EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR

Abans d’acabar el 2023 vaig anar al cinema per veure “El mestre que va prometre el mar”.

És una molt bona pel·lícula, crua i bonica alhora, però que em fa pensar en el moment actual, tant pel creixement preocupant, molt preocupant, de l’extrema dreta com de la irracionalitat que estem vivint en aquests moments dins el col·lectiu docent. Cert que l’administració crea frustració i desencís i no mostra tenir les idees clares de cap on vol que vagi l’educació, però això no justifica per res, repeteixo, per res, els missatges que inunden les xarxes ridiculitzant metodologies on l’alumne és el centre de l’aprenentatge i que, mostradament, han millorat el procés d’ensenyament-aprenentatge des de fa uns 100 anys.

Realment fa mal veure com es parla de Montessori sense tenir ni idea de la seva importància, de la mateixa manera que es parla del treball per projectes com si fos una pèrdua de temps. Ara hauríem d’afegir la demonització de “les pantalles” i aquí torna a entrar tot: internet, les tac, els mòbils… oblidant que poden tenir el mateix ús que en el seu moment va tenir la impremta de Freinet.

Sincerament, no ens podem permetre fer passos enrera en cap dels sentits, pedagògicament tampoc.

Aprofitant que encetem any desitjo per aquest 2024 encerts i ganes per millorar l’escola. També reflexió docent per no caure en missatges retrògrades que s’apropen a ideologies molt, i molt preocupants.

I una recomanació, mireu aquest film del tot necessari. Recuperar la memòria històrica d’Antoni Benaiges no és només un fet de justícia, és una necessitat pedagògica en aquests moments.

Tant de bo no quedin frustrades més promeses ni somnis a la canalla!

 

Viure a Montjuïc, avui i demà

El passat 17 de maig de 2022 em van convidar a participar a la taula rodona:

Viure a Montjuïc, avui i demà que s’emmarca dins el cicle de taules rodones  organitzades pel MNAC “Montjuïc, la muntanya incompresa”.

Aquest és l’esquema que vaig seguir, ja que em demanaven la meva participació des de la mirada de l’educació:

I aquest el vídeo de tota la taula rodona. Important les paraules de Marc Serra afirmant que ben aviar millorarà el trànsit i la contaminació acústica del carrer Lleida.

A veure si és veritat!

Final de curs amb més inseguretats que mai i a punt de col·lapsar

Ja finals de maig, però no un final de maig normal. Estem acabant el curs però de forma accelerada per tenir-ho tot a punt, per tancar-lo quan abans millor per poder començar el següent molt abans del previst.

Necessitaríem tenir les coses clares, saber quins recursos tindrem el proper curs, quanta plantilla… i tenir molta seguretat però enlloc d’això només tenim incerteses i pèrdua de recursos, és clar, d’algun lloc han de sortir els diners per pagar el  monitoratge al setembre per una hora al dia.

Calia? Realment és necessari fer jornada continuada tot el mes de setembre per avançar 5 dies el curs escolar? Aquesta pregunta ens la fem tothom però és que quan es fa aquest plantejament es fa perquè es parteix de la base que el professorat no podrem preparar bé el curs amb condicions, per això es donen aquestes hores al setembre. Per tant es parteix de la base que la mesura que es proposa neix coixa d’entrada, però no hi ha la capacitat d’autocrítica suficient per corregir errors. La conselleria prefereix vendre la idea que s’escurcen les vacances escolars (5 dies) per vendre en realitat fum. És igual la qualitat d’ensenyament, és el que importa menys.

Per altra banda les direccions estem molt cansades, cansades d’incerteses, cansades de veure com ens treuen recursos com l’aula d’acollida, que ens treguin els reforços que hem tingut aquest curs… d’assabentar-nos per les notícies de canvis importants, que no se’ns pregunti, que haguem d’assumir, en definitiva, les decisions mal pensades de qui ens governa.

