EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR

Abans d’acabar el 2023 vaig anar al cinema per veure “El mestre que va prometre el mar”.

És una molt bona pel·lícula, crua i bonica alhora, però que em fa pensar en el moment actual, tant pel creixement preocupant, molt preocupant, de l’extrema dreta com de la irracionalitat que estem vivint en aquests moments dins el col·lectiu docent. Cert que l’administració crea frustració i desencís i no mostra tenir les idees clares de cap on vol que vagi l’educació, però això no justifica per res, repeteixo, per res, els missatges que inunden les xarxes ridiculitzant metodologies on l’alumne és el centre de l’aprenentatge i que, mostradament, han millorat el procés d’ensenyament-aprenentatge des de fa uns 100 anys.

Realment fa mal veure com es parla de Montessori sense tenir ni idea de la seva importància, de la mateixa manera que es parla del treball per projectes com si fos una pèrdua de temps. Ara hauríem d’afegir la demonització de “les pantalles” i aquí torna a entrar tot: internet, les tac, els mòbils… oblidant que poden tenir el mateix ús que en el seu moment va tenir la impremta de Freinet.

Sincerament, no ens podem permetre fer passos enrera en cap dels sentits, pedagògicament tampoc.

Aprofitant que encetem any desitjo per aquest 2024 encerts i ganes per millorar l’escola. També reflexió docent per no caure en missatges retrògrades que s’apropen a ideologies molt, i molt preocupants.

I una recomanació, mireu aquest film del tot necessari. Recuperar la memòria històrica d’Antoni Benaiges no és només un fet de justícia, és una necessitat pedagògica en aquests moments.

Tant de bo no quedin frustrades més promeses ni somnis a la canalla!

 

Viure a Montjuïc, avui i demà

El passat 17 de maig de 2022 em van convidar a participar a la taula rodona:

Viure a Montjuïc, avui i demà que s’emmarca dins el cicle de taules rodones  organitzades pel MNAC “Montjuïc, la muntanya incompresa”.

Aquest és l’esquema que vaig seguir, ja que em demanaven la meva participació des de la mirada de l’educació:

I aquest el vídeo de tota la taula rodona. Important les paraules de Marc Serra afirmant que ben aviar millorarà el trànsit i la contaminació acústica del carrer Lleida.

A veure si és veritat!

Final de curs amb més inseguretats que mai i a punt de col·lapsar

Ja finals de maig, però no un final de maig normal. Estem acabant el curs però de forma accelerada per tenir-ho tot a punt, per tancar-lo quan abans millor per poder començar el següent molt abans del previst.

Necessitaríem tenir les coses clares, saber quins recursos tindrem el proper curs, quanta plantilla… i tenir molta seguretat però enlloc d’això només tenim incerteses i pèrdua de recursos, és clar, d’algun lloc han de sortir els diners per pagar el  monitoratge al setembre per una hora al dia.

Calia? Realment és necessari fer jornada continuada tot el mes de setembre per avançar 5 dies el curs escolar? Aquesta pregunta ens la fem tothom però és que quan es fa aquest plantejament es fa perquè es parteix de la base que el professorat no podrem preparar bé el curs amb condicions, per això es donen aquestes hores al setembre. Per tant es parteix de la base que la mesura que es proposa neix coixa d’entrada, però no hi ha la capacitat d’autocrítica suficient per corregir errors. La conselleria prefereix vendre la idea que s’escurcen les vacances escolars (5 dies) per vendre en realitat fum. És igual la qualitat d’ensenyament, és el que importa menys.

Per altra banda les direccions estem molt cansades, cansades d’incerteses, cansades de veure com ens treuen recursos com l’aula d’acollida, que ens treguin els reforços que hem tingut aquest curs… d’assabentar-nos per les notícies de canvis importants, que no se’ns pregunti, que haguem d’assumir, en definitiva, les decisions mal pensades de qui ens governa.

I és així com arribem a final de curs. Amb el perill de col·lapsar l’educació pública tal com recull el manifest signat per més de 400 direccions de centres públics i que s’ha enviat al Conseller Cambray:

https://www.vilaweb.cat/noticies/tres-cents-directors-de-centres-publics-envien-una-carta-a-cambray-on-alerten-dun-collapse-real-en-el-sistema-educatiu/ 

Podria haver fet un “fil de twitter” però és que penso que no, que el twitter ha de ser per missatges curts i el blog recuperar-lo per a reflexions llargues i aquestes arriben a la conclusió que cal la implicació de tota la comunitat educativa per frenar el col·lapse.

ELS MESTRES NO ES RENDEIXEN

Arran de la sentència del TSJC contra la immersió lingüística, VilaWeb ha demanat a una trentena de mestres de diversos indrets del país que expliquin la situació del català a les escoles i instituts on treballen. Totes les respostes són diferents i afegeixen algun element que ajuda a entendre què passa. Com si fossin píxels, tots plegats ofereixen una imatge alhora desoladora –per allò que descriuen– i plena d’esperança –pel coratge que se’n desprèn. Són respostes farcides de propostes i d’arguments per a capgirar la situació actual de l’escola catalana.

Em van preguntar, vaig respondre:

Els mestres no es rendeixen

El que t’hauria dit

Aquesta matinada la covid se t’ha endut, has marxat amb la ventada. No hem pogut acompanyar-te, no ens han deixat, tot i que ens van dir que ens trucarien quan arribés el moment per ser al teu costat les últimes hores. Però no ha estat així, la trucada ens ha anunciat la teva mort.

Són moltes les coses que es barregen al cap i escriure-les ajuda, com a mínim és una manera de dir el que m’agradaria haver-te dit: un simple gràcies.

Gràcies per haver estat sempre al nostre costat, per haver-nos donat seguretat en la nostra infantesa quan el pare va morir, i també en les difícils adolescències. Per haver-nos donat l’empenta necessària en els moments que ens donàvem per vençuts i per ensenyar-nos que no tenim res regalat, que la vida és dura però cal lluitar-la.

Gràcies també per haver fet de iaia, i haver-ne gaudit. Les iaies també són eternes, has estat un gran exemple pels néts.

Sé que hi ha qui dirà que has tingut una vida dura, i és cert: malaltia, pèrdua de marit, després del fill gran, i aquest patiment final… totalment cruel i injust. Però tu sempre ens has  ensenyat que la pena es porta  per dins, que no s’ha de fer pena. És així com amb aquest escrit vull reivindicar la teva fortalesa, la que ens fa sentir orgull de ser qui som: els teus fills, les seves parelles, néts, i família.

Perquè és cert el que es diu:  les mares són eternes, per això et portarem sempre al cor.

Gràcies per tant, descansa en pau mama.

EMERGÈNCIA EDUCATIVA LOW COST

Recordeu quan en ple confinament sentíem parlar d’emergència educativa? Sentíem dir “ara toca als mestres”, i prometre des del Departament d’educació que es posarien tots els recursos i esforços perquè les escoles poguessin obrir amb totes les garanties per tal que fossin segures.

Aquestes paraules es van esvair ben aviat a les primeres concrecions, que van costar d’arribar: tot eren idees sense especificar el com es realitzarien.

I les promeses? On són aquelles afirmacions: “cobrirem les substitucions des del pimer dia” o “hi haurà més mestres”, o “hi haurà més monitoratge” o “tindrem més espais”, o “hi haurà termòmetres i epis”, o… ?

Hem iniciat el curs 2020-2021 i la realitat s’ha imposat: Moltes escoles no han reduït les ràtios per manca d’espais i mestres i les que ho hem fet, malgrat no tenir reforços,  creuem els dits perquè no falti ningú, ja que sabem que no tindrem la substitució tal com se’ns havia promès. És més, el personal  vulnerable que a principis de setembre l’administració va comunicar que no podien treballar al centre encara no ha estat cobert amb substitució.

I és que cal dir-ho  ben clar, per les administracions l’educació no és la prioritat.

És evident que l’escola (entenguis també instituts) havia d’obrir, i el personal docent volíem i volem obrir, però precisament per això cal dir que aquesta “emergència educativa low cost” és un insult a la intel·ligència.  S’ha perdut l’oportunitat de fer equip entre administracions i comunitat educativa per fer front a aquesta pandèmia que comporta una crisi social  descomunal.

Perquè ens estimem l’escola i tenim molt clar el paper que ens toca jugar no podem mirar cap a una altra banda, continuarem lluitant per una escola pública de qualitat mentre denunciem el que no es fa bé, perquè una societat que no inverteix en educació és una societat  que no creu en el seu futur.

En confinament. Imatges dels primers 15 dies.

Estem vivint un moment molt complicat, de fet, mai vist.

Acostumades a sortir al carrer quan cal davant un problema, a ser  molta gent junta per donar resposta ara veiem com el #JoEmQuedoACasa acaba sent la manera més solidària i compromesa de fer front a aquesta crisi. El que deia, mai vist!

Són moltes les imatges que tinc al cap, que venen i van, sembla que hagi passat una eternitat i només portem 15 dies. Ens aquest parell de setmanes són moltes també les coses que han passat que perduraran per sempre més a la retina i al cap.

Aquestes són algunes de les imatges relacionades en la presa de decisions fetes amb rapidesa i amb la  màxim efectivitat possible:

  • Tanca l’escola, d’avui per demà, de fet d’una tarda per a l’endemà, amb confirmació per la premsa abans que arribés la confirmació oficial. Informar a les famílies que demà ja no obríem i intentar que totes aquelles que no s’havien instal·lat el tel·legram ho fessin per seguir el canal de l’escola i aixi poder estar informades… i desitjar-nos molta sort mútuament.
  • Reunir al claustre recordant que l’escola tanca per 15 dies, amb la incertesa que puguin ser més, que estem tancades però que continuem treballant. Resposta excel·lent del professorat.
  • El mateix divendres 13 iniciem l’escola virtual Verdaguer. A la següent setmana fem les juntes d’avaluació…. Sant Meet! Preparem materials i truquem a les famílies per fer seguiment.
  • Fins i tot organitzem les primeres Portes obertes virtuals de l’escola. No només els twits i imatges a instagram amb el hashtag #PortesObertesVerdaguer, si no que obrim canal de telegram i en directe responem les respostes de les persones interessades. Confirmem que davant els problemes cal fer servir la imaginació i trobar solucions creatives i acabem creant el nostre propi FAQS amb l’enllaç al debat que hi va haver a les portes obertes virtuals del dia 19 de març.
  • Tenir una certesa: que hem de transmetre a les famílies que estem confinades però no aïllades…. i començar a patir per aquelles que ho puguin estar passant malament. Comencen els temors: han pensat en les beques menjador? Han pensat en qui no pot accedir als continguts i missatges que les escoles estem intentant fer arribar a les famílies?
  • Mentre tant ens arriba la informació de les targetes moneder, truquem famílies, parlem amb elles i conjuntament amb Consorci organitzem dia perquè vinguin a buscar-les… Metre i mig-dos metres de separació entre les persones al fer la fila, mascareta  i guants. Ens veiem els ulls i els desitjos de salut, que això passi aviat, records als nens i nenes… i t’adones que sense cap abraçada ens hem pogut transmetre tot l’escalf possible.
  • Els dies passen i l’escola està oberta cada dia, virtualment és clar.  Aquests dies, malgrat tot, ens adonem de com d’important és la comunitat educativa de l’escola, de la Verdaguer, perquè malgrat totes les dificultats d’aquests dies estem intentant més que mai establir els llaços humans necessaris perquè ningú quedi enrere.
  • A partir de demà dilluns 30 de març encetem la setmana amb el gran repte que el Departament d’educació asseguri  la connectivitat a totes les famílies. Santa internet! Si em coneixeu ja sabeu que he estat gran defensora d’introduir les eines TAC a l’escola, he format part, i encara en formo, dels grups de mestres capdavanters en aquest tema i ara, el temps, ens dóna la raó: Per necessitat el mòbil esdevé una eina educativa, per necessitat vivim a internet, per necessitat les eines TAC són instruments bàsics per comunicar-nos i d’aprenentatge…

Sincerament, a principi de curs no podia ni imaginar-me el que em trobaria, i molt menys això, però tinc clar que ens en sortirem.

Estem confinades, però no aïllades!

D’ell vaig aprendre… homenatge a Hernán Rodríguez León

Ha mort Hernán Rodríguez León. Una notícia trista perquè la vida perd un lluitador, una persona honesta i compromesa, però alhora una notícia que em fa adonar de la gran sort que hem tingut la gent que l’hem conegut i que hem pogut respirar, ni que fos durant una època determinada, la seva determinació per portar els projectes endavant.

Si no heu estat a Equador, si no heu estat a Guayaquil, si no heu estat a Bastión Popular… no sabeu qui és l’Hernán, perquè és d’aquelles persones “anònimes” que no rebran grans homenatges, ja que mai han ostentat poder ni cadira.

L’Hernan va optar per un estil de vida que implicava viure en els barris més populars, en els assentaments de gent pobre que fugint de la misèria dels camps emigraven a les ciutats per construir cases de canya per poder viure. I allà, ell liderava projectes educatius que buscaven l’empoderament dels seus habitants per poder millorar les condicions de vida.

Si calia construir, organitzava “mingues” perquè el veïnat s’organitzés per poder crear o millorar equipaments. L’escola sempre al centre d’aquesta participació popular. Si calia manifestar-se per reivindicar drets, es posava al capdavant sense por.

D’ell vaig aprendre el contingut de les paraules implicació i compromís. Em sento molt afortunada d’haver estat vivint a casa seva, era impressionant veure com aquella llar acabava sent centre de reunió de veïns, de professorat, fins i tot de l’alumnat de l’escola que apareixia per allà si tenia problemes. Afortunada també d’haver conegut la seva família i els seus companys de militància.

L’Hernan, l’home que no es cuidava perquè es preocupava més de cuidar a qui l’envoltava. Tenia un cor tan gran que el feia conviure amb la pobresa i la injustícia per transformar-la. L’Hernán, l’incansable somniador, tossut treballador compromès amb la realitat.

Aquí el meu petit homenatge per dir-vos que em sento molt afortunada d’haver-lo conegut i d’expressar la meva gratitud, perquè estic en deute. Sé què vol dir que l’escola sigui eix vertebrador i potenciadora de la cohesió social perquè d’ell vaig aprendre com es posen en pràctica les paraules de Freire.

Ara, ja coneixeu una mica  l’Hernán.

Gràcies Hernán!

Ha muerto Hernán Rodríguez León. Una noticia triste porque  la vida pierde un luchador, una persona honesta y comprometida, pero a la vez una noticia que me hace dar cuenta de la gran suerte que hemos tenido la gente que lo hemos conocido y que hemos podido respirar, aunque fuera durante una época determinada, su determinación para llevar los proyectos adelante.

Si no has estado en Ecuador, si no has estado en Guayaquil, si no has estado en Bastión Popular … no sabes quién es Hernán, porque es de aquellas personas “anónimas” que no recibirán grandes homenajes, ya que nunca han ostentado poder ni silla.

Hernan optó por un estilo de vida que implicaba vivir en los barrios más populares, en los asentamientos de gente pobre que huyendo de la miseria de los campos emigraban a las ciudades para construir casas de caña para poder vivir. Y allí, él lideraba proyectos educativos que buscaban el empoderamiento de sus habitantes para poder mejorar las condiciones de vida.

Si había que construir, organizaba “Mingas” para que el vecindario se organizara para poder crear o mejorar equipamientos. La escuela siempre en el centro de esta participación popular. Si había que manifestarse para reivindicar derechos, se ponía al frente sin miedo.

De él aprendí el contenido de las palabras implicación y compromiso. Me siento muy afortunada de haber estado viviendo en su casa, era impresionante ver cómo aquel hogar acababa siendo centro de reunión de vecinos, de profesorado, incluso del alumnado de la escuela que aparecía por allí si tenía problemas. Afortunada también de haber conocido su familia y sus compañeros de militancia.

Hernan, el hombre que no se cuidaba porque  se preocupaba más de cuidar a quien le rodeaba. Tenía un corazón tan grande que lo hacía convivir con la pobreza y la injusticia para transformarla. Hernán, el incansable soñador, terco trabajador comprometido con la realidad.

Aquí mi pequeño homenaje para deciros que me siento muy afortunada de haberlo conocido y de expresar mi gratitud, porque estoy en deuda con él. Sé lo que significa que la escuela sea eje vertebrador y potenciadora de la cohesión social porque de él aprendí cómo se ponen en práctica las palabras de Freire.

Ahora, ya conocéis un poco a Hernán.

Gracias Hernán!

 

El món dels llibres Harry Potter

Aquesta setmana he rebut un correu de la Sabina Redondo, em deia que ha recollit tot el treball creat en el projecte telemàtic “El món dels llibres” en una web: https://projecteslectura.wordpress.com/

La veritat és que ha estat emocionant recordar les hores de feina, la xarxa creada, les cares dels nens i nenes quan rebien missatges en els fòrums tot parlant de la lectura del llibre de Harry Potter… realment aquest projecte va ser màgic.

He d’agrair a la Sabina Redondo que hagi volgut recuperar l’esperit d’aquest projecte telemàtic. Amb ella vaig fer el  llibre “Projectes telemàtics a l’educació primària: un recurs per transformar l’escola“, parlàvem precisament de cooperació i escoles obertes i connectades, llavors era innovador, però ho continua sent.

No perdem doncs les ganes de transformar l’escola ni de fer xarxa. Gràcies per compartir Sabina!

Més informació sobre Projectes telemàtics.

ESPAI DIDÀCTIC

Com que el meu espai anterior ha desaparegut, anna.ravalnet.org, he anat passant el material creat, tant el de fa temps com el més recent, a un nou espai: EspaiDidàctic. No és només una web, és un espai compartit.

I és  així com hem pogut recuperar totes les webquest i totes les Propostes didàctiques que durant anys hem anat elaborant.

I parlo en plural perquè si bé és cert que hi ha material creat només per mi, el de l’inici,  la majoria de webquest  i propostes didàctiques han estat dissenyades i elaborades conjuntament altres mestres. Principalment amb la Núria Cervera, la majoria però n’hi ha altres persones que havien vist desaparèixer la seva feina al crear material amb nosaltres i estar allotjades a l’espai anterior.

Doncs ara ja està, tot està de de nou visible i operatiu del tot. Gràcies a tota la gent que ens va avisar dient que no podia treballar amb les webquest o propostes creades.

Anirem actualitzant l’espai a partir del que anem generant però també del que anem recollint, que serà sens dubte a partir del que estiguem treballant. La idea continua: Fem i compartim.