Arxiu mensual: febrer de 2018

Mestres en tres moments històrics

Publicat el per
1

 

1923

1931

Vegeu video………Las maestras de la República

Vegeu Video…….. HILDA FARFANTE. [Filla de mestres republicans] 

“Van afusellar els meus pares per ser mestres de la República”


[ELISABET ESCRICHE, Ara, 27-11-2014] Les restes de la seva mare són en algun voral de carretera i les del seu pare en alguna fossa comuna asturiana. Tots dos eren mestres republicans. A la Hilda Farfante, de 83 anys, encara se li posen els ulls plorosos quan recorda “els quatre dies d’espant”. Tenia només cinc anys quan a la seva mare, de 35, la van agafar un grup de falangistes just quan anava a obrir l’escola que dirigia -i on també treballava el seu pare-, un centre del municipi asturià de Cangas del Narcea. A la mare la van portar a una presó. Era el 9 de setembre del 1936. L’endemà, quan la família se’n va assabentar, el seu pare va anar a buscar-la. També el van agafar. “Aquell mateix matí ja havien matat la mare, i a la tarda el pare”. El matrimoni tenia dues filles més. La petita tenia quatre anys i la gran set. L’avi, espantat, va decidir portar-les amb un oncle que vivia a les muntanyes. Passats quatre dies, la família les va haver de separar perquè ningú tenia prou poder adquisitiu per fer-se càrrec de les tres. “Les he vist, però mai més hem tornat a estar juntes, mai més…”, diu mentre se li trenca la veu. En elrepartiment a ella li va tocar anar a viure amb una tieta (una germana de la seva mare). També era mestra i republicana, una professió que la Hilda ha exercit. “Mai he sortit d’una escola. Quan penso en casa meva veig una escola i quan penso en la meva mare veig la mestra”, diu. Amb només nou anys ja ajudava la seva tieta en les tasques de docència. Va estudiar batxillerat i, després, pedagogia.

Fa 32 anys va començar a buscar el seu pare. Una veïna, a la qual també li havien matat el marit, sospitava que les seves restes del seu home estaven amb les del pare de la Hilda i li va proposar excavar una de les onze fosses de la zona on es pensava que les trobaria. L’ajuntament, governat en aquell moment pels socialistes, els va donar un permís “oral” i “ràpid”. “Tenien por que els periodistes se n’assabentessin”, relata. Amb un equip de manobres sense gaire experiència van estar tot un matí movent terra. “No vam trobar res”, explica. La Hilda es va jurar que “mai més” tornaria a fer res pel seu compte per localitzar les restes del seu pare. “L’Estat és qui me’ls ha de tornar tots dos”, deixa clar. Aquell punt d’inflexió la va portar a dedicar la resta de la seva vida a investigar quines eren les idees que defensaven els seus pares i per què van tenir aquest tràgic final. “La meva tia no m’explicava gaires coses perquè tenia molta por que la matessin, i jo no preguntava pel mateix temor”, apunta. Al final de la carrera docent la informació començava a arribar-li en comptagotes. “Al final he descobert que als meus pares els van afusellar per ser republicans, però, sobretot, per ser mestres, uns docents que lluitaven, com passa ara, per una escola de tots i per a tots”, comenta.

Ha plorat molt. Primer d’amagat i després, a mesura que ha anat explicant la seva història, en públic. “Però no s’ha de plorar sinó explicar, i fins i tot cridar”, reivindica. El testimoni de la Hilda és un dels protagonistes del documental Les metres de la República, que vol reconèixer el llegat que han deixat aquestes mestres i la seva contribució a la defensa dels drets de les dones i a la modernització de l’educació. La Hilda està preocupada per la situació actual. “El franquisme no ha marxat mai”, diu. Tot i així té clar que continuarà cridant. “Mentre tingui veu ho seguiré fent per explicar la vida dels meus pares, perquè deixin de ser invisibles”, raona. La seva història -insisteix- s’ha de saber. “No podem girar full com si no hagués passat res, no ho podem permetre”, sentencia.

 

1939………….

Les Brigades internacionals

Publicat el per
Respon

Les Brigades Internacionals foren unitats militars formades per voluntaris d’esquerra vinguts d’arreu del món per lluitar contra el feixisme en la Guerra Civil espanyola, a favor de la República i en contra dels militars insurrectes del general Franco reforçats pels règims totalitaris d’Alemanya i Itàlia.

Les Brigades Internacionals van participar en les més cruentes batalles de la guerra com a unitats de xoc, fins que el 23 de setembre del 1938 es retiraren del conflicte a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comitè de No-intervenció, després d’haver patit enormes baixes.

“Mai cap home ha estat enterrat amb més honor que aquells que van morir a Espanya”
Ernest Hemingway, 1939

Joris Ivens i Ernest Hemingway amb Ludwig Renn, comandant de l’XI Brigada Internacional, durant la preparació del rodatge del documental The Spanish Earth

Segons estudis fets per la l’associació americana d’amics de la Brigada Lincoln, van ser 59.380, dels quals en van morir 9.934. En realitat, però, de militants només n’hi hagué 35.252 i mai més de 20.000 alhora. La procedència principal era França, uns 10.000 homes, la majoria dels voltants de París. A diferència dels exèrcits regulars italians i alemanys que ajudaven a Franco, els brigadistes internacionals generalment no eren soldats sinó treballadors reclutats pels partits comunistes o, com a molt, veterans de la primera guerra mundial.

Numeració de les Brigades

La numeració de les brigades internacionals començà amb l’11 (XI) perquè, anteriorment, ja s’havien creat deu brigades formades per combatents de l’Estat espanyol. Les successives unitats que es constituïren foren:[7]

Vicente Rojo, Juan Modesto, Juan Negrín i Enrique Líster a l’acte d’acomiadament de les Brigades Internacionals a Barcelona

 

La ‘Desbandá’ y las Brigadas Internacionales: el último apoyo de la República en la mayor tragedia de la Guerra Civil [Maria Sierra,Público, 7-2-2018]

La madrugada del 7 al 8 de febrero de 1937, hace ahora 81 años, miles de ciudadanos huyeron de Málaga hacia Almería perseguidos y bombardeados por las tropas franquistas. Los batallones Tchapaiev y Henri Viullemin, compuestos por voluntarios extranjeros de 21 nacionalidades, ayudaron a defender el frente republicano.

“La mayoría eran huérfanos. Pero de entre todos esos niños no había ninguno tan adorable como aquel grupo en la plaza circular. Al frente de una familia estaba una chiquilla de once años que respondía al nombre de Valeria García Vargas, procedente de Vélez Málaga. Cuidaba de sus tres hermanos menores. Y de un bebé de pecho que sostenía en sus brazos. Su madre había sido acribillada por una ráfaga en Castell de Ferro y su padre desesperado se había colgado de una rama de un olivo. El Socorro Rojo la había recogido a Valeria y a sus hermanos a la entrada de Almería en medio de una cuneta donde se habían echado para morir”.

Portada de la revista francesa Regards

Portada de la revista francesa Regards

Tina Modotti, fotógrafa italiana, cuenta esta historia a su llegada a la carretera de la muerte. Quedaría marcada por el dolor de aquellos refugiados, víctimas del más absoluto desastre. No era para menos. Conocería muy de cerca el drama del episodio de la Desbandá desde 7 al 12 de febrero de 1937. La acompañarían en su periplo el médico canadiense Norman Bethune, al que conoció en Madrid como parte del grupo de la Brigadas Internacionales que ante una última maniobra desesperada del ejército republicano llegaron para intentar aliviar, a duras penas, el último trago de casi 300.000 refugiados que hicieron la marcha, según documentan los historiadores Andrés Fernández y Maribel Brenes.

La presencia internacional de voluntarios en la Debandá es un episodio oculto de aquellos días. El mando militar de la República decide movilizar ante el desastre que se está viviendo en la carretera a voluntarios de las Brigadas Internacionales. Milicianos de la XIII División que pudieron sostener el frente en la línea Mulhacén-Motril, tomada ya por el ejército de Queipo de Llano, y proteger la retirada de los refugiados en su marcha hasta Almería. Todavía territorio republicano.

Sobre la Llei

Publicat el per
Respon

  • Pérez de los Cobos: la ley “estaba por encima de la convivencia ciudadana” el 1-O [LVG, 1-2-2018]

  • “El coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, responsable de l’operatiu policial que va operar durant el referèndum de l’1 d’octubre, va manifestar ahir durant la seva compareixença com a testimoni davant el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena que en la citada jornada «el compliment de la llei estava per sobre de la convivència ciutadana», segons van assenyalar fonts presents a la compareixença.” [Diari de Girona, 2-2-2018]

 

  • En nom de la llei tot està permès [Josep Ramoneda, Ara, 4-2-2018]

    Pérez de los Cobos, coronel de la Guàrdia Civil que va coordinar l’operatiu de l’1-O, va dir que havia advertit el conseller Forn “que el compliment de la llei està per sobre de la convivència ciutadana”. Peculiar manera de confondre l’instrument amb el fi. Si ens dotem d’una llei és per tenir regles que facilitin el bon conviure entre les persones. És obvi: la llei hi és per complir-la. Però, com explica Josep María Ruiz Simón, des que a l’època medieval l’Església catòlica va acceptar el principi de tolerància, sabem que a vegades s’ha de permetre un mal menor per evitar-ne un de més gran. I si això valia per a la llei divina més ha de valdre per a la humana. De fet, l’aplicació de la tolerància en el món teocràtic era arbitrària i excepcional; en democràcia forma part del principi de llibertat.

    ¿El mal menor de celebrar un referèndum il·legal, per tant, sense efectes pràctics, justificava el mal major d’impedir-lo amb càrregues policials indiscriminades contra ciutadans? Només es pot concloure que el govern necessitava deixar constància de la seva força.

    La llei hi és per protegir la ciutadania. I per això la prudència és una virtut cardinal en l’exercici de les funcions de govern. Sembla que a De los Cobos li han ensenyat una altra cosa: en nom de la llei tot està permès. Té molt a veure amb el clima creat pel combat ideològic contra l’independentisme. Quants cops hem sentit de Rajoy i altres portaveus de l’oficialisme l’apel·lació a l’“ imperio de la ley ”? Més enllà de les connotacions negatives d’una expressió familiar del franquisme, la idea d’imperi remet a un poder absolut que no és el que correspon a una democràcia, en tant que sistema per evitar els abusos dels que manen. Parlar d’imperi de la llei transmet inseguretat i autoritarisme.

    “El dret és la moral escrita d’una societat”, vaig llegir en un article del catedràtic Francesc de Carreras. I vaig quedar perplex. Precisament una de les conquestes de la tradició liberal és separar la moral de les exigències de conducta emanades del poder (religiós o civil). Ni és moral tot el que és legal ni és immoral tot el que és il·legal. No ho tornem a barrejar.

  • 4 de febrer Contra la convivència [Vicenç Villatoro, Ara, 4-2-2018]

    HI HA FRASES que retraten una mentalitat. “ El cumplimiento de la ley estaba por encima de la convivencia ciudadana ”. En versió original, perquè no es perdi cap matís: és el que va dir al jutge el coronel Pérez de los Cobos per explicar l’actuació de la Guàrdia Civil i la policia espanyola l’1-O. I per carregar contra els Mossos. Aquesta contraposició entre fer complir la llei i preservar la convivència ja és per ella mateixa significativa, sorprenent. Figura que la llei existeix precisament per preservar la convivència. Els Mossos van intentar fer-ho compatible. Per a Pérez de los Cobos, fer complir la llei està per damunt de la convivència, és un bé superior a qualsevol altre. Que es noti qui mana. Per això la policia i la Guàrdia Civil no tenien cap noció de proporció, aquell dia, perquè la convivència és secundària, perquè la imposició de la llei és el valor suprem. No m’imagino cap responsable policial d’un país democràtic dient una frase com aquesta. S’agraeix la sinceritat. Perquè em fa l’efecte que aquesta idea, que per fer complir la seva llei paga la pena trencar la convivència de la societat catalana, és la divisa de l’Estat no tan sols l’u d’octubre, sinó molts dies abans i molts dies després. Fins avui mateix.

  • 2/8: La llei i la democràcia [Vicenç Villatoro, Ara, 2-8-2017]

    “LA DEMOCRÀCIA I LA LLEI són indissociables”. Aquesta frase de Stephan Dion, antic ministre d’Exteriors del Canadà, federalista quebequès, ha estat llegida per l’unionisme espanyol com un triomf i un aval. Ho veieu? No hi ha democràcia si no es compleix la llei. Però la frase també es pot llegir al revés: aquesta llei ha de ser indissociable dels principis essencials de la democràcia. Si només es llegís a la manera unionista, també durant el franquisme s’havia de complir la llei. En democràcia la llei, que s’ha de complir, ha de ser democràtica de forma i de fons. I un principi de la democràcia és que quan una part molt rellevant de la població d’un estat, que a sobre és majoria en el seu territori, planteja pacíficament un conflicte, aquest conflicte no pot ser negat i reprimit. És el principi que va aplicar el Canadà. La majoria quebequesa volia poder decidir la seva relació amb el Canadà. La llei va escoltar aquesta petició i es van arbitrar formes legals per donar-hi sortida. I aquesta llei democràtica es va complir plenament: es va fer un referèndum. No és el que ha fet Espanya. La frase de Dion és la d’un federalista canadenc i cobreix del tot allò que va fer el Canadà. Si és que renya els catalans, renya encara més Espanya.”

    Definicions històriques

  • Aristóteles: El común consentimiento de la ciudad.

    Bascuñan, Aníbal Valdés. “Introducción al estudio de las ciencias jurídicas y sociales”.

    Gayo: Es lo que el pueblo manda y establece.

    Recopilación Justiniana. Derecho Romano.

    Aftalion: Es la norma general, establecida mediante la palabra por el órgano competente (legislador).

    Rocha, Cesáreo Ochoa. Manual de introducción al Derecho.

    Kelsen: En sentido específico, legislación significa establecimiento de normas jurídicas generales, cualquiera que sea el órgano que lo realice.

    Bascuñan, Aníbal Valdés. Introducción al estudio de las ciencias jurídicas y sociales.

    Santo Tomás de Aquino: Ordenación de la razón dirigida al bien común y promulgada solemnemente por quien cuida a la comunidad.

  • Conde de Lautréamont:  “Bueno es que se obedezcan las leyes. El pueblo comprende lo que las hace justas. No se las abandona. Cuando se hace depender su justicia de otra cosa, es fácil tornarla dudosa.”

     

Terrassa en xifres (Idescat 2018)

Publicat el per
Respon

Idescat [Terrassa 2018]


CRECIMIENTO [editorial Diari de Terrassa 3-2-2018]

Terrassa ha vuelto a la senda del crecimiento demográficamente hablando. A 1 de enero de 2017 Terrassa tenía algo más de 1.300 habitantes más que un año antes. Se trata de una cifra considerable si tenemos en cuenta que el saldo de los cuatro años inmediatamente anteriores resultaba negativo en algo más de quinientos habitantes. Terrassa es ya formalmente la tercera ciudad de Catalunya, sólo por detrás de Barcelona y l’Hospitalet. Está bien subir al tercer cajón del podio, pero debemos reflexionar sobre lo que eso significa, simplemente plantearnos si es bueno o si es malo iniciar otra vez una carrera demográfica como la que ha protagonizado la ciudad en lo que llevamos de siglo.

En primer lugar, debemos plantearnos si la ciudad puede permitirse, otra vez, aumentos de población tan importantes en tan escasos márgenes de tiempo. Por poner un ejemplo, l’Hospitalet, que es una ciudad que ha recibido mucha población centrifugada de Barcelona como consecuencia de la crisis de la vivienda, ha visto aumentar su censo desde el año 2.000 en un total de 15 mil vecinos. El impacto es importante, pero pensemos en el impacto que ha significado para Terrassa, con menos población, asimilar la llegada de 44 mil personas en el mismo tiempo. Podemos estar satisfechos de cómo Terrassa ha encajado la migración. Ha crecido desde un punto de vista demográfico y lógicamente también desde un punto de vista urbanístico. Pero ¿estamos preparados para algo parecido? Pensemos en Barcelona se viven nuevamente momento de gran complejidad en torno a la vivienda. La crisis de los alquileres está volviendo a centrifugar población fuera de la capital y Terrassa siempre es ciudad de destino.

Dicen los expertos que no puede producirse una nueva burbuja inmobiliaria como la que provocó la crisis de 2008, pero no hay ninguna garantía de que nos dejemos llevar nuevamente por el entusiasmo y eso hay que, al menos, controlarlo. Un crecimiento sostenido de unas cinco mil personas anuales como ocurrió inmediatamente después del año 2.000 puede ser complicado de digerir. Es a través de los planes generales de ordenación como la ciudad debe decidir cómo llevar a cabo su crecimiento y sobre todo, cuantificarlo para dimensionar sus servicios a lo que puede ser una nueva realidad.

  • Terrassa ha guanyat 44.534 habitants des de l’any 2000 fins l’1 de gener de 2017
  • Any 2000: 171.794 habitants /Any 2005: 194.947 habitants / Any 2010: 212.724 habitants.
  • L’any 2016 el pes de la població estrangera va descendir fins el 11,64%.
  • Població 2017: 216.428 h. / població estrangera: 24.900 h.

Epidèmia de SARS del 2002

Publicat el per
Respon

SARS [síndrome respiratòria aguda greu]

Descobert l’origen de l’epidèmia de SARS del 2002 [Salvador Macip, Ara, 3-2-2018]

La síndrome respiratòria aguda greu, coneguda com a SARS segons la sigla en anglès, és una malaltia semblant a la grip que pot arribar a ser mortal. Es va donar a conèixer a finals del 2002, arran d’una epidèmia que va començar a la Xina i ràpidament es va estendre fins a països allunyats com Irlanda i el Canadà. La velocitat a què es globalitzava i un percentatge de mortalitat pròxim al 10% d’infectats (que pujava al 50% en persones d’edat avançada), gairebé cinc cops més alta que la pitjor de les grips, feia témer un desastre sanitari imprevisible. Per sort, es va poder controlar a temps i es va donar per superada l’estiu del 2003, després de deixar 775 morts i gairebé 8.000 afectats. El microbi responsable, un virus desconegut fins aquell moment, es va anomenar SARS-CoV. El principal misteri era d’on havia sorgit. Quinze anys després sembla que ja se n’ha trobat la resposta: ens el van contagiar uns ratpenats que vivien a mil quilòmetres del brot original.

La SARS es transmet molt fàcilment, o bé directament per la tos i els esternuts o bé tocant una superfície contaminada, si després es freguen els ulls o la boca. No té cap característica específica, només febre molt alta, dolors i altres símptomes típics de nombroses infeccions severes, per això al principi no es va reconèixer com una malaltia diferent i no es van prendre precaucions especials. La causa un virus de la família dels coronavirus, uns microbis que són els responsables de prop d’un terç dels refredats comuns. Però el SARS-CoV és molt més perillós que els seus parents pròxims. El principal problema és que encara no existeix cap fàrmac que el mati, ni tampoc se n’ha pogut fabricar una vacuna. Per això l’única cosa que es pot fer per als afectats és controlar-los la febre i els problemes respiratoris, i aïllar-los de tothom per evitar més contagis.

L’origen de l’epidèmia

Des del principi s’ha sabut que la SARS era una zoonosi, una infecció que havia saltat dels animals als humans (com la grip aviària i la porcina, l’àntrax, etc.), i que s’havia originat als mercats rurals. La falta de transparència de les autoritats locals va fer que, quan finalment es va comunicar que hi havia un brot d’una malaltia nova, ja estava molt escampada. Però una acció coordinada a escala internacional va aconseguir frenar l’epidèmia al cap d’alguns mesos. Des de llavors el virus ha desaparegut. Només n’hi ha hagut casos aïllats de científics que treballaven amb el SARS-CoV i es van infectar en un laboratori. Malgrat tot, saber quin és el reservori, l’animal on el virus pot sobreviure i escampar-se, és crucial per evitar futures epidèmies. La civeta, un gat mesquer, molt popular als mercats xinesos, n’és un. Per això, perquè no continuessin infectant, se’n van sacrificar un gran nombre. Però l’origen del virus continuava sent desconegut.

A finals de novembre es va publicar un article a la revista Plos Pathogens que descrivia les llargues i minucioses investigacions que havien dut a terme uns microbiòlegs de l’Institut de Virologia Wuhan, de la Xina, en una cova remota de la província de Yunnan. Allà van estar-se cinc anys agafant mostres d’una colònia de ratpenats de ferradura, dels excrements o directament dels anus, i van veure que actuaven com a reservoris del SARS-CoV. Estudis genètics dels microbis van demostrar que el virus era el mateix que havia començat l’epidèmia, segurament saltant a les civetes i després a les persones que hi interaccionaven. El que no se sap encara és com va viatjar, sense que fos detectat, els mil quilòmetres que separen Yunnan de Guangdong, on va començar l’epidèmia.

Els resultats d’aquests estudis, a part de solucionar l’enigma, serveixen de toc d’atenció: malgrat que el virus està amagat, el risc d’una nova epidèmia no ha desaparegut. El fet que les coves dels ratpenats només siguin a un quilòmetre del poble més pròxim i que es continuïn venent animals salvatges als mercats asiàtics, amb pocs controls sanitaris, implica que el virus podria tornar a fer el salt als humans en algun moment. Com que el SARS-CoV és especialment agressiu, caldrà estar preparats i actuar amb rapidesa si se’n detecta un brot en el futur, per evitar una mortalitat tan elevada com l’últim cop.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester.

SEGUINT EL RASTRE D’UN VIRUS

Se sap que l’epidèmia de SARS del 2002 va començar a la Xina rural. Un granger va infectar pacients i personal sanitari d’un hospital de Canton, al sud-est del país, on estava sent tractat. Entre els infectats hi havia un metge que després va anar a Hong Kong per assistir a un casament. Allà va contagiar el virus a una persona d’origen xinès que s’estava a l’Hotel Metropole, on el virus també va entrar en contacte amb altres viatgers. Un cop a l’organisme d’aquests viatgers, que el van escampar als seus països d’origen, el virus es va globalitzar. En el trajecte a bord de l’avió, un passatger va infectar 22 dels seus companys de vol. D’una altra banda, quan els malalts van ser atesos van continuar contagiant: un dels hostes de l’hotel va infectar 116 persones en un hospital de Hong Kong, i un alemany va agafar el virus en un de Singapur. Ara es coneix la malaltia millor i es podrien prendre precaucions per evitar que s’escampés tan de pressa.