I és així com arribem a final de curs. Amb el perill de col·lapsar l’educació pública tal com recull el manifest signat per més de 400 direccions de centres públics i que s’ha enviat al Conseller Cambray:

https://www.vilaweb.cat/noticies/tres-cents-directors-de-centres-publics-envien-una-carta-a-cambray-on-alerten-dun-collapse-real-en-el-sistema-educatiu/ 

Podria haver fet un “fil de twitter” però és que penso que no, que el twitter ha de ser per missatges curts i el blog recuperar-lo per a reflexions llargues i aquestes arriben a la conclusió que cal la implicació de tota la comunitat educativa per frenar el col·lapse.

ELS MESTRES NO ES RENDEIXEN

Arran de la sentència del TSJC contra la immersió lingüística, VilaWeb ha demanat a una trentena de mestres de diversos indrets del país que expliquin la situació del català a les escoles i instituts on treballen. Totes les respostes són diferents i afegeixen algun element que ajuda a entendre què passa. Com si fossin píxels, tots plegats ofereixen una imatge alhora desoladora –per allò que descriuen– i plena d’esperança –pel coratge que se’n desprèn. Són respostes farcides de propostes i d’arguments per a capgirar la situació actual de l’escola catalana.

Em van preguntar, vaig respondre:

Els mestres no es rendeixen

EMERGÈNCIA EDUCATIVA LOW COST

Recordeu quan en ple confinament sentíem parlar d’emergència educativa? Sentíem dir “ara toca als mestres”, i prometre des del Departament d’educació que es posarien tots els recursos i esforços perquè les escoles poguessin obrir amb totes les garanties per tal que fossin segures.

Aquestes paraules es van esvair ben aviat a les primeres concrecions, que van costar d’arribar: tot eren idees sense especificar el com es realitzarien.

I les promeses? On són aquelles afirmacions: “cobrirem les substitucions des del pimer dia” o “hi haurà més mestres”, o “hi haurà més monitoratge” o “tindrem més espais”, o “hi haurà termòmetres i epis”, o… ?

Hem iniciat el curs 2020-2021 i la realitat s’ha imposat: Moltes escoles no han reduït les ràtios per manca d’espais i mestres i les que ho hem fet, malgrat no tenir reforços,  creuem els dits perquè no falti ningú, ja que sabem que no tindrem la substitució tal com se’ns havia promès. És més, el personal  vulnerable que a principis de setembre l’administració va comunicar que no podien treballar al centre encara no ha estat cobert amb substitució.

I és que cal dir-ho  ben clar, per les administracions l’educació no és la prioritat.

És evident que l’escola (entenguis també instituts) havia d’obrir, i el personal docent volíem i volem obrir, però precisament per això cal dir que aquesta “emergència educativa low cost” és un insult a la intel·ligència.  S’ha perdut l’oportunitat de fer equip entre administracions i comunitat educativa per fer front a aquesta pandèmia que comporta una crisi social  descomunal.

Perquè ens estimem l’escola i tenim molt clar el paper que ens toca jugar no podem mirar cap a una altra banda, continuarem lluitant per una escola pública de qualitat mentre denunciem el que no es fa bé, perquè una societat que no inverteix en educació és una societat  que no creu en el seu futur.

Obrim l’escola

Si, obrim l’escola  aquest dilluns dia 8 a Barcelona, com si l’escola abans hagués estat tancada.

Cert que l’edifici si que ha estat tancat, però aquesta insistència en “obrim l’escola ja” fa pensar que cal una reflexió profunda del que és l’escola i què vol dir aprendre.

Hi ha una altra certesa, sembla evident que l’educació no sembla tant essencial com ho és la sanitat o el fet d’anar a comprar, si no, tindríem planificacions i directrius clares, sabríem quants mestres de més tindrà cada escola, quins esforços socials s’estan fent per garantir espais i així aconseguir que tota la canalla vagi a escola de forma presencial… però no, això no és el que tenim.

Les mestres no hem tancat l’escola, ens l’han fet tancar físicament, i d’un dia per l’altra els centres educatius han canviat la dinàmica per intentar que cap infant quedés enrera, hem mirat de fer arribar activitats d’aprenentatge sent conscients que les realitats a casa són diverses i per aquest motiu hem intentat que els nens i nenes puguessin crèixer en autonomia tot mirant de fer acompanyament emocional i ajudant a les famílies davant de l’allau de problemes que han estat tenint. La tasca docent no ha parat, el contacte amb l’alumnat tampoc.

Què és l’escola doncs si a l’imaginari col·lectiu i majoritari es té la idea que l’escola ha tancat? És l’edifici? O és la presencialitat? És a dir el contacte amb les mestres i la resta d’alumnat?

Crec que cal fer aquesta reflexió perquè sovint quan parlem d’obertura de centres, en aquest moment la imatge és que els infants entrin d’un en un, solució hidroalcohòlica a les mans i seguin en una cadira  ben quietets, ja que no es poden moure i no poden tocar als companys i companyes.  Algú realment creu que aprendran pel sol fet d’estar asseguts en una cadira a l’escola? És això el que volem? Ens contentem amb això?

Mentre socialment surten articulistes parlant d’aquesta obertura i mostrant al col·lectiu de mestres com a éssers insolidaris que no estan donant la talla en aquests moments, els 15 dies que falten per acabar el curs, s’obvien els temes més importants i al que la societat hauria de donar resposta:

Per què als infants se’ls apliquen unes mesures tan dràstiques mentre a la resta de la ciutadania se’ls permet seure en una terrassa en una mateixa taula?

L’escola és permetre que els infants estiguin a 2 metres de distància? Realment cada escola ha de decidir què fa? No hi ha un pla per totes les escoles?

Sé que són moltes preguntes però és que ara només hi ha preguntes, ens falten les respostes, esperem que ens les donguin aviat i que aquestes promoguin l’equitat.

Aquesta setmana tornarem a obrir l’escola i no serà de forma simbòlica, ho farem per poder tancar aquest curs complicat, per poder parlar fent tutoria individualitzada amb cada alumne i en petit grup amb els grans de l’escola, però amb aquests, ho farem de nou i ben fet al setembre.

I des d’ara ja preparem el proper curs, saber què caldrà reforçar i com treballarem sense renunciar al sentit que té l’escola: aprendre amb els altres i socialitzar-se, que l’alumne continuï sent el centre del seu aprenentatge i que aprengui de forma autònoma sense perdre el treball col·laboratiu.

Necessitem saber quines són les directrius. Si hem de partir el grup per afavorir la traçabilitat ho farem, si hem de fer mil torns de pati perquè els nens i nenes no es barregin amb la resta de nens i nenes de tota l’escola ho farem, si hem de reorganitzar horaris ho farem… però la societat ha de tenir clar què és l’escola i què no és: És el lloc on els nens i nenes aprenen i on es garanteix la igualtat d’oportunitats. Ja ens agradaria solucionar tots els problemes del món, però la conciliació laboral no ha de dependre mai de les escoles, si no dels governs. L’escola no és un pàrking.

Aclarim també que els infants no són bombes víriques, per tant, si no ho són, per què aquestes mesures tan extremes que converteixen l’escola actual en imatges d’altres èpoques? Mesures si, totes les que calguin, però l’escola no és això que s’està plantejant ara.

Dignifiquem l’educació ja!, fem que les escoles tinguin tots els recursos per poder donar resposta a la societat, que és el mateix que dir que tots els nens i nenes puguin anar a escola de forma presencial al setembre.

Fer que les escoles  tinguin tot el suport implica que ho tinguin els nens i nenes, ja que tindran una educació de qualitat. Fer que les escoles tinguin tot el suport vol dir que els governs s’impliquen en l’educació i no ho deixen en mans del “que cadascú faci el que pugui”… malauradament en aquesta pandèmia ja hem viscut aquest “que cada residència faci el que cregui” i així ha anat.

Vinga, tenim feina!

 

En confinament. Imatges dels primers 15 dies.

Estem vivint un moment molt complicat, de fet, mai vist.

Acostumades a sortir al carrer quan cal davant un problema, a ser  molta gent junta per donar resposta ara veiem com el #JoEmQuedoACasa acaba sent la manera més solidària i compromesa de fer front a aquesta crisi. El que deia, mai vist!

Són moltes les imatges que tinc al cap, que venen i van, sembla que hagi passat una eternitat i només portem 15 dies. Ens aquest parell de setmanes són moltes també les coses que han passat que perduraran per sempre més a la retina i al cap.

Aquestes són algunes de les imatges relacionades en la presa de decisions fetes amb rapidesa i amb la  màxim efectivitat possible:

  • Tanca l’escola, d’avui per demà, de fet d’una tarda per a l’endemà, amb confirmació per la premsa abans que arribés la confirmació oficial. Informar a les famílies que demà ja no obríem i intentar que totes aquelles que no s’havien instal·lat el tel·legram ho fessin per seguir el canal de l’escola i aixi poder estar informades… i desitjar-nos molta sort mútuament.
  • Reunir al claustre recordant que l’escola tanca per 15 dies, amb la incertesa que puguin ser més, que estem tancades però que continuem treballant. Resposta excel·lent del professorat.
  • El mateix divendres 13 iniciem l’escola virtual Verdaguer. A la següent setmana fem les juntes d’avaluació…. Sant Meet! Preparem materials i truquem a les famílies per fer seguiment.
  • Fins i tot organitzem les primeres Portes obertes virtuals de l’escola. No només els twits i imatges a instagram amb el hashtag #PortesObertesVerdaguer, si no que obrim canal de telegram i en directe responem les respostes de les persones interessades. Confirmem que davant els problemes cal fer servir la imaginació i trobar solucions creatives i acabem creant el nostre propi FAQS amb l’enllaç al debat que hi va haver a les portes obertes virtuals del dia 19 de març.
  • Tenir una certesa: que hem de transmetre a les famílies que estem confinades però no aïllades…. i començar a patir per aquelles que ho puguin estar passant malament. Comencen els temors: han pensat en les beques menjador? Han pensat en qui no pot accedir als continguts i missatges que les escoles estem intentant fer arribar a les famílies?
  • Mentre tant ens arriba la informació de les targetes moneder, truquem famílies, parlem amb elles i conjuntament amb Consorci organitzem dia perquè vinguin a buscar-les… Metre i mig-dos metres de separació entre les persones al fer la fila, mascareta  i guants. Ens veiem els ulls i els desitjos de salut, que això passi aviat, records als nens i nenes… i t’adones que sense cap abraçada ens hem pogut transmetre tot l’escalf possible.
  • Els dies passen i l’escola està oberta cada dia, virtualment és clar.  Aquests dies, malgrat tot, ens adonem de com d’important és la comunitat educativa de l’escola, de la Verdaguer, perquè malgrat totes les dificultats d’aquests dies estem intentant més que mai establir els llaços humans necessaris perquè ningú quedi enrere.
  • A partir de demà dilluns 30 de març encetem la setmana amb el gran repte que el Departament d’educació asseguri  la connectivitat a totes les famílies. Santa internet! Si em coneixeu ja sabeu que he estat gran defensora d’introduir les eines TAC a l’escola, he format part, i encara en formo, dels grups de mestres capdavanters en aquest tema i ara, el temps, ens dóna la raó: Per necessitat el mòbil esdevé una eina educativa, per necessitat vivim a internet, per necessitat les eines TAC són instruments bàsics per comunicar-nos i d’aprenentatge…

Sincerament, a principi de curs no podia ni imaginar-me el que em trobaria, i molt menys això, però tinc clar que ens en sortirem.

Estem confinades, però no aïllades!

NO PODEM PERDRE L’ESCOLA

L’escola catalana adoctrina als nens i nenes de Catalunya“. Aquesta és la frase i la gran mentida que ens hem de sentir dir aquests dies, i res és gratuït, res és perquè si.

Ens escandalitzem i ens sorprèn tan desvergonyiment per part d’Arrimadas, Albiol, Rivera,  Dastis… I tants silencis còmplices d’Iceta i d’altres que, suposo, esperen la seva oportunitat per poder arribar al poder, cremant tot el que molesta per aplanar el camí (il•legalitzar partits, intervenir mitjans de comunicació o destruir el model educatiu).

S’ataca  l’escola desprestigiant al professorat i  repetint la mentida constantment per tal de convertir-la en veritat… tot val per construir un relat que  doni l’excusa per acabar amb el model educatiu català, i ja sabem el motiu: “adoctrinar“,  tothom recorda la gran frase de Wert “españolizar a los niños catalanes”, objectiu semblant al que tenien els  colonitzadors que van anar a evangelitzar els indígenes americans.

