L’últim seria el de buscar

inversions privades de donants o altres fundacions o del govern, atorgant crèdits amb

bones condicions o emetent bons específics per a aquestes inversions.

Finalment, presenta un dilema ètic per als qui es dediquen a aquest món. Tot i que les

restes es conservessin al mateix lloc i no es malmetessin, l’activitat seria a costa de la

modificació de les ruïnes del seu estat actual. Caldria veure si el projecte realment val la

pena a través d’estudis financers i tècnics sobre la matèria, a més d’un debat paral·lel

sobre l’ètica d’aquesta decisió o no.”