Diaris d’avui dia

Estimat coordinador: 

Hem dirigeixo a vostè per tal de denunciar el que per mi és una gran injustícia.Penso que el vostre diari s’ha convertit en una cosa frívola, que ja no és una seria font d’informació, si no que està passant a ser una revista de tendències o una cosa semblant.Crec que ocupen un lloc massa destacat notícies com per exemple: l’última novetat en qüestió de menjar o d’electrodomèstics, o l’increment de l’Iva, o alguna caiguda o pujada de preus. I en canvi, a temes que realment afecten a la nostra societat com les drogues, les infermetats de transmissió sexual, el maltractament a dones o a infants, la violència infantil, la gran quantitat d’accidents de tràfic a Espanya o al mon…etc, se li resta molta importància. Tots sabem que els medis d’informació tenen una gran influència al mon, i si no tenen uns principis clars, estarem fent una societat amb uns principis no gaire clars.Tot això fa que cada cop les nostres informacions estiguin més llunyanes de la vida quotidiana de la gent del carrer. Per tant vull informar-vos de que no queda massa temps per que les vostres vendes comencin a caure en picat (notícia que segurament ocuparia la vostra primera plana).Finalitzo aquest escrit recordant que si això canvia, pot ser favorable tant per els lectors, com per a nosaltres. 

Cordials salutacions. 

 

                                                                                Camila Pérez López.

El Port de la Selva, un poble per anar a passar l’estiu

imgp2577-320×200.JPG

Aquest estiu vam anar al Cap de Creus, a la costa Brava. El poble que vam anar es diu El Port de la Selva, està a prop de Llançà. Tenim una casa prop de la platja del Pas, a cinc minuts. És un poble bastant petit, però entretingut per donar una bona passejada. També pots anar als voltants del poble, com per exemple a Selva de Mar, que és un poble que està a prop, i si fa poc que ha plogut hi ha una cascada que omple un petit riu que passa pel mig del poble. Per les muntanyes hi ha camins per a la gent que té el valor de pujar a Sant Pere de Rodes. És un monestir que hi ha just a dalt de tot de la muntanya. Abans d’arribar caminant a Sant Pere de Rodes hi ha un poble que es diu la Vall de Santa Creu. És un poble molt petit i no hi habiten gaires persones, sembla un poble fantasma. En aquest poble hi ha una font d’on surt l’aigua que va a parar al riu que passa per Selva de Mar. A part d’anar a passejar pels voltants, també pots fer esports aquàtics, com classes de vela, windsurfing, i si tens un vaixell pots sortir a pescar o bucejar. L‘aigua de les platges és molt diferent a les platges d’aquí. És cristal·lina, però encara que sigui estiu està molt freda. Les platges són de pedres en comptes de sorra i per tal de no fer-te mal als peus has de portar unes sandàlies especials.

Encara que sigui un poble proper a nosaltres, tenen costums culinaris diferents. Un menjar típic són les garotes. A molta gent li solen fer fàstic, però jo les trobo molt bones.

És un poble molt tranquil, encara que en estiu hi ha massa gent. Si hi vas una temporada llarga, quan tornes estàs com nou, però alhora sents enyorança de la tranquil·litat i del benestar que t’ha aportat el poble.

Isamar Casado

EL TEMPS

el temps

Les dues i trenta-dos, hora en que comença, ho podríem dir millor, hora en que te n’adones? Tot comença quan alces els ulls i l’observes, o millor dit, el notes, està allà, imponent, inflexible i fins i tot una mica solitari. Ningú el percep fins que és ja massa tard, o potser no? Tot acompanyat d’un cel grisós, enfosquit, a punt de trencar una gran tempesta, com si no acabés de definir-se, blau, negre, blanc, gris, que més dóna si només és l’acompanyament d’un fet que sempre hi és i mai es pot parar, d’un fet que ,encara que corris, que intentis fugir tan lluny com puguis, que intentis amagar-te, sempre et persegueix sense donar-te cap mena d’oportunitat. Està allà, sol,d’un color platejat, majestuós, amb les manetes senyalant, una, la mès petita, les dues, i l’altra, la més gran, i trenta-dos, sostingut per unes barres que no es poden ni imaginar el gran pes que suporten, un pes que tots portem a sobre com una motxilla, que aquesta al llarg del temps et va pesant una mica mes cada dia. Està allà dalt, dalt d’un edifici, , sota dels ocells, dalt de nosaltres, els que depenem d’ell i els que cada dia l’observem com qui observa una pel·lícula esperant el desenllaç de l’ho viscut, anunciant-nos que, encara que no cridi, no parli, no plori, no senti, està allà, amb tothom i sense ningú.

Sensacions

cumple-joaki-2007-103.jpg

Hi ha sentiments guardats en la part més profunda de l’ànima que només racons perduts pel món poden despertar. Potser ningú s’espera que es despertin, o potser no sabem en quin moment ni per què ho faran, però el cas és que ho fan, i en aquell precís instant, mirant allò que ens sembla tan llunyà, això que sembla inacabable, ens provoca alguna cosa que potser mai no havíem sentit, però que ara ens sembla que una vida sense aquesta sensació no seria vida, això tan profund que guardem amb clau dins el nostre pit ara ha sortit i no volem tancar-lo mai més. En un primer instant ens sembla mentida, no pot ser real que un mar que sempre havíem mirat, ara sigui tan diferent, però pensem que potser mai l’havíem observat detingudament. Potser els que hem canviat som nosaltres i no és aquesta imatge el que ha fet que aflorin tants secrets i tantes emocions. En canvi, ara nosaltres inconscientment volem deixar-les anar, que surtin a navegar per llocs que potser nosaltres mai ens haguéssim atrevit a viatjar-hi. I per tant ara tenim una excusa per explorar, per sentir, per viure, per emocionar-nos. Perquè ara només observant, alguna cosa en nosaltres ha canviat, no som capaços de dir ben bé què és, però serem capaços de deixar-la volar?

Camila Pérez López

HAWAII, EL VIATGE DELS MEUS SOMNIS

hawaii-0043-63.JPG

Des de petita, he volgut conèixer Hawaii, penso que és un lloc únic per relaxar-se i per gaudir de les bones vistes que ens ofereix. Al veure aquelles platges tan transparents  i impressionants; que em venen moltíssimes ganes d’estar-hi És un sensació de llibertat, de seguretat imaginar-me just allà. Al veure aquella  imatge es tan perfecte. Pot ser que sigui cert, però en aquest moment no ho puc assegurar. Necessito conèixer aquest lloc que durant anys ha estat al meu cap i segueix estant-hi. Vull saber que no quedarà com un somni inassolible, si no que en el moment oportú aquest desig tan present i real es compleixi. Seria una anècdota tan preciosa en la meva vida. Es una sensació d’ànsies, no sé si això és la resposta exacte, però el que si sé, és que no moriré sense haver-hi estat. Sempre que miro fotografies, em venen més ganes de banyar-me en aquelles aigües cristal·lines i úniques que aquesta illa et pot donar. És un lloc tan meravellós i a la vegada grandiós. És un lloc perfecte, un lloc que per mi no hi h cap de igual, cap que em doni aquestes sensacions, aquell sentiment que perdurarà per sempre.

Nora Spivak Sevilla



Ella


Ja són les tres de la matinada, no sé l’estona que porto contemplant-la. No m’importa, crec que mai me’n cansaré, d’ella. Aquí em sento segur, res em fa por, res em fa mal. Aquí sóc plenament feliç. Al principi, al veure-la, aquella negra nit, allà, brillant, fent-se notar, creia que ella era el meu somni, però, ara després de tant de temps veig que la veritat és que ella és qui em fa somiar. Si la vida, per mi, són els somnis, ella és la meva vida. La vull aquí, amb mi, no entenc perquè la l’he de mirar des de tant lluny, cada nit l’espero, davant d’aquesta platja, d’aquestes ones, d’aquest silenci que m’envolta. Sisplau, digam alguna cosa, fes-me una senyal. Avui brilles amb més força que mai, et reflexes tant en aquest mar. M’encantes, sort que et tinc a tu, fas que la solitud del dia s’esvaeixi durant la nit. Et tocaré, sé que no tinc el teu permís. Perdona’m, però no puc resistir-me més. Estàs freda, però no, jo no vull tocar el teu reflex, et vull a tu. Potser, si vaig més endins… No et quedis aquí dalt mirant-me, agafa’m. Si no fas res em podria morir. Però tranquil·l a, hi estic tant a gust aquí, banyant-me en el teu reflex. M’hi quedaré i somiaré eternament amb tu, lluna.

Arnau Gómez

Piràmides

Aquestes piràmides són les piràmides d’Egipte, anomenades piràmides de Giza. La piràmide més gran és la tomba del faraó Keops, la mitjana és la del faraó Kefrén i la més petita la del faraó Micerino. Hi ha moltes teories de com els egipcis van col·locar aquestes grans pedres, però a l’única conclusió que s’ha arribat és que les pujaven fent servir la força humana, empenyent-les amb l’ajut de rampes. Les piràmides, que per fora són impressionants per les seves dimensions, per dintre són un laberint de passadissos molts dels quals no se sap on porten.[AQUESTA ORACIÓ ES POT ORDENAR MOLT MILLOR]

Jo he tingut la sort de poder entrar a la de Kefrén i les sensacions que s’experimenten són molt especials, no només per les característiques del lloc sinó també perquè saps que allà hi van passar moltes coses fa milers d’anys. En els passadissos hi havien uns forts on es repenjaven les bigues. Eren molt baixos i estrets perquè així els saquejadors de tombes no els poguessin trobar. Són molt claustrofòbics però quan arribes a la sala on estava la tomba del faraó tot canvia. La sala és molt gran amb un forat al damunt per on representa que l’anima del faró havia de sortir per buscar la nova vida. A la cambra del faraó només hi havia la tomba i els seus tresors, les parets no estaven escrites perquè era un lloc de repòs on el faraó enterrat havia de descansar tranquil·lament per A la nova vida que els deus li donarien. Avui en dia però, els tresors ja no hi són perquè la majoria de tombes han estat saquejades.

Malgrat que això és només una fotografia, cada vegada que l’observo tinc molt bons records per la fantàstica experiència que hi vaig poder viure.

Guillem Cruañas

L’ull de la cova

qqqq.jpg

Només en observar aquesta fotografia, la primera impressió que un pot tenir és la de veure un lloc únic. I no és del tot fals, Tánger amaga molts llocs que són una atracció turística amb molta demanda.

En aquesta gran ciutat de costa, es troba el cap d’Achakar, on hi destaquen les grans coves que trobem sota terra del penya-segat. El que més atrau als joves és la possibilitat de saltar des de dalt cap al mar fent acrobàcies de tot tipus.

Però no només hi trobem la cova amb la sortida a l’exterior sinó que a l’interior hi ha desenes de parades que omplen el buit del passadís que et porta al centre. Unes quantes bombetes il·luminen aquest camí donant-li un aire misteriós. Els turistes també s’entretenen jugant amb uns micos petits que estàn situats a les escales que t’hi permeten l’accés.

Depén de la personalitat d’un, es pot tenir una sensació de claustrofòbia, la necessitat de sortir a l’exterior et recorre pel cos quan segueixes caminant, però quan t’endinsses més, t’hi acabes acostumant, a la forta olor de sal que arriba amb l’aigua, i quedes meravellat per l’alçada del sostre, pel color de les roques, per les quantitat de coses boniques que vénen, però sobretot, quedes captivat per la llum que entra en aquell lloc, per la forma del forat, i per les vistes que hi ha.

Achakar és un lloc que val la pena visitar, o quan es senti la necessitat de conèixer un lloc difícil d’oblidar. Fa dos anys que vaig anar a visitar aquest paradís, i espero poder tornar-hi algun cop.

Hajar El Harrak

Una vida millor

lucky-blanconegro.jpg

Tot va començar una nit de pluja, quan van néixer uns cadells, els quals, quan van complir dos mesos, van ser venuts a diferents famílies. Un d’ells era de color negre, marró i blanc. Era un gos de pèl llarg, d’estatura petita, amb els ulls brillants i marrons. Tenia unes orelles grans i punxegudes. Va anar a viure amb la família Garcia. Era Nadal i el van posar a una capseta petita, estava molt espantat i no sabia què passava. Tot ho veia de color negre i escoltava gent parlar:
– Bé… aquest és el teu regal de Nadal, Sara.
– Papa, què és això? És una capsa molt petita.
– Obre-la i ho veuràs.
La nena va obrir la capsa. Quan va veure el gosset es va posar molt contenta. Li va donar un petó al seu pare i un altre a la seva mare i els va dir:
– Us prometo que el cuidaré molt bé.
– D’acord, – va dir el pare – però ara el que has de fer és posar-li un nom. Com li voldràs dir?
La nena semblava que ho tenia molt clar i va dir, tot donant un bot:
– Tobby, es dirà Tobby!
I, agafant-lo se’n va anar a la seva habitació. Al dia següent, va anar a la botiga d’animals. Va comprar-li de tot: menjar, joguines, una corretja, un plat amb el seu nom i, fins i tot, un llitet. La Sara estava molt feliç amb el seu gos i el portava a tots llocs.

Quan va començar l’escola, havia de deixar-lo sol a casa i li feia molta pena, perquè els seus pares treballaven tot el dia i no el podia veure fins a la tarda, que era el moment en el qual l’agafava i el portava a passejar. També el treia a passejar pels matins, abans d’anar-se’n a l’escola i per la nit, abans d’anar-se’n a dormir.
Van passar sis mesos i la nena se n’anava cansant. Ja no li feia tant de cas  i, de tres cops que el treia a passejar, el treia, només, un cop i, és clar, feia les seves necessitats a casa, la qual cosa feia que el pare de la nena el pegués molt fort.

Va arribar l’estiu i les coses seguien igual, però, ara cada cosa que feia, per petita que fos, al pare de la nena, li molestava molt i acabava pegant-li. Com que era estiu, havien d’anar-se’n de vacances i, a on anaven no els hi deixaven portar mascotes de cap tipus. Aquí va començar el seu calvari!

La nit abans d’anar-se’n de viatge l’home va agafar el cotxe, amagant-se de la filla i la dona, i es va emportar el Tobby. El gos estava espantat i no sabia on anava. El va posar al seient del darrere i  va posar el cotxe en marxa. Finalment, van arribar a un descampat on l’home el va deixar i li va dir:
– Vés-te’n, no et vull veure més!- i li va donar una puntada de peu al terra.
El gos va sortir corrents espantat i no sabia on anar.
Va passar una setmana i el gos no menjava gaire, només alguna cosa que trobava al terra d’un bosc on havia arribat sense saber com. Un dia donant voltes pel bosc, va arribar a una casa molt petita. La porta estava oberta així que va entrar-hi. No hi havia ningú, però es va quedar adormit allà dins. Quan va passar una estona el va despertar una veu que li creava molta tranquil•litat. Era una dona gran, d’uns seixanta anys més o menys. Li va donar aigua, menjar i el va rentar, ja que estava molt brut. A la nit va arribar el seu marit. També tenia uns seixanta anys i li va dir:
– Rosa, què fa aquest gos tan maco aquí?
– Doncs resulta que vaig anar a donar menjar als animals i quan vaig tornar me’l vaig trobar aquí dins, dormint i… és tan maco, perquè no ens el quedem? Fa poc que va morir l’altre i el trobo a faltar tant. Aquest gos em faria molta companyia mentre tu estàs treballant. Fins i tot l’he rentat, perquè, pobre, es veu que l’havien abandonat.
– Bé… si tu creus que et farà una bona companyia, doncs queda-te’l, a mi no m’importa.
– Gràcies, moltes gràcies!- li va donar un petó al marit- Fins i tot he pensat un nom perfecte per ell.
– De veritat, quin és aquest nom?
– Lucky, li diré Lucky.
El Lucky es va quedar a viure amb aquesta bona família i, ara, després de tres anys, segueixen estimant-lo com el primer dia que el van tenir a casa.

Maria González

LA GRAN SORPRESA

londres_001.JPG

Ni de bon tros m’hagués imaginat el dia avanç que el dia següent em trobaria fent aquesta foto en un bus turístic de Londres, la meva mare m’havia dit que marxaríem d’excursió, i la veritat es que només portàvem una maleta, allò que a vegades els pares els hi fa il·lusió, una sortida a qualsevol masia de muntanya, alguna cosa per l’estil, el que segurament no m’havia plantejat. seria que a dos quart de deu de la nit agafaria un avió i que a les dotze aterraria a l’aeroport de Londres, aquella ciutat tan màgica i bonica, amb els immensos jardins i els innumerables monuments, con el Big Ben o el “London eye”,so el gran palau de Buckingham, amb els busos vermells de dos pisos i els taxis negres d’escarabat. I es que Londres a més de ser una ciutat meravellosa , es una ciutat enorme, encara que molt ben organitzada, te moltíssimes estacions, tan de metro com de bussos, i molt ben situades, amb indicacions molt clares i sense complicacions. Això sí, s’ha de dir, que les llegendes son veritat, la gent de Londres no es gaire extrovertida, al preguntar per una estació, et diuen el que hi ha i no pas més, si no ho has entès mala sort per que amb la mirada t’ho diuen tot, suposo per això que hi ha gent de tot, com aquí … En definitiva, en tres dies vaig poder visitar Londres i desfruitar-lo, encara que em quedes amb les ganes.  

 Gemma Rogès i Roig 4rt B

Un passeig a Sant Mateu

 

Tot va començar un matí d’un dijous festiu. Em vaig llevar a les deu del matí per preparar-me la motxilla per anar a Sant Mateu en bicicleta amb en Guillem. Vaig fer-me dos entrepans i els vaig ficar a la motxilla.

A les deu i quart vaig anar al portal d’en Guillem per avisar que ja havia arribat. Vam començar a posar-nos en marxa fins arribar a la riera de Vilassar de Dalt per beure aigua. Aleshores, ens vam trobar un gos que ens va estar seguint durant quasi tot el nostre recorregut.

A la meitat de la nostra excursió, vam anar a un restaurant per menjar-nos els entrepans i beure molta aigua. Tot seguit, vam agafar les bicicletes i vam pedalejar per uns camins pedregosos fins arribar a la coneguda ermita de Sant Mateu.

Un cop vam arribar, ens vam seure damunt d’un mur per menjar-nos els últims entrepans. Quan vam acavar de menjar, vam contemplar el preciós paisatge i vam realitzar unes quantes fotos amb els mòbils.

De cop i volta, el blau cel es va enfosquir tan, que varem pensar que hi començaria a ploure. Doncs, vam decidir tornar cap a casa molt ràpidament, i així ho vam fer.

Adrián Jagustín

Una tarda a Badalona

Una tarda a badalona

Es un dia fred on l’olor a aigua salada no es dissimula. Agafo la meva taula i em dirigeixo a l’únic lloc on ara mateix em ve de gust ser-hi. Es la platja allà només hi som jo i les onades. Ningú que m’atabali amb qualsevol cosa insignificant, sense televisió, mòbil, internet.

Tot és perfecte, onadetes, la meva taula, l’olor a cera, posar-te el neopre i sentir aquella primera gota baixar per l’esquena…
El fred t’entra pel cos i se’t cala als ossos. Tu com una tortuga quan s’escalfa, mires el sol en busca d’algun raig de calor[NO ENTENC LA COMPARACIÓ]. Comença a caure la tarda acompanyada de fred…foscor…pau…tranquil·litat…sense sorolls de cotxes…com a molt en jack bordant per la sorra. Només faig que buscar grans onades per fer unes quantes maniobres sobre la meva taula encerada.

Ja és de nit i trobo convenient tornar cap a casa per aprofitar el poc temps de tarda-nit que ja em queda desprès d’haver fet una gran sessió de surf. Torno a sentir aquell fred que m’entra al cos i se’m cala als ossos, m’encanta…

Continuo dient que el millor de la tarda ha sigut l’absolut silenci.
Quin luxe.
Em fico al llit i encara i així no paro de pensar en el mar i en el que m’agradaria ser-hi dins!

Lanç Rodríguez

Passejada natural

Paisatge murcià

 

Quan el meu front ja començava a estar una mica moll, li vaig proposar descansar una estona. Va dir que sí, que ja estava una mica baldada de tant caminar per la muntanya durant tot el matí.

 

Vam asseure’ns damunt d’un turó, contemplant el paisatge que ens envoltava, mentre el silenci i el moviment de l’aigua del riu eren els únics sons que s’endinsaven per la nostra oïda.

 

El color verd s’estenia entre muntanya i muntanya. Cosa ben normal, ja que si alguna cosa havia d’envoltar l’anomenat Poble de l’Arròs, el més probable serien grans extensions d’arrossars.

 

El riu, que era el responsable d’aquesta vegetació, trencava per un moment aquesta taca verda, amb els seus meandres que, malauradament, anava reduint el seu cabal paulatinament amb el pas del temps. Era veure el riu i em venien a la memòria tots aquells dies que de petit, el meu pare, en Toni i jo ens refrescàvem al riu amb la companyia dels mosquits.

 

Si alçava més la vista, el que podia contemplar era una imponent serralada, molt més alta que aquesta en la que estàvem asseguts. Si haguéssim estat en algun turó d’allà, veuríem el poble amb més claredat, tot i que des d’on estàvem podíem entrellucar les ruïnes del castell i el campanar de l’església.

 

Si cadascun dels elements que formaven el paisatge ja era bonic per si sol, veure-ho tot en conjunt provocava una sensació indescriptible. L’aroma de les plantes, els insectes voletejant, el so del riu i del vent… En fi, qui no s’ha meravellat contemplant la natura?

 

– Què, continuem?

 

– Sí, anem-hi, que sinó no arribarem a temps per dinar!

 

J a v i   G o n z á l e z

Continue reading