PROU DESNONAMENTS!

Els docents i els equips educatius en general treballem amb infants i joves que pateixen una de les injustícies més grans, la pèrdua de l’habitatge. També com el fet de viure en condicions pèssimes afecten al seu aprenentatge.

Ja fa uns dies a Salt els equips educatius van alçar la veu per dir prou desnonaments. Ara és a Barcelona com veiem que neix un col·lectiu, docents080, que persegueix el mateix objectiu: Denunciar el que pateix una part molt important de l’alumnat.

Simplement és injust, professorat i educadors no podem mantenir-nos al marge, com simples espectadors de desgràcies alienes, hem d’explicar com està afectant i el més important, com això afecta el present i futur de la ciutat.

Aquesta és la crida que fa docents 080:

Seguint l’exemple dels companys de Salt Docents17190 us compartim el Manifest dels equips educatius de la ciutat de Barcelona pel dret de l’habitatge. Sense llar no hi ha dret a l’educació .
Compartim i signem!

Docents080

https://forms.gle/XqfNwu9g3Hq4eqsQ7

EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR

Abans d’acabar el 2023 vaig anar al cinema per veure “El mestre que va prometre el mar”.

És una molt bona pel·lícula, crua i bonica alhora, però que em fa pensar en el moment actual, tant pel creixement preocupant, molt preocupant, de l’extrema dreta com de la irracionalitat que estem vivint en aquests moments dins el col·lectiu docent. Cert que l’administració crea frustració i desencís i no mostra tenir les idees clares de cap on vol que vagi l’educació, però això no justifica per res, repeteixo, per res, els missatges que inunden les xarxes ridiculitzant metodologies on l’alumne és el centre de l’aprenentatge i que, mostradament, han millorat el procés d’ensenyament-aprenentatge des de fa uns 100 anys.

Realment fa mal veure com es parla de Montessori sense tenir ni idea de la seva importància, de la mateixa manera que es parla del treball per projectes com si fos una pèrdua de temps. Ara hauríem d’afegir la demonització de “les pantalles” i aquí torna a entrar tot: internet, les tac, els mòbils… oblidant que poden tenir el mateix ús que en el seu moment va tenir la impremta de Freinet.

Sincerament, no ens podem permetre fer passos enrera en cap dels sentits, pedagògicament tampoc.

Aprofitant que encetem any desitjo per aquest 2024 encerts i ganes per millorar l’escola. També reflexió docent per no caure en missatges retrògrades que s’apropen a ideologies molt, i molt preocupants.

I una recomanació, mireu aquest film del tot necessari. Recuperar la memòria històrica d’Antoni Benaiges no és només un fet de justícia, és una necessitat pedagògica en aquests moments.

Tant de bo no quedin frustrades més promeses ni somnis a la canalla!

 

Viure a Montjuïc, avui i demà

El passat 17 de maig de 2022 em van convidar a participar a la taula rodona:

Viure a Montjuïc, avui i demà que s’emmarca dins el cicle de taules rodones  organitzades pel MNAC “Montjuïc, la muntanya incompresa”.

Aquest és l’esquema que vaig seguir, ja que em demanaven la meva participació des de la mirada de l’educació:

I aquest el vídeo de tota la taula rodona. Important les paraules de Marc Serra afirmant que ben aviar millorarà el trànsit i la contaminació acústica del carrer Lleida.

A veure si és veritat!

Final de curs amb més inseguretats que mai i a punt de col·lapsar

Ja finals de maig, però no un final de maig normal. Estem acabant el curs però de forma accelerada per tenir-ho tot a punt, per tancar-lo quan abans millor per poder començar el següent molt abans del previst.

Necessitaríem tenir les coses clares, saber quins recursos tindrem el proper curs, quanta plantilla… i tenir molta seguretat però enlloc d’això només tenim incerteses i pèrdua de recursos, és clar, d’algun lloc han de sortir els diners per pagar el  monitoratge al setembre per una hora al dia.

Calia? Realment és necessari fer jornada continuada tot el mes de setembre per avançar 5 dies el curs escolar? Aquesta pregunta ens la fem tothom però és que quan es fa aquest plantejament es fa perquè es parteix de la base que el professorat no podrem preparar bé el curs amb condicions, per això es donen aquestes hores al setembre. Per tant es parteix de la base que la mesura que es proposa neix coixa d’entrada, però no hi ha la capacitat d’autocrítica suficient per corregir errors. La conselleria prefereix vendre la idea que s’escurcen les vacances escolars (5 dies) per vendre en realitat fum. És igual la qualitat d’ensenyament, és el que importa menys.

Per altra banda les direccions estem molt cansades, cansades d’incerteses, cansades de veure com ens treuen recursos com l’aula d’acollida, que ens treguin els reforços que hem tingut aquest curs… d’assabentar-nos per les notícies de canvis importants, que no se’ns pregunti, que haguem d’assumir, en definitiva, les decisions mal pensades de qui ens governa.

I és així com arribem a final de curs. Amb el perill de col·lapsar l’educació pública tal com recull el manifest signat per més de 400 direccions de centres públics i que s’ha enviat al Conseller Cambray:

https://www.vilaweb.cat/noticies/tres-cents-directors-de-centres-publics-envien-una-carta-a-cambray-on-alerten-dun-collapse-real-en-el-sistema-educatiu/ 

Podria haver fet un “fil de twitter” però és que penso que no, que el twitter ha de ser per missatges curts i el blog recuperar-lo per a reflexions llargues i aquestes arriben a la conclusió que cal la implicació de tota la comunitat educativa per frenar el col·lapse.

ELS MESTRES NO ES RENDEIXEN

Arran de la sentència del TSJC contra la immersió lingüística, VilaWeb ha demanat a una trentena de mestres de diversos indrets del país que expliquin la situació del català a les escoles i instituts on treballen. Totes les respostes són diferents i afegeixen algun element que ajuda a entendre què passa. Com si fossin píxels, tots plegats ofereixen una imatge alhora desoladora –per allò que descriuen– i plena d’esperança –pel coratge que se’n desprèn. Són respostes farcides de propostes i d’arguments per a capgirar la situació actual de l’escola catalana.

Em van preguntar, vaig respondre:

Els mestres no es rendeixen

El que t’hauria dit

Aquesta matinada la covid se t’ha endut, has marxat amb la ventada. No hem pogut acompanyar-te, no ens han deixat, tot i que ens van dir que ens trucarien quan arribés el moment per ser al teu costat les últimes hores. Però no ha estat així, la trucada ens ha anunciat la teva mort.

Són moltes les coses que es barregen al cap i escriure-les ajuda, com a mínim és una manera de dir el que m’agradaria haver-te dit: un simple gràcies.

Gràcies per haver estat sempre al nostre costat, per haver-nos donat seguretat en la nostra infantesa quan el pare va morir, i també en les difícils adolescències. Per haver-nos donat l’empenta necessària en els moments que ens donàvem per vençuts i per ensenyar-nos que no tenim res regalat, que la vida és dura però cal lluitar-la.

Gràcies també per haver fet de iaia, i haver-ne gaudit. Les iaies també són eternes, has estat un gran exemple pels néts.

Sé que hi ha qui dirà que has tingut una vida dura, i és cert: malaltia, pèrdua de marit, després del fill gran, i aquest patiment final… totalment cruel i injust. Però tu sempre ens has  ensenyat que la pena es porta  per dins, que no s’ha de fer pena. És així com amb aquest escrit vull reivindicar la teva fortalesa, la que ens fa sentir orgull de ser qui som: els teus fills, les seves parelles, néts, i família.

Perquè és cert el que es diu:  les mares són eternes, per això et portarem sempre al cor.

Gràcies per tant, descansa en pau mama.

Missatge de final del 1r trimestre del curs 2020-2021

Què és el que cal dir aquest 21 de desembre? Doncs bàsicament cal que ens donem les gràcies totes les persones de l’escola, les unes a les altres, perquè hem aconseguit finalitzar un trimestre que ens ha obligat a fer molts esforços.

Des de les professionals de la neteja que han vetllat per la desinfecció, a qui ha fet possible les obertures de les portes per aconseguir una bona organització d’entrades i sortides, a totes les professionals que possibiliten el funcionament diari, des del suport, la gestió o el menjador, a les tutores dels grups 3 que han assumit la responsabilitat de la tutoria, fins i tot algunes per primera vegada, sense cap queixa. A tot l’equip docent de l’escola, la meva la Verdaguer,  per engrescar-nos en el projecte pedagògic de l’escola, i en nous projectes, malgrat les dificultats d’aquest curs. També a les professionals  que des de casa no han desconnectat i han estat presents d’una manera o d’una altra. I gràcies a les famílies que  amb la seva actitud ens han ajudat en l’organització del pla d’obertura,  també per suposat als nens i nenes que han acceptat i seguit les “normes” imposades per la covid.

Gràcies a tothom per fer-ho més fàcil, per haver deixat els problemes personals, totes en tenim, a la porta de l’escola, en el cas de la meva escola a les portes del carrer LLeida o de Rius i Taulet, i amb bon humor i companyerisme ens hem implicat  tot creant un bon ambient de treball, ambient del tot necessari per afrontar aquest curs.

I gràcies per haver entès que el sentit de la nostra feina, i no n’hi ha un altre, són els nens i les nenes, el nostre alumnat, bona part amb problemes molt bèsties. Ens necessiten amb ànims, amb força, fent equip i amb implicació.

Si algú pensa que no mereix aquest agraïment perquè  la implicació no ha estat suficient o que no ha contribuït a generar el bon rollo necessari per tirar endavant l’escola, que no es preocupi, queden 2 trimestres intensos per millorar, i gràcies igualment per estar donant la cara a l’escola cada dia. 

Ara només ens queda desitjar-nos bones festes, que descansem molt i que agafem noves forces per a la tornada, que siguem prudents i que gaudim de salut. 

Fins el 2021, que esperem que sigui molt millor!

TEATRE I CONCERT ONLINE DEL 21 DE DESEMBRE

EMERGÈNCIA EDUCATIVA LOW COST

Recordeu quan en ple confinament sentíem parlar d’emergència educativa? Sentíem dir “ara toca als mestres”, i prometre des del Departament d’educació que es posarien tots els recursos i esforços perquè les escoles poguessin obrir amb totes les garanties per tal que fossin segures.

Aquestes paraules es van esvair ben aviat a les primeres concrecions, que van costar d’arribar: tot eren idees sense especificar el com es realitzarien.

I les promeses? On són aquelles afirmacions: “cobrirem les substitucions des del pimer dia” o “hi haurà més mestres”, o “hi haurà més monitoratge” o “tindrem més espais”, o “hi haurà termòmetres i epis”, o… ?

Hem iniciat el curs 2020-2021 i la realitat s’ha imposat: Moltes escoles no han reduït les ràtios per manca d’espais i mestres i les que ho hem fet, malgrat no tenir reforços,  creuem els dits perquè no falti ningú, ja que sabem que no tindrem la substitució tal com se’ns havia promès. És més, el personal  vulnerable que a principis de setembre l’administració va comunicar que no podien treballar al centre encara no ha estat cobert amb substitució.

I és que cal dir-ho  ben clar, per les administracions l’educació no és la prioritat.

És evident que l’escola (entenguis també instituts) havia d’obrir, i el personal docent volíem i volem obrir, però precisament per això cal dir que aquesta “emergència educativa low cost” és un insult a la intel·ligència.  S’ha perdut l’oportunitat de fer equip entre administracions i comunitat educativa per fer front a aquesta pandèmia que comporta una crisi social  descomunal.

Perquè ens estimem l’escola i tenim molt clar el paper que ens toca jugar no podem mirar cap a una altra banda, continuarem lluitant per una escola pública de qualitat mentre denunciem el que no es fa bé, perquè una societat que no inverteix en educació és una societat  que no creu en el seu futur.

Obrim l’escola

Si, obrim l’escola  aquest dilluns dia 8 a Barcelona, com si l’escola abans hagués estat tancada.

Cert que l’edifici si que ha estat tancat, però aquesta insistència en “obrim l’escola ja” fa pensar que cal una reflexió profunda del que és l’escola i què vol dir aprendre.

Hi ha una altra certesa, sembla evident que l’educació no sembla tant essencial com ho és la sanitat o el fet d’anar a comprar, si no, tindríem planificacions i directrius clares, sabríem quants mestres de més tindrà cada escola, quins esforços socials s’estan fent per garantir espais i així aconseguir que tota la canalla vagi a escola de forma presencial… però no, això no és el que tenim.

Les mestres no hem tancat l’escola, ens l’han fet tancar físicament, i d’un dia per l’altra els centres educatius han canviat la dinàmica per intentar que cap infant quedés enrera, hem mirat de fer arribar activitats d’aprenentatge sent conscients que les realitats a casa són diverses i per aquest motiu hem intentat que els nens i nenes puguessin crèixer en autonomia tot mirant de fer acompanyament emocional i ajudant a les famílies davant de l’allau de problemes que han estat tenint. La tasca docent no ha parat, el contacte amb l’alumnat tampoc.

Què és l’escola doncs si a l’imaginari col·lectiu i majoritari es té la idea que l’escola ha tancat? És l’edifici? O és la presencialitat? És a dir el contacte amb les mestres i la resta d’alumnat?

Crec que cal fer aquesta reflexió perquè sovint quan parlem d’obertura de centres, en aquest moment la imatge és que els infants entrin d’un en un, solució hidroalcohòlica a les mans i seguin en una cadira  ben quietets, ja que no es poden moure i no poden tocar als companys i companyes.  Algú realment creu que aprendran pel sol fet d’estar asseguts en una cadira a l’escola? És això el que volem? Ens contentem amb això?

Mentre socialment surten articulistes parlant d’aquesta obertura i mostrant al col·lectiu de mestres com a éssers insolidaris que no estan donant la talla en aquests moments, els 15 dies que falten per acabar el curs, s’obvien els temes més importants i al que la societat hauria de donar resposta:

Per què als infants se’ls apliquen unes mesures tan dràstiques mentre a la resta de la ciutadania se’ls permet seure en una terrassa en una mateixa taula?

L’escola és permetre que els infants estiguin a 2 metres de distància? Realment cada escola ha de decidir què fa? No hi ha un pla per totes les escoles?

Sé que són moltes preguntes però és que ara només hi ha preguntes, ens falten les respostes, esperem que ens les donguin aviat i que aquestes promoguin l’equitat.

Aquesta setmana tornarem a obrir l’escola i no serà de forma simbòlica, ho farem per poder tancar aquest curs complicat, per poder parlar fent tutoria individualitzada amb cada alumne i en petit grup amb els grans de l’escola, però amb aquests, ho farem de nou i ben fet al setembre.

I des d’ara ja preparem el proper curs, saber què caldrà reforçar i com treballarem sense renunciar al sentit que té l’escola: aprendre amb els altres i socialitzar-se, que l’alumne continuï sent el centre del seu aprenentatge i que aprengui de forma autònoma sense perdre el treball col·laboratiu.

Necessitem saber quines són les directrius. Si hem de partir el grup per afavorir la traçabilitat ho farem, si hem de fer mil torns de pati perquè els nens i nenes no es barregin amb la resta de nens i nenes de tota l’escola ho farem, si hem de reorganitzar horaris ho farem… però la societat ha de tenir clar què és l’escola i què no és: És el lloc on els nens i nenes aprenen i on es garanteix la igualtat d’oportunitats. Ja ens agradaria solucionar tots els problemes del món, però la conciliació laboral no ha de dependre mai de les escoles, si no dels governs. L’escola no és un pàrking.

Aclarim també que els infants no són bombes víriques, per tant, si no ho són, per què aquestes mesures tan extremes que converteixen l’escola actual en imatges d’altres èpoques? Mesures si, totes les que calguin, però l’escola no és això que s’està plantejant ara.

Dignifiquem l’educació ja!, fem que les escoles tinguin tots els recursos per poder donar resposta a la societat, que és el mateix que dir que tots els nens i nenes puguin anar a escola de forma presencial al setembre.

Fer que les escoles  tinguin tot el suport implica que ho tinguin els nens i nenes, ja que tindran una educació de qualitat. Fer que les escoles tinguin tot el suport vol dir que els governs s’impliquen en l’educació i no ho deixen en mans del “que cadascú faci el que pugui”… malauradament en aquesta pandèmia ja hem viscut aquest “que cada residència faci el que cregui” i així ha anat.

Vinga, tenim feina!