I no, no ho podem permetre,  perquè ens estimem l’escola i perquè estem lluitant per millorar-la, perquè tot i que el nostre sistema educatiu encara  té mancances té uns valors que no volem renunciar: sentit crític, diversitat cultural, coeducació, innovació, plurilingüisme, convivència, cohesió social, democràcia, una escola pública que vol garantir la igualtat d’oportunitats… No volem una escola rància que potenciï el pensament únic, no volem tornar als valors d’una escola franquista, que ho és per molt que s’amagui en partits unionistes i constitucionalistes. No. No ho volem ni ens ho podem permetre, perquè si perdem l’escola ens perdem com a societat.

Cal que comencem a pensar en fer un front comú, podem fer-ho, de fet ja ho hem fet, només cal no oblidar com vam defensar els col•legis electorals  l’1 d’octubre.

FAPAC, Ensenyament,  associacions de mestres,  sindicats… Fem alguna cosa conjunta?

https://t.co/v2bwya5RCj

http://www.ccma.cat/324/memoria-audiovisual-de-l-1-o/interactiu/19012/

QUAN ACABA UN CURS

El curs 2016-17 ja ha acabat, i com sempre toca fer balanç.  La veritat és que la Núria Cervera ja ho ha explicat molt bé en el seu post per tant no em repetiré, simplement reforçaré la idea que treballar per projectes a Cicle Superior dóna molts i molts bons resultats.

Projectes com l‘Apadrina, Patrimonia’m,  Canta i explica seguint el model pedagògic de Classe Inversa o  el Projecte compartit Expliquem el barri amb el Camp d’Aprenentatge reforcen la idea que treballant d’aquesta manera l’alumnat s’empodera i és realment protagonista del seu aprenentatge: Els nois i noies saben que estan aprenent i saben que estan treballant. Realment quan treballes així es crea un ambient  a l’aula on els nens i nenes perceben que creiem en ells i en les seves possibilitats. Diria que és un ambient “màgic” on l’alumnat i el professorat s’engresca i caminem junts, on el treball col·laboratiu és la base alhora que els nens i nenes creixen en autonomia.

És una llàstima, però no tothom ho entén així, i aquest final de curs ha estat dur, no és agradable veure com es prenen direccions allunyades d’aquesta línia, fins i tot es mira de trencar metodologies i projectes existents que funcionen, que han rebut el reconeixement de la societat però que internament, des de certes direccions s’intenten minimitzar i eliminar. Mai havia viscut un claustre, demanat per més de la tercera part del professorat, on assistís l’inspector per petició de direcció i haver de sentir frases lapidàries com: “no està demostrat que treballant amb projectes els alumnes aprenguin”… se’t queda la cara de  😯

En fin, dedicat a qui pensa d’aquesta manera, unes frases i un enllaç sobre Neuroeducació (La Neuroeducació és una nova disciplina que neix de la interacció entre les Neurociències (com funciona el cervell), la Psicologia (com funciona la ment i la conducta humana) i l’Educació (com funcionen els processos d’ensenyament-aprenentatge).

“Diversos estudis han demostrat que només aprenem allò que ens crida l’atenció i allò que ens genera emoció al ser après. Que l’exercici físic i dormir bé faciliten de forma clara i directa l’aprenentatge i la consolidació de la memòria. Que aprenem més de forma grupal que individual, i que el bon humor, entre molts altres factors, facilita l’aprenentatge. Molts d’aquests coneixements no són nous els mestres ja les apliquem, però la Neuroeducació ens facilita l’evidència científica i ens explica perquè és així.”

Perquè sí, si que està demostrat, els nens i nenes aprenen i molt!

Més informació sobre neuroeducació i ABP (aprenentatge basat en projectes).

Aquí alguns exemples:

 

 

RECORDANT ESCOLA2018

El Boris Mir ens recorda la trobada de blocaires que vam fer a Callús el 17 de maig del 2007 on l’objectiu era pensar com havia de ser l’escola del 2018: “Una proposta col·lectiva basada en propostes positives, personals i creatives sobre l’educació que volem d’aquí a 10 anys.”

Gràcies Boris per recordar-nos que els somnis, si es lluiten i es treballen,  es poden fer realitat malgrat les dificultats.