Després del 21-D : algunes reflexions

  • Ens ha dividit, el 21-D? [Salvador Cardús, Ara 26-12-2017]
    “El discurs polític de l’independentisme ha mantingut un respecte estricte a la tradició d’un catalanisme obsessionat per la cohesió social”
  • Sobre la fractura de Catalunya [Josep Ramoneda, Ara 27-12-2017]
    “…aquestes eleccions, convocades pel govern espanyol, en les condicions que tots sabem, tenien com a objectiu la desfeta i desarticulació de l’independentisme, la qual cosa ha fet que es disputessin en el terreny de la polarització identitària.”
  • Fer política de debò [Borja de RiquerAra, 25/26-12-2017]
    “Les formacions independentistes necessiten més complicitats polítiques per poder constituir un gran front pel canvi polític…Cal prestar atenció al fet que un partit anticatalanista sigui majoritari entre els sectors populars de l’antiga immigracció”
  • La construcció de la enemistad  [Juan Cruz, El País 27-12-2017]
    “El Procès nos ha traído eso ,la destrucción sistemática de la amistad. De parte y parte, como decía mi madre. En un lado y en otro se han ido criando las alcantarillas del desacuerdo.”
  • Resposta, amb amistat, a Juan Cruz [Antoni Bassas, Ara, 29-12-2017]
    me pregunto si era posible evitar esa enemistad a la vista de lo que contáis en los medios españoles. Porque para saber cómo entiende la sociedad española lo que está pasando en Cataluña habrá que fijarse en cómo lo cuentan los medios que consume esa sociedad. (…) ¿No firmarías que en el mundo violento en el que vivimos todos los desafíos fueran com el catalán? Democrático y pacífico, consistente en pedir que se pongan las urnas para que vote todo el mundo, los del ‘sí’ y los del ‘no’. ¿Por qué os gusta tanto la palabra ‘desafío’, un término que evoca la hidalguía herida, como si el Procés fuese un duelo de armas? En el mundo anglosajón, al que aspiramos a parecernos por tradición democrática, el único desafío consistiría en venir a Catalunya, convencer a la gente de los beneficios de seguir juntos, ganar el referéndum y volverse para casa. Lo hicieron les canadienses y lo hicieron los ingleses. ¿Por qué no los españoles?”
  • El año de las banderas [Enric Juliana, La Vanguardia 31-12-2017]
    El Estado español le ha roto las piernas a la Generalitat y la sociedad catalana ha reaccionado a la defensiva restituyendo una mayoría independentista en el Parlament para una nueva fase de espesa lucha táctica. El “a por ellos” resonará durante muchos años en los oídos de miles de catalanes. Muchos votantes independentistas, críticos con lo sucedido entre septiembre y octubre, votaron en clave estricamente defensiva. “Si perdemos, nos arrasarán”. Independentistas sin independencia. Republicanos sin república. Unionistas sin unión. Este el balance final del año de las banderas en los balcones.”

  • 21-D: fracassos [Joan B. Culla, Ara 1-1-2018]
    Figura entre aquests Catalunya en Comú – Podem. Però -a parer meu- no només per culpa de l’equidistància entre els blocs unionista i independentista, o de l’estèril rebuig a pactar ni amb els uns ni amb els altres. Si, malgrat l’augment de la participació, CatECP va perdre 45.000 electors, ¿no deu ser també per l’obstinació de Xavier Domènech a parlar de “la dreta”, posant en el mateix sac Ciutadans (l’opció favorita del senyor Gay de Montellà, la nineta dels ulls de l’Íbex-35) i JxCat de Puigdemont el rèprobe, l’enemic públic número 1 de les grans corporacions econòmiques i plataformes empresarials? Revertir les retallades és un objectiu que subscric; però al llindar del 2018 potser ja fora hora de saber que, atavismes
    paleoprogres a banda, les retallades avui vigents són atribuïbles als dictats de Montoro infinitament més que a la malvada genètica neoliberal dels convergents.”
    […] Una altra vegada s’ha fet evident que, mancat avui de qualsevol autonomia de discurs (l’autorectificació d’Iceta a propòsit de l’indult va ser humiliant), el PSC no pot aspirar, en unes elecions catalanes, a altra cosa que a resistir, sense capacitat per exercir de pont o de frontissa entre blocs. Si algú en tenia cap dubte, les declaracions postelectorals del número dos del PSOE, José Luis Ábalos (en el paper de versió remasteritzada dels Bono, Ibarra i Guerra), el deuen haver dissipat.
    […] A mi, en canvi, el 4,5 % de vot cupaire em sembla el restabliment d’un cert principi de realitat. Com he escrit en altres llocs, cap dada socioelectoral empírica no explicava que, dins l’hemisferi independentista, hi hagués tants votants (a Sant Cugat del Vallès, un remarcable 10,1%) partidaris d’abolir el capitalisme, d’abandonar l’euro i de construir uns Països Catalans sota la falç i el martell. Enfront de qui creu que, el 21-D, el vot útil independentista perjudicà la CUP, jo soc més aviat del parer que, el 2015, l’havia beneficiada -i molt- ser vista com la garantia independentista davant l’aiguabarreig de Junts pel Sí.
    […] Però resulta que qui ha suspès l’autonomia és el patètic Rajoy, i qui encapçalava les llistes catalanes de Rajoy era un García Albiol molt més capaç de galvanitzar els adversaris (“limpiar ”, “ arrasar ”, “ cerrar ”…) que no d’atraure aquell electorat castellanoparlant i exsocialista mal predisposat davant “la dreta”. Sobretot, i després de tres dècades de monopoli, l’espanyolisme del PPC no ha pogut impedir la creixença d’un competidor primer desdenyat i ara temible, afavorit pels poders fàctics, lliure de motxilles del passat, “modern” i “liberal”. El duel PP-C’s, però, ja es lliurarà en el ring espanyol.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *