Donem veu a les pedres. Llegim Perennia

Aquesta setmana a la planta octogonal de l’edifici de rebre del Museu Romà de Premià, hem donat veu dues vegades a les pedres amb Mònica Miró Vinaixa, autora de Perennia (Cadup 3, Godall edicions).

La Mònica, talment Hermes Psicopompos, ha conduït gairebé un centenar de veus, llatines i catalanes, pels textos de Perennia que l’Anna Roig, la Núria Saavedra (de l’oficina de Premià de Mar i de l’oficina de Premià de Dalt del CNL del Maresme) i jo mateixa, Margalida Capellà de l’institut Premià de Mar, havíem seleccionat per fer amb els nostres alumnes un recital bilingüe dels epitafis de Perennia.

 Després de l’excel·lent experiència, us animo, alumnes i professors, a afegir-vos a aquesta cadena de solidaritat i empatia que és Perennia (2015, i ja va per la segona edició en català i a punt de publicar-se en castellà!), iniciada des de l’APLEC amb “Digues-m’ho en llatí“, i ara des de Premià en llatí i també en català, unint passat i present, adolescents i adults, alumnes de llatí de l’institut Premià de Mar i alumnes de català de les oficines de català de Premià de Mar i Premià de Dalt del Centre de Normalització Lingüística del Maresme.  Gràcies a l’enorme sensibilitat de la Mònica i a la seva gran generositat, amb la immensa amabilitat de la seva editora Matilde Martínez, filla de la llatinista Francesca Sallés Verdaguer (realment non omnis moriar!) em deixen reproduir aquí el recital fet al Museu Romà de Premià, com podeu veure en el muntatge audiovisual a càrrec dels alumnes de llatí Miguel Ángel de 4t, Eloi i Mariona de primer i Belén de segon de batxillerat, i de les fotografies de Rafel Seguí. Vid. Wix Perennia a Premià i fotografies a Google.

Imatge de previsualització de YouTube

Recital de Perennia. Dilluns 26 i divendres 30 d’octubre. Museu Romà de Premià de Mar

Deien els antics que els llibres tenen els seus propis fats, el seu propi destí. Aquest de Perennia, que tinc entre les mans, és ben bé com la vida: un regal petit, però immens, que m’ha permès de retrobar gent que feia temps, molt temps, que no veia, d’establir vincles i lligams més intensos amb les persones que formen part del meu entorn quotidià, i de conèixer-ne d’altres que han gaudit de la lectura de l’obra, se l’han fet seva i, en definitiva, s’han emocionat amb aquests epitafis inscrits sobre pedra en una llengua que, lluny d’estar morta, ressona amb força i amb contundència en la llengua que ara parlem.

Aquest llibre també m’ha servit per curar una ferida, perquè els llibres són guaridors, refugi segur: ens protegeixen, ens fan millors i ens reconcilien amb els nostres propis fantasmes. El llibre, ara, és la possibilitat de seguir fent camí, des d’aquest Museu Romà de Premià de Mar, per conèixer amb més profunditat un món i una cultura que en molt bona part ens explica. Saber que vosaltres, estudiants de batxillerat de l’Institut de Premià de Mar, tornareu la seva veu, la veu llatina, als homes i dones que protagonitzen els epigrames que aquí s’han recollit, els darrers testimonis que deixen constància del seu pas per la vida, i que ho fareu gràcies al vostre respecte i implicació i sobretot a la capacitat engrescadora i a la generositat compromesa de la Margalida Capellà, una mestra en majúscules, em fa feliç, com em sento també molt afortunada de poder escoltar aquestes paraules de pedra erigides contra el temps i l’oblit, les dels que un dia foren i sentiren com nosaltres, recitades en llengua catalana i de la mà d’alumnes i de voluntaris lingüístics de les oficines de català de Premià de Mar i de Premià de Dalt. Agraeixo, en aquest sentit, a l’Anna Roig i a la Núria Saavedra tota la feina que han fet per organitzar aquest acte i l’entusiasme que hi han posat. No vull oblidar-me tampoc de la funció important que realitzen els museus no com a magatzems de relíquies arqueològiques que hagin de ser catalogades des d’una taxonomia pura i dura, sinó com a llocs eloqüents, espais que parlen, font de coneixement i de vida dels individus que ens han precedit i amb els quals tots formem un teixit conjunt, això que alguns anomenen tradició i d’altres més moderns, patrimoni. Gràcies, doncs, Ramon Coll, tècnic de Patrimoni de l’Ajuntament de Premià de Mar, per fer possible aquesta trobada en un indret tan especial, tan singular, tan bell.

Comencem, doncs, el recital, i fem-ho repetint en veu alta les preguntes que són a l’origen del fet mateix d’aquests versos. Escrivim, potser —gravaven sobre suport dur i durador, els romans, potser—, per entendre d’on venim les persones, on anem i sobretot què és la vida, què som mentre som.

Lectura de Quaestiones (pàg. 66) [AROA, CARMEN I MARYAMA; CHAYMAE I IRIA]

Quid sumus aut loquimur, uita est quid deniq[ue nostra?
Vel modo nobiscum uixit homo, nunc homo no[n est.
Stat lapis et nomen tantum, uestigia nulla.
Quid quasi iam uita est? Non est quod quaerere cu[res.

Lectura de Preguntes (pàg. 67) [MIQUEL; MERCÈ]

Per què existim? Per què parlem? Què és, al capdavall, la nostra vida? Fins fa poc amb nosaltres ha viscut un home, ara l’home no hi és. Es dreça una pedra i un nom, només, cap empremta més. Què és ja, per dir-ho així, la vida? No té sentit que vulguis demanar-ho.

I és que, certament, és inevitable demanar-se el perquè de tot plegat, de la mateixa manera que resulta inútil de fer-ho, perquè la vida, aquest do que ens ha estat concedit gratuïtament però pel qual sovint hem de pagar un preu molt alt, és sols un punt del temps i de l’espai dins l’infinit dels dies i dels llocs. Més que comptar-los, aquests dies, cal assaborir-los, treure’n tot el suc, abans no sigui massa tard:

Lectura de Tempus fugit (pàg. 46) [MARGALIDA; RAMON]

Viue laetus quique uiuis, uita paruo(m) munus est:
mox exorta est, sensim uigescit, deinde sensim deficit.

Lectura de Tempus fugit (pàg. 47) [MARTA; JIMENA]

Viu feliç, tu que vius. La vida és un regal petit: tan bon punt ha nascut, imperceptiblement s’envigoreix, després imperceptiblement s’esgota.

Pot passar perfectament que, en el miratge de les presses, en la rapidesa amb què el temps transcorre, caiguem en el parany de no aturar-nos a pensar, en la fal·làcia que representa creure que tot durarà per sempre, i que la Fortuna, aquesta divinitat que té en les seves mans la sort dels homes i de les dones, ens somriurà eternament. No ens enganyéssim pas, que és mentidera. No som els amos, nosaltres, sinó mers titelles de fils moguts pel destí capritxós:

Lectura de Fortuna fallax (pàg. 38) [MARGALIDA; VALENTINA]

Fortuna spondet multa multis, praestat nemini.
Viue in dies et horas, nam proprium est nihil.

Lectura de Fortuna fal·laç (pàg. 39) [MERCÈ; AMPARO]

La Fortuna promet molt a molts, però no dóna a ningú. Viu al dia, i a l’hora, perquè, de propi, res no hi ha.

Davant la consciència del tempus fugit i del fet irreversible de la mort, no és estrany que siguin uns quants els epígrafs que evidencien una actitud pròxima al nihilisme, d’una foscor esfereïdora:

Lectura d’Ex nihilo in nihilum (pàg. 78) [LAURA; LAIA COSTA]

Nihil sumus et fuimus mortales. Respice, lector,
in nihil ab nichilo quam cito recidimus.

Lectura de Del no-res al no-res (pàg. 79) [MARIA JOSÉ; AGA]

No som res ni hem estat res, els mortals. Mira, lector, que de pressa hem tornat al no-res del no-res.

Com en un buf la vida passa, es marceixen les flors i cauen els imperis. No hi ha gairebé trànsit entre el bressol i el taüt, entre els bolquers i la mortalla:

Lectura d’Origo finisque (pàg. 76) [JENNIFER; MAR]

Aspice quam subito marcet quod floruit ante,
aspice quam subito quod stetit ante cadit.
Nascentes morimur finisque ab origine pendet.

Lectura d’Origen i fi (pàg. 77) [ISABEL; NÚRIA]

Mira que de pressa es marceix allò que abans va florir; mira que de pressa cau allò que abans estava dempeus; en néixer, morim. La fi penja de l’origen.

Ara bé, aquesta visió trista no és la que hi predomina. Són molt més nombroses les inscripcions que ofereixen l’altra cara de la moneda del tempus fugit: el carpe diem. Ho expressa de forma sintètica l’epigrama següent d’un jove romà que ens exhorta a riure abans que l’espai seriós de la mort ens aclapari:

Lectura de Romanus iuuenis (pàg. 26) [RAÜL]

Decem et octo annorum natus uixi ut potui bene,
gratus parenti atque amicis omnibus.
Ioceris, ludas hortor: hic summa est seueritas.

Lectura d’Un jove de Roma (pàg. 27) [JORDI]

Nascut fa divuit anys he viscut tan bé com he pogut, estimat pel meu pare i per tots els meus amics. T’animo a fer broma i a divertir-te; aquí la severitat és extrema.

Certament, si la vida és breu, si el temps s’afua com una sargantana entre les roques quan ha sentit soroll, el que cal és gaudir-ne, adoptar una actitud hedonista, esprémer cada instant com si fos un cítric que ens calmi aquesta set de viure, que ens permeti d’abeurar-nos-hi. Ras i curt, el que cal és, en tot moment, fer el que ens vingui de gust:

Lectura de Carpe diem (pàg. 40) [OUASSIME; MIREIA]

Adeste amici, fruamur tempus bonum,
epulemur laeti, uita dum parua manet.
Baccho madentes, hilaris sit concordia.
Eadem fecerunt hi cuncti cum uiuerent:
dederunt, acceperunt, dum essent, fruniti sunt.
Et nos antiquorum emitemur tempora.
Viue dum uiuis, nec quidquam denegaueris
animo indulgere, quem commodauit deus.

Lectura de Carpe diem (pàg. 41) [YOLANDA; CARME]

Veniu, amics, gaudim del bon temps, mengem feliços, mentre ens duri la vida, tan petita. Amarats de Bacus, que sigui alegre la concòrdia. El mateix van fer tots aquests mentre visqueren: donaren, reberen, gaudiren, mentre hi eren. Imitem, doncs, també nosaltres, els temps dels avantpassats. Viu mentre estiguis viu, i en res no refusis prestar atenció a l’instint que un déu t’atorgà.

Viure instintivament, esmolant els sentits, fent que les percepcions siguin autèntiques, vet aquí la resposta amb què es pot plantar cara al temps i a la mort. I aquest gaudi sensorial, en els epitafis, es recull tot sovint amb el que hi ha de més primitiu en la natura humana: el fet de ser lliure, de menjar i beure a balquena, de deixar-se emportar per la força del desig, per l’erotisme més tòrrid. Aquesta és la clau. Petits plaers, plaers que ho són tot:

Lectura de Parua magnaque uoluptas (pàg. 80) [LUA; JÚLIA]

Balnea uina Venus corrumpunt corpora nostra,
set uitam faciunt b(alnea) u(ina) V(enus).

Lectura de Petits grans plaers (pàg. 81) [JOSE]

Els banys, els vins, Venus corrompen els nostres cossos, però fan la vida els banys, els vins, Venus.

Tant és així que els morts, adreçant-se en primera persona als lectors dels seus epitafis, arriben a confessar sense embuts que és només això, aquest gaudi, el que ningú, ni tan sols la mort, no els podrà arrabassar, l’únic que s’han endut de la vida.

Lectura de Quod nemo mihi eripere potest (pàg. 38) [AARON; OUALID]

Dum uixi, uixi quomodo condecet ingenuom.
Quod comedi et ebibi, tantum meu est.

Lectura d’El que ningú no em pot prendre (pàg. 39) [MERCÈ; MARTA]

Mentre he viscut, he viscut com escau a un home lliure. El que he menjat i he begut, només això és meu.

I una cosa és el que els morts s’emporten, i una altra el que deixen aquí. No pocs epigrames funeraris fan revisió del que han estat els finats, del seu entorn, del seu ofici, de la seva nissaga, de la seva personalitat i fins i tot de les circumstàncies en què van morir. Ja sabem, d’altra banda, que, dels morts, millor no dir-ne res si no és per parlar-ne bé, i l’elogi fúnebre, la lloança de les virtuts del difunt o de la difunta, va molt més enllà de ser un lloc comú. És la necessitat de fixar-ne el record, perquè ningú no mor del tot mentre hi hagi qui el recordi. Perquè algú s’ocupà de descriure-la en la seva tomba, podem fer memòria, hic et nunc, de la bella Clàudia, dona exemplar, de dolça conversa:

Lectura de Pulchra Claudia (pàg. 18) [ALBA; CLÀUDIA ORDAZ I CLÀUDIA PÉREZ]

Hospes, quod deico paullum est, asta ac pellege.
Heic est sepulcrum hau pulcrum pulcrai feminae.
Nomen parentes nominarunt Claudiam.
Suom mareitum corde deilexit souo.
Gnatos duos creauit. Horunc alterum
in terra linquit, alium sub terra locat.
Sermone lepido, tum autem incessu commodo.
Domum seruauit. Lanam fecit. Dixi. Abei.

Lectura de La bella Clàudia (pàg. 19) [JAUME; M. LLUÏSA]

Viatger, el que et dic és ben poc. Atura’t i llegeix-ho fil per randa. Aquest és el sepulcre gens bell d’una dona bella. De nom, els seus pares li posaren Clàudia. Estimà el seu espòs amb tot el cor. Infantà dos fills; d’aquests, l’un, el deixa a la terra; l’altre, el té sota terra. Dona de conversa dolça i de caminar escaient. Tingué cura de la llar. Filà la llana. He dit. Vés-te’n.

I coneixem també, gràcies al fet que les paraules escrites romanen mentre que les només dites se les enduu el vent, l’habilitat de l’organista Èlia Sabina, que va excel·lir com a instrumentista, juntament amb el seu marit, a l’amfiteatre d’Aquincum, als afores de l’actual Budapest:

Lectura d’Hydraula Aelia Sabina (pàg. 64) [MIGUEL ÁNGEL; CARLOS]

Clausa iacet lapidi coniunx pia cara Sabina.
Artibus edocta superabat sola maritum.
Vox ei grata fuit, pulsabat pollice cordas.
Set cito rapta silet. Ter denos duxerat annos,
heu male quinque minus, set plus tres meses habebat;
bis septemque dies uixit. Hec ipsa superstes
spectata in populo hydraula grata regebat.
Sis felix quicumque leges, te numina seruent,
et pia uoce cane: Aelia Sabina uale.

Lectura de l’Organista Èlia Sabina (pàg. 65) [ANNA; REGINA]

Tancada sota aquesta làpida jeu Sabina, la meva estimada i cara esposa. Instruïda en les arts, només ella superava el seu marit. Tingué una veu bonica i tocava instruments de corda amb el polze. Però, arrabassada de pressa, calla. Vint-i-cinc anys havia viscut, ai las!, i tres mesos i catorze dies. Ella, mentre va viure, admirada i contemplada pel poble, excel·lia com a organista. Sigues feliç tu, siguis qui siguis que llegeixes això, i que els déus et protegeixin. I canta amb veu amorosa: «Adéu, Èlia Sabina».

Clàudia, Èlia Sabina, ai, la importància del nom! Som perquè ens diem. Perquè algú ens posà aquesta marca que ens singularitza. Però també som perquè estimem i ens estimen, perquè al llarg de la vida hem mirat d’ajudar els altres, de no perjudicar-los, de viure bé, amb dretura, amb honestedat:

Lectura de Mortalis, propera (pàg 26) [YASMINA; ANDREA]

Homo es: resiste et tumulum contempla meum.
Iuenis tetendi ut haberem quod uterer.
Iniuram feci nulli, officia feci pluribus.

Bene uiue, propera, hoc est ueniundum tibi.

Lectura d’Afanya’t, mortal (pàg 27) [CATHERINE; CONXI]

Ets mortal: atura’t i contempla la meva tomba. De jove, em vaig proposar de tenir alguna cosa de què pogués servir-me. De mal, no en vaig fer a ningú; de favors, en vaig fer a molts. Viu bé, afanya’t, que això t’ha d’arribar.

Això també ens arribarà. Sí. Tard o d’hora. Millor tard, que no pas d’hora, direm la majoria. Però ens arribarà. Ens ho recorden els morts, això que ens ha de passar mal que ens pesi. Atureu-vos, ens diuen. No cal córrer tant, que Ella, la dama negra, la de la dalla, o una de les Parques, tallarà el fil, i ja no serem més. És de llei, i cal doblegar-s’hi:

Lectura de Siste, uiator (pàg. 34) [SUKI; ABRIL]

Heus tu, uiator lasse, qu[i] me praetereis,
cum diu ambulareis, tamen hoc ueniundum est tibi.

Lectura d’Imprecació al caminant (pàg. 35) [CARLES; JIMENA]

Ep tu, vianant cansat, que em passes de llarg. Per molt que caminis, també això t’ha d’arribar.

Arriba a tot ésser vivent la vida, com arriba a tot ésser moridor la mort. I celebrem la vida i lamentem la mort, perquè és alegre la companyia que ens fem els vius i és trista l’absència dels que ja no hi són. Resulten singulars, però perfectament comprensibles també en aquest context, aquells epitafis que tenen per protagonistes no les persones amb les quals hem compartit el dia a dia a casa, sinó els animals domèstics. Vegem-ne un exemple, el de la gosseta Mia, d’inspiració probablement catul·liana i de ressonàncies lèxiques lascives.

Lectura de Myia canis (pàg. 82) [SOUKAINNA I SANAE; CHOROUK I LAIA ARCAS]

Quam dulcis fuit ista, quam benigna,
quae cum uiueret, in sinu iacebat
somni conscia semper et cubilis.
O factum male, Myia, quod peristi.
Latrares modo, si quis adcubaret
riualis dominae, licentiosa.
O factum male, Myia, quod peristi.
Altum iam tenet insciam sepulcrum,
nec seuire potes nec insilire,
nec blandis mihi morsibus renides.

Lectura de La gosseta Mia (pàg. 83) [MARTA; ANNA]

Que dolça fou! Que bona!, ella que, mentre vivia, se m’arraulia a la falda, còmplice sempre del meu son i del meu llit. Quina desgràcia, Mia, que has mort! Bordaves només si alguna rival llicenciosa es gitava vora la teva mestressa. Quina desgràcia, Mia, que has mort! Un sepulcre profund et guarda sense que ho sàpigues, i ja no pots enfuriar-te ni saltar, ni enriolar-te amb els mossos tendres que em feies.

Hi ha morts que resulten especialment doloroses: són aquelles que arriben abans de temps, molt abans. La mort contra natura, la que arrabassa la vida a aquells que tot just començaven a gaudir-ne. Quant de dolor, llavors! Quant de dolor!

Lectura de Mors immatura paruulae (pàg. 24) [ADA; ALÈXIA]

Aceruam Ditis rapuit infantem domus
nondum repletam uite dulci lumine,
pulcram, decoram, quasi delicium celitu.
Flet pater et rogat tituli fidem,
ut omnis aetas optet aei terram leuem.

Lectura de Mort prematura d’una nena (pàg. 25) [CALES; GRISELDA]

L’estatge de Plutó s’ha endut molt aviat una nena, encara no prou plena de la dolça llum de la vida, bonica, bufona, com un caprici del cel. Plora el seu pare i demana lleialtat a l’epitafi, perquè tota edat li desitgi sempre una terra lleugera.

Davant la mort, tot calla. No hi ha pactes possibles, ni terminis ajornats. No hi ha remeis. Ni tan sols els tenen aquells que s’han dedicat tota la vida a curar els altres, com el metge Marcel, que es vinclà per sempre més a causa d’una malaltia just quan estava preparant un espectacle per oferir-lo als seus conciutadans:

Lectura de Medicus Marcellus (pàg. 84) [ARIADNA; MARC]

Marcellus hic quiescit
medica nobilis arte,
annis qui fere uixit
triginta et duobus,
sed cum cuncta parasset
edendo placiturus,
tertium muneris ante
ualida febre crematus
diem defunctus obiit.

Lectura d’El metge Marcel (pàg. 85) [ESTHER; SARA]

Aquí descansa Marcel, conegut per la seva destresa mèdica, que visqué gairebé trenta-dos anys, però, quan ho havia disposat tot per plaure oferint un combat de gladiadors, al tercer dia abans de l’espectacle va morir, cremat per una febre molt alta.

Tantes coses bones acaben amb la vida, tantes! Però desapareix també, amb la mort, el patiment, el neguit, el deliri que ens porta a la lluita per l’èxit, a la competitivitat ferotge, a l’obsessió per evitar el fracàs. De tot quedem deslliurats en morir.

Lectura de Quaerere atque perdere (pàg. 70) [LEILA; ROBERT I JOAQUÍN]

Quaerere cessaui nunquam neque perdere desi,
mors interuenit, nunc ab utroque uaco.
Viuite felices qui legitis.

Lectura de Guanyar i perdre (pàg. 71) [ANNA M.; MANEL]

Mai no he deixat de guanyar ni he parat de perdre. La mort va intervenir, i ara em veig alliberat de totes dues coses. Viviu feliços vosaltres que ho llegiu.

La mort fa obrir els ulls: més que el somni etern, és com despertar d’un somni, treure’s del damunt l’engany en què hem estat. La glòria, la fama, la fortuna, tot el que crèiem valuós, tot allò per què ens escarrassàvem, tot són quimeres. En l’instant de la mort queden igualats el rei i el pagès, el ric i el pobre, l’amo i l’esclau:

Lectura de Paruum tumulum (pàg. 42) [ANNA; CARLOTA]

Si pro uirtute et animo fortunam habuissem,
magnificum monimentum hic aedificassem tibi.
Nunc quoniam omnes mortui idem sapimus, satis est.

Lectura d’Una tomba modesta (pàg. 43) [JOSÉ; NÚRIA]

Si en lloc de valentia i de coratge hagués tingut fortuna, t’hauria construït aquí una tomba esplèndida. Però, com que tots els morts sentim el mateix, n’hi ha prou amb això.

Contenció, frugalitat, simplicitat. No cal res més que una tomba modesta acollida pels braços llargs i amples de la mare Terra, com en una abraçada suau, que no pesi. Tant de bo fos sempre així, la terra, lleugera, per als morts, és clar, però també per als vius.

Lectura de Sit terra leuis (pàg. 70) [MARTA; EROLA]

Terra parens, tibi Fortunatae commissimus ossa,
quae tangis matris proxumitate tuos:
nullum onus incumbas, speret et umbra cinis.

Lectura de Terra, no siguis feixuga (pàg. 71) [ANNA M.; REGINA]

Terra mare, a tu hem encomanat els ossos de Fortunada, tu que toques els teus amb la proximitat d’una mare: cap pes no aboquis, i que la cendra esperi l’ombra.

Però la Terra, que és una deessa, conté en si mateixa una promesa d’immortalitat. El mar que és aquí a tocar, el mar que contemplem, és el mateix mar que han contemplat els nostres avantpassats i que contemplaran els nostres descendents. La terra que trepitgem és la mateixa terra, la terra que fou, que serà. Potser, al capdavall, és aquesta també una forma d’eternitat, la intuïció que, en alguna mesura, no morim del tot.

Lectura de Si terra sum, mortua non sum (pàg. 86) [CARLA; SANDRA]

Cara mieis uixi, uirgo uitam reddidi.
Mortua heic ego sum et sum cinis, is cinis terrast,
sein est terra dea, ego sum dea, mortua non sum.
Rogo te, hospes, noli ossa mea uiolare.

Lectura d’Immortal com la terra (pàg. 87) [MARIA; GEMMA]

He viscut estimada pels meus; encara jove he lliurat la vida. Aquí estic morta, i sóc cendra; aquesta cendra és terra, però, si la terra és una deessa, jo sóc una deessa, i no estic pas morta. Et prego, viatger, que no profanis els meus ossos.

Vius i finats ens devem respecte, i el compromís de tenir cura els uns dels altres, i l’obligació d’haver estat, o de mirar de ser, feliços. Heus aquí la gran lliçó de Perennia, aquest retaule de morts plens de vida que ens ha ofert l’ocasió de coincidir en el temps i de compartir avui tots junts la fondària, l’essència i la humanitat del missatge poètic. Tanquem aquest acte amb un darrer prec, un prec que, com un rés, sigui alhora desig i consciència, la certesa del que som, éssers únics i irrepetibles que només viurem un cop.

Lectura de Suprema munera (pàg. 94) [CARLOS; IRENE]

Viuite felices et nostris profundite Manis
et memores estis uos nobiscum esse futuros.

Lectura d’Un darrer prec (pàg. 95) [YOLANDA; JORDI]

Viviu feliços i feu libacions per als nostres Manes i recordeu que vosaltres també sereu amb nosaltres.

 

30 thoughts on “Donem veu a les pedres. Llegim Perennia

  1. Irene Sanz

    Salve!
    Em va agradar saber el significat dels epitafis del llatí al català, ja que la majoria eren molt bonics. Em va interessar molt el tema de la mort i el fet de que sigui un tema tabú, quan avui en dia no ho hauria de ser: ens l’hauriem de prendre com una cosa natural; forma part de la vida. Una de les coses que va dir la Mònica Miró que em va deixar reflexionant va ser: “Jo de petita pensava molt en la mort”.

  2. Sandra Mendoza

    Després de participar en el recital de poesia epigràfica llatina al Museu Romà m’agradaria, primer de tot, agrair a Mònica Miró Vinaixa (autora de Perennia) la seva companyia i les ganes de compartir el seu temps i els seus coneixements amb nosaltres. També voldria agrair al Museu Romà per obrir-nos les portes i permetre’ns endinsar-nos, encara més, en la cultura romana.

    Desprès d’haver llegit els epitafis de gent, que com nosaltres, van viure i van voler ser recordats,
    crec que el més apropiat és reflexionar obertament sobre la mort. Tot i que la mort en la nostra societat i cultura actual és considerada un tema tabú, trobo que és indispensable parlar d’ella i acceptar-la. Acceptant així la nostre condició humana, doncs, som humans: naixem, vivim i morim, no hi ha res de dolent en això.

    Personalment, accepto la meva pròpia mort i no m’espanta la idea de que algun dia deixaré de viure. Espero, però, que quan el meu moment arribi hagi pogut complir, viure, sentir i fer tot allò que ara tinc planejat; si és així i la mort m’arriba en el moment oportú, la rebré amb els braços oberts i la seguiré sense oposar cap mena de resistència, acceptant així la meva mortalitat. El que veritablement em preocupa és la mort de les persones que estimo. És molt egoista, ho sé. No m’importa la meva pròpia mort perquè, al cap i a la fi, jo moriré, però no puc acceptar la mort de la gent propera a mi perquè la seva mort em farà patir, amb ells s’emportaran una part de mi i la soledat, la pena i la impotència s’apoderaran de mi. És això el que més m’espanta, la pèrdua de la gent que estimo.

    Per sort, fa temps, quan la idea de la mort dels meus familiars i amics m’impossibilitava l’existència vaig idear la meva pròpia teoria. Una teoria simple però efectiva, que m’ajuda d’alguna manera a conviure amb la mort. Aquesta és la meva teoria:
    “ Crec que en el cel hi ha un número infinit d’estrelles i cada persona té assignada una des de molt abans de néixer. Quan aquesta persona neix la llum de l’estrella s’apaga i quan mort es torna a encendre.”

    Pot semblar una bajanada i pot ser no té cap mena de sentit, però m’agrada pensar que la vida i la mort tenen alguna mena de sentit: Quan vius has de il·luminar la terra amb la teva llum i quan mors has de il·luminar l’univers.

  3. Chorouk

    M’ha agradat molt llegir el meu epitafi de Canis Myia juntament amb la meva companya Laia Arcas i haver-ho compartit amb tots els meus companys de classe, amb els de 2n de Batxillerat, amb els estudiants de l’escola catalana, i com no amb l’autora del llibre. El que més m’ha agradat és que un cop vam acabar de llegir tots els epitafis vam estar comentant varies coses, però principalment el tema que més es va debatre va ser la mort. Vaig poder conèixer les opinions des de diferents punts de vista, i d’alguna manera podia vinclar aquest tema amb els sentiments, cada un li podia semblar la mort d’una terrible, perquè li tem o indiferent.
    M’ha agradat també la manera en que van traduir els epitafis, va ser genial, la forma en que expressaven el poema. En quant a les runes romanes de Premià, a la planta octogonal. pensava que seria més petita, pel que crec, penso que es conserven bastant bé. Realment ha sigut una bona experiència bastant entretinguda.

  4. L.Arcas

    Salvete!
    M’ha encantat, visitar el museu romà de Premià, ja que mai abans havia anat, i encara més haver compartit la experiència de llegir davant de tots i escoltar el dels demés epitàfis, la majoria preciosos, els quals parlen de la mort un tema, com molts deien que encara costava parlar-hi, no ho sé, però en la meva opinió, tothom actualment hauria de veure la mort com una cosa que arribarà tard o d’hora, i que no es pot evitar perquè arriba si o si, per aixó com va comentar una dona, ella des de que el seu nét era petit li anava parlant de la mort sense cap temor, perquè no ens ha de donar por… Jo vaig llegar amb la meva companya Chorouk, i també vam estar acompanyats de segon de Batxillerat i de més gent, incluint-hi la autora del llibre, Mònica. Vull agraïr molt a tothom per haver-me fet escoltar els bonics epitàfis que ens van deixar fa temps antics romans i també em va agradar moltíssim la traducció d’aquests ja que no les sabia només en sabia el meu, el de Canis Myia.

  5. Maria Casta

    Salvete!

    Vaig fer l’epitafi a mà, dibuixat amb molta il·lusió i moltes ganes. Sincerament, tenia ganes de poder anar al Museu Romà, conèixer a l’autora de Perennia, la Mònica Miró Vinaixa i poder compartir amb tots el meu epitafi. Per problemes de salut, no vaig poder assistir i em va fer molta pena. Encara que, tinc moltes ganes de poder veure el vídeo i fotos per tenir una idea del que es va fer i com va anar!
    Del tema de la mort, dic el mateix que les meves companyes, actualment és un tema molt tancat, mai es parla d’això i si es fa, sempre és amb unes llàgrimes o amb tristesa. Crec que hauríem d’acceptar més la mort, ja que tard o d’hora sempre arriba i és una etapa més de la vida que no podem fer res per canviar-la.
    M’ha agradat molt la teoria de la Sandra, no l’havia pensat mai, però m’ha semblat molt maca!

  6. Erola Such Tormo

    Salve!
    La veritat es que la experiència em va agradar moltíssim! Va ser una activitat lúdica però al mateix temps educativa, ho vaig gaudir moltíssim!
    La meva part preferida va ser quan ens vem posar a parlar sobre la mort. La veritat es que a casa meva mai ha sigut un tema tabú, m’ho deien amb franquesa i jo era un tema que tenia assumit ja fos per les diverses series que veia (C.S.I i programes similars) o perquè a casa meva sempre van decidir ser sincers. Va ser “agradable” parlar lliurement sobre un tema que usualment la gent es nega a parlar.
    En definitiva va ser una gran experiència i sens dubte m’encantaria repetir-la!

  7. Robert

    Salve!!!
    La activitat al museu de can farrerons va ser molt entretinguda, en aquella sala per espai de 2 hores vam parlar d’un tema molt tabu a la nostra societat: la mort. Vam llegir epitafis que van viatjar 2 segles fins arribar a les nostres veus. Em va agradar molt.

  8. Ramon Albero

    Salve!!
    M’ha agradat molt fer aquesta visita a les restes romanes de Premia, no nomes perque he pogut veure dcom eren les ciutats romanes antigues sino que tambe perquè es una activitat diferent més divertida i col·lectiva i que s’apren igual.
    A més hem pogut llegir epitafis molt boniques i molt profundes que m’han fet pensar i replentajarme la idea que tenia de la mort.

  9. Eloi Salat Navarro

    Salve!
    Vaig trobar molt interessant visitar el museu romà, tot i que vaig estar gravant la major part de l’estona, vaig parar atenció a tot el que vaig poder. Va ser molt interessant escoltar els epitàfis, sobre tot en català, perquè en llatí no ho entenia gaire. Em va agradar que parléssim sobre la mort i com ens feia sentir a cadascú. Molt interessant en general, m’esperava menys d’aquesta sortida!

  10. Mireia

    Salvete!
    A mi em va semblar molt interessant anar al museu Romà de Premià, ja que mai hi havia anat, em va semblar curiós conèixer totes les restes romanes que hi havia que podien semblar només pedres però s’hi imagines la vida, i com vivien els romans pots fer-te una idea de què no només eren pedres.
    Em va agradar molt el moment en què vam llegir tots els epitafis, hi tots ens vam transformar una miqueta a aquella època i així també recordar aquells epitafis que havien escrit els romans i que avui dia, la Mònica ha recollit i ens ha mostrat amb el seu llibre PERENNIA. Va ser un moment per recordar els nostres avantpassats els romans que tantes coses van aportar al nostre dia a dia.

    A mi em va tocar CARPE DIEM i la veritat és que jo m’identifico molt amb aquesta frase i em va agradar molt que em toqués.

    Per últim agraïr a la Mònica que hagi vingut i ens hagi fet presents d’aquest curiós món dels epitafis romans i de com molts d’ells encara se senten avui dia.

  11. Joaquin

    La experiencia del museo sirvió, fue muy fructífera, fue para mi algo distinto y mas dinámico, aunque no entendí por mi inexperiencia con el catalán, con solo ver y tratar de interpretar, me fue útil.
    Creo que habría que salir mas de la escuela, aprenderíamos mas con la practica que con solo lo teórico. No me refiero a ir siempre a museos pero si a hacer mas actividades a la intemperie.
    Eso es lo que creo.

  12. Alexia Álvarez Pàmies

    Salve!
    Em va agradar moltíssim poder compartir aquesta experiència amb la Mònica Miró Vinaixa (autora de Perennia), penso que es una persona molt culta, decisiva i amb una personalitat bastant forta. Em va agradar l’empenta amb la que va saber dirigir la lectura dels epitafis, i com va sàpiguer treure’ns els nostres pensaments relacionats amb la mort. Una persona de la qual se’n pot aprendre moltíssim.
    Comparteixo totalment el seu pensament sobre la mort, ja que en la meva família o la meva casa, com es vulgui dir, la mort mai ha sigut un tema tabú, encara que a la societat ho sigui, personalment el tema de la mort si es un tema que em preocupa bastant i realment m’ha atormenta, potser perquè soc jove i no tinc gaire experiència, però relaciono la mort com a una cosa negativa, ja que ni jo ni ningú encara sap que hi ha després d’aquesta, segurament em preocupa perquè encara tinc molt per viure, experimentar, i lo que es pitjor es que no se com fer-ho, però suposo que això ho aniré descobrint al pas del temps i de la meva vida; com una de les senyores grans que hi havia al museu, i va comentar que ella no en tenia por a la mort.
    La mort ha començat a assomar-se per els meus pensaments des de els 14 anys, ja que fa relativament poc he sapigut lo que era la absència d’una persona per que hagués mort, el que més em preocupa no es la mort en si, es clar que em fa por morir perquè no se en quines condicions moriré, ni que causarà la meva mort, si serà una mort dolça, o brusca, no ho se i ningú tampoc, el que realment em preocupa es que sàpiguen que faltarà poc per arribar el moment en el qual me’n vagi és si haure estat contenta amb el meu recorregut al cap de la meva vida, si haure viscut lo suficient.
    Em vaig posar molt nerviosa quan vaig haver de llegir el meu epitafi ( que el vaig dibuixar com si fos un epitafi recuperat d’una excavació) que anava sobre una bebè que havia nascut mort, perquè no tinc gaire bona pronunciació, però del que trec d’aquesta experiència, es que vam aprendre, i encara desprès de tants de segles desprès dels romans, encara ens continuem fent les mateixes preguntes, que hi ha desprès de la mort? Com hem de viure el dia a dia, la nostra vida? (CARPE DIEM) , crec que aquestes preguntes s’han de respondre individualment i la resposta s’anire sabent al llarg de les nostres vides.

    Vale!

  13. Mariona Cava i Ruiz

    Salve!
    Crec que l’activitat de divendres va ser molt constructiva, crec que compartir els epitafis extrets de Perennia amb la pròpia autora i els alumnes de l’OC de Premià de Mar i de Dalt, va ser una experiència única. Per la meva part, jo no vaig llegir cap epitafi, ja que estava gravant als companys que recitaven, però tot i així, crec que va quedar molt bé. M’agradria agraïr la participació de l’autora, Mònica Miró Vinaixa, ja que va acompanyar el recital dels epitafis amb notes que acompanyaven molt bé el sentit dels epitafis. El col·loqui del final crec que va agradar molt, perque parlaven de les opinions de la gent sobre la mort i les pors que tenen en pensar en la mort o el mal que poden provocar aquí.

  14. Claudia Pérez

    DONEN VEU A LES PEDRES DEL MUSEU ROMÀ DE PREMIÀ DE MAR AMB PERENNIA.

    “Mònica Miró ( autora de Parannia) dóna veu a les pedres del museu romà de Premià de Mar amb el recital de poesia epigràfica el divendres passat.”

    El divendres 30 d’Octubre molts van celebrar dues festes populars, la castanyada o Halloween, però al Museu Romà de Premià de Mar ( Maresme) van obrir les portes del Museu Romà per celebrar el recital de poesia epigràfica de Mònica Miró juntament amb els alumnes de Llatí de batxillerat de l’Institut de Premià de Mar.
    Va ser una activitat col•lectiva molt interessant. Van ser llegits els epitafis de gent que anys enrere van viure i van ser recordats el divendres passat.
    Els alumnes de llatí de batxillerat se’ls hi va repartir a cada un d’ells un d’aquests poemes en llatí que varen ser traduïts en català per gent d’una major edat.
    Durant la celebració va sortir un tema per reflexionar molt interessant, la mort. Van sortir preguntes com “ Què és la mort” “Què hi ha després de la mort?” “ Tinc por a la mort? alguns varen donar resposta aquestes preguntes amb unes reflexions de més personals a més interessants.
    El tabú de la mort, és un tema important de reflexionar. La major part d’aquesta societat, s’espanta. Quan sentim la paraula “mort” molts correm, però no em de tenir por a la mort. Acceptar la mort és com acceptar la vida. La mort, el futur.. són coses que en aquesta societat ens sobten. Però, per què? Per què ens entra por ? Per què tenim por a una cosa que sabem que si o si passarà? Donant resposta aquestes preguntes s’arriba a una conclusió, la vida es massa curta per perdre’ns en els detalls i si morts has de morir amb satisfacció, és a dir, has de morir amb tots els objectius complerts.
    El fet de la mort, tindre por a la mort per la llàstima i el dolgut que deixarem als familiars que els deixarem sols, és una cosa sincerament absurda, mai deixaràs sola a una persona estiguis viu o mort, sempre quedarà els record dels records. Hem de pensar que la llàstima d’haver perdut a la persona més estimada no ens ha de treure l’alegria d’haver-la tingut.

  15. Ariadna Ruiz

    Salve!
    Abans d’entrar per fer el recital ja ho vaig trobar molt emocionant, encara que no em feia gaire gràcia parlar dels temes de la mort, ja que des de sempre m’ha fet molta por.

    Quan vàrem entrar em va agradar moltíssim el museu i des de fa un temps que ja el volia anar a veure. Al principi em va agradar força, però cada vegada que anaven remarcant encara més el tema de la mort com d’una nena que se li ha mort la gossa i el que ja em va fer plorar va ser el d’una àvia.

    Aquest epitafi em va recordar al meu avi que ja va morir, també em va recordar als meus dos avis que encara estan vius. Vaig pensar que passaria si ara mateix es morissin i se’m va fer un nus a la gola.

    Encara que vaig acabar plorant, m’ho vaig passar molt bé i trobo molt interessant fer aquests actes i sobretot que és facin en llocs públics.

  16. Iria Rael

    Salve!
    El divendres passat vàrem assistir al Museu Romà de Premià de Mar, on vàrem parlar sobre la mort en l’època romana i vam recitar els epitafis del llibre de Mònica Miró Vinaixa, la Mònica em va semblar una persona molt culte i molt oberta, sobretot em va semblar molt interessant quan ens va parlar de què ella des de ben petita ja pensava en la mort.
    Jo vaig recitar el meu epitafi amb la Chaymae, el nostre epitafi es preguntava sobre la vida.
    Em va agradar molt l’excursió, però el que sobretot em va agradar més va ser quan tothom va expressar el que sentia i pensava sobre la mort. És normal que molts de nosaltres tinguem por a la mort, jo no considero que tingui por a la mort, però si una certa intriga per saber el que passarà després d’ella. Actualment el tema de la mort és bastant diferent de com era en l’antiga roma, ja que ells no veien la mort com alguna cosa dolenta, en canvi nosaltres avui en dia sí.
    Sincerament jo també penso en la mort, afortunadament no he perdut a cap familiar ni conegut, així que no sé com em sentiria en el moment, però m’agradaria veure-ho com ho veien els romans, com una cosa bona.
    M’agradaria veure els vídeos i les fotografies que es van fer!!

  17. Chaymae Zaouaghi

    Salve!!!
    La xerrada que va tenir lloc el divendres en el museu romà de Premià de Mar, va ser molt emocionant i entretinguda, ja que vam participar tots els que podíem llegir algun dels epitafis que segles enrere va escriure un dels romans abans de morir i això li dóna molta importància i emoció penso jo.

    Jo i la meva companya Iria, érem les primeres a llegir el nostre epitafi,”Questiones”, després de la introducció feta per la Mònica que sincerament em va encantar, ja que tenia una visió de la mort molt diferent de la nostra o ami personalment.

    Com a conclusió de la xerrada i del discurs de la Mònica he de dir que les persones que segueixen una certa religió, té una visió de la mort diferent dintre del context religiós, per exemple en la meva religió (islam) els morts són molt valorats en molts sentits des de l’elaboració dels rituals, fins a l’enterrament, ja que és com si tots els vius tenim certs deures i respecte cap al cadàver. Aquests és el meu cas, però això no significa no admirar la visió que tenen els altres que van assistir a la xerrada o als antics romans.
    En fi moltes gràcies a la Mònica per la xerrada i el detall de poder fer-la entre pedres romanes.

    Vale!!1

  18. Laia Costa

    Salve!
    Primer de tot m’agradaria donar les gràcies a la Mònica Miró (autora de llibre Perennia),al Museu Romà de Premià de Mar i a totes les persones que van fer possible aquesta gran experiència que espero que es pugui anar repetint cada any, per així poder reforçar l’aprenentatge d’una manera original i innovadora. Aquesta activitat ha permès unir a gent de totes les edats per un mateix motiu: conèixer el pensament dels romans sobre la mort a traves d’aquests epitafis.
    A mi personalment em va agradar molt poder escoltar i llegir els epitafis i el seu significat, per així poder entendre millor el pensament dels romans respecte a la mort. Gràcies a aquesta activitat he après que els romans tenien molt de respecte cap a la mort i que parlaven d’ella com una cosa natural i bona.
    A part del recital, també vam tenir un moment de reflexió sobre aquest tema, que avui en dia el tenim com un tema tabú, tot i que no entenc perquè.
    Per mi la mort és una cosa natural i crec que hauríem de parlar més sobre ella, per així conèixer els sentiments dels altres i la seva opinió. Realment no m’espanta la meva mort, és una cosa que al cap i a la fi ha de passar, llavors no crec que hagis d’estar preocupat per una cosa inevitable. Penso que la mort forma part de la vida, i ho hem d’acceptar.
    Una de les coses que esmentar la Mònica va ser que ella de petita pensava molt en la mort, cosa que em va sorprendre molt, ja que quan ets petit no et planteges temes tan profunds com aquest.
    Jo penso que hauríem de fer més activitat fora de l’aula, ja que així podem aprendre d’una manera diferent.

  19. Núria Saavedra Tomàs i Anna Roig Orriols

    Benvolguts alumnes de batxillerat,
    Som les professores de català dels vostres companys lectors del Recital de divendres passat. Volem felicitar-vos per la vostra participació. Els comentaris en aquest blog reflecteixen molt bé com ho vam viure. Va ser un privilegi escoltar la Mònica Miró que amb el seu discurs, tan personal, va aconseguir que veiéssim els poemes epigràfics amb uns altres ulls i que poguéssim parlar de la mort sense tabús.
    Esperem compartir amb vosaltres altres experiències similars.
    Fins aviat,
    Anna i Núria

  20. Margalida Capellà Soler Post author

    Moltes gràcies a vosaltres, Núria i Anna! De ben segur, compartirem altres experiències similars: lectures de clàssics en català, epigrames grec-català, … Fins ben aviat!

  21. Mònica Miró i Vinaixa

    Salut a tothom!

    Per fi he tingut un moment de calma i he pogut llegir amb atenció i interès tots els comentaris que heu fet arribar a propòsit de la trobada que va tenir lloc divendres 30 d’octubre al Museu Romà de Premià de Mar, de la qual val a dir que vau ser els autèntics protagonistes. Em considero afortunada d’haver participat en aquest acte, tan emotiu i tan potent, des del punt de vista literari, és clar, però sobretot en l’àmbit del que és humà, el que ens fa persones i ens uneix en sentiments semblants i emocions equiparables.

    Em va encantar el respecte i les ganes amb què vau prendre part en el recital, les vostres argumentacions al final de l’acte, quan de manera desimbolta vam expressar tots el que pensem de la mort i vau explicar com havíeu viscut l’experiència de preparar i després llegir en veu alta alguns dels epitafis contingut a “Perennia”.

    Sou persones excepcionals, hi ha tot un univers en cadascú de vosaltres. Batega amb força i teniu dies i dies per endavant per construir-vos com a individus i com a éssers socials. Mantingueu sempre l’esperit crític sobre allò que us envolta, defenseu les vostres opinions respectant les dels altres i fent ús de la paraula com el millor dels tresors. Conserveu la capacitat de riure i de plorar, d’emocionar-vos, de ser la millor part de vosaltres mateixos.

    Construïu-vos, doncs, amb el llenguatge, amb la literatura, amb el pensament, i també amb el cos, amb el qual podeu expressar tot el que teniu dins.

    I no deixeu de crear, amb la imaginació i la il·lusió, un món a la vostra mida, millor, més ample, més generós, més culte, més humà. Prepareu-vos per a l’èxit i per al fracàs, perquè no hi ha bo sense dolent, ni vida sense mort.

    Una forta abraçada, el meu agraïment sincer i el desig que tingueu sempre la Fortuna de part vostra!

    Mònica Miró

  22. Pingback: Donem veu a les pedres. Llegim Perennia | El Fi...

  23. Lua Gallen Izquierdo

    Salve!
    El de 1r i 2n de batxillerat van realitzar la mateixa sortida que nosaltres. El tema vídeo, reportatge i tot és molt maco i esta molt treballat.
    Quan nosaltres, els de quart de llatí, hi vam anar, va ser una experiencia fantàstica, mai m’havia imaginat que aniria a llegir epitafis a un museu romà!!
    Va ser molt divertit, i ademes es va crear un entorn molt familiar.

  24. Pingback: Kahoot de les termes romanes | Aracne fila i fila

  25. Valentina Restrepo

    Bonum diem!
    L’any passat jo vaig realitzar aquesta activitat la qual em va semblar molt divertida i diferent, aquesta any m’agradaria repetir-ho al cementiri ja que seria diferent que en el museu; ens ho vam passar genial i vam poder escoltar molts epitafis que nosaltres i els demes recitàvem!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *