El que t’hauria dit

Aquesta matinada la covid se t’ha endut, has marxat amb la ventada. No hem pogut acompanyar-te, no ens han deixat, tot i que ens van dir que ens trucarien quan arribés el moment per ser al teu costat les últimes hores. Però no ha estat així, la trucada ens ha anunciat la teva mort.

Són moltes les coses que es barregen al cap i escriure-les ajuda, com a mínim és una manera de dir el que m’agradaria haver-te dit: un simple gràcies.

Gràcies per haver estat sempre al nostre costat, per haver-nos donat seguretat en la nostra infantesa quan el pare va morir, i també en les difícils adolescències. Per haver-nos donat l’empenta necessària en els moments que ens donàvem per vençuts i per ensenyar-nos que no tenim res regalat, que la vida és dura però cal lluitar-la.

Gràcies també per haver fet de iaia, i haver-ne gaudit. Les iaies també són eternes, has estat un gran exemple pels néts.

Sé que hi ha qui dirà que has tingut una vida dura, i és cert: malaltia, pèrdua de marit, després del fill gran, i aquest patiment final… totalment cruel i injust. Però tu sempre ens has  ensenyat que la pena es porta  per dins, que no s’ha de fer pena. És així com amb aquest escrit vull reivindicar la teva fortalesa, la que ens fa sentir orgull de ser qui som: els teus fills, les seves parelles, néts, i família.

Perquè és cert el que es diu:  les mares són eternes, per això et portarem sempre al cor.

Gràcies per tant, descansa en pau mama.

Missatge de final del 1r trimestre del curs 2020-2021

Què és el que cal dir aquest 21 de desembre? Doncs bàsicament cal que ens donem les gràcies totes les persones de l’escola, les unes a les altres, perquè hem aconseguit finalitzar un trimestre que ens ha obligat a fer molts esforços.

Des de les professionals de la neteja que han vetllat per la desinfecció, a qui ha fet possible les obertures de les portes per aconseguir una bona organització d’entrades i sortides, a totes les professionals que possibiliten el funcionament diari, des del suport, la gestió o el menjador, a les tutores dels grups 3 que han assumit la responsabilitat de la tutoria, fins i tot algunes per primera vegada, sense cap queixa. A tot l’equip docent de l’escola, la meva la Verdaguer,  per engrescar-nos en el projecte pedagògic de l’escola, i en nous projectes, malgrat les dificultats d’aquest curs. També a les professionals  que des de casa no han desconnectat i han estat presents d’una manera o d’una altra. I gràcies a les famílies que  amb la seva actitud ens han ajudat en l’organització del pla d’obertura,  també per suposat als nens i nenes que han acceptat i seguit les “normes” imposades per la covid.

Gràcies a tothom per fer-ho més fàcil, per haver deixat els problemes personals, totes en tenim, a la porta de l’escola, en el cas de la meva escola a les portes del carrer LLeida o de Rius i Taulet, i amb bon humor i companyerisme ens hem implicat  tot creant un bon ambient de treball, ambient del tot necessari per afrontar aquest curs.

I gràcies per haver entès que el sentit de la nostra feina, i no n’hi ha un altre, són els nens i les nenes, el nostre alumnat, bona part amb problemes molt bèsties. Ens necessiten amb ànims, amb força, fent equip i amb implicació.

Si algú pensa que no mereix aquest agraïment perquè  la implicació no ha estat suficient o que no ha contribuït a generar el bon rollo necessari per tirar endavant l’escola, que no es preocupi, queden 2 trimestres intensos per millorar, i gràcies igualment per estar donant la cara a l’escola cada dia. 

Ara només ens queda desitjar-nos bones festes, que descansem molt i que agafem noves forces per a la tornada, que siguem prudents i que gaudim de salut. 

Fins el 2021, que esperem que sigui molt millor!

TEATRE I CONCERT ONLINE DEL 21 DE DESEMBRE

EMERGÈNCIA EDUCATIVA LOW COST

Recordeu quan en ple confinament sentíem parlar d’emergència educativa? Sentíem dir “ara toca als mestres”, i prometre des del Departament d’educació que es posarien tots els recursos i esforços perquè les escoles poguessin obrir amb totes les garanties per tal que fossin segures.

Aquestes paraules es van esvair ben aviat a les primeres concrecions, que van costar d’arribar: tot eren idees sense especificar el com es realitzarien.

I les promeses? On són aquelles afirmacions: “cobrirem les substitucions des del pimer dia” o “hi haurà més mestres”, o “hi haurà més monitoratge” o “tindrem més espais”, o “hi haurà termòmetres i epis”, o… ?

Hem iniciat el curs 2020-2021 i la realitat s’ha imposat: Moltes escoles no han reduït les ràtios per manca d’espais i mestres i les que ho hem fet, malgrat no tenir reforços,  creuem els dits perquè no falti ningú, ja que sabem que no tindrem la substitució tal com se’ns havia promès. És més, el personal  vulnerable que a principis de setembre l’administració va comunicar que no podien treballar al centre encara no ha estat cobert amb substitució.

I és que cal dir-ho  ben clar, per les administracions l’educació no és la prioritat.

És evident que l’escola (entenguis també instituts) havia d’obrir, i el personal docent volíem i volem obrir, però precisament per això cal dir que aquesta “emergència educativa low cost” és un insult a la intel·ligència.  S’ha perdut l’oportunitat de fer equip entre administracions i comunitat educativa per fer front a aquesta pandèmia que comporta una crisi social  descomunal.

Perquè ens estimem l’escola i tenim molt clar el paper que ens toca jugar no podem mirar cap a una altra banda, continuarem lluitant per una escola pública de qualitat mentre denunciem el que no es fa bé, perquè una societat que no inverteix en educació és una societat  que no creu en el seu futur.

Obrim l’escola

Si, obrim l’escola  aquest dilluns dia 8 a Barcelona, com si l’escola abans hagués estat tancada.

Cert que l’edifici si que ha estat tancat, però aquesta insistència en “obrim l’escola ja” fa pensar que cal una reflexió profunda del que és l’escola i què vol dir aprendre.

Hi ha una altra certesa, sembla evident que l’educació no sembla tant essencial com ho és la sanitat o el fet d’anar a comprar, si no, tindríem planificacions i directrius clares, sabríem quants mestres de més tindrà cada escola, quins esforços socials s’estan fent per garantir espais i així aconseguir que tota la canalla vagi a escola de forma presencial… però no, això no és el que tenim.

Les mestres no hem tancat l’escola, ens l’han fet tancar físicament, i d’un dia per l’altra els centres educatius han canviat la dinàmica per intentar que cap infant quedés enrera, hem mirat de fer arribar activitats d’aprenentatge sent conscients que les realitats a casa són diverses i per aquest motiu hem intentat que els nens i nenes puguessin crèixer en autonomia tot mirant de fer acompanyament emocional i ajudant a les famílies davant de l’allau de problemes que han estat tenint. La tasca docent no ha parat, el contacte amb l’alumnat tampoc.

Què és l’escola doncs si a l’imaginari col·lectiu i majoritari es té la idea que l’escola ha tancat? És l’edifici? O és la presencialitat? És a dir el contacte amb les mestres i la resta d’alumnat?

Crec que cal fer aquesta reflexió perquè sovint quan parlem d’obertura de centres, en aquest moment la imatge és que els infants entrin d’un en un, solució hidroalcohòlica a les mans i seguin en una cadira  ben quietets, ja que no es poden moure i no poden tocar als companys i companyes.  Algú realment creu que aprendran pel sol fet d’estar asseguts en una cadira a l’escola? És això el que volem? Ens contentem amb això?

Mentre socialment surten articulistes parlant d’aquesta obertura i mostrant al col·lectiu de mestres com a éssers insolidaris que no estan donant la talla en aquests moments, els 15 dies que falten per acabar el curs, s’obvien els temes més importants i al que la societat hauria de donar resposta:

Per què als infants se’ls apliquen unes mesures tan dràstiques mentre a la resta de la ciutadania se’ls permet seure en una terrassa en una mateixa taula?

L’escola és permetre que els infants estiguin a 2 metres de distància? Realment cada escola ha de decidir què fa? No hi ha un pla per totes les escoles?

Sé que són moltes preguntes però és que ara només hi ha preguntes, ens falten les respostes, esperem que ens les donguin aviat i que aquestes promoguin l’equitat.

Aquesta setmana tornarem a obrir l’escola i no serà de forma simbòlica, ho farem per poder tancar aquest curs complicat, per poder parlar fent tutoria individualitzada amb cada alumne i en petit grup amb els grans de l’escola, però amb aquests, ho farem de nou i ben fet al setembre.

I des d’ara ja preparem el proper curs, saber què caldrà reforçar i com treballarem sense renunciar al sentit que té l’escola: aprendre amb els altres i socialitzar-se, que l’alumne continuï sent el centre del seu aprenentatge i que aprengui de forma autònoma sense perdre el treball col·laboratiu.

Necessitem saber quines són les directrius. Si hem de partir el grup per afavorir la traçabilitat ho farem, si hem de fer mil torns de pati perquè els nens i nenes no es barregin amb la resta de nens i nenes de tota l’escola ho farem, si hem de reorganitzar horaris ho farem… però la societat ha de tenir clar què és l’escola i què no és: És el lloc on els nens i nenes aprenen i on es garanteix la igualtat d’oportunitats. Ja ens agradaria solucionar tots els problemes del món, però la conciliació laboral no ha de dependre mai de les escoles, si no dels governs. L’escola no és un pàrking.

Aclarim també que els infants no són bombes víriques, per tant, si no ho són, per què aquestes mesures tan extremes que converteixen l’escola actual en imatges d’altres èpoques? Mesures si, totes les que calguin, però l’escola no és això que s’està plantejant ara.

Dignifiquem l’educació ja!, fem que les escoles tinguin tots els recursos per poder donar resposta a la societat, que és el mateix que dir que tots els nens i nenes puguin anar a escola de forma presencial al setembre.

Fer que les escoles  tinguin tot el suport implica que ho tinguin els nens i nenes, ja que tindran una educació de qualitat. Fer que les escoles tinguin tot el suport vol dir que els governs s’impliquen en l’educació i no ho deixen en mans del “que cadascú faci el que pugui”… malauradament en aquesta pandèmia ja hem viscut aquest “que cada residència faci el que cregui” i així ha anat.

Vinga, tenim feina!

 

Les 5 passes per assolir una connexió educativa garantida

Article d’Anna Pérez al blog d’obrim l’educació de la Fundació Bofill:

“Aquesta crisi sanitària ens ha posat davant el mirall de la nostra societat, ens hi podem veure reflectides amb els aspectes socials més positius  o podem veure allò que menys ens agrada. Des de la solidaritat de poder aguantar un confinament per poder aturar la pandèmia tot fent suport veïnal, a la desesperació de famílies que no arriben a final de mes, que no poden seguir les tasques escolars, que ningú pot localitzar… i és que s’han fet molt evident les desigualtats socials.”

Per llegir l’article sencer cliqueu a la imatge:

Ràdio en confinament. Fent escola malgrat la distància

Aquests dies torno a descobrir com la ràdio esdevé màgia i ens apropa malgrat la distància.

Ràdio en confinament, CintoRàdio

Intervenció a Sants3Ràdio

 

En confinament. Imatges dels primers 15 dies.

Estem vivint un moment molt complicat, de fet, mai vist.

Acostumades a sortir al carrer quan cal davant un problema, a ser  molta gent junta per donar resposta ara veiem com el #JoEmQuedoACasa acaba sent la manera més solidària i compromesa de fer front a aquesta crisi. El que deia, mai vist!

Són moltes les imatges que tinc al cap, que venen i van, sembla que hagi passat una eternitat i només portem 15 dies. Ens aquest parell de setmanes són moltes també les coses que han passat que perduraran per sempre més a la retina i al cap.

Aquestes són algunes de les imatges relacionades en la presa de decisions fetes amb rapidesa i amb la  màxim efectivitat possible:

  • Tanca l’escola, d’avui per demà, de fet d’una tarda per a l’endemà, amb confirmació per la premsa abans que arribés la confirmació oficial. Informar a les famílies que demà ja no obríem i intentar que totes aquelles que no s’havien instal·lat el tel·legram ho fessin per seguir el canal de l’escola i aixi poder estar informades… i desitjar-nos molta sort mútuament.
  • Reunir al claustre recordant que l’escola tanca per 15 dies, amb la incertesa que puguin ser més, que estem tancades però que continuem treballant. Resposta excel·lent del professorat.
  • El mateix divendres 13 iniciem l’escola virtual Verdaguer. A la següent setmana fem les juntes d’avaluació…. Sant Meet! Preparem materials i truquem a les famílies per fer seguiment.
  • Fins i tot organitzem les primeres Portes obertes virtuals de l’escola. No només els twits i imatges a instagram amb el hashtag #PortesObertesVerdaguer, si no que obrim canal de telegram i en directe responem les respostes de les persones interessades. Confirmem que davant els problemes cal fer servir la imaginació i trobar solucions creatives i acabem creant el nostre propi FAQS amb l’enllaç al debat que hi va haver a les portes obertes virtuals del dia 19 de març.
  • Tenir una certesa: que hem de transmetre a les famílies que estem confinades però no aïllades…. i començar a patir per aquelles que ho puguin estar passant malament. Comencen els temors: han pensat en les beques menjador? Han pensat en qui no pot accedir als continguts i missatges que les escoles estem intentant fer arribar a les famílies?
  • Mentre tant ens arriba la informació de les targetes moneder, truquem famílies, parlem amb elles i conjuntament amb Consorci organitzem dia perquè vinguin a buscar-les… Metre i mig-dos metres de separació entre les persones al fer la fila, mascareta  i guants. Ens veiem els ulls i els desitjos de salut, que això passi aviat, records als nens i nenes… i t’adones que sense cap abraçada ens hem pogut transmetre tot l’escalf possible.
  • Els dies passen i l’escola està oberta cada dia, virtualment és clar.  Aquests dies, malgrat tot, ens adonem de com d’important és la comunitat educativa de l’escola, de la Verdaguer, perquè malgrat totes les dificultats d’aquests dies estem intentant més que mai establir els llaços humans necessaris perquè ningú quedi enrere.
  • A partir de demà dilluns 30 de març encetem la setmana amb el gran repte que el Departament d’educació asseguri  la connectivitat a totes les famílies. Santa internet! Si em coneixeu ja sabeu que he estat gran defensora d’introduir les eines TAC a l’escola, he format part, i encara en formo, dels grups de mestres capdavanters en aquest tema i ara, el temps, ens dóna la raó: Per necessitat el mòbil esdevé una eina educativa, per necessitat vivim a internet, per necessitat les eines TAC són instruments bàsics per comunicar-nos i d’aprenentatge…

Sincerament, a principi de curs no podia ni imaginar-me el que em trobaria, i molt menys això, però tinc clar que ens en sortirem.

Estem confinades, però no aïllades!

D’ell vaig aprendre… homenatge a Hernán Rodríguez León

Ha mort Hernán Rodríguez León. Una notícia trista perquè la vida perd un lluitador, una persona honesta i compromesa, però alhora una notícia que em fa adonar de la gran sort que hem tingut la gent que l’hem conegut i que hem pogut respirar, ni que fos durant una època determinada, la seva determinació per portar els projectes endavant.

Si no heu estat a Equador, si no heu estat a Guayaquil, si no heu estat a Bastión Popular… no sabeu qui és l’Hernán, perquè és d’aquelles persones “anònimes” que no rebran grans homenatges, ja que mai han ostentat poder ni cadira.

L’Hernan va optar per un estil de vida que implicava viure en els barris més populars, en els assentaments de gent pobre que fugint de la misèria dels camps emigraven a les ciutats per construir cases de canya per poder viure. I allà, ell liderava projectes educatius que buscaven l’empoderament dels seus habitants per poder millorar les condicions de vida.

Si calia construir, organitzava “mingues” perquè el veïnat s’organitzés per poder crear o millorar equipaments. L’escola sempre al centre d’aquesta participació popular. Si calia manifestar-se per reivindicar drets, es posava al capdavant sense por.

D’ell vaig aprendre el contingut de les paraules implicació i compromís. Em sento molt afortunada d’haver estat vivint a casa seva, era impressionant veure com aquella llar acabava sent centre de reunió de veïns, de professorat, fins i tot de l’alumnat de l’escola que apareixia per allà si tenia problemes. Afortunada també d’haver conegut la seva família i els seus companys de militància.

L’Hernan, l’home que no es cuidava perquè es preocupava més de cuidar a qui l’envoltava. Tenia un cor tan gran que el feia conviure amb la pobresa i la injustícia per transformar-la. L’Hernán, l’incansable somniador, tossut treballador compromès amb la realitat.

Aquí el meu petit homenatge per dir-vos que em sento molt afortunada d’haver-lo conegut i d’expressar la meva gratitud, perquè estic en deute. Sé què vol dir que l’escola sigui eix vertebrador i potenciadora de la cohesió social perquè d’ell vaig aprendre com es posen en pràctica les paraules de Freire.

Ara, ja coneixeu una mica  l’Hernán.

Gràcies Hernán!

Ha muerto Hernán Rodríguez León. Una noticia triste porque  la vida pierde un luchador, una persona honesta y comprometida, pero a la vez una noticia que me hace dar cuenta de la gran suerte que hemos tenido la gente que lo hemos conocido y que hemos podido respirar, aunque fuera durante una época determinada, su determinación para llevar los proyectos adelante.

Si no has estado en Ecuador, si no has estado en Guayaquil, si no has estado en Bastión Popular … no sabes quién es Hernán, porque es de aquellas personas “anónimas” que no recibirán grandes homenajes, ya que nunca han ostentado poder ni silla.

Hernan optó por un estilo de vida que implicaba vivir en los barrios más populares, en los asentamientos de gente pobre que huyendo de la miseria de los campos emigraban a las ciudades para construir casas de caña para poder vivir. Y allí, él lideraba proyectos educativos que buscaban el empoderamiento de sus habitantes para poder mejorar las condiciones de vida.

Si había que construir, organizaba “Mingas” para que el vecindario se organizara para poder crear o mejorar equipamientos. La escuela siempre en el centro de esta participación popular. Si había que manifestarse para reivindicar derechos, se ponía al frente sin miedo.

De él aprendí el contenido de las palabras implicación y compromiso. Me siento muy afortunada de haber estado viviendo en su casa, era impresionante ver cómo aquel hogar acababa siendo centro de reunión de vecinos, de profesorado, incluso del alumnado de la escuela que aparecía por allí si tenía problemas. Afortunada también de haber conocido su familia y sus compañeros de militancia.

Hernan, el hombre que no se cuidaba porque  se preocupaba más de cuidar a quien le rodeaba. Tenía un corazón tan grande que lo hacía convivir con la pobreza y la injusticia para transformarla. Hernán, el incansable soñador, terco trabajador comprometido con la realidad.

Aquí mi pequeño homenaje para deciros que me siento muy afortunada de haberlo conocido y de expresar mi gratitud, porque estoy en deuda con él. Sé lo que significa que la escuela sea eje vertebrador y potenciadora de la cohesión social porque de él aprendí cómo se ponen en práctica las palabras de Freire.

Ahora, ya conocéis un poco a Hernán.

Gracias Hernán!

 

Un trimestre…. de gestió? de lideratge pedagògic?

A les portes d’iniciar un segon trimestre sóc conscient que ja n’ha passat un, el primer com a membre de l’equip directiu de l’escola.

Quan em van proposar que agafés la direcció era molt conscient d’on em ficava, dels perills que podia tenir si em deixava portar per la burocràcia i que tots els temes pedagògics em quedessin lluny. Per altra banda, en les formacions, el “lideratge pedagògic” era una constant, no sabia ben bé com podien lligar les dues coses: la gestió i la pedagogia.

I davant  d’aquesta dicotomia vaig acceptar tenint clar que volia que pesés més el lideratge pedagògic que la burocràcia… i la veritat, “estoy en ello”.

Fent balanç continuo pensant que un equip directiu ha de tenir sempre la mirada en la línia pedagògica de l’escola perquè amb ella és com triem les metodologies o organitzem els espais. La burocràcia s’ha de fer, no ho qüestiono, però cal tenir aquesta mirada sempre molt clara per tal de veure què és el que cal fer i què és el més important: els nens i nenes, la raó de la nostra existència, és clar.

Per això cal treballar en equip, per tal de construir i reclamar quan calgui, per continuar il·lusionant-nos en cada proposta didàctica i en cada projecte de centre.

I per no perdre aquesta il·lusió i perquè m’encarrego del taller de robòtica i STEAM  a l’escola, així com del de la ràdio, aquestes festes m’han portat un makey makey…  perquè el que no vull perdre mai és poder continuar compartint experiències.

Aquí teniu el vídeo de com amb el grafit del llapis (és conductor d’electricitat), el makey makey i Scratch podem crear i programar divertits jocs pels més petits.

Ganes de portar-ho a l’aula!