Ara que ja has llegit la segona part de Narracions de mites clàssics, observa amb atenció aquesta imatge i, com en altres ocasions, després de deduir de quin mite es tracta, fes recerca sobre l’autor d’aquesta pintura i esbrina en quin museu has d’anar per contemplar-la de prop. Tot seguit, inventa’t un diàleg entre els personatges en boca dels quals ens hem d’assabentar del mite. Si ho prefereixes, pots fer un poema.
Wikipedia Commons
En acabar, explica per què és un mite etiològic, és a dir, què pretén explicar i per què?
És un mite que ha tingut molta pervivència i sovint l’hem tractat en els nostres blocs. Recordes algun apunt? No t’oblidis de posar l’enllaç. En coneixes més pervivència?…
Aquest quadre representa el mite d’Apol·lo i Dafne.
No explicaré el mite perquè molts companys ja ho han fet però aqui deixo un poema sobre ells de Garcilaso:
“A Dafne ya los brazos le crecían
y en luengos ramos vueltos se mostraban;
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos qu’el oro escurecían;
de áspera corteza se cubrían
los tiernos miembros que aun bullendo ’staban;
los blancos pies en tierra se hincaban
y en torcidas raíces se volvían.
Aquel que fue la causa de tal daño,
a fuerza de llorar, crecer hacía
este árbol, que con lágrimas regaba.
¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,
que con llorarla crezca cada día
la causa y la razón por que lloraba!”
Aquest mite es etiològic, perque explica com va nèixer el llorer i el significat que té, que és el simbol de victòria i dels triomfadors.
L’autor d’aquest quadre és Giovanni Battista Tiepolo(1745), va ser un pintor i gravador rococó italià.
Actualment aquest quadre està al Museo del Louvre, a França.
Pingback: Més referències mitològiques en l’art: Apol·lo i Dafne de Bernini | El fil del mite grec
Salvete!
El quadre és el mite de Dafne i Apol•lo, es diu “Dafne perseguida per l’Apol•lo” de Giovanni Battista Tiepolo, i es troba al museu del louvre.
Apol•lo, déu dels arquers, de la música, de la profecia i de la llum, era molt poderós, però no sempre afortunat en els seus amors. El seu primer amor va ser la nimfa Dafne, però ella ho va rebutjar. La violenta passió d’Apol•lo i la resistència de Dafne es devia al fet que Eros (Cupido), irritat per les bromes d’Apol•lo, li va disparar a ell una fletxa d’or perquè s’enamorés d’ella, mentre que a Dafne, li va dirigir una de plom perquè li rebutgés. Apol•lo va perseguir a Dafne amb tot tipus de súpliques amoroses, totes les quals rebutja fins a arribar a la vora del riu Peneu. Aquí just en el moment en què va a donar-li abast, ella demana ajuda al seu pare, el déu del riu, el qual la transforma en un llorer. Apol•lo es queda d’una peça. Al contrari que el seu pare Zeus, Apol•lo acceptava els rebutjos, encara que de vegades la venjança era terrible. Per exemple, quan la Sibil•la Deifobe li va rebutjar -tot i oferir-tants anys de vida com granso de terra pogués recollir-es va enfadar tant, que li va donar mil anys més de vida … però sense eterna joventut! Va passar la resta dels seus dies ficada en un pot, en Cumas, sense que se li considera el seu únic desig: la mort.
He trobat un poema de Francisco de Quevedo que diu així:
Francisco de Quevedo
«Tras vos un alquimista va corriendo,
Dafne, que llaman Sol ¿y vos, tan cruda?
vos os volvéis murciégalo sin duda,
pues vais del sol y de la luz huyendo.
Él os quiere gozar a lo que entiendo
si os coge en esta selva tosca y ruda,
su aljaba suena, está su bolsa muda,
el perro, pues no ladra, está muriendo.
Buhonero de signos y planetas,
viene haciendo ademanes y figuras
cargado de bochornos y cometas.»
Esto la dije, y en cortezas duras
de laurel se ingirió contra sus tretas,
y en escabeche el sol se quedó a oscuras.