Author Archives: nng1014

CARTA D’AMOR

Avui em decideixo ha escriure’t aquesta carta per explicar-te  moltes coses però també per no dir-te res. No se el perquè, no ho entenc, no t’ho puc dir. Tampoc costa tant, no creus? És complicat, ja ho se. Ara mateix no deus entendre res de el que t’estic dient, però és normal. Ni jo mateixa m’entenc. Tot un principi, se suposa que el típic principi de noi coneix a noia, noia coneix a noi, i apareix l’amor. Però no, tot una llunyana realitat de la nostra, aquella on no et coneixia, ni tu a mi tampoc, mai ens haguéssim  fixat un en l’altre, no m’estranya, érem tant diferents. No se sap el perquè, les coses passen,és el destí? No ho crec, tu que en penses? O nomès van ser casualitat?no t’estimo des del primer dia que et vaig veure(subordinada adjectiva), sinó que ens vam conèixer, et vaig mirar. No veia res en tu però ho veia tot, tot el que era tant diferent a mi, tot lo que, sense saber el perquè, desitjava, necessitava que estiguessis  al meu costat. Que estrany, encara ara, al cap de tants anys, no ho entenc. Tot va ser una gran amistat, però era una amistat diferent, una en la que ens podíem passar hores i hores junts, sense fer res però alhora ens acomiadàvem com si ens haguéssim explicat els nostres secrets més grans. Vas aconseguir el que ningú mai aconseguí, m’ho vas dir tot amb aquella mirada, tot silenciós, esperant, pacient, sense cap pressa. No érem més que dos amics, però tu per mi eres molt més, mai et vas adonar, eres un amic al qui no m’importava res escoltar-te durant hores, eres una cosa especial per mi. Què deu ser aquest sentiment? Què ets tu per mi?que sento per tu? Mai oblidaré aquella tarda,  t’enrecordes? Impossible d’oblidar. Va ser una tarda tranquil·la , simple, amb el final de cada dia, però no, tot va ser tan inesperat, tan estrany per a mi. Ara hi penso, encara no et podria explicar el que em passava per el cap en aquell moment, són pensaments inexplicables, sentiments que no es podrien descriure amb paraules, ja que aquestes es quedarien petites, no podrien expressar ni una petita part de le que va significar per mi aquella tarda. Tot això t’ho explico perquè vull, per mi ho ets tot,si tu te’n vas (subordinació adverbial) no em queda res,  no ho se com explicar-ho, quan es tracta de tu les paraules s’esfumen, no queda res més que tu. Típiques paraules d’amor, però són certes, tu tens el que a mi em falta, tu has fet de mi el que sóc avui, m’has ensenyat moltes coses, coses tant simples, però que sense tu no serien com són, fas que siguin inoblidables(subordinació substantiva). Som diferents, això ja ho se,tu i jo ens estimem, aleshores quin és el problema? No és una història de  prínceps ni princeses, tu no ets cap príncep muntat en un cavall blanc, però no m’importa, per mi ets el noi que em vaig trobar assegut en unes escales, un noi simple, un noi diferent, un noi del qual em tornaria a enamorar, tantes vegades com fes falta, com ho estic ara. No tot es un camí de roses, això ja se sap. No tot és tan perfecte com un voldria, jo tampoc ho sóc, però  amb tu al meu costat les coses mai són impossibles, i son aquests entrebancs els que fan que cada dia al teu costat siguin millor que l’anterior. Crec que ja t’he dit tot lo que et tenia de dir, però com t’he dit al principi, no t’he dit res, res del que tu no saps. Ha passat mes d’un any, però no importa, l’important no son els dies ni les dates, sinó el que estic vivint ara amb tu, els moments en els que desitjo que el temps s’aturi, o en els que vull que passi ràpidament per tal de poder estar amb tu. No vull que pensis que nomès penso en el passat, també penso en lo que vull que en un futur siguem. Dir-te una única vegada t’estimo per tal de que amb aquesta paraula, tant simple però alhora tan complexa, puguis entendre el que sento per tu. Mai ho oblidis.T’estimo.     

Noemí Navarro 1BATX B

Les espardenyes foren les causants

Mai oblidaré aquell dia , aquell en el que la parada d’en Jaume  Vilanova, propietari de la seva botiga -espardenyes,avarques,sabates de mudar -, va tenir una baixada de clientela considerable  per culpa d’aquell noi, si aquell, el que portava el bidó amb el sabó moll, en Florenci ,que acabaven d’arribar de Felix, on intercanviaven el carbó de les seves mines per sabó moll.

 En Florenci fou l’encarregat  de portar un bidó de sabó moll, d’uns seixanta kg aproximadament, fins a l’altre punta del poble, a la botiga de l’Adelaida. Durant el transcurs del camí, però, i no se sap el perquè, per l’ho menys els que estàvem  just sota de la pendent, en el Cafè, tot tranquils fent-la petar. Sobretot jo, que estava xerrant amb el cunyat d’en Pere Savina sobre la salut del seu oncle, donant-li consells ja que estava en mal estat, però amb la seva voluntat de ferro que tenia, estava desitjant poder arribar a viure ,com a mínim, fins a que s’esdevingués el gran partit que es celebrava a casa i que tothom desitjava veure.

En Florenci  ,encarregat  de portar el bidó de sabó moll fins  a la botiga de l’Adelaida, se li trencaren les espardenyes, noves, comprades i estrenades aquell mateix dia per lluir-les davant de la gent, sobretot davant de la seva estimada, la Maria, filla del sabater, en Jaume Vilanova, amo del seu propi negoci -espardenyes, avarques, sabates de mudar -. Les espardenyes  les compra d’un color fora de lo clàssic ,per tal de que la Maria si fixés, ja que ella es fixava amb aquests detalls, oi tant que s’hi fixava!. Sempre  que anava a la ciutat ,a comprar  una espècie de cintes per poder adornar les espardenyes que feia el seu pare, ella amb un sol cop d’ull podia saber quines eren les bones sabates i quines eren l’intent de ser unes bones sabates. Ella deia que això ho sabia perquè ho sabia, que ningú li havia ensenyat, però el que era segur era que mai fallava.  Al trencar-se les sabates va entrebancar-se amb una pedra que sobresortia, i això va fer que se li escapés de les mans el bidó i comencés a descendir per la pendent a una velocitat que augmentava cada cop més , que com destí tenia el xoc contra el Café, on jo m’hi trobava ,petant la xerrada. De cop un gran soroll ens va fer saltar a tots dels  nostres seients, pensant-nos que alguna cosa havia passat a les mines, aquell soroll pareixía que s’esfondrava el món, que tot se n’anava a Can Pistraus. I al final un espetec d’esgarrifor. La sota d’oros, quin espetec! A tots se’ns va tallar la respiració. Esverats, ens vam llençar al carrer. La gent treia el cap per finestres i balcons a veure què passava, i el que passava era que el barril del  Florenci s’havia esclafat al Café d’Alexandre. Al cim de la pendent vam guipar en Florenci, blanc com el paper, blanc com els núvols que s’entrellucaven  a la llunyania. No vam podré treure cap tipus d’informació, ja que en Florenci  estava en una espècie de xoc, que passava d’un color blanc a un color vermell en veure l’expectació que havia format.

Però la senyora Carmeta, la més xerraire del poble, una espècie d’orelles amb potes, si que ho va veure tot, oi tant! però amb aquest tipus de persones no saps si fer-ne cas o no, ja que moltes vegades treuen histories i calvaris on  no hi son. La Carmeta, veïna de la dona d’en Gervasi Fonolleda, li explica a aquesta la veritable història sobre en Florenci i el barril de sabó moll,que va estar en boca de tots al llarg dels dies següents. Li explicà la mala sort que tingué el jove, ja que en veritat se li havien trencat les espardenyes, en concret la del peu esquerra, i això va fer pensar a la Carmeta, una dona amb una gran memòria, que feia unes setmanes  també se li trencaren unes espardenyes la mar de boniques que havia comprat a en Jaume Vilanova -espardenyes, avarques, sabates de mudar -,  unes que havia comprat amb una espècie de cinta vermella de depenent de com li picava el sol feia uns reflexos liles, el seu color preferit. La  senyora Carmeta li explicà que com que no podia anar a la ciutat va anar a comprar- se unes de noves al sabater del poble, en Jaume Vilanova, i que preferí no comentar res.

La veïna de la Carmeta, la dona d’en senyor Gervasi Fonolleda, li va explicar que una amiga seva, que vivia just al costat del Café  també se li trencaren unes espardenyes quan anava a portar el menjar amb les senalles al braç, fent via cap a les mines a dur el recapte als hómens, s’entrebancà  amb una pedra i les espardenyes es van trencar deixant un lleig forat just al taló d’aquesta. Aquesta anècdota va anar passant de boca en boca, i cada un li posava una mica de la seva part, ja se sap. Tot el poble acabà sabent el que en veritat havia passat, i això va fer que la gent deixés d’anar al sabater del poble. En Jaume Vilanova no entenia el perquè d’aquest descens de clientela, i no arribava a imaginar que l’accident que provocà en Florenci, un noi jove amb el que la seva filla, Maria, li tenia un gran apreci, fos el causant d’aquesta petita crisi. Tampoc s’imaginà que la senyora Carmeta fou la causant d’aquest mal entès que durar fins al dia del gran partit.

Arriba el dia del gran partit, el partit més esperat de la història. El partit no va anar com ens esperàvem. Anàvem perdent però de cop, va començar a ploure i el riu Ebre i Segre es van desbordar, l’equip contrari es va aixoplugar per no mullar-se , típics joves de ciutat! Els nostres en canvi, vinga a ficar gols a cabassos! Se sentien com carpa a l’aigua. Vam acabar guanyant, i com vam guanyar! A causa de la pluja i el desbordament del riu Ebre i Segre, les nostres espardenyes, noves de la ciutat, nomes en ensumar l’aigua es ban desfilar. Tots vam tornar a casa, alguns amb el dit gros sobresortint per l’espardenya i d’altres que els hi faltava un tros del taló.

Al dia següent,  em vaig assabentar de la mort de l’oncle del cunyat del Pere Savina, morí el dia abans, pobre home, amb el que desitjava poder assistir al partit tan esperat. L’enterrament es celebraria aquella mateixa tarda, i jo sense sabates! Inclòs en Miquel, encarregat de ser el primer en donar el condol a la família, sense cap calçat. Tampoc podíem anar a la ciutat a comprar-nos unes  noves espardenyes ja que per culpa de  la pluja del dia anterior ens era impossible arribar-hi. Tots ens vam trobar fent cua a la botiga d’en Jaume Vilanova -espardenyes, avarques, sabates de mudar -, per comprar-nos unes espardenyes amb uns detalls a la davantera, fets per la seva filla, la Maria. Com que no es va produir cap altre accident a partir d’allò den Florenci, la gent ho va anar oblidant . En Jaume encara no sabia per què va haver-hi aquell descens de clientela, però com que el negoci va continuar prosperant no s’ho va tornar a plantejar. El que ningú va saber mai fou que en Florenci no es comprar les espardenyes al poble, sinó a Flix, un dels ports on desembarcaven per intercanviar el carbó de les seves mines per altres productes, com el sabó moll. Se les posà aquell dia, només desembarcar, per fer el fatxenda davant de tothom,  per a poder impressionar a la Maria, la filla d’en Jaume Vilanova, el sabater del poble. De la vergonya que va passar no va comentar, fins al cap d’un temps que tornàrem a treure el tema  ,quan  xerràvem en el Café mentre jugàvem a la Botifarra, i ens explicà la veritable història ,la veritat sobre aquelles espardenyes i el  que havien provocat.

 

Noemí Navarro

 

EL TEMPS

el temps

Les dues i trenta-dos, hora en que comença, ho podríem dir millor, hora en que te n’adones? Tot comença quan alces els ulls i l’observes, o millor dit, el notes, està allà, imponent, inflexible i fins i tot una mica solitari. Ningú el percep fins que és ja massa tard, o potser no? Tot acompanyat d’un cel grisós, enfosquit, a punt de trencar una gran tempesta, com si no acabés de definir-se, blau, negre, blanc, gris, que més dóna si només és l’acompanyament d’un fet que sempre hi és i mai es pot parar, d’un fet que ,encara que corris, que intentis fugir tan lluny com puguis, que intentis amagar-te, sempre et persegueix sense donar-te cap mena d’oportunitat. Està allà, sol,d’un color platejat, majestuós, amb les manetes senyalant, una, la mès petita, les dues, i l’altra, la més gran, i trenta-dos, sostingut per unes barres que no es poden ni imaginar el gran pes que suporten, un pes que tots portem a sobre com una motxilla, que aquesta al llarg del temps et va pesant una mica mes cada dia. Està allà dalt, dalt d’un edifici, , sota dels ocells, dalt de nosaltres, els que depenem d’ell i els que cada dia l’observem com qui observa una pel·lícula esperant el desenllaç de l’ho viscut, anunciant-nos que, encara que no cridi, no parli, no plori, no senti, està allà, amb tothom i sense ningú.