PROU DESNONAMENTS!

Els docents i els equips educatius en general treballem amb infants i joves que pateixen una de les injustícies més grans, la pèrdua de l’habitatge. També com el fet de viure en condicions pèssimes afecten al seu aprenentatge.

Ja fa uns dies a Salt els equips educatius van alçar la veu per dir prou desnonaments. Ara és a Barcelona com veiem que neix un col·lectiu, docents080, que persegueix el mateix objectiu: Denunciar el que pateix una part molt important de l’alumnat.

Simplement és injust, professorat i educadors no podem mantenir-nos al marge, com simples espectadors de desgràcies alienes, hem d’explicar com està afectant i el més important, com això afecta el present i futur de la ciutat.

Aquesta és la crida que fa docents 080:

Seguint l’exemple dels companys de Salt Docents17190 us compartim el Manifest dels equips educatius de la ciutat de Barcelona pel dret de l’habitatge. Sense llar no hi ha dret a l’educació .
Compartim i signem!

Docents080

https://forms.gle/XqfNwu9g3Hq4eqsQ7

Viure a Montjuïc, avui i demà

El passat 17 de maig de 2022 em van convidar a participar a la taula rodona:

Viure a Montjuïc, avui i demà que s’emmarca dins el cicle de taules rodones  organitzades pel MNAC “Montjuïc, la muntanya incompresa”.

Aquest és l’esquema que vaig seguir, ja que em demanaven la meva participació des de la mirada de l’educació:

I aquest el vídeo de tota la taula rodona. Important les paraules de Marc Serra afirmant que ben aviar millorarà el trànsit i la contaminació acústica del carrer Lleida.

A veure si és veritat!

D’ell vaig aprendre… homenatge a Hernán Rodríguez León

Ha mort Hernán Rodríguez León. Una notícia trista perquè la vida perd un lluitador, una persona honesta i compromesa, però alhora una notícia que em fa adonar de la gran sort que hem tingut la gent que l’hem conegut i que hem pogut respirar, ni que fos durant una època determinada, la seva determinació per portar els projectes endavant.

Si no heu estat a Equador, si no heu estat a Guayaquil, si no heu estat a Bastión Popular… no sabeu qui és l’Hernán, perquè és d’aquelles persones “anònimes” que no rebran grans homenatges, ja que mai han ostentat poder ni cadira.

L’Hernan va optar per un estil de vida que implicava viure en els barris més populars, en els assentaments de gent pobre que fugint de la misèria dels camps emigraven a les ciutats per construir cases de canya per poder viure. I allà, ell liderava projectes educatius que buscaven l’empoderament dels seus habitants per poder millorar les condicions de vida.

Si calia construir, organitzava “mingues” perquè el veïnat s’organitzés per poder crear o millorar equipaments. L’escola sempre al centre d’aquesta participació popular. Si calia manifestar-se per reivindicar drets, es posava al capdavant sense por.

D’ell vaig aprendre el contingut de les paraules implicació i compromís. Em sento molt afortunada d’haver estat vivint a casa seva, era impressionant veure com aquella llar acabava sent centre de reunió de veïns, de professorat, fins i tot de l’alumnat de l’escola que apareixia per allà si tenia problemes. Afortunada també d’haver conegut la seva família i els seus companys de militància.

L’Hernan, l’home que no es cuidava perquè es preocupava més de cuidar a qui l’envoltava. Tenia un cor tan gran que el feia conviure amb la pobresa i la injustícia per transformar-la. L’Hernán, l’incansable somniador, tossut treballador compromès amb la realitat.

Aquí el meu petit homenatge per dir-vos que em sento molt afortunada d’haver-lo conegut i d’expressar la meva gratitud, perquè estic en deute. Sé què vol dir que l’escola sigui eix vertebrador i potenciadora de la cohesió social perquè d’ell vaig aprendre com es posen en pràctica les paraules de Freire.

Ara, ja coneixeu una mica  l’Hernán.

Gràcies Hernán!

Ha muerto Hernán Rodríguez León. Una noticia triste porque  la vida pierde un luchador, una persona honesta y comprometida, pero a la vez una noticia que me hace dar cuenta de la gran suerte que hemos tenido la gente que lo hemos conocido y que hemos podido respirar, aunque fuera durante una época determinada, su determinación para llevar los proyectos adelante.

Si no has estado en Ecuador, si no has estado en Guayaquil, si no has estado en Bastión Popular … no sabes quién es Hernán, porque es de aquellas personas “anónimas” que no recibirán grandes homenajes, ya que nunca han ostentado poder ni silla.

Hernan optó por un estilo de vida que implicaba vivir en los barrios más populares, en los asentamientos de gente pobre que huyendo de la miseria de los campos emigraban a las ciudades para construir casas de caña para poder vivir. Y allí, él lideraba proyectos educativos que buscaban el empoderamiento de sus habitantes para poder mejorar las condiciones de vida.

Si había que construir, organizaba “Mingas” para que el vecindario se organizara para poder crear o mejorar equipamientos. La escuela siempre en el centro de esta participación popular. Si había que manifestarse para reivindicar derechos, se ponía al frente sin miedo.

De él aprendí el contenido de las palabras implicación y compromiso. Me siento muy afortunada de haber estado viviendo en su casa, era impresionante ver cómo aquel hogar acababa siendo centro de reunión de vecinos, de profesorado, incluso del alumnado de la escuela que aparecía por allí si tenía problemas. Afortunada también de haber conocido su familia y sus compañeros de militancia.

Hernan, el hombre que no se cuidaba porque  se preocupaba más de cuidar a quien le rodeaba. Tenía un corazón tan grande que lo hacía convivir con la pobreza y la injusticia para transformarla. Hernán, el incansable soñador, terco trabajador comprometido con la realidad.

Aquí mi pequeño homenaje para deciros que me siento muy afortunada de haberlo conocido y de expresar mi gratitud, porque estoy en deuda con él. Sé lo que significa que la escuela sea eje vertebrador y potenciadora de la cohesión social porque de él aprendí cómo se ponen en práctica las palabras de Freire.

Ahora, ya conocéis un poco a Hernán.

Gracias Hernán!

 

Colectic no és el TEB, ni Ravalnet

Començo aquest escrit per la part que volia deixar pel final, però perquè quedi clar des del principi crec que és millor expressar, des del començament, la conclusió d’aquest post: Colectic no és el TEB, ni Ravalnet.

Quan als anys 90 vam començar l’aventura del TEB (sembla mentida, podríem dir “cap allà finals del segle XX”) l’equip educatiu teníem clar que l’acció educativa cap els joves del Raval s’havia de basar en l’autogestió, l’organització dels nois i noies per millorar el seu entorn i que mai, MAI, els hi podíem donar l’esquena. Només si partíem de la veu dels joves i de la seva implicació podíem avançar. Des del primer moment l’equip educatiu del TEB ens vam comprometre amb la gent del Raval i teníem clar que no ens situàvem  per sobre, tot al contrari, acompanyàvem i els hi donàvem tot el protagonisme. Crèiem en la seva capacitat i així els hi  vam intentar transmetre, per aquest motiu els joves i les joves de seguida van tenir un paper important, tant pel que fa a la presa de decisions com en la implicació en el projecte fent de monitors o portant la ràdio.

El TEB es va fer gran i de l’associació va sorgir la idea de treballar en xarxa quan pràcticament ningú parlava de xarxes (Ravalnet), i d’obrir les portes a tot el veïnat independentment de l’edat facilitant l’accés a les noves tecnologies per evitar la fractura digital (projecte Òmnia).  Aquí els joves tenien un paper més que important, ja que els nois i noies eren qui sovint portaven al local al veïnat i amistats i els ajudaven en l’accés a internet. L’impuls que es va fer cap a altres entitats perquè entressin en el món digital va fer del TEB un referent.

La veritat és que quan al cap de 20 anys vaig deixar l’associació creia que aquesta idea continuaria. Es parlava del “model TEB” com una manera innovadora de fer amb joves i que Ravalnet havia d’arribar a  ser la veritable xarxa de la gent i entitats… però Colectic no ha continuat aquesta trajectòria.

L’equip professional s’ha convertit en una cooperativa, espero que segueixin el model de la XES (xarxa d’economia solidària) i espero també que els hi vagi bé, però em veig en la necessitat d’aclarir que jo no tinc res a veure en aquest projecte. Encara hi ha qui em parla de Colectic com si fos el TEB i/o Ravalnet i de vegades hi ha gent que des de Colectic parla de mi com si encara tingués  algun lligam. Però no és així.

No n’hi ha cap i encara menys des de que la cooperativa Colectic ha acomiadat a tot l’equip educatiu i ha abandonat la idea inicial del projecte amb joves. No han cregut en els joves del barri, tampoc han entès la importància de donar protagonisme als nois i noies del Raval. És una gran llàstima, entre les persones acomiadades està la Susi, gran referent entre joves i veïns i veïnes del barri. Haver-la acomiadat és la demostració que no han entès res. La revista Masala parla així d’ella:

“La historia de Susi es la de una joven del Raval que tuvo la suerte de encontrarse en el lugar y en el momento indicado… No. La suya es la de una chica que supo entender que, si ella quería, se esforzaba y miraba con la cabeza alta, como sigue haciendo, podría salir de lo estipulado, de lo que se esperaba de la juventud del Raval que creció en la década de 1980.
Cristalina, aunque vista de negro, no se esconde. Habla sin rodeos ni atajos, sus palabras son golpes de efecto, rimas delante de un micro, «aunque yo prefiero quedarme en la última fila».”

I parlant del TEB:

“Poco a poco, empezó a ir cada tarde, llegaba de las primeras y se iba de las últimas. También daba una mano a las peques con los deberes y acabó por hacer de voluntaria (…) En el TEB fomentan el empoderamiento de la gente joven, que sean ellas mismas las que resuelvan sus inquietudes y afronten los conflictos que van encontrándose en su cotidianidad. Les ayudan a formarse y la única norma que inculcan es el respeto; «no es una norma, es lógica. En el TEB siempre hemos tenido las puertas abiertas y siempre las cosas han estado ahí para que quien quisiera hacer uso de ellas. Formamos parte del barrio y los jóvenes son el barrio. Por eso no entiendo cuando los profesionales o las entidades hablan de “nuestros chicos”. No son de nadie, son de ellos mismos.”

Colectic ha acomiadat a les 3 persones responsables de treballar d’aquesta manera, a l’Eva, al Ramon i a la Susi. Han abandonat el projecte educatiu. No, no tinc res a veure.

Però d’una cosa estic ben segura, la filosofia del TEB i les possibilitats de Ravalnet poden continuar perquè ha quedat ben demostrat que funcionen.

Segur, estic molt segura, que quan es pugui i quan es vulgui, hi haurà qui ho continuarà. Llavors sí, allà hi seré donant suport.

(Anna Pérez. Membre de l’equip fundador del TEB i Ravalnet)

L’ #edhackRaval: una oportunitat creativa de participació social

Aquest cap de setmana s’ha celebrat l’edhack Raval, una experiència, més que interessant, a la que he tingut la sort de participar.

Ha passat un dia i encara dura la ressaca d’haver viscut una trobada participativa de barri per tal de millorar els problemes educatius del Raval, per tant encara s’han de fer les valoracions i les crítiques constructives d’aquest acte, que ha estat el primer a fer-se a Barcelona i a Catalunya, però la veritat és que ha estat una passada: Ha estat la primera vegada que s’organitza a Barcelona, a Catalunya, i hi ha qui diu que a tot Europa, una trobada on s’ajunten diferents persones de diferents edats, de diferents àmbits, de diferents procedències… amb un objectiu comú: Detectar els problemes que es volen solucionar i a partir d’aquí pensar junts per trobar les solucions.

L’Edhack ha estat una bona fórmula per veure com és de gran la societat, tenim la capacitat de sumar, de conèixer noves persones i posar-nos a treballar de forma col·laborativa. I és que sabem arremangar-nos quan convé, sabem aguantar el cansament si sabem que davant tenim una fita social que val la pena millorar.

Suposo que estic encara de “subidón”, però és que estic convençuda que he estat testimoni, i protagonista, d’un esdeveniment molt, molt important.

Deixo aquí l’article de l’Ara que en parla.

L’edhackRaval a twitter


NO PODEM PERDRE L’ESCOLA

L’escola catalana adoctrina als nens i nenes de Catalunya“. Aquesta és la frase i la gran mentida que ens hem de sentir dir aquests dies, i res és gratuït, res és perquè si.

Ens escandalitzem i ens sorprèn tan desvergonyiment per part d’Arrimadas, Albiol, Rivera,  Dastis… I tants silencis còmplices d’Iceta i d’altres que, suposo, esperen la seva oportunitat per poder arribar al poder, cremant tot el que molesta per aplanar el camí (il•legalitzar partits, intervenir mitjans de comunicació o destruir el model educatiu).

S’ataca  l’escola desprestigiant al professorat i  repetint la mentida constantment per tal de convertir-la en veritat… tot val per construir un relat que  doni l’excusa per acabar amb el model educatiu català, i ja sabem el motiu: “adoctrinar“,  tothom recorda la gran frase de Wert “españolizar a los niños catalanes”, objectiu semblant al que tenien els  colonitzadors que van anar a evangelitzar els indígenes americans.

I no, no ho podem permetre,  perquè ens estimem l’escola i perquè estem lluitant per millorar-la, perquè tot i que el nostre sistema educatiu encara  té mancances té uns valors que no volem renunciar: sentit crític, diversitat cultural, coeducació, innovació, plurilingüisme, convivència, cohesió social, democràcia, una escola pública que vol garantir la igualtat d’oportunitats… No volem una escola rància que potenciï el pensament únic, no volem tornar als valors d’una escola franquista, que ho és per molt que s’amagui en partits unionistes i constitucionalistes. No. No ho volem ni ens ho podem permetre, perquè si perdem l’escola ens perdem com a societat.

Cal que comencem a pensar en fer un front comú, podem fer-ho, de fet ja ho hem fet, només cal no oblidar com vam defensar els col•legis electorals  l’1 d’octubre.

FAPAC, Ensenyament,  associacions de mestres,  sindicats… Fem alguna cosa conjunta?

https://t.co/v2bwya5RCj

http://www.ccma.cat/324/memoria-audiovisual-de-l-1-o/interactiu/19012/

I ARA QUÈ?

Fa dies que em ronda pel cap escriure alguna cosa sobre com afrontar el nou curs escolar després dels atemptats de Barcelona i Cambrils.

Aquest cop ha tocat a casa, i en el meu cas molt a casa, la meva ciutat i el meu poble. Però ens ha tocat a tots i a totes molt, no només per la proximitat física, si no per la proximitat dels autors d’aquests terribles atemptats.

El cap se’ns omple de preguntes: com ha pogut passar? Què estem fent malament perquè uns nois “integrats” en un poble com Ripoll decideixin perdre la vida fent-la perdre a d’altres? Què estem fent malament perquè encara estiguem parlant “d’ells” com si fossin estranys malgrat portin tota la vida a Catalunya?

Com a mestra que fa temps que treballa en escoles d’alta immigració (més del 90%) no deixo de pensar que aquests nois podrien ser ex-alumnes meus, quan llegeixo els escrits de col·lectius de mestres de Ripoll, o de la carta de Raquel, l’educadora de Ripoll, m’ho sento molt proper… tindria i tinc els mateixos sentiments.

I començo a buscar respostes, que no sempre trobo, a pensar que cal encarar el proper curs  amb serenitat però alhora amb la fermesa clara de lluitar perquè tot el nostre alumnat tingui les mateixes oportunitats i les mateixes ganes de viure, que creguin, i visquin, que la societat on viuen cal defensar-la perquè és nostra, de tots i totes, i que tota la gent que viu a Catalunya som realment membres d’una mateixa societat, amb tota la riquesa que implica la diversitat de tots i cadascun dels seus membres… si aconseguim que tots i totes ens sentim part de la mateixa societat, que aquesta ens brinda les mateixes oportunitats i vivim bé, no estarem tots i totes, juntes, en disposició de defensar-la? de lluitar juntes  per millorar la nostra vida?

Potser és això el que hem d’entendre per integració, ho tinc claríssim!: Igualtat d’oportunitats.

És clar, parlo de mestra d’escola que té més d’un 90% d’immigració…. aquí tenim un primer problema, la societat no barreja els seus fills i filles a les escoles… toca continuar lluitant per una escola pública de tots i totes i convèncer a tot el veïnat que aquesta és l’escola dels seus fills i filles.

No m’agrada el Proderai, perquè parla només d’un tipus de radicalització. És cert, s’entén que aquesta preocupi, però ens hauria de preocupar també qualsevol radicalització que impliqui la islamofòbia, el feixisme i qualsevol ideologia que impliqui l’odi vers diferents col·lectius per tal d’impedir la convivència. De fet el que ens cal a les escoles és un PRODERADO: Processos de detecció de radicalització d’odi. Ens cal per poder intervenir i educar millor…. però el que ens cal de veritat és tornar a replantejar-nos com treballem la convivència a les escoles i instituts i quins són els valors que entre tots i totes (professorat, alumnat, mares i pares) volem construir.

Vull continuar confiant en la condició humana, i ho continuaré fent.

Vull continuar treballant per una escola pública de qualitat perquè el nostre alumnat s’ho mereix, i ho continuaré fent.

Vull continuar pensant que l’escola pot ajudar a millorar el món, sent conscient que no és l’únic lloc on es pot fer i que per aquest motiu cal més coordinació i treball conjunt amb l’entorn, i ho continuaré fent.

Vull pensar que  ho podem fer… i ho farem, sense pors.

Deixo aquí uns textos que ens poden ajudar en aquest procés:

Plantar cara al terror de Ramon Barlam.

Profe, què ha passat? de Joan M. Girona

Grup de mestres de Ripoll

SOMNIS I DRETS

Aquesta setmana hem acabat d’editar el videoclip del rap que han creat els nens i nenes de 6è de l’escola.

Ha estat una experiència molt positiva, tant pel procés fet per crear la cançó, com pel disseny del guió del videoclip que hem gravat posteriorment, com per la col•laboració viscuda pel grup La Llama (Teb & Ravalnet).

Després del visionat del documental “Camí a l’escola” s’ha fet una reflexió amb els nens i nenes per tal de veure quins paral•lelismes tenen en comú, així com adonar-se del que representa l’escola com a oportunitat.

Tot reflexionant sobre el seu camí a l’escola, els nois i noies han definit quines són les seves Dificultats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats (DAFO) i és així com ha nascut la lletra de la cançó. Una cançó que és la veu de l’alumnat de l’escola,  les seves pors i preocupacions però també les seves esperances i il•lusions,  en definitiva una cançó que ens descriu i reclama els seus somnis i els seus drets.

Nens i nenes de 6è del Collaso… sou moooolt grans!

El vídeo “Somnis i Drets” a la web del districte “Ciutat Vella una escola”

IMMIGRACIÓ A L’ESCOLA, UN PROBLEMA?

Aquest mes de novembre hem tingut l’ocasió de fer dues xerrades sobre el mateix tema: la immigració a l’escola: Com treballem? Com es gestiona la diversitat?…

La veritat és que preparant la presentació t’adones que va molt bé tenir ocasions per explicar el que fas, ja que és un moment que dediques a pensar sobre la teva acció educativa i sovint, per no dir sempre, als mestres aquest temps ens falta. Per tant, malgrat la dificultat del temps per reflexionar, en el moment que has de fer una xerrada et forces a buscar el moment i crees una presentació.

La primera xerrada va ser en el marc del XIIIè Seminari Immigració i Europa que organitza la Fundació ACSAR i la segona dins la #setmanaedu  de Blanquerna.

Deixo aquí la nostra presentació, la conclusió de la qual és que el treball per projectes és la millor manera de treballar amb els nens i nenes,  més si l’alumnat és d’origen divers perquè el treball per projectes, webquest, treball col·laboratiu, flipped classroom… permet la interacció entre iguals, la motivació per aprendre…. Nosaltres no gestionem la diversitat, treballem amb ella perquè forma part del que som,  i sincerament, no sé d’on són els meus alumnes, ho he de pensar si m’ho pregunten, són nens i nenes amb unes ganes fantàstiques de venir a l’escola, i aquesta, és casa seva.

Screenshot_82

 

IMATGES DE LES XERRADES

 

 

CAMP DE CONCENTRACIÓ DE SACHSENHAUSEN

S'ha produït un error en obtenir un àlbum extern. Comproveu l'adreça de l'àlbum. Ajuda.

Aquest estiu, aprofitant el viatge de vacances a Berlín i Hamburg, he pogut visitar el camp de concentració de Sachsenhausen ubicat a 30 km de Berlín a la població d’Oranienburg.

D’entrada el que he de dir és que val la pena visitar un camp de concentració nazi, però també que és molt dur, impacta i malgrat ja sàpigues, hagis llegit… veure-ho et trasbalsa, no pot ser d’una altra manera.

Ha passat ja un mes de la visita i és ara quan decideixo escriure el que vaig veure i ens van explicar, no vull que se m’oblidi res i penso que igual amb l’escrit al bloc contribueixo en alguna cosa.

El primer que he de dir és que aquest camp de concentració no l’havia sentit mai i em va sorprendre saber de la seva importància, ja que era el centre de pràctiques dels soldats nazis que anaven destinats als camps de concentració, dit d’una altra manera, en el camp de Concentració de Sachsenhausen les SS feien les seves pràctiques. Encara ara hi ha uns edificis al costat del camp que corresponen al que era l’escola dels futurs soldats de les SS, allà els ensenyaven els mètodes de tortures i com s’havien de comportar en els camps.

També prop del camp, en un edifici que no s’ha conservat, hi havia el centre de comandament de tots els camps de concentració, allà es reunien amb Himmler i decidien des de les proteïnes que  havien de prendre els presos, el tracte, les tortures o la forma d’assassinar introduint la càmera de gas, així com la classificació dels presos on els considerats “subhumans com jueus o eslaus” eren les víctimes idònies pels experiments a les infermeries.

En aquesta visita, i gràcies també a l’explicació de les guies de Cultour Berlín, t’adones de com de premeditada va ser l’actuació nazi. Sovint parlem de barbàrie per anomenar l’holocaust i també de gent psicòpata… però no hem d’oblidar que el nazisme no és fruït d’una malaltia si no d’una ideologia, on les classes dominants en un primer moment van donar suport ( ja que la mà d’obra barata, o gratuïta, que oferien els camps de concentració, amb els presos com a treballadors que poc s’havien d’alimentar i que no cobraven, van fer augmentar la producció de les fàbriques alemanyes).

Imaginar-te, per un moment, ser allà… I saber que aquesta ideologia encara és  latent, et fa adonar de com important és treballar per tal que això MAI MÉS torni a passar. Cal acabar amb aquesta ideologia, així de clar. Des de l’educació prevenir i des de la justícia actuar, i com a ciutadans o societat tenir-ho molt clar.

Massa testimonis han viscut aquest horror perquè no els hi fem cas. Alguns d’aquests van passar per Sachsenhausen, entre ells el fill d’Stalin (d’aquest mai més es va saber res) o  Martin Niemöller, el qual ens va deixar aquests versos:

Quan els nazis vingueren pels comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista,

Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no n’era de socialdemòcrata,

Quan vingueren pels sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista,

Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar,
Jo no n’era de jueu,

Ara venen per mi.
I no hi ha ningú que aixequi la veu.

No hem d’oblidar que Niemöller també va donar suport al règim en un inici, com molts d’altres.

Aquí deixo les fotos que vaig fer amb explicacions com a llegenda, es pot clicar a sobre i veure les fotografies més grans.