Passejada natural

Paisatge murcià

 

Quan el meu front ja començava a estar una mica moll, li vaig proposar descansar una estona. Va dir que sí, que ja estava una mica baldada de tant caminar per la muntanya durant tot el matí.

 

Vam asseure’ns damunt d’un turó, contemplant el paisatge que ens envoltava, mentre el silenci i el moviment de l’aigua del riu eren els únics sons que s’endinsaven per la nostra oïda.

 

El color verd s’estenia entre muntanya i muntanya. Cosa ben normal, ja que si alguna cosa havia d’envoltar l’anomenat Poble de l’Arròs, el més probable serien grans extensions d’arrossars.

 

El riu, que era el responsable d’aquesta vegetació, trencava per un moment aquesta taca verda, amb els seus meandres que, malauradament, anava reduint el seu cabal paulatinament amb el pas del temps. Era veure el riu i em venien a la memòria tots aquells dies que de petit, el meu pare, en Toni i jo ens refrescàvem al riu amb la companyia dels mosquits.

 

Si alçava més la vista, el que podia contemplar era una imponent serralada, molt més alta que aquesta en la que estàvem asseguts. Si haguéssim estat en algun turó d’allà, veuríem el poble amb més claredat, tot i que des d’on estàvem podíem entrellucar les ruïnes del castell i el campanar de l’església.

 

Si cadascun dels elements que formaven el paisatge ja era bonic per si sol, veure-ho tot en conjunt provocava una sensació indescriptible. L’aroma de les plantes, els insectes voletejant, el so del riu i del vent… En fi, qui no s’ha meravellat contemplant la natura?

 

– Què, continuem?

 

– Sí, anem-hi, que sinó no arribarem a temps per dinar!

 

J a v i   G o n z á l e z

 

 

> De totes formes aquí deixo la primera que vaig penjar:

 

Quan el meu front ja començava a estar una mica moll, li vaig proposar descansar una estona. Va dir que sí, que ja n’estava una mica baldada de tant caminar per la muntanya durant tot el matí.

 

Vam asseure’ns damunt d’un turó, contemplant el paisatge que ens envoltava, mentre el silenci i el moviment de l’aigua del riu eren els únics sons que s’endinsaven per la nostra oïda.

 

El color verd s’estenia entre muntanya i muntanya. Cosa ben normal, ja que si alguna cosa havia d’envoltar l’anomenat Poble de l’Arròs, el més probable serien grans extensions d’arrossars.

 

El riu, que era el responsable d’aquesta vegetació, trencava per un moment aquesta taca verda, amb els seus meandres que, malauradament, anava reduint el seu caudal paulatinament amb el pas del temps. Era veure el riu i em venien a la memòria tots aquells dies que de petit, el meu pare, en Toni i jo ens refrescàvem donant-nos un bany amb la companyia dels mosquits.

 

Si alçava més la vista, el que podia contemplar era una imponent serralada, molt més alta que aquesta en la que estàvem asseguts. Si haguéssim estat en algun turó d’allà, veuríem el poble amb més claredat, tot i que des d’on estàvem podíem entrellucar les ruïnes del castell i el campanar de l’església.

 

Si cadascun dels elements que formaven el paisatge ja era bonic per si sol, veure-ho tot en conjunt provocava una sensació indescriptible. L’aroma de les plantes, el voleteig incessant dels insectes, el so del riu i del vent… En fi, qui no s’ha meravellat al contemplar la natura?

 

– Què, continuem?

 

– Sí, anem-hi, que sinó no arribarem a temps per dinar!

 

 

5 thoughts on “Passejada natural

  1. Javi Post author

    Bé, suposo que era així com s’havia de penjar.

    Ah, una cosa. En comptes de pujar la foto al bloc, com que sóc usuari en una pàgina que serveix per pujar imatges, ho he fet des d’allà i he escrit aquí l’enllaç de la foto. I així ja no feia falta comprimir-la tant.

    Vinga, ens veiem!

  2. Sara Perez

    Fa molt i molt de temps, jo la Marta Isolila vivia a una illa que es deia Menorca. Tenía una caseta prop de Ciutadella una de les ciutats més grans de l’illa, en un poblet que es deia San Juan. Era molt petit i hi havia molt poquetes cases però s’estava tranquil. Cada dia em llevava, esmorzava, anava a posar-me el banyador i me’n anava a la platja que volia. Un dia vaig anar a les platges de Son Bou molt maques per cert. N’hi ha dues una que no esta malament perquè no hi va gaire gent, el seu problema que hi ha moltes algues. En canvi, l’altre platja és preciosa amb l’aigua turquesa i cristal•lina. Doncs vaig arribar molt d’hora encara no hi havia arribat ningú. De cop vaig començar a veure unes veles, era un vaixell enorme un veler. Jo estava al•lucinada mai havia vist un vaixell així. Va començar a acostar-se a la costa i va atracar en un moll que hi havia de fusta, just al costat de la platja. De sobte van començar a sortir homes molt sospitosos d’aquell vaixell tant estrany. Els homes venien cap a mi i jo tenia molta por. Van arribar al meu costat i van començar a parlar. No els entenia gaire bé eren francesos perquè el seu vaixell portava una bandera de França. Em van dir que s’havien perdut si els podia acompanyar fins el port més proper. Jo els vaig dir que si. En pujar al vaixell em van fer presonera i a partir d’allà vaig estar vivint aventures molt diferents em vaig fer tripulant d’aquell vaixell. Vaig tenir molta sort de caure bé el Capità del vaixell i que em fes un mariner més.

  3. Joan Marc

    Hauràs observat que et fan comentaris ben originals.
    La redacció està molt bé, sobretot l’emmarcament que marca inici i final. Sabràs resoldre els petits errors tot sol.
    Pel que fa a la primera n’ que t’he marcat, diria que fas un pleonasme. Ho podries arreglar simplement amb una coma.
    Un 9.

  4. Joan Marc

    OK, Un 10.

    Està bé que hi siguin les dues, però de cara al bloc queda una miqueta estrany.
    Hi reflexionaré.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *