No us perdeu el casament d’un romà d’Empúries, en Sempronius Campanus, amb l’Aurèlia dins els primers 8 minuts del capítol “Història de la família” de la sèrie Històries de Catalunya, TVC 2003:
El Fil de les Clàssiques
per no perdre el fil a cultura clàssica, llatí i grec a l'Ins. de Premià de Mar
jo..:( no puc veure el video i m’he d’anar ràpid..!
bueno ja provaré un altre diaa
però m’hi he passat eh!
jajajaja
petooonnsss.
es el tortajada en petit hahahah!
Gali molt guai, m’agradaria saber com se’t acudeixen sempre tantisimes coses per posar al bloog ooh!
m’ha agradat el documental, sobretot la part en que es casen:D! pero aixo d’obrir l’animal..
avui ja no sopo.
petons:D!
Salve Margalida!
He vist tot el video, sencer i he de dir que el principi i el final són maquíssims, ensenyen una part molt dolça de la vida, que són els nens.
M’ha agradat molt veure la cerimònia del casament perqué ja sabia com funcionava l’estructura de la família romana però no tenia ni idea dels passos que es seguien durant la cerimònia i després d’aquesta.
De l’història d’amor entre la Joana i el bandoler només he de dir que espero que el final hagi estat com el de una pel·lícula, es a dir, que ella haguès declarat en contra seu per tal de salvar el fill perqué ell s’ho hagués demanat. Però aixó és la vida real i el més segur és que la Joana simplement estigués aterrida per la mort gaire bé segura que li esperava i que per aixó declarés en contra seu.
En resum el video m’ha agradat moltíssim i segur que la primera part ens servirà per entendre millor la família romana i per tal poder-les interpretar i estudiar millor. Ja veuràs que l’obra ens quedarà genial!
Petons!!
Galiii 🙂
el documental està molt bé, i m’agrada molt la part en la que es casen, però allò d’obrir a un animal, i depèn si està bé, o no, no casar-los, em sembla una bestiesa! si es volen casar, que més dona l’animal.
Enfi, eren altres temps.
Vale Margalida.
M’agrada veure aquest video després d’haver fet el treball sobra la dona greco-romana, els fills, el casament…
El mot llatí familia, comprèn a tots aquells membres que vivien a la casa: pares, fills solters, casats, esclaus etc. Era molt més ampli que actualment.
Per poder contraure matrimoni, els dos havien d’estar ja en la pubertat (12 anys per les nenes, i 16-17 per els nens), ja que creien que estaven preparats per tenir fills, cosa que aquesta era la finalitat del matrimoni.
Una altra de les condicions per al matrimoni, era estar en possessio del ius connubium(dret del matrimoni), que només el tenien els homes lliures.
Hi havia dos tipos de matrimoni:
CUM MANU: la dona passava a ser família del marit, religiosa i jurídicament.
es podia establir de tres formes diferents:
confarreatio: el més antic, unicament per als patricis. Els nuvis dividien un pa de blat davant del sacerdot.
coemptio:era de caracter civil, era la venda simbòlica de l’esposa, amb la qual el pare la cedia al marit.
usus:calia mostrar una convivència interrumpuda.
SINE MANU: la dona conservava els vincles religiosos i jurídics de la seva família.
Van coexistir els dos varis segles, però finalment el CUM MANU va desaparèixer, perquè així la dona puguès estar més o menys en igualtat a l’home.
LA CERIMÒNIA DE NOCES:
Anava precedit de les “sponsalia”, on el pater familias lliurava a la seva filla. Els promesos s’intercanviaven regals i els anells.
El dia de la cerimònia era escollit per els auspicis, perquè fos un dia bo, sense cap problema.
La nit abanç la nuvia consagrava a una divinitat les seves joguines, marcant així el fi d’una etapa.
La cerimonia, començava amb un sacrifici, perquè aixi a partir dels budells, es podria saber si aniria tot bé o no. Un cop acabat es signava el contracte matrimonia. Després de les formalitats venia l’àpat.
Després del banquet venia la cerimònia d’acompanyament als nuvis fins a casa seva. En la porta de la llar familiar l’home li preguntava a la esposa el nom i ella deia: UBI TU GAIUS, EGO GAIA, on s’implicava un compromís. Aixecaven la nuvia perque no toques el llindar, i així no hi hauria cap mal presagi.
Certament els divorcis ja van aparèixer a Roma.
·AMOR OMNIA VINCIT·
Hola!! En aquest video esta molt ben representat el casametn! Es veu que es un casament cum manu! Tambè es veu molt bé que trien el dia, els vestis i el pentinat de la nùvia, com treuen les visceres del porc i com finalment arriben a casa el nuvi!!
Gali, com ens vas dir a classe faré un recompte de les igualtats I diferencies del matrimoni romà i l’actual:
IGUALTATS:
1. Tan a l’antiga roma com actualment els matrimonis només es poden concertar en una certa edat, això si, abans ho podien fer molt més joves.
2. A l’hora de casar-se els nuvis intercanviaven regals i un anell, que duien al dit anular de la mà esquerra. Actualment després de dir el > també s’intercanvien els anells.
3. El vestit nupcial estava format per una túnica blanca (tunica recta) llarga fins als peus, amb un cinyell que es lligava amb un nus especial (nodus hercueleus). El pentinat també era especial per l’ocasió i un vel de color ataronjat (flammeum) li cobria el rostre. Actualment els vestits, tot hi que n’hi ha de moltes formes diferents, acostumen a ser de color blanc i acompanyats de pentinats molt treballats.
4. Quan s’acabaven totes les formalitats, tenia lloc l’àpat (cena nuptialis), normalment a casa de la núvia. Actualment també es fa un àpat important però s’acostuma a fer a sales de festes i restaurants ambientats per aquest tipus de cerimònies, però fa uns anys enrere encara es feien els àpats a casa la núvia, la meva àvia ho va fer així.
DIFERENCIES:
1. El mot família englobava tots els membres que vivien en una mateixa casa, que acostumava a ser moltíssim gent, també esclaus, i es considerava part de la família tot el conjunts de béns que constituïa el patrimoni, actualment la família directa són els germans i pares que viuen amb tu, després també hi han els avis materns i paterns que no acostumen a viure a casa però també són família directa, i després tiets i cosins.
2. Durant els primers temps de la República, els pares acostumaven a ser els qui triaven la núvia o el nuvi dels seus fills/es, sense tenir en compte el desig dels joves. Actualment es al contrari, els fills/es trien la persona amb la que es volen casar o aparellar sense tenir en compte els gustos o desigs dels pares.
3. Calia que els nuvis haguessin arribat a la pubertat per poder-se casar, la llei fixava l’edat als dotze anys per a les dones i entre els 14-16 per als “homes”. Actualment l’edat legal per casar-se es a partir de la majoria d’edat, es pot abans si els pares donen permís a l’església, però no es lo habitual, actualment els nuvis cada cop són més grans, la mitja de gent que es casa tenen entre uns 25 i 40 anys.
4. Per casar-se era indispensable estar en possessió del ius connubiu (dret de matrimoni), que només tenien els homes lliures amb dret de ciutadania. Actualment tothom té dret a casar-se, l’únic que has de posseir són prous diners per pagar el convit.
5. Hi havia dos tipus de matrimoni, el matrimoni cum manu, en què la dona passava a formar part de la família del marit i el matrimoni sine manu, en què l’esposa romania sota l’autoritat del pare i conservava els vincles, religiosos i jurídics de la seva família. Actualment també hi ha dos formes de casar-se, però són força diferents; per l’església, els que creuen en la religió catòlica o per l’ajuntament (boda civil), els que són ateus. En els dos casos la dona mai perd la seva identitat com a persona individual.
6. El dia de la cerimònia s’escollia després de la consulta prèvia dels auspicis, actualment s’escull depenent dels dies lliures que tingui el capellà per poder casar.
7. El millor període per casar-se era a la segona meitat de juny, actualment la gent acostuma a casar-se entre els mesos de març, abril, maig i com a molt principis de juny, després fa massa calor. Però també es celebren bodes durant els mesos de setembre i octubre.
8. La vigília del dia fixat, la futura esposa consagrava a una divinitat familiar les seves joguines d’infantesa i dormia amb el vestit nupcial. Actualment cap de les dues coses es duen a terme i els nuvis acostumen a sortir dies abans de la seva boda, cadascú amb els seus amics a fer una despedia de solters, on se’n van de festa cadascú per separat.
9. Després de l’àpat els invitats acompanyaven als esposos fins al llit nupcial, actualment ja hi van els dos solets.
10. L’endemà, l’esposa, vestia com a dona romana casada (matrona) i tornava a fer un àpat amb els familiars més directes. Actualment la recien núvia segueix vestint com vol i no es fa cap més àpat.
Com podem observar existeixen moltes més diferencies que igualtats entre el matrimoni romà i l’actual, cada dècada ens anem separant més de les celebracions originals.
PETONS!!
Has fet, Aida, una bona recerca i un bon comentari; però no he entès al principi de tot el que dius sobre l’edat dels contraients: “només es poden concertar a una certa edat, abans…”. Recorda que la gent casada s’havia i s’ha de divorciar per tornar-se a casar. També cal tenir present que avui a casa nostra amb la globalització es celebren altres casaments, i a l’institut i a classe tenim alumnes d’altres cultures i religions, amb altres cerimònies nupcials.Fins demà!
Pingback: El fil de les clàssiques » Blog Archive » Empúries: l’ànima de Catalunya
Una espectacular núvia romana: http://www.hoy.es/v/20110930/sociedad/vestido-novia-romana-espectacular-20110930.html
El nodus herculeus: http://hortushesperidum.blogspot.com.es/2012/10/significado-del-nodus-herculeus.html
Pingback: El matrimoni i el dret romà | De iure
Confaerratio
Pingback: Reconstrucció històrica | Els Ludi Rubricati es casen amb les dones