Hola. 

La veritat és que no sé com començar aquesta carta, la veritat és que no sé (subordinació adjectival) per que estic escrivint aquesta carta, només sé que t’estimo, aquesta es la veritat, no obstant, no tinc n’idea de per que t’estimo, m’agradaria no estimar-te però no ho puc evitar. Tot és horrible, si sabessis el patiment que porto a sobre (subordinació adverbial)…no aguanto ni un minut més necessito dir-te el que sento, encara que no sàpiga explicar el per que, vaig desesperat buscant els teus somriures, tot el dia intento mantenir una connexió amb tu i l’únic que faig és patir, patir com un condemnat a viure sense menjar i beure aigua. 

Des de el primer dia que et vaig veure he intentat sorprendre’t degut a que he quedat meravellat per la teva personalitat, i lo millor a sigut veure com has arribat a tocar el meu cor, això és meravellós, però d’altre banda necessito saber la veritat, saber si m’estimes, i si no m’estimes diga-ho! Però no em torturis donant-me esperances, prefereixo morir cremat a que m’apaguin lentament i espero que ho entenguis, perquè jo entenc tot el que fas, entenc que no vulguis quedar amb mi per las nits i entenc que quedis amb altres nois més fornits que jo, però si després d’això o algun dia em fas mal, t’asseguro que no intentaré entendre’t ja que no penso entendre a una persona que fa mal a la gent. Confio totalment en tu, sé quin tipus de persona ets i que mai em faràs mal perquè d’alguna manera m’estimes però ja saps el que et vull dir (subordinació substantiva)…ningú és perfecte i jo sóc molt dèbil. 

Marc Pelegrín García o com a tu t’agrada anomenar-me: osset de peluix.

Hola Joanen! T’he de confessar un secret que guardo des de fa un temps. El primer cop que et vaig veure em vaig quedar impressionada. Ets el noi perfecte per a mi i t’ho puc demostrar. Penso en tu des de el dia que ens vem trovar. (Sub.adj) Cada cop que estic aprop teu el meu cor em fa un salt. Tu fas que la meva vida sigui millor (Sub. sus.) Si tu no em correspons jo morire d’amor. (Sub. adv) Cada dia espero la teva mirada amb impaciencia i veure els teus preciosos ulls brillants mirantme amb un somriure. Espero que em responguis, que em diguis el que penses sobre mi! Petons
 
Sara Pérez
 

Avui em decideixo ha escriure’t aquesta carta per explicar-te  moltes coses però també per no dir-te res. No se el perquè, no ho entenc, no t’ho puc dir. Tampoc costa tant, no creus? És complicat, ja ho se. Ara mateix no deus entendre res de el que t’estic dient, però és normal. Ni jo mateixa m’entenc. Tot té un principi, se suposa que el típic principi de noi coneix a noia, noia coneix a noi, i apareix l’amor. Però no, tot una llunyana realitat de la nostra, aquella on no et coneixia, ni tu a mi tampoc, mai ens haguéssim  fixat un en l’altre, no m’estranya, érem tant diferents. No se sap el perquè, les coses passen,és el destí? No ho crec, tu que en penses? O nomès van ser casualitat?no t’estimo des del primer dia que et vaig veure(subordinada adjectiva), sinó que ens vam conèixer, et vaig mirar. No veia res en tu però ho veia tot, tot el que era tant diferent a mi, tot lo que, sense saber el perquè, desitjava, necessitava que estiguessis  al meu costat. Que estrany, encara ara, al cap de tants anys, no ho entenc. Tot va ser una gran amistat, però era una amistat diferent, una en la que ens podíem passar hores i hores junts, sense fer res però alhora ens acomiadàvem com si ens haguéssim explicat els nostres secrets més grans. Vas aconseguir el que ningú mai aconseguí, m’ho vas dir tot amb aquella mirada, tot silenciós, esperant, pacient, sense cap pressa. No érem més que dos amics, però tu per mi eres molt més, mai et vas adonar, eres un amic al qui no m’importava res escoltar-te durant hores, eres una cosa especial per mi. Què deu ser aquest sentiment? Què ets tu per mi?que sento per tu? Mai oblidaré aquella tarda,  t’enrecordes? Impossible d’oblidar. Va ser una tarda tranquil·la , simple, amb el final de cada dia, però no, tot va ser tan inesperat, tan estrany per a mi. Ara hi penso, encara no et podria explicar el que em passava per el cap en aquell moment, són pensaments inexplicables, sentiments que no es podrien descriure amb paraules, ja que aquestes es quedarien petites, no podrien expressar ni una petita part de le que va significar per mi aquella tarda. Tot això t’ho explico perquè vull, per mi ho ets tot,si tu te’n vas (subordinació adverbial) no em queda res,  no ho se com explicar-ho, quan es tracta de tu les paraules s’esfumen, no queda res més que tu. Típiques paraules d’amor, però són certes, tu tens el que a mi em falta, tu has fet de mi el que sóc avui, m’has ensenyat moltes coses, coses tant simples, però que sense tu no serien com són, fas que siguin inoblidables(subordinació substantiva). Som diferents, això ja ho se,tu i jo ens estimem, aleshores quin és el problema? No és una història de  prínceps ni princeses, tu no ets cap príncep muntat en un cavall blanc, però no m’importa, per mi ets el noi que em vaig trobar assegut en unes escales, un noi simple, un noi diferent, un noi del qual em tornaria a enamorar, tantes vegades com fes falta, com ho estic ara. No tot es un camí de roses, això ja se sap. No tot és tan perfecte com un voldria, jo tampoc ho sóc, però  amb tu al meu costat les coses mai són impossibles, i son aquests entrebancs els que fan que cada dia al teu costat siguin millor que l’anterior. Crec que ja t’he dit tot lo que et tenia de dir, però com t’he dit al principi, no t’he dit res, res del que tu no saps. Ha passat mes d’un any, però no importa, l’important no son els dies ni les dates, sinó el que estic vivint ara amb tu, els moments en els que desitjo que el temps s’aturi, o en els que vull que passi ràpidament per tal de poder estar amb tu. No vull que pensis que nomès penso en el passat, també penso en lo que vull que en un futur siguem. Dir-te una única vegada t’estimo per tal de que amb aquesta paraula, tant simple però alhora tan complexa, puguis entendre el que sento per tu. Mai ho oblidis.T’estimo.     

Noemí Navarro 1BATX B

 Andrea García Palacios/ 1er batxillerat-A

La veritat és que no se molt bé com començar.

La gent que sap d’aquestes coses, sobint diu que quan escrius una carteta d’aquest tipo mai saps com començar, però després ni molt menys, saps com acabar. I obviament jo no soc una exepció.

Suposo que hauria de començar amb un: Hola carinyo, o Hola Marc.. no ho sé.

Es una mica patètic, estar aquí explicante els meus problemas d’expressió escrita, però no és que jo no en sàpiga, sinó que, quan es tracta de dir-te algo a tu, m’escassejen les paraules, però bé, després d’aquesta introducció començaré amb el que et vui dir:

Recordes el primer dia que em vas veure? Jo el recordo perfectament. És més, crec que jo et vaig veure primer que tu a mi. Estava asseguda a la repissa d’aquell jardí tan gran. Estàvem en uns campaments d’estiu, i jo havia vingut per la meva banda am els meus amics, i tu per la teva amb els teus. Estava devant de la piscina, contemplant-la. Feia moltissima calor, però encara no ens hi deixaven entrar. De sobte en aquell moment, va passar per devant un nen, un nen dels cabells arrisadíssims, amb el seu banyador billabong, i la toballola a l’esquena. Tal i com vas arribar a la porta de la piscina, ens vas mirar a tots, i amb un petit somriure, aquell somriure que només saps fer tu quan estas a punt de fer una cosa prohivida, hi vas entrar, vas deixar la teva toballola a un racó, et vas ficar dins de la duxa i ens vas tornar a mirar. Després de cop i deixant-nos a tots amb la boca oberta t’hi vas llençar. Com et pots imaginar la primera vegada que et vaig veure, vaig pensar que tenies molt de morro, que jo m’estava morint de calor, i tu feies el que volies, simplement per “vacilarme”? Pero ara quan hi penso em ric, perquè vulgui o no, em queixi o no ho faji, aquest ha sigut sempre el nostre joc. Després d’aquest moment, encara no havia arribat l’hora de que ens coneguèssim, va ser a l’endemà. Ens va presentar el Berna justament allà, a la piscina. No canviaria per res del món aquell moment ni aquella conversa. I no et sabria explicar ni el que vaig sentir ni el que sento quan ho recordo, perque no sé fer-ho, però et puc assegurar que no ho canviaria per res del món. La paraula que més se li aproxima potser seria indescriptible, perque engloba tot allò que no podem descriure amb paraules.

Encara ara hi penso, i ja d’això farà més de dos anys que va passar. La veritat és que ets un nen especial. Se que et sonarà a tòpic, però ho dic sincerament. Sempre he pensat que ets la millor meitat que em podria complementar, tot el que a mi em falta, a tu et sobra i viceversa. Tu m’has ensenyat a veure les coses de una manera totalment diferent, d’una manera que jo mai havia conegut. Tu m’has obert moltíssimes portes, i m’has ensenyat a no dir mai impossible. Però no tot és tant fàcil com en un principi pot semblar. Ja pot ser per tu o per mi, però les coses no ens les hem posat sempre fàcils, però saps que penso? Que qualsevol esforç fet per tu o qualsevol cosa relacionada amb la nostra relació ha valgut al cent per cent la pena. Mai em costarà lluitar per algú que s’ho mereix, i tu sincerament, ets una de les millors persones que s’ha creuat mai en la meva vida.

Bé, la veritat es que no sé on vull anar a parar amb tot això. Potser simplement a que t’estimo. O potser a que no sé que serà més inoblidable: els moments que he viscut amb tu o els moments que encara ens queden per viure junts.

Només vull que sàpigues una última cosa. T’ho diré únicament un cop per donar-li el valor i l’importància que és mereix. I no vull que ho oblidis mai.

T’estimo.

 Hola,

Sóc en Saulo. T’escric aquesta carta amb la intenció de que entenguis tot el que em passa, que sàpigues la veritat d’una vegada i que entenguis el perquè de la meva gelosia quan estaves amb altres nois.

Cada cop que estic amb tu em sento complert, no em falta res(subordinació substantiva). La meva ànima somriu i està en pau, ja que el que només necessita es a tu. Quan no hi ets, et trobo a faltar, em sento dèbil, ja que sento que em falta una part de mi. Necessito la teva presència,els teus ulls, el teu somriure, tocar els teus cabells, abraçar-te, besar-te…

En recordar el dia que ens vam conèixer, ploro, però de felicitat. Ja que aquell va ser el moment en que el destí  em va donar l’oportunitat d’estimar-te(subordinació adjectiva). Si pogués tornar el temps cap enrere, cada dia tornaria al moment en què ens vam conèixer, per així estar tots els dies feliç. Ja que gràcies a que et vaig conèixer, somric cada dia al aixecar-me i cada cop que estic malament.

El destí ens ha unit per alguna qüestió i no el podem enganyar, tu i jo ens estimem i almenys per la meva part, això perdurarà fins la mort. Perquè t’estimo, i res del món pot fer canviar aquest sentiment. Perquè ho ets tot per mi, el meu paradís, l’aire que respiro, el meu benestar… ets tot, i si tu te’n anessis, no em quedaria res(Subordinació adverbial) , cap raó per somriure ni per viure, tot em donaria igual, la qual cosa que em portaria al pitjor dels inferns, que es estimar i no tenir la persona estimada al teu costat. Per això vull que estiguis per sempre més al meu costat, ja que som ànimes bessones, i ens necessitem per ser complerts.  

Per una vida entera amb tu. 

Saulo Daniel Fiamingo Aga     1er de Batxillerat B

 No sé perquè t’escric aquesta carta, però ho necessitava per sentir-me bé. En realitat crec que mai t’he dit el que sento de veritat i penso que és el moment per dir-t’ho.

Per començar, des del primer dia que et vaig veure, que em vas mirar, que vas parlar amb mi… sabia que eres la persona que més endavant m’agradaria.

Poc a poc ens vam anar coneixent una mica millor i cada vegada m’agradaves més, la teva forma de pensar, la teva forma de ser, la teva mirada, els teus llavis… tota tu eres perfecta per mi, bàsicament m’encantaves.

Cada dia que m’aixecava només pensava en si podria veure a la persona més bonica del món, i quan et veia em podia anar a dormir content, perquè amb el simple fet de veure’t ja tenia suficient, en canvi, els dies que no et veia, m’anava a dormir i em feia la sensació de que aquell dia em quedava buit, em faltava alguna cosa.

Alguns dies havíem quedat per parlar, per veure’ns… i estàvem junts varies hores, a mi se’m passaven volant, com si haguéssim estat 5 minuts, a partir d’aquell moment vaig saber que volia estar amb tu i que t’estimava.

Llavors, només volia estar amb tu, mirar-nos, riure’ns, parlar, jugar. El simple fet de que estiguessis al meu costat. Però tu no senties el mateix, a tu t’agradava un altre noi i jo era més petit. Tampoc et desagradava, em veies simpàtic, guapo, amable, rialler… però seguies enamorada de l’altre noi. No sé si intentaves que jo et fes treure aquell noi del cap, però crec que ho vas provar. Fins i tot va haver-hi un dia que va ser el millor, va ser diferent a tots els demés, no hagués volgut mai que s’acabés aquell dia.

Però a partir d’aquell d’aquí tot va canviar, la nostra relació amistosa va passar a ser un “hola i adéu”. Ja no ens explicàvem res de res, en els nostres intents de conversa no hi havia temes de que parlar, ens esquivàvem. Llavors ens vam distanciar, jo volia saber de tu però no sabia com… tu vas tenir les teves històries i jo les meves, encara que a mi em va costar assumir que ja mai tornaria a viure moments com els d’aquell dia. Encara ara, hi ha coses que quan et veig em fan pensar en el que has sigut per mi, però intentes tapar-les amb altres i intentes creure que són millors i en realitat saps que mai hi haurà alguna cosa millor.

Però això és la vida, superar obstacles, uns de més grans i altres més petits. Aquest obstacle és pot travessar, però difícilment és pot superar, i òbviament jo l’he travessat.

T’estimo… 

Jaume González Bazataqui