Les espardenyes foren les causants

Mai oblidaré aquell dia , aquell en el que la parada d’en Jaume  Vilanova, propietari de la seva botiga -espardenyes,avarques,sabates de mudar -, va tenir una baixada de clientela considerable  per culpa d’aquell noi, si aquell, el que portava el bidó amb el sabó moll, en Florenci ,que acabaven d’arribar de Felix, on intercanviaven el carbó de les seves mines per sabó moll.

 En Florenci fou l’encarregat  de portar un bidó de sabó moll, d’uns seixanta kg aproximadament, fins a l’altre punta del poble, a la botiga de l’Adelaida. Durant el transcurs del camí, però, i no se sap el perquè, per l’ho menys els que estàvem  just sota de la pendent, en el Cafè, tot tranquils fent-la petar. Sobretot jo, que estava xerrant amb el cunyat d’en Pere Savina sobre la salut del seu oncle, donant-li consells ja que estava en mal estat, però amb la seva voluntat de ferro que tenia, estava desitjant poder arribar a viure ,com a mínim, fins a que s’esdevingués el gran partit que es celebrava a casa i que tothom desitjava veure.

En Florenci  ,encarregat  de portar el bidó de sabó moll fins  a la botiga de l’Adelaida, se li trencaren les espardenyes, noves, comprades i estrenades aquell mateix dia per lluir-les davant de la gent, sobretot davant de la seva estimada, la Maria, filla del sabater, en Jaume Vilanova, amo del seu propi negoci -espardenyes, avarques, sabates de mudar -. Les espardenyes  les compra d’un color fora de lo clàssic ,per tal de que la Maria si fixés, ja que ella es fixava amb aquests detalls, oi tant que s’hi fixava!. Sempre  que anava a la ciutat ,a comprar  una espècie de cintes per poder adornar les espardenyes que feia el seu pare, ella amb un sol cop d’ull podia saber quines eren les bones sabates i quines eren l’intent de ser unes bones sabates. Ella deia que això ho sabia perquè ho sabia, que ningú li havia ensenyat, però el que era segur era que mai fallava.  Al trencar-se les sabates va entrebancar-se amb una pedra que sobresortia, i això va fer que se li escapés de les mans el bidó i comencés a descendir per la pendent a una velocitat que augmentava cada cop més , que com destí tenia el xoc contra el Café, on jo m’hi trobava ,petant la xerrada. De cop un gran soroll ens va fer saltar a tots dels  nostres seients, pensant-nos que alguna cosa havia passat a les mines, aquell soroll pareixía que s’esfondrava el món, que tot se n’anava a Can Pistraus. I al final un espetec d’esgarrifor. La sota d’oros, quin espetec! A tots se’ns va tallar la respiració. Esverats, ens vam llençar al carrer. La gent treia el cap per finestres i balcons a veure què passava, i el que passava era que el barril del  Florenci s’havia esclafat al Café d’Alexandre. Al cim de la pendent vam guipar en Florenci, blanc com el paper, blanc com els núvols que s’entrellucaven  a la llunyania. No vam podré treure cap tipus d’informació, ja que en Florenci  estava en una espècie de xoc, que passava d’un color blanc a un color vermell en veure l’expectació que havia format.

Però la senyora Carmeta, la més xerraire del poble, una espècie d’orelles amb potes, si que ho va veure tot, oi tant! però amb aquest tipus de persones no saps si fer-ne cas o no, ja que moltes vegades treuen histories i calvaris on  no hi son. La Carmeta, veïna de la dona d’en Gervasi Fonolleda, li explica a aquesta la veritable història sobre en Florenci i el barril de sabó moll,que va estar en boca de tots al llarg dels dies següents. Li explicà la mala sort que tingué el jove, ja que en veritat se li havien trencat les espardenyes, en concret la del peu esquerra, i això va fer pensar a la Carmeta, una dona amb una gran memòria, que feia unes setmanes  també se li trencaren unes espardenyes la mar de boniques que havia comprat a en Jaume Vilanova -espardenyes, avarques, sabates de mudar -,  unes que havia comprat amb una espècie de cinta vermella de depenent de com li picava el sol feia uns reflexos liles, el seu color preferit. La  senyora Carmeta li explicà que com que no podia anar a la ciutat va anar a comprar- se unes de noves al sabater del poble, en Jaume Vilanova, i que preferí no comentar res.

La veïna de la Carmeta, la dona d’en senyor Gervasi Fonolleda, li va explicar que una amiga seva, que vivia just al costat del Café  també se li trencaren unes espardenyes quan anava a portar el menjar amb les senalles al braç, fent via cap a les mines a dur el recapte als hómens, s’entrebancà  amb una pedra i les espardenyes es van trencar deixant un lleig forat just al taló d’aquesta. Aquesta anècdota va anar passant de boca en boca, i cada un li posava una mica de la seva part, ja se sap. Tot el poble acabà sabent el que en veritat havia passat, i això va fer que la gent deixés d’anar al sabater del poble. En Jaume Vilanova no entenia el perquè d’aquest descens de clientela, i no arribava a imaginar que l’accident que provocà en Florenci, un noi jove amb el que la seva filla, Maria, li tenia un gran apreci, fos el causant d’aquesta petita crisi. Tampoc s’imaginà que la senyora Carmeta fou la causant d’aquest mal entès que durar fins al dia del gran partit.

Arriba el dia del gran partit, el partit més esperat de la història. El partit no va anar com ens esperàvem. Anàvem perdent però de cop, va començar a ploure i el riu Ebre i Segre es van desbordar, l’equip contrari es va aixoplugar per no mullar-se , típics joves de ciutat! Els nostres en canvi, vinga a ficar gols a cabassos! Se sentien com carpa a l’aigua. Vam acabar guanyant, i com vam guanyar! A causa de la pluja i el desbordament del riu Ebre i Segre, les nostres espardenyes, noves de la ciutat, nomes en ensumar l’aigua es ban desfilar. Tots vam tornar a casa, alguns amb el dit gros sobresortint per l’espardenya i d’altres que els hi faltava un tros del taló.

Al dia següent,  em vaig assabentar de la mort de l’oncle del cunyat del Pere Savina, morí el dia abans, pobre home, amb el que desitjava poder assistir al partit tan esperat. L’enterrament es celebraria aquella mateixa tarda, i jo sense sabates! Inclòs en Miquel, encarregat de ser el primer en donar el condol a la família, sense cap calçat. Tampoc podíem anar a la ciutat a comprar-nos unes  noves espardenyes ja que per culpa de  la pluja del dia anterior ens era impossible arribar-hi. Tots ens vam trobar fent cua a la botiga d’en Jaume Vilanova -espardenyes, avarques, sabates de mudar -, per comprar-nos unes espardenyes amb uns detalls a la davantera, fets per la seva filla, la Maria. Com que no es va produir cap altre accident a partir d’allò den Florenci, la gent ho va anar oblidant . En Jaume encara no sabia per què va haver-hi aquell descens de clientela, però com que el negoci va continuar prosperant no s’ho va tornar a plantejar. El que ningú va saber mai fou que en Florenci no es comprar les espardenyes al poble, sinó a Flix, un dels ports on desembarcaven per intercanviar el carbó de les seves mines per altres productes, com el sabó moll. Se les posà aquell dia, només desembarcar, per fer el fatxenda davant de tothom,  per a poder impressionar a la Maria, la filla d’en Jaume Vilanova, el sabater del poble. De la vergonya que va passar no va comentar, fins al cap d’un temps que tornàrem a treure el tema  ,quan  xerràvem en el Café mentre jugàvem a la Botifarra, i ens explicà la veritable història ,la veritat sobre aquelles espardenyes i el  que havien provocat.

 

Noemí Navarro

 

One thought on “Les espardenyes foren les causants

  1. Joan Marc

    el conte final, tot i que encara conté alguns errors, és realment interessant i els diferents components estan ben organitzats. Crec que si algun dia controles la teva ortografia pots arribar a escriure coses boniques perquè els textos finals tenen gràcia. Notable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *