Mort per mala consciència

Proposta de quinzè conte de la Mireia Martín

 La Pepeta va ser despertada per un malson que li havia recordat la mort d’en Pere. Aquella mort que la va traumatitzar de tal manera que li impedia seguir vivint. Només havia passat un dia i tenia tanta por que la gent ho descobrís, que en el seu cap només hi tenia aquest pensament. La casa s’havia convertit en un forat negre del qual no hi trobava cap sortida. Havia tapat totes les fotografies del seu casament, havia trencat totes les cartes que tenia de quan en Pere la pretenia, havia destrossat tot el que li recordava a ell. No podia creure el que havia fet i tenia por, però estava convençuda de que mereixia aquella mort. Per una part estava trista, però li compensava saber que mai més li tornaria a fer mal. Pensava si havia de dir-li a algú, però sabia que tot els veïns, tot i sabent el que ella havia passat per culpa d’ell, la jutjarien pel delicte que havia comès.
 
Aquell matí la va anar a visitar la seva millor amiga, la Carmeta. Una noia de la seva edat, vint-i-set anys. De família humil, molt treballadora, des de ben petita havia ajudat als seus pares a portar endavant una petita botiga de formatges situada a la plaça principal de Mequinensa. Havien anat juntes a l’escola i portaven tota la vida vivint al mateix carrer. Sempre s’ho explicaven tot, era tan gran la confiança que es tenien les dues amigues que la Pepeta va decidir explicar-li el que havia fet. Però quan es va decidir a fer-ho, la Pepeta li va fer una pregunta que la va desconcertar. Li va preguntar si li havia agradat l’anell que en Pere li havia regalat. Amb la cara blanca i quasi sense respiració va dir que sí, que li havia encantat. En realitat no sabia de que li estava parlant i va fingir que l’havia portat a Cal joier perque no era la seva mida. La Carmeta va seguir parlant i li va explicar la conversa que havia tingut amb en Pere. La Pepeta començava a desesperar quan va saber que el seu marit havia decidit no tornar-la a fer mal. Li va confessar a la Carmeta que estava malalt, que pegava a la seva dona de tan bona que era, però que no volia seguir amb això perque era la dona de la seva vida, la persona que més s’estimava del món i la esposa perfecta amb la que volia tenir molts fills. Una llàgrima dissimulada d’impotència baixava pel rostre de la Pepeta, mentre la Carmeta li preguntava per ell. No va saber què contestar i fingint un mareig va aconseguir desviar el tema per pensar què li diria. Més tard li va dir que havia anat de viatge al poble dels seus pares, perquè la mare patia del cor i li quedaven pocs dies de vida. Això que acabava de dir li removia encara més la consciència. La mare d’en Pere, una senyora que havia tret endavant a tota la seva família, cinc fills i un marit. Tot i ser terriblement maltractada pel seu home, a casa seva sempre hi havia un somriure per a tothom que feia que estiguessin tots molt units. La Pepeta sempre s’havia comparat amb ella, havia presenciat moltes escenes horripilants sense poder fer-hi res. No entenia com no s’hi plantava, mai ho va entendre. La tenia en un pedestal, la trobava la dona perfecte i per això amb el que acabava de fer se sentia bruta, es feia fàstic ella mateixa. No deixava de pensar en el que li havia explicat la seva amiga Carmeta, els remordiments de consiència que sentia estaven passant del límit.
 
Quan la Carmeta va marxar de la casa, ella va eixir a prendre l’aire. Va recórrer tot el poble a pas lent. Cada cinc minuts parava i contemplava el seu voltant. Per cada lloc on passava feia créixer la seva desesperació, fins que va arribar al riu. Bufava una forta garbinada. Allà s’hi va seure i va plorar com mai ho havia fet. Estava destrossada. S’hi va passar tres hores contemplant el riu que l’havia vist créixer, fins que va començar a fer-se fosc. Va arribar a casa que ja no s’hi veia pel carrer, el cel estava completament negre. Va entrar a casa, on l’olor ja començava a ser insoportable. Es va dirigir cap al pati interior de la casa i va obrir la capsa. Va sentir un fàstic tan gran a l’obrir-la que va haber d’anar a buscar un mocador per tapar-se el nas. Un cop oberta, va ataüllar el cadàver del seu marit, un cadàver tallat a trossos, com si d’un animal es tractés. No li havia deixat res sencer. Es va posar a construir al seu marit, fins que va aconseguir posar cada part al seu lloc. El mirava i plorava, havia embogit. Volia morir , no volia ser descoberta, així que va anar a xombar un misto a la cuina i va encendre les endergues del menjador. Es va acotolar al costat d’en Pere i va esperar a que el foc els cremés. No va ser necessari que li toqués el foc, ja que va ser asfixiada amb el fum.

2 thoughts on “Mort per mala consciència

  1. Joan Marc Post author

    Tenint en compte que no me l’has ensenyat en cap moment, s’accepta amb un suficient. La història no està malament, però gaire mequinensana no és, la veritat.

  2. Sara Perez

    Esta bé la historia, una mica trista ehh el final….!!! No te gaire coses mequinensanes pero esta bé!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *