2017

  • L’any de la dignitat  [Albert Om, Ara 30-12-2017]

    Et queden encara no tres dies de vida, però diuen que ningú no mor -tampoc els anys- mentre hi hagi algú que els recordi. A fe de Déu que no ens oblidarem de tu. Aquesta és una carta de comiat a un any digne, intens i estrany, d’emocions contradictòries. Has mostrat, 2017, moltes ganes de canviar les coses, però també un afany indissimulat de notorietat.

    De tan intens, han semblat dos anys en un. El primer 2017 va començar l’1 de gener, i el segon, l’1 d’octubre. Si fos un partit de futbol, diríem que tot va passar ben entrada la segona part. Quin últim trimestre, el del 2017. Se t’ha notat, en aquests mesos finals, una certa precipitació, aquella pressa de no anar-te’n sense haver acabat la feina, malgrat que al final acabaràs marxant com ho van fer la majoria dels teus predecessors: deixant sense tancar moltes carpetes que has obert. Si et consola, els humans també marxem encara amb coses a mig fer.

    El teu successor, de nom 2018, que s’estrena dilluns, haurà de gestionar la teva herència, però també voldrà marcar perfil propi. Com has fet tu amb el llegat del 2016 ( trumpejant com has pogut el primer any de Donald Trump a la Casa Blanca) i, en canvi, posant el teu accent particular en el fet que les dones de tot el món aixequessin la veu i denunciessin els seus assetjadors. Les teves ganes de dignitat, 2017, de canviar les coses, en comptes de treure una mica la pols, amagar-la sota el llit i ja se la tornarà a trobar el que vingui a darrere.

    Amb Catalunya, igual. Volies fer net d’una vegada, i no te n’has pogut sortir. Te’n vas i ens deixes un aire difícil de respirar. Però també -per això et deia que has sigut molt contradictori- l’orgull d’haver tret el millor de nosaltres mateixos en una situació molt difícil. Un any intens i estrany, perquè no vas respectar ni aquella pausa que us soleu agafar els anys a l’estiu. Va ser un 17 d’agost, mentre dormíem la migdiada, quan es va començar a accelerar tot. No tinc por. Tinc dignitat. Un any amb tanta potència de les lluites col·lectives que, a vegades, no hem tingut temps per saber què ens passava a nosaltres. Un any amb tanta sobredosi de realitat que hem deixat de banda la ficció, els llibres, el teatre, el cinema i les sèries, que ja és molt deixar.

    Passaran els anys, direm 2017 i tothom sabrà de què estem parlant. ¿No aspiraves a fer que el món et mires? Doncs aquí ho tens: entrant a la història al costat del 1968, el 1975, el 1982, el 1992 o el 2001. Haurem de recuperar moltes coses, però la dignitat no l’hem perdut. Aquest és, potser, el teu millor llegat. Descansa en pau, 2017. Nosaltres, fins a nou avís, ens quedarem per aquí.

    P.D . Tota la gent de l’ARA -els que el fem i els que el llegiu- associarem el 2017 amb la mort del Carles Capdevila. L’1 de juny ens vam quedar sense un amic, sense un referent que ens ajudava a viure, a riure i a pensar. Ja fa set mesos que et trobem a faltar i això, malauradament, el 2018 no ho podrà canviar.

  • 2017, en tres moments [Josep Ramoneda Ara, 31-12-2017]“1 d’octubre. El dia del referèndum no autoritzat en què el govern espanyol va perdre els papers quedarà com a icona d’aquest any turbulent a Catalunya. Sota l’impacte de les càrregues policials contra votants es van desencadenar les fugues empresarials i de dipòsits, l’acceleració de la repressió i la proclamació testimonial de la República. A la llum del 21-D, el balanç és desconcertant: resultat nul. ¿Tant soroll per quedar on érem? Però ha passat una cosa molt important: la imbricació entre justícia i política. La veritable novetat de l’any. És innegable que el sobiranisme, entrant en vies de trencament sense tenir les forces per fer-ho, va transgredir la legalitat vigent. Però és innegable també que la dimensió de la resposta repressiva de les institucions espanyoles (amb tipificacions penals difícils d’entendre en un procés obsessivament pacífic) és fruit de l’estratègia de desídia i displicència de Rajoy, que, incapaç d’afrontar políticament el conflicte, es va parapetar rere la justícia i els mecanismes constitucionals d’excepció. I ens deixa un escenari judicial per als propers mesos que fa l’aterratge molt més complicat.”
  • La nova Diada [Toni Soler,Ara, 31-12-2017]
    De motius per a la crispació n’hi ha hagut una bona colla. Si destaco l’1 d’octubre és perquè té tots els números per convertir-se en efemèride i perquè conté els ingredients que resumeixen les emocions de tot l’any: la dignitat, la repressió i la frustració. Per això quan recordem l’1 d’octubre ho fem amb una nostàlgia agredolça, que ens recorda les nostres potencialitats i limitacions. En certa manera em recorda l’Onze de Setembre -la derrota tricentenària, que commemorem perquè va esdevenir llavor de victòria-. Qui sap si l’1 d’octubre no podria esdevenir una Diada contemporània, sense olor de pólvora. Una jornada que, com la del 1714, ens recordi de què som capaços i en què som impotents. Tot i que hi ha una diferència fonamental entre les dues fites: l’Onze de Setembre és una derrota honorable. L’1-O és una victòria desmentida per la realitat posterior. El que em preocupa és que, així com el 1714 va fer del XVIII català un segle apolític, el 2017, que també és l’any dels refugiats, del Brexit i de Trump, doni ales a diverses generacions de descreguts de la democràcia. Qui els hi podria retreure? L’1-O les grans derrotades van ser les paperetes que deien , i les que deien No, i darrere seu les llibertats, i la separació de poders, i la veritat emmascarada per tones de manipulació periodística. Aquest Cap d’Any, amb la Generalitat governada de forma arbitrària i venjativa per un partit de corruptes i radicals -el PP dels quatre diputats-, és una estampa patètica que resumeix perfectament l’abast d’una crisi sistèmica.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *