Se cumplen 78 años del pronunciamiento de Companys.`[Enric Juliana, LVG, 7-10-2012]
Apuntes de una noche inolvidable [Agustí Calvet, Gaziel, LVG, 11-10-1934, pag 5– 6]
Els fets d’octubre de 1934 i el bienni conservador per a Catalunya
Respon
Arxiu d'etiquetes: HISTÒRIA
Diada històrica
Passeig de Gràcia
El tsunami de Barcelona.[Editorial LVG,12-9-2012]
Diada histórica.[Editorial El País,12-9-2012]
Vuit punts de vista sobre Espanya,Catalunya[LVG,16 de setembre de 2012]
¿Independencia o secesión ligera?[Xavier Casals, El País, 16-9-2012]
Momento constituyente originario[Javier Pérez Royo, El País 14-9-2012]
Independentismo de corazón y de conveniencia[Milagros Pérez Oliva, El País Domingo, 16-9-2012]
De la resistència emprenedora a la plenitud exigent [Salvador Cardús, 11 setembre de 2012]
La riuada de 1962 a Terrassa
La riuada de 25 de setembre de 1962 a Terrassa . Imatges dels estralls causats per la riuada. Autor:Joan Bonastre. (Museu de Terrassa)
El terrible aiguat que va caure sobre la ciutat la nit del 25 de setembre de 1962 provocà unes inundacions que arrossegà violentament persones i tot tipus de béns materials. Aquesta riuada que s’emportà la vida de molts terrassencs va produir un fort impacte col·lectiu i precipità l’establiment d’un pont més consistent de comunicació i solidaritat entre les Terrasses que coexistien en la mateixa ciutat.
En els llocs on s’havia permès construir cases al mateix llit de la riera o en les seves proximitats, les fortes inundacions de la tardor de 1962 van provocar una gran catàstrofe amb un gran nombre de morts, desapareguts i l’esfondrament d’habitatges on vivien famílies humils.
“Y mientras la riera de Les Arenes
discurría, sin canalizar, por un ancho espacio de más de 300 metros, un sinfín
de modestas viviendas construidas con los materiales más baratos, se
levantaban, sino en su mismo seno, a muy pocos palmos de altura de la parte más
honda del lecho.Algunos, los más previsores, elevaban el suelo de su vivienda
unos pocos escalones con el fin de evitar que el agua entrara en sus casas
cuando bajaba en las períodicas riadas. Pero en aquella ocasión fue
diferente. Lo que ocurrió no fue una simple bajada de aguas, ni siquiera
torrencial. Fue una avalancha destructora de agua, barro y de todo lo que ya
había arrastrado.Y si no hay que buscar culpables de los fuertes aguaceros, causa última de todo el desastre, sí que que habría de averiguarse por qué las rieras se salieron de madre. Y hay que responsabilizar, sobre todo, a los que hicieron que el accidente se convirtiera en tragedia al permitir que los ciudadanos más pobres tuvieran que habitar en las zonas más peligrosas. No deben, pues, eludir su responsabilidad los que, especulando con los terrenos, vendieron solares en campos sin urbanizar. Y mucho menos deben eludirla las autoridades que lo permitieron…
La Riada se llevó a muchos pobres y a muchas de sus pobres viviendas. A punto estuvo Terrassa de quedarse sin sus barriadas más pobres. Pero no fue así. Quedaron suficientes pobres y
desheredados vivos como para que la propaganda oficial no deformara la cruda
realidad. Muchos de los que sobrevivieron tomaron conciencia de por qué pasaba
todo aquello y actuaron en consecuencia. Y en nuestro barrio hubo vecinos de
estos». [COMELLAS, J i MONTOLIU, J.J. Història d’un barri de Terrassa (1989), pàg. 102-103].
Efectivament, fou després d’haver presenciat aquesta immensa tragèdia que es mobilitzà un moviment veïnal per a construir un mur de contenció en la riera l’any 1963, una acció comunitària que va servir no tan sols per aixecar un element físic de protecció en la part del barri més sensible a les riuades sinó també perquè despertessin moltes mostres de solidaritat entre els propi veïnat.
*****************************************************************************************************
El periodista Jaume Valls ha fet l’anàlisi d’una tragèdia que va produir 327 morts i desapareguts, juntament amb una devastació d’habitatges i quantiosos estralls materials que afectaren a la indústria, el comerç i les infraestructures públiques. L’autor d’aquest necessari estudi ens situa el context social i polític i ens recorda com era la ciutat de Terrassa l’any 1962: un paisatge industrial dominava el nucli urbà amb les seves empreses tèxtils que donaven ocupació a la majoria de la població terrassenca; una ciutat que rebia immigrants procedents majoritàriament de l’Andalusia oriental que arribaven per a treballar en les nombroses indústries que demandaven una mà d’obra barata; una població nouvinguda que haurà d’enfrontar-se a la manca d’habitatges i d’infraestructures bàsiques; un desgavell urbanístic, sense cap planejament d’ordenació urbana on l’especulació (amb el beneplàcit de les autoritats que dominaven la ciutat) va permetre que es construís en terrenys agrícoles molt a prop de les lleres de les rieres i els torrents; la ciutat s’anava conformant amb unes noves barriades (Les Arenes, Ègara, Poble Nou, La Maurina, Ca n’Anglada…) amb carrers sense asfaltar, manca de clavegueram i d’enllumenat públic; una administració municipal franquista molt dependent de la política governamental i dels interessos industrials, aliena a les necessitats d’una ciutat que s’esdevenia més gran i més complexa…
De forma cronològica Valls ens explica la tragèdia a les rieres del Palau (actual Rambla) i les Arenes, l’impacte destructiu d’un nou nucli de casetes autoconstruïdes a Les Fonts, i com molts torrents sense canalitzar van produir també víctimes i danys per tota la ciutat. Aquella nit terrible la ciutat va quedar incomunicada amb ferrocarrils aturats, carreteres tallades,i sense electricitat ni telèfon. El llibre escrit per Valls destaca la solidaritat que es va desfermà entre la societat terrassenca amb un voluntarisme èpic des del primer moment de la tragèdia, auxiliant a les víctimes de la riuada. D’altra banda, cal destacar un capítol del llibre on es recull el testimoni personal de terrassencs i terrassenques que van viure les riuades.
El propi autor ens diu en la presentació del seu estudi:
“La causa de tanta mortaldat i destrucció no fou un caprici de la providència ni la brutalitat de l’aiguat, sinó la falta total de planificació i disciplina urbanístiques, en una ciutat abocada a la producció industrial amb gran hegemonia del sector tèxtil que, necessitada de mà d’obra poc qualificada, permeté que la immigració cridada per la feina no trobés l’acollida que mereixia i hagués d’espavilar-se per construir barraques i modestos habitatges allà on la ciutat perdia el nom i on propietaris desaprensius els venien terrenys barats.
[…] La riuada de 25 de setembre de 1962 va posar en tràgica evidència tant la mala solució que s’havia donat a la canalització de la riera del Palau aigües amunt de la Rambla, com la inexistència de l’urbanisme en els sectors perifèrics, on es construïren habitatges a la mateixa llera de la riera.
Les autoritats de la dictadura, amb la seva passivitat i amb la despreocupació per allò que passava més enllà de les seves industries -malgrat tenir-hi treballant a molta gent que vivia en la precarietat- van ser els autèntics responsables de la tragèdia. Naturalment, en un règim de fèrria dictadura, interessada per sobre de tot en no permetre dissidències i a perseguir obstinadament qualsevol expressió dels drets civils, els responsables no foren denunciats, ni jutjats per cap tribunal. Al contrari, el règim que va fer aparèixer el Generalísimo Franco com a salvador de la situació va condecorar-los i homenatjar-los. En comptes de justícia social es va recórrer a la caritat.Però la riuada va tenir la virtut de fer aflorar el millor de la societat terrassenca en forma de solidaritat envers els afectats i també de posar en contacte persones amb vocació social del centre i les barriades, que a partir d’aleshores lluitarien plegats per la seva dignitat, intentant organitzar-se al marge de les estructures del franquisme, tot lluitant pels seus drets de ciutadans i ciutadanes”.[Jaume Valls].
*******************************************************************************
*********************************************************************************************************
Fotografies
**********************************************************************************************************
Vallesos-Riuada de 1962
El dimarts 25 de setembre de 1962 una pluja torrencial (uns 284 litres per metre quadrat) cau de forma molt intensa sobre el Vallès Occidental. Les aigües desbocades de les rieres de les Arenes (que va assolir un cabal de 700 litres per segon), del Palau , de Rubí, del riu Ripoll i altres afluents del Llobregat i del Besos, van causar prop de 700 morts. La revista Vallesos fa memòria de les riuades del 1962 dins d’ una carpeta que “rememora aquells aiguats que van esdevenir tan tràgics perquè les pluges torrencials es van aliar fatalment amb la misèria, l’especulació i la permissivitat urbanística imperants durant una dictadura franquista que, lluny de depurar responsabilitats, va utilitzar la tragèdia per fer-se propaganda”[Vicenç Relats i Casas, director de Vallesos].
JORGE SEMPRÚN: memòria del segle XX
Presoner 44.904, Jorge Semprún i el camp de concentració de Buchenwald
El archipiélago del horror nazi
El escritor leyó en 2010 este discurso en Buchenwald, con motivo del 65º aniversario de la liberación del campo de concentración. Allí asistió entre los 20 y los 22 años a la gran tragedia de su vida y por extensión del siglo XX
Protegit: Activitat-2HISTÒRIA. Cuba,1898:de Colònia a “desastre”
Cuba, 1898: de colònia a “desastre”
A mediados del siglo XIX, mientras crece la demanda del consumo de azúcar, Cuba vive una época de esplendor y riqueza, y cientos de catalanes parten hacia La Habana. Pero las grandes fortunas no se hacen con la caña de azúcar. El dinero fácil se hace con la compraventa de seres humanos. Ésta es la realidad de Los ojos del huracán, la trata de esclavos se convierte en el eje de sus vidas y las reglas peculiares que rigen la economía y sociedad cubanas se transforman en sus reglas. Junto al deseo de riqueza, cada personaje esconde otra pasión. Mientras tanto, la Historia sigue su curso. El abolicionismo, el independentismo y la guerra van creciendo en la isla con la fuerza de un huracán, y las grandes fortunas abandonan Cuba y recalan en Barcelona, donde los antiguos negreros se introducirán en la alta sociedad, contribuyendo al crecimiento y modernización de la ciudad. La alternancia de voces narrativas hace de esta obra una novela polifónica. Novela de aventuras, histórica, feminista, amorosa, social, Los ojos del huracán retrata uno de los momentos más apasionantes de la historia de España y vierte su mirada sobre un tema controvertido y olvidado de la vida en las colonias: la trata de esclavos
-
Do
c. 2_ ELS INDIANS
Sortida a Barcelona (16-9-2010):un itinerari fotogràfic pels carrers de Barcelona
Repressió i resistència. Restes d’una dictadura als carrers i a la memòria.
Repressió i resistència és una intervenció memorial implantada durant tres mesos en diversos espais públics de Barcelona – Plaça Nova , portal de l’Àngel , plaça de Catalunya , plaça de la Universitat , Passeig de Gràcia , jardins de Salvador Espriu, passeig de Sant Joan. Consisteix a situar una fotografia , ampliada a gran mida , el lloc on va ser feta , de manera que el trànsit entre el passat i el present sigui immediat. Aquesta acció respon a la feliç coincidència de dues iniciatives trucades a trobar-se. D’una banda, hi havia el treball de conjunció d’espais i testimonis fotogràfics que ha anat fent des de fa uns anys Arqueologia del Punt de Vista , amb Ricard Martínez al capdavant. I , de l’altra , l’interès i el suport que el Memorial Democràtic ha prestat a manifestacions passades d’aquest grup- Forats de Bala (2009) i Runes (2008) -, així com l’organització del II Col.loqui Internacional Memorial Democràtic , dedicat a ” La repressió franquista i la revisió jurídica de les dictadures ” . Una magnífica ocasió , doncs, per revisar la ciutat des del punt de vista de la lluita contra la dictadura.
La dictadura franquista en si i la seva estricta apropiació de l’espai públic – sempre compartit amb la jerarquia eclesiàstica i les manifestacions religioses, sempre restrictiu davant les manifestacions populars – han dificultat la localització de fotografies en què la repressió i la resistència es poden captar immediatament. Per això mateix , aquesta exposició del carrer és també un homenatge necessari a fotògrafs com Manel Armengol , Paco Elvira , Josep M. Pérez Molinos , Carlos Pérez de Rozas , Ricard Tarré i altres que no hem pogut identificar , que han estat veritables transmissors de la memòria de la ciutat , atents sempre a la realitat visible i el subtext que les circumstàncies aportaven a cada imatge.
_____________________________________________________________________
La jerarquia eclesiàstica clarament identificada amb la dictadura va tenir que fer front als canvis d’actituds d’uns capellans que adoptaven posicions progressistes de més compromís social i polític amb fets importants com la Caputxinada o la manifestació de capellans. L’11 de maig de 1966 una manifestació de clergues vestits amb sotana es dirigiren, després de concentrar-se en el Palau Episcopal i fer una pregària a la Catedral, cap a la Prefectura Superior de la Policia –a la Via Laietana de Barcelona- en protesta per les tortures que havia rebut el dirigent estudiantil i membre del PSUC, Joaquim Boix Lluch, el qual havia estat detingut juntament amb altres líders estudiantils. Els manifestants volien lliurar un escrit al comissari en cap de la Brigada Políticosocial, Vicente Juan Creix, però quan van arribar a les portes de la Comissaria foren apallissats i perseguits per la policia. En aquesta manifestació de capellans, que marca una fita important en l’enfrontament entre un sector del clergat català i la dictadura, van participar els terrassencs Lluís Alonso Cámara, Agustí Daura, Damià Sánchez-Bustamante, Joan Rofes, Joaquim Garrit, Francesc García, Alexandre García-Duran, Jordi Nogués i Andreu Pascual. Joan Rofes, llavors capellà en el barri d’Ègara, descriu així aquell esdeveniment:
“Quan arribàrem a la Catedral de Barcelona es van fer unes lectures per part d’en Pedrals i Dalmau. A l’interior de la Catedral es concretà que sortiríem en ordre, i així va ésser, amb la intenció de dirigir-nos a la comissaria de policia de Via Laietana amb una carta on defensàvem el compliment dels drets humans i contraris a la repressió. Quan sortírem de la catedral, cent i escaig capellans vestits amb sotana, ens estava esperant la policia amb amenaces i cridant-nos, dispersaros, dispersaros. Vam poder arribar a la Via Laietana molt a prop de la comissaria de policia, però ells van començar a picar fort. Pots imaginar en plena Via Laietana amb tota la circulació parada i un munt de capellans corrents i saltant. L’Alexandre García Duran no es va moure del lloc, es va quedar segut a terra davant de comissaria, i van començar a pegar-li fins que es van cansar i ell sense moure’s del lloc. Va acabar amb una esquena pelada. Recordo que al costat meu n’hi anava un que li van donar un cop molt fort al cap. Ni a en Damià ni a mi ens van tocar, anaven esquivant els cops i feien soroll i gestos, ¡que nos están matando!, perquè la gent se n’adonés del que passava. Que jo recordi, contusionats forts no n’hi van haver, exceptuant l’Alexandre perquè s’ho va buscar aturant-se allà. Jo mateix vaig poder amagar-me a la seu dels jesuïtes del carrer Casp i la resta també es van anar dispersant per la ciutat. Aquest esdeveniment va remoure molt la ciutadania i va tenir un fort impacte […].” [J.L. Lacueva, M. Márquez i L. Plans. Combat per la llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa. Terrassa:Ed. Fundació Torre del Palau, 2007, pàg.201
Un grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa atenent les explicacions del fotògraf Ricard Martínez.
____________________________________________________________________________
La autarquía: tiempo de hambre y de miseria.(1939-1953)
“La política económica del nuevo Estado se caracterizó por la búsqueda de la autosufciéncia (autarquía), hecho que tuvo enromes repercusiones no sólo en el comercio exterior (voluntad de sustituir las importaciones), sino también en la misma producción y distribución de productos. Hoy en día está totalmente rechazada por los economistas la tesis defendida por los dirigentes del régimen franquista según la cual la política autárquica fue una necesidad defensiva, para proteger la producción española tras las destrucciones de la guerra en un contexto marcado por la guerra mundial y el posterior aislamiento. Y menos aún se acepta la pretensión de que la miseria colectiva de aquelloa años estaba siendo provocada por causas externas al régimen.
La política autárquica fue una opción voluntaria de los dirigentes del régimen franquista que formaba parte de un proyecto político totalitario que aspira a la independencia económica, sublimaba el aislamiento y desconfiaba tanto de la economía liberal como de las influencias económicas exteriores. La persistencia en la dirección de la economia de hábitos de carácter militarista permite afirmar que la autarquía significó la continuación de la economía de guerra que se enía aplicando en la zona franquista desde 1936. De hecho, fue una fallida y desastrosa pretensión de desarrollar un modelo económico alternativo al capitalismo liberal. Y todo ello ideado y dirigido en buena parte por militares. El propio Franco, en una clara muestra de atrevimiento e ignorancia en materia económica, llego a proclamar énfaticamente, en agosto de 1938: tenemos todo lo que nos hace falta para vivir y nuestra producción es lo suficientemente abundante para asegurar nuestra propia subsistencia. No tenemos necesidad de importar nada.
La acción de los primeros gobiernos de Franco se caracterizó por un intervencionismo masivo en todos los aspectos de la actividad económica, des de la producción y la distribución de productos hasta el suministro de materias primas, la concesión de licencias de exportación o el mismo control de los precios de mercado. Igualmente, el propio gobierno regulaba las relaciones laborales y fijaba los salarios de los trabajadores”.[Borja de Riquer, La dictadura de Franco. Barcelona: ed. Crítica/Marcial Pons, 2010,pàg. 247-248]
Anys 40. Cua de l’Auxilio Social, institució benèfica franquista creada
en plena Guerra Civil. Les condicions de vida dels barcelonins en la primera postguerra
estaven marcades per la misèria, l’escassetat, el racionament i, finalment, l’estraperlo
Foto: anònim/EFE/CORBIS
Les condicions de vida de la majoria de la població van empitjorar moltíssim. De fet, fins a finals dels anys cinquanta no es va recuperar el poder adquisitiu de l’etapa republicana. La situació de misèria i depauperació era molt palpable, sobretot a les àrees urbanes, fet que va afavorir tota mena de picaresca per sobreviure. La situació era tan greu que arreu van aparèixer malalties pròpies de la infraalimentació, com ara la tuberculosi, la diftèria, el tifus o la meningitis, que afectaven especialment les dones i els infants. Els aliments es van racionar fins el 1952. Per aconseguir-ne, calia tenir una cartilla de racionament, que era un document que assignava a cada membre d’una família una quantitat d’aliments bàsics, com ara el pa o la llet, que podia adquirir en el mercat oficial, és a dir, al preu fixat pel govern. En realitat, les quantitats que oferia el racionament eren sempre insuficients, i els que tenien prou diners compraven al mercat negre, l’anomenat estraperlo, negoci que consistia a acaparar i ocultar productes i primeres matèries per a vendre’ls il·legalment, tant per al consum diari com industrial.[Santillana, Història]
Un grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa atenent les explicacions del fotògraf Ricard Martínez.
La política autárquica fue una opción voluntaria de los dirigentes del régimen franquista que formaba parte de un proyecto político totalitario que aspira a la independencia económica, sublimaba el aislamiento y desconfiaba tanto de la economía liberal como de las influencias económicas exteriores. La persistencia en la dirección de la economia de hábitos de carácter militarista permite afirmar que la autarquía significó la continuación de la economía de guerra que se enía aplicando en la zona franquista desde 1936. De hecho, fue una fallida y desastrosa pretensión de desarrollar un modelo económico alternativo al capitalismo liberal. Y todo ello ideado y dirigido en buena parte por militares. El propio Franco, en una clara muestra de atrevimiento e ignorancia en materia económica, llego a proclamar énfaticamente, en agosto de 1938: tenemos todo lo que nos hace falta para vivir y nuestra producción es lo suficientemente abundante para asegurar nuestra propia subsistencia. No tenemos necesidad de importar nada.
La acción de los primeros gobiernos de Franco se caracterizó por un intervencionismo masivo en todos los aspectos de la actividad económica, des de la producción y la distribución de productos hasta el suministro de materias primas, la concesión de licencias de exportación o el mismo control de los precios de mercado. Igualmente, el propio gobierno regulaba las relaciones laborales y fijaba los salarios de los trabajadores”.[Borja de Riquer, La dictadura de Franco. Barcelona: ed. Crítica/Marcial Pons, 2010,pàg. 247-248]
Anys 40. Cua de l’Auxilio Social, institució benèfica franquista creadaen plena Guerra Civil. Les condicions de vida dels barcelonins en la primera postguerra
estaven marcades per la misèria, l’escassetat, el racionament i, finalment, l’estraperlo
Foto: anònim/EFE/CORBIS
Un grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa atenent les explicacions del fotògraf Ricard Martínez. ___________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
L’1 i el 8 de febrer de 1976 van tenir lloc a Barcelona dues grans manifestacions per l’amnistia que marcaren una inflexió política en la transició.
D’una banda,, perquè van assolir un nivell de participació ciutadana insòlit en actes d’aquesta mena, des que s’havia imposat la dictadura franquista.Fins i tot alimentaren la il·lusió d’un antifranquisme capaç d’imposar-se a una monarquia continuista: un mirall fràgil. De l’altra, perquè evidenciava els límits que tenia la mateixa proposta d’una ruptura democràtica impulsada, gairebé de forma exclusiva, per la mobilització popular. Havia estat extrordinària però insuficient: el govern Arias-Fraga va mantenir-se immutable i no es veié obligat a proclamer l’amnistia. Almenys, de moment. Estava, però, tocat de mort, i la seva continuïtat no aniria més enllà de cicn mesos. El franquisme pur estava a un pas de la seva derrota definitiva.
Càrrega policial al passeig de Sant Joan, en la manifestació pro amnistia de l’1 de febrer de 1976. Foto : ARXIU / MANEL ARMENGOL
1 de febrer de 1976: Manifestació per l’amnistia. Disputa sostinguda per l’espai públic entre la dictadura i la ciutadania. Foto: Manel Armengol.
-
Temps d’amnistia. D. Ballestar i M. Risques. Barcelona: ed. 62, 2001
Temps d’amnistia. D. Ballestar i M. Risques. Barcelona: ed. 62, 2001
1 de febrer. En som molts més dels que ells volen i diuen.“La del dia 1 tenia com a objectiu reivindicar l’amnistia per als presos polítics. La del diumenge següent incorporà a la crida la reclamació dels drets polítics i les llibertats nacionals, i afegí en conseqüència l’Estatut d’Autonomia, amb el referent del de 1932, i l’autogovern en les consignes de la jornada.
En el capítol anterior ja s’ha exposat de forma prou clara que aquestes dues grans mobilitzacions per l’amnistia no “van caure del cel”. La reivindicació estava al carrer des de feia mesos. Al marge de les organitzacions polítiques, de les quals l’Assemblea de Catalunya era el catalitzador, nombroses organitzacions ciutadanes, associacions de veïns, col·legis professionals i fins i tot diversos ajuntaments, malgrat estar regits per franquistes , l’havien sol·licitat. Les àmplies mobilitzacions laborals del moment també la tenien com un referent a l’hora de plantejar les seves reivindicacions […] les autoritats no s’èsperaven que la convocatòria tingués tant d’èxit. El mateix governador civil creia que la presència de manifestants seria minoritària i testimonial. S’equivocava i de molt. Donà ordres a la Jefatura Superior de Policia perquè els efectius policials dispersessin els manifestants i s’intentés evitar els enfrontaments. Però malgrat l’habitual i excessiu desplegament policial, en aquella jornada no hi va haver prou “grisos” a Barcelona per fer front a l’autèntica allau de manifestants que van ser presents als carrers de la ciutat. Estava a punt de produir-se el que feia molts anys que no es veia”[D. Ballestar i M. Risques. Temps d’amnistia. Barcelona: ed. 62, 2001].
Un grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa davant de la fotografia de Manel Armengol [manifestació de l’1 de febrer de 1976. Intervenció repressiva de la Policia Armada (los grises)]
_________________________________________________________________________________________________________________________________________
La torna ( en català, l’arrodoniment , el que s’afegeix a una mercaderia quan no arriba exactament al pes demanat ) és una peça teatral d’Albert Boadella i la companyia teatral Els Joglars estrenada l’any 1977 i que ha passat a la història especialment per haver estat causa , en plena transició a la democràcia , d’un consell de guerra als components de la companyia i d’un moviment popular sense precedents a Catalunya i a Espanya, fins i tot internacionalment en favor de la llibertat d’expressió
L’obra recrea els últims dies de la vida d’un delinqüent, Heinz Chez, ( el nom real era George Michael Welzel i la seva execució a garrot vil. A partir de les poques dades que es tenien sobre aquest home i el seu procés ( es deia que els jutges van deliberar mentre es menjaven una paella i van signar la sentència ja borratxos) , es va construir una farsa en què tots els personatges actuaven amb caretes llevat de propi Chez , víctima i testimoni de tot el muntatge que es va crear al seu voltant. Heinz Chez va ser ajusticiat el mateix dia 2 de març de 1974 que Salvador Puig Antich en un esforç per part del govern franquista per restar rellevància política a l’execució d’aquell . Chez era presentat doncs , com la ” torna ” , el ” arrodoniment ” de Puig Antich.
Barcelona, 9 de març de 1978. Manifestació de joves amb una pancarta demanant l’amnistia pel grup Els Joglars, empresonat amb motiu de la representació teatral La Torna. Autor: desconegut/EFE
