Missatge de final del 1r trimestre del curs 2020-2021

Què és el que cal dir aquest 21 de desembre? Doncs bàsicament cal que ens donem les gràcies totes les persones de l’escola, les unes a les altres, perquè hem aconseguit finalitzar un trimestre que ens ha obligat a fer molts esforços.

Des de les professionals de la neteja que han vetllat per la desinfecció, a qui ha fet possible les obertures de les portes per aconseguir una bona organització d’entrades i sortides, a totes les professionals que possibiliten el funcionament diari, des del suport, la gestió o el menjador, a les tutores dels grups 3 que han assumit la responsabilitat de la tutoria, fins i tot algunes per primera vegada, sense cap queixa. A tot l’equip docent de l’escola, la meva la Verdaguer,  per engrescar-nos en el projecte pedagògic de l’escola, i en nous projectes, malgrat les dificultats d’aquest curs. També a les professionals  que des de casa no han desconnectat i han estat presents d’una manera o d’una altra. I gràcies a les famílies que  amb la seva actitud ens han ajudat en l’organització del pla d’obertura,  també per suposat als nens i nenes que han acceptat i seguit les “normes” imposades per la covid.

Gràcies a tothom per fer-ho més fàcil, per haver deixat els problemes personals, totes en tenim, a la porta de l’escola, en el cas de la meva escola a les portes del carrer LLeida o de Rius i Taulet, i amb bon humor i companyerisme ens hem implicat  tot creant un bon ambient de treball, ambient del tot necessari per afrontar aquest curs.

I gràcies per haver entès que el sentit de la nostra feina, i no n’hi ha un altre, són els nens i les nenes, el nostre alumnat, bona part amb problemes molt bèsties. Ens necessiten amb ànims, amb força, fent equip i amb implicació.

Si algú pensa que no mereix aquest agraïment perquè  la implicació no ha estat suficient o que no ha contribuït a generar el bon rollo necessari per tirar endavant l’escola, que no es preocupi, queden 2 trimestres intensos per millorar, i gràcies igualment per estar donant la cara a l’escola cada dia. 

Ara només ens queda desitjar-nos bones festes, que descansem molt i que agafem noves forces per a la tornada, que siguem prudents i que gaudim de salut. 

Fins el 2021, que esperem que sigui molt millor!

TEATRE I CONCERT ONLINE DEL 21 DE DESEMBRE

Obrim l’escola

Si, obrim l’escola  aquest dilluns dia 8 a Barcelona, com si l’escola abans hagués estat tancada.

Cert que l’edifici si que ha estat tancat, però aquesta insistència en “obrim l’escola ja” fa pensar que cal una reflexió profunda del que és l’escola i què vol dir aprendre.

Hi ha una altra certesa, sembla evident que l’educació no sembla tant essencial com ho és la sanitat o el fet d’anar a comprar, si no, tindríem planificacions i directrius clares, sabríem quants mestres de més tindrà cada escola, quins esforços socials s’estan fent per garantir espais i així aconseguir que tota la canalla vagi a escola de forma presencial… però no, això no és el que tenim.

Les mestres no hem tancat l’escola, ens l’han fet tancar físicament, i d’un dia per l’altra els centres educatius han canviat la dinàmica per intentar que cap infant quedés enrera, hem mirat de fer arribar activitats d’aprenentatge sent conscients que les realitats a casa són diverses i per aquest motiu hem intentat que els nens i nenes puguessin crèixer en autonomia tot mirant de fer acompanyament emocional i ajudant a les famílies davant de l’allau de problemes que han estat tenint. La tasca docent no ha parat, el contacte amb l’alumnat tampoc.

Què és l’escola doncs si a l’imaginari col·lectiu i majoritari es té la idea que l’escola ha tancat? És l’edifici? O és la presencialitat? És a dir el contacte amb les mestres i la resta d’alumnat?

Crec que cal fer aquesta reflexió perquè sovint quan parlem d’obertura de centres, en aquest moment la imatge és que els infants entrin d’un en un, solució hidroalcohòlica a les mans i seguin en una cadira  ben quietets, ja que no es poden moure i no poden tocar als companys i companyes.  Algú realment creu que aprendran pel sol fet d’estar asseguts en una cadira a l’escola? És això el que volem? Ens contentem amb això?

Mentre socialment surten articulistes parlant d’aquesta obertura i mostrant al col·lectiu de mestres com a éssers insolidaris que no estan donant la talla en aquests moments, els 15 dies que falten per acabar el curs, s’obvien els temes més importants i al que la societat hauria de donar resposta:

Per què als infants se’ls apliquen unes mesures tan dràstiques mentre a la resta de la ciutadania se’ls permet seure en una terrassa en una mateixa taula?

L’escola és permetre que els infants estiguin a 2 metres de distància? Realment cada escola ha de decidir què fa? No hi ha un pla per totes les escoles?

Sé que són moltes preguntes però és que ara només hi ha preguntes, ens falten les respostes, esperem que ens les donguin aviat i que aquestes promoguin l’equitat.

Aquesta setmana tornarem a obrir l’escola i no serà de forma simbòlica, ho farem per poder tancar aquest curs complicat, per poder parlar fent tutoria individualitzada amb cada alumne i en petit grup amb els grans de l’escola, però amb aquests, ho farem de nou i ben fet al setembre.

I des d’ara ja preparem el proper curs, saber què caldrà reforçar i com treballarem sense renunciar al sentit que té l’escola: aprendre amb els altres i socialitzar-se, que l’alumne continuï sent el centre del seu aprenentatge i que aprengui de forma autònoma sense perdre el treball col·laboratiu.

Necessitem saber quines són les directrius. Si hem de partir el grup per afavorir la traçabilitat ho farem, si hem de fer mil torns de pati perquè els nens i nenes no es barregin amb la resta de nens i nenes de tota l’escola ho farem, si hem de reorganitzar horaris ho farem… però la societat ha de tenir clar què és l’escola i què no és: És el lloc on els nens i nenes aprenen i on es garanteix la igualtat d’oportunitats. Ja ens agradaria solucionar tots els problemes del món, però la conciliació laboral no ha de dependre mai de les escoles, si no dels governs. L’escola no és un pàrking.

Aclarim també que els infants no són bombes víriques, per tant, si no ho són, per què aquestes mesures tan extremes que converteixen l’escola actual en imatges d’altres èpoques? Mesures si, totes les que calguin, però l’escola no és això que s’està plantejant ara.

Dignifiquem l’educació ja!, fem que les escoles tinguin tots els recursos per poder donar resposta a la societat, que és el mateix que dir que tots els nens i nenes puguin anar a escola de forma presencial al setembre.

Fer que les escoles  tinguin tot el suport implica que ho tinguin els nens i nenes, ja que tindran una educació de qualitat. Fer que les escoles tinguin tot el suport vol dir que els governs s’impliquen en l’educació i no ho deixen en mans del “que cadascú faci el que pugui”… malauradament en aquesta pandèmia ja hem viscut aquest “que cada residència faci el que cregui” i així ha anat.

Vinga, tenim feina!

 

Les 5 passes per assolir una connexió educativa garantida

Article d’Anna Pérez al blog d’obrim l’educació de la Fundació Bofill:

“Aquesta crisi sanitària ens ha posat davant el mirall de la nostra societat, ens hi podem veure reflectides amb els aspectes socials més positius  o podem veure allò que menys ens agrada. Des de la solidaritat de poder aguantar un confinament per poder aturar la pandèmia tot fent suport veïnal, a la desesperació de famílies que no arriben a final de mes, que no poden seguir les tasques escolars, que ningú pot localitzar… i és que s’han fet molt evident les desigualtats socials.”

Per llegir l’article sencer cliqueu a la imatge:

Colectic no és el TEB, ni Ravalnet

Començo aquest escrit per la part que volia deixar pel final, però perquè quedi clar des del principi crec que és millor expressar, des del començament, la conclusió d’aquest post: Colectic no és el TEB, ni Ravalnet.

Quan als anys 90 vam començar l’aventura del TEB (sembla mentida, podríem dir “cap allà finals del segle XX”) l’equip educatiu teníem clar que l’acció educativa cap els joves del Raval s’havia de basar en l’autogestió, l’organització dels nois i noies per millorar el seu entorn i que mai, MAI, els hi podíem donar l’esquena. Només si partíem de la veu dels joves i de la seva implicació podíem avançar. Des del primer moment l’equip educatiu del TEB ens vam comprometre amb la gent del Raval i teníem clar que no ens situàvem  per sobre, tot al contrari, acompanyàvem i els hi donàvem tot el protagonisme. Crèiem en la seva capacitat i així els hi  vam intentar transmetre, per aquest motiu els joves i les joves de seguida van tenir un paper important, tant pel que fa a la presa de decisions com en la implicació en el projecte fent de monitors o portant la ràdio.

El TEB es va fer gran i de l’associació va sorgir la idea de treballar en xarxa quan pràcticament ningú parlava de xarxes (Ravalnet), i d’obrir les portes a tot el veïnat independentment de l’edat facilitant l’accés a les noves tecnologies per evitar la fractura digital (projecte Òmnia).  Aquí els joves tenien un paper més que important, ja que els nois i noies eren qui sovint portaven al local al veïnat i amistats i els ajudaven en l’accés a internet. L’impuls que es va fer cap a altres entitats perquè entressin en el món digital va fer del TEB un referent.

La veritat és que quan al cap de 20 anys vaig deixar l’associació creia que aquesta idea continuaria. Es parlava del “model TEB” com una manera innovadora de fer amb joves i que Ravalnet havia d’arribar a  ser la veritable xarxa de la gent i entitats… però Colectic no ha continuat aquesta trajectòria.

L’equip professional s’ha convertit en una cooperativa, espero que segueixin el model de la XES (xarxa d’economia solidària) i espero també que els hi vagi bé, però em veig en la necessitat d’aclarir que jo no tinc res a veure en aquest projecte. Encara hi ha qui em parla de Colectic com si fos el TEB i/o Ravalnet i de vegades hi ha gent que des de Colectic parla de mi com si encara tingués  algun lligam. Però no és així.

No n’hi ha cap i encara menys des de que la cooperativa Colectic ha acomiadat a tot l’equip educatiu i ha abandonat la idea inicial del projecte amb joves. No han cregut en els joves del barri, tampoc han entès la importància de donar protagonisme als nois i noies del Raval. És una gran llàstima, entre les persones acomiadades està la Susi, gran referent entre joves i veïns i veïnes del barri. Haver-la acomiadat és la demostració que no han entès res. La revista Masala parla així d’ella:

“La historia de Susi es la de una joven del Raval que tuvo la suerte de encontrarse en el lugar y en el momento indicado… No. La suya es la de una chica que supo entender que, si ella quería, se esforzaba y miraba con la cabeza alta, como sigue haciendo, podría salir de lo estipulado, de lo que se esperaba de la juventud del Raval que creció en la década de 1980.
Cristalina, aunque vista de negro, no se esconde. Habla sin rodeos ni atajos, sus palabras son golpes de efecto, rimas delante de un micro, «aunque yo prefiero quedarme en la última fila».”

I parlant del TEB:

“Poco a poco, empezó a ir cada tarde, llegaba de las primeras y se iba de las últimas. También daba una mano a las peques con los deberes y acabó por hacer de voluntaria (…) En el TEB fomentan el empoderamiento de la gente joven, que sean ellas mismas las que resuelvan sus inquietudes y afronten los conflictos que van encontrándose en su cotidianidad. Les ayudan a formarse y la única norma que inculcan es el respeto; «no es una norma, es lógica. En el TEB siempre hemos tenido las puertas abiertas y siempre las cosas han estado ahí para que quien quisiera hacer uso de ellas. Formamos parte del barrio y los jóvenes son el barrio. Por eso no entiendo cuando los profesionales o las entidades hablan de “nuestros chicos”. No son de nadie, son de ellos mismos.”

Colectic ha acomiadat a les 3 persones responsables de treballar d’aquesta manera, a l’Eva, al Ramon i a la Susi. Han abandonat el projecte educatiu. No, no tinc res a veure.

Però d’una cosa estic ben segura, la filosofia del TEB i les possibilitats de Ravalnet poden continuar perquè ha quedat ben demostrat que funcionen.

Segur, estic molt segura, que quan es pugui i quan es vulgui, hi haurà qui ho continuarà. Llavors sí, allà hi seré donant suport.

(Anna Pérez. Membre de l’equip fundador del TEB i Ravalnet)

LA PREHISTÒRIA AMB STEAM?

Des de ja fa un temps a l’escola hem  decidit iniciar-nos  en la metodologia del treball globalitzat, concretament en l’aprenentatge basat en projectes (ABP).

En aquest context i de forma interdisciplinar les àrees tecnològiques i artístiques, conjuntament amb l’imprescindible àmbit lingüístic, es barregen tot trencant la “barrera de les matèries”  per poder explicar el món que ens envolta, i és aquí on apareix la idea d’ STEAM (Science -ciència-, Technology -tecnologia-, Engineering -enginyeria-, Art -art- i Mathematics -matemàtiques-).  Un  plantejament metodològic que integra la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i la matemàtica des d’una perspectiva estètica, incloent per tant la creativitat a través de les arts, tant si aquestes són plàstiques com musicals.

Amb aquesta idea ens hem iniciat amb les STEAM en el desenvolupament del projecte de la Prehistòria a 5è:

  • Després de les indagacions fetes per l’alumnat sobre el repte plantejat (la demanda d’una arqueòloga) ve el moment de transformar la informació cercada.
  • L’objectiu final és fer una exposició a l’escola però utilitzant varietat d’eines TIC i STEAM, d’aquesta manera han sorgit diferents productes per explicar les diferents etapes de la prehistòria, des de reproduccions de pintures rupestres creant els colors de forma natural, presentacions amb el drive, esquemes i mapes mentals col·laboratius, models utilitzant la robòtica, maquetes per dissenyar els habitatges, programes de ràdio…

Ens queda encara molt per aprendre, però crec que  anem per bon camí i de ben segur els nens i nenes ens mostraran les possibilitats de l’evolució TAC-STEAM.

LES CONCLUSIONS DE LES VI JORNADES DE WEBQUESTCAT: “CAMINS D’INNOVACIÓ”

S'ha produït un error en obtenir un àlbum extern. Comproveu l'adreça de l'àlbum. Ajuda.

A una setmana de la celebració de les VI Jornades de webquestcat “Camins d’innovació” toca fer un moment de reflexió, encara les tenim molt fresques i no costa massa arribar a una gran conclusió: Van anar molt bé!

I no va ser només per l’alta participació de mestres un dissabte al matí, tampoc només per l’ambient agradable que es va respirar durant tota la jornada, fins i tot diria que tampoc només per les bones exposicions i presentacions…  Van anar molt bé per tot això junt, però sobretot perquè en tot moment es va respirar que estem vivint en un moment de canvi, i que sobretot n’hi ha ganes del mateix: Replantejar horaris, espais, projectes… i que en tot moment és l’alumne el centre de l’aprenentatge i que això li permet empoderar-se, mentre que el paper de la mestra, del mestre, continua sent vital però perquè gestiona els recursos, crea material i sobretot permet que els nens i nenes creixin.

En definitiva, va anar molt bé perquè vam poder compartir experiències que demostren que els profes ens estimem la nostra feina, l’escola i l’alumnat.

I com que va anar tan bé deixo aquí l’enllaç de  la web de les jornades perquè encara podem compartir el que va ser, hi ha totes les presentacions i els vídeos explicatius de les mateixes.

Realment, va anar molt i molt bé! Carme, t’haurien encantat.

La web de les jornades amb les presentacions i vídeos

VI JORNADES DE WEBQUESTCAT: CAMINS D’INNOVACIÓ

Screenshot_87

Jornades organitzades per la COMUNITAT CATALANA DE WEBQUEST,


CAMINS D’INNOVACIÓ és com hem titulat aquestes sisenes jornades perquè volem mostrar els canvis que s’estan produint als centres amb la introducció de les noves metodologies i diferents camins d’innovació.

En definitiva, noves maneres de fer…!

La jornada tindrà lloc a l’escola COLLASO I GIL de Barcelona.

CAMP DE CONCENTRACIÓ DE SACHSENHAUSEN

S'ha produït un error en obtenir un àlbum extern. Comproveu l'adreça de l'àlbum. Ajuda.

Aquest estiu, aprofitant el viatge de vacances a Berlín i Hamburg, he pogut visitar el camp de concentració de Sachsenhausen ubicat a 30 km de Berlín a la població d’Oranienburg.

D’entrada el que he de dir és que val la pena visitar un camp de concentració nazi, però també que és molt dur, impacta i malgrat ja sàpigues, hagis llegit… veure-ho et trasbalsa, no pot ser d’una altra manera.

Ha passat ja un mes de la visita i és ara quan decideixo escriure el que vaig veure i ens van explicar, no vull que se m’oblidi res i penso que igual amb l’escrit al bloc contribueixo en alguna cosa.

El primer que he de dir és que aquest camp de concentració no l’havia sentit mai i em va sorprendre saber de la seva importància, ja que era el centre de pràctiques dels soldats nazis que anaven destinats als camps de concentració, dit d’una altra manera, en el camp de Concentració de Sachsenhausen les SS feien les seves pràctiques. Encara ara hi ha uns edificis al costat del camp que corresponen al que era l’escola dels futurs soldats de les SS, allà els ensenyaven els mètodes de tortures i com s’havien de comportar en els camps.

També prop del camp, en un edifici que no s’ha conservat, hi havia el centre de comandament de tots els camps de concentració, allà es reunien amb Himmler i decidien des de les proteïnes que  havien de prendre els presos, el tracte, les tortures o la forma d’assassinar introduint la càmera de gas, així com la classificació dels presos on els considerats “subhumans com jueus o eslaus” eren les víctimes idònies pels experiments a les infermeries.

En aquesta visita, i gràcies també a l’explicació de les guies de Cultour Berlín, t’adones de com de premeditada va ser l’actuació nazi. Sovint parlem de barbàrie per anomenar l’holocaust i també de gent psicòpata… però no hem d’oblidar que el nazisme no és fruït d’una malaltia si no d’una ideologia, on les classes dominants en un primer moment van donar suport ( ja que la mà d’obra barata, o gratuïta, que oferien els camps de concentració, amb els presos com a treballadors que poc s’havien d’alimentar i que no cobraven, van fer augmentar la producció de les fàbriques alemanyes).

Imaginar-te, per un moment, ser allà… I saber que aquesta ideologia encara és  latent, et fa adonar de com important és treballar per tal que això MAI MÉS torni a passar. Cal acabar amb aquesta ideologia, així de clar. Des de l’educació prevenir i des de la justícia actuar, i com a ciutadans o societat tenir-ho molt clar.

Massa testimonis han viscut aquest horror perquè no els hi fem cas. Alguns d’aquests van passar per Sachsenhausen, entre ells el fill d’Stalin (d’aquest mai més es va saber res) o  Martin Niemöller, el qual ens va deixar aquests versos:

Quan els nazis vingueren pels comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista,

Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no n’era de socialdemòcrata,

Quan vingueren pels sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista,

Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar,
Jo no n’era de jueu,

Ara venen per mi.
I no hi ha ningú que aixequi la veu.

No hem d’oblidar que Niemöller també va donar suport al règim en un inici, com molts d’altres.

Aquí deixo les fotos que vaig fer amb explicacions com a llegenda, es pot clicar a sobre i veure les fotografies més grans.

TROBADA INTERGENERACIONAL

Cada any, a l’escola, fem que els nens i nenes interactuïn amb gent gran.

Creiem que és un bon moment perquè els més petits aprenguin dels més grans, i alhora, aquests, coneguin nens i nenes que en la majoria dels casos, no han nascut aquí.

Aquestes trobades són molt importants, ja que els dos col·lectius s’adonen que realment són veïns, i a partir de la trobada es troben pel carrer i es saluden.

És de les experiències més interessants i que cal potenciar des de l’escola. Aquí deixo els vídeos que apareixen a la notícia de l’escola.