Un bon descans

Quinzè conte de El cafè de la Granota per Sergio Jiménez

La veritat era que tot i això s’ho hagués merescut el paio. S’ho havia buscat ell tot sol després d’haver-nos espifiat la bona temporada que portàvem aquest any. A aquestes altures, encara se segueix parlant sobre si l’àrbitre va rebre alguns cales extres per aquell penalti.
                     Encara recordo perfectament aquell dia, ens jugàvem tot en l’últim partit de la temporada, teníem la possibilitat d’ascendir de categoria. Era un dia esplèndid. Semblava que el cabal del riu Ebre i del Segre no canviaria massa, per tant no hi hauria perill de que s’inundés el camp, encara que si t’atures a pensar, ens hagués sigut de bona ajuda.  Teníem totes les de guanyar, o aixó era el que semblava ja que en tots el darrers enfrontaments havíem sortit victoriosos.

Amb el xiulet de l’àrbitre, va exclatar l’eufòria al camp de Mequinensa. Tothom va asistir-hi, fins i tot els que no sentien una gran afinitat pel fútbol com la Ramona o la Clenxa. Tot anava sobre rodes després que el nostre equip fes l’ 1-0 en una jugada d’aqelles que se’n veuen poques. L’afició no parava de cantar i animar l’equip quan l’àrbitre va expulsar a dos dels nostres per protestar. Des de llavors tot va començar a anar malament, l’equip visitant ens va empatar, i quan només quedava un minut, l’àrbitre va assenyalar un penalti en contra que va transformar l’altre equip. Un altre any més sense ascendir per culpa d’aquell caloi, que ens havia pifiat totes les nostres il·lusions.

 L’afició va embojir quan va acabar el partit, tots volien saltar al camp per pegar l’àrbitre. El vell Cristòfol, fan incondicional i que mai no es perdia cap partit, es va quedar plorant assegut al terra després del que acabava de succeïr. L’Elies es va quedar al costat de la tanca, vigilant si li queia alguna cosa de les butxaques als aficionats i així faria una mica de caixa per poder comprar-se unes espardenyes noves, que ja feia uns quants mesos que tocava renovar-les. Tot semblava que acabaria bastant malament, quan de sobte van intervenir els tricornis, segurament estarien mirant el partit d’amagotons, i es van emportar al pobre àrbitre cap els vestidors. Passava el temps i els aficionats esperaven fora al camp, per veure, si amb sort, podrien tirar unes quantes pedres i que alguna encertés al col·legiat. Es feia tard i l’àrbit no sortía , amb l’espera els aficionats es van tranquil·litzar , i van començar a marxar cap a casa.

Al dia següent al café no es parlava d’una altra cosa que del que havia succeït, i no em refereixo al penalti, ja que aquí estem molt acostumats a veure’ns defraudats per la colla de matats de l’equip vilatà, sinó perquè havien arribat veus que l’àrbitre havia desparegut. Aquella mateixa tarda van aparèixer Epifianio Torrijos, la broca i Hermógenes Martínez, dos triconis especialitzats en casos relacionats amb el futbol tot i que mai no n’havien resolt cap ni un, al café de la Granota anunciant que havia desaparegut el caloi que feia d’àrbitre. Van amenaçar que seria millor que s’entregués qui havia comés tal malifeta o ho pagaria ben car.

Per unes hores es va deixar de jugar a la botifarra i es va començar a especular què podia haver passat.

-El vell Cristòfol era un gran fan, potser…

-Estàs boig, el vell no mataría ni una mosca, tu creus que podria llençar un cos al riu?

-Ara que parles del riu, vaig veure la Clenxa tirant pedretes al riu…

-No crec que hagi estat ell…

-I l’Elies, jo vaig veure com eixia ràpidament del camp.

-Ara que ho dius…podria ser perqué aquest per quatre duros es capaç de fer qualsevol cosa.

     Al café de la granota fins i tot va haver-hi alguna baralla ja que no feien res més que inculpar-se uns als altres. El carrer principal estava ple de triconis que recorrien des d’adalt fins abaix el molló, preguntant per totes les botigues si havien observat alguna cosa estranya després d’el partit. Quan de sobte va pujar corrents en Florenci, cridant que l’havia trobat. Pel que sembla, el molt pocavergonya, va esmunyir-se del vestuari per la finestra per por a que li fessin la cara nova. No trobava cap lloc on amagar-se fins que va trobar un llaüt, i amb la pressió no va dubtar en fer una llarga becaina dins.

One thought on “Un bon descans

  1. Joan Marc Post author

    L’escrit val un bon Notable. A veure si aconsegueixes que algú te’l comenti…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *