Arxiu de la categoria: General

El Moviment de les armilles grogues a França

Publicat el per
Respon

Què vol exactament el moviment de les armilles grogues? [Vilaweb, Seda Hakobyan i Alexandre Solano]

Aquestes setmanes, la vida política i social de Catalunya Nord, i de la resta de l’estat francès, ha estat marcada per les protestes de les armilles grogues, un moviment poc estructurat, gairebé espontani, que ha aturat el país. La mobilització ha posat contra les cordes el president de la República francesa, Emmanuel Macron, que s’ha vist obligat a rectificar les seves polítiques.

La protesta va néixer a les xarxes socials, on molts usuaris es queixaven de l’augment de l’impost dels carburats. Han estat mobilitzacions contundents i multitudinàries, amb milers de carreteres blocades, marxes lentes i manifestacions. La primera gran acció va ser el 17 de novembre, i d’aleshores ençà no s’han aturat, amb pics d’intensitat el dissabte. De moment, hi ha hagut quatre morts, més de 1.150 ferits i 1.200 detinguts.

Tot i que el moviment van començar arran d’una indignació comuna i amb un objectiu concret, durant aquest temps les reivindicacions s’han anat diversificant.

Un moviment contra l’elit
L’any 2013, el preu del dièsel era de 0,43€ per litre (0,53€ per la gasolina). L’any 2022, amb l’increment constant de l’impost dels carburants, serà de 0,78€. A més, com que és un preu fix per litre, l’augment del preu del petroli al mercat ha fet que el carburant s’hagi encarit un 23% en un any.

Un ex-ministre de Macron, Nicolas Hulot, responsable de la transició energètica, va dir que havien augmentat els imposts que afectaven la gent, però que, en canvi, no havien gravat el querosè dels avions ni el combustible dels vaixells de càrrega, i que, per tant, no calia ‘portar armilla groga per indignar-se’.

Els activistes es queixen que l’impost no té com a objectiu fer cap transició, sinó que simplement implica més despeses, principalment, als particulars, i en canvi, els grans negocis i certes activitats professionals en surten beneficiats per exempcions parcials o totals.

Assenyalen com a principal culpable Emmanuel Macron, que va assumir la presidència francesa fa un any i mig després d’haver-se erigit com a candidat de les elits. Aquesta és una de les raons que quatre milions de ciutadans votessin en blanc o nul en la segona volta. Durant aquest temps al capdavant del govern, encara ha reforçat més aquesta imatge i avui té una popularitat força baixa. En canvi, el suport de les armilles grogues és majoritari i transversal, i això l’ha obligat a rectificar, congelant l’increment d’impostos sis mesos. Però, a hores d’ara, aquesta mesura sembla que és del tot insuficient per a una gran part de la població.

Suport/Simpatia al moviment de les armilles grogues. Enquestes de les empreses demoscòpiques Ifop i Elabe.

Segons les enquestes, el moviment té el suport de més de dos terços de la població. Un percentatge més alt considera que està justificat (84%) i que és una lluita per l’interès general (78%). La majoria hi continua donant suport tot i que no està d’acord amb la violència que es va veure a París el cap de setmana passat.

Una classe mitjana empobrida
En el moviment, hi predomina un sentiment d’indignació per un sistema fiscal que consideren injust. El preu del combustible ha estat només un detonant.

En el període 2008-2016, les famílies de l’estat francès van perdre 440€ anuals en la renda disponible, és a dir, els diners que romanen després d’impostos i contribucions. Un 67% de les famílies de classe mitjana han perdut poder adquisitiu en aquest temps i, segons diversos estudis, la causa principal han estat les reformes fiscals i socials.

Però la precarització pot anar més enllà i, segons un informe del senat, l’augment d’imposts en diferents components energètics tindrà un impacte mitjà de 79€ per família el 2018 i de 313€ el 2022, en funció del tipus d’habitatge, la calefacció, i altres factors. A aquesta situació s’afegeix una desacceleració del creixement econòmic. Si bé el PIB de la Unió Europea va créixer un 2,7% el 2017, a l’estat francès va ser només de l’1,8% i hom preveu que en el període 2018-2019 encara sigui menor, de l’1,6%.

La protesta principal és pel combustible, però dins el moviment hi ha protestes contra les desigualtats, reivindicacions relacionades amb l’educació i les pensions, i moltes altres demandes d’un sistema que en crisi i que neixen del descontentament pel poder adquisitiu d’una població que treballa, paga imposts, però que cada dia viu més malament.

La reivindicació dels territoris
El moviment de les armilles grogues també té un fort component territorial, principalment de zones rurals i perifèriques. Tot i que les imatges dels enfrontaments més conegudes han estat a París, s’hi van aplegar uns vuit mil manifestants, mentre que a la resta del territori s’han mobilitzat centenars de milers de persones.

Vora un terç dels ciutadans considera que el seu territori ha estat descuidat pels poders públics i hi ha un sentiment d’abandonament geogràfic i social. Una de les queixes més habituals sobre l’impost del combustible és que hi ha alternatives de transport a les grans ciutats (autobús, metro, tramvia), però, en canvi, a moltes regions cal agafar el cotxe tant sí com no.

Les regions tenen poc poder i els municipis són petits (una mitjana de 450 habitants) i disgregats, cosa que sovint fa impossible l’ús habitual del transport públic. Cal remarcar que a l’estat francès hi ha més municipis (35.357) que no a la suma d’Itàlia (8.101), Bèlgica (589), l’estat espanyol (8.124), Portugal (308) i Alemanya (12.013).

La majoria del poder en les preses de decisió encara es concentra a París, amb una centralització molt forta, i això genera un sentiment de rebuig contra una ‘elit parisenca’ preocupada pels seus problemes mentre a les regions, sobretot les del nord i est de l’estat, hi ha un procés de desindustrialització, incrementat arran de la crisi començada el 2008.

Hi ha una clara percepció que les desigualtats han crescut, especialment fora de les principals zones urbanes. El perfil dels manifestants és transversal: treballadors, mares solteres, jubilats, que senten una distància amb l’anomenada ‘elit urbana’, desconnectada del territori i personificada en els polítics. Es queixen de la manca de serveis, de l’estigmatització de la seva forma de vida i els salaris baixos. Són persones que van comprar una propietat, treballen i ara veuen que els fills potser no tindran un futur millor.

Un moviment sense dirigents
Tenint en compte el gran suport que tenen les armilles grogues, no és estrany que tota l’oposició hagi volgut fer seva la reivindicació, sobretot els antisistema, com Marine Le Pen, des de l’extrema dreta, i Jean-Luc Mélenchon, dirigent de la França Insubmisa, que va qualificar d’històrica la jornada de protestes i la va definir com una insurrecció contra ‘el macronisme i el món dels diners’. No són els únics: el diputat occitanista Jean Lassalle es va posar una armilla groga a l’Assemblea Nacional, i partits de la dreta com Els Republicans també han canalitzat les reivindicacions.

Per organitzar el moviment, que no està estructurat ni centralitzat, trenta representants territorials van triar vuit portaveus per a gestionar les relacions institucionals i amb els mitjans. Tanmateix, aquesta decisió no ha estat ben rebuda per tots els manifestants, que no saben d’on han sortit els suposats representants ni a quins interessos responen. És per això que difícilment acceptaran els acords als quals s’arribin ni es desmobilitzaran perquè ells els ho diguin.

Aquests representants van fer quaranta reclamacions relacionades amb el transport (aturar l’augment dels imposts sobre combustible i desenvolupar un impost sobre combustible marí o el querosè), afers socials (salari mínim de 1.300€, rebaixar l’edat de jubilació), habitatge i salut, entre altres.

Paral·lelament, un col·lectiu anomenat Armilles Grogues Lliures va publicar un article a Le Journal du Dimanch, en què demanava una Conferència Social Nacional, referèndums sobre les qüestions principals i un sistema electoral representatiu.

Un esment a banda mereixen les protestes a l’Illa de la Reunió (regió d’ultramar), on hi ha hagut incendis, pillatges i enfrontaments, s’ha arribat a desplegar l’exèrcit i s’ha anunciat un toc de queda. En aquest cas, sembla que les causes són les males condicions de vida d’una societat en què el 40% de la població viu sota el llindar de la pobresa i un 60% dels joves no tenen feina.

Un moviment ja vist
El moviment de les armilles grogues ha tingut paral·lelismes amb altres protestes. Pel que fa a la reivindicació, hi ha una clara similitud amb el ‘gasolinazo’ de Mèxic, on les protestes per l’augment excessiu del preu de la gasolina van acabar amb cinc morts i 1.461 detinguts.

També hi ha un precedent a l’illa de Sicília el 2012, quan camioners, pescadors, agricultors i ramaders es van mobilitzar contra el preu de la gasolina, que havia augmentat un 40% en un any. Comerciants, estudiants i desocupats es van acabar afegint a les protestes, que van tenir lloc durant el mandat de Mario Monti, un president que no havia estat escollit a les urnes.

A l’estat francès, el 2013 va haver-hi la protesta dels barrets vermells, un moviment bretó contra l’ecotaxa a vehicles pesants pel perill que destruís més llocs de feina. S’hi va unir gran part de la societat, i les protestes van derivar en demandes de reunificació bretona, l’oficialitat de la llengua i la cultura bretona i una autonomia política similar a la de Còrsega o els lands alemanys. La gran diferència entre un moviment i un altre és que els barrets vermells sí que tenien una certa organització, amb dirigents destacats com el batlle de Carhaix, Christian Troadec, i la federació de sindicats agrícoles, que tenien la capacitat d’aturar les protestes si es desbordaven.

També es podria vincular amb els indignats del 15-M, un moviment principalment urbà, encara que el perfil dels manifestants i les accions van ser molt diferents.

En aquest cas, el fet que no tinguin cap estructura ni objectius delimitats fa que difícilment es puguin aturar les protestes amb l’anunci de la congelació de l’augment de l’impost, perquè les demandes del moviment van molt més enllà: de reformes fiscals a la dimissió de Macron.

Pot ser que les protestes afluixin o s’aturin per fatiga o per una resposta contundent del govern, però el malestar i la indignació continua, i si no s’aborda el problema, les protestes tard o d’hora tornaran.

Josep Fontana: mor un dels grans historiadors europeus.

Publicat el per
Respon

[Ara, Silvia Marimon, 28-8-2018]
Mor Josep Fontana, l’historiador que combatia la desesperança i defensava la utopia. L’autor més universal de la histografia catalana defensava el compromís social de la història.

Resultado de imagen de Fontana Ara

“Per què es tria un ofici com el d’historiador? En el meu cas, no va ser perquè el que m’havien ensenyat com a història els primers anys de la universitat em produís una mena de fascinació intel·lectual”, va escriure Josep Fontana (Barcelona, 1931) a ‘L’ofici d’historiador’ (Arcàdia, 2018). “El que havia de representar per a mi aquest ofici ho vaig aprendre de mestres i amics, més al marge de la universitat que a dins seu, i tenia menys a veure amb l’engrescament intel·lectual que amb la consciència de la utilitat social de la feina”, afegia Fontana, que va morir ahir al matí als 86 anys després d’una llarga lluita contra el càncer. El funeral serà avui al migdia al Tanatori de les Corts.

Fontana no va deixar de treballar fins a l’últim moment ni va perdre la curiositat. Sempre oferint una mirada alternativa, qüestionant i fent-se moltes preguntes. Però sobretot va tenir la capacitat de saber difondre i encomanar la passió per la història. Va ser mestre de molts. Va saber ensenyar el que ell anomenava el seu “ofici”. Va impartir classes d’història contemporània i història econòmica a les universitats de Barcelona, València, Autònoma de Barcelona i Pompeu Fabra, de la qual era catedràtic emèrit. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2006 i el Premi Nacional de Cultura el 2007, en reconeixement a la seva trajectòria professional. Aquest setembre l’Ajuntament de Barcelona li havia de lliurar la Medalla d’Or de la Ciutat per ser “un ciutadà compromès amb Barcelona” i “militant per la justícia i rebel contra la injustícia”.

L’historiador més universal

“És l’historiador més universal que hem tingut. Cap altre català ha tingut el seu impacte ni la seva transcendència. La seva obra ha sigut traduïda a moltes llengües –diu l’historiador Borja de Riquer–. Tenia una gran capacitat per plantejar preguntes a la història i saber respondre-hi amb un rigor científic excepcional i amb un estil clarificador i atractiu”. Les seves classes a la universitat sempre estaven plenes. “Impactava i estimulava els alumnes. Va dirigir multitud de tesis doctorals d’alumnes d’arreu de l’Estat”, afegeix De Riquer, que també destaca l’aportació de Fontana a la historiografia catalana: “Va saber explicar com la Catalunya contemporània més avançada econòmicament i socialment havia sigut frenada per les classes dirigents espanyoles, que van prioritzar els seus interessos”.

Fontana és autor d’una llarga llista d’obres que analitzen de manera lúcida els canvis dels últims segles. Entre els seus llibres destaquen ‘El siglo de la revolución’ (Crítica, 2017), ‘La formació d’una identitat. Una història de Catalunya’ (Eumo, 2014), ‘El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI’ (Pasado & Presente, 2013), ‘Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945’ (Pasado & Presente, 2011), ‘De en medio del tiempo’ (Crítica, 2006), ‘Europa ante el espejo’ (Crítica, 1994), ‘La història després de la fi de la història’ (Eumo, 1992) i ‘La quiebra de la monarquia absoluta’ (1814-1820) (Crítica, 1971). Va impulsar revistes de recerca històrica com ‘Recerques’, va col·laborar a ‘L’Avenç’, va dirigir la ‘Historia Universal Planeta’ i va codirigir, amb Ramon Villares, ‘Historia de España’, una obra en dotze volums. Va dirigir també la secció d’història de l’Enciclopèdia Larousse i va ser director de l’Editorial Crítica. Òbviament, era un lector voraç. La seva biblioteca –se l’havia llegit sencera– era molt extensa, i el 1991 va fundar l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, de la UPOF, a la qual va donar 37.000 documents, sobretot llibres d’història moderna i contemporània i d’història econòmica. Conservava encara uns 15.000 llibres més a casa.

Fontana era, en molts aspectes, una ‘rara avis’. Es va llicenciar en lletres el 1956 i, el mateix any, va ser professor adjunt a la Universitat de Liverpool. Franco encara governava i Fontana va fer l’inimaginable: portar a Espanya una gran quantitat de bibliografia estrangera. Va ser una veu dissident –era comunista–, i el 1966 el van apartar de la universitat pública. “Fontana va introduir molts autors i obres que aquí eren desconeguts”, assegura Jaume Claret, director del grau d’història, geografia i història de l’art (UOC-UdL). “La seva recerca sobre la crisi de l’antic règim és fonamental, no només per tot el que descobreix, sinó també per com canvia la manera de veure el segle XIX –explica Claret–. Va tenir un gran impacte entre els professors de secundària i entre moltes persones que no són historiadors. Va fer una gran aportació difonent i acostant la història a un gran públic”.

La vocació de combat i debat

Fontana va tenir com a mestre, entre d’altres, Ferran Soldevila. L’historiador recordava a L’ofici d’historiador que feien les classes clandestines al menjador de casa de Soldevila. “Em va ensenyar a entendre que darrere d’un document o del text d’una crònica hi havia éssers humans amb sentiments i problemes. Soldevila era, a més, un model de dignitat”, va escriure. Els altres dos referents seus van ser Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives. “De Vives vaig aprendre que aquest ofici només tenia sentit si el fèiem amb plena consciència de la seva dimensió cívica”, deia. Per a Fontana, la recerca històrica no va ser mai un exercici intel·lectual per a un públic educat, sinó que tenia més a veure amb l’elaboració d’una consciència col·lectiva. “Si la nostra feina no servia per entendre millor el món en el qual vivíem, no servia per a res”, va escriure.

“Fontana va ser un dels millors historiadors europeus contemporanis –assegura l’historiador Joaquim Albareda–. Va superar en molts aspectes els seus mestres, com posa en evidència la seva amplíssima bibliografia. La seva intel·ligència era excepcional i tenia una capacitat de treball fora del comú”. I feia una cosa cada vegada més inusual: relacionava història cultural, social, política i econòmica. “Es va apropar més que ningú a la història total que reivindicava Pierre Vilar”, diu Albareda.

“Era únic. Va obrir uns horitzons immensos. Tenia una gran cultura i una gran capacitat per assimilar diferents corrents historiogràfics i tot allò que passava al món”, explica l’historiador Manel Risques, que va coincidir amb Fontana al Centre de Treball i Documentació, un nucli interdisciplinari d’anàlisi i de debat en el terreny de les ciències socials format el 1976 per molts dels que havien lluitat en l’antifranquisme. Una de les primeres coses que va fer el Centre de Treball i Documentació va ser un homenatge a les Brigades Internacionals i un col·loqui sobre la Guerra Civil. Risques recorda que va publicar el seu primer article gràcies a Fontana. “Vaig llegir La quiebra de la monarquia absoluta (1814-1820) el 1973, mentre feia la mili, i em va redescobrir la història –assegura–. Hi ha un abans i un després de Fontana en la historiografia. La seva vocació de combat i de debat, la defensa de la història com un element per transformar el món, aquest és el seu llegat i el que el fa únic”.

Gemma Rubí, professora d’història contemporània de la UAB, va ser alumne de Fontana i de Pierre Vilar, els primers anys de la Transició: “El que el diferenciava d’altres historiadors era la manera com construïa el relat; ho feia des d’una perspectiva crítica però no militant, i això els estudiants de la meva generació ho vam valorar molt”. Rubí recorda com l’impactaven les classes de Fontana, com “descarnava” la realitat amb totes les seves cares i tensions. “Seleccionava i explicava esdeveniments, fets concrets i puntuals, que tenien tanta substància que podien impregnar tota una època –explica Rubí–. Poca gent sap fer-ho com ho feia ell, tenia una gran intuïció”. Rubí creu que encara és d’hora per valorar el seu llegat i el seu mestratge: “Moltes vegades me n’adono que, a la pràctica, estic fent el mateix que ell sense haver-m’ho proposat”.

Activisme contra la desigualtat

Per a Fontana, la utopia era necessària. Quan era petit va viure la Guerra Civil i va patir els bombardejos. El seu pare tenia una llibreria de segona mà, i amb la família s’amagaven al refugi que hi havia al Palau de la Generalitat, que era prop de casa seva. D’infant assistia a les reunions clandestines que celebrava el seu pare –catalanista i d’esquerres–. De jove va formar part de l’antifranquisme i va ser del PSUC des del 1957 fins al 1980. Va donar suport a la formació de Barcelona en Comú d’Ada Colau tancant el 2015 la llista de la formació. Creia que s’havia de lluitar per millorar el que no estava bé, i estava convençut que la desigualtat només es podia revertir des de baix. “Des de l’activisme. No es pot confiar que les solucions vinguin des de dalt”, assegurava. L’ofici d’historiador acaba així: “No és una feina fàcil, no és còmoda, perquè ens haurà d’obligar, per força, a mostrar-nos crítics amb l’ordre establert i ens condemnarà, per això, a la marginació que aquest ordre reserva a la dissidència. Però val realment la pena”.

L’historiador Marc Andreu ressenya l’obra ‘L’ofici d’historiador’, del mestre Josep Fontana, mort avui als 86 anys

Josep Fontana va néixer a Barcelona l’any 1931, ciutat on es va llicenciar en Filosofia i Lletres, secció d’Història, a la Universitat de Barcelona, el 1956. Va ser també a la UB on es va doctorar en Història el 1970. Aviat, Fontana es va convertir en un dels historiadors catalans amb més projecció nacional i internacional. La seva recerca va abastar un amplíssim ventall d’àrees relacionades amb la història econòmica, la història espanyola del segle XIX, la història de la hisenda o la història mundial del segle XX. L’any 1974 es va convertir en catedràtic de la Universitat de València, i el 1990 va fundar l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, de la Universitat Pompeu Fabra. Algunes de les seves obres són ‘La quiebra de la monarquía absoluta (1814-1820)’ (Ariel); ‘La revolució liberal a Catalunya’ (Eumo Editorial); ‘Europa ante el espejo’ (Crítica), traduït a deu idiomes; ‘Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945’ (Pasado&Presente), o ‘L’ofici d’historiador’ (Arcàdia). Precisament, aquesta obra és la peça destacada de la secció ‘Biblioteca SÀPIENS’ del número 198 de la nostra revista, que ha arribat avui a quiosc. La reproduïm a continuació.

Apologia per a la història
De vegades, el millor assaig és aquell que no està pensat com a llibre, bé perquè inicialment només són apunts, bé perquè no s’acaba d’escriure mai o es reescriu sempre que es pot. Prolífic i excel·lent com és Josep Fontana, fa de mal dir si ‘L’ofici d’historiador’ és el seu millor assaig. Però, sens dubte, les lliçons dictades el 2009 pel mestre d’historadors en el marc de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona són d’aquests apunts imprescindibles. La seva reedició actualitzada, amb una nova redacció del capítol dedicat a la Catalunya moderna i un capítol fins ara inèdit sobre la Revolució Russa i les seves conseqüències, es converteix en una apologia per a la història que interpel·la molta més gent que la que es dedica estrictament a aquest ofici.

“Papa, per què serveix la història?”. Manllevada la pregunta d’un col·lega, va ser Marc Bloch qui primer la va voler respondre. ‘Apología para la historia o el oficio de historiador’ va quedar inacabada en sumar-se Bloch a la Resistència francesa i morir afusellat pels nazis, el 1944. El seu compromís social i amb el present va ser la millor resposta. Però el seu company de l’Escola dels Annals Lucien Febvre i després el seu fill Étienne van compilar els apunts de Bloch (FCE, 1996) per deixar pistes tan lúcides com que “l’historiador té com a primera obligació ser sincer” o “existeix el risc que la història mal entesa ocasioni el descrèdit de la història”. Ara, Fontana rebla aquestes i altres respostes, sempre fidel al mandat de Bloch d’associar el treball de l’historiador amb el compromís social per ser “la veu que clama a la plaça pública”.

Partint, en un íntim capítol inicial, de mestres i amics com Jaume Vicens Vives, Ferran Soldevila, Pierre Vilar, Manuel Moreno Fraginals i Edward P. Thompson, les lliçons de Fontana acaben més o menys allí on va començar Bloch: “Per què serveix un historiador?”. Respon sense embuts: “Per comprendre el que va passar i evitar que es repeteixi”. Això implica “combatre els errors col·lectius”, fer de la memòria “una eina de coneixement i no una arma partidista” i, sense renunciar a “noves formes de manejar el temps” ni a la reflexió, tornar a la història social. La història dels homes i dones que, per davant del relat, posa sempre les dades, els fets, els documents i, en definitiva, la veritat “subversiva”. Ho diu qui reivindica el sentit crític amb l’ordre establert per a l’ofici més bonic del món (amb permís del periodisme així definit per García Márquez i José Martí Gómez). Un ofici, com qualsevol altre, difícil d’aprendre sense mestres. Mestres com els que reivindica Fontana. Mestres com Bloch. Mestres com Fontana.

20-S

Publicat el per
Respon

Un espai dirigit per Montse Armengou que ofereix documentals de producció pròpia, coproduccions i documentals produïts per altres cadenes de televisió o productores que han marcat la pauta del gènere aquests últims anys.

Origen: 20-S

“Penso, per tant soc” o ” Soc, per tant penso”. Sobre la consciència.

Publicat el per
Respon

Consciència: un objecte més d’estudi científic [Toni Pou, Ara, 23-6-2018]

Un congrés celebrat a Barcelona  – congrés internacional Understanding Consciousness,- analitza els reptes en l’estudi de la consciència

Un dia d’hivern del 1889, el filòsof Friedrich Nietzsche passejava pels carrers de Torí quan va veure un home que fuetejava un cavall extenuat. S’hi va acostar i, entre plors i sanglots, va abraçar l’animal fins que uns agents de policia el van detenir per desordres públics. S’ha escrit molt sobre aquesta abraçada, però una de les interpretacions més interessants és la de l’escriptor Milan Kundera, segons la qual Nietzsche hauria demanat perdó al cavall en nom de la humanitat. Perdó, sobretot, per haver fet cas a Descartes quan defensava que els animals eren autòmats sense ànima, màquines que es movien però que no tenien sentiments. Segons el filòsof francès, l’esgüell d’un porc a l’escorxador no era fruit del suplici sinó que era, simplement, el grinyol d’un mecanisme que no està ben engreixat.

Aquestes dues maneres oposades d’entendre la idiosincràsia animal estaven basades, com és natural, en una aproximació filosòfica al problema. Al segle XIX de Nietzsche, i per descomptat al XVII de Descartes, la consciència, com l’origen de l’Univers o l’estructura última de la matèria, quedava fora de l’abast de la ciència. Però al llarg del segle XX i el que portem del XXI, la ciència ha ampliat el seu radi d’acció fins al punt que allò que succeeix als racons més ignots del cervell ha passat també a ser objecte d’estudi científic. Sobre els últims avenços en l’estudi de la consciència s’ha debatut en el congrés internacional Understanding Consciousness, celebrat aquesta setmana a Barcelona.

L’ampliació de la consciència

La primera qüestió que s’ha abordat en la trobada és precisament la definició de consciència. Segons la definició clàssica, la consciència té a veure amb l’experiència subjectiva formada per la percepció, els pensaments, els sentiments o els somnis, i desapareix en els estats de coma, amb l’anestèsia o quan es dorm sense somiar. En aquest sentit, Kathinka Evers, experta en neuroètica de la Universitat d’Uppsala, ha proposat abandonar la dicotomia entre els estats de consciència i inconsciència per assumir que entre tots dos extrems hi ha una gradació contínua d’estats mentals. Segons Evers, la noció del cervell com una màquina que rep estímuls, els processa i emet una resposta és obsoleta. El cervell, tal com s’ha comprovat en experiments, ha dit, és actiu fins i tot sense estímuls.

Aquesta concepció obre la porta a un debat ètic que afecta, per exemple, els pacients que no estan desperts durant períodes llargs de temps. ¿Cal fer alguna cosa més que mantenir-los amb vida? ¿Podria beneficiar-los algun tipus d’estimulació sensorial o neurològica? Com que aquesta idea també amplia i generalitza la noció de consciència, permet que la famosa frase de Descartes “Penso, per tant soc” es pugui formular a l’inrevés: “Soc, per tant penso”, la qual cosa legitima el perdó universal que hauria demanat Nietzsche a aquell cavall maltractat, i que es podria fer extensiu a la resta d’animals.

El gran desafiament en l’estudi de la consciència és explicar-la a partir de fenòmens físics. / GETTY

La consciència no és el que sembla?

D’altra banda, l’investigador David Chalmers, de la Universitat de Nova York, ha disseccionat l’anomenat metaproblema de la consciència a partir dels possibles biaixos que poden afectar la manera com s’estudia el fenomen. Per il·lustrar l’argument, ha posat l’exemple de com percebem els colors. La nostra experiència subjectiva atribueix a la llum qualitats com vermellor o verdor. Però tant la verdor com la vermellor són idees complexes en què es barregen la percepció, el llenguatge i la mobilització d’experiències, tot plegat per qualificar una propietat de la llum que es pot caracteritzar amb un sol número: la longitud d’ona del camp electromagnètic. I si passés el mateix amb la consciència? I si, pel funcionament mateix del cervell, la percebéssim com una entitat d’una complexitat inabastable però en realitat fos alguna cosa més simple?

Chalmers ha afegit a tot això una altra idea provocadora: el fet de preocupar-se per escatir la naturalesa de la consciència es pot considerar com un símptoma de ser conscient. Segons això, es podria establir un mètode per detectar quan una màquina ha adquirit consciència. De la mateixa manera que nosaltres som conscients quan diem que estem fets de cèl·lules o molècules o àtoms però que ens semblem a nosaltres mateixos alguna cosa més, si una màquina arriba a formular el fet que malgrat estar constituïda per circuits, xips i soldadures sembla alguna cosa més, hauríem de concloure que ha esdevingut conscient. És -hauríem de reconèixer-, per tant pensa.

Un paradís balcànic a Barcelona

Publicat el per
Respon

 

Un paradís balcànic amb seu a Barcelona

 

De Bulgària a Sèrbia, hi ressonen acords ràpids i intensos protagonitzats per instruments de vent metall lluminosos. La festa està servida i la música balcànica s’ha expandit arreu fins a arribar a Barcelona. Una de les bandes que s’està fent un lloc a l’escena local és Balkan Paradise Orchestra, una fanfàrria formada per deu músiques a la qual avalen tres concursos musicals, un EP l’any 2016 i el seu primer llarga durada, K’ataka(Microscopi, 2018).

Però què és K’ataka? “És una onomatopeia, la transcripció del so que fan els contratemps de la música balcànica, molt típics; normalment els toquen el trombó i la trompa. Als assajos sempre ho cantem”, revela la clarinetista Laura Lacueva.

Guanyadores de la darrera edició del Concurs Sons –gràcies al qual han publicat el seu debut– també han estat premiades al concurs internacional de música al carrer Haizetara 2017, celebrat al País Basc, i al projecte Cabal Musical 2015. Després d’agafar rodatge i amb un calendari d’assajos intensos, el seu primer disc recull el repertori variat que defensen: “El balkan n’és l’eix vertebrador, però també bevem d’altres tradicions i per això hi hem inclòs melodies catalana, grega, romaní o macedònia”, valora la clarinetista.

La seva fórmula, que vesteix la música balcànica amb altres músiques, proposa una nova òptica de “La cançó del lladre”, rebatejada com a “Bolero del lladre” amb una aclucada d’ull a l’obra del compositor Maurice Ravel, i fins i tot la banda sonora de Star Wars: “Hem fet una mica el gamberro, la idea va sorgir d’un assaig i la vam integrar. La cançó és més aviat trista, però ens ha abocat a un vessant més humorístic”, explica Lacueva, que s’ha encarregat dels arranjaments del disc, juntament amb la trompetista Mila González.

Connexió Catalunya-Romania
El dissabte 28 d’abril hi haurà un bon sarau a la sala Apolo de Barcelona, una nit doblement balcànica amb Balkan Paradise Orchestra i Fanfare Ciocarlia, referents de les barcelonines i de bona part de l’escena.

De fet, la BPO els ha versionat al nou disc a “Golden Days”, i la creació de la formació va sorgir arran d’un concert dels romanesos: “Els vam fer de teloneres en un concert fa un parell d’anys, a peu de públic, com una fanfàrria itinerant. Però ara que tornen podrem ser al mateix escenari i ens fa molta il·lusió”, comenta Lacueva.

Aquest estiu les barcelonines presentaran les noves cançons arreu de Catalunya i ja tenen concerts programats a Terol, Vitòria i fora de l’Estat espanyol a Escòcia i Hongria.

PAU 2018 – GEOGRAFIA – Estructura de l’examen i criteris d’avaluació

Publicat el per
Respon

Estructura de l’examen

  1. La prova té una part comuna, valorada en 4 punts, i una part optativa, de 6 punts.
  2. La part comuna consta de dos exercicis (1 i 2). Cada exercici té un valor de 2 punts.
  3. La part optativa consta de tres exercicis (3, 4 i 5) i n’has de triar només dos. Cada exercici té un valor de 3 punts.
  4. Cada exercici està introduït per una font que pot ser un mapa, un gràfic, una taula de dades, una fotografia, un esquema gràfic, un text breu, etc.
  5. A cada exercici s’hauran de respondre 2 o 3 preguntes.
  6. Les preguntes estan orientades a l’avaluació de competències i poden ser de tipologia diversa, com per exemple:
    • Descriure, explicar, raonar i justificar un fenomen o fet geogràfic introduït per una font.
    • Relacionar unes dades amb les causes i conseqüències d’un determinat fet geogràfic.
    • Completar les dades d’una taula.
    • Localitzar comunitats autònomes, províncies, comarques, ciutats i els principals accidents geogràfics en un mapa d’Espanya i de Catalunya.
    • Definir els principals conceptes utilitzats en Geografia.
    • …

En totes les preguntes es valorarà positivament els continguts conceptuals i la utilització de la terminologia geogràfica, la precisió, l’ordre i la claredat en l’exposició.

Criteris d’avaluació

Es tenen en compte els següents criteris:

  • Has de respondre les quatre qüestions amb concreció i claredat.
  • En tots els exercicis es valora la utilització dels termes i els conceptes de la Geografia i les capacitats d’anàlisi i de comunicació o síntesi dels elements, agents i processos implicats en els fenòmens geogràfics.
  • Es tenen en compte els següents aspectes generals: una correcta estructura i organització de la resposta, l’ordre lògic, la precisió i el rigor conceptual, la capacitat d’argumentació, la comprensió i comunicació dels coneixements, la riquesa del llenguatge emprat (especialment pel que fa a la utilització del vocabulari específic de la Geografia).
  • La correcció gramatical, l’ortografia, la presentació i una cal·ligrafia llegible també es valoren.

Informació addicional de la matèria

ORIENTACIONS PER A L’EXAMEN DE GEOGRAFIA. PAU 2018

PROVES MODEL EXAMEN

PAUTES DE CORRECCIÓ DEL MODEL DE NOU EXAMEN

 

PAU 2018 – HISTÒRIA – Estructura de l’examen i criteris d’avaluació

Publicat el per
Respon

 

Estructura de l’examen

1. Cada prova té dues opcions (A i B). Has de triar-ne una.

2. Cada opció consta de dos exercicis. Un es refereix a un tema anterior al 1936 (temes 1, 2 i 3) i l’altre a un tema posterior a 1936 (temes 4, 5 i 6). El temari és:

Tema 1. La Restauració: evolució política, social, econòmica i demogràfica (1875-1931).
Tema 2. El catalanisme polític: precedents, aparició i evolució (1833-1931).
Tema 3. La Segona República (1931-1936).
Tema 4. La Guerra Civil (1936-1939).
Tema 5. El franquisme (1939-1975).
Tema 6. La transició i la democràcia (1975-1986).

3. Cada opció inclou un exercici referit concretament a la Història de Catalunya.

4. Cada opció compta amb un exercici amb qüestions referides a un text i un altre amb qüestions referides a una font no textual (mapa, organigrama, gràfic, sèrie estadística, fotografia, etc). Cada exercici té un valor de 5 punts i inclou dues preguntes. La primera pregunta està subdividida en tres qüestions i la segona pregunta està subdividida en dues preguntes, de les quals només n’has de contestar una. Les dues qüestions de cada exercici responen a aquest esquema:

En la 1ª pregunta es demana el següent:

a. La descripció de la font:

  • Has de descriure de quin tipus de font es tracta (text, gràfica, mapa, etc).
  • Si es tracta d’un text, has de distingir-ne l’origen entre les fonts primàries o històriques (les contemporànies dels fets) i les secundàries (documents elaborats posteriorment als fets).
  • Els textos poden ser polítics (constitucions, discursos, lleis, decrets, etc), econòmics, socials, culturals, historiogràfics, etc.
  • Després de classificar el text has d’explicar breument de què tracta, quina és la idea fonamental.
  • Si es tracta d’ un mapa, gràfic, sèrie estadística, etc, has d’indicar a què es refereix, descriure-la i explicar la idea fonamental de manera breu.

b. La contextualització de la font.
c. L’anàlisi dels aspectes rellevants de la font.

En total, la primera pregunta té un valor de 2,5 punts que es distribueixen de la següent manera: 1a) 0,75 punts; 1b) 0,75 punts, i 1c) 1 punt.

En la segona pregunta has de sintetitzar alguns aspectes del tema en el qual s’inscriu el contingut de la font proposada a través d’una qüestió que escollireu (a) o (b). En total la pregunta tindrà un valor de 2,5 punts.

5. Entre les preguntes dels dos exercicis de cada opció es procura, en la mesura del possible, que hi hagi un equilibri entre aspectes polítics, socials i econòmics.

Criteris general d’avaluació

1. Has de respondre les qüestions referides a cada font amb correcció, concreció i claredat. Has de definir i explicar els conceptes i aspectes fonamentals.

2. En tots els exercicis es valora la comprensió de conceptes històrics i la capacitat d’anàlisi de fonts i de comunicació o síntesi de coneixements històrics.

3. En els exercicis amb suport no textual (mapa, gràfic, quadre estadístic, organigrama, esquema, il·lustració, fotografia, etc) es valora especialment, entre d’altres aspectes, la teva capacitat per identificar i definir conceptes, així com d’establir relacions.

4. En qualsevol cas es tenen en compte els següents aspectes generals: la claredat conceptual; l’ordre lògic i el rigor en l’exposició; la capacitat d’argumentació, comprensió i comunicació dels coneixements; la riquesa del llenguatge (utilització del vocabulari específic de la història); la correcció gramatical; la presentació, la cal·ligrafia llegible i altres aspectes procedimentals pertinents en aquest tipus de prova.

Informació addicional de la matèria

En el següent enllaç pots consultar els continguts de la matèria.

Entrevista a Rob Rieman: sobre feixisme, cultura i ignorància

Publicat el per
Respon
  • Video : Ara, 25-2-2018. Antoni Bassas conversa amb Rob Riemen, assagista, president del Nexus Instituut i autor del llibre “Per combatre aquesta època”. L’holandès parla de les noves formes del feixisme present a Europa i als Estats Units.

  • Vostè diu que anomenem populisme al que, de fet, hauria de ser anomenat feixisme . Quin problema hi ha amb populisme ?

    Que és una paraula sense significat. Parlem de populisme simplement per evitar feixisme, perquè tenim por de dir una veritat incòmoda. El dia que abandonem el nostre estat de negació i admetem el fet horrible i vergonyós que el feixisme ha tornat al món occidental, podrem començar a pensar a com lidiar-hi i com combatre’l.

    Donald Trump és feixista?

    I tant! I Viktor Orbán és feixista, i també en tenim a Holanda. Miri, el feixisme és un fenomen que va de baix a dalt, que prové de dins de la societat. Aquesta és la gran diferència amb la tirania, que va de dalt a baix. Thomas Mann i Albert Camus ja van dir després de la Segona Guerra Mundial: “La guerra ha acabat però el feixisme no ha desaparegut”. Per què? Perquè sabien que el feixisme és aquest fenomen en què la civilització no vol cultivar valors espirituals i morals ni elevar-se ella mateixa per anar més enllà dels instints i els desitjos, ni entén el significat de la llibertat com la responsabilitat de viure la vida d’una manera justa. Quan tot això ja no hi és, quan només es tracta de por i avarícia, estàs obrint les portes als demagogs, que explotaran la por i el sentiment de ressentiment.

    ¿Llavors no calen camps de concentració o polítics uniformats com el Führer, el Duce i el Caudillo per creure que això és feixisme?

    Aquesta és la qüestió: Donald Trump no és Hitler, no, no ho és. Però no comparem el feixisme d’ara amb el feixisme del final dels anys 40, de la guerra i els camps d’extermini, sinó amb el del principi, el dels anys 20, amb la violència verbal i la intimidació. A vegades em diuen que ara no hi ha violència, però el que està fent Trump és incitar a la por i a l’odi constantment, i això fa preveure que hi haurà una explosió social. Estem vivint en un temps que és extremadament violent i en què la gent se sent confusa i les coses poden explotar. El feixisme no té cap ideologia al darrere perquè cultiva la buidor en la societat. El feixisme és antidemocràtic, miri com tracten els mitjans de comunicació o els jutges que no els agraden. I diuen mentides perquè no poden dir la veritat, només se serveixen a si mateixos. Trump o Orbán, o qui sigui, no faran res per la gent que els va votar. Necessiten i exploten el ressentiment, sempre necessitaran caps de turc i enemics. Mai és culpa seva, sinó que són els altres. El feixisme és l’expressió política dels nostres pitjors instints, això és el que és.

    ¿Això vol dir que el feixisme és dins nostre?

    Sí. Federico Fellini, que durant la seva joventut va ser membre del moviment feixista de Benito Mussolini, va dir al final de la seva vida: “El feixisme no és res més que el nostre costat estúpid i frustrat”. Això és molt potent perquè, miri, la democràcia és una cosa relativament nova en la història de la humanitat i està basada en un acte de fe: la llibertat. Recordi El gran inquisidor d’ Els germans Karamàzov de Dostoievski. Jesús de Nazaret torna. Un cardenal l’empresona immediatament i li diu: “Per què tornes? Som l’Església, nosaltres som els que manem. Perquè tu, senyor Crist, has comès un error molt gran. Creus que la gent vol ser lliure? Nosaltres, l’Església, t’ho podem dir: la gent no vol ser lliure. La gent vol ser feliç, i tota aquesta idea estúpida que han de triar entre el bé i el mal l’hem eliminat, perquè els fa infeliços. El que la gent vol és misèria, autoritat, duresa, i nosaltres, l’Església, els hi donem, per tant demà també et cremarem”. Nietzsche i Ortega y Gasset ho van entendre. Erich Fromm en el seu gran llibre La por a la llibertat ho va entendre. No volem ser madurs. La majoria de les nostres elits són força incompetents, però la seva incompetència està amagada pel fet que ja no accepten cap responsabilitat. Sempre és l’altre el que s’ha equivocat.

    El més trist és que aquesta ignorància es dona en una època en què la majoria dels països proporcionen educació pública assequible per a tothom.

    Això també és part de les mentides. Si ens fixem en les anomenades “universitats d’elit”, estan totes basades en les STEM (ciències, tecnologia, economia i matemàtiques, per les seves sigles en anglès). Tota la societat pateix un rentat de cervell amb la idea que has d’estudiar això, però el preu que n’estem pagant és la ignorància total. El nostre món occidental està enmig d’una baralla entre dues forces. Una força és que tot gira al voltant de la ciència, la tecnologia, els diners, i això ho resoldrà tot. Això ho diuen Obama, Bill Gates, Mark Zuckerberg i tota la ideologia de Silicon Valley. I l’home no viu únicament de la raó. També som morals. Si l’ànima fos només una activitat neuronal, tu li diries a la teva dona: “Bla, bla, crec que t’estimo perquè la meva activitat neuronal està elevada”. De què estem parlant? I com a reacció a tot això, ara tenim l’altra força, que és el retorn del feixisme. El feixisme és l’expressió del “món dels perdedors”, persones que senten amenaçada la seva identitat, que se senten insegurs, que perden la feina, més una pila d’intel·lectuals reaccionaris. Cap de les dues és bona, però són les forces que ens guien en aquests moments. La democràcia social està desapareixent perquè no tenim una resposta als que estan en el poder.

    Així doncs, què suggereix per lluitar contra el retorn del feixisme?

    Hem d’acceptar que la democràcia, els drets humans, certa prosperitat… tot això és vulnerable, i ha de ser defensat. En una societat decent cuides la gent que està malalta o a l’atur, la gent gran, el planeta, els animals i la cultura, perquè la cultura també és vulnerable. Aquesta noció de cuidar la idea de l’ésser humà va començar amb els profetes hebreus i amb Sòcrates. Es tracta de trobar significat a la teva pròpia vida, i entendre el que passa al món. Per a això la ciència no et pot ajudar, per a això necessites la història i la filosofia.

    La ciència ens allibera de les malalties.

    Sí, però també va construir les càmeres de gas als camps de concentració. La ciència pot anar en les dues direccions. Però el que no pot fer la ciència i sí les humanitats és ajudar-nos a entendre’ns a nosaltres mateixos. A ser capaços d’expressar les nostres pròpies emocions i a comunicar-nos. Miri, per viure junts necessitem compassió, però no podem tenir compassió sense imaginació. La imaginació no ens la proporciona veure pel·lícules estúpides, la imaginació la proporciona el món. Per això les muses són tan importants.

    Les muses?

    S í, el contrari de l’entreteniment. L’entreteniment t’allunya, les muses t’ajudaran a descobrir qui ets. Per això la literatura, la poesia, la música són tan importants. Per entendre l’estupidesa i l’horror dels nostres temps, només cal que mirem el que estem fent amb les humanitats, la filosofia, amb la noció de ser lliures. Perquè la democràcia ve acompanyada d’exigències. Spinoza ja ho va dir: sí, per ser lliures ens cal llibertat política, però per mantenir la llibertat política primer has de ser lliure tu mateix. ¿I com ens ho fem per ser lliures, o sigui, civilitzats i madurs? No en termes de fer el que vulguem, sinó d’alliberar-nos nosaltres mateixos dels propis prejudicis i les pròpies pors. Només llavors aprens a ser valent, a no obeir les normes o a ser capaç de viure en la llibertat.

    Ja ho va dir Raimon Panikkar, “som alguna cosa més que un mico evolucionat”.

    Vostè deu ser una de les deu persones que encara citen Raimon Panikkar. Moltes gràcies! Hem d’admetre que el nostre sistema educatiu està malmès. A Barcelona teniu Jordi Savall, que no només és un gran músic, sinó també un gran intel·lectual, i amb els seus programes vol que coneguem la mentalitat europea. Ho necessitem, com una obligació amb la generació futura.

    Quan parla de la importància de tenir una ànima, ¿és un concepte religiós?

    Sòcrates va dir: “És l’ànima el que ens fa humans”. I per què l’ànima? Doncs perquè té a veure amb la noció de la dignitat de ser humà. D’una banda som com els animals, necessitem menjar, beure, tenim un instint de matar, de sexe, és part de la nostra natura. Però de l’altra també tenim una natura espiritual: coneixem la veritat, l’amor, l’amistat, la llibertat. Això és el que pot evitar que ens comportem com animals. Hi ha una cosa anomenada humanisme religiós. Mahler en formava part, també Beethoven, Thomas Mann, Pasternak i molta altra gent. Tenir cura de l’ànima significa preguntar-se com puc arribar a ser un ésser humà millor del que soc.

    Què significa Europa per a vostè?

    Deixi’m citar La flauta màgica de Mozart. Al final de l’òpera hi ha tot de sacerdots maçons i un d’ells diu: “Oh, mira, és un príncep!”, i l’altre diu: “És molt més que això: és un ésser humà”. La riquesa d’Europa és que pots desplaçar-te cent o dos-cents quilòmetres i ets en una cultura diferent. Això no passa a Amèrica. Però els europeus no hauríem de deixar-nos empresonar per una identitat particular. Sòcrates, Ciceró i Marc Aureli volien ser ciutadans del món. Aquest cosmopolitisme només es pot intentar si coneixes bé la teva pròpia tradició, però també si parles més idiomes i entens millor altres tradicions. Europa té moltes coses a oferir al món.

    No és el que vam veure amb els refugiats sirians.

    El que passa és que la recent Unió Europea és una unió econòmica i no funciona. ¿Com és possible que als Estats Units la gent pugui arribar-hi de tot el món i en qüestió de moments sentin que són americans? Si és possible a Amèrica, per què aquí no? Per això, primer, s’ha de “parlar una llengua universal”. I la llengua universal d’Europa la trobem en les humanitats. El nostre món musical és europeu. Cervantes, Goethe, és tot un regal per al món que tinguem aquestes llengües universals, com el castellà, el francès i l’anglès. Segon, les nostres idees. La democràcia l’hem vist en altres llocs, però és bàsicament europea. Els drets individuals són una idea europea. Així que expressem-la. L’única manera d’assegurar-nos que la Unió Europea no s’enfonsarà és que sigui, per començar, una unió política.

Mestres en tres moments històrics

Publicat el per
1

 

1923

1931

Vegeu video………Las maestras de la República

Vegeu Video…….. HILDA FARFANTE. [Filla de mestres republicans] 

“Van afusellar els meus pares per ser mestres de la República”


[ELISABET ESCRICHE, Ara, 27-11-2014] Les restes de la seva mare són en algun voral de carretera i les del seu pare en alguna fossa comuna asturiana. Tots dos eren mestres republicans. A la Hilda Farfante, de 83 anys, encara se li posen els ulls plorosos quan recorda “els quatre dies d’espant”. Tenia només cinc anys quan a la seva mare, de 35, la van agafar un grup de falangistes just quan anava a obrir l’escola que dirigia -i on també treballava el seu pare-, un centre del municipi asturià de Cangas del Narcea. A la mare la van portar a una presó. Era el 9 de setembre del 1936. L’endemà, quan la família se’n va assabentar, el seu pare va anar a buscar-la. També el van agafar. “Aquell mateix matí ja havien matat la mare, i a la tarda el pare”. El matrimoni tenia dues filles més. La petita tenia quatre anys i la gran set. L’avi, espantat, va decidir portar-les amb un oncle que vivia a les muntanyes. Passats quatre dies, la família les va haver de separar perquè ningú tenia prou poder adquisitiu per fer-se càrrec de les tres. “Les he vist, però mai més hem tornat a estar juntes, mai més…”, diu mentre se li trenca la veu. En elrepartiment a ella li va tocar anar a viure amb una tieta (una germana de la seva mare). També era mestra i republicana, una professió que la Hilda ha exercit. “Mai he sortit d’una escola. Quan penso en casa meva veig una escola i quan penso en la meva mare veig la mestra”, diu. Amb només nou anys ja ajudava la seva tieta en les tasques de docència. Va estudiar batxillerat i, després, pedagogia.

Fa 32 anys va començar a buscar el seu pare. Una veïna, a la qual també li havien matat el marit, sospitava que les seves restes del seu home estaven amb les del pare de la Hilda i li va proposar excavar una de les onze fosses de la zona on es pensava que les trobaria. L’ajuntament, governat en aquell moment pels socialistes, els va donar un permís “oral” i “ràpid”. “Tenien por que els periodistes se n’assabentessin”, relata. Amb un equip de manobres sense gaire experiència van estar tot un matí movent terra. “No vam trobar res”, explica. La Hilda es va jurar que “mai més” tornaria a fer res pel seu compte per localitzar les restes del seu pare. “L’Estat és qui me’ls ha de tornar tots dos”, deixa clar. Aquell punt d’inflexió la va portar a dedicar la resta de la seva vida a investigar quines eren les idees que defensaven els seus pares i per què van tenir aquest tràgic final. “La meva tia no m’explicava gaires coses perquè tenia molta por que la matessin, i jo no preguntava pel mateix temor”, apunta. Al final de la carrera docent la informació començava a arribar-li en comptagotes. “Al final he descobert que als meus pares els van afusellar per ser republicans, però, sobretot, per ser mestres, uns docents que lluitaven, com passa ara, per una escola de tots i per a tots”, comenta.

Ha plorat molt. Primer d’amagat i després, a mesura que ha anat explicant la seva història, en públic. “Però no s’ha de plorar sinó explicar, i fins i tot cridar”, reivindica. El testimoni de la Hilda és un dels protagonistes del documental Les metres de la República, que vol reconèixer el llegat que han deixat aquestes mestres i la seva contribució a la defensa dels drets de les dones i a la modernització de l’educació. La Hilda està preocupada per la situació actual. “El franquisme no ha marxat mai”, diu. Tot i així té clar que continuarà cridant. “Mentre tingui veu ho seguiré fent per explicar la vida dels meus pares, perquè deixin de ser invisibles”, raona. La seva història -insisteix- s’ha de saber. “No podem girar full com si no hagués passat res, no ho podem permetre”, sentencia.

 

1939………….