Qui ha dit garrepa?

 Quinzè conte proposat per la Verònica BeltránM’estava tornant boig. Havia mirat per sota els llits, darrera dels armaris, a la tauleta de nit, i res, ni rastre d’aquell maleït sobre!

Vaig començar a pensar més llocs on el podria haver ficat…jo, el sabater del poble, la persona que més cuida els diners de tot Mequinensa, i resulta que ara havia perdut una gran quantitat…!

De sobte, em vaig adonar que en cap moment havia pensat que me’ls podrien haver robat…! Sí. Segur que era això! Jo sempre tinc molta cura dels meus diners…i era totalment impossible que els haguès perdut.

A partir d’ara començaria un interrogatori per saber qui havia gosat treure’m els diners, i que es prepari, perquè quan el trobi s’endurà una bona catxamona!

De primer em va venir al cap l’amo del Cafè Silvestre…un home gran, que el bar només li dóna just per menjar i quatre tonteries més!. Segur, segur que havia estat ell…li faria passar el trill per l’esquena fins que no confessés tota la veritat: com, quan i per què m’havia robat!

De camí vaig anar al Cafè, i em vaig asseure a la barra

  • – ei tu
  • – òndia! Que fas aquí a aquestes hores? Tu no hauries d’estar treballant?
  • – Això hauria…però hi ha un assumpte que no em deixa fer res…escolta, per casualitat tu no hauràs vist un sobre que duia jo l’altre dia no?
  • – Un sobre?…no, no em sona!
  • – Està bé. Adéu!

Vaig sortir del bar sense dir res més. Estava engarbinat…l’amo del Cafè semblava molt segur de les seves paraules…tot i així no em podia fiar de ningú! La gent d’aquest poble sap mentir molt bé…i qualsevol podia ser el culpable.

Vaig seguir pensant en altres possibilitats…potser la peixatera…no, aquella tenia una gran herència que el seu pare, mort feia dues setmanes li havia deixat. I en Miquel Garrigues?…aquell s’havia quedat sense treball feia un mes…segur que el menjar que entra a casa seva és pèssim…! si, aniria a parlar amb ell. No el deixaria en pau fins que no m’expliquès tota la veritat: com, quan i per què m’havia robat!

Al tardet, quan ell surt del treball, vaig anar a veure’l a casa seva. Estava fet un pendatxo…semblava que li acabessin d’abatanar de valent! Tot i així no em vaig compadir d’ell, i al entrar a casa seva, el primer que vaig fer fou preguntar-li pel meu sobre

  • – que diu Senyor Sabater?! Un sobre?…ni idea noi…ja m’agradaria a mi haver-me trobat un sobre amb tants diners. Ara amb això de la meva feina ens hem quedat de soldat de peu…no s’ho pot ni imaginar..

Ell tampoc?…no sabia què fer! Estava desesperat…havia de trobar aquell sobre com fos! Eren meus els diners…meus i només meus! Ningú me’ls podia treure!

Al matí següent anava caminant pel carrer submergit en els meus propis pensaments, quan de sobte una veu femenina em digué:

  • – Garrepa! Que és vostè un garrepa!, com gosa dubtar del meu marit?!

Em vaig girar, i vaig veure a la dona de l’amo del Cafè Silvestre. Em vaig quedar molt parat…però de sobte em vaig veure el trill als garrons! Quasi tota la gent del poble estava darrera de la dona de l’amo del Cafè. Esgatinyant-me i dient que com podia ser que dubtés de persones que havien viscut amb mi tant de temps!

Sense saber molt bé què fer, em vaig posar a còrrer fins arribar a casa meva  Un cop allà, em vaig sentir molt més segur. Tota la gent del poble en contra meva! Jo només volia trobar el meu sobre amb diners…i ara resulta que a part del sobre també havia perdut l’amistat d’aquells habitants…això se m’estava anant de les mans…però no podia deixar l’assumpte! Havia de trobar els meus diners de qualsevol de les maneres! Així que vaig decidir fer-ho sense que la gent se n’adonés, és a dir espiar-les d’amagatons, per tal de saber qui tenia els meus diners, i què estava fent amb ells!

Al dia següent, vaig anar a la sortida d’on treballava l’Elies…era molt possible que ell m’hagués agafat els meus diners! Feia poc que la seva dona havia mort, i valorava tant els diners com a ella, per no dir més!

Estava jo tot amagat perquè no em veiés, esperant que agafés el sobre, o bé que agafés molts diners de la seva cartera…almenys això em faria veure que havia estat ell! Vaig seguir-lo fins que va arribar a casa seva…i res, ni rastre dels diners…no havia fet res que em fes pensar que havia estat ell…

Estava desesperat! Vaig arribar a casa, i vaig obrir la porta. Al entrar, la meva dona m’estava esperant amb les maletes fetes:

  • – no aguanto més. no puc més amb la teva inseguretat cap a les persones! Dubtes de tothom, i ets massa garrepa! Mai em deixes gastar un sol duro, i això de desconfia de la gent del poble ja ha sigut massa! Me’n vaig…no em busquis.

I dient aquestes paraules va agafar la porta i va marxar. Sol. M’havia quedat sol. Els diners havien fet que em quedés sens amics i sense la meva estimada dona…

Vaig anar a l’habitació sense ànims de fer res..al entrar vaig veure una cosa blanca que sortia per sota de la catifa…em vaig acostar a mirar què era, i em vaig quedar blanc…no podia ser! El sobre! Estava aquí…amb tots els diners a dins!

Oh sí! Ara  me’n recordava…els havia deixat aquí perquè ningú me’ls pogués robar…

Seré beneït…!

Sense els meus amics, sens la meva dona, i amb uns diners que ara ja de poc em servirien…

One thought on “Qui ha dit garrepa?

  1. Joan Marc Post author

    Tot i que t’he hagut de corregir algunes errades que feien mal als ulls, el text està força ben portat i mereix un notable. Valoro per sobre de tot com t’has esforçat per treballar el lèxic de la ribera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *