Irene Aranda, Lluís Cavalcanti, Marina Sala i Èric Yañez
Fins a l’Edat Mitjana van sorgir moltes teories sobre com era l’univers, de què estava format i quin era el seu centre. A la prehistòria, per exemple, ja observaven el cel i ja van començar a deduir d’on venien les estrelles. com tots, també van tenir curiositat per saber què hi havia més enllà.
Els grecs van desenvolupar uns estudis sobre la teoria geocèntrica; alguns filòsofs destacats van ser, per exemple, Eudoxe i Plató.
Aristòtil (384-322 a.C), deixeble dels anteriors filòsofs, va agafar els estudis anteriors d’astronomia i va desenvolupar amb més justificacions la teoria geocèntrica i geostàtica. Aquesta teoria va dominar gràcies a la seva gran fama com a filòsof. Sostenia que la Terra era esfèrica i que era el centre de l’Univers, que a la vegada era un cosmos esfèric, finit i etern i estava tancat en una esfera. Els planetes es movien de forma natural en cercle i eren transportats per un sistema de 55 esferes amb centre a la Terra constituïdes per un vidre immòbil. Tot i així, el moviment natural en cercle dels planetes no es va justificar fins tres-cents anys més tard.
Fora de la Terra, la matèria no es podia ni generar ni alterar. El moviment era circular, etern i regular; per això el va anomenar perfecte.
No va ser fins Aristarc de Samos (310–230 a. C.), quan es va desenvolupar una teoria molt diferent de l’altra, l’heliocèntrica. Aquesta teoria afirmava que tots els planetes, inclosa la Terra, giraven en òrbites circulars al voltant del Sol. També va dir que el moviment que feien les estrelles a la nit era degut a la rotació de la Terra, i si les vèiem al cel era perquè aquestes li semblaven que devien ser infinitament llunyanes.
Aristarc també va poder calcular les dimensions de la distància del Sol a la Terra i la de la Lluna a la Terra mitjançant la trigonometria.
També va perfeccionar la teoria sobre la rotació de la Terra sobre el seu propi eix, va explicar les estacions i va realitzar noves i més precises mesures de l’any tròpic.
Tot i haver sorgit la idea de la teoria heliocèntrica, dos-cents anys més tard, Claudi Ptolomeu (85-165 d.C), però, va recuperar la teoria d’Aristòtil i la va desenvolupar demostrant-ne certs aspectes. 
La teoria va predominar fins al segle XVI.
Ptolomeu afirmava que la terra era al centre de l’Univers. Ho feia a partir de l’observació, ja que, en tot moment, la meitat de les estrelles es trobaven sobre l’horitzó i l’altra meitat per sota d’ell, i que totes es trobaven a la mateixa distància del centre de l’Univers. Si la Terra estigués gaire desplaçada del centre, la divisió entre les estrelles visibles i les no visibles no seria idèntica.
Bibliografia:
http://cuerpos–celestes.blogspot.com/2010/07/de-los-primeros-astronomos-aristoteles.html
http://es.wikipedia.org/wiki/Arist%C3%B3teles#Astronom.C3.ADa
http://www.cibernous.com/autores/aristoteles/teoria/ciencia/cosmologia.html
Irene Aranda, Lluís Cavalcanti, Marina Sala i Èric Yañez
