Recentment hem començat a treballar el llibre Quadern d’Aram de Maria Àngels Anglada a classe de Literatura Catalana. Es tracta d’una de les últimes obres de l’autora, publicada l’any 1997. Anglada el va escriure arran d’un viatge que va fer a Rodes i la seva amistat amb Maria Ohannesian, armènia de naixement i hel·lenista de formació acadèmica.

Maria Àngels Anglada (1930-1999) és una de les escriptores catalanes més importants del segle XX. Disposa d’una llarga trajectòria com a autora de llibres poètics, novel·les, assajos, traduccions, etc. Anglada sempre va demostrar una especial predilecció cap a les clàssiques -especialment cap a la literatura grega- fins al punt de llicenciar-se en Filologia Clàssica i treballar en diverses traduccions de poesia grega com per exemple en Les germanes de Safo (1983). També va escriure obres narratives d’inspiració grega com ara Sandàlies d’escuma (1985), aquesta última va ser guardonada amb el Premi Lletra d’Or i el Premi de la Crítica, el 1986.

Tornant a Quadern d’Aram, la darrera novel·la d’Anglada explica la història d’Aram i de Marik, fill i mare, que han de fugir de la seva pàtria Armènia durant el genocidi del poble armeni liderat per l’imperi otomà, durant els anys 1915 i 1916. El poble armeni es trobava dividit en dos territoris: un d’ells formava part de l’imperi otomà i l’altre de l’imperi rus.

Quadern d’Aram de Maria Àngels Anglada, Edicions 62.

El 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial, en la que Rússia i Turquia van participar en bàndols contraris, així doncs les dues Armènies estaven obligades a lluitar entre elles. Llavors molts armenis turcs van decidir passar-se a l’exèrcit rus, per ajudar els armenis russos, els seus germans. La fugida d’una part d’ells va significar una traïció i una deserció militar totalment punible, però el govern va cometre l’error de culpar tot el poble armeni.

Turquia va considerar que els armenis eren un perill per l’imperi i va decidir empresonar, perseguir, assassinar, raptar, violar i maltractar aquest petit, antic i dissortat poble. Aram i Marik van fugir de l’Armènia occidental i van viatjar per l’Armènia oriental (Rússia), el mar Mediterrani (costejant Grècia i Itàlia) fins a arribar a Marsella (a la costa francesa) on es van instal·lar. Durant el trajecte i els seus primers mesos a Marsella, mare i fill escriuen les seves vivències en un quadern, l’últim regal de Vahé al seu fill Aram. De fet un dels misteris de la novel·la és què se n’ha fet de Vahé, a mesura que avança la trama, els protagonistes van descobrint la veritat sobre l’espòs de Marik i el pare d’Aram gràcies a la informació donada per testimonis de la seva mort.

Dona i nena armènies pregant agenollades davant d’una noia morta al desert d’Alep, a Síria, llavors territori otomà.

La pròpia autora declara que a l’hora de crear el personatge de Vahé es va basar en el poeta armeni Daniel Varujan. Ambdós són poetes, amants de la seva terra, i ambdós van patir el mateix destí a mans dels turcs. Vahé havia treballat de professor de grec i de francès abans que comencés el genocidi armeni. De fet Aram explica que el seu pare l’explicava de petit les aventures d’Odisseu: vet aquí el primer referent clàssic! A més a més, una vegada el poeta ja és presoner, demana al seu amic grec Odisseas (com l’astut rei d’Ítaca) que li porti la seva estimada Ilíada. No és estranya aquesta admiració de Vahé per l’obra d’Homer, Grècia i Armènia comparteixen bona part de la seva cultura i  costums. Per aquest motiu l’Aram es fa bon amic d’en Iorgos, un noi grec amb qui treballaria com a coraller, i més endavant coneixeia i es casaria amb Alèxia, la germana d’en Iorgos que viu amb la seva família a l’illa grega de Simi.

Un altre aspecte que ens pot recordar a l’Odissea podria ser el viatge de Marik i d’Aram pel mar mediterrani, quan fugen cap a Marsella. Els protagonistes creuen les mateixes aigües que Odisseu: les costes gregues i italianes, la mateixa Anglada ho confirma:

Poc més tard un mariner gran, en Vassilis, el que em mana la feina, m’ha dit que parés de treballar una estona i m’ha ensenyat l’illa d’Ítaca, l’illa d’Ulisses, perquè hi hem passat molt a prop. Jo conec la història d’Ulisses, l’Odissea, perquè el pare me l’havia explicada, des de petit, aventura per aventura, i més d’una vegada. L’àvia més aviat em contava històries de sants, com Josep i els seus germans, o de sant Mesrob, armeni, però el pare, en canvi, les històries d’Hèctor i d’Ulisses. -Pàg. 71 de Quadern d’Aram de Maria Àngels Anglada, Edicions 62.

El mar es comença a moure de valent, i en Vassilis m’ha enviat cap a baix. He pensat que nosaltres també estem vivint, la Marik i jo, una mena d’Odissea, però els perills no ens han vingut de cap monstre com el Ciclop o les sirenes enganyadores, sinó els homes, els que haurien de ser els nostres semblants. -Pàg. 72 de Quadern d’Aram de Maria Àngels Anglada, Edicions 62.

També podríem comparar l’aventura d’Aram i de Marik amb l’Eneida de Virgili, els protagonistes d’Anglada com Eneas han de fugir de la seva pàtria perquè no han pogut fer front a aquells homes més forts que ells i que els han arravatat tot, però això sí: la seva cultura, la seva llengua, la seva religió i poesia mai no morirà. Ό αθάνατος εστίν.

Ceràmica que mostra el cant X de l’Odissea, en el que Odisseu obre la bossa dels vents que li va donar Èol, segle IV aC.