Josep Fontana: mor un dels grans historiadors europeus.

[Ara, Silvia Marimon, 28-8-2018]
Mor Josep Fontana, l’historiador que combatia la desesperança i defensava la utopia. L’autor més universal de la histografia catalana defensava el compromís social de la història.

Resultado de imagen de Fontana Ara

“Per què es tria un ofici com el d’historiador? En el meu cas, no va ser perquè el que m’havien ensenyat com a història els primers anys de la universitat em produís una mena de fascinació intel·lectual”, va escriure Josep Fontana (Barcelona, 1931) a ‘L’ofici d’historiador’ (Arcàdia, 2018). “El que havia de representar per a mi aquest ofici ho vaig aprendre de mestres i amics, més al marge de la universitat que a dins seu, i tenia menys a veure amb l’engrescament intel·lectual que amb la consciència de la utilitat social de la feina”, afegia Fontana, que va morir ahir al matí als 86 anys després d’una llarga lluita contra el càncer. El funeral serà avui al migdia al Tanatori de les Corts.

Fontana no va deixar de treballar fins a l’últim moment ni va perdre la curiositat. Sempre oferint una mirada alternativa, qüestionant i fent-se moltes preguntes. Però sobretot va tenir la capacitat de saber difondre i encomanar la passió per la història. Va ser mestre de molts. Va saber ensenyar el que ell anomenava el seu “ofici”. Va impartir classes d’història contemporània i història econòmica a les universitats de Barcelona, València, Autònoma de Barcelona i Pompeu Fabra, de la qual era catedràtic emèrit. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2006 i el Premi Nacional de Cultura el 2007, en reconeixement a la seva trajectòria professional. Aquest setembre l’Ajuntament de Barcelona li havia de lliurar la Medalla d’Or de la Ciutat per ser “un ciutadà compromès amb Barcelona” i “militant per la justícia i rebel contra la injustícia”.

L’historiador més universal

“És l’historiador més universal que hem tingut. Cap altre català ha tingut el seu impacte ni la seva transcendència. La seva obra ha sigut traduïda a moltes llengües –diu l’historiador Borja de Riquer–. Tenia una gran capacitat per plantejar preguntes a la història i saber respondre-hi amb un rigor científic excepcional i amb un estil clarificador i atractiu”. Les seves classes a la universitat sempre estaven plenes. “Impactava i estimulava els alumnes. Va dirigir multitud de tesis doctorals d’alumnes d’arreu de l’Estat”, afegeix De Riquer, que també destaca l’aportació de Fontana a la historiografia catalana: “Va saber explicar com la Catalunya contemporània més avançada econòmicament i socialment havia sigut frenada per les classes dirigents espanyoles, que van prioritzar els seus interessos”.

Fontana és autor d’una llarga llista d’obres que analitzen de manera lúcida els canvis dels últims segles. Entre els seus llibres destaquen ‘El siglo de la revolución’ (Crítica, 2017), ‘La formació d’una identitat. Una història de Catalunya’ (Eumo, 2014), ‘El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI’ (Pasado & Presente, 2013), ‘Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945’ (Pasado & Presente, 2011), ‘De en medio del tiempo’ (Crítica, 2006), ‘Europa ante el espejo’ (Crítica, 1994), ‘La història després de la fi de la història’ (Eumo, 1992) i ‘La quiebra de la monarquia absoluta’ (1814-1820) (Crítica, 1971). Va impulsar revistes de recerca històrica com ‘Recerques’, va col·laborar a ‘L’Avenç’, va dirigir la ‘Historia Universal Planeta’ i va codirigir, amb Ramon Villares, ‘Historia de España’, una obra en dotze volums. Va dirigir també la secció d’història de l’Enciclopèdia Larousse i va ser director de l’Editorial Crítica. Òbviament, era un lector voraç. La seva biblioteca –se l’havia llegit sencera– era molt extensa, i el 1991 va fundar l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, de la UPOF, a la qual va donar 37.000 documents, sobretot llibres d’història moderna i contemporània i d’història econòmica. Conservava encara uns 15.000 llibres més a casa.

Fontana era, en molts aspectes, una ‘rara avis’. Es va llicenciar en lletres el 1956 i, el mateix any, va ser professor adjunt a la Universitat de Liverpool. Franco encara governava i Fontana va fer l’inimaginable: portar a Espanya una gran quantitat de bibliografia estrangera. Va ser una veu dissident –era comunista–, i el 1966 el van apartar de la universitat pública. “Fontana va introduir molts autors i obres que aquí eren desconeguts”, assegura Jaume Claret, director del grau d’història, geografia i història de l’art (UOC-UdL). “La seva recerca sobre la crisi de l’antic règim és fonamental, no només per tot el que descobreix, sinó també per com canvia la manera de veure el segle XIX –explica Claret–. Va tenir un gran impacte entre els professors de secundària i entre moltes persones que no són historiadors. Va fer una gran aportació difonent i acostant la història a un gran públic”.

La vocació de combat i debat

Fontana va tenir com a mestre, entre d’altres, Ferran Soldevila. L’historiador recordava a L’ofici d’historiador que feien les classes clandestines al menjador de casa de Soldevila. “Em va ensenyar a entendre que darrere d’un document o del text d’una crònica hi havia éssers humans amb sentiments i problemes. Soldevila era, a més, un model de dignitat”, va escriure. Els altres dos referents seus van ser Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives. “De Vives vaig aprendre que aquest ofici només tenia sentit si el fèiem amb plena consciència de la seva dimensió cívica”, deia. Per a Fontana, la recerca històrica no va ser mai un exercici intel·lectual per a un públic educat, sinó que tenia més a veure amb l’elaboració d’una consciència col·lectiva. “Si la nostra feina no servia per entendre millor el món en el qual vivíem, no servia per a res”, va escriure.

“Fontana va ser un dels millors historiadors europeus contemporanis –assegura l’historiador Joaquim Albareda–. Va superar en molts aspectes els seus mestres, com posa en evidència la seva amplíssima bibliografia. La seva intel·ligència era excepcional i tenia una capacitat de treball fora del comú”. I feia una cosa cada vegada més inusual: relacionava història cultural, social, política i econòmica. “Es va apropar més que ningú a la història total que reivindicava Pierre Vilar”, diu Albareda.

“Era únic. Va obrir uns horitzons immensos. Tenia una gran cultura i una gran capacitat per assimilar diferents corrents historiogràfics i tot allò que passava al món”, explica l’historiador Manel Risques, que va coincidir amb Fontana al Centre de Treball i Documentació, un nucli interdisciplinari d’anàlisi i de debat en el terreny de les ciències socials format el 1976 per molts dels que havien lluitat en l’antifranquisme. Una de les primeres coses que va fer el Centre de Treball i Documentació va ser un homenatge a les Brigades Internacionals i un col·loqui sobre la Guerra Civil. Risques recorda que va publicar el seu primer article gràcies a Fontana. “Vaig llegir La quiebra de la monarquia absoluta (1814-1820) el 1973, mentre feia la mili, i em va redescobrir la història –assegura–. Hi ha un abans i un després de Fontana en la historiografia. La seva vocació de combat i de debat, la defensa de la història com un element per transformar el món, aquest és el seu llegat i el que el fa únic”.

Gemma Rubí, professora d’història contemporània de la UAB, va ser alumne de Fontana i de Pierre Vilar, els primers anys de la Transició: “El que el diferenciava d’altres historiadors era la manera com construïa el relat; ho feia des d’una perspectiva crítica però no militant, i això els estudiants de la meva generació ho vam valorar molt”. Rubí recorda com l’impactaven les classes de Fontana, com “descarnava” la realitat amb totes les seves cares i tensions. “Seleccionava i explicava esdeveniments, fets concrets i puntuals, que tenien tanta substància que podien impregnar tota una època –explica Rubí–. Poca gent sap fer-ho com ho feia ell, tenia una gran intuïció”. Rubí creu que encara és d’hora per valorar el seu llegat i el seu mestratge: “Moltes vegades me n’adono que, a la pràctica, estic fent el mateix que ell sense haver-m’ho proposat”.

Activisme contra la desigualtat

Per a Fontana, la utopia era necessària. Quan era petit va viure la Guerra Civil i va patir els bombardejos. El seu pare tenia una llibreria de segona mà, i amb la família s’amagaven al refugi que hi havia al Palau de la Generalitat, que era prop de casa seva. D’infant assistia a les reunions clandestines que celebrava el seu pare –catalanista i d’esquerres–. De jove va formar part de l’antifranquisme i va ser del PSUC des del 1957 fins al 1980. Va donar suport a la formació de Barcelona en Comú d’Ada Colau tancant el 2015 la llista de la formació. Creia que s’havia de lluitar per millorar el que no estava bé, i estava convençut que la desigualtat només es podia revertir des de baix. “Des de l’activisme. No es pot confiar que les solucions vinguin des de dalt”, assegurava. L’ofici d’historiador acaba així: “No és una feina fàcil, no és còmoda, perquè ens haurà d’obligar, per força, a mostrar-nos crítics amb l’ordre establert i ens condemnarà, per això, a la marginació que aquest ordre reserva a la dissidència. Però val realment la pena”.


L’historiador Marc Andreu ressenya l’obra ‘L’ofici d’historiador’, del mestre Josep Fontana, mort avui als 86 anys

Josep Fontana va néixer a Barcelona l’any 1931, ciutat on es va llicenciar en Filosofia i Lletres, secció d’Història, a la Universitat de Barcelona, el 1956. Va ser també a la UB on es va doctorar en Història el 1970. Aviat, Fontana es va convertir en un dels historiadors catalans amb més projecció nacional i internacional. La seva recerca va abastar un amplíssim ventall d’àrees relacionades amb la història econòmica, la història espanyola del segle XIX, la història de la hisenda o la història mundial del segle XX. L’any 1974 es va convertir en catedràtic de la Universitat de València, i el 1990 va fundar l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, de la Universitat Pompeu Fabra. Algunes de les seves obres són ‘La quiebra de la monarquía absoluta (1814-1820)’ (Ariel); ‘La revolució liberal a Catalunya’ (Eumo Editorial); ‘Europa ante el espejo’ (Crítica), traduït a deu idiomes; ‘Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945’ (Pasado&Presente), o ‘L’ofici d’historiador’ (Arcàdia). Precisament, aquesta obra és la peça destacada de la secció ‘Biblioteca SÀPIENS’ del número 198 de la nostra revista, que ha arribat avui a quiosc. La reproduïm a continuació.

Apologia per a la història
De vegades, el millor assaig és aquell que no està pensat com a llibre, bé perquè inicialment només són apunts, bé perquè no s’acaba d’escriure mai o es reescriu sempre que es pot. Prolífic i excel·lent com és Josep Fontana, fa de mal dir si ‘L’ofici d’historiador’ és el seu millor assaig. Però, sens dubte, les lliçons dictades el 2009 pel mestre d’historadors en el marc de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona són d’aquests apunts imprescindibles. La seva reedició actualitzada, amb una nova redacció del capítol dedicat a la Catalunya moderna i un capítol fins ara inèdit sobre la Revolució Russa i les seves conseqüències, es converteix en una apologia per a la història que interpel·la molta més gent que la que es dedica estrictament a aquest ofici.

“Papa, per què serveix la història?”. Manllevada la pregunta d’un col·lega, va ser Marc Bloch qui primer la va voler respondre. ‘Apología para la historia o el oficio de historiador’ va quedar inacabada en sumar-se Bloch a la Resistència francesa i morir afusellat pels nazis, el 1944. El seu compromís social i amb el present va ser la millor resposta. Però el seu company de l’Escola dels Annals Lucien Febvre i després el seu fill Étienne van compilar els apunts de Bloch (FCE, 1996) per deixar pistes tan lúcides com que “l’historiador té com a primera obligació ser sincer” o “existeix el risc que la història mal entesa ocasioni el descrèdit de la història”. Ara, Fontana rebla aquestes i altres respostes, sempre fidel al mandat de Bloch d’associar el treball de l’historiador amb el compromís social per ser “la veu que clama a la plaça pública”.

Partint, en un íntim capítol inicial, de mestres i amics com Jaume Vicens Vives, Ferran Soldevila, Pierre Vilar, Manuel Moreno Fraginals i Edward P. Thompson, les lliçons de Fontana acaben més o menys allí on va començar Bloch: “Per què serveix un historiador?”. Respon sense embuts: “Per comprendre el que va passar i evitar que es repeteixi”. Això implica “combatre els errors col·lectius”, fer de la memòria “una eina de coneixement i no una arma partidista” i, sense renunciar a “noves formes de manejar el temps” ni a la reflexió, tornar a la història social. La història dels homes i dones que, per davant del relat, posa sempre les dades, els fets, els documents i, en definitiva, la veritat “subversiva”. Ho diu qui reivindica el sentit crític amb l’ordre establert per a l’ofici més bonic del món (amb permís del periodisme així definit per García Márquez i José Martí Gómez). Un ofici, com qualsevol altre, difícil d’aprendre sense mestres. Mestres com els que reivindica Fontana. Mestres com Bloch. Mestres com Fontana.

Raonaments i desqualificacions [Josep Fontana, ara 20-09-2014]

Raonaments i desqualificacions (Josep Fontana)#a_comments#a_comments.

“Els historiadors ens trobem de vegades amb el problema que representa topar amb persones que no tenen els coneixements necessaris per valorar els resultats del nostre treball, però que s’aferren als seus prejudicis i conviccions per negar-los validesa. Disposen d’un repertori interior i personal d’idees que s’ha anat nodrint de fragments aïllats de coneixement: del que els van explicar fa molts anys a l’escola, d’una vella lectura, del que van sentir en una tertúlia de televisió, del que diuen cada dia els diaris… Unes dades que han triat per associar-les a la seva manera d’entendre la societat i el món, i que permeten explicar la resistència que oposen a acceptar revisions que no encaixin en aquest marc d’idees i valors assumit íntimament. Ho han explicat científics com Daniel Kahneman i com George Lakoff, que sosté que “la major part del nostre pensament és inconscient”, nodrit més de conviccions que de raonaments.

Normalment el conflicte es resol proposant al contradictor algunes evidències que l’obliguin, com a mínim, a reflexionar, i deixant que el raonament vagi fent via en el seu interior. Hi ha casos en què la resistència a la reflexió és invencible; però mai no m’he trobat amb una mostra tan irracional i insultant d’aquesta actitud com la del senyor Gregorio Morán, que en un article recent a La Vanguardia denuncia “ la descarada manipulación de 1714 que tan buena rentabilidad está dando a la generación intelectual más corrupta e incompetente de la Cataluña contemporánea ”.

Podríem començar a discutir la primera part d’aquesta afirmació, si Morán conegués els treballs d’investigació sobre aquest tema que han publicat en aquests darrers anys historiadors com Joaquim Albareda, Josep Maria Torras i Ribé, Agustí Alcoberro i Albert Garcia Espuche, per esmentar-ne només uns quants. Però ni els ha llegit, ni ho farà mai; perquè els seus prejudicis estan per damunt del que puguin dir els documents i els testimonis. Li recomanaria, com a mínim, que llegís, quan es publiqui, que espero que sigui aviat, l’obra de divulgació d’Eva Serra i Josep Capdeferro La defensa de les Constitucions de Catalunya (El Tribunal de Contrafaccions, 1702-1713), en què sintetitzen els resultats del seu treball d’investigació sobre el material, fins avui inexplorat, del Tribunal de Contrafaccions, que mostra fins a quin punt el sistema polític que Felip V va destruir el 1714 s’anava aproximant al nostre concepte de democràcia.

El que és aberrant és que Morán vulgui legitimar les seves creences desqualificant els que les discuteixen. Com a membre d’aquesta “generació corrupta i incompetent” -uns insults que no em vénen de nou, perquè ja els he rebut altres vegades d’ell mateix-, permeti’m que dubti de la seva qualificació moral i intel·lectual per jutjar-nos. Personalment, tinc a la seva disposició les dades que li poden permetre comprovar que he viscut sempre de la meva feina, i no de patrocinis ni de subvencions. I, pel que fa a la meva competència, puc mostrar-li les opinions que sobre la vintena de llibres que he publicat, en prop de seixanta anys de treball, han escrit historiadors d’una i l’altra riba de l’Atlàntic, professionals d’una solvència demostrada.

Morán hauria d’entendre que les nostres conviccions personals, nascudes de l’educació i del contacte amb la gent del nostre entorn, són tan legítimes com les seves. La diferència resideix en el comportament en aquesta matèria: nosaltres no les defensem amb l’insult i la desqualificació del contrari, sinó amb un treball de recerca fet amb passió, perquè no pot estudiar-se sense passió tot allò que es refereix “a tots els homes del món, quan s’uneixen entre ells en societat i treballen i lluiten i es milloren ells mateixos” -com escrivia Gramsci al seu fill Delio en una de les darreres cartes escrites abans de morir-, però realitzat amb tot el rigor possible.

En aquest sentit anava el primer consell que em va donar un dels meus mestres, Pierre Vilar, en una carta escrita fa prop de seixanta anys, en què em deia que aquest treball nostre no tindria sentit si no fos per la seva capacitat “d’explicació i d’evocació davant del dolor humà i de la grandesa humana”, amb “l’esperança d’alleujar l’un i ajudar l’altra”; però que això no podia fer-se fora dels estrictes límits de la raó: “No és una ciència freda el que volem, però és una ciència”.

Les elucubracions del senyor Morán, en canvi, no pertanyen a aquest món i no mereixen una discussió raonable.”[Josep Fontana,ara 20-9-2014]