Escassedat estiuenca

El dia de la inundació del camp de futbol jo estava aquí mateix, assegut- em digué el vell Cristòfol a la Granota, mentre bevíem un cafè a la seva taula- vaig ataüllar el dia que feia. El Cerç feia baixar per la ribera de l’Ebre uns núvols d’estalzí que anunciaven tempesta. De camí, caminet al tardet va trencar a ploure.En la vila no es parlava de res més que del partit de futbol d’aquella mateixa tarda, i es qüestionaven com arribarien els llaüts que havien anat a buscar sabó moll a Flix i Mora. En tota Mequinensa no hi havia ningú que no pensés en l’assumpte.

Al migdia, vaig venir a prendre el cafè, i tot just, quan parlàvem d’aquest mateix tema van entrar les parroquianes, tafanejant. Es queixaven per que de camí, caminet cap al cafè de la Granota, van veure que sortia de la sabateria en Jaume Vilanova renegant- l’únic que estic fent es treballar per al dimoni! – sortia de la seva sabateria renegant perquè en l’època que ens trobàvem tothom baixava a les ciutats a comprar les espardenyes d’estiu.

Des del dia que a en Florencí li va relliscar, o vés a saber que va passar! el barril de sabó moll, tothom va deixar de comprar les espardenyes a en Jaume, perquè van resultar de molt mala qualitat. Ell per més que va intentar de millorar-les any rere any, no va aconseguir-ho, i des de llavors, a l’estiu, el seu negoci baixava molt la venda.

Aquella tarda de diumenge, encara que hi havia partit, algunes dones i fills preocupats pels seus familiars, s’apropaven al molló del Pedret, a veure si arribaven. L’arribada estava prevista per aquell mateix mati, però ens vam imaginar que a causa del temporal, doncs que trigarien més.

Al final tothom va acabar en el camp de futbol, mirant-se el partit. Llavors encara plovia, i l’aigua els arribava als jugadors pels turmells, però com en aquesta temporada estavem acostumats a les pluges torrencials, els nostres continuaven jugant sense cap problema.

Ni els espectadors que espellotàvem i esquellàvem com bèsties, ni els jugadors que feien passar el trill per l’esquena als de l’altre equip, ens imaginàvem el que estava a punt de passar.

Després de molt de temps, vam assabentar-nos, per boca d’en Pere Camps, el patró d’un dels quatre llaüts de la mina Teresa, El Llampec, de tot el que va succeir des de Flix fins a l’arribada espectacular a Mequinensa.

Segons la seva versió, tot va anar així:

-Cap a las set de la matinada vam començar a carregar els barrils de sabó moll al llaüt. Vaig ataüllar el cel. Bufava molt fort el Cerç i baixaven uns núvols d’estalzí impressionants, però a nosaltres, com a bons professionals no ens van espantar. A dos quarts de nou vaig fer la senyal per a que deixessin anar les drisses. Vaig servar el llaüt fins a mig camí de tornada a Mequinensa. En aquell tram ens vam engarbinar, la boira, la pluja i el vent no deixaven ni veure ni navegar bé. De cop i volta l’arjau es va trencar, i des de aquell moment no vam poder moure des de dintre el llaüt, ens vam veure obligats a sirgar.

Quan semblava que la cosa es tranquil·litzava el nivell d’aigua va pujar fins arribar a acotolar la riba. Tots ens vam posar molt nerviosos i vam començar a engatinyar-nos uns als altres, tots esquellàvem. Finalment ens vam veure obligats a tornar dintre del llaüt. L’escàlem també es va trencar i vam perdre tots el rems. No podíem controlar la situació. De cop i volta ens vam amallar i ens vam embotir en algun lloc. En aquell moment no sabíem on ens trobàvem, però s’escoltaven molts crits. Jo pensava que procedien dels meus homes, però quan em va marxar l’engarbinada vaig poder observar on em trobava.

Ens havíem embotit en el camp de futbol, en mig del partit, a causa de la pujada de nivell de l’aigua. Tot va ser un caos-.

Aquest va ser el testimoni d’en Pere, però en veritat, si els seus homes no l’haguessin pressionat per marxar de Flix, es veu que ell no s’hauria mogut d’allà, de la por que tenia. Segons els seus homes no va servar ni des del principi.

Tothom va sortir molt mal parat d’aquest fet, perquè al ser diumenge vam estrenar les nostres espardenyes d’estiu i totes se les va empassar el riu Ebre. No sé jo el que arribarien a pensar els pobles de la ribera baixa de l’Ebre, quan veien arribar les espardenyes per la vora del riu, però el que sí que sé segur és que en Jaume va poder iniciar la seva venda d’espardenyes d’estiu, ja que a causa de l’acotolament dels camins que portaven a les grans ciutats per culpa de la pujada de nivell del riu, no podíem sortir de la vila, i no vam tenir més remei que tornar a casa descalços, i al dia següent fer cua a la plaça, perquè ni la porta de la sabateria, es veia de tanta gent que hi havia.

Va ser l’última temporada d’estiu escassa per a en Jaume Vilanova.

Isamar Casado

